Estranya....

Aquesta darrera setmana ha estat estranya, molt, diria... i no pas per els meus 50 anys, ni perquè una onada de tonteria envolta la gent que m'estima i em vol buscar un nuvi, ni per l'espístola recollida en format burofax, si no perquè ha estat mig vacances, mig feina, mig de tot....

De dilluns a dimecres he tingut encara vacances, però ja he anat consultant el correu de la feina per poder entrar en situació. Dijous i divendres he anat de 9 a 2 del migdia, deunidor la feina que ens espera.... 3 eleccions en un any esgoten al més pintat/da.
Això m'ha permès estar amb en Martí a les tardes, anar a la segona reunió de Camina per l'Alzheimer, i tenir en Dídac dos dies, dimarts i dissabte, ara, que ja xerra i ens fa anar de cap, i de cul, per terra, és molt divertit.
El que passa és que la sensació encara és de vacances, per tant em va costar, i molt, anar a la feina i escoltar el meu cap com cal, ni que pencar, he pencat.
Tornar mai és senzill i menys quan l'aire condicionat no va bé, quan les visites vam amb pantalons curts i venen amb ganes de xerrar, quan sembla que un huracà ha passat per allà i no saps quin nom tenia...
Demà ja començo horaris normals, amb unes eleccions, dos congressos i el que caigui per davant, però aquesta setmana, encara, serà un xic estranya, tenim sopar familiar perquè és el sant de la meva mare, Ramona, i a ella li encanta veure tota la seva immensa prole, 51 entre fills/es, nets/es, besnets/es i parelles dels fills/es i nets/es, al seu voltant, ni que gaire bé mai hi podem ser tots/es, apart, dijous, uns benvolguts amics m'han convidat a sopar a casa seva, a la tercera la vençuda doncs m'han convidat abans i jo ho hi vaig anar perquè algun dels convidats no em feia.... el pes i mira que estic acostumada a sopar amb gent que ami ni fu ni fa!, però se que ells ho entenen.
Total, ve una altre setmana estranya i jo la única cosa que penso és en tornar a Bilbao....

En rodó...

Crec que els rodons sempre son aquells en que mirem un xic enrere, mirar endavant potser provoca un cert vertigen, per sort, ja fa temps que no miro enrere, miro i penso futur, en positiu, i dies com avui, penso molt, però admeto que no m'afecta, almenys no de moment, ho celebro, gaudeixo i també te avantatges, al estar de vacances ho puc gaudir el doble.
He fet i m'han fet moltes coses, moltes han estat bones, la majoria, i ara, que se suposa he de posar seny i gaudir de la maduresa, em moc més que mai. Estar madura no vol dir caure de l'arbre!.
I donar gràcies, als fills i filles, a la família, als amics i amigues, als coneguts/des, fins i tot als virtuals, per ser.hi, per acceptar i comprendre aquesta donota mataronina. A tots aquests cors que m'estimen.
Avui faig 50 anys, 50!!, una mica de cava?, hi esteu convidats.

Pd: Un sopar sorpresa dissabte al vespre, restaurant vora el mar, germans/es, amigues, fills i joves, cunyades i cunyat, neboda, bona teca, bon ambient, regals, que si una sessió d'spa, un bolso molt per mi, un llibre sobre els 50..., dues entrades per un concert, Apple Tv, postals, espelmes, cartes que venen de 17.000km....molta emoció i per acabar una copeta al Manaus... una nit magnífica.

Un premi....

La Montse, Arare, o Reina del Mar, (aquest nom li vaig posar jo :), em dona un premi, cosa que sempre agrada, què hi farem. Avui és diumenge i tinc temps, ve de gust.
Intento seguir les instruccions del mateix....
És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa. (còpia del seu escrit).
Qüestionari:

1. Una cançó que m'emocioni:
Difícil elecció, escolto molta música, però ha de ser una. Bendita tu luz, Maná.
2. País on m'agradaria viure i motius:
País Basc, verd, verd, mar, blau....
3. Com em descric amb 5 adjectius:
Només 5?.... directe, apassionada, decidida, treballadora i afectuosa.
4. Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?.
Sí, contra la meva voluntat en un sopar d'amics, cal dir que va encertar una part i el seu desenllaç. Però no hi crec.
5. El meu perfum preferit:
Donna Karan woman, olor de mandarines i cítrics. Deliciosa, però cara.
6. D'on creus que ve la sort?
No hi crec, ni que alguns/es neixen amb la "flor al cul".

No li passo a ningú, per les vacances he trigat molt a respondre.
Ja està! Una mica més de Joana. O era una mica menys de misteri?.

Tornar....

Una setmana al meu "segon país" m'ha deixat com nova.
He dit sovint com n'estic d'enamorada del País Basc, dels seus paisatges, el seu verd, el seu ambient, el seu menjar.... aquest any va ser en Martí qui va dir el lloc on anar, a ell també li agrada molt.
Hem caminat el que no està escrit, crec que son les vacances que ens hem cansat més però a la vegada més hem desconnectat i gaudit. És clar que la companyia feia molt.


L'estada a Bilbao i des de allà Donosti, Getxo, Santurtzi i Bilbao a fons, carrer a carrer, tal com s'ha de fer. Hem menjat bé, hem anat al cinema, de compres...
A Donosti, per fí!, vaig poder veure el Peine del Viento, en tenia moltes ganes.



I vaig ser valenta de pujar les 345 escales per veure la basílica de Begoña! i després baixar, és clar.
La temperatura ideal, ahir ens varem llevar amb 18º, un gust caminar, mirar, veure i ser vist.
Ja tornem a ser a casa, ara sí que anirem més del rollo descans i lectures.

Jugar....

L'estiu ha de servir també per això, jugar, desitjar, gaudir.....
Juguem?.

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquesta tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

De com "flipar" sense provar gota de res!!

En Martí i jo compartim un munt de coses, tenim les nostres tradicions, de família monoparental, ell i jo, jo i ell.
Una d'aquestes tradicions és anar a veure els gegants, nans, mumerota, l'àguila, etc... sortir del carrer Pujol i enfilar la Riera el dia 27 de juliol, sota un sol de justícia i un cop passat, anar a fer un gelat.
Avui hem quedat tant parats, indignats, emprenyats, que el mal gust de boca ens ha fet modificar gaire bé tot.
En arribar a l'ajuntament, la porta i l'espai que es deixa lliure per passar les figures era ple de mossos d'esquadra amb armilles anti bales i passamuntanyes que els hi cobrien el rostre. Davant seu, l'enemic eren criatures, super petites, pares i mares amb cara de por, espant diria. Ells, en posició xulesca i amenaçadora, amb unes mirades que feien esgarrifar.
Un bon grup de pares i mares ha optat per tirar avall i veure les figures més lluny que no la tancada habitual.
Com és pot actuar així?, com poden convertir un acte festiu i popular en un acte repressiu que ningú entenia?.
Quan han arribat les autoritats hem comprés part dels motius, en "Puig" s'havia dut els que he escoltat anomenar per allà: "gossos de quadra", la comitiva semblava una desfilada del País Basc en els seus pitjors moments, envoltats de policies i "segurates", en Mora, el nostre flamant nou alcalde duia al seu costat l'insigne conseller.
De qui ha estat la magnífica idea de convidat aquest tipus?, no ha estat una provocació?, quan ens ha costat als i les contribuents aquest acte de xuleria i prepotència?. Potser no ho hem pagat entre tots i totes?.
Al darrera de tot, un grupet d'indignats amb uns petits cartell protestaven per la seva presència. Aquests eren el perill?.
Quina vergonya!! La foto no ha pogut ser millor, el mosso miraba en Martí amb ulls amenaçadors.
Al Facebook he llegit aquest apunt que ho deixa ben clar.

No m'ho demaneu....

Que entengui que un/a jutge desnoni una dona amb dos fills de casa seva, quan un d'ell te una discapacitat del 77%, que aquesta família acabi al carrer per un deute de la seva ex parella i que el Món segueixi rodant.
No em demaneu que entengui que quan els veïns i veïnes, ara, que tant costa que et diguin bon dia a la teva escala, deia... quan aquests van de manera pacífica a bloquejar la porta per evitar el desnonament, els antidisturbis reparteixin a "diestro i siniestro", sense mirar edats ni condicions, hòstia va, hòstia ve.
No em demaneu que entengui que els bancs i caixes diguin que amb l'entrega del pis no queda satisfet el deute, ells, que varen ser els que el varen valorar en concedir la hipoteca, ara no el volen. Ells que no renúncien a pujar la seva ja voluminosa nòmina per millorar una situació de la que com a mínim en son còmplices.
No em demaneu que entengui un Parlament i un Congrés incapaços de tallar amb aquests abusos, amb aquesta disbauja, amb aquest deliri...
No em demaneu que entengui que els mossos surtin al carrer per el mateix, enlloc d'agafar, i tancar, carteristes, és més senzill llançar els llops contra els veïns i veïnes.
Estic indignada, estic emprenyada, decebuda, amb els meus, amb els altres, amb tots i totes els que mai es podran posar en la pell de les famílies que van al carrer i mengen de la caritat, viure entre cartrons en un anomenat país del ¿primer Món?.

Ahir va ser un GRAN dia......

Sovint, més del que m'agradaria, he comentat que certes "persones", per ser educada, em tenen al seu punt de mira.
Qualsevol àmbit de la meva feina és revisat amb lupa i sempre has d'estar pendent de si parles, les parets escolten. Pendent de donar explicacions a companys disgustats per coses que tu has fet, i ell pensa que no, llavors li has d'explicar i ell s'enfada, però no amb mi.
Fa uns dies vaig escriure sobre les mentides, sobre les manies persecutòries, malgrat que he marxat, per la meva pau interior i personal, allà segueixen els mateixos amb les mateixes obsessions.
Ahir, gràcies a una amiga i companya es va destapar la veritat, les seves mentides, mantingudes sense cap prova en reunions públiques, ahir, la seva incompetència va quedar demostrada, evident i clara.
Això sí, no varen tenir ni la valentia ni la decència de demanar disculpes.
Ahir va ser un gran dia, molt gran. I sabeu què és el que més em va agradar?, que mentre eren informats un per un, varen desfilar endins sense badar boca.
Avui plego de vacances, satisfeta, ni que no al cent per cent, ara, jo soc fora, però li fan la guerra i les seves injustes "justícies" a una altre persona.
Per sort vaig acabar el vespre amb un "segrest" per part de les "meves nenes" i un sopar deliciós a la Rambla de Mataró.
A la foto el Foié grillé amb virutes de mango i torrija de pistatxos que vaig sopar.

És estiu.....

Sec a una terrassa, espero una benvolguda amiga. Fa dies que no ens veiem i tenim moltes coses per parlar.

El cambrer em demana què vull, la meva tònica habitual, sense gel i amb molta llimona.
Mentre espero miro la gent del voltant, la terrassa és gran, molta gent fuma, cosa que em fa arrufar el nas, però per sort ningú del meu costat ho fa, de moment.
Torna el cambrer, mentre em serveix veig que te uns bíceps estupends, d'aquells que tocaria... quan es gira li miro el cul... noi és un bombó aquest cambrer, dissimulo, no sigui que ho noti.
La meva amiga, com sempre, arriba tard.
A la taula del costat seuen dos nois, mitjana edat, un em fa un brindis amb la seva cervesa i em pica l'ullet. Miro a un costat i l'altre, però ell repeteix, va per tu morena!.
Ja em teniu vermella com un perdigot i maleint la meva amiga per el retard. Li dedico un breu somriure, no massa que no es confií, i miro cap un altre costat.
Ell cerca la meva mirada, ho intueixo, però jo no el miro. Em mira el "canalillo", això si ho tinc clar.
Arriba la meva amiga, petons, somriures i un cop servida la seva beguda el noi, senyor, que s'aixeca i pregunta si ens poden convidar, ell i l'amic, apart de seure amb nosaltres.
La meva amiga em passa el "mort", diu alt i clar, jo estic casada!, jo somric, després ric obertament, li dic que jo no estic casada però serà un altre dia. Pobre, marxa decebut, tampoc deu ser senzill per ells. Abans em diu que li agraden els meus ulls...
Nosaltres seguim a lo nostre posar-nos al dia. Tinc ganes de vacances.
I és que a l'estiu, tota cuca viu. O era tota cuca lliga?.

Massa connectats?....

Més d'un/a dels que em llegiu haureu pensat alguna vegada en si depenem massa d'estar, o no, connectats, que si xarxes socials, que si correu, que si el bloc, que si.....
Un altre tema son els nostres fills, no és senzill fer entendre a un adolescent que no pots estar 5, 6 o 7 hores davant un ordinador, per tant no queda una altre que mirar de limitar aquest temps, però és clar, si treballes tampoc és senzill estar tan pendent d'això.
Jo tinc un pacte amb en Martí sobre el temps d'ordinador, crec que l'anem respectant amb alguna excepció els caps de setmana, però és clar, si va a d'altres cases ja no ho puc controlar, és més, si allà es troba sol o bé avorrit, ho entenc. També tinc activat el control parental, i ell ho sap, per tant, anem fent tot el possible.
Però ara em demana un mòbil amb un sistema de missatges gratuït, ell m'ho ven així és clar, però on es pot accedir de manera il·limitada a facebook i internet. Lo primer que m'ha dit, el molt llest, ha estat: Mama no et preocupis, per 10€ al mes tinc Wasap Android i ja no faré trucades, a més et surt gratis amb els punts Vodafone! (He tingut que buscar què cony era això).
Total, els germans estan tots a favor, i és clar, lluitar contra 4 és massa per mi. :)
Segueixo pensant que estem massa connectats, massa...
Quan varem anar a Ribes de Fresser volia dur el portàtil, em vaig posar tossuda que no, que res. Ara, si marxem de vacances, ho tornarà a demanar, però és clar, si abans te el mòbil.... ja no caldrà.
Son llestos noi!

Inmoral....

Vaig veure a les notícies que una nena que porta per nom Eden Wood, de 6 anys, 6!!!!!, es retira de fer de model i "Reina infantil".
Quan em vaig acostar a la tele, era a la cuina fent un pastís, vaig veure un seguit d'imatges de la petita.
Vestida com una dona gran, més aviat com una meuca, pintada com una dona que no sap en què entretenir les hores, o com una nina "pepona" i amb un "desparpajo" esgarrifós.
He llegit que algunes d'aquestes nenes han patit agressions sexuals.
Vaig veure les declaracions de la mare, una artista frustrada que viu el que vol per ella a través d'aquesta petita, ella tota orgullosa deia que la seva filla: "Crec que està seguint els passos de grans persones com Oprah Winfrey. Per què ella no va a poder tenir un contracte a Hollywood o un programa de televisió? És el somni americà i aquest és la seva destinació", va aclarir l'orgullosa mare.
La meva pregunta és: Quan viurà la seva infantesa aquesta nena?, quan trigarà a caure en les drogues i l'alcohol com ho han fet d'altres artistes?.

Ho sento, però de tot en diuen pares. Algú hauria d'avaluar la categoria dels mateixos.
(Malgrat l'empipada el pastís de formatge mascarpone va quedar molt bó).

Valors.

Fa un parell de setmanes vaig poder gaudir d'una conversa amable, tendre i afectuosa amb un bon amic. Un amic d'anys, d'aquests que son discrets, però sempre hi son.
Varem parlar dels valors inculcats a les persones.
Sovint hem parlat del cristianisme, ell es declara cristià, però no catòlic, costa una mica d'acceptar la separació, però jo l'entenc, no és l'únic amic que es declara d'aquesta manera.
Donada la confiança que ens tenim varen sortir temes personals i íntims.
A ell li costa molt, molt, entendre algunes actituds. Em va dir ben clar que no entenia com persones que han estat practicants de tota la vida, que suposadament han de ser "bons cristians", puguir ser tant dolents i tenir tan mal fons.
A mi em va agradar podet tocar aquest tema des de el punt de vista d'una persona no creient, jo.
Li vaig dir que soc molt més bona persona sense posar els peus a missa, que no pas algunes "persones" que hi van cada setmana. Això sí, un cop nets, a pecar de nou!.
Li va doldre, però em va donar la raó, senzillament les proves el varen desconcertar.
Varem parlar d'influències negatives, de mala fe... de coses que em va agradar posar al seu lloc, ell no és l'únic desconcertat.
Jo he educat els meus fills en els valors de les persones, de respecte i bona educació. D'altres donen lliçons i no han mogut un dit.
Soc afortunada de tenir amics com aquest.

Tinc un foradet......

Gran, un foradet que he de mirar de cobrir, dissimular, tapar, amagar, distreure...

Un foradet que pica, de moment no angoixa, però indisposa.

He de ser una super mare per poder distreure, no caure en el parany de la tristesa ni el mal humor.

Sabeu, els que sovint em llegiu, que soc una mare del tipus "gallina clueca". M'agrada tenir els fills a prop, ni que estigui dies sense veure'ls, se que son ben a prop meu.

Durant temps he "presumit" que els tenia tots en 150 metres a la rodona. Ja no és així.

Avui, ell, està a 17.000 kilòmetres. Una gran aventura, sense cap dubte. El seu somni, viure a Austràlia. Ja hi vola, ja és en camí.

Ara queda esperar, si s'hi queda, feina te, el país li encanta, ja hi va viure, o si d'aquí un temps, ens enyora i torna.

Ho veurem.

Jo tinc un foradet per on corre un aire fred, molt fred.
Però estic també contenta, va a complir un somni, poques persones poden fer-ho.

No se quan els tornaré a tenir tots junts.....

Contes per no dormir....

(Fragment del inici d'una novel·la, petita, curta, que vaig començar fa un temps, intriga, mals tractes i venjança. Ara queda decidir, si l'acabo, quin nom li poso i intentar la seva publicació)

Sabia, almenys estava ben convençuda, que si el primer dia que es va posar violent, el primer dia que la va amenaçar, el dia que va sentenciar la seva relació, si aquell dia que podríem anomenar dia "u", l'hagués denunciat, hagués trucat als mossos, davant el munt de testimonis que varen presenciar les amenaces i la seva reacció, plors i tremolors, que la varen consolar i animar a mirar endavant, aquell dia hauria canviat tot. Mai s'hagués embravit com ho va fer després.
Quan les pressions psicològiques varen ser del tot insuportables, enlloc d'anar al psicòleg, hauria d'haver denunciat, ja li va dir la seva advocada, una nit a la garjola, potser el faria recapacitar.
Però no ho va fer, va creure que un moment o un altre, ell, recapacitaria, veuria com anava d'errat, però no va ser així, i la cosa va esclatar, va petar, i ella va decidir que havia arribat el dia de la venjança.
Aquesta que havia deixat adormida per el bé dels seus fills, aquests que ara li reclamen que actuï i acabi amb ell.
Te les armes, te la informació, encara recorda la frase de capçalera d'ell: "La informació és poder", li deia molt sovint i ella d'informació en te molta.
I com no, te les ganes.
Ara sols li queda posar fil a l'agulla.

( Ara, per vacances li donaré l'impuls final, fa dies que la tinc aparcada. No se si escric bé, o no, però m'agrada fer.ho i tinc suficient imaginació, crec jo.....)

El banc de l'oblit...

He pogut escoltar els teus sospirs,
allà, ple de matolls, mig amagat,
enyorança dels amors viscuts,
dels petons, lliures, donats,
ocells al vol en llibertat,
recorden que estàs ben lligat.
Has viscut un passat dolç,
ple de vida i amor,
enamorats i petons,
els veïns han gaudit del teu repòs,
a la fresca de la font.
Ara sols queda esperar,
temps millors,
una mà de pintura,
i més amor....

Equilibri.....

Soc conscient que em faig gran, no vella, gran, les coses costen una mica més, les campanyes son més dures, ho t'ho semblen, el burofax, habitual abans de vacances, et fa vomitar, directament, tanta imbecil·litat, insensibilitat i mentides juntes, no dona per menys, sembla ser que les dates de vacances dona per fer epístoles.
No se, de vegades és com si costés seguir, però se que tinc la força, el caràcter i la mala llet per fer-ho. Ja he renunciat a massa coses.
Amb en Martí hem fet guardiola un any per anar a Ribes de Fresser, tot un any per poder, per fi, anar als Caçadors, un dels millors hotels que he estat, i no son pocs, el seu menjar, el personal amable i atent, caminar, descansar, menjar, com no!, trobar coneguts i saludar, llegir, els dos, hem llegit un munt.
Dijous varem anar a Núria, i només baixar del cremallera, veure aquesta estampa que veieu a la imatge, els meus ulls es varen negar. Hi vaig trobar l'equilibri, la tranquil·litat, la pau, en definitiva, la felicitat.
Una imatge de boira, des de el mirador una emoció em va estremir, em va colpejar i no ho vaig poder evitar, la felicitat va venir a mi.
L'endemà, el meu sant, Queralbs... caminada per aquest poble que tant m'estimo, i on encara descobreixo carrers nous, camins nous, llarga passejada fins més enllà de la Font del Coronel, tornada acalorada i emoció, un cop més, molta emoció. No sols del paisatge, també de la companyia, de la conversa, dels missatges i trucades per felicitar-me el sant, de les confidències a l'aire lliure....

No se quan podré tornar, però se, ara sí, ja ho tinc clar, que la meva pau personal, interior, passa per la Vall de Ribes, per els seus boscos i la seva gent.
Avui puc dir, alt i clar, soc i estic feliç, tranquil·la i animada.

Els pèls de punta...

El meu germà Joaquim en fa arribar aquest vídeo que he escoltat dues vegades i les dues, m'ha posat els pèls de punta i ha humitejat els meus ulls.
Cada vegada que algú demana explicacions, sigui en Garzón, siguin les famílies, mirem cap un altre costat?.
Quan de patiment, quantes morts injustes i que ja mai, seran aclarides.
No s'ha fet mai justícia al respecte, i el debat, ara, encara, és si treuen el dictador assassí de la seva tomba o si condemnen el jutge per la seva investigació.
Les famílies ja mai podran vetllar els seus morts.
I els fatxendes segueixen campant tant feliços i la família del dictador viu de rendes, feliçment...
Espanya, ja sabeu.

La caçadora de cossos....

Ahir vaig acabar de llegir aquest llibre de Najat El Hachmi.
Lo primer que diré és que ja sabia que era un llibre que parlava del sexe, de les relacions sexuals, no anava pas sense saber què trobaria.
Però he de dir que m'ha decebut bastant, la primera part del mateix parla sobre els homes amb que ha tingut sexe i lo important de les olors dels mateixos. Cert, això, al sexe lo mateix que excita a algunes persones, tira enrere d'altres. Les olors les podem gaudir, o bé detestar.
Manté sexe a "tope" a ple de llocs i amb multitud d'homes.
He trobat aquesta primera part molt repetitiva, amb poca varietat i sovintegen les mateixes expressions i similars situacions. I sobre tot, una enorme insatisfacció.
Fins i tot en algunes coses m'hi puc sentir identificada, ella no discrimina ni per raça ni per físic, també creu, com jo, que el sexe no és el "camí" segur cap a la felicitat. (per molt que el puguem gaudir quan el practiquem).
La segona part anima una mica la "trama" i diversifica els espais, però ni que estic contenta d'haver llegit el llibre, no serà dels que quan em faci gran vulgui repetir o bé guardar al meu arxiu personal on hi tinc aquells llibres que mai regalo.
Ha tingut bones crítiques, lo meu, és un apunt.

Diferents, però no menys desitjades....

Aquesta setmana, i la propera, tinc vacances, per acumulació d'hores, no pas les d'estiu.
Aquests primers quatre dies han estat, si més no, estranys. No he fet vacances típiques, podríem dir que han estat... solidaries.
Bo i que he tingut que atendre coses de feina des de casa, i fer alguna gestió "presencial", els he dedicat a Camina per l'Alzheimer, la campanya electoral i un cert cansament general, no m'havia permès acabar d'entrar totes les dades per preparar la propera, que ja s'ha començat a gestar.
També hem fet un dinar del personal, pleguen dues persones i varem fer un arrós vora el mar, en bon ambient.
El fet que en Martí encara ha tingut institut als matins m'ha permès teclejar i teclejar i teclejar.... entrar les dades de més de tres mil persones, apart de desxifrar lletres i números, que cada persona escriu de manera diferent, però vaig poder entregar els arxius el dijous a la primera reunió i veure, un cop més, la feinada que genera la caminada i quin bon grup de persones, de edats del tot variades, col.labora de manera del tot desinteressada. Consti que en Martí m'ha ajudat quan ha pogut en aquesta tasca.
Això sí, a partit d'avui, res de res, passejar, mirar, cuinar, gaudir, riure i gaudir de la companya d'aquest jove que ja em passa un pam, fa temps...

Moda i complements....

És evident, per mi almenys, que una persona que vesteix una 52, una 54 o més, passada aquesta ja te poca importància, no es veu bé amb segons quina roba. A la vegada, algunes dones si s'hi veuen i ja sabem que lo important és que una mateixa es trobi guapa o bé afavorida.
He donat un parell de voltes cercant una samarreta, alguna cosa tant senzilla està resultat de lo més complicat.
En trobo, la gran majoria ho son, sense mànigues o bé aquestes son super curtes. Dic jo que la majoria que som abundoses en carn no és precisament els braços lo més bonic que tenim. (Em nego a dir grassa, senzillament en tinc més, soc una gran empresa).
He cercat i mirat, poc, ho reconec, mirar roba no m'agrada de manera especial. Però trobo aquest problema a tot arreu.
Després tenim els penjolls adjunts, diguem complements decoratius, però si gastes una 110 de pit, sols et falta alguna floreta, llaç o qualsevol guarniment que augmenti aquesta part...
D'altres, tancades, massa per l'estiu, quan una de les coses més boniques son el meu escot...
Després les faldilles, curtes, massa curtes, val les dones abundoses volem lluir, però tampoc som ximples.
Una dependenta em deia que haig de ser més atrevida, ja ho soc ja, però mai m'han agradat les disfresses. Clar que això m'ho deia des de una talla 38 com a molt!
Dec ser complicada, potser hauré de seguir el consell d'una bona amiga i començar a estudiar disseny, per fer la roba que se m'escau millor. Crec que no està renyit estar guapa i ser abundosa.
Ser una dona "Botero" no està renyit amb la sensualitat.
Però molt em temo que ja m'agafa una mica gran no?. Vull dir lo del disseny, no lo d'estar guapa :)