Torres d'Ivori...

Us sona aquesta frase?, no se per quin motiu, moltes persones que tractes sovint, son encantadores, properes etc... de cop, amb un càrrec "segur" i una cadira, també "segura", pujen o bé es tanquen a Torres d'Ivori.
És a dir, amb el càrrec a la butxaca, deixan de ser les mateixes persones que durant molt de temps has tractat i creieu, els hi passa a molts i moltes.
Sense distinció et diuen que ells no ho faràn, que sempre seràn propers i si mai deixen de ser.ho, et preguen els hi diguis... No creieu que és veritat, mai escolten, no volen sentir el que has de dir. Volen, la cadira. Què cony deu tenir la mateixa?.
Sempre m'ha fet riure això de "l'eròtica del poder", m'ha fet riure perque he viscut molt a prop i mai l'he vist ni l'he sentit. Mai he trobat emoció ni "cuques a la panxa" per ser aprop d'un "pope", quan en veig un per la Casa del Poble, veig un company, mai un càrrec, fa dos dies eren tan de base com jo mateixa que soc el "darrer mico".
Tota aquesta reflexió ve al cas perque en els darrers temps, si no ho veus igual que "ells", vol dir que estàs en contra d'ells, i jo flipo, sense pendre res, perque les ideies, no tenen titularitat, perque ens cal fer neteja i ser una mica més oberts en les mateixes, el debat obert i lliure enrriqueix, perque discrepar no és necesariament enfrontar, pensar i veure les coses des de fora, hauria de ser més respectat, i no ho és gens, però ni mica!.
Llavors venen els "morritus", les males cares, els escrits victimistes o bé triunfalistes i el tancament en Torres d'Ivori, això que algú, no fa massa temps, em demanava un "mastegot dels teus (dialèctic per suposat)", soc una senyora i no donaré noms, imagineu si ho faig.....

Resten tancats com els cargols i... així anem...

Paranys....

Els poses tots. Tanques portes i finestres, agafes l'abric i tapes bé el cos, aixì no arriben les carícies, un casc, res de petonets al cap, un aïllant, per asegurar, taps a les orelles, per no escoltar paraules dolces, ullleres de cec, de no veure res de res, ni els llavis de qui parla.
Un cop "protegida", tanmateix com si fossis dins un condò gegant. almenys t'ho penses, seus freda i estirada, ni escoltes, ni sents ni pateixes....
Però... l'etern però....
Una llum impertinent traspassa les ulleres, una música suau i dolceta fa caure els taps, una calor inesperada, i no és del solet, et fa treure part de la roba, el casc rellisca per la suor i també cau, una mà tendra i forta t'acarona, unes paraules suaus a les orelles et fan baixar la guàrdia, un petonet al coll t'esgarrifa i allà on deies mai més cauré, i vas de cap, de cop, i de cul.
I ja no penses en el passat, ni en el dolor, ni en les llàgrimes, sols penses en gaudir d'aquest instant, de disfrutar fins dir prou, no puc més, no hi tornis....
I llavors veus un altre cop aquell somriure i en vols més....
Les emocions!

De poesies trobades...

I de com, un cop més, la seva lectura i enteniment m'han dut la pau, un cop més. La bona lectura em provoca això....
Llegiu poesia, provoca reaccions de lo més agradables i acompanyada de bona música... ja és insuperable.


Aquella nit tan llarga

Ara et penso sovint en silenci,
ara em pregunto sovint
Què n’hauríem fet d’aquella nit tan llarga
quan encara no tenies paraules per omplir-la
Parlo dins meu
després d’aquest dolç temps
on tu erets d’una llunyana quietud inassolible .
Parlo del que va ser i és
del temps perdut i la tendresa que hem malversat.
Parlo d’aquella nit tan llarga
de les platges que vam recórrer junts
de les tardes callades
de tot el que vam imaginar i mai va ser
Parlo d’aquella nit tan llarga i tan breu alhora
Tu tan lluny
i a mi a penes em resta l’espai de mi mateixa per recordar-te.

Eva Font Garcia

Mala setmana 2....

Reconec que soc dura, que em costa d'entendre algunes coses i lo pitjor, casi, de mi, és que no em conformo quan no em donen explicacions i ningú les ha donat, malgrat fer dos dies de la reunió, allà era el moment i la ocassió però un cop més, i van "ciento", ho se per la premsa.
He quedat sorpresa, i molt, potser fins i tot preocupada. No es pot entendre i a més, ara, a misses dites on opines o discrepes?, doncs res, a "tragar" un altre cop.
Potser ha arribat el moment de fer de funcionària i passar de tot, potser el meu fetge i la meva moral, apart del meu somriure, ho agrairant molt. Apart de la meva salut, aquesta que em dispara la tenssió quan llegeixo segons què.
Permeteu que jo també sigui una mica "críptica".
Aqui, a la imatge una mica d'humor, avui em fa molta falta. De passada no miro cap a "casa", sempre consola veure d'altres que estàn pitjor que tu.

Una mala setmana....

Per no dir això és una merda, que encara soc una senyora....
Des de dijous passat, he patit el mal funcionament del Matarobus, un cop més i van.... no sols van tard, la mala educació d'alguns conductors, les volantades i frenades brusques, en fí, el de cada dia.
He presentat una nova queixa, a veure si aquest cop tinc sort i algú dona la cara. De moment m'atén una noia de l'Ajuntament i estem esperant, és clar què un cop més és la paraula d'un conductor contra la meva, conductor que per comentar jo dissabte "no se què passa amb el bus 0 que tota la setmana va tard", s'hem va posar a cridar, ens va tenir 8 minuts més a la parada, 10 minuts aturats a Caminet, al.legant que no passaba.... i tot això mentres cridava..... a mi què m'importa si va tard?...
Mereixem a Mataró aquest sevei de bus? aquesta empressa?, jo crec que no. Anar en bus costa 1.30€, no creieu que almenys mereixem que funcionin?, ahir a la nit, un cop més, el de les 9 del vespre no va passar, varen arribar juntents a les 9:22, al Parc Central varen fer baixar la gent d'un per pujar a l'altre tot al.legant que no funcionava bé, doncs no veieu com de ràpid va marxar el suposat "malalt". A la Carretera de Mata, un cop més, varen arribar dos juntets, és a dir, haurien estat tres....
Ja se, no servirà per res la queixa, no ha servit mai i mentres, com xaiets encapsats anem pasant... i jo porto una mala llet....
De política, el proper post, que també ha estat decepcionant....

Diferent?....

Em pregunto si quan arribis, sentiré alguna cosa diferent de quan va arribar el teu pare.
Llavors va ser del tot emocionant, no oblidem que va ser el primer.
Però ara, una mica, seràs un xic ell i una mica de la teva mare, guapos els dos, en tots els sentits.
Sovint imagino com seràs, quin somriure tindràs, m'imagino amb els bolquers, després de tants anys, i no puc evitar certa emoció, és clar que en veure la teva primera ecografia, aquesta que el teu pare ha fet més famosa que el Barça, doncs em descobreixo molt il.lusionada, amb ganes que sigui ja Nadal i siguis aqui, al nostre àpat tradicional, però aquest any, i no en tinguis cap dubte, amb la teva presència, serà un Nadal... magnífic i per un cop, sols un, si no s'enfada, en Martí no serà el "rei", mira si te ganes que hi siguis que t'ha cedit aquest títol!.
T'esperem impacients estimat net, o neta...

25?, nena?...

Joana. Joana!, uns copets suaus però contundents sonen a les meves galtes, dic sonen doncs no els noto, sento el plas i plas, Joana desperta, insisteix una veu profunda i contundent.... per fí obro els ulls, veig al meu ginecòlec, un home seriós i molt efectiu em sonriu i em diu, Joana, a la tercera la vençuda, tens una nena.... jo el miro i nego amb el cap, doctor Fernández, vosté s'ha equivocat, és un nen, no Joana no... una nena i te una melena impressionant!.
Tanco els ulls un altre cop, deuen haver passar un parell d'hores i els torno a obrir, el pare de la criatura em sonriu i insiteix, Joana és una nena, ha nascut la Elisabet. Les anestèsies, llavors per una cesària eren generals, a mi, sempre m'han fet reaccions molt estranyes, aixi que demano despullin aquesta criatura que dorm a coll de la seva iaia Petra i vull comprovar que és una nena. Quan li treuen el bolquer, quedo tranquil.la i torno a dormir. Ara ja se que és veritat i és que quan va nèixer ella, encara no en feien a tot.hom d'ecografies, tenia 2 nens, en Carles i en Daniel, va arribar ella, en tres anys i mig ja els tenia els tres, ara sols quedava treballar, i molt, per pujar.los.
Avui fa 25 anys que va nèixer la Elisabet, a ella li agrada que li diguin Eli, però per mi és la Elisabet, la FILLA en majúscules, l'amiga, la companya, solidària, reivindicativa, inconformista, el suport, el caliu, la tendressa i també el caràcter, cosa que el seu pare diu que ha tret de mi, jo n'estic encantada, divertida i alegre, no podia haver tingut una filla millor.
Per molts anys Elisabet.

Canvis...

Son dies de canvis, alguns no gaire senzills i d'altres difícils de substituir. Alguns esperats i d'altres justos, pendents de fa un any.... si haguessin tingut el lloc "indicat", és clar.
No parlaré de l'Esteve, ja s'ha escrit molt d'ell i aconsello l'escrit d'en Sergi, un cop més. Ell, l'Esteve, cau bé o cau malament, però ha dedicat anys a la ciutat i això s'ha de reconèixer. Hem "bregat" ja unes quantes campanyes i se que ara no serà el mateix.
Entra la Núria, aqui teniu la seva biografía, tampoc diré gaire d'ella, ja ho vaig dir al seu moment, i em va costar no pocs mals de cap, recordeu, ser sincer no està de moda, a l'assemblea i escrit, vaig dir que està capacitada, preparada i en una edat ideal. Ara li toca demostrar aquesta confiança després d'un any no gaire encertat, més aviat bastant desafortunat, però així i tot, confio que ho farà bé.
Ara bé, que tingui present que està a l'ull de l'huracà, ja he vist certa mala llet al blog d'en Pere, no d'ell, d'algún anònim/a d'aquests amb mala llet que corren per aquest ciber espai...
Total, estic contenta, una dona capacitada més al govern municipal, un company en un lloc de confiança que se ho farà bé, i jo aqui, esperant, un cop més, el xàfec, en prevenció ja m'he posat el casc i no llegiré els mails de segons qui.

Polvet o semàfor?...

Imagineu que us fan pagar una multa, preferiu que sigui per saltar un semàfor en vermell o per que us enxampin fent un polvet a la platja?....
Per si no ho sabeu, és més car lo segón...
Increible, si saltes un semàfor pots provocar un accident, amb morts, d'altres ferits i danys material, però un polvet?, a lo més et provoca, després dels gustet inicial, un susto a final de mes....
Doncs sí, llegeixo al 20 minutos, secció Catalunya, que la multa, a Malgrat de Mar, per exemple, pot arribar als 600€, imagineu, el triple del que costa una nit a un hotel de luxe del mateix poble!.
És clar, no te el morbo, és evident...
I no penseu, que sempre penseu malament home!, mai n'he fet un, a la platja!, ni em ve de gust ni em dona morbo, però coi... trobo del tot desmesurada la comparació.
Aixi que nenes, ja sabeu, a partir d'ara, quan veieu aquest estupendo mascle venir tot mulladet d'oli, catxes, i marcant paquet, o paquetet....amb el tanga ben arrapadet :), mireu la iaia del vostre costat, l'avi panxut, penseu que ens volen apujar la llum un 11%, tant és, ni de lluny penseu en sexe, si voleu arribar a final de mes, és clar... :)

Lleuger i sensual....

He notat el teu tacte i la teva calidesa al moment. No demanes permís i entres per totes les escletxes que la meva vestimenta permet, per l'escot, per la panxa, per sota els pantalons.
Per un costat m'agrada, per l'altre em poses una mica nerviosa.
Tens habilitat per posar la meva pell de "gallina", les esgarrifances van en aument i gaudeixo, molt, a la fi he vingut fins el passeig marítim per estar amb tu i se com les gastes...
Aixeques la meva camisa fins un punt indiscret, les tires del sostenidor queden a la vista i em poso del tot vermella, d'altres persones em miren però tu no li dones importància, segueixes, tocant, acariciant, posant la pell al límit, els mugrons enxerinats i..... uffff, però m'agrada i per tant em resisteixo a dir prou...
Potser, el proper dia que tingui una cita amb tu, millor em poso un jersei de coll alt, així no podrás posar tan nerviosa la Joana, estimat vent de Llevant.....

Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra

Quan tu parles, jo t'escolto....

quan jo parli, escolta'm...
Son les normes de qualsevol debat, de la democràcia en si mateix i de la bona educació, sense aquesta no hi ha acords possibles.
Ve, aquesta petita introducció, per les actituts del tot desagradables viscudes aquest dijous passat al Ple municipal de Mataró.
Vagi, per davant de tot el que pugui escriure avui, que jo penso que la decissió de tancar el Casal de Joves de Cerdanyola va ser del tot inadequada, quedi clar, Ildefonso te raó, ha perjudicat i molt, la tasca d'un jovent que ja de per sí, no ho tenen fàcil. No entraré a jutjar el tema de les xines, si parlessim de tot.hom que ha fumat un porret... a més d'un i una li treuriem els colors.
No pots anar a un Ple i fer el que varen fer, mentres ells varen parlar els varen escoltar, al moment de les respostes dels regidors corresponents, xiulets, esbroncades i lo pitjor, lo que més m'ha indignat, faltes de respecte del tot masclistes amb una regidora. Ningú pot insultar ni menysprear una persona per el seu físic, en aquest cas agraciat, però si hagués estat jo què haurien fet? cridar calla gorda?, quanta inteligència! i quin masclisme més evident, insultar una persona no per si ho fa bé, o no, sols per ser rossa i guapa?, quins pebrots home!. I encara ens extranya que en aquest país en Losantos fagi escola?. Amb aquesta actitud, per mi, ja han perdut la meitat de la raó que teníen.
Aquesta situació m'ha recordat un conegut "dirigent" veïnal mataroní, del que sempre m'expliquen el mateix, va a les reunions, sigui de la FAVM, sigui de l'Associació de Veïns de Cerdanyola, demana la paraula el primer, deixa anar la parrafada i fot el camp sense esperar mai respostes, ja ha fet el merder, ja por marxar tranquilet...
Ho sento jovent del Xerinola, ni que no vareu ser els únics a fer això, la bona educació, els acords i les negociacions, passen per deixar parlar el "contrincant", sense això, no hi ha mai un final feliç.
Llibertat d'expressió, faltaría més! i tant, però per tots i totes.

Perles literàries...

Aquests dies estic llegint molt, però molt!, potser no trobo res interessant a la tele, potser tinc menys son o potser, i crec que és això, tinc bons llibres de "reserva".
El cap de setmana he llegit El noi del pijama de ratlles, us el recomano, emotiu, tendre però dur, molt dur.
Entre viatge i viatge, al bus, estic acabant Cambio principe por lobo feroz, em fa riure, recordar soparets amb les amigues, situacions divertides, d'altres no tant. Com donar la volta a una relació, en fí, una mica tòpic, ho admeto, però m'ha arrancat més d'un somriure.
Deixo alguna frase, a mi m'han agradat i és que no oblidem una cosa, les dones, a certa edat, volem un tigre, els gatets, a la teulada...

¿Quién querría ser una sosa al cuidado de siete enanitos (mineros y cantarines) pudiendo tener un tipazo de su madrastra gótica?.

¿Eligiria alguna mujer morirse de miedo en el bosque, encima cargada con la compra, pudiendo aullar entre las garras de un lobo?.

Ni zapatos de cristal, ni polvos mágicos, ni espejos sinceros!. Unos buenos Manolos, polvazos de verdad y elixires de la eterna juventud.

Nada mejor contra el estrés que unas buenas risas entre amigas, tanto más liberadoras cuanto más se ríen, las amigas, de ellas mismas.

Córtate las trenzas, regala manzanas para dormir a la competencia, fúgate con el lobo y date un baño de espuma con él. Recuerda, mientras las princesas dueren, las brujas vuelan...

El terror de les dictadures....

Ara mateix, que encara no se sap quants morts ha provocat el maleït cicló Nargis, que la gana, la sed i la miséria, un cop més, aclapara els ciutadans i ciutadanes, ells, els dictadors, no donen permís perquè arribi l'ajut internacional, més de 5 milions d'euros, donats per molts paisos, esperen, però ells, els dictadors, ho volen en efectiu... quins pebrots!. En efectiu per?, posar els calés a qualsevols paradís fiscal?.
I la gent?, les autoritats no col.laboren en retirar runes, ni morts ni res, i les epidèmies son a la porta i com sempre, els més dèbils, els nens, seràn els primers en morir, de qualsevols cosa, però tants els hi es.
Més de 22.000 morts, més de 40.000 desapareguts no son suficient per obrir portes a les ong's que volen ajudar. Què amaguen?, mai ho sabrém. Ells, segur que estàn ben alimentats.
Ara, han autoritzat l'entrada d'ún avió de l'ONU, però amb això no n'hi ha prou...
Què serà d'aques país tan bonic i tan pobre...
Una vergonya, un cop més...

Debilitats....

En tinc, sí, i ells ho saben i gaudeixen cultivant les mateixes.
Els fills i les joves, coneixedors de la meva afició a desconnectar del mon i de qui calgui, enganxada als meus auriculars, m'han regalat aquest ipod schuffle, 2 gigas a tota pastilla....., tenia aquest, també regal d'ells i ara..... estic... enamorada!
A més, han fet gravar els seus noms.... i és que tinc uns fills....
Ara, quan em trobeu per el carrer i penseu: que n'és d'antipàtica la Joana, no diu res, entendreu que sempre visc en un altre... dimensió.

No son diamants....

Ni falta que em fan els mateixos.
Mai he aspirat a regals cars, prefereixo mil vegades la tendressa, el caliu, l'afecte, el fet que hi pensin, quatre lletres...
Se que moltes persones ho troben una tonteria, i ja vaig escriure sobre això, però per mi no ho es. Diràn que és un dia comercial més, per gastar i fer gastar, però digueu.... no és bonic veure entar per la porta de casa això de la foto?, un magnífic surtit de fruites, el meu menjar preferit, i pensar que la idèia, que no la financiació, l'ha tingut un noi d'onze anys?.
Demà és el meu dia, entre moltes d'altres, ho se, jo hi soc 365 dies a l'any i demano poquet a canvi, alguna trucada i alguns petons.
Ho faig i els vaig tenir perquè vaig voler, però quan ells em dediquen un dia, una estona, uns minuts.... les babes rajen que és un content!.
Demà, a les 6, xocolatada!.

Queda prohibit....

Ni que només sigui avui, per un dia, em deixeu manar?, avui, vull prohibir la tristor, llegeixo alguns i algunes bloggers que la primavera els posa un xic tristons i tristones.
Avui, tal com deia, rés de penes, vull un somriure en aquests llavis bonics, uns ullets brillants i contents, ni que sols sigui avui, em podeu dedicar això?. No val dir que no eehhh.
Va per vosaltres, en la meva alegría compartida, arribeu al final mentres escolteu el nou vídeo de Rosario, val la pena...


Queda prohibido

Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero

Feliç dia del treballador, a tots i totes!

I visca el pont!!! Ho sento, és que en tinc moltes ganes... :)
No aniré a la mani ok?, però penso passar quatre dies estupendos amb un jovenet que em te el cor robat.
De moment, demà divendres, Cosmocaixa, encara que faci vergonya no hi he anat mai, ell serà el meu guia i aixi aprofito unes entrades que em va regalar una estimada amiga.
La vinyeta, Forges, insuperable.

Espe.....això si que no!

Capellans als comitès ètics dels hospitals?, i amb vot?, em nego en rodó!!
On s'ha de signar?, ni vull pensar en les barbaritas que poden cometre contra les persones, contra la dignitat en la mort, ja prou difícil ens ho posen als que estem a favor del Testament vital, els que no volem allargar la vida de manera innecesària perquè ara aqests, que estàn en contra de casi tot, no oblidem que encara tenen un llibre de capçalera de fa dos mil anys, ens compliquin més la vida. Aquests han de decidir per mi?, no no i NO, que ho faci el metge i la família, ells saben el que jo vull. Com diu Zerolo, inadmisible!.
Si això fos per llei, per quin motiu no d'altres religions?, exigeixo un Lama, un Imam i un Rabí a tots els comitès. Ningú creu ja que som en un Estat aconfessional?, doncs què cony feia una creu al costat de la Constitució el dia que varen pendre possesió els ministres?.
Defenso tot el que eviti dolor, patiment descontrolat, si podem ajudar a algú a morir de manera decent, per quin motiu cada cop fan coses més bèsties?, la Espe, sense cap dubte ha perdut el poc senderi que tenia. I mira que com es pot pensar, aquests dies que ha fet merder a can pp, he rigut, tanta dictadura als partits no és, ni pot ser, bona, però també he pensat en el Refranero Español, Cuando las barbas de tu vecino veas pelar.....
I és que no oblidem, qui mou fitxa no surt a la foto i dels que manen... ben poquets les mouen!.
Qué pais señor... qué pais nos ha tocado sufrir!!.

Aaaaaaaaaaixí es fingeix un orgasme.....

Amb aquest títol tan suggestiu?, aquest estudi parla sobre el fingiment d'orgasmes en la parella. El curiós d'aquest estudi és que per fi parlen del fingiment dels homes, que fins ara semblava que mai ho feien, les grans "mentideres" al llit érem les dones.
Doncs un 13% d'homes fingeix, i dels que ho fan, un 20% ho fan per presumir de potència sexual...
I les dones?, ja que un 75% de dones hem fingit alguna vegada i per quin motiu ho fem?, doncs per no ferir l'amor propi d'aquests...
L'estudi dóna alguns "secrets" per descobrir si les dones fingim, d'ells no diu res, però és clar, si després s'adormen... com s'han d'adonar compte?, impossible!
A l'estudi he vist un enllaç del.... frikkie?, Facettes de la petite mort, una pàgina amb fotos de persones en el moment de l'orgasme, la gràcia està a descobrir si fingeixen o no, i les han enviat ells mateixos..... en fi, potser no que no ens ho passem massa bé al llit si mentrestant fem fotos i no estem pendents de la parella!
Acabarem totes amb unes xines a la bossa?
Total, moltes insatisfetes, com sempre i això que som les del mal de cap....

(La imatge d'aquí)

No és per presumir....

Doncs res, he rebut una gran, però molt gran alegría, d'aquelles que primer quedes parada, després obres molt els ulls i per fi, doncs plores.

Si tot va bé, espero que sigui aixi, al desembre seré iaia..... just acabats de fer els 47 anys....

Estic, no, perdò.... estem del tot emocionats, contents i alegres, com xinxols.

Vaig ser mare amb 18 anys acabats de fer, d'aquest nen que veieu en aquesta foto, un nen que va omplir la meva vida i em va ensenyar què era la responsabilitat i l'amor incondicional, ara, just amb 29, ell serà pare, i encara em costa de creure que el meu "nen", que medeix un parell de pams més que jo, hagi de ser pare.

Creieu que val la pena tot per una notícia com aquesta. Des de que ho vaig saber tinc un deliciós somriure als llavis....

Gota a gota....

Ja sabeu, la gota Malaia o d'on volgueu, si insistim, si cada cop som més, i de més pes, ho dic per ell, és clar, per quin motiu encara no som escoltats com cal?.

Doncs senzill, mentre tinguem ministres ministrables, que abans d'entrar ja diuen amèn, no anirem enlloc. Tornem a la falta de sensibilitat cap els que cada vegada més, SÍ, volem un Grup Parlamentari català, reivindicatiu i que no amagui el puny!.

Gràcies Ernest, moltes gràcies!, però ves amb compte, mira on és en Pascual. Ja som un més. Ja ho vaig dir fa temps, no estic sola, encara que els que manen miren cap un altre costat...

Mica a mica s'omple la pica....

Viatge interior....

T'escolto sovint, potser més del convenient, però sempre ho he fet, confio en tu i gaire bé mai m'has fallat.
En els bons moments, dolcet i tranquil m'aconselles. En els que no ho son tant, acceleres i m'avises amb un so contundent i ràpid, però no sempre et faig cas.
Et visito gaire bé sempre en aquesta època, ens posem d'acord, o no, però aqui estem, un any més, tu estàs tranquilet i no acceleres, jo t'escolto, un cop més, i ens diem adèu, fins la propera.
Viatge al meu cor, als sentiments, és Sant Jordi, un any més, un dels dies més macos de l'any, sembla que el temps acompanyarà i faré la volteta acostumada, val la pena, l'ambient, les flors, el solet....
Lo més segur és que sols compri un llibre per en Martí, el que jo vull comprar per mi, pot esperar, "Trena de cendra", de Carme Guasch, miraré si el trobo, però més endavant, aquest dia sempre hi ha massa gent.
Gaudiu Sant Jordi, regaleu i sobre tot això, escolteu, a vosaltres mateixos....
Pd: Avui, el Punt, ve super emotiu, apart de recomanar un munt de llibres, jo, he defensat sovint com van de bè els petons i les abraçades, una plataforma, del tot desconeguda per mi ho practica, el seu nom: La pell del llavi...., però quin nom més bonic!, el seu objectiu, que ningú es quedi sense un petò..... dieun: «Volem incentivar la tendresa i la poesia entre les coses més quotidianes.»... dec estar romàntica, deu ser això.

I han dit que sí !!

Avui he anat de casament, un casament molt maco i emotiu.
S'han casat la Isabel, la meva consogre, i en Jordi, després de 6 anys de viure junts. Els han acompanyat les filles d'ella i la petita Claudia, que és dels dos.
No erem massa gent, però ha estat molt maco.
Un casament "diferent", per lo senzill i acollidor, han fugit de convits convencionals, apart de carisims, i han fet l'àpat en una casa particular, al jardí, entre glicines i lliris, tot proper, l'ambien molt distès i bones converses. I bona teca, no creieu pas que no!.
El ram, per la meva filla Elisabet, aqui en teniu la foto, al braç de la nùvia, molt original no?.

Per cert, demà no aneu a la platja a buscar sol, està tot, però tot, al meu escot :)

Abril....

L'Abril, mes tendre i emotiu per excelència, dolcet, plujós, com avui i m'agrada tant...

És un mes complicat, per mi, massa records, massa emocions, no miro el calendari per no recordar, però ja sabeu, la ment, almenys la meva, va per liure.

He llegit una frase avui, que he trobat molt maca, El so dels poemes, forma part dels actes de Sant Jordi a Mataró, a partir d'aqui..... ja no he fet res bò avui.

Deu ser la Primavera i mira que m'agrada.... i les roses que no arriben...

DEL CEL, EL NÚVOL...

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.

de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.

dels carrers, la pluja.

de l’amor, el gest,

el núvol, el silenci,

la pluja, el riu.

de l’amor, la paraula i la mar,

el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai

obert que a dintre s’arbra

i ens fa paraula.

Anna Montero

Estàn emprenyats, i molt!

Això vol dir que anem bé, com sempre, si ells criden, l'esquerra va bé, ho fa bé.

I varen impugnar la Llei d'Igualtat, segons ells no feia falta....

I ara, que per primera vegada més dones que homes son ministres, aqui es veu que la igualtat no existeix, si no, per quin motiu criden, insulten i menyspreen les noves ministres?.

Des de el "señorito andaluz", Antonio Burgos, señorito de títol, que de senyor en te molt poc. A dit que accepta Carme Chacon com "animal de companya", aqui teniu lo ben educat que es.

Fins a les crítiques, bèsties i desagradables, com sempre, és clar, del "desatado" Losantos, on ataca amb visceralitat i molta mala llet la nova ministra d'Iigualtat, Bibiana Aído, fins la falta total de respecte. Amb la nova llei això serà delicte.

Fins els militars, ainnsss aquests si que com a mascles autèntics estàn del tot rebelats!, una dona, catalana i prenyada!!! Però en quin país vivim?, diuen que la Carme no dona la imatge de Generala..... faltaría més!.

I és que per més que diguin, no existeix, encara, la igualtat real, la de veritat, si no fos per llei, i fos per aquests masclistes malparits, encara seriem a casa fent "calceta" i cuinant, fregat i tenint fills, llavors sí, estarien contents.

La normalitat passa per tenir una ministra de defensa i un ministre d'Igualtat, que tot arriba.

De concert.....

Divendres al vespre vaig anar de concert, amb part de "les divines". Concert solidari i maco, mol maco.
Bona música, molts coneguts i conegudes, cançons per recordar. Joves promeses amb un futur segur que molt brillant. Alguna anècdota, algun retrobament i tal com explica avui el meu estimat Martí, la gran protagonista, Gwen Perry, canta que és un gust. Varem gaudir de la màgia, de la Mònica Green, potent i divertida, de veus novedoses com en Dylan, i d'un munt d'actuacions distretes.
Les pegues, poca gent, molt poca per una ciutat com Mataró, era a benefici de la Fundació Hospital i jo em pregunto, aquesta n'ha fet difussió?, els cartells es varen penjar el mateix dia al matí. A la web de l'Ajuntament, Cultura en concret, no vaig veure l'acte. Sols el vaig veure al caprgròs el mateix divendres.
Em sap greu, crec que es podia haver omplert. L'Emili Suriñach, com sempre, gran amfitrió. Atent amb tot.hom i afectuós, sempre fà que et sentis, com una reina.

A governar!

Ja tenim nou govern, per primer cop i com molt bé explica la Glòria al seu bloc, més dones que homes, no tindria que ser notícia, ho se, però forma part d'aquesta igualtat que portem reclamant tants i tans anys. Per treballar amb ells, no contra ells.
He defensat sovint que les dones fan política d'una altre manera, les que en fan, és clar, les de "foto i escote" no compten., que també ni han.
La mirada de les dones, és evident, és diferent.
També he dit i escrit que si manesin les dones, no hi haurien guerres, a molt alt nivell, ho se. El sol fet de pensar en perdre els nostres estimats, fills, parelles o famílies, hauria de servir per negociar i dialogar.
No se, encara, si estic, o no, contenta amb el govern. Veurem cap on camina i com ho fa. Dels dos ministres catalans, m'encanta, però molt, una dona a defensa, crec que ho farà molt bé. De l'altre, jo, chissst.
Com sempre, don depresión, ha sortit dient que és un govern "continuista"... perdò?, ha llegit els noms i vist les cares?, segur que no, la cosa és ser negatiu.
M'agrada la cartera d'Igualtat, una dona molt jove i reivindicativa, ara que faci cumplir la llei al 100%.
Alguns no hauria d'haver seguit.. la Magdalena.. uffff, aquesta no que no.
Espero que Gaspar Llamazares s'equivoqui, opina que és un govern que decanta cap a la dreta....
Ara, sols espero una cosa, que les Secretaries i sub secretaries, també tinguin paritat, no sols el que veu la "galeria", que això, aqui a la Generalitat ho varen fer.... fatal!.

De com poden canviar les coses....

De com podem passar d'un dia de sol, magnífic i esplèndid, als núvols més foscos i tristos.
És conegut que jo, per viure, prefereixo dies com els de la foto que he demanat a RB, un xic emboirats, però els hi trobo tot l'encant.
Parlo de núvols al cor, a l'ànima, de com arribar a la feina i en 20 minuts pot donar un gir, desgarrador i trist, la vida d'un company, estimat i apreciat.
De com primer no ho acceptes, però passen les hores, les trucades i les notícies confirmen el fet, i tu, jo en aquest cas, sols esperes poder donar consol, ni que no saps com, ni quina és la millor manera, quin consol pots donar a uns pares que perden sobtadament un fill de 37 anys?....
I em poso en el seu lloc, com a mare, i els entenc i se que poc puc fer apart d'una forta abraçada i intentar no plorar, ni que potser aquesta guerra, no la guanyo....
A can PSC, el personal, els amics i amigues, estem, del tot, aclaparades.
Va per tu Ramon....

LES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
(Salvador Espriu).

Avui sí, em mossego la llengua.....

Perque de vegades, son tan grosses les coses que diria, que més val callar.
No volen ara instal·lar una gran senyera a la Plaça Santa Anna?, per?, no saben en què gastar el pressupost municipal?, els hi puc dir uns quants carrers amb les voreres fetes malbé, però és clar... no van a peu.
Encara recordo el repelús que em va causar la gran senyera espanyola que varen posar a Madrid, repelús i una mica de fàstic tant de patriotisme estúpid. És qüestió de mides?.....
Serem més i millors catalanets i catalanetes per això?, voleu creure que és de les poques, per no dir úniques, coses que s'han votat per majoria al ple?, és clar, si no ho fem serem mals patriotes!.
Us recomano l'escrit d'en Sergi Bonamusa, Capgrossades, és magnífic, amb un tò subtil i finet, Sergi total, ho deixa clar.
I després parlem d'integrar i treure fronteres...
Per cert, tindrem que saludar, fer una genuflexión o algo similiar en passar per allà?, la vigilarà un mosso?..... quin ridicul siusplau.... ara ja se per quin motiu ens diuen capgrossos...
(la foto de l'Ajuntament de Mataró, virtual, això sí).

Una altre Joana....

Us pareu a pensar mai què hauria estat la vostra vida si en començar la mateixa, dels 15 als 24, més o menys, haguessiu prés un altre camí?.

Jo, de tant en tant, hi penso, no pas per estar penedida del que vaig pendre, si no per imaginar quines diferències podien haver passat.

Quan tenia 15 anys, una nena però molt madura, volia ser misionera, però vaja, no sols per ajudar els pobres que de vegades veiem a la tele, morts de gana i gaire bé despullats, més que rés per canviar aquest Mon que tan sovint em desagrada.

Donat lo decidida que ja era llavors, recordem que amb 15 anys ja militaba a les JCC, la pregunta és per quin motiu no vaig pendre aquest camí. Senzill, llavors només ho podies fer com a monja, això de Metges sense fronteres etc no s'estilaba com ara. Tenia clar que si em feia monja, per descreguda i carnal, ho deixaria en poc temps, apart, una amiga em va dir..... Joana i no tindràs fills amb lo molt que t'agraden els nens?.... va ser lo definitiu, vaig optar per una vida més o menys "normal", que segur va fer més feliç el meu pare que el dia que em vaig casar per primer cop va dir molt seriós i decidit al nùvi.... noi, a veure si tu la poses en "vereda", jo no he pogut!.

Com és evident, ningú m'hi ha posat i ara... ja és tard!.

Em pregunto com m'hauria anat per aquests mons de dèu.... això sí, segueixo intentant canviar coses....

Ahir em va fallar....

Vaig voler descriure un somni, poder votar NO a Bono com a President del Congrés de diputats, vaig intentar descriure la situació com jo crec que la viuria, però m'ha fallat, segons sembla i per les respostes rebudes, m'ha fallat, la paraula.
Alguns han interpretat que soc diputada, uffff no pas, d'altres que soc valenta, home, una mica "tirá palante" si, fins i tot, un anònim, com no, diu que publico el meu vot per fer mal al psoe.... vaja, quin poder tinc no?. Em compara amb la Rosa Díaz... je je, el que fa escriure sense conèixer les persones, comparar aquesta "tipeja" amb mi....
Si volgués fer mal al psoe, no hauria fet una campanya com la de fa tants pocs dies, casi sense horari, que m'ha deixat esgotada, que encara ningú ha dit gràcies, per més que sigui la meva feina és de "bién nacido ser agradecido", una campanya on he posat, com sempre TOT, però no acostumo a penjar medalles del meu pit, com d'altres, que s'apropies de la feina de la "plebe", el meu canalilllo no li calen guarniments, mai faria mal al psoe, si ho fes, per "coletilla", ho faria als meus, el PSC.
Per cert, soc molt més respectuosa que no pas el "senyor" Bono, respecto la seva elecció, encara que seria sense el meu vot, ho sento, pertanyo a les minories i sabeu?, no em sento pas malament!.

Disciplina de partit.......

Nou del matí, comença la sessió, va passant l'estona amb un càntic ritual i gaire bé aburrit, noms i més noms i de cop, el meu..... Joana Torres, un NO contundent i clar surt de la meva boca, tant alt i contundent que mitja càmara s'ha girat a mirar en veure de quines files sortia el no. Alt i clar he repetit, NO, i he tornat a seure tant tranquileta mentre un murmuri insistent i desaprovador s'eixecava entre les meves pròpies files...

He quedat tant satisfeta en votar NO al nomanament de Bono com a President del Congrés de diputats i diputades, no amb el meu vot, que he seguit dormint tant feliç. Com puc donar suport a un home que viu al segle XIX i que a més ha manifestat el poc "talante" democràtic i la falta de sensibilitat amb la resta d'Autonomies d'aquest país?.

Aquesta coneguda frase, i gens respectada per mi, disciplina de partit, m'ha provocat un mal somni, però no per això menys real, no puc votar contra el meu cor i el poc senderi que tinc, per aquest motiu mai serè política.

Recordeu, una pedreta a la sabata també pot tocar allò que "no" sona.

7 hores i 7 dies......

7 hores el dilluns de Pasqua a urgències, del tot inacceptables, 5 hores abans no em criden, asseguda a una cadira de fusta, incomodissima, amb un fret al cos insufrible, amb dos desmais el mateix dia, amb unes angines i uns ganglis infectats que no et permeten ni tan sols pensar, amb uns fills i joves preocupats i neguitossos que ja no saben ni que dir, i la sala no era plena ni de lluny, sols que només hi ha 4 metges, per un territori de més de 140.000 persones.... patètic i trist, molt trist.
La doctora que em va atendre, super amable, la visita bona i atenta, conclussió, infecció d'angines, de ganglis i la mateixa ha passat a la sang, una piltrafa, perquè ens entenguem. Després de suero, cardiogrames, paracetamols i analítiques, m'envien a casa a les 12 de la nit.
He estat tota la setmana dormint, no puc dir una altre cosa, els antibiòtics de "caball" m'han deixat destrossada, no he baixat de 38º en 7 dies, no menjo i no és per la dieta, no puc, no se encara si demà podré anar a la feina, si no, i per més que em dolgui, en 17 anys agafaré la baixa per segona vegada.... la primera va ser per tenir en Martí.
7 dies, i no se molt bé per on para el Mon, això sí, en Pasqual ha estat escollit Català de l'Any, una molt bona notícia, a veure si m'animo.
Maleïts virus....

Adèu Chantal....

Un cop més, la burrocràcia, la falta de sensibilitat i de moral, de generositat, i de pietat, sí, de pietat, han impedit a una persona morir de manera digne, envoltada dels seus fills, sense patir, morir tal com sembla va viure, dignament.
Ha tingut que morir en un racò, d'amagat, com si fes un delicte i lo pitjor.... casi segur que va morir sola, com un gos.
Això és justícia?, la que permet que una persona pateixi d'aquesta manera?, aquests dolors bestials.....doncs que la donguin a la "senyora" justícia!.
Adèu Chantal, estàs al meu sentiment.

Tibet lliure!

Una vergonya, l'ocupació, la violència, l'explotació, els maltractaments als seus habitants, la destrucció d'una cultura mil·lenària, l'anul·lació de la seva identitat, tantes i tantes barbaritats.
Qui condemna?, doncs gaire bé ningú. Qui te pebrots per enfrontar el gegant Asiàtic?, ningú.
He escoltat alguns famossos, sensibles amb l'espiritualitat del Dalai, condemnar i criticar, però els governs, la gran majoria, tots calladets, ves que Xina els imposi el "veto" als seus productes.
I és que ser solidari i espiritual, no està gens de moda.
Ara tots als Josc Olímpics, i calladets eehhh.
Jo, agnòstica declarada si em tingués que identificar amb alguna religió, seria amb aquesta.
Llarga vida al Tibet!, independent, siusplau.

Un Mundo, un Sueño, Tibet Libre 2008.

Dolentes o sinceres?...

Ni que sigui una mica, per uns instants, per uns segons, diguessim totes la veritat, fossim sinceres i directes, això que tan sovint amaguem i no expliquem...
Ells, diuen que ho som, dolentes, però la majoria, amaguem la veritat, en el fons els protegim, com una mare, i no cal ni ho val...
La majoria estàn preparats per una pyme, i tu acabes creient que sí, però no, no estàn preparats, la majoria, per una gran empressa.
Llavors, un dia, com qui no vol, tastes el "poder", és incomparable. I ells què fan?, ets massa dona..... els hi costa d'acceptar, però no poder evitar la cruel realitat.
Aquesta canço, estic aixì aquests dies, m'apassiono i no precissament per ser Setmana Santa, ni per els passos amb verges incorporades, a mi, aquests dies "sants" em tornen més "dolenta" que mai, potser és la proximitat de la Primavera, és possible, però penso disfrutar d'aquesta dolenteria.
Cantar... a la cara..... escolteru nenes, escolteu.... la lletra no te preu!

I tinc un anònim....

A la meva vida, amb el que he parlat d'infinitat de temes, des de cristianisme, intenta que jo vagi per "el bon camí", hem parlat del Nadal, de política, fins i tot d'amor....
No un amor mutu, dels respectius. En un cert moment trist de la vida em va donar un cop de mà molt important, i des de allà i fins ara, l'he anat coneixent, hem sopat i anat a fer copetes amb la tranquilitat que dona saber que no "ens busquem", si no, que compartim.
Tinc un anònim al meu bloc, que no ho és de cara i cos, al que en les darreres setmanes hem parlat d'amor, del que volem o no les dones, no ens enten, està decebut i tot per haver viscut un gran, molt gran amor, que no ha tingut un final feliç, com la majoria....
El darrer dia que vaig ser amb ell, em vaig posar un xic dura, ho reconec, però de les dues persones que en aquell moment sopavem amb ell, a mi, em va tocar el paper de "poli dolenta".
I digues, estimat amic, anònim, quan i com et puc fer entendre lo important que és que t'hagi passat?, que hagis viscut aquest amor, que hagis perdut el cap, els sentits i fins i tot la calma.
Que t'agis apassionat fins l'infinit, en aquell punt sense tornada on dormir ja no és important, on sols la pell, les olors i els petons omplen la vida.
Saps quantes persones no han tingut mai això?, massa, creu.me, tu saps i jo se que parlo amb coneixement de causa.
Però em queixo jo?, no pas..... He viscut un gran amor, d'aquelles històries per fer un llibre, amb capítols bons i dolents, però què he fet?, guardar un raconet amb els detalls i esborrar lo dolent, no serveix per res.
Estàs malament, ho se, i la campanya no m'ha permés, i em sap greu, estar al teu costat com l'amiga que em considero. Però ja soc aqui, he de pagar un sopar que et dec fa molts mesos i aquesta setmana és indicada per el mateix.
No et demano pas que oblidis, gaudeix dels records, no omplen, ho se, però no guardis lo dolent, no serveix per res. Estripa tot el que et faci mal, jo ho vaig fer i d'aqui endavant, mira, palpa i degusta, recordes aquell refrany castellà?, un clavo saca otro clavo.
No oblidis pas, les grans històries mai s'obliden. Però deixa aparcat el dolor, a la fi... et serveix per algo apart de per aquesta mala cara que fas darrerament?. Sut, gaudeix, respira i posa't en circulació. Jo ho vaig fer i no em va anar pas malament no?.
Gaudiu dels bons moments, no acostumen a durar massa.
Aquest vídeo m'el fa arribar ell, va per tu.

Va de "putes"...

Avui, mirant les notícies, he patit un "atac" d'indignació.
Veig el Governador de Nova York, el demòcrata Eliot Spitzer, comunicant a la premsa la seva dimissió per haver anat de putes, fines, això sí, que encara no sabem si les ha pagat ell o bé entre tots els seus representats.
No m'ha indignat que anés de putes, aquest és un debat massa ampli per mi, no crec que jo pogués pas exercir "l'ofici més antic del Mon", però tampoc jutjo les que ho fan, en tot cas, als que les exploten i trafiquen amb elles.
Total, a les imatges i recalcat per el presentador, veig a seva dona, al seu costat, amb cara "diazepán" i sense mirar endavant, mig morta de vergonya al meu parer.
Ja tenim una altre Hilary?, i la dignitat on queda?, tot per fer quedar bé l'adùlter?, això és el que s'espera de la dona d'un polític?. Ara entenc per quin motiu em va anar tan malament, mai vaig fer aquest paper hipòcrita i denigrant, mai he estat la "dona de".
Ell marxa de putes, es gasta una pasta gansa, amb una morenassa d'infart, i la que li dona suport és la oficial?, jo, apart de fotre un bon grapat de crits i demanar el divorci, el deixo a ell solet donant la cara, que ja està bé home!.
Ja sabem que tiren més dos tetes i una melena rossa que un cap ben amoblat, però ho he trobat denigrant fins l'infinit.
Aquesta dona no te dignitat?.

De lectures emotives....

Ahir al vespre, vaig acacabar de llegir Sobre l'amor, de Joan Barril, un recull d'articles publicats a la premsa, sobre aquest tema, per aquest autor.
M'he vist identificada en tantes històries d'aquest llibre, que m'he emocionat sovint i a la vegada, he vist, cara a cara, com han passat els anys i les situacions, com he viscut l'amor, els bons i mals moments.
No és pas un llibre d'amor, més aviat de com vivim les persones aquest fet.
He fet un petit recull d'algunes frases que m'han impactat especialment.
Diu Joan Barril:

¿On ho farem això d'estimar-nos? Perquè l'amor demana baldes i forrellats, demana intimitat i complicitat. No calen gaires maravelles arquitectòniques. Potser unes espelmes que tremolin per confondre'ns i no saber on comença l'un i on acaba l'altre.

Paraules d'amors apasionats, que varen fer servir els nostres pares i diuen tant, com: frenesí, perfídia, pasión, embeleso.....

Dels amors infidels: Els adúlters comuns, engabiats en amors d'interior per por que tot s'acabi sabent i reverdeixi el puritanisme d'aquells que, potser desitjant viure una doble vida, no van ser capaços de fre-ho.

Dels petons: Una boca contra una altre boca. O una boca a favor d'una altra boca. El petó és una de les carícies d'una major intimitat civil.

Us recomano la seva lectura, jo he gaudit i reviscut molts instants de la meva, ja llarga, vida.
Poques cançons descriuen els amors i les passions humanes, d'amors i desamors, com les de Paquita la del Barrio.

Diari d'un dia d'eleccions qualsevol....

6:00 del matí, un impertinent soroll ataca els meus sentits, dos despertadors, per seguretat, estàn sonant.

He dormit poc i quan obro el llum del bany l'apago ràpid, quina cara!.

Prenc el primer café d'una llarga jornada on segur excedeixo el número aconsellat de cafeina, però si no és aixì, no funciono.

L'Elmer em segueix per tota la casa, una mica sorprés per la matinada de la mestressa.

Després de la dutxa i de vestir la meva preciosa persona, agafo el bolso, una bossa amb mandarines i iogurts, un llibre i enfilo cap a "Can PSC". Des de casa fins a Les Tereses sols em creuo amb tres persones, dos joves que venen de festa i un representant de l'Administració, aquests que cobren el dia d'Eleccions.

Arribo patint per si algún ximplet ha posat silicona a la porta, no seria la primera vegada. Estic de sort, puc obrir, son les 7:25 del matí.

Des de aquesta hora i fins les 10 no paro ni per respirar, un cop instal.lats els "meus" Apoderats/des i Interventors/es, vaig a fer un café i un entrepà.

Tot el dia he estat pendent del telèfon, la meva principal tasca el dia d'Eleccions, ajudar despistats a localitzar les seves taules de votació, la gent pocs cops mira la targeta del cens, vetllar per el menú de la gent que està voluntària a les taules i perquè quan arribin al vespre, cansats i espectants, trobin alguna cosa per picar, una beguda i una bona pantalla per seguir els resultats.

Passades les 2 del migdía seiem a dinar un grupet molt reduit, la gent de les taules te ja el dinar i tenim un cert impàs de calma, la taula de reunions de la sala d'Executives es converteix per un dia en taula de menjador. En un ambient relaxat fem broma i mirem la tele, és un dinar fret però no li falta caliu.

La tarda, "más de lo mismo", trucades i una mica de nervis, ja s'acosta el moment.

A les 17:30 en Quico m'acompanya a votar, ves que perdem per un!, aprofito per anar a casa i refrescar un xic els nervis, fer un canvi de roba rapidet i tornar al PSC.

Ara ja sí, gent amunt i avall, arriba la premsa per instal.lar els seus aparells, el telèfon segueix a tota pastilla i curiosament, estic tranquila.

No arriben actes fins passades de llarc les 9 del vespre, primer un degoteig constant, després ja a tota canya, sort que en Noni, la Mª Ángeles i en Pau m'ajuden en aquest desgavell, s'han d'endreçar i és una tasca complicada.

Al primer pis la gent fa festa, nosaltres no baixem, però hi som, a l'ombra, com tota bona persona que es dediqui a la Organització.

Els convido a marxar a les 12 del vespre, queden alguns companys per venir, algún problema puntual els ha enderrereit i tots matinen, jo també, però encara em quedo fins a les 12:30 de la nit. Ni tan sols he pogut fer un petonet a la "meva" Glòria, sempre tant atenta ha pujat a saludar. No sento els meus pobres peus, quan arribo a casa em vaig despullant per el passadís, no soc massa conscient d'on deixo la roba, però porto ja tres nits sola i ningú mira. Potser això es el més dur del final de campanya, no poder tenir en Martí amb mi per els horaris tan bèsties que tinc que fer.

Un cop al llit agafo el llibre, malgrat estar rebentada estic despejada, contenta, però no relaxada. Lo bé que hauria anat celebrar ben acompanyada aquesta victòria.....

Apago el llum passada la 1 de la matinada, m'ha costat molt dormir, però estic contenta de la feina feta.

Per cert, el llibre, a "Can PSC", ni l'he obert....

(La foto, un cop més de Quico Melero, nosaltres sí tenim cor, el meu, avui, està que no hi cap!).

Visca, visca, visca, Catalunya Socialista!!

Un cop més, després de tanta feina, tants nervis, tanta son, sí... estic del tot "petada", el dia d'ahir va ser molt llarc, Catalunya ha donat la victòria al psoe, ara, ja podem començar a demanar.
Zapatero, endavant l'Estatut!, i com jo sempre soc un xic més atrevida, també segueixo reivindicant el Grup Parlamentari Català al Congrés!.
Malgrat el cansament, ahir vaig estar al peu del timó, com tants companys i companyes, més de 17 hores, tinc els peus fatal, però a les 9 he de ser a la feina. Lo millor de tot, ahir vaig rebre algun missatge preguntant on era, com estic "tancada" al cinqué pis de la Casa del Poble, molta gent es pensa que no hi soc.
Avui, sense cap dubte, baixaré més lleugera.
Per cert, em sap molt, però molt greu que plegui Llamazares, una gran perdua d'un home dialogant.

Ni en la mort....

Ni en la mort poden ser companys, poden ser decents, poden donar caliu, poden callar, poden deixar de gratar vots, poden ser decents, poden ser dignes, poden ser.... persones....
Va per tú company, Isaías Carrasco, la família socialista estem de dòl, ells no, ells estàn, davant el teu cadàver, en campanya.
(Per cert, jo, que em considero tota una senyora, tampoc hauria acceptat el condol del pp, això,  es demostra caminant...)

8 de març, un cop més....

I ni podem, ni hem, d'oblidar quí ha estat en contra de la Llei d'Igualtat, quí la va impugnar i quí va perdre aquesta impugnació.
De llei ha de ser que som tots i totes iguals, ja n'hi ha prou de cobrar menys per la mateixa feina, ja n'hi ha prou d'agressions i violacions, ja n'hi ha prou de fer.nos callar.
Volem la igualtat real i la volem ara!
Visca el Feminisme dialogant i actiu!.
I res de dia de la Dona, és el dia de la Dona Treballadora, poca conya, que dona en soc tot l'any, treballadora també, però no podem oblidar què vol dir aquest dia.
I ara, mediteu, a l'hora d'anar a votar, penseu quin tipus de país voleu....
Per les que pateixen, les que han mort i les que per desgràcia moriràn, per elles aquest viut de març, amb la cançó de Melendi, El informe del forense, trista i real, com la vida mateixa, denúncia la poca sensibilitat dels jutges davant els maltractaments masclistes.
Feliç dia, i feliç reflexió a totes.

Gotes....

Sé que les primeres, són sols l'anunci de què vindrà. No tenen la ni la calidesa, la textura ni la qualitat esperada, però són com els jocs previs a seduir, indiquen uns instants millors.
De mica en mica, puja la temperatura, la contundència, ho noto primer a l'esquena, tan dolorida de la tensió, de mica en mica llisca per la columna vertebral, fins a arribar, suau i calenta a la part on l'esquena pel nom.... jo la deixo fer...
Llavors torna a pujar fins al meu coll, la cara, com qui no vol, els llavis.... baixa pels meus pits, primer un, després l'altra, no deixa un mil·límetre sense tocar, panxa avall fins a l'entrecuix... cuixes, genolls.... peus...
El plaer va en augment, tanco els ulls i la deixo fer, aguanta la temperatura i m'agrada.
De mica en mica una mà va resseguint el camí fet per "ella", ara una mà, ara ella, els ulls tancats i el relaxament, incrementen el plaer, sense oblidar la música que tinc posada, Rosana, el conjunt em permet recrear els sentits, gaudir fins a l'infinit... enmig de la boira provocada...
Quan la humitat ja m'ha satisfet, gairebé del tot, eixugo una mica, el just i necessari i a dues mans comença un nou massatge, aquest i per revifar "l'assumpte", donat en fred.
Surto d'allà contenta i amb ganes, "ella", la dutxa, i la crema hidratant, m'han deixat del tot.... descansada!.

Punto "canalla"...

Ahir, per fí, vaig poder dinar amb "les Divines". Dinar ràpid, jo havia de tornar a la feina i en Pau i l'Octavi també. Però va durar suficient estona per "oblidar" la mala llet i fins i tot el cansament.
Reconec que els 6 que erem ahir, una de les amigues no va poder venir, doncs fem cert soroll, varem riure molt i apart, estem del tot còmodes i tranquilets junts, cosa que permet veure volar petons per sobre la taula i mans per sota.... això sí, les noies res de res, ells tres no paren!.
A mig dinar varem poder observar, sense cap dubte, que quatre joves que dinaven al costat nostre no parlaven, només escoltaven la nostra conversa, cosa que va provocar més d'una cara vermella, la meva la primera, com no!.
Sempre, com és evident, acabem parlant de sexe, de si tu tens o no, de si bé o malament, recordem que tots sis vivim sense una parella a casa, fem el que podem o ens deixen :).
Total, tant a ells com a elles, menys a mi, els agraden els homes amb un "punto canalla" i aquests dies, que he parlat bastant amb un estimat amic sobre aquest tema, per motius que no venen pas al cas, no ho puc entendre, ni crec que pugui mai.
Volem una parella que sigui "dura", això vol dir que ens engany i ignori o senzillament que sigui "dur" al llit?.
Una de les amigues diu que busca un "tigre", que els gatets a la terrassa..... no acabo d'entendre això, no pot ser un home contundent on cal, i decidit, i a la vegada ser carinyòs?, cal que ens ho faci passar malament?. Reconec, fins aqui arribo, que segons quins tipus doncs tenen molt de "morbo", per exemple en Dani Martín, de El Canto del Loco, en aquest vídeo està... ummmm....però tenir.lo a casa...
Total, el debat, com sempre, acalorat i decidit, això sí, riure, varem riure per els propers dos mesos!.
La tarda, ahir, malgrat tot, ja va ser una altre cosa..... i avui, com algú em va dir ahir, tard al vespre.... Joana, treu el PSC del teu cap, avui res de PSC... li he fet cas....
I avui, soparet i ball a Las Cuadra de Calella, a moure el cul!.