Conduir sense carnet....

Ho se, soc una imprudent, però la necessitat obliga i ahir es va donar el cas....
Ella tenia les mans ocupades, no podia conduir amb seguretat i em va passar el control del cotxe. Jo, acollonida, ho reconec, fa més de 10 anys que no condueixo i per tant el meu carnet està caducat, però si la situació ho requereix...
Primer vaig dubtar, endavant, endarrera, ufff de què m'emporto una senyal situada a la vorera!, després una iaia impertinent que no es va decantar i això que ara els volants porten aquest material perquè no et rellisquin les mans, però estava nerviosa, ho reconec. I les rodes? son enormes!
Vaig anar tot Pasqual d'Aragó amb la directe posada, en contra direcció i rapideta, ella seguia al meu costat parlant per el mòbil i confiaba en mi, jo no decantava els ulls del meu davant, no vull lesionar ningú doncs tampoc tinc assegurança!.
Just en arribar al Parc Central, ella penja el telèfon i jo li traspasso el "mando" del cotxe, estic patint molt ni que reconec que m'ha pujat l'adrenalina i estic encantada. Ella insisteix que segueixi jo, que ningú diria que fa tant que no ho faig i és clar, jo tota cofoia!
Total, ella és la mare i el cotxet l'ha de portar ella, jo, segona conductora.

Ara, en aquest moment....

Que l'ànec a l'Ampurdanesa i farcit de foie, està preparat en safates per empendre viatge a Premià de Dalt on serà degustat al voltant d'una gran taula amb 15 persones al seu voltant.
Ara, que he posat el meu cos, més o menys presentable després d'un munt d'hores a la cuina.
Ara, que espero impacient les mans que m'han d'acompanyar aquest vespre.
Ara, que s'acaba un any parell i en comença un d'imparell que no m'agradarà, ja ho se....
Ara, que començo a rebre missatges amb bones intencions i afectes.
Ara, que he donat el darrer cop d'ull al correu.
Ara, que la cuina està recollida.
Ara, que com cada any em poso tendreta...
Ara, en aquest precís moment, he decidit que era tan bon instant com qualsevol altre per fer arribar un petó, gran, ample, rodonet, llarc o curt, amb llengua, o sense... a quie l vulgui rebre, a qualsevol que faci un passeig per aqui i no es vulgui trobar tan sol...
Bon any a tots i totes, com no podia ser d'una altre manera us ho dessitjo fent petons al vent.
Petons de pluja, d'aire, de tendressa, d'afecte i com no! de passió.

Males bèsties i assasins....

Només ho puc denominar d'aquesta manera.
Diu El País: La incursió es va produir a l'hora que els nens sortien dels col·legis.
Ningú posa en dubte que si t'ataquen t'has de defensar, ara, per aquests que encara defensen Israel, Hamàs ha matat 1 israelià, Israel més de 270 palestins, una defensa "contundent "i sobre tot, han mort una gran part de civils, nens i nenes, àvis i àvies, dones.... l'objectiu no és Hamàs, és tot el poble Palestí, aquest que ja viu confinat, en camps de refugiats i sense cap dret, sí, aquest que volen exterminar, sense més.
Lo pitjor, diuen que "l'operació d'extermini segueix oberta", malparits!.
I nosaltres aqui seguim, preocupats per l'àpat de fí d'any....
Lo dit, assasins.

Balanç.....

Arriba la fí d'un altre any, i com gaire bé sempre, toca, per mi, fer una petita valoració del mateix, sembla que així el tanco amb més ganes i sense oblidar petits detalls.
Ha estat un any molt complicat el 2008, per mi, apart de la famosa "crísi".
Un any de congressos, la feina mana, on no sempre, bueno, poques vegades, m'he sentir representada o bé escoltada. Però on he exercit el meu vot lliurement i amb la passió i ganes que poso a les coses que crec.
Un any de feina difícil, de manca de comprensió, on he descobert tantes coses, a nivell laboral, que fins i tot jo, ja "curtida" he quedat tan sorpressa que encara ho estic paint.
Un any on les pressions i les males respostes han estat molt presents, però aqui segueixo....
És a dir, en aquest àmbit, un any per oblidar.
A nivell personal, familiar, emocional, de cor..... sense gaires canvis, tal com sabeu, deveu estar cansats d'aquest tema je je, he estat àvia fa un parell de setmanes i això ha cobert tota aquesta amargor i el desencís.
El meu cor?, doncs estupendo, està feliç i protegit, no demano més.
Gràcies que vaig guardar uns dies de les meves vacances d'estiu, ara em puc permetre dues setmanes de vacances, per compartir amb el meu Martí, per caminar, per llegir, per comprar cosetes per els meus nens, nenes, nets, per ell.....
Total, em desconnecto uns dies, seguiré per aqui, és clar, però faig un clik, apago el blog, que no el deixo eehhh, sols li dono vacances.
Sigueu bons i bones, però lo justet perque els reis i reines duguin cosetes.
Bon any i bones festes.

Mai ha de faltar la il.lusió, el saber que hi son i també i sou, i espero que per molt de temps.
Us desitjo el millor per el proper any i sobre tot, que no us faltin els petons i les bones abraçades.
Amb tot el meu afecte, rebeu una forta abraçada, gens "virtual" d'aquesta àvia acabada d'estrenar.

I sí que passa...

Fas veure que no, mantens certa distància i mires d'estar freda, però és impossible.

Passa que tanco els ulls i t'oloro, sense haver vist el teu cos. Passa que t'escolto com respires i t'acostes, passa que imagino el teu somriure, aquí, a les fosques i la pell de gallina envaeix la meva persona.

Passa que sento el frec de la roba quan cau a terra, el cinturó clica les rajoles, gairebé puc escoltar, amb els ulls tancats i un mig somriure als llavis, entre la foscor, com descordes dels botons de la camisa, un a un, a poc a poc.

Passa que el llit fa un saltiró quan el teu cos entra pels llençols, la suavitat amb què t'acostes a mi i l'emoció que això provoca, la foscor incentiva les olors, les sensacions i com no, la imaginació...

Passa que fas un petó al cau de la meva orella, baixes pel meu coll, sense deixar de petonejar un dit impacient recorre el camí del meu cos, s'atura delicat, malgrat ser un dit adobat de treballar, dur, a mi em sembla el més delicat del món...

Passa que els teus petons, amb aquests llavis gruixuts i sensuals, llavis que abasten tot i tota, són tan dolces com excitants...

Passa que malgrat el fet, els llençols fan nosa, i la camisa de dormir i fins i tot els coixins, tot cau a terra, tot fora, i sols queden dos cossos, la nuesa i les imperfeccions a la vista, ja no cal la llum, sols el tacte i els sentits i sobretot, deixar fer....

Tanco els ulls i respiro, fort, suau, amunt i avall, no penso, només gaudeixo..... en silenci, les veïnes ja saps, però els sospirs pugen de temperatura i ja m'és igual si escolten o no, només vull expressar, cridar si fes falta...

I sé que demà tindré molta son, però val la pena, demà el somriure serà de campionat, el teu i el meu...

I tant que passa quan visites el meu llit!

De nou, com la primera vegada...

I ni que ja n'he passat quatre, ha estat amb els mateixos dubtes.

I si no ho faig bé?, i si no recordo com s'agafa?, i si li faig mal?, i si....

Ha passat tant de temps, el temps vola, que els dubtes sempre son presents i ni que no et falli la voluntat, les ganes ni la força, no pots evitar patir, encara que n'has fet grans quatre i sempre n'has sortit ben parada...

Ahir al vespre, per primera vegada, vaig fer d'àvia... sols varen ser unes tres hores, però en Martí i jo, fins i tot l'Elmer, ho varem viure com una gran ocassió, com un moment especial que varem gaudir en profunditat.

I sí, en vaig saber, sí, també donar el biberó, i que fes el rotet i....

Tarda de diumenge....

Fa un sol esplèndit, entra per els foradets de la persiana de la meva habitació. Escalfa l'ambient lo justet, però és molt agradable.
Veig reflectida la meva silueta als coixins que estàn al meu costat, a la part buida del llit, veig la meva respiració, l'ombra del meu cos relaxat, tranquil.... puja i baixa.
És una tarda molt agradable, senzilla, amable. Duc els auriculars amb aquesta canço que ara he posat el vídeo, una canço plena de sentit i afecte. Deixo volar la imaginació amb la veu sensual de Seal...
Estic tant relaxada, amb els ulls tancats, tan encantada de tot que ni sento que s'obre la porta de l'habitació, tinc els ulls mig tancats i murmuro baixet la canço...
Un petó suau a una galta i un a l'hora als llavis em fa obrir una mica sorpressa els ulls, els veig, els miro i somric....
Tinc aqui, a tocar la meva mà, dues de les persones que més m'estimo, i les dues em somriuen i m'acaronen a la vegada, i jo m'emociono i penso.... sí que en soc d'afortunada!.

Benvolgut Antoni Castells.....

Company, socialista, catalanista i crec que fidel a la causa.
Gràcies per fer que les persones com jo, sector catalanista i del PSC, amb majúscules, no ens sentim soles, va bé saber que algún membre del govern i de la "cúpula" està amb nosaltres, que no som pocs, no pensis pas, però cridem menys....
Gràcies per dir les coses tal com son, malgrat rebis fortes crítiques per ser sincer, jo et vull donar les gràcies, i no és la primera vegada que ho faig.
Encara que et critiquin, que diguin, son ben capaços de fer.ho, que no ets fidel... tu pregunta, a qui? a la causa o als que defensen el sí al psoe a qualsevol preu?.
Ser fidel és una altre cosa, no dir amén als que manen, és complir i fer complir el que diu la llei, l'Estatut i tantes i tantes reunions com has tingut per parlar de finançament. On queda tot això?, espero que no sigui al mateix lloc on el pp vol deixar l'Estatut de Catalunya, és a dir a la brossa.
Antoni, no defalleixis, em fas sentit que encara queda esperança, i creu una cosa, cada vegada és més difícil això....
Fixa't si et tinc afecte, mai vull conèixer "popes", i n'he tingut força ocasions.... però si algún dia tinc la sort de coincidir amb tu, dona per sentat que les gràcies te les dono en "directe".

Una vella vergonya, i ningú l'ha aturat....

Sempre he trobat inmoral que el feixista Fraga seguis vivint del "cuento".

Que un tipus com aquest, no oblidem que va ser una de les mans executores de Franco, tingui, i cobri, de senador vitalici, és un desproposit i diu molt poc del nostre país, molt menys del seu partit, suposadament democràtic que ara mateix s'està calladet davant d'aquestes declaracions tan bèsties...

Si la llei de Memòria Històrica funcionés, ja tocaría!, aquest tipejo seria a casa seva i no podria dir tantes i tantes barbaritats com diu, i si voleu parlem de les que ha fet i per les quals mai ha estat jutjat. És evident que estem en un Estat democràtic i de lliure opinió, però si uns criden "mort al Borbó" son perseguits, d'altres volen penjar els nacionalistes i no pasa res.... quin país tu.... i consti que no estic a favor de cap de les dues opinions, ja mor prou gent.

He dit sovint que no em considero nacionalista, però també és cert que cada dia en soc una mica més, cada cop que sento aquestes paraules insultants i dites amb tant de menyspreu per "persones" que fa molts anys ja no hauriem d'escoltar.

Lo dit, patètic.

Records.... resultat positiu....

Mireu bé.... sí... malgrat el decorat, era l'habitació dels nois de la família, anys 70 for ever, malgrat els rinxols i la disfressa, la meva mare va insistir i tenia només 17 anys acabats de fer....

Sovint em pregunten si em penedeixo d'haver donat el pas tan joveneta, i no, sempre disc que és de lo millor que he fet a la vida, d'aquí aquests estupendos fills tan grans que tinc i jo.... encara soc una nena :)
Tal dia com avui, el 9.12.78, em vaig casar per primer cop, aqui la Joana amb el seu pare, en Joan, mort fa ja gaire bé 12 anys. I han passat 30 anys....
Va ser un gran dia, encara que no fos el casament que nosaltres hauriem volgut, ho va ser, ja ho crec.

Com una tonta....

Avui podría fer servir moltes lletres, paraules, molts mots, però cap, cap dels molts que fes servir podrien descriure el mar d'emocions i sensacions quan he conegut aquesta personeta, aquest nen tan bonic que ha dut tanta felicitat, que ens ha emocionat i fet plorar, que ha convertit la Joana en una àvia....
En Carles, el meu fill, i la Mar, la seva dona, m'han fet molt feliç....
Lo dit, estic del tot desbordada....

De contundències i suavitats....

T'he observat llarga estona.
A primera vista ja t'he trobat del tot seductora, dreta, contundent, amb la suavitat desitjada, la turgència, les formes...
La pell que t'envolta és suau, el tacte delicat, però despréns fermesa, la mida..... tal i com he desitjat tant de temps, ni massa gran, ni petita, ha de passar just per el forat i aquest no és ni estret, ni massa donat...
Quan t'he tingut a les meves mans, el tacte m'ha acabat de convèncer, t'he posat a dins, m'he mogut, a la dreta, a l'esquerra, endavant i has seguit bé el meu ritme....
Ets perfecte, has pasat suau per el forat i no apretes, però tampo passa l'aire....
La teva duresa, resistència i capacitat d'acció està per veure, però confío que duris més que la darrera que vaig tenir..... petita i estreta, decepcionant....
T'he acostat a la meva cara i ets delicada, cuidaràs bé la part del meu cos que et tinc reservada, sensa cap dubte.
Avui m'he comprat unes botes de pell, passen just per el forat dels texans estrets i cenyts...

Patentar paraules....

No se pas si es pot fer, però estic pensant en patentar una paraula que segons sembla, i s'hem acusa, jo he fet famosa.

Ja fa temps vaig escriure sobre els "palmeros", de fet he escrit al respecte més d'una vegada i de dues i de....

Doncs bé, sembla ser que s'ha posat de moda i cada vegada que algú la fa servir, la "culpa" és meva, com si jo em pasés el dia predicant la mateixa.

He estat més de 10 dies sense ordinador, les poques lletres que heu llegit, no he visitat blogs ni res de res, les he escit des de casa del meu fill Daniel.

Bó i així, creuen que faig campanyeta amb la paraula i no és així, no tinc cap interés en això, paso i prou.

Però... i si la patento?, potser faré el primer "duro" no?.

I pensar que la parauleta em va venir al cap pensant en els "Palmeros de Palma del Rio" que sempre piquen de mans en qualsevol situació... soc una incompresa!!!

Amb els texans cenyits i els tacons preparats....

Que no hi ha mal que duri cent anys ni cos que l'aguanti.
Amunt, aquest cap de setmana no penso parar, a tota màquina i com diu la meva mare, "a la penas puñaladas"!
I és que queda Joana per estona! i sempre penso, si caic, qui recull les restes?, no els penso donar aquest gust. He tornat, més forta que mai, les caigudes tenen aquest efecte en mi.
I amb aquesta música..... vols ballar?

Agre i dolç.....

Aquest ha estat un cap de setmana complicat, massa i tot. No m'esperava pas que l'amargor inundés el mateix. Sí esperava alguna cosa, però mai tant com ha passat.
Divendres vaig tenir un soparet molt agradable amb un dels meus fills. Tot perfecte.
Dissabte vaig degustar, amb profunditat, fins l'ànima diria, el desagraïment, la prepotència, la mala educació i certa violència.... No tindria que haver passat mai, les mans negres al voltant amb males cares i molt pitjors maneres. De vegades, complir la legalitat vigent no és senzill, gens...
Em sento del tot esgotada, decebuda, trista i desencantada i no sols d'una persona, fins i tot d'alguna persona inesperada.
Sort, tinc sort en el fons, que no estic sola, sort també, i ja van dues!, d'algún amic que amb una bona abraçada, una estona de conversa tranquileta per el pasadís, en els silencis i estones on tot.hom era ocupat, em va aixecar els ànims.
Sort, i ja van tres, de les orelles que varen escoltar, no varen ser poques.
I encara més sort, ja van quatre!, de l'Emili Suriñach, allà, atent, amable, amb el caliu i la saviesa que deprén, l'amic i company, que em va animar a no defallir, que em va donar dos petons i em va calmar,
Ell també em fa arribar una de les seves poesies i jo... com sempre, li dic gràcies! Emili, ets un senyor, un gran senyor i un millor amic.
Aquest matí dues voltes llargues i amb bona conversa per la Mostra d'Entitats, m'han acabat de calmar, va bé parlar amb persones més fredes i no tan apassionades com jo. Ni que segueixo tristona, almenys estic calmada.
Demà comença una nova setmana, veurem què porta, ni que imagino que ben poc de bó.

Saps?
Ara meteix he tornat de la fosca
per cantells de freda herba
he voltat de cendra el teu espill...
Matinada de llet...
Pit de pedra.

Emili Suriñach

Dubtes existencials.....

O també, qui vigila al vigilant?
Avui, dia intens i ple de sorpreses, bones i d'altres no tant, algú m'ha explicat la situació que viu a la seva empresa, a veure què opineu per aquí....
Aquesta persona és molt conscient que el seu cap està incomplint la "llei" de la seva empresa. No sols això, fa trampes, enganya i a més, juga brut.
El tema és que ha volgut implicar la gent que te per sota, una d'elles és qui m'ha fet la consulta.
Un altre tema és que igual que ara li demana això, i a més de males maneres, d'aquí uns dies la poden acomiadar per incomplir els estatuts d'aquesta empresa.
Ella te clar que no vol jugar cap joc brut, les normes estan per complir-les, però també sap les males arts que el "sujeto" fa servir i aquesta tarda n'ha estat testimoni ella mateixa i és clar.... sap que li perilla la feina però pensa tirar endavant el que havia previst....
I em pregunta.... Joana.... com ho veus?....
Jo se que te raó i li dono tot el meu suport,tot.... una altre cosa es quan el "sujeto" en sigui conscient i engegui la seva "màquina de desacreditar"....
Que faríeu vosaltres?. Difícil no?. La llei ha de ser igual per tots i totes o bé els "jefecitos" tenen "barra lliure"?.

"Mirando al techo"...

Els companys del Col.lectiu EPMA, al qual pertanyo, em fan arribar aquest vídeo que parla sobre les tan complicades relacion íntimes d'una parella i de lo difícil que resulta el sexe.... de vegades, és clar.

La seva pre visualització, sols en varem veure dos minuts, va aixecar un debat molt divertit al meu despatx, no diré qui hi havia, soc una senyora, però els 3 homes presents varen estar d'acord que passa massa sovint!

Observeu, veureu alguns coneguts.

Una imatge val més.....

I pot ser molt contundent. No oblidem, ni que sols sigui un dia, les dones que pateixen aquesta violència masclista, a mi lo de gènere em deixa freda.

Molt bona idèia de la JSC. En concret de Graciela Medina, militant de Mataró. (no ho he sabut fins avui)

Avui poesia.... genial Sabina...

És un geni, no en tinc cap dubte.
I quin millor homenatge que acompanyar la mateixa amb una obra de Perecoll?..... Mar negre.... i és que l'art i la poesia van de la mà....
Estic romàntica? espero que no!



Décimas estupefactas

Se vengó Abel de Caín,
salve, sueño americano,
tan go home, tan primo hermano,
tan Lincoln, tan Luther King.
Calló el muro de Berlín
y a la vera de un verano
con Yahvés y medias lunas
la rueda de la fortuna
trajo un milagro africano.

Qué noche la de aquel día,
qué martes tan milagroso,
qué miércoles resacoso,
qué negro tan utopía.
Qué borrón en plena CIA
qué virus tan contagioso
qué disparate, qué foso
entre el nunca y el mañana,
entre Florida e Indiana,
viva Michelle y su esposo.

Ni cabaña del Tío Tom,
ni sepulcro blanqueado,
ni Michael Jackson pirado,
ni Harlem versus el Bronx.
Obama es un reggaetón
cimarrón y encorbatado
con cuentas que han esquivado
los pecados de la banca,
la Casa Blanca no es blanca,
el futuro ya ha empezado.

Joaquin Sanina

Y que vivan!

Com no estar enamorada d'aquest home......
for ever!