Son gaire bé 5, i ja et puc mirar...

La propera setmana fa 5 mesos de l'accident d'en Jaume.

M'adono, que ara ja puc mirar les seves fotos, i he pogut veure aquest vídeo del meu aniversari. Encara no ho havia pogut fer, la teva veu s'escolta gaire bé tota la projecció i m'emociona molt.

Recordo gaire bé cada instant d'aquella nit d'agost, de Maná, de bromes i somriures i la moto, amb ella em volia dur a veure el concert. Recordo un sopar magnífic, a l'aire lliure, amb moltes bromes i afecte.

Ell i la seva dona em varen regalar una bossa negre, d'hivern, d'una marca d'aquestes tant de moda, que encara no he pogut estrenar, segueix a la bossa del regal. M'agrada molt, però encara no...

M'adono, quan ens trobem, amb els germans i germanes, ahir mateix ens varem ajuntar 4 per una inauguració d'uns treballs de la nostra mare al casal, m'adono que no parlem d'ell, i no se si és bo o dolent, és que crec, sincerament, que ho evitem. Mantinc, sovint, llargues converses amb la meva germana que viu a Granollers, i preguntem com estem, però sempre fem el mateix, canviar de tema, cap de les dues podem, encara... Imagino que a la resta de germans/es els passa el mateix, ens veiem, ens abracem, però poques paraules. Potser encara tot és massa a flor de pell. Mirem de fer costat a la seva dona, tant com cada un de nosaltres pot, que no li falti el caliu, fins i tot dos dels meus germans li varen dur roses per Sant Jordi, ho vaig trobar un gest molt maco.

Estic contenta amb una cosa, ara, ja el puc mirar i escoltar la seva veu, ni que encara s'hem neguin els ulls. 

I cada vegada serà pitjor...

Avui en dia, la majoria de pares i mares volem que els nostres fills i filles es preparin, estudiïn, tinguin un futur millor, i estiguin amb possibilitats de trobar una bona feina.

Però és evident que les persones amb menys recursos, cada dia que passa, ho tindrem pitjor, molt pitjor.

Ara pensen pujar les taxes, i no crec que mai més les abaixin, com sempre, sempre, sempre, som els de "baix" qui més ho patim.

I és clar, jo rumio, donat que en Martí vol fer "carrera", vol fer periodisme, o comunicació i imatge, com li he de pagar jo sola tot això?, ja li insisteixo que tregui nota ben alta, que no ens queda una altre, que "l'altre part" fa més d'un any que no paga res excepcional i faig el que puc, però aviat, de seguir aquesta dinàmica, no podrà anar ni de campaments!.

És difícil donar estudis als fills, però les mares com jo, soles a pagar aquests temes extraordinaris, costa tirar endavant, però no queda una altre no?.

Cada dia tot és més car, cada dia rebem menys i paguem més. 

S'apuja tot, em baixen el sou, i cada dia omplir el carret del super, costa més i portem menys.

De vegades m'agradaria fer servir aquella famosa frase de Groucho Marx, "Que paren el mundo que yo me bajo!.

 Però hem de seguir, i seguirem. I com sempre, farem tot el possible.

Amables... i Txa txa txa!

Fa uns dies, una companya del PSC, em preguntava què estava llegint. Sempre que ve, per una reunió o alguna altre cosa en parlem, jo li dic el darrer que he llegit i ella el que ha llegit ella. Més d'una, i de dues, ocasions m'ha donat a conèixer algun llibre magnífic. Crec que el darrer va ser Habitacions tancades, de Care Santos.

Li vaig comentar que de fa un temps, sí, coincideix amb el que ja sabeu, prefereixo lectures que jo denomino "amables", lectures senzilles, que parlin de gent normal i amb el mínim de violència possible. Ara mateix no podria tornar a llegir la trilogia de "milenium".

He tingut sort, també, amb els llibres que he escollit darrerament.

He llegit: 

Cuando recibas estar carta, de Vicente R. Gramaje, una història diferent i amb un final molt escollit.

He acabat aquesta setmana El largo camino a casa, ni que la història te un transfons una mica trist, la relació entre una nena de 6 anys abandonada per la seva mare i una àvia que l'acull, m'ha emocionat.

També he llegit El país de la nube blanca, de Sara Lark, una història que parla de dues dones que emigren a Nova Zelanda per casar-se amb dos homes que no coneixen, emocionant i molt real. Ara he començat la segona part,  La canción de los Maoríes, se que també en gaudiré.

Al darrera llegiré Entre tonos de gris, de Ruta Sepetys, crec que ja estaré preparada per una lectura més.... intensa?.
Quan llegeixo quedo tant relaxada com aquesta mossa de la imatge, semblada a mi....

I lo del Txa-Txa- Txà? doncs amb aquestes lectures em ve de gust música antiga, que no trista, i he aprofitat per treure del bagúl un disc de vinil de Gabinete Caligari i aquesta cançó sempre m'ha encantat.

Per cert, si voleu que us deixi algun d'aquests llibres, sols ho heu de ir.

Potser soc jo....

Ahir al vespre estava molt cansada, desmuntar mobles i buidar el pis te això, em va costar agafar la son, voltes i voltes i rumia que rumia...
Vaig pensar com som de diferents les persones, ves per on quin tema de pensar passades les 12 de la nit, però era en positiu.
El meu fill Daniel ha marxat de Adelaida i es queda a viure a Melbourne, sembla ser que tant la feina, com la ciutat li agraden més.

No és cap gust tenir un fill tant lluny, però com el veig content i feliç, doncs tampoc em faig pas mala sang.
Ell argumenta que és una ciutat més gran i moderna, i d'aquí la meva reflexió nocturna, com en som de diferents tots plegats. Ell, cercant una ciutat gran, amb soroll i molta gent. Per mi una ciutat sense ànima, per ell, el paradís. Ja hi està instal·lat i feliç com un xinxol.
Jo, si pogués, cercant una ciutat, poblet, petit, amb caliu, tranquil i sense soroll.... si fos possible, Queralbs.
Algunes persones em diuen que és massa tranquil, per mi, és el paradís comparat amb aquest Mataró cada cop més gran, descontrolat, sorollós, brut i del tot massificat.
Bé, gustos per tot...

En som conscients?

Tinc dubtes...
Som conscients de la pèrdua de llibertats que estem patint?.
Llegeixo, primer amb incredulitat i després ja bastant empipada, que la resistència passiva a "l'autoritat" o bé convocar manifestacions, siguin quines siguin, per internet, pot comportar penes de presó.
Estic al·lucinant, i un cop més sense provar ni gota.
La resistència passiva, una de les pautes més importants del meu admirat Gandhi, és a dir, seus i no dius ni respons a les agressions ni als insults, et pot dur a la presó.
Imaginem..... sopar de comiat de soltera convocat via internet i que cau en mans d'un d'aquests mossos que tenim amb ganes de "gresca", i no parlo que ens faci un estriptis no.... ja la tenim emmerdada. 40 dones, juntes, a la Plaça Santa Anna, mudades per l'ocasió, rient i fen conya, eppsss... això pot ser considerat una "trobada il·legal" ?. Imaginem que no ens resistim davant "l'autoritat", que seiem a terra i esperem... ens faran passar el comiat de soltera a la presó?.
Un altre punt, aquest divendres vaig a buscar, per primer cop!, en Dídac a l'escola. El meu horari no m'ho permet mai. Imaginem un munt de mares i pares, a la porta de l'escola, parlant... ens poden detenir per reunió il·legal?.
Ja sé, ho porto a l'extrem però és que si em prenc massa en seriosament tot això, acabo, segur, deprimida.
Estem perdent els drets laborals, adquirits amb molta lluita pels nostres avis/es i pares i mares i ara, venen les llibertats de reunió, de trobada i d'estar on vulguem quan vulguem....
No anem pas bé.

(La imatge d'aquí)

Petita, així em sento....

Al setembre farà sis anys que en Martí, el meu "petit" em va dir que volia obrir un bloc.

Primer m'hi vaig resistir, la seva privadesa, per mi, era molt important, però vaig valorar dues coses, la primera, li encanta escriure, la segona, lo molt que va insistir...

Varem "pactar" una sèrie de condicions, que ell va acceptar, la més important, abans de publicar jo ho volia llegir.

El seu primer escrit va ser molt petit, mica a mica ha evolucionat i cada vegada ha anat més per lliure, fins que li vaig deixar de "controlar" els mateixos i confio en ell. Com és normal és una mica... revolucionari, però si amb 15 anys no ho es, ja em direu!.

De fa un temps algunes persones que el llegiu m'heu preguntat si l'ajudo en els seus escrits, demostra molta maduresa en els mateixos, però no, el nom del mateix, El bloc d'en Martí i la mare que el va parir, ho pot donar a entendre, però mai l'he ajudat.

Una sola vegada hi vaig escriure un petit post a petició seva, però ha estat la única.

De vegades m'ha fet riure, de vegades plorar per veure com n'és de madur, i d'altres... m'ha fet patir.

Li han preguntat si pensa canviar el nom del mateix, ell diu que de moment no, que quan sigui major d'edat si ho farà. Vol fer molts canvis als 18.

És solidari,  te criteri, reivindica, no es "casa" amb ningú, és "cumba", és culé, moolt, un tiet entregat,  reporter, i un magnífic fill.

Si haig d'escollir un sol escrit seu, cosa gens senzilla, em quedo amb un que em fa plorar cada cop que el llegeixo i és que tot aquest temps, tot, també hem patit molt, massa.

Diu:

 

Un milió de cicatrius 

Després de tot, d'haver lluitat per una felicitat impossible, d'haver volgut arreglar masses coses que ja estaven destrossades des de feia massa temps i que no vaig veure, d'haver intentat que en aquell camp de roses no hi hagués les espines que després em vaig clavar i que em van fer aquest milió de cicatrius del que avui us escric, per fi puc dir que tinc el que vull. No vaig aconseguir els meus objectius, ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, però he pogut obrir els ulls i veure que era impossible i que la lluita que tant vaig suar va ser inútil. Avui per fi puc dir que sóc feliç i que tinc el que necessito, tampoc demano més.

Tot i que ho ha volgut semblar, voler estar tranquil no és cap delicte. El que hauria de ser delicte és quan hi ha una contradicció aliena a tu que decideix dedicar la seva vida a intranquilitzar-te i a no respectar els   teus valors. També ho hauria de ser quan veus que aquella lluita que tant havies suat es converteix en la cosa més fàcil del món. Per sort, veus que aquella operació que vas abandonar resignat i que de sobte s'ha convertit en el fet més fàcil, veus està rodejada d'una esfera fosca.

No se si serà tot això que m'ha fet el milió de cicatrius, però ara puc assegurar que sóc feliç i que tinc una preocupació menys. Tampoc se si serà bo o dolent, però això ha fet que sigui un escut, una barrera al cor amb aquest tema, tal i com diu la cançó (lletra).
 
Per aquest motiu em vaig menysprear i vaig estar molt trist, passant-ho fatal i perdent el nord. I em pregunto per què vaig donar tantes voltes al tema, però prefereixo pensar que no m'he quedat amb el que jo vaig voler, però puc dir que estic satisfet.
 
Una situació a la vida que m'ha fet fort a canvi de treure'm una part de mi, una part que no necessito tant com pensava. El resultat: que m'he quedat amb la part més important de mi i que sóc feliç amb el que tinc, i tot i que la contradicció aliena segueixi perseguint-me puc tirar endavant i preocupar-me per altres coses que signifiquen més per mi.
 
Per acabar, recomanar-vos la cançó amb la que m'he basat en aquest escrit. Trobo que El Canto del Loco relata la meva vida en moltes cançons i una d'elles és aquesta. Tornaré a escriure sobre actualitat en el següent escrit, que serà publicat dissabte aquí, al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir, Un bloc que té nou logo! Fins llavors! :)

Bocins....

D'instants de calma. 

De paciència, relax, tendresa compartida, o solitària, calma.

Bocins de lectures presents i passades, de recull d'imatges, de canvis de mobles i quadres, de tempesta i pluja, de mirades per la finestra i escoltar.

I enmig d'aquesta calma un cert enrenou, un buidar un pis d'aquest jove que es queda a viure a Melbourne, amb l'ajut dels fills presents, com no, capses amunt i avall, mobles venuts i d'altres regalats, plats i gots que sobren, quadres que no tenen parets i son adoptats, i fins acabar.... queda estona.

Però enmig d'això, m'arriba aquest vídeo i és clar.... qualsevol esgotament queda oblidat.

Torno a la calma, als dies que en Martí es de campaments i ni cuino, faig solidaritat, llegeixo molt i escolto música de la "meva".

Bocins d'amor i amistat compartit, de petites confidències a la vorera, d'abraçades de tendresa.
No em cal més.  Ha costat molt arribar a la calma, ara queda gaudir.

Passes enrera....

Ho sabíem, ho teníem clar, però no crec que esperéssim que fessin el canvi, per no deixar rastre del que altres han fet, no per millorar res.
Parlo, com no, de política, del PP en concret.
Cada dia que passa és més gros el que proposen, el gran joc dels disbarats, de la pèrdua de llibertats, de l'estat del benestar que tant ha costat aconseguir, dels drets dels treballadors i treballadores.. i tot perquè?, per convertir els rics en més rics, i la resta... campi qui pugui!.
Em vull concentrar en el ministre de justícia, un home que cada dia que passa diu més bestieses.
Ara resulta que: "La llibertat de la maternitat fa les dones autenticament dones". I jo em pregunto, i les que han decidit no ser mares, seran menys dones?. És evident que a ulls de gent com ell si. La llibertat, senyor, passa per poder decidir el moment que una dona vol, i pot, ser mare. Que avortar no és anar de festa.

Volen limitar la llei de l'avortament, la venda de pastilles del dia després, ens volen a casa per tal que recuperem vells "estatus", la dona a casa i el mascle a la feina. Així, creuen ells, l'atur s'acaba.

En Gallardón creu, i ho creu de veres, que hi ha una violència cap a les dones que decideixen ser mares, poques vegades he llegit ximpleries més grans.
Jo he estat mare 4 vegades, tots els meus fills i filles son desitjats, estimats i benvinguts i mai, però mai, m'he sentit ni condemnada ni menystinguda per ser mare. I molt menys maltractada per això.

Una colla de carcamals manen, a partir d'ara sols perderem, ni un pas a millorar, els drets de dones i treballadors/es aniran a menys, ja hi van.

És clar que els seus seguiran fent com els de l'acudit.

Delicies culinàries....

Post.... diferent.
Calamars petits amb ceba i companyia.
Ingredients:


Calamars petits, ceba abundant, millor de Figueres, 2 alls, pebre dolça, no picant, pols de llorer, vi blanc o bé vermut, oli d'olives i sal.
Primer de tot cal netejar bé els calamars, amb paciència i temps.
Tallarem les cebes en mitges llunes i les posarem a la cassola amb oli d'olives. Cal coure la mateixa a poc a poc, la cassola tapada.

Un cop la ceba comença a quedar transparent, afegim els dos alls laminats i salem el conjunt. Deixem que vagi coent.
Afegirem els calamars tallats, jo els he tallat sols per el mig doncs eren molt petits, que vagin fent xup-xup tapats.
Als 10 minuts, més o menys, barregeu en un gotet, el vi blanc, una cullerada de pebre vermella i llorer picat. Ho tireu per sobre i ho deixeu acabar de coure ben tapat, que sui. Esperar que els calamars siguin ben tendres.
I ja està!.
Molt més bo fet el dia abans.


Fa bona pinta?.

Vidres trencats....

Es va llevar plorant, amb un ensurt, va seure al llit i va respirar fons, la pressió al pit gaire bé no li permetia fer-ho, però va insistir.
La imatge era tant clara que feia esgarrifar. Era un somni, bé ho sabia, però les llàgrimes lliscaven per la seva cara imparables, va intentar el "joc de blocs", però no funcionava.
Mica a mica va sortir del llit, tremolosa va anar al bany i es va mirar al mirall, cosa que fa poc sovint els darrers temps. La foscor sota els ulls era la prova més evident de la mala nit, ella, que tenia tant mala memòria sabia que era impossible oblidar aquell instant.
Era com si mil vidres, petits i punxeguts la travessin tota. Va seure a la tassa del vàter, sense cap dubte era un atac d'angoixa, havia de prendre paciència i esperar, va plorar i plorar, en silenci, el fill dorm i no el vol despertar.
Mica a mica recupera la calma, la imatge es nega a fugir, habitació d'hospital, freda, impersonal, i ell allà, mort, no hauria d'haver entrat, però va creure que si no ho veia amb els seus ulls, no podria acceptar aquell fet terrible.
Les abraçades del germà gran mentre li deia, la negació, ara tot plegat és present i viu, d'aquí tot aquest dolor tant intens.
Torna a provar el "joc dels blocs", consistent en tenir les coses per peces, les fas córrer quan les vols fer fugir del cap, aquest cop sembla que funciona, pensa en els fills i filles, el nét, com n'és d'afortunada en aquest aspecte, per fi les llàgrimes van parant, ara ja pot respirar una mica més lliure, més oberta-ment.
És renta la cara i surt a fer el primer cafè, no queda una altre que mirar endavant, però mai podrà esborrar les imatges ni el "bloc" on resten, de moment, guardades.
Es posa la màscara i surt, lleva el fill com si res, no pot mostrar aquest dolor tant cru que incomoda la resta de la gent.
(ho he escrit en tercera persona per mirar de allunyar de mi aquest dolor ant punyent i intens)

Pot ser?

Doncs si, avui, aquest escrit que ara comenceu a llegir, és el nº mil....
He fet mil escrits, em sorprèn la meva constància, mai hauria pensat que em durés tant l'ànim i les ganes d'escriure.
Faig un repàs, ràpid.
El primer...
He escrit d'amor, de desamor, de passions, d'amics i amigues, he cuinat, cuinat molt, gaudit cuinant, he llegit, llibres, més llibres, poesia, he escrit també poesia, m'han escrit...
M'he sentit decebuda, traïda, vigilada, perseguida, invisible.
He escrit de política, de polítics, de més polítics, de decepcions polítiques, de comiats...
De sexe, de sensacions intenses, d'emocions compartides, de sexe dur, de somnis eròtics, de petons, de seduccions, he defensat l'amor, sigui quin sigui la condició i sexe d'aquest mateix, m'he il·lusionat, de mirades, de dir adéu sense fer mal,
D'impresentables, de llunàtics, de ximples, de "enteradillas" a les que ja he parat els peus dos cops..., d'injustícia de la "justícia".
De música, de concerts, d'exposicions, més exposicions...
He reivindicat, he parlat d'estètica imposada, he tornat a reivindicar, he criticat, denunciat,
He parlat dels fills i filles, he canviat de casa, més d'una vegada, de moments que milloren, he treballat, molt...
He fet algun "meme" amb molt de gust, he parlat de mides, d'olors, he rigut i he fet riure, us he enganyat...
He estat àvia, n'he presumit, he patit, encara ho faig.
Si hagués de triar un, cosa molt difícil, em quedo amb el que parla de la meva "sortida de l'armari" amb els relats eròtics...
Però tinc una bona valoració de ser aquí, present, malgrat tot, la valoració sou la majoria de vosaltres, la vostra companyia, els que he conegut en persona, i els que encara no goso.
Espero seguir un bon grapat més.

No és que no hi pensi...

Com sempre, en tantes coses, fins que no hi ha un mort/a, ningú fa res.
Passa en llocs on sovint hi ha accidents, en hospitals saturants, en situacions de violència masclista, quants cops no hem escoltat: això es veia a venir...
Vaig llegir la notícia d'una nena de 15 anys, marroquina que s'havia suïcidat després que la fessin casar amb el seu violador. Malgrat que això fa segles que passa, avui, en ple segle XXI encara és "normal".
Abans que la "deshonra" un casament imposat. Un casament que mai hauria d'haver tingut lloc. Casar una nena amb qui l'ha agredit, és del tot immoral.
Ara, la família de la nena, que va acceptar el casament, denuncia que ell és lliure al carrer, ells també haurien d'haver estat tancats per permetre aquesta barbaritat i no defensar els drets de la menor. Pobreta, quina manera de viure i acabar, es devia sentir molt sola.
En Francesc ho explica molt bé al seu bloc.
És evident què hauria fet jo si fos la meva de filla.
Queda tant de camí per fer...

Son aquestes petites coses...

Que poden fer que qualsevol mal moment, quedi petit.
Notícies, com la de que serè, un altre cop, àvia, emocionen, i a més, d'una nena, algo escàs a la meva família, doncs bé mereix que la iaia, un dissabte a la tarda, faci una escapada a comprar un primer vestit amb un somriure d'aquells que il.luminen qualsevol cara.
Una nena a casa després de 28 anys que va venir la única que tinc.
És, o no, per estar feliç?.
Espero poder gaudir, moltes més vegades, de notícies com aquesta.

Aquest tipus és un imbècil!

He llegir, més d'una vegada i de dues, que Karl Lagerfeld ha dit impertinències sobre les dones, grasses o massa voluptuoses.
Venint de qui ve, un tipus que ha viscut sempre de vestir dones, hauria de servir perquè les dones el vetessin, les que compren la seva roba, és clar.
Qui es pensa que es?. Creu tenir la "veritat" divina de quines dones son, o no, sensuals i estupendes?, ell?, que mai n'ha provat una?. Potser que un dia es miri al mirall i vegi quina imatge projecta ell no?. També podríem dir que queda patètic al costat de jovenets que ves a saber per quin motiu s'alliten amb ell. Segur que no li agradaria no?.
Sempre m'ha fet gràcia la gent que no s'adona del mal que pot fer amb les seves paraules. De les moltes persones que per sobre pes es poden deprimir i sentir malament. A més, ell ha de ser l'exemple de l'estètica?, anem bé!.
"Senyor", surti al carrer, fora del seu àmbit de cava, joies i hipocresia, descobreixi les dones de veritat, les que van per el carrer, treballen, son mares i pateixen per arribar a fi de mes. Les dones REALS.
Potser es sorprengui de la quantitat d'homes que prefereixen una dona amb carn a un secall com els que vostè vol vestir. Ja està bé de valorar les dones per el seu pes o mides cony!
Per cert, si m'agradessin les dones, que no és el cas, Adele seria una "tía buena" per mi.

Fer un esforç, sovint, val la pena....

Divendres passat vaig anar a la inauguració d'una exposició.
Aixó sería poc novedós si no fos perquè mai vaig a events d'aquest tipus. Primer de tot per la molta gent que acostuma a haver-hi, segón per no trobar segons qui i tercer, acostumo a ser tímida davant aquests aconteixements.
Prefereixo anar-hi qualsevol altre dia amb més calma, i menys gent...
Però aquesta inauguració tenía una cosa especial, era d'en Pere Màrtir, pintor que em te, del tot, l'esperit robat.
Ara ho explico...
M'agrada fa anys, l'he seguit de lluny, com acostumo a fer, però aquesta exposició en concret, representa molt per ell, ens ho va dir i tal com en Pere Pascual, també molt encertat va deixar clar, transmet tota la seva força.
La llum, el blanc, les lletres, ell i el seu somriure.......
Volsatres que em llegiu, i sabeu quins durs moments he viscut, entendreu que tot aquest blanc, em va donar vida, força, ànims...
Gràcies Pere, Queda't més sovint en blanc.
(La podeu veure al Col·legi d'aparelladors de Mataró, a la Plaça de Can Xammar)

Tancar els ulls...

Sovint ho fem, davant de coses boniques, o d'altres que no ho son tant...
Tanquem els ulls quan fem un petó, d'aquells que ens agraden de veritat. Ho fem quan una carícia és plaent, és intensa, sembla que tot s'esgarrifa.
També tanquem els ulls, almenys jo ho faig, quan abracem un nadó, un nen, quan abraço en Dídac no sols tanco els ulls, el sento, l'oloro, m'agrada la intensitat que provoca.
Podem tancar els ulls menjant un bombó, mentre es desfà a la boca i una gota impertinent llisca els llavis...
Tanquem els ulls davant les imatges agressives i violentes, davant els crits, davant el dolor i la pena.
Tanquem els ulls, sovint, davant injustícies que pensem que no podem, ho volem, fer res. La fam, la misèria, aquell captaire que demana...
El que no hem de fer mai, és tancar els ulls als que estimem, és el mínim que podem demanar i fer, si totes les altres "tancades" no les podem evitar.
Jo, mai tancaría els ulls a escrits com aquest. Em sentiria miserable.
Tanquem els ulls, per escoltar i sentir el plaer, però mai per evitar el dolor d'altres.

Els ulls es tanquen

Els ulls es tanquen,
guanya la son
i els fantasmes
van al seu lloc,
no hi ha miracles
al carrer vell
ni hi ha obstacles
al cap del mes.
Els ulls es tanquen,
clou el somrís,
les mosses parlen
de compromís,
els nois sojornen
mancats de llums,
les cases noten
la llar i el fum.
Els ulls es tanquen
i el poble enfila
amples batalles,
engega a dida,
els homes volen
tenir treball,
els amos poden
deixar-ho anar.

Joan Josep Roca Labèrnia