"Señor" es usted un tremedo Gilipollas!

Ho se, se que queden molts cafres per aquest Món, però que a sobre tinguin càrrecs públics, representin la mal denominada, en el seu cas, democràcia, em fa sortir colors fins i tot a mi.
Un ha de ser responsable de les seves paraules, fins i tot quan s'equivoca, assumir és important i estic cansada dels pocavergonyes que mai admenten la seva culpabilitat ni accepten, vaja, per res de res!, haver-se equivocat.
Diu aquest "tipejo":
Un gay es un homosexual con estudios que, haciendo uso de sus conocimentos, consigue prebendas políticas y subvenciones. (l'animal porta per nom Güemes i és gendre del "senyor" Fabra.
No content amb això, segueix:
El dirigente del PP asegura que los votantes del PSOE son “ciudadasnos”, dice que los “socialistos” dejan a las mujeres “asesinar” a sus bebés a cambio de votos, califica a los “pijo-progres” como “gente rica que se disfraza de palestinos pobres”, se ríe de las dificultades de José Blanco para pronunciar la p, relativiza el machismo y ridiculiza a las feministas, e insulta gravemente a los “zejateros”, es decir, los “intelectuales sin estudios universitarios” que apoyan a “Zparo”.
I ha fet una mena de diccionari d'insults cap els que som socialistes. Deu tenir poca feina i segur que ell mateix és considera molt ingeniós, jo el trobo un gilipolles més. A més, com ha de ser una persona responsable algú que fa això?, aquests volen "dignificar" la política? jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Això sí, en poca estona ha canviat d'opinió 4 cops i "donde dije digo, digo Diego".
"Senyor", s'ha de tenir paraula i ser més home, almenys defensi el que ha escrit i no sigui cínic dient que vosté no controla el seu blog, vol dir que ha llogat un "negre" que li escriu?, el "colmo" del cinisme!
La imatge del blog "los Calvitos".

Felicitat...

Una cançó ben "cutre" però que defineix el meu estat actual, felicitat.....
Poca cosa més puc dir, tot va prenent forma i amb la forma, pren calma i perpectiva.
De veritat, avui estic molt feliç. No penso para de donar petons, a "diestro y siniestro".
I això que també tinc certa "por", començar coses noves sempre imposa una mica, però avui és un dia per ser feliç.
Lo primer, convidar els fills, filla, joves i nèt, val la pena celebrar aquesta joia que m'ha envaït...
Algú vol un petó?.

No és cap delicte..

I malgrat tot, quan ens pasa, almenys a mi, ho intentem amagar, disimular, com si ens donés vergonya sentir i estar d'aquesta manera.
Estic tendra, ho reconec, per res en concret i per tot, potser els canvis, tan propers ja, em fan volar el cap a molts anys endarrera, en altres situacions i moments, i encara que no em dòl mirar endarrera, ja fa molt que no, sí recordo situacions i persones que han pasat per la meva vida, moltes d'aquestes persones ja no hi son i les recordo amb un enorme afecte, amb una tendresa infinita, del sentit de l'amistat i la reivindicació d'aqueslls moments, ara, ja, tan llunyans.
Em pasa sovint i pocs cops ho amago, estic tendra, més que un "sobao pasiego" acabat de sortir del forn, tendra però no trista, no confonguem.
Amb ganes d'abraçades i petons, decidint a qui truco i explico, amb qui sopo, a qui petonejo més, és un gust pensar que encara tinc tanta gent per poder fer-ho. Els canvis, quan son a millor, s'han d'explicar, per evitar confusions i males interpretacions i jo, si alguna cosa tinc, és que parlo clar.

Aquestes fotos, m'han arribat des de Montreal, algú que considero una gran persona, i no parlo del tamany, m'ha fet arribar les mateixes i digueu... és bonica o no la tardor?.
Gràcies David, la distància et fa fer escrits més tendrets també.

És la manera?...

Crec que no.
Aquest dilluns varem arribar a la feina i no varem poder entrar, un cop més ens havien tapat els panys amb una mena de silicona i ens havien enmerdat, mai més ben dit, la façana i les portes amb escrits.

De veritat, enmerdar la ciutat és la manera de reivindicar la llibertat d'algú?. La cosa és que no varem poder accedir a l'edifici fins les 9:45 del matí, va servir per conèixer gent que ni sabia que treballaven a l'edifici, entrem en horaris diferents i semblava ben bé, que estesim fent una manifestació.
Un cop oberta la porta, quatre panys que s'han tingut de canviar, apart del dineral em pregunto... han aconsseguit alguna cosa apart de fer entrar tard un munt de gent que només som treballadors i treballadores?, doncs no, n'estic ben segura.
Dijous vaig llegir a El Punt un escrit de Montse Tura, magnífic, i vaig saber qui son i qui és aquesta persona, no crec que li serveixi de res aquest merder, l'escrit de la "Tura", clar i català, com és ella.

El difícil camí de la transició...

De nen a home....
Jo tenia ben oblidades aquestes coses, és clar, la meva filla ja en te 26 i ara, de cop, tenir un altre "púber" a casa, s'em fa estrany, ni que no pas novedós!
No es veuen bé amb cap peça de roba, cap pentinat els sembla prou correcte, ni cap peluquer els hi fa el què els queda "bé", segons ells és clar...

L'habitació és un garbiux increible de roba repartida per tot arreu, sabates rrepartides per tota l'habitació, mai tenen pressa i la seva frase preferida és... ja vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

Llavors comencen els secretets, les trucades d'amigues, en aquest cas el 99% de vegades son amigues.. i amigues que sols mencionar el seu nom provoquen una vermellor increible a les seves galtes.
Comences a veure que diuen alguna "veritat a mitges", però en aquest cas concret ho te molt crú, ja n'he passat 3 de pubertats i m'he les se totes je je.
Entren al bany i no trobes el moment que surtin, tenim el tema granets.... els preocupa més que rés!
I ara, aquesta sí la trobo nova, portar els pantalons "penjim Penjam" i quan li dic.... vols fer el favor de pujar'te els pantalons?, em somriu i s'els posa sota les aixelles mentre em diu... així mama?, llavors esclatem a riure els dos i penso.... d'aqui un temps anyoraré aquests instants, malgrat que de vegades em treuen de "pollaguera"!!

Em queden dos anys....

Ahir vaig llegir la contraportada del ADN mentre pujaba amb l'ascensor de la feina, el vaig trobar un escrit estupendo, després, quan ja vaig plegar, el vaig posar al meu bolso i de camí a casa el vaig tornar a llegir, a mi em queden dos anys per els 50, i penso, i torno a pensar, si tindré la sort de:

"Estar de Vuelta"

Hacía días me rondaba por la cabeza algo que ayer finalmente supe ver.

Iba caminando por la calle y observaba la gran pasarela de la vida por la que desfilaba un grupo heterogéneo de personas. Niños, jóvenes y adultos parecían dirigirse a algún lugar. Como si una voz acabara de gritarles la palabra ACCIÓN, todos cumplían a la perfección el rutinario papel que les había tocado interpretar esa mañana. Todos, salvo una mujer que desentonaba de la escena. Caminaba despacio, mientras los demás casi corrían. Parecía ensimismada en algo que sólo ella veía. Sonreía a pesar de que nada alrededor fuera en absoluto gracioso. Por delante se le cruzó un hombre, y otro, y otro. Dos parejas, y cuatro chicos de patinete que casi la atropellan. Nadie la vio. Entonces caí en la cuenta. Calculé su edad. ¿Cincuenta y cinco? ¿Sesenta?

Hay una edad en la que sin dejar de ir se está de vuelta. Una edad en la que yendo, las ves venir. Una edad en la que dejas de ser visible para muchos y entras en esa invisibilidad en donde ya no tragas sino que saboreas; en la que no jadeas sino que respiras. En la que desde ese nivel, alcanzado a punta de experiencias, puedes otear todo el paisaje en el que ni el negro es tan negro, ni el blanco tan blanco, y en los grises de la vida encuentras el caviar de la convivencia.

Si tienes cincuenta o estás a punto de cumplirlos, bienvenida, bienvenido a la vida: estás de vuelta.

Ángela Becerra

No trobeu que seria estupendo que fos veritat?, ni que em conec i passar, el que és diu passar... a mi em costa molt! De totes maneres admeto que en algunes d'aquestes ratlles ja m'hi reconec :)

Però vaja, esperaré els 50 a veure...

José, con un par!!

És curiós com a mida que seguim l'activitat d'algunes persones, n'opinem de diferent manera.
M'ha agradat la teva actuació, directe i clara, qui la fa, la paga i si tenim "cucs" a casa, s'ha d'exterminar la plaga.
De moment, has estat clar i directe, m'ha encantat. Aquest matí escoltava de lluny la teva entrevista al programa d'en Cuní, algú tenia la tele posada, m'ha agradat una cosa en especial, quan has dit.... el senyor Puig sabrà els càrrecs que tenen en Macià Alavedra i en Prenafeta... més o menys has dit aquestes paraules i has quedat com un senyor i que això t'ho digui jo, és un piropo!, ja em pots ben creure.
També has dit: "No defugim el problema i no amaguem l'ou. En contrast amb d'altres comportaments. Altres haurien de fer el mateix".
M'agrada de manera molt especial la diferent manera d'enfrontar aquest tema per part dels "meus": El PSC demanarà la dimissió dels “càrrecs electes objectes de l’actuació judicial”
i la del "altres" tan semblada a la del PP: CDC desvincula Prenafeta i Alavedra de la cúpula del partit.
José, avui sí, clar i català! Al carrer els corruptes i sense dilació!

Dret d'opinar....

Dissabte de la setmana passada vaig anar a un sopar, diguem, "d'empresa".
Després de fer la tasca que acostumo a tenir encomanada aquest dia, vaig poder parlar, conversar, dialogar, amb un bon grapadet de persones. Va ser un vespre, ho admeto, d'un recull imponent d'informació, alguna de les quals em va deixar, del tot, flipada!.
Tenir gent que t'aprecia i respecte la teva opinió és molt agradable.
Em vaig poder assabentar d'algunes coses que es diuen de mi, evidentment per part de "personajillos" que no es molesten en demanar la "versió" de l'altre. Lo més curiós, persones que et deuen, molt i molta feina que en el seu moment vares fer per ells i ara... ni saluden! Encara que he d'admetre que a mi ja no m'importa si ho fan o no, de tan gran com és el desencant.
Persones amb les que has compartit part important de vida i confiança, ara es permeten malparlar de tu sense motiu, ni cap tipus de res que demostri aquest comportament. I lo més asqueròs, opinen a nivell personal... i ells què cony saben de tot el que estic pasant ara mateix?.
Sempre em pregunto el mateix, com es pot opinar sense demanar les dues versions?, l'opinió de la persona "B" és tant important com la del que va de víctima i llagrimeta, única. això sí.
Lo més indignant és pensar com s'escampa merda que és mentira, com tantes persones que davant teu fan el numeret, d'esquena i de cara al poder, diuen el contrari.
Sempre m'ha agradat escoltar les "dues", o tres, versions de qualsevol història, però és clar, quan una de les parts te "galons", la "tropa" mai és important.
He donat aquesta setmana dos passos molt importants a la meva vida, un laboral, l'altre..... calma, tot arriba i llavors sí, podré parlar amb calma i fer callar tota aquesta colla de malparlats.

De frases...

Que m'ah arribat i agradat...
Poques lletres i no son meves.
Una encapçala el meu perfil, la defenso a capa i espasa i intento pensar en ella cada dia, m'ajuda. L'altre l'he llegit avui al blog de Lourdes Muñóz, m'ha encantat, llegim i pensem...

"Mai no serè prou vella ni prou cobarda, per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides" (Mª Aurelia Capmany).

"Compañeras: tenemos poco poder político. Pero por suerte tenemos la razón y la palabra. Y toda la legitimidad que nos viene de ser seres humanos femeninos que pertenecemos a una organización centenaria que lucha por la libertad, la justícia y la igualdad de los seres humanos, mujeres y hombres".
(Dolors Renau, psicóloga, política feminista i socialista catalana).

Algú m'ho pot explicar?..

Fa uns dies em va trucar una amiga i em va explicar que la seva família estava recollint signatures per demanar l'indult per el seu fill, fa sis anys, jo no ho sabia, va tenir una "mala sortida" i va acabar a comisaria amb dos col.legues, sembla que havien robat a una persona i malgrat que el mateix afectat va declarar que aquest noi no havia participat del robatori, per comprar drogues, el jutge, ara, sis anys després, amb aquesta única falta, el vol portar a pressó.
El noi mai més ha tingut cap problema, em consta que és un bon fill, no justifico pas l'acció ok?, dic que ara, el volen tancar a la pressó, ja te dia d'ingrés i tot. Ara, que està casat, és pare d'una criatura i treballa.
Aquesta explicació i la pregunta al títol del escrit és.... el "senyor" de "l'alta societat barcelonina", Millet, pot campar, lliure, sense pasaport, cert, apa que li costarà gaire marxar amb un de fals!, deia, aquest "senyor" que fins i tot els casaments de les filles varen ser a càrrec de l'entitat que presidia, que ha "donat" molts diners, de moment sense justificació seriosa, segueix a casa, feliçment, al seu sofà, amb les seves obres d'art, les minyones, el llit calent i net, i amb un etern somriure als llavis.... ves a saber els motius i el què amaga aquest somriure!.
Justícia?... i una merda!
(Vinyeta de Ferreres sobre el 'cas Millet' publicada avui a El Periódico)

Avui no em venia gens de gust...

Però ho he fet...
Aquest matí, com cada dia, quan pujo les persianes del menjador, després del primer café, son més o menys les 7 i algo, avui les he pujat abans, era tanta la foscor que he dubtat fins i tot de l'hora...
Amb la tassa a les mans, una miqueta enconjida doncs tenia una mica de fret, he mirat aquest paisatge que tant enamorada em te, el mar de fons, fosc, gaire bé negre, reflexe d'un cel tant negre i ennuvolat que m'ha produit un calfret, però de gust....
Llavors encara no plovia, el meu fill, m'ha abraçat per darrera, ja és tant alt com jo, i m'ha dit... mama, avui fa un dia dels "teus".
Ben cert, adoro aquest temps, potser el vent no m'agrada tant, però els núvols passant ràpid davant els meus ulls, les onades petant fort al port, una mandra increible m'ha envait i m'he assegut cinc minuts a conteplar el paisatge, ho reconec, avui no hauria anat a treballar, m'hauria quedat allà asseguda, amb un llibre a les mans, una lleugera manta a les cames i només escoltant la pluja.
Si ho hagués pogut fer, hauria gaudit com es pot gaudir degustant qualsevol "delicatessen" del millor restaurant del Món.
Després, ja a la feina i amb la finestra a la meva esquena, he escoltat la pluja, forta i contundent, diria que una mica enfadada, m'hi he sentit, del tot, identificada.

Què et provoca?

La tardor... tendressa.
La imbecilitat humana... fàstic.
Els fills... un enorme amor i companyia.
La feina... estrés!
Les amistats.... suport, paciència i comprensió.
El sexe, (bò, és clar), relax...
Les carícies.... emocions.
Algunes mirades.... indiferència.
Alguns somriures... complicitat.
Les presències inoportunes i fora de lloc.... indiferència total.
La vida... ara mateix... grans perspectives.
l'Amor.... il.lusió.
Alguna pesigadeta d'amagat... gustet.
Una visita inesperada.... sorpresa!
Una mica de xocolata, prohibida... quin gust!
Una tarda amb el nèt.... esgotament ple de felicitat.
Una estona de lectura... escapar a la ficció.
Unes mans agafades, a la llum de la lluna... romanticisme.
Les "senyores" de la mani d'ahir.... incomprensió.
Una forta abraçada.... suport.
Un sopar en bona companyia.... obrir els ulls.
Aquesta imatge aqui dalt.... satisfacció, enorme.
La imatge d'abaix.... família.
I tantes coses em provoquen.....

Un Món de cotradiccions...

Ells en diuen "Marxa per la vida", i jo em pregunto, si no estic d'acord és que estic a favor de la mort?.
No serà que estic a favor d'una vida dessitjada i amb certa qualitat?, lliure d'imposicions, que algú t'obligui a tenir un fill amb 16 anys no pot portar res de bó, i el dret a decidir NO, és tan important com el de dir SÍ a una maternitat lliure i responsable.
Fa uns dies, la Secretaría de la Dona del PSC de Mataró, va fer un manifest, correcte, clar i crec que amb molta cura de no ser ofensiu per ningú, la votació va ser per majoria absoluta i ens hem tingut que escoltar alguna bejenada, per part d'homes, que consti, que estàn en contra de la llei amb molt curiossos "arguments".... com és evident nosaltres defensem el dret de la dona a decidir, en primer terme, després ho podem "consultar o bé informar", però la decissió, sense cap dunte, pertany a la dona.
Si l'hagués escrit jo, el manifest, de ben segur hauria estat més contundent, però estic contenta amb el que varem aprovar.
Per cert, la mani, estarà encapçalada per un "mite eròtic" meu.... quin fàstic!
Per un altre cantó, avui és el dia Internacional per l'erradicació de la pobresa, diu la notícia: Un nen mor de fam cada 6 segons...
I jo em pregunto, com van els "objectius del Mil.leni?... gaire bé ni en parlen!
Això sí és per fer una manifestació. Indignant, com diu Melendi:

A mi me preocupan más los niños que mueren de hambre
pero si me apuras me dan más pena sus madres
perdonen sus gobernantes es tan mi ignorancia
no entiendo que en pleno año dos mil
A mil kilometros de aquí
se estan muriendo de hambre....

Hi ha llum al final del túnel?

En 24 hores he rebut dues sorpreses, respecte a dues persones. Les dues, agradables.
La primera sorpresa va venir dimarts, de la mà de l'autor d'aquesta foto que avui poso, encara no diré el seu nom, tot és massa recent, quan arribi el dia diré qui ha fet la foto i me l'ha regalada, coneix com m'agrada el mar i la sortida del Sol. Quina enveja pendre cada dia el primer café amb aquesta "estampa"... (queda misteriós, ho se, però de vegades fins que no és "al sac i ben lligat" val més no dir res.
La segona sorpresa va ser ahir al vespre quan vaig parlar una llarga estona amb algú que m'havien criticat molt, i jo vaig creure que era cert, i vaig descobrir un senyor seriós , professional ,disposat i capacitat. (tampoc queda massa clar, però val la pena guardar el "misteri").
Potser sí, al final d'aquest llarc túnel, puc trobar la Pau d'esperit que em manca.
I recobrar la meva vida.

Sorpresa!!

Diumenge a la tarda, després d'un bon passeig i un vermutet amb una amiga, pensava tenir una tarda de lectura amb una sola obligació.. treure el gos!
Estava jo tan relaxada, amb el diari a les mans, mig despistada veient el paisatge per les finestres del menjador, quan el truc del telèfon a quarts de sis de la tarda em va, fins i tot, sorpendre. Era la meva filla, amb la seva xicota al costat... mama.. tens plans avui?, doncs no, penso estar de lectura fins a les 9 que tregui el gos..., ella hi torna, i demà?, doncs imagino que aniré a caminar una estona i he de preparar un munt de papers...
Jo sí tinc plans, em diu ella, i jo: on vas?, no mama no, on anem. Jo li responc que és evident que parlo d'elles dues.. no mama no, que els plans t'inclouen a tu!
A mi? i on anem demà?... no, demà no, d'aqui uns 3 quarts d'hora et venim a buscar, marxem a Andorra!.
Vaig posar un parell d'excusses, per exemple que son joves i tenen poques ocasions per "escapar-se", ella respón, ha estat idèia de la teva jove, (això per si la segona excussa era que no han de carregar amb la mare), després vaig respondre, però així?, ara?, jo mai he fet una sortida així d'intempestiva!!, resposta d'elles: nosaltres tampoc!!
La darrera excussa.... uff no se això és car... estàs convidada a l'hotel! un "hotelazo" noi!.


Ja no tenia més excusses viables...
Total, al cap d'una hora i després d'haver col.locat el gos en bones mans, ja ens tens camí d'Andorra, totes tres ben contentes, a gaudir de 24 hores i la veritat, m'han anat de conya, desconnectar no és senzill, i menys en tan poca estona, però reconec que gaire bé no he pensat ni un minut en tots el temes que ara mateix m'envolten.
De tornada dinar a "La Muga", trinxat de Cerdanya, com no!, amb aquestes vistes del Cadí i Bellever de Cerdanya de fons.
Això sí, per tornar una cua de por, el tunel del Cadí tancat, a estones, varem fer una cua de 3/4 d'hora per poder accedir al mateix, aturades del tot i jo em pregunto... en casos així no s'ha d'obrir la barrera i passar gratis?, ni hablar!! 11 euros per fer cua i a callar, vaja, com sempre.


De tant en tant fer una bogeria, ni que sigui de 24 hores... pot ser delciosa.
Malgrat les hores dins el cotxe, el bon ambient, la bona música i les vistes.... la varen fer una sortida inovidable.

La raó de les cançons...

A tots i totes ens ha passat, escoltar una cançó i pensar... mira, a mi em passa el mateix, potser aquest és el "secret" de que algunes cançons ens arribin més endins, ens emocionin o d'altres, potser tan boniques, no ens diuen res.
És misteriós el motiu de perquè les coses ens agraden, o no, de la mateixa manera que les persones.
Persones que en certs moments hem considerat amigues, em fet confidències, esmorzat, sopat, i anat al cinema... i de cop.. zas!, sorpressa! han cambiat d'opinió sobre tu i et quedes amb aquella cara estúpida de pensar.. i què cony ha passat?.
Les cançons també reflecteixen amors i desamors, massa vegades.
I és que la vida... com diu aquesta cançó... La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida... quién a hierro mata a hierro termina... i no sempre estem preparats per les sorpresses.
M'he despertat, massa aviat per el meu gust, amb aquesta musiqueta.

Complir els compromissos adquirits...

Crec que una de les coses que ens ha de diferènciar al fer-nos grans, és el fet de ser més responsables, no sempre és així, ben cert.
Algunes persones adquireixen compromissos, a nivell personal, per exemple, i al primer "vent" que els bufa per el seu cap vuit i insensible, deixen de complir els mateixos.
De vegades, aquests compromissos s'ha trigat mesos a adquirir.los, mesos llarcs i dolorossos. Lo menys que poden fer és que quan els signen, els compleixin.
No si val dir ara jo vull això, per aquí o per allà, per cullons, etc... Si ets adult per unes coses, ho has de ser per d'altres.
Cert que la falta de maduresa tant emocional, com personal, provoca situacions de lo més... increibles!
I després et venen amb... en parlem tranquilament?... quan han estirat la corda fins a límits insospitables!
Si alguna cosa tinc és que quan dic faré això, ho faig. Per això no m'apunto a un "bombardeo", si no a coses que jo se puc complir.
Ara bé, no val fer la llei com un vol, i ara cap aqui i ara cap allà, al final, els nassos de la més tranquila s'omplen, i passa el què passa.
Els acords, signats i rubricats lliurement, en edat adulta i de manera conscient, s'han de complir, fins i tot els tipus que es creuen invencibles.
Un altre dia parlo dels incompliments polítics, de vegades situacions majors fan que no es puguin complir, d'altres... la insconsciència del què prometen, sabent d'entrada que son impossibles.

Mentider, poca vergonya i barrut...

Amb "doble moral", enganya i no fa dimitir ningú.
Això sí, exigeix que dimiteixin els altres mentre la taca del Cas Gürtel, creix i creix i creix....
El "nomeno", des de aquest mateix moment, el més gran cínic del moment actual, quin fàstic!
La imatge, del blog Los Calvitos

Els meus pensaments....

en boca d'una escriptora.
Deixo un escrit que avui ha publicat el diari gratuït "ADN" de Lucía Etxebarría, treient la frase que he subrratllat, podríen ser paraules sortides de la meva boca.
I ells pretenen donar lliçons de moral.... quina vergonya!.
És un escrit clar i contundent, pedòfils, els altres, ells es deixen estimar...

Van provocando

Me eduqué como católica. Aún me considero creyente e, incluso, profundamente cristiana. Pero si yo, y muchos como yo, hemos abandonado la Iglesia, puede que sea porque sus estructuras y su tenebroso horizonte de culpa, represión, intolerancia, y subordinación de la mujer -ausente de las estructuras de poder eclesiástico-, nos resulten, como poco, disuasorios. Por eso en su día no quise confirmarme.

Como se supone que, desde Kant, en Occidente establecemos la diferencia entre derecho y moral, me resulta cada vez más urgente el fin de la financiación de la Iglesia Católica a costa de los Presupuestos Generales del Estado. Al igual que el resto de organizaciones religiosas, debería financiarse por sí misma.

Me reafirman en mi opinión afirmaciones como las de Silvano Tomasi, observador permanente del Vaticano ante la ONU, sobre que en su Iglesia "no se debería hablar de pedofilia sino de homosexuales atraídos por adolescentes… Efebófilos que tienen relaciones con varones de los 11 años a los 17".Tomasi dice que no son "pedófilos" sino "homosexuales", los curas que acosan y/o violan niños... Bastantes años les ha costadoa muchos aprender a diferenciar los dos términos como para que ahora la Iglesia los confunda otra vez. Intencionadamente. Pero además ¿abusar de un niño de 11, 12, 13, 14 años no es ser pedófilo? ¿Desde cuándo? Solo le faltó soltar al ¿señor? Tomasi que son los menores los que provocan, como dijo el obispo de Tenerife hace dos años. Me provoca él a mí. Asco.

Valor i al "toro"....

Fa dies que ho tinc pendent... preparat a sobre la tauleta, i paso i m'ho miro, i arronso el nas i ho deixo còrrer...
Ho faré el cap de setmana, em dic jo, però ahir em va donar per rentar la roba d'hivern, vuidar armaris, endreçar.... no m'agrada l'olor de roba guardada, per tant, cada temporada, la rento de nou.
A la tarda, de compres amb en Martí, gaire bé res de l'any passat li serveix, després de sopar, ho vaig tornar a mirar, havia inclós un complement al pilonet... però vaig preferir veure una peli amb ell.
Avui, he preferit planxar tot aquell munt de roba, plegar i endreçar però al final.... Joana prou!, m'he dit jo mateixa, he posat Cadena Dial, mentre en Martí feia deures, he arreplegat tot i he segut al sofà i escoltant la Unión i en Miguel Bosé, per agafar forces, he posat "manos a la obra"...
Trec d'aqui, poso d'allà, estripo, guardo, endreço, canvio de lloc.... per fí he canviat de bolso i moneder!, una de les coses que més mandra em fan a la vida...
I això que encara duia un bolso d'estiu que tinc fa 3 anys!, el vaig comprar de rebaixes a Bilbao, l'he dut tot l'estiu.
D'hivern en tinc tres, els regals dels meus fills , però vaja... si no es trenca, el duré tota la temporada!

Va de respostes, sembla que no donades...

A l'escrit d'abans d'ahir, un "anònim" que no ho és tant com es pensa, deia....
"Els carretons quarantons existeixen, i tots ells/es son ja desapareguts plens d´arnes i corcons".
Imagino que ho diu per ell, ja n'hi ha prou que molts homes, no tots, no ens esberem!, pensi que les dones que ja hem passat el 40, o els 50!, què més dona?, som trastos per amagar i no escoltar, que no podem lluïr ni gaudir i n'estàn tant d'equivocats...
Sovint n'he parlat, però hi torno...
Les dones, de normal, quan passem els 45, més o menys, tenim la canalla gran, no esperem quedar prenyades, gaudim parlant, i practicant sexe!, no tenim mal de cap, abans al contrari però noi.... resulta que llavors s'espanten i la millor manera de no demostrar això és fer veure que ja no som "apetitosas", i la majoria de vegades es ben al revés!.
Cuidem més la gent que ens envolta, seleccionem una mica més les amistats i ja no callem, diem les coses què pensem, ni que no agradin.
Ara, és quan podem fer tantes coses que hem deixat pendents, tantes que ens falten les hores, però poques vegades, les ganes.
En tinc 48, no tinc arnes, porto una vida sexual activa, no tinc corcons, ara, més que mai, em sento lliure... sí, aquesta famosa paraula..
Potser tu, "anònim", "resultón" segons tu, prefereixes una xicota joveneta al costat, no es pas criticable, però no menyspreis les que ja no ho som tant, també ens agrada algún "petit suisse" de tant en tant, no creguis que no.
Ara, deixo aquest anònim i paso a "respondre" en Carles, sembla que no vaig deixar clara la meva posició respecte l'avortament...
Carles, benvolgut amic.... ja hem tocat aquest tema però en un comentari em reclames que no et vaig respondre.
Bé, soc partidària de la llei d'avortament, i tant que sí. Defenso que el dret a decidir és de les dones, les que han de parir i gaire bé sempre, cuidar els fills i filles.
Em preguntes què hauria passat si els meus pares haguessin avortat en el meu cas, bé, senzilla la resposta no?, jo no seria aqui per tant no els podria retreure res de res.
La llei és pot millorar, cert, jo donaria unes setmanes menys de temps.
Però tu ets un anti, i jo estic del tot a favor, per tant... no crec pas que mai ens posem d'acord amb aquest tema. Ens limitem al menjar japonés?, aqui, entre d'altres coses, ens entenem molt bé i el gaudim molt.
(He posat la meva foto per simular una resposta "en persona" je je.

De ser mala persona...

En va parlar la Zel fa un parell de dies, com gaire bé sempre, vaig estar d'acord amb ella.
No tenia pensat parlar d'aquest tema, indigne al meu entendre, però avui, per desgràcia, he llegit aixó a El Plural:

Antonio Burgos: “Que las niñas de ZP eran callos horrorosos lo sabían en La Moncloa, pero ahora se ha enterado España entera. Son de salir corriendo".

Crec que poca cosa es pot afegir d'aquest tipus, és mala persona, ho demostra sovint i a més, sempre falta al respecte de tot hom, te la veritat absoluta!. Com poden permetre i publicar uns insults tant forts contra dues menors?.

La entrevista fa esgarrifar, entre d'altres "lindezas" diu: “Me explico, finalmente, por qué Zetaparo no quería que saliera la foto. No era por las niñas en sí ni por la leche que mamó la protección del menor. Era para que no viéramos al completo este retrato de familia. Monster”.

Les persones que tenim fills i filles adolescents, sabem com és de difícil que estiguin contents, dels seu aspecte físic, de si la roba cau o no bé, del pentinat... encara es busquen com a persones i fins que troben, més o menys, el seu estil, és difícil i complicat.

Calía aquest escarn públic de dues menors?, el defensor del menor no pensa actuar en aquet linxament públic?, no son tipus com aquests els que provoquen menors amb anorèxia etc?.

Diuen que es amant dels gats, deuen ser els únics animals vius que l'aguanten.

I aquest es denomina intelectual?, aquest és un barrut i un gilipolles!

La filla del polític McCain, en un escrit super sensat diu: "Ser hija de un político no se elige al nacer. ¿Qué les parece si les damos a estas niñas un respiro?".

Més clar l'aigua, quina culpa tenen aquestes nenes?, per ser filles de qui son, i per fer mal al seu pare, han d'aguantar tot això?. No oblidem que els fills dels polítics no han decidit ser.ho.

D'infart, tal com sona...

Ha estat un cap de setmana de lo més "ocupat", d'aquells que esperes el dilluns, és un dir, per "tornar a la normalitat".
Dissabte, enmig d'una migranya d'aquelles matadores, primer la pelu, després més llibres d'en Martí, a casa, a acabar, per fí!, les entrades de la caminada, em duen la compra, la neteja setmanal, el gos a passeig, una estona de sofà mirant una peli, acompanyada, i el llit, ni vaig llegir, en cinc minuts ja dormia!.
Ahir al matí, a primera hora a Santa Anna, amb un munt de gent voluntària, tot hom fen el què podia, embossar, obrir paquets, capses, plegar capses, recollir brossa... les dues primeres hores varen ser d'infart.
Després, la meva tasca principal, era el Cava solidàri, al costat de tres persones encantadores, vendre, obrir capses, recollir tiquets, "lligar" caixa, saludar un munt de coneguts i conegudes, fer petons aqui i allà...
Varem acabar sobre les 13:30, esgotats, però contents.
El número de caminaires, sobre els 2300, però i el de voluntàries i voluntaris?, no caminem però no parem ni un instant. No se quants, però un munt de gent, gent amb empenta, mirant que res no falli i tot hom se senti ben acollit...
Estic segura que més de 2500 persones varem fer el "total".
No està malament no?.

Mataró, ahir, va ser la primera en Solidaritat.

Vespre de cinema, i de primera "cita" :)

Tinc un benvolgut amic, de fa molts anys, que sempre fem broma que "festegem", però com és timid, sempre li passa algún marit per davant.. je je.
La cosa és que fa molt que volem anar al cinema junts, però entre els seus viatges i les meves jornades de mare-àvia, entre setmana faig de mare, no trobavem el moment.
Ell no vol anar al Mataró Parc i aqui no tenim cap més cinema ni jo disposo de tardes lliures per baixar a Barcelona...
Total, ha estat una "cita" que ha trigat però ha valgut la pena. I un dia entre setmana, gens senzill per mi.
Dilluns passat al vespre varem anar al Foment Mataroní, la pelicula "Desgrácia" amb John Malcovich. Uns paisatges imponents de Sud Africa, molt ben ambientada, amb alguns moments que em varen fer patir una estona, però em va encantar. Fa dies que no gaudia d'una bona sessió de cinema, en silènci, en un ambient relaxat...
Lo pitjor... les butaques.... el meu pobre cul va patir una mica!

I tanco els ulls....

Reconec que aquesta és una setmana molt dura, principalment de molta feina. Ja ni menciono els "marros".
Apart de la meva jornada, la casa i el nen, estic del tot dedicada a entrar dades de la Caminada, ara, a més, recollir fitxes, cosa que encara m'ho ha posat un xic més complicat, ni que ho faig molt de gust, vagi per davant.
Abans d'ahir reunió d'un grup molt nombrós al Pla d'en Boet, per tancar temes. Un grup de lo més variat i animat, tot s'ha de dir.
Ahir al vespre, a mig camí de fer aquesta feina que m'ha estat encomanada, vaig coincidir amb un dels màxims organitzadors, jo no se com aguanta aquesta marxa, al final varem acabar xerrant i recollint junts, amb el meu Martí que també fa de voluntari, i després ens va dur a casa, no se si la gent en general és conscient de la feina i els nervis que donen organitzar una cosa així i de manera voluntària.
La cosa és que anem una mica de "curcoll" amb les coses de casa, amb el nostre dia a dia, amb les nostres estones al sofà, junts, xerrant...
Ahir, que varem arribar a casa a les 9, si fa no fa, varem rebre una agradable visita i després d'un sopar rapidet vaig agafar l'ordinador i vaig seguir entrant dades, fent llista, numerant per tenir un cert control...
Estaba bastant aïllada, ho reconec, però de fons els escoltaba, que si Mesi, que si el Madrid, que si Laporta....
Vaig tancar els ulls uns segons i em va reconfortar, de manera sorprenent, escoltar parlar de fútbol, ells dos s'entenen molt bé i aquest tema els encanta, a més, eren ben conscients que jo era en un altre Món.... el dels números...
Qui em tenia que dir a mi que em calmaria escoltar parlar de pilotes!!
S'han tingut que tancar les inscripcions, la ratlla dels 2000 està frec a frec.
Molta gent solidària.... magnífic!

I com no patir...

De pensar si tornesin...

1. Mayor Oreja: el derecho de la mujer al aborto es “una aberración”.
2. Arenas califica de "barbaridad" la canción infantil que habla de familias homoparentales.
3. El Partido Popular, a favor de penalizar la homosexualidad.

Segueixo?.
Ni dret a decidir, ni amor que no sigui "el establecido", ni famílies "diferents", ni gais, ni lesbianes...
De veritat, quina por...

Una "Diada" diferent...

El dia 11 el meu germà "Mingo" i la seva dona Rosa em varen dir d'anar a passar el dia fora, els dos estàn sempre al meu costat i em volien "ventil.lar" una mica.
Varem decidir anar a Pals, però no de platja, de passeig al poble.
La sort va ser que era Festa Major i no ho sabiem, varem gaudir d'Havaneres, d'unes vistes imponents, la Tramuntana estava bastant animada,


També les illes Medes, de fons,



D'un dinar tranquilet i d'una sobre taula, en un café del poble, a l'ombre d'unes moreres, de lo més tranquilet que pugueu imaginar.
Tenir un germà, i cunyada, com ells, no te preu.


No penseu pas que no em vaig pentinar! bufava de valent!
De tornada una magnífica posta de sol darrera el Montseny...



Es pot demanar més?

Hi ha mirades.....

De mare i fill, compenetrats.


De tiet i nebot, encantats.


D'amor... el que elles dues es tenen.


De pare acabat d'estrenar...


De mare primerenca i decidida..



De viatger empedernit...




D'àvia il.lusionada...



D'ocupa de pis..




Mirades de... i si fos possible?


Mirades, a la fí, de la meva estimada família, la que m'arriba i em fa glatir. Les que mai em canso de veure i sempre hi son.

I tu, ja ho has fet?

I si la resposta és no, què esperes?.
Ens pot passar a tots i totes i per mi, crec que és la pitjor manera d'acabar una vida.
No tenir cap record, de res, de com menjar, llegir, escriure, estimar....
No creus que val la pena fer aquesta caminada, per un altre costat per llocs molt macos, i donar una mà a les famílies que algun membre n'està afectat?.
Vinga!, aixeca el cul del sofà i camina.... per l'Alzheimer.... sols queda una setmana!
Inscrpcions.

Escampar merda.... amb perdó...

Alguns "personajillos" viuen d'això. Sense partit ni patria, reparteixen a "diestro y siniestro" i els importa un pebrot a qui fan mal, ni com.
Aquests "personajillos" son per tot arreu, no cal parlar de colors ni programes, no és poden evitar i tanmateix com la "peste" i les plagues de rates, costa molt acabar amb ells.
La majoria fan servir la seva llengua "viperina" per tapar les seves inmenses carències, la seva ineptitut i com no, incapacitat per gestionar i "brillar" per la feina, no per la merda que escampen.
Ara resulta, quins collons tu!, que una notícia de la que jo en tenia coneixement des de juliol, ara ha "traspassat", diguem que algú l'ha filtrat, i com no!, ha estat la Joana! i tant!.
Però quins pebrots!
I com ho saben?, donat que aquesta informació la tenia molta gent, el mateix interessat l'ha escampada a tohom que l'ha volgut escoltar, l'ha enviat per correu a un munt de gent i no sols això, porta la carta a la butxaca i la va ensenyant a qui li pregunta.
Jo, des de que vaig plegar de vacances, per sort per mi, em vaig treure aquesta informació del cap, la vaig remetre a les dues "úniques" persones que la debian tenir, al meu entendre., per el seu càrrec. El què aquestes dues persones han fet amb la informació ni ho se ni m'interessa el més mínim.
Han aconssegit això, ja no m'interessa gens res del què fan ni diuen, em limito a fer la meva feina per guanyar el pa, els ideals, aqui al blog i lluny de la meva "casa política", que ja n'estic farta de represalies!.
Però si fos jo qui l'ha filtrat a què esperar al setembre?.
Ara, en Pere, com sempre ben informat, ho explica al seu blog i és clar!! com no!, els covards i palmeros oficials aprofiten per carregar contra mí, que ni havia comentat l'escrit d'en Pere.
Com pot ser que al Món tinguem gent tant dolenta?, tan malparida?.
Com poden acusar sense cap prova, però NI UNA. Escampa merda que alguna cosa queda, és el seu lema.
Doncs lo dit, per trepar a l'esquena d'altres....
Per sort, un dia o un altre, tanta pudor.... és veurà qui l'escampa.

Amb sinceritat.... extrema...

Cada dia llegeixo El Punt, entre d'altres mitjans, ràpidet, el repasso i miro si veig alguna cosa que em pugui interessar.
Cada dia, també, miro "per sobre" la columna de Manuel Cuyàs, més que res per ser de Mataró, ni que amb sinceritat, poques vegades estic d'acord amb ell.
Se que això d'opinar de la premsa o els seus integrants no agarada, ni cau bé, però com és evident no estic pas d'acord amb tothom sols per ser del meu "poble".
Avui, aquesta columna m'ha enganxat a la primera, he seguit avall, fins el final, l'he tornat a llegir, l'he repassat.. i noi... als "meus" no els agradarà però a mi m'ha convençut, del tot.
Porta per nom " Gent d'ordre" i avui sí, en Cuyàs.... m'ha enganxat a un escrit seu, això sí és una novetat. També espero que no sigui la darrera vegada que ho fa...
Ara, que ningú s'estiri la "melena", segueixo la premsa local a fons i m'agrada l'estil d'altres periodistes, o aficionats, que també abunden, només dic que avui, he gaudit d'un escrit com poques vegades.
Per cert... també he llegit que l'Obiols i la Badia han fet de PSC... quin gust!

Cercle viciós....

De vegades, les persones, donen, donem, voltes i voltes a les mateixes coses i no trobem la manera de sortir de l'embolic.
Per més que intentem trobar un camí que ens sembli el correcte, o bé el més adequat, no el podem veure.
Algunes vegades, de cop, una llumeta s'obre camí, poc a poc i et preguntes com no havies vist aquest camí abans, de tant evident com el trobes ara...
Gaire bé mai és senzill pendre decissions dràstiques, malgrat que alguns opinen que jo ho soc, això sí, quan prenc una decissió, per dur que sigui, tiro endavant fins el final.
No deixo que ningú em faci caure a cap "cercle viciós", com aquesta cançó del meu estimat Sabina, ara ja no.
Ara mateix tinc un ampli i tranquil camí, dolcet i amable, el penso seguir i deixem què diguin...
(ho se, avui no m'he explicat gens bé, però jo m'entenc...)

Era clar...

Sabia que avui seria un dia, diguem.... delicat...
En Martí comença l'institut, se que toca, però sols imaginar el meu nen, de 12 anys, amb nois i noies de 17 i 18, al mateix pati, al mateix horari.... s'em posen els pels de punxa, he dormit fatal per aquest tema.
Ja se... no és el primer cop ni el primer nen, però a mi em fa patir, tonta que soc, ja ho se. Aquest ha estat el primer curs que no sortim junts de casa...
Després, quan m'he llevat, escolto a la tele que ha mort Patrick Swayze. Sabia que estava malalt, però m'ha tocat.
Molts dels "puretes" cinematogràfics em diràn que no era cap actor excepcional, però a mi em varen acompanyar les seves pelicules, i la música de les mateixes, en moments molt especials, apart que l'he trobat guapo, el seu ball...
Cada cop que veig Ghost, i crec que ja l'he vist cinc cops, o Dirty Dancing, acabo plorant! i no serà que no tingui clar el final...
Espero que el dia d'avui "remonti" una mica, almenys he gaudit de la temperatura, 16º a les 8:35 del matí darrera l'ajuntament, una cosa bona, ara ve el "meu temps".

Fa tant de temps...

Que no poso cap poesia, amb lo molt que m'agraden...
Avui, dues!

T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL... (Anna Montero)

T’he donat el nom més bell

i un llac on el temps s’endinsa

t’he vestit de dubtes

i una certesa profunda

amor que amb la nit

desgranes la llum

del collar dels dies

t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma

amor sense nom

on el temps s’endinsa i nia

DEL CEL, EL NÚVOL...

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
dels carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.

Tantes coses no puc entendre....

Prohibir.... fastigosa palabreja...
Prohibit això, però no això altre que sí pot provocar aldarulls i merder. El mateix dia! Qui mana a interior?, no ho fa pas bé...
De veritat, no hagués més valgut la pena deixar aquesta consulta en pura anècdota que no donar tantes "ales" als anti, i a favor, per acabar amb aquest lio?.
S'han implicat les més altes instàncies del país i jo em pregunto.... sabien on era Arenys de Munt?, el resultat és vinculant per alguna cosa?, doncs no, segur que no.
Per un altre costat, Montse, dius això quan saps que no en faràn... i mira que jo, militant d'aquesta Agrupació tannnnnnnnnnnnn tannnnnnnnnnnnn......, saps molt bé que et votaria, ets una candidata ideal.
I tu... Antoni, benvolgut, ves amb compte o et veig al carrer, ja saps... ser tan catalanista i clar.... ni que com gaire bé sempre, estic amb tu, és clar!
En fí... no entenc res... de res.... vaig a gaudir d'aquest cap de setmana tranquilet, espero. I que aquesta calma m'aclareixi un xic les idees.

Onades de satisfacció...

És pot medir la felicitat?, se què consta d'instants, de breus moments, se que no és permanent i la majoria de vegades algún impertinent ve a trencar aquests instants, però els guardo com un tresor, ben amagats, per recordar i reviure.
Dissabte vaig gaudir d'un dia especial com pocs, un munt d'hores i rialles, també d'un gran cansament, 10 hores amb un marrec inagotable poden ser molt dures, ja no tinc edat, però amb en Martí al meu costat, va ser tot més senzill.
Per fí he aprés que aquests moments no tenen preu, que les preocupacions encara hi son, però les puc decantar, gaudir de les coses sense nervis i angoixa, total, tampoc puc fer més del que ja faig.
Entre compres de llibres escolars, una ruina absoluta per qualsevol butxaca, material divers, el pa, alguna peça de roba per en Martí, com creix noi!, un "caprici" per mi, un refresc per agafar forces, una cercavila per conèixer el grup de Batucada que en Martí vol anar, uns balls amb gegants amb en Dídac entusiasmat, un berenar de " Ca l'Uñó", un "ramblejar" i un menut que dorm, ja de nit, a coll de l'àvia, jo...
Per tancar aquest deliciós dissabte una visita inesperada, una bona conversa, un película i els tres al sofà, junts....
Digueu, te o no te color la felicitat?

Mans...

Les mans poden servir per moltes coses, escriure, acaronar, fer treballs manuals, donar plaer, treballar dur... Puc seguir molta estona, però em vull concentrar en les mans que donen plaer i afecte.
De vegades m'han comentat que les mans son una mena de "presentació" d'una persona. Si estàn netes, arreclades, son més fines, o menys...
Podem saber si una persona te una feina més faixuga per com te les mans.
Les que jo acarono darrerament, son aspres al tacte, però tendres de fons, son dures i fortes, però amaguen un munt d'afecte i delicadesa per els moments convenients. Son mans de persona "currada", de feina dura i constant, però tenen instants que de tan dolces i meloses et fan oblidar les duricies i t'esgarrifen fins l'infinit de plaer.
També son mans potents, mans que si mai fes falta, podrien defensar la persona estimada.
Les mans també comuniquen, una apretadeta en el moment convenient, asseguts mirant la tele... pot transmetre un munt d'emocions.
Em sento protegida quan les tinc a prop...

Va de putes....

Se què puc trobar molts altres calificatius per aquesta denominada "professió més antiga del Món", però a la fí, la paraula més coneguda i utilitzada, es aquesta.
Aixó és un tema molt complicat, molt!.
Prohibir, o no la prostitució, amb tot el que comporta, no és pas senzill, ni que tampoc podem tancar els ulls a lo què està pasant a Barcelona i d'altres indrets.
El que varem veure a les notícies, sexe en directe al mig del carrer, ens pot afectar el dia menys pensat, mentre fem un volt a la fresqueta del vespre amb els nostres fills Rambles amunt i avall....
No estic segura de què faria jo... prohibir sempre vol dir que algú, encara més que ara, s'aprofitarà i ho farà de manera il.legal d'aquestes dones.
Però i llavors?, regular?, crec que s'han de regular espais, no cal que siguin ghettos, però si llocs on les persones que busquen sexe de pagament hi puguin accedir sense muntar aquests espectacles.
Però molta gent està en contra d'això... un tema difícil...
Sempre he dit que mai pagaria per tenir sexe, no ho puc concebre, potser tampoc mai m'ha calgut, però si s'ha de posar un cert "ordre" i deixar que les dones que volen fer.ho, tinguin un lloc adient.
El que no podem, és seguir aixi.

Lola....

Estic al cinema, ja li he trobat el gustet a anar-hi sola. A la sortida escolto algú què diu "Lola", "Lola" "Lolaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa", fins al tercer crit, aquest cop la persona ja xisclava, no he caigut que em xisclaven a mi...
I doncs?, Lola era, fa molt i molt de temps, el meu "nik" d'internet.
Vaig tenir una època, del 2001 al 2004, més o menys, que xatejava, i molt!
Primer perquè em trovaba sola, acabada de separar, les amigues casades... després, amb el temps, per gust, vaig conèixer un munt de gent, gents estupenda, homes i dones, la majoria tan sols com jo.
Un dia, després de gaire bé un any, un grupet varem parlar de fer un soparet a Barcelona, era un canal de xat nou i cada vespre entrava un grup bastant petit de gent, gaire bé ningú feia "privats" al principi, per aquest motiu pensavem ser 15 o 20 com a molt.
La llista avan creixent dia a dia i al final varem ser uns 45, tots apretadets al restaurant.
Reconec que la primera vissió d'aquelles cares va ser impactant, posar imatge, veu etc a les persones... era un gust.
La cosa va anar creixent i un maig de fa ja un munt de temps varem fer un "mega sopar" al Masnou, a un saló de casaments!, varem ser unes dues centes persones i el varem organitzar entre 5.
Vaig gaudir molt, però vaig quedar esgotada!
D'aquell sopar varen sortir algunes parelles, poques encara duren, però va ser molt maco.
Ja fa anys que no ho faig, xatejar, però en conservo un grapadets d'amics i ún d'aquests és el que cridava el meu nom al cinema...
Un café i un munt de records ens va transportar a un passat no tant llunyà.. però no l'anyoro, cada cosa te el seu temps.
A més... sempre he preferit una bona conversa en "directe".