Vergonya aliena....

Miro, contemplo i ni que em costa denominar "art" a la cúpula de la Onu a Ginebra, d'altres si la consideren.
De veritat, estic indignada davant el gasto, i més en el moment actual, i lo pitjor, amb quins diners s'ha pagat això.
Costa molt, però moltissim a les entitats i ong's que es dediquen al desenvolupament, tenir diners per els seus projectes.
Ja se, lo primer que em diràn alguns és que faig el "joc" al Pp.... abans em tallo la llengua, però és una vergonya.
Quants pous, tendes de campanya per refugiats, aliemnts, medicaments, etc.... s'haurien aconsseguit amb aquests diners?, molts, però molts!.
Ja trobo del tot ofensiu que la ONU, que tantes poques vegades serveix per alguna cosa, permeti aquesta despesa, però molt més que Espanya participi de la barbaritat.
I en Barceló, denominat el "Español vivo más cotizado" no li cau la cara de vergonya?, doncs ja em cau a mi per ell.
Moratinos diu que l'art no te preu.... i jo em pregunto, pagant amb diners públics tampoc?.

" Tutti pleni"...

Dissabte 8 del matí, piticling piticling.... despertador....
Avui duen en Martí més aviat, he d'estar preparada a les 9.
després del meu "chute" de café amb llet, mirar el correu i fer una dutxa, poso la primera rentadora.
Espero el meu nen per esmorzar i comença la nejeta setmanal, en Martí la seva habitació, deunidor!, i jo la resta del pis. Després d'estendre dues rentadores i tenir tot com una "patena", marxem de compres, avui per el Centre de Mataró.
Entre una cosa i una altre arribem a casa pasades les 2 del migdía. Fer el dinar, fregar plats i poc més, sortim rapidets cap a l'Esplai. Un cop en Martí a puesto café amb en Carles i rapideta cap a la Riera, m'esperen la Glòria i l'Evarist. Parada al Ateneu a veure pintura catalana, no ens agrada massa i seguidament anem al Robafaves a la presentació de dos llibres de Lola Casas, blanc i negre, malgrat ser per nenes gaudim una bona estona.
Fem un café, gaudim de la companyia i de la bona conversa.
Després de la despedida surto escopetejada un altre cop a l'Esplai, recullo en Martí i xino xano anem al Innova360º, fem una visita i votem quina galeta volem que sigui la que representi Mataró.
Tornem a casa i passeig tranquilet amb el gos, soparet un xic de lectura i a dormir, estem esgotats!
Diumenge a les 8 ja no puc dormir, aixi que em poso en "marxa", després de les coses habituals de primera hora llevo en Martí i esmorzem plegats, avui unes magdalenes de "Can Bastons", pecat gens benial, un cop en forma comencem a preparar per pintar la única habitació que encara no tenim "decent".
Durat una mica més de dues hores pintem, jo a dalt de l'escala, i abaix, i a la dreta i a l'esquerra, és la primera vegada que ho faig sola i no se pas... en Martí primer a fet deures i després em mulla els pincells i el rodet, així estalvio algunes baixades d'escala. Ens fem certes confidències, la intimitat del lloc i el bon humor ens fan encara més còmplices del que ja som i per fí li parlo de sentiments, de per quin motiu sempre que posa aquesta cançò de la que he posat el vídeo, li faig treure, m'entén i la acabem cantant els dos.... estic curada!
Acabem rendits però molt orgullossos, podem!.
Una altre dutxa i anem a veure la meva mare, després una volteta, el diari i a casa.
Dinar, roba estesa, roba seca, plego, endreço i per fí faig un petit recés mirant el diari.
Més tard torno a collir roba, aqui la equem molt bé, i ara queda sessió de planxa....
Començo a patir agulletes, imagino que de l'esforç del matí.
A les 7 dic !prou¡, sec amb el nen al sofà i mirem una peli, sopar, lectura i a dormir, per fí!
Així que avui he anat a la feina a seure una estona... per descansar del cap de setmana!! :)

est l'amour....

Llegeixo amb atenció una entrevista a la sociòloga Marina Subirats.
Diu ella, "El mundo necesita hombres que sepan querer"...
No seré pas jo qui li discuteixi. Jo porto anys dient que és molt difícil trobar un home que en sàpiga. Jo, sense estar "titulada" en cap universitat, sols en la de la vida, afirmo que és casi impossible.
No busquem pas un super home, busquem algú que ens abraci quan cal, que ens doni la mà mirant la tele, que abraci, que petonegi....
Una altre entrevista, aquesta a una escriptora de novel.la romàntica, aquesta que ningú admet llegir però son super vendres, diu Marian Keyes: " Jamás he creído que un hombre sea la respuesta a todo". Jo tampoc ho crec, mai he buscat un home que m'arrecli res, a lo més el cos de tant en tant i és evident que no cal tenir papers per això....
La literatura "rosa" ens acosta sempre als grans amors que la majoria voldriem viure, però que ens fa tanta vergonya admetre. Jo en llegeixo i m'han fet plorar, sense cap pudor.
Ja sabeu, jo fa temps que no em mossego la llengua.

Carme, crec que ha arribat el moment....

Benvolguda companya Carme Chacón, crec que ja és hora. Sempre he estat d'acord en actuar el crísis humanitàries, on cal i qual cal. Però ara mateix Afganistàn és un país en guerra, no crec que les tasques siguin tant d'ajut i solidaritat, que també, però estàn en guerra i tal com varem fer amb Iraq, ara toca marxar, ho crec molt sincerament.

I no ho dic per les paraules d'aquest impresentable, tu tens honor i lo millor de tot, ets dona i tens sentiments de mare, per això quan t'he vist plorar mentre dones consol a les mares dels morts, m'has emocionat i crec que fas un paper molt digne com a Ministre de Defensa, has demostrat que ser dona i mare no està renyit amb complir amb la feina encomanada.

Va ser un encert la teva elecció, malgrat masclismes absurds i "patriotes ignorants" que varen clamar al cèl quan et varen nomenar, ja saps... l'Espanya profunda encara està entre nosaltres.

Fas un gran paper, per això crec que ja és hora que penseu en el retorn dels soldats a l'Afganistàn, ja no "toca" ser allà, enmig d'una guerra que va començar en Bush i que com és evident, no hi fem res allà.

Amb afecte, companya.

De quan les campanyes, eren una altra cosa....

Aquesta poesia, junt amb un ramet de roses, ens la va regalar el llavors Primer Secretari del PSC de Mataró, en Remi, el darrer dia de campanya de les eleccions Autonòmiques del 93....
Llavors.... tot era una altre cosa. En aquells temps, discrepar, no era "o connmigo o contra mi". I ell sabia agraïr la feina i fer.se perdonar els mals moments.
No calia ser un llepa, ni estar en tot moment lloant la seva persona. Ell solet es feia estimar. De fet.... encara es fa estimar.
Jo vaig plegar de la seva Executiva per una seriosa discrepància i mai, però mai, m'ho va criticar ni em va fer una mala cara. Va seguir confiant en mi i en la meva opinió.
I és que sap ser, davant de tot, persona.
Apart, de cuinar la millor sopa d'all que mai he tastat!
Avui, que estic un xic "remember" va per ell aquesta bonica cançó, per els bons temps que tan lluny han quedat.

A les "tres Tereses" (per l'adreça de la seu del PSC)

Cal que aquest darrer dia
tota la gent de la casa
pugi, baixi i/o treballi
envoltats del vostre somriure.
Si eñs telèfons no paren,
somrieu.
Si no arriba un interventor,
somrieu.
Si us manca un apoderat,
somrieu.
Perquè el vostre somriure
és molt per a vosaltres
i no ens fa mal a nosaltres

(Rabrodegat Tambore).

I qui vol res més?...

Cap de setmana deliciós. Ja convenia.
Dissabte, passejada entre bolets, butifarres i fuets, coques i formatges.
Després dinar a casa de les meves nenes, aquest mes tenim moltes coses per celebrar.
Sants, aniversaris....
En Carles 29 i en Daniel 27... em faig gran i lo millor, m'agrada. El Sant de la Elisabet i el d'en Martí.
M'agrada gaudir d'una sobre taula llarga, entre café i tallat, galetes i mousse de xocolata amb cruxent de neules, de "Ca l'Uñó".
Per "culpa" dels horaris de feina tenim molt poquetes ocasions d'estar així, relaxats i distessos, fent broma i jo... en fí, feliç amb tots els meus nens i nenes al voltant.
Concretant els dinars de Nadal i Sant Esteve, s'ha de complir amb les "dues bandes" familiars i jo ho entenc i respecto. Preparant el menú de la nit de fí d'any que aquest any toca a casa meva.
Al vespre una peli i a dormir aviadet.
Un dissabte inmillorable.
Diumenge, primer de tot passeig amb la Glòria, amb un solet estupendo. Després lectura, fa molts dies que no m'hi podia dedicar, el diari, el llibre i bona música.....
Vaja, estic nova per una setmana que imagino tant complicada com la darrera.
I estic... feliç....
Heu vist quina família més bonica tinc? A la foto de dalt els meus fills amb mi, a la de sota, les meves joves.

Apendre a viure, no és senzill....

Sembla que una persona adulta com jo, ja tingui que saber com i de quina manera pendre's les coses, les actituds o els comportaments adequats a cada moment....
Però no, aprenem cada dia, ni que sigui una cosa insignificant, cada dia veus algo nou i no vull perdre la meva capacitat de sorpendre'm, ni que de vegades sigui de manera desagradable, també amb això aprenem.
Ahir va ser una tarda que voldria oblidar, però no ho faré. Una tarda on els minuts eres dècimes de segòn i malgrat les meves ganes de plegar, era divendres i tinc un xic d'estrés, doncs volia parar el rellotge per poder arribar a tot, per fer que les màquines corresin una mica més, que internet anés més ràpid i que l'ordinador seguis el ritme embogit i absurd de la feina del moment.
De vegades, massa sovint, si s'organitzes tot amb més temps, no tindria que patir, no ja sols per arribar, també per arribar senceres i amb salut al final d'una tarda.... per oblidar.
Però un cop a casa, aquesta que cada dia descobreixo algo nou, aquesta on fins i tot he trobat gustet a planxar, veien el que surt en aquesta foto que encapçala el meu escrit, on neteges els vidres i gaudeixes amb tantes vistes, on la llum entre per tot arreu i el solet..... doncs decideixes que no tornes a passar una tarda com aquesta, que ja està bé i que de tant en tant, un bon cop de puny a la taula val la pena, ni que tingui que aguantar males cares, un cop més....

Va per tu....

Per tot el que vares defensar i creure, i per la gran part que jo comparteixo amb tu, més de 40 anys després.
Ara que no falli, que demostri la capacitat i el canvi que ens ha assegurat.
Martín, avui és un gran dia! El color, ara, més que mai, ens ha igualat.

Mobbing...

Algú em pot dir en què consisteix això?.

És a dir, aquesta definició és correcte?, te nom en català?.

Tinc una necessitat urgent de saber si algú, molt, però molt proper a mi, l'està patint i si fos que sí, què és pot fer?. I si resulta que qui li fà ha estat família seva?.

Que el Mon està ple de malparits recony.

He demanat conexió "de prestado" per poder escriure.....

Anem de Congrés!

Aquest cap de setmana passat m'ha tocat treballar al 5è Congrés del PSC del Maresme.
He de dir que malgrat ser una tasca dura, de vegades els nervis juguen males passades, ha estat un bon cap de setmana, hem acabat lo que es diu rebentats, però si la feina surt, i surt bé, ja no notes tant el cansament.
Divendres d'abans de les 9 del matí i fins passades les 9 del vespre, esgotador, això sí, varem intentar tenir un xic de bon humor, el "personal d'organització" varem fer un dinar prou bò i que ens va permetre descobrir llocs com aquest a Cerdanyola. Un supen mencado.

He conegut gent de la Comarca que encara no havia vist mai, sols escoltat, m'ha agradat i en algún cas, m'ha encantat.
He tingut una mica de tot, temps per "tontejar" amb un xicot encantador, temps per riure, fins i tot temps per callar i deixar passar la tempesta.
He descobert lo estupendos que son els traballadors de la Escola Universitària Politècnica, en tot moment amables i disposats a donar una mà. Així dona gust!.
Total, en lloc d'estar a casa meva fent capses, cosa que aquesta setmana faré a tota màquina, he escoltat, petonejat, (fins i tot a alguna persona que mai hauria dit que jo li donaria dos petons). He fet web, manipulat fotos, fet un munt de fotocòpies, grapat documents i treballat, ningú podrà dir que tota la organització no ha estat... casi perfecte!.
I tot això, acompanyada d'un grup de gent estupendo, de bons companys i companyes i d'alguns caps que no s'han "apuntat" la feina si no que han agraït la mateixa als treballadors i treballadores de la casa, això ja és un "puntazo".

Aquesta setmana estarè una mica "missing", ja sabeu, el 24 canvio de casa i no se quàn tindré internet!

Calenteta....

Aquesta sensació, tan coneguda per mi, de pell calenta, un xic humida, que va adquirint la suavitat desitjada a mida que la vas tocant i perfumant, a cada carícia puja i puja la temperatura i jo, de normal de "sang calenta", no puc estar tranquila, no aconsegueixo relaxar la ment i el cos.

Provo primer de panxa amunt, després panxa avall, de costat, per postures que no quedi que una està encara bastant lleugera. Fins i tot la poca roba que porto em fa nosa...

Però la temperatura puja, les segones passades de mans ja em posan un xic frenètica, ara sento bategar la pell, te vida pròpia.

La intentem calmar i relaxar, una bona hidratació és important i tu me la dones, a dues mans, pujes i baixes les meves cuixes amb intensitat i jo agraïexo el teu gest, és més, m'agrada molt...

quan sembla que l'escalfor m'ha de tumbar, m'he d'abandonar a les sensacions i oblidar aquesta caloreta que tant i tant m'incomoda...
La pell pot dur moltes sensacions, si tanques els ull i et deixes anar...

Llavors, tu, també a dues mans fas el cop definitiu, esquitxes les meves cuixes amb un líquid fret i impactant, el gust és inmediat....

Ahir em vaig anar a depilar amb cera calenta...

Ernest, aquest cop NO!

Llegeixo, realment sorpresa, aquest notícia: Educació manté les ajudes a escoles que separen per sexe els alumnes. He quedat, com no!, parada.

A veure... l'escola pública te moltes carències, falta de pistes esportives, de biblioteques en condicions, aules literalment "abarrotadas" i masificades i vas i dones diners a escoles del Opus, amb pistes esportives, i tots els serveis magnífics, on tot.hom sap es paguen molts diners per portar els nens. On ha quedat la nostre lluita per aquest tipus d'escola?.

Escoles elitistes i a sobre separatistes, anem bé noi!

On han quedat les queixes que l'any 2001 vareu formular a l'anterior Govern exactament per el mateix que ara penseu fer?.

Ernest, malgrat lo molt que t'aprecío i valoro la feina que fas i el teu pensament catalanista, aquest cop t'equivoques, tu i tots els que doneu suport a aquesta barrabasada!.

M'ajudeu??..

Aqui és on estic....

I aqui on puc anar si accepto.....

Com ho veieu?
A la dreta:

A l'esquerra:

Frontal, sí, és Santa María i al fons el Port...

Estic preparada per un altre canvi?, espero que sí!

Quin us quedarieu?.

Quina poca vergonya!

M'he donat per aludida, és clar que sí!

Doncs no va aquest ximplet i diu aquesta barbaritat: "Las madres con hijos gays quieren que sean diplomáticos para verles poco”.

Però què s'ha pensat aquest capullo???.

La meva filla viu amb una noia, son parella de fa més de 5 anys i jo l'anyoro cada dia que pasa. No la vull lluny de mi, em dona suport, petons i m'abraça, com pot dir ningú que els volem lluny per disimular?.

Disimular què?, potser lo feliç que ella és?.

Conec d'altres mares amb fills i filles gais, i em consta com els estimen i com ells cuiden d'elles, ningú els vol lluny, abans al contrari.

Com és posible que Felipe González fes ministre aquest sujeto?. I que presideixi la el Consell de la Càmara de comerç?.

De veritat, cada dia llegeixo més estúpids i inconscients.

Avui em bull la sang! i no pas per haver tingut una nit "calenta".

La Joana i les seves maníes...

Massa cops he escoltat que m'agrada queixar.me.
Massa vegades m'han dit que soc crítica i no pas constructiva, cosa que no és cert.
He fet, oficialment, més d'una i dues i tres... queixes sobre el Matarobus, lo tard que van, casi sempre, que es salten algunes passades a "la torera" i quan preguntes et contesten malament, els conductors, també em vaig sorpendre, i molt! que renovessin la concessió a la mateixa empresa, no sols per les queixes, també per el mal estat dels autobussos.
Doncs aqui una prova, ben evident, que divendres passat en Martí i jo varem viure en primera persona de l'estat dels mateixos.
Llàstima que era fosc i la brutícia no va quedar prou reflexada a la imatge, els racons negres, l'estat en general... i això un dia i un altre i un altre.....
En fí, sort que només son imaginacions meves que si no....

No em direu que no....

Emociona veure aquestes coses.
No sols com avancen les coses des de que jo vaig ser mare per primera i fins i tot darrera vegada.
Rebre aquestes coses al mòbil, ni que no siguin de massa qualitat, dies com avui, que tant m'agraden, em fa deixar de costat tot, els nervis, les presses, el mal de queixal, fins i tot la tant mencionada crisi!

No direu que no és guapo el meu futur net...

500 ??

Ves per ón!
Vaig començar aquest blog allà per el mes de març del 2006.
Una mica encuriosida, a veure si seria capaç de mantenir el mateix, si no m'aburriria, si tindria prou coses per explicar, si molestaria...
Mica a mica m'he deixat anar, fins i tot alguna vegada, poquetes, m'he "desatado" i he tingut alguna explosió. De vegades, ni que admeto que ho faig poquet, he mirat el comptador i em sembla del tot impossible que tates persones puguin seguir les divagacions d'aquesta divorciada, mataronina, "roja peleona", apassionada, mare, "picarona" i podriem dir feliç i tranquila.
Deunidor les coses que he explicat, opinat, expressat.
La gent que "he conegut", els blog estupendos que he descobert... les persones que s'amaguen al seu darrera...
En fí, aquest és el meu escrit 500, ni que em sembla del tot impossible, encara tinc ganes de seguir.....

Suavitat infinita....

Mai havia provat res semblant. Ni per el tacte ni per la suavitat, per aquest motiu feia anys que no en feia servir.
Potser, en el fons, m'agrada més fer.ho sense, gaudeixo i em relaxo més aviat. Sempre que ho faig, que és a diari, em serveix per desconnectar i relaxar...
Vaig decidir fer.ho a pèl, més ràpid i efectiu.
Alguna vegada n'havia fet servir, poques, però alguna si i sempre acabava llençant la capsa sencera. No els trobo pràctics i no tens la mateixa soltura, comoditat ni rapidesa.
Frenen, quan els fas servir sovint frenen i desaniman.
Però avui n'he provat uns de nous, calentets i perfumats, no he tingut temps de saber si també tenen sabor, he anat massa ràpida i és que m'han provocat molt, era com anar nú, però amb protecció. Tu la poses a dins.... i ja aquest gest és un plaer.
La seva suavitat ha fet que em deixés anar i fes com si no en portés, com si el contacte i la humitat fossin allà, a tocar....
Avui he provat uns guants de fregar plats nous, son.... un plaer....
Què pensaveu eehhh??

La "mediació"...

Ja fa uns dies que penso en aquest tema, la mediació, un servei d'alguns ajuntaments per els problemes de convivència. Normalment, dels "d'aqui" amb els "d'allà".

Crec que ja ha quedat clar en aquest blog meu que no tinc ni un pèl de racisme a la mava sang, però no estic cega i veig el que passa al meu voltant.... de cap manera voldria que aquest escrit, molt raonat, s'entengués malament.

Ara farà un any que vaig aconseguir aquest pis de la bossa de lloguer que l'Ajuntament posa a disposició de joves i dones soles, també de la gent gran, i passat aquest any prenc la decissió de buscar un altre lloc.

Quan vaig venir a viure aqui la majoria de la meva família i també algunes amistats, em varen preguntar si estava segura, jo vaig afirmar i de manera contundent que sí.

Tinc davant de les finestres del menjador i la meva habitació la plaça Colombia, lloc on a tota hora, matí, tarda, vespre i nit, pots trobar gent. Aquest estiu no he pogut dormir amb la finestra oberta ni un sol dia, però ni un!.

A les 2 de la nit corra i crida la canalla, xerren a tota veu les seves mares i "ells" s'estàn arrepenjats a les façanes parlant. Quan els hi demanes silenci, lo millor que et pot passar és que et mirin malament i no es moguin, lo pitjor, que et comencin a picar la finestra i a escupir. Consti que parlo des de l'experiència, no de res que m'hagin explicat. Imagino que és un dels inconvenients de viure en un baix.

Tenim els mossos dia sí i dia també, cada nit, escorcolls, corredisses, en fí.... mai hagués pensat dir això, però és gaire bé impossible de suportar. Potser tan sols és que no estic acostumada, ni m'hi vull acostumar.

Després el tema del veinat d'escala, no els pots fer entendre que el teu pati no és un femer, que el pobre Elmer viu sempre per més que netejo, entre restes de xiclets, esclovies d'ou i fins i tot restes de fruita!. Per no parlar de l'aigua que cau a raig, que no fan el centrifugat a la roba malgrat els hi he demanat de manera molt educada. El president d'escala em va aconsellar que els hi posi una denúncia, "esta gente sólo entiende eso" em va dir.

Total, mediem, que no falti, però una cosa és respectar les seves costums, però i els meus drets qui els defensa?. Per cert, la notícia no parla de l'èxit d'aquesta mediació.
Jo estic a favor de qualsevol iniciativa que serveixi per la convivència, per suposat, però crec que també és important fer entendre als "nouvinguts" que han d'acceptar les normes bàsiques per adaptar-se a les nostres.

Apa Joana!, torna a començar...

17... i 1 dia!

Avui, aquesta "senyora" que sovint escriu, que deixa anar la llengua més del que alguns voldrien, però menys del que sembla. Aquesta "revolucionaria" del seu temps, i de l'actual.
Aquesta que sembla que mai perd la força i quan ho fa, disimula. Que us explica com li van les coses, no totes és clar, que noteu si està bé, o no...
La que sovint empeny i aconsella i dona força, però llavors calla si no està bé.
La que ha pujat i baixat, rigut i plorat, estimat i gaire bé odiat, abraçat i petonejat, mirat malament i també amb afecte infinit. La que ha fet grans amigues i confidents en aquest camí...
Aquesta que les injusticies posa de tan mala llet i malgrat les decepcions aqui segueix.
Servidora, que tant de temps ha dit.... sí, mani?, atenent el telèfon, la que tot.hom troba primer en arribar, no per grossa, si no per tenir el primer despatx de la "santa" seu.
La que malgrat tot és Socialista "hasta las trancas".
La que mai surt a les fotos, ni ganes, lo meu, sempre ho dic, és la feina interna.
Aquesta que l'estrés empeny a mirar el mar per la finestra del despatx i contar números.
Donc aquesta, la Joana, avui fa 17 anys i un dia que va entrar com a treballadora a la casa, el PSC de Mataró. I pensar que vaig entrar per fer una prova, que jo venent bistecs i pollastres estava molt tranquileta!.
Aqui teniu la única foto que m'han fet al meu despatx, no vaig tenir temps de fugir...
(lo de i 1 dia, com és evident, va amb segones je je).