Paraules prenyades....

Llegeixo aquesta frase i ja m'enganxa, la trobo bonica i diu tant....

L'Ajuntament de Palafolls, per cert, amb lo petit que és el poble te unes actuacions culturals espectaculars, organitza aquestes jornades de l'1 d'abril al 6 de maig. La programació, una delícia, llàstima que m'agafa lluny i en horaris incompatibles. La poesia al poder!.
Lligant la frase m'ha vingut al cap tot el que pot implicar "prenyada", no només embaràs, ja de per si un estat preciós i ple d'esperança, crec que la manera com ens sentim quan estem prenyades, no es pot comparar a cap altre estat.
Les paraules, també poden estar prenyades, de sentiments no compartits, no explicats, d'estat d'ànim, de sensacions i emocions que podem, o no, transmetre.
Les lletres d'un llibre estàn també prenyades, avances en el mateix i van sorgint, naixent... els autors i autores, sovint, defineixen acabar un llibre com tenir un fill.
Algunes paraules acaben com un embaràs utòpic, no neixen mai, per precaució, per no fer mal, per la seva gravetat...
Em quedo amb les paraules prenyades amb naixement dolç, que pareixin de manera suau. M'agrada que m'abracin, les paraules.
Paraules, tant que poden dir i tant que callem.....

Somnis en sèpia...

Fa uns dies que somio molt, una barbaritat, em llevo esgotada de tant pensar i rumiar..
Això, en època electoral, no és pas nou en mi, sempre em passa, massa coses al cap i estrès, tan senzill com això.
Però fa un parell de dies que els somnis son de quan era petita, sí, també he estat petita ehhh.
Veig els meus germans petits, recordo en especial quan jugàvem al denominat "desvio", conegut ara com Avinguda d'Amèrica, el varen cobrir, era una riera, i baixavem a jugar, amb una pilota i una corda, poca cosa més.
Quan em llevo tinc una imatge clara d'aquells instants, de les cares, els somriures, els genolls ben pelats, la mare cridant des de la finestra....
També he somiat un lloc on anavem el divendres Sant, una pineda que hi havia davant les actuals pistes d'atletisme de Mataró. Allà pujavem als arbres i passavem el dia menjant, carn per cert, la meva mare sempre ha dit que els pobres estem perdonats!
No se si te res a veure haver retrobat aquesta imatge, va sortir de dins un llibre fa cosa d'una setmana, la tinc a l'habitació i la miro quan vaig al llit...
Estic maca no?.
Son somnis agradables, encara que les coses han canviat molt.

Una injustícia més....

Fa un parell de dies vaig saber d'una família que perdien el pis per no poder pagar la hipoteca.
Ja se, no és nou, ha passat a molta gent. Quan li passa a algú que li poses cara i ulls, et colpeix de manera terrible.
No sabia, NO, que si tornes el pis al banc o caixa, segueixes tenint el deute!, com és possible?, això és la ruïna absoluta per tota la vida.
Em vaig quedar del tot parada quan ho vaig saber i més quan ho he llegit i molt, però molt més!!, quan he sabut que en Zapatero ho troba correcte.
Però quin món vivim?, si tornes la propietat al banc, que lo més segur és que amb les comissions que cobren ja li has pagat dues vegades el deute, com pot ser que segueixis devent el pis??.
Dues centes mil famílies espanyoles es troben en aquesta situació y els "socialistes" ho entenem?, ja veig, un cop més, estic envoltada de... socialdemòcrates!!!
Famílies que no tenen on anar a viure, que molts queden al carrer, "con lo puesto", que no tenen feina ni perspectives de millorar, que no paguen perquè NO PODEN, que si no fos per Càritas no menjarien ni ells ni la canalla i segueixen devent?, una vergonya enorme!.
És clar, ara, els pobrets bancs i caixes, tenen molts pisos i no saben què fer amb ells, quina pena em fan!. Els majors abusadors en comissions del món i els hem de compadir?.
Zapatero, no vas bé, gens bé i ja aprofito, digues d'una punyetera vegada si segueixes o no, que ara, no toca parlar de tu si no de les municipals!.
Coherents?, no se jo....

No, no soc de gel, ni invencible....

Em dius que et preocupes per mi.

Que soc massa sencera, massa freda, massa decidida i que parlo massa clar.
Admeto, va, ho faig, lo de decidida i directa, no discutiré lo evident. Sencera?, depèn del dia.
Però freda?, creus que no m'afecten les coses?, les males cares?, les injustícies?, la mala llet imperant?, doncs és clar que m'afecta, però... no em domina!
Tinc tantes ganes, de tantes coses, de tantes abraçades i afectes, tinc vida i això, és el que em mou.
Em pots dir de tot, però freda?, això mai!
La passió és vida i jo, d'això, en tinc un munt.
Després tinc amics com en R. Solé que em fan arribar imatges com aquesta, que m'emocionen, tant i tant, com només ho fan les moltes coses boniques que m'envolten, que no son poques.

Cordó, llacet i "cagamandurria".....

Crec, sempre des de la meva experiència personal, que les mares acostumem a tenir un lligam especial amb els fills.
Un cordó, potser el umbilical que mai acabem de tallar, que ens fa tenir una certa percepció, una complicitat que pot, o no, durar molts anys.
Una sensació que ens fa percebre els estats d'ànim i sentiments més aviat que ningú.
Aquest lligam, amb els anys, no decau, només es transforma en un llacet, invisible, extens i de vegades complicat, però perdura per sempre. Es fan grans, fan la seva vida....
Cada fill/a és diferent, alguns marxen abans i d'altres més tard. L'etapa de la pubertat és definitiva per establir i enfortir aquest lligams posteriors. Potser tan sols em preparo per el darrer fill que tinc a casa.
Els homes, pares, s'enfaden de vegades davant aquestes apreciacions, però son reals. Cert que molts pares, cada vegada més, s'impliquen cuidant els fills i anant al metge, fent un sopar o bé canviant un bolquer, ho veig cada dia amb el meu fill gran, però d'altres, son.... uns "cagamandurries". Llavors, exigeixen afecte, quan han estat incapaços de donar.ne.
Cada persona te un cor, independent del sexe, però aquest, el cor, com els sentiments, s'ha de cultivar.
I tu, quin tens?. El meu és ple d'estrelles.
Diu en Miguel:

hay corazones que van despacio
locos y ciegos buscando su espacio
hay corazones y corazones
y cada cual latirá sus pasiones....

Tinc un fill que és un problema....

Ho es per mi.

I per ell, per la seva butxaca...
El meu fill és adicte a la tecnologia més "puntera" i és clar, m'ho ha encomanat. I jo m'he deixat encantada!
Per "culpa" d'ell vaig descobrir internet, vaig fer els meus primers xats, vaig obrir el bloc, sí, sí, va ser el que em va animar fins que ho vaig fer.
Llavors que si compra un Imac, que si no agafen virus, que si va ràpid... i jo el vaig comprar, és clar. I malgrat que no tenia idea del seu sistema operatiu, doncs aquí em teniu. Ja fa gaire bé 4 anys que el tinc. Ara m'agradaria un de nou, aquest és magnífic, la pantalla enorme, però el seu preu....
Després em varen regalar el ipod... m'encanta!, petit, bon so, lleuger....
Ell te el ipad, però per ara no em diu gaire.
El problema és que m'ha ensenyat aquest caprici... no és gaire car, però noi, tot puja. Crec que el demanaré per el meu aniversari. Veure les pel·lícules del ordinador a la tele, els vídeos... tot sense cables i amb la qualitat de la tele.
Cada vegada que visito aquesta pàgina descobreixo coses noves.
Daniel... ets un problema i lo dolent és.... que m'encanta!

Política, polítics.....

Com sabeu visc en directe aquest Món tant maltractat que és el de la política, ni que sempre m'agrada dir alt i clar que jo no en faig de política, hi treballo, és diferent.
Això sí, tinc dret d'opinió i de vot, cosa que no sempre agrada.
Avui vull parlar dels polítics que s'hi dediquen per "millorar coses", creieu que n'hi han i molts. Però sempre guanyen, a la informació pública, els que fan alguna trastada, que tampoc son pocs, però si son els que menys.
Els que entren a una llista perquè els agrada la política, acostumen a fer les coses tant bé com poden, que mai és al gust de tothom, però m'agrada veure polítics amb ganes i ideals, ni que molts i moltes, per el camí, els perdin per una cadira.
Una altre cosa son els que volen que la política sigui "professional", si ja costa renovar, imagineu que fos el sou d'una vida!, no els mouríem mai. Ja prou els costa deixar pas al jovent, amb la falta que ens fa renovar i les "velles" glòries allà enganxades amb cola!
En aquesta època, que acostumen a venir més persones del normal per la seu, em fixo en aquestes, em sorprenen algunes en negatiu, però la majoria tenen molta il·lusió, empenta, ganes, hi dediquen tot el seu temps lliure, els admiro.
Ahir vaig comentar al meu company de feina l'empenta que te l'Alcalde de Pineda, en Xavier, una gran il·lusió, sempre cordial, sempre té dos petons i unes gràcies per les treballadores, en fi, un candidat amb empenta i carisma.
Hem de confiar en els gestors que escollim, si ho fem, que no fer-ho també és lícit, i si no ho fan bé, doncs d'aquí quatre anys els canviem, però creieu que a la política hi ha molta gent decent, ho son la majoria.
És clar que hi han aprofitats i cabrons, (ja em perdonareu), però son un reducte que mica a mica podem eliminar, per això serveix votar, I el dia que les llistes siguin obertes, ja serà la hòstia!
Jo soc socialista per convicció, per ideals, per sentiment, una altre cosa son els que només aspiren a una cadira i si aquesta no arriba, marxen.

Hi ha gent magnífica que es desaprofita.
Què gran en Forges....

De com sortir...

Porto uns dies que sembla que molta gent de la que m'envolta està una mica trista.
Potser s'avança la primavera, època especialment delicada per el tema emotiu. Jo, ho dic sovint, sempre tinc una abraçada i uns petons per qui ho necessita, per qui no te el millor dia, per qui, senzillament, ho veu tot negre.
Aquesta ha estat una setmana molt tensa, dura de feina, massa i tot, dura per veure persones decebudes, i no poder fer res, i dura físicament.
Estic molt cansada, molt, em cal un bon massatge a l'esquena, per cervicals, hores i hores d'ordinador em tenen també la vista cansada.
Però no decaic, avui, que he estat a la feina un munt d'hores, que no veig baixar el piló de "pendent", i que quan ho fa, ve algú i aquest torna a créixer, he arribat a casa i he hagut de decidir, passades de llarg les 6, si netejava o descansava.
He desvestit el meu cos, he segut al meu sofà preferit, i he escoltat música, aquesta que en els pitjors dies sempre em recorda la sort que tinc, amb els fills i filla, amb el net, les joves, els amics, la família...
He "sortit" del cansament per viatjar, amb la música, amb els ulls tancats i per fi, sense pensar....
Llavors ell m'ha dut el berenar, i de nou, un somriure ho posa tot al seu lloc.
Estic, de nou, preparada, per el que calgui.
Queden 2 mesos per les eleccions, però després... Ribes de Fresser!

Iniciatives blocaires...

El Veí de Dalt, blocaire amb una gran imaginació i iniciativa, ha organitzat una Diada de Sant Jordi especial. Li ha posat per nom: Sant Jordi a Blogville, tots amb un llibre i una rosa!
Em va costar una mica inscriure'm a la iniciativa, potser per por de quedar bé, de fer-ho bé... no se, mil dubtes em varen envair i per això mateix vaig dir... endavant! sense pensar més.
Només espero no decebre el meu "amic invisible", o millor dit, "blocaire invisible".
Si us animeu, encara hi sou a temps i per si de cas no agrada el meu regal escollit, ja em disculpo amb "l'afectat".

Ni que per sort ja tinc clar quin ha de ser el meu llibre...

Aficions....

Al llarg dels meus 49 anys he cultivat diverses aficions, algunes m'han durat més que d'altres.
La que mai he deixat és la de llegir i també escriure. Sigui en privat, sigui, de fa uns anys en públic.
M'agrada i tant de bo tingués el "do" que d'altres tenen per fer.ho.
M'agrada escriure al bloc i alguns i algunes, els que em seguiu fa més temps, també sabeu que m'agrada escriure coses... picants... encara recordo que més d'un i una em varen renyar per fer pública aquesta "afició", és clar que em va importar ben poc i la segueixo practicant.
Els "Papers cubans" varen ser només una mostra.
Tampoc he deixat mai d'experimentar a la cuina, em relaxa, em diverteix i no em surt malament del tot, per tant, una afició per cuidar i mantenir, sense explicar a la dietista, és clar....
Fa un temps segueixo en especial dos blocs de cuina i un de formatges, em tenen del tot enganxada.
En Roc a la cuina, senzilles, properes i clares, les pot cuinar qualsevol.
Cuina és generós, similar, però potser amb més iniciatives.
Mundoquesos, soc una gran aficionada, també, al formatge, m'agrada provar de nous i diferents, afició compartida amb els fills i filla, cosa que sempre ajuda. Mai hagués pensat que hi havia tantes i tantes varietats.
Ara aprenc a fer fotos, ni que de moment, gaire bé no em surten. Serà la màquina? :)
Una mica més de Joana...

Fer feina....

Malgrat que ja tinc una edat, encara em sorprenen moltes coses, deu ser que estic viva i sento, però algunes d'aquestes coses, a la meva edat, ja no m'haurien de sorprendre.
No us heu trobat a la vida en general, pot ser en qualsevol àmbit, gent incompetent que per no dir quelcom tan senzill com "m'he equivocat", o bé, "ho he fet malament, perdona", prefereixen donar les culpes a la persona que tenen al costat? A part els i les que es queixen dels altres per tapar la seva pròpia incompetència.
Ho veig sovint, i m'emprenyo, i decideixo callar per no "liarla parda", o bé perquè el tema no m'interessa, que també passa.
Estem envoltats de persones mediocres que es creuen indispensables, creuen i ho creuen de veres, que sense ells el Món deixa de girar i no.... ho segueix fent.
Persones que se sacsegen les puces, i sempre troben a qui culpar dels mals.
Són perfectes! Al seu entendre és clar...
Em molesten de manera especial les que critiquen , les persones que fan capelletes amb un i un altre, malparlen de tot-hom i es creuen divinitats. Intervenen de totes les converses, ni que no calgui.
No poso ni noms ni llocs, per desgràcia de mediocres en trobem a molts racons...
No sabeu com em cansen....

De ser males persones, insolidaris....

Abans de tot deixo clar que no marxo de setmana santa, primer perquè em toca treballar, fins i tot els dies "senyalats" i després per motius econòmics, és clar.
Llegeixo que ara, que comença a "remuntar" un xic el turisme aquí a la nostra terra, que moltes persones veuen la possiblitat de treballar en els molts àmbits que aquest agafa, ara els que tenen feina, llegiu Aena, convoquen una vaga que podem denominar salvatge.
Fan vaga, com ja varen fer els "consentits i mimats" controladors, els dies més importants, no ja per lo molt que foteran els que vulguin viatjar i sortir, si no per les moltes famílies amb esperança de treballar i cotitzar, ni que sigui uns mesos, i ja no ho podràn fer.
Per fer vaga sempre s'ha de fotre la resta de la gent?. Perquè sempre fan aquestes coses els que més segura tenen la feina?.
És evident que hem de defesnar els nostres drets, però ara, en aquest moment, hem de ser, més que res, solidaris.
Quin país....
Per cert, ahir, un company, em va dir que no sap el motiu del dia de la "Dona treballadora, qu no de la "dona", li vaig respondre que el dia que les dones cobrem el mateix que els homes per la mateixa feina, el poden treure. Però encara estem a anys llum.
No he fet cap escrit sobre el dia doncs tal com ja he dit altres vegades, No accepto "dia de la dona", sense la paraula treballadora al seu darrera.

El valor del temps passat....

Aquesta nit passada, mentre no dormia, rumiava sobre la diferència d'aquesta campanya que encara que no de manera oficial, ja ha començat, i de fa 4 anys, de com i de quina manera ho vaig viure.
Hi ha una diferència molt important, aquesta, no estic implicada políticament, és a dir, només hi treballo, fort, com sempre he fet, treballar en algo que creus fa que t'impliquis molt més.
Però fa 4 anys, ho pasaba molt malament, tenia enormes dubtes, veia massa coses que no m'agradaven, em vaig posar, fins i tot, malalta.
Deu ser que la lluita política no s'ha fet per mi.
Segueixo pensant igual, no creieu que no, acostumo a ser fidel a les meves opinions, però també és cert que algunes persones que en el seu moment vaig defensar, ara no ho faria.
Per tant, la diferència principal, amb aquesta campanya, és que al no opinar al mateix lloc on ho feia, visc molt més tranquil·la, sense rencunies encara que aguanto les mateixes males cares de fa 4 anys!! :)
Al Món hi ha molta gent "rencorosa", per sort, la mantinc lluny.
Segueixo defensant la llibertat d'expressió, la faig servir, es pot veure.
Fa molts pocs dies, dinant amb un bon amic li vaig dir que no volia parlar de política amb ell, va quedar parat, però crec que va entendre que com no ho veurem de la mateixa manera i ell sí hi està implicat, no el vull perdre per una cosa que a mi ni em va ni em ve.
Però reconec que els únics nervis que ara m'afecten son per poder acabar, cada dia, la meva feina.
Jo, segueixo la meva lluita.

Enamorament....

Dels diumenges a la tarda, estirats un a cada sofà. Sovint amb les mans agafades, amb una gran laxitud, mirant la película que em decidit uns dies abans, fas crispetes, berenem, la mandra envaeix cada raconet de casa, d'aquest pis petit però ben repartit.
Enamorament dels instants compartits, del sopar que preparem a quatre mans, de l'Elmer que no ens deixa de rondar a veure què cau.
Caps de setmana que ens agraden així, senzills, de pocs compromissos, tranquils, viscuts però sense estrés.
Dissabte i per primera vegada amb en Dídac de convidat a dormir, una cosa diferent, erem tres a sopar i no ens va importar no escoltar les notícies doncs tota la nostra atenció era per ell...
Diumenge cercant on anem de vacances aquest any, tenim dubtes...
Els dilluns, després d'aquests caps de setmana, torno a la feina nova, positiva, tendre, gaire bé res em pot treure aquest somriure.
Em queda poc ja de gaudir de tu amb tanta intensitat, però l'aprofito.

Curs bàsic del saber estar.....

I ser una senyora en qualsevol moment.
Cuidar i mimar els fills de la teva parella, actual, com si fossin teus. Que tinguin una mare no treu poder tenir amb ells una bona relació. No son l'enemic, son nens.
No posar els peus a la feina de la mare de la criatura, i més quan no s'hi pinta res. És una provocació estúpida i infantil i et pots trobar que un dia et tornin la visita i et treguin els colors...
No anar a llocs oficials on no has estat citada, on no estàs implicada i sobre tot, deixar de tirar mirades insultants contra filles que ni coneixes i per sort, mai ho faràs.
Saber estar, en el meu cas, es anar on cal i quan cal.
Lo més divertit, criticar, mai s'ha de fer i molt més sense conèixer la persona de res. Que argumentar gelosia està passat de moda i no toca, i menys amb segons quines penyores.
Un altre dia parlarem de títols, de conviure i no pecar... fins i tot una atea com jo sap la diferència.
Ja ho he dit altres vegades, ser una senyora s'ha de demostrar.

30 anys i no oblidem...

Trucada al telèfon, cara d'estupefacció, la meva mare nerviosa, filla... tira els llibres aquests comunistes que tens que torna la dictadura i a tu et tanquen!
El llibre comunista, per ella és clar, era la biografía del "Che".
El meu marit de llavors nerviós, jo abraçada al meu petit d'un any i mig, i segura, molt segura que no podia triunfar aquest cop d'estat.
La meva veina a casa, els dos marits van a comprar els que les seves mares indiquen, sucre, espelmes, cigrons, arrós, patates i llenties.... a la botiga, la bogeria absoluta, no queda de gaire bé res de tot aixó.
Un dia llarc i feixuc, les dues avies em retreuen haver.me significat políticament, aixó vol dir haver estat de les Joventuts Comunistes i del PSUC, quan encara era una nena.
Jo només abraço el fill i espero, però el llibre no el tiro.
Arriba el vespre, veiem imatges, la cosa no tira endavant, però l'ensurt dura dies, molts dies....
Fins el punt que em demanen no surti al carrer, barcelona sempre es més perillosa.
Jo recupero la meva vida, enganxada al meu fill Carles, era la única "possesió" que jo volia salvar.
Ara, tot aixó, sona lluny, però els que ho varem viure, no oblidem.

M'han escrit un conte.....

En David és un d'aquests joves que sovint he trobat, amb idees, il·lusions, ganes, valent....
Valent per les voltes que està donant a la terra per tal de trobar una feina de lo "seu", lluny de la família i els amics/es.
Crec que algunes persones el deuen trobar "un cerebrito", però sota d'aquesta barba que sovint llueix i la seva alçada, molt considerable, s'amaga un home tendre i afectuós, afecte que compartim fa temps i espero seguim compartint.
Sovint, en llegir el seu bloc, he de repetir les lectures, de profundes que les trobo, però a mi m'agraden.
Va deixar una mena d'invitació al Facebook i jo vaig recollir el guant.
Em va dedicar aquestes lletres, que m'han dut un munt de records.
David, gràcies per ser com ets i no haver canviat amb mi i saps, jo també anyoro aqueslles vistes....

Sempre, quan parlo amb tu, em sento una mica petit (ja saps que per evitar aquest sentiment, que m’amago darrera la barba). Potser és perquè recordo aquell fabulós cinquè pis, les vistes del teu despatx, tot era antic però acollidor: antic com la nostra lluita, acollidor perquè som molts els que durant molts anys i hem posat els esforços. I quines vistes, Joana, quines vistes!

Recordo aquelles primeres visites, sempre em deies que sense la barba estava més guapo (ets de les poques dones que m’han dit guapo), aquelles primeres passes, les recordo amb tant d’enyor, us trobo tant a faltar a tots els companys, que amb tu, cometré la injustícia de no regalar-te cap història: només em surt dir-te que em moro de ganes de retrobar-nos en la lluita.

Quines vistes, Joana! Recordes? Quines vistes de la nostra ciutat, el nostre estimat Mataró...

I 14....

I encara no se com.
Però sí se lo molt que hem gaudit junts.
I ens espera Ribes de Fresser, i caminar, i cuinar i entrar, i sortir i el cinema....
Per molts anys Martí!!

El meu candidat....

La meva agrupació va escollir la setmana passada el candidat a l'Alcaldia.
Poc puc aportar al seu perfil. Persona honesta, accesible, sempre te una paraula amable i un minut per conversar.
Educat, creu en el que fa. Deixa participar, és més, demana que ho facis. Ja fa anys que el conec i encara no li he vist una mala cara ni una mala resposta.
No vaig poder anar a l'assemblea, en realitat, vaig preferir fer d'àvia, però li vaig comunicar el meu suport, ni que sigui en la distància, i ell va respondre amable i afectuós el meu correu.
Dona gust comptar amb un cap de llista com aquest.
Llàstima que no el puc votar, no votaré, no estic empadronada a Argentona, però a aquest poble li cal un canvi, i en Vador és el canvi efectiu i la coherència.
Ja n'hi ha prou de ximpleries.
Salvador Casas, el meu candidat.

Somriu, sigues feliç...

Fins al final....

Rayos y centellas....

Carros de demonios!

Un home.....

Un equip, una causa....
Proposar en Joan Antoni Ciller com a Mataroní del any, és proposar un col.lectiu. Però aquest no se si arribaria tan lluny sense en Ciller.
He parlat d'ell en altres ocasions. No se com el seu cos aguanta tota aquesta feina, apart de treballar per ell mateix i notar la crísi com la patim qualsevol.
Epma solidària és un gran i enorme col.lectiu, enorme d'esperit, de força i de ganes.
Ell és el cap visible, però darrera hi ha una junta que impulsa i treballa.
La Caminada de l'Alzheimer, amb més de 3000 participants l'any passat, no seria possible sense la dedicació, la falta de descans i el gasto enorme d'energia que li dedica.
Mica a mica s'ha deixat acompanyar i ajudar per altres persones, la seva alta responsabilitat fa que es preocupi per cada detall, cada instant, cada entrepà...No és només la caminada, acaba de tornar de Nicaràgua, ell s'ha pagat el viatge i gastos, d'innaugurar el projecte "Salvando el Nido". Després el teatre també solidàri.
Per mi és l'amic, el confessor, la ma que sovint m'empeny, el que sempre està disponible per donar una mà...
Sempre el trobareu treballant.
Crec que mereix, i molt, aquest premi.
El voteu?, és la darrera setmana. No oblideu confirmar el vot al vostre correu!.

Allò de l'edat.....

Per sort i com diu una benvolguda amiga, "para gustos, los colores".
Llegint la premsa, fa un parell de dies, em vaig topar amb una imatge que em va deixar del tot, "encandilada". Va ser el seu somriure, varen ser, fins i tot, les seves arrugues d'expressió, no se... un "flechazo", no tant d'amor, si no de sensacions.
No em sona gens el seu nom, Alfonso de Azpiri, i sembla que és molt famós, però com el còmic, a no ser que sigui Maitena, no és lo meu, no el coneixia.
He mirat la seva imatge llarga estona, el trobo sensual, agradable, guapo, no se....
Qui diu que un home amb més de seixanta anys no pot ser atractiu?. Ja se que per la imatge l'hauran "maquejat", però el somriure i les marques d'expressió... no.
Aquí la prova. Un bombonet madur.

Ocupa, que algo queda....

Ahir vaig, varem, viure una situació que no desitjo a ningú.

A quarts de set de la tarda varen trucar al timbre de la meva feina, potser per desconeixement es va obrir la porta i ens varem trobar, en uns instants, la seu ocupada per unes 15-20 opersones que ens varen anunciar que feien una ocupació “simbòlica”.

Primer et quedes parat, després t’espantes, però les tres dones que portem ja un munt d’anys treballant a l’empresa tenim molt de caràcter i no ens varem acoquinar. Varem plantar cara, primer varem barrar el pas a l’interior, on hauria estat molt complicat treure’ls, no varen passar de la recepció. Després els varem dir que allà no hi havia cap càrrec polític, que érem quatre treballadores i per tant estaven agredint les persones que deien defensar.

No va servir de res, el seu “cabecilla” marcava molt bé les instruccions i tots obeint com xaiets.

Al moment que varen voler desplegar una pancarta i fer fotos els varem intentar fer fora. Consti que primer varem actuar amb molt bones paraules, amb calma, però en aquest instant i veien que la nostra invitació a abandonar la seu no feia efecte, varem començar a fer pressió.

Els varem treure al carrer, mica a mica, però sense parar. Tres “jabates” amb caràcter i decidides. Quan varen arribar els mossos i la local ja eren fora cridant.

Cert que no eren violents, tot s’ha de dir, però no s’esperaven pas tres dones com les que varen trobar.

Com és evident no estic d’acord amb els ocupes, però molt menys amb aquestes actuacions que només serveixen per atacar persones que treballen, encara que apart d’alguns insults, també ens varen dir que si tenim carnet del PSC no som treballadores....

Avui presumeixen de les notícies a la premsa i a la seva web, quina pena de jovent. Això sí, el calçat que portaven era de marca.

Com diu la meva companya, des de l’època de Franco ningú l’havia coaccionat per tenir carnet. A mi tampoc.

Onada blava...

I jo esgarrifada!
Quin cap de setmana més "pepero" a totes les notícies.
Una gran convenció, diuen, ni una proposta. Almenys cap de clara. Molta llum, mola gent i molta "parafarnàlia", però de feina què?.
Estàn d'amunt una inmensa onada i només veuen el que els interesa. Això sí, insults els que volgueu.
Pensen controlar totes les coses que els interessen, però no que ella cobri dos sous.
Consti que estic en contra dels sous que cobren els ex presidents d'empresses privades, els pensionistes i jubilats, amb pensions molt més petites, no poden cobrar dues no?, i ells sí?.
Crec que ara, més que mai, els i les que som i creiem que l'esquerra és la millor opció, hem d'estar al peu cel canyó, al dia, i sobre tot, treballar perquè no passin, ara, més que mai.
Aquests han d'arreglar el país?, jo ja em dono per arreglada.
Per una vegada estic d'acord amb aquest senyor.
(Acudit: Los Calvitos)

On ningú ens trobi....

Ningú.

Passa, ja ho se....

Però potser viscut en primera persona et fa pensar.

Ahir a la tarda, quan feia el meu tallat abans d’anar a la feina, uns insistents trucs al timbre del carrer em varen fer deixar això per preguntar quí era, no és una hora que jo tingui visites.

La veu d’un home, nerviós i insistent sobre on anava em va fer obrir. Vaig escoltar passes ràpides i corredisses a l’escala. Però jo, gens xafardera, vaig tornar a les meves coses. Un cop arreglada vaig baixar per marxar a la feina i una gran furgoneta estava aparcada a la vorera, els seu color gris no deixava dubte d’on era, de “Can Junqueres”.

Sorpressa vaig mirar endins de l’escala, som una comunitat petita i ens coneixem totes, dic totes doncs el 90 per cent som dones, vidues i de més de 75 anys i totes em conèixen des de que vaig nèixer.

A la vorera del davant vaig veure un treballador d’aquesta empresa i un company del PSC, amb els ulls plorosos i visiblement nerviós. M’hi vaig acostar i sense preguntar em va dir que havien trobat el seu cunyat mort, el veí del tercer primera, un senyor alt, gros i una mica esquerp que vivia sol. Li vaig preguntar si era mort d’ahir i em va dir que no sabien quan havia mort, que fa molts dies que no els agafava el telèfon. Era una persona solitària, a l’escala tot just et deia bon dia.

Li vaig donar el condol i vaig marxar a la feina.

Després, vaig anar pensant en lo trist de la situació, morir sol, sense que ningú es doni compte fins dies després, ves a saber de quan era mort. Ja se que passa, sovint ho podem llegir a la premsa, però ahir, potser per viure el moment precís de la trovalla, em vaig quedar, del tot, impresionada.

Ho trobo molt trist.

De lleis....

Estic bastant sorpresa per les reaccions que estàn tenint algunes persones amb la llei antitabac.
Era evident que no seria senzill, mai ho és. És del tot impopular, ni que jo n'estigui encantada.
No entenc que es cridi a la insubmissió, a no fer cas de la mateixa. Argumenten que perden clients. No és cert, fan servir amenaces, com per exemple acomiadar treballadors/es si el govern no la treu.
Dissabte a la tarda vaig donar una volta, gran, per Mataró i tots els bars del centre eren plens a vessar, dins i fora.
Espero, de veritat, que el Govern es mantingui ferm i apliqui les màximes sancions als que no la compleixin. No és cert que si vas per un tram de 90k a 120k perds punts i tens una "bona" multa?. Les lleis, agradin o no, s'han de complir. tots i totes!
Lo millor, ara diuen que els no fumadors som intransigents.... quin riure!. No és més intransigent qui es posa al teu costat i fuma, i fuma i fuma sense preguntar si molesta?.
Soc radical?, potser sí, però que no em donin arguments que van contra la salut i que no son certs. Els no fumadors hem aguantat molts anys, ara es el nostre torn de prendre un cafè lliure de fum.
Ahir li vaig dir a una companyia de feina que feia olor de tabac, li vaig dir... ben dit ok?, el dia que tinguis un nuvi farà un peto a un cendrer, no a la teva boca, no et podrà assaborir.
No li va agradar, però crec que almenys l'ha fet reflexionar.

Pubertat, aquesta dura companya de camí...

Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....

Aquesta escala...

Crec que la majoria de nosaltres, en començar un any, un altre, fem un petit recull, del viscut i del que encara esperem viure.
No sabem què ens pot dur l'any, de vegades un comiat, que no per esperat, ens sorprèn el moment escollit. Respectable, com tot.
També ens pot portar cert neguit, algunes proves mèdiques pesades i feixugues i per sort, amb resultat positiu.
També tenim algun escull jurídic, mai ve de gust, però de vegades ens hem de defensar, els hem de defensar.
Després trobarem una campanya electoral, gens calmada, ni tranquil·la, ni relaxada.... però ja en porto.. uff... des de l'any 91?, un bon grapat.
Enmig de tot això, que sembla tot negatiu, potser algú s'anima i torno a ser àvia. O potser podem anar de vacances a aquest lloc que ens ve de gust i del qual ja busquem hotel, llocs per visitar i en parlem, o passar uns dies a Ribes i a Queralbs, el nostre refugi...
Cal pujar les escales, ni que ens costi sovint, cal trobar enmig del camí aquests instants per respirar, per gaudir, per ser feliç.
Cal trobar aquesta barana on reposar i agafar força. Aquest cafè en bona companyia, aquest sopar esperat llargament...
Ni que les escales apuntin directe al cel. Com podeu veure començo l'any amb optimisme.
(aquestes son de A Coruña i li vaig posar per nom, de A Coruña al Cel)

Per què tot comença?...

Per què tot comença pel principi?
No te sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere
(del llibre Jerarquies, premi Laureà Mela 2003)
Poques coses millor després d'una llarga caminada per la platja que bona poesia.

Símptomes....

Potser sí.

Entrem en un any nou, un any que serà especial en molts aspectes. El primer i més immediat és que tindrem, a " Can Torres", una neboda xinesa. Estem del tot encantats, una nena que els seus esplendorosos pares recullen l'11 de febrer.

Un any on servidora fa 50 anys, no serà fins a l'agost però com això no m'afecta gens, ja ho dic amb temps.

Però potser sí que m'afecta i no en sóc conscient, he notat certs símptomes els darrers mesos i vull culpar, vaja, crec, al canvi de dècada.

Ja no m'agrada discutir, m'avorreix molt i molt.

No aguanto veure un partit de basquet del Barça, cosa que sempre m'ha encantat, em poso massa nerviosa.

Prefereixo el cinema a casa que al MParc, ple de crispetes i xarrups de beguda.

No em ve de gust sortir a ballar, tant que sempre m'ha agradat.

Res supera a una tarda amb en Martí i en Dídac, marxa assegurada.

No suporto que em fumin, el dia de Nadal fins a les calces em feien tuf de fum. Els intransigents som nosaltres?.

No m'agrada alterar els horaris, això segur que són manies d'àvia.

Gaudeixo planxant, llegir en silenci, els diumenges a la tarda....

Cuinar llargues hores per regalar després la teca als fills.

Cada vegada defenso amb més passió les coses en les quals crec.

Són petites coses, algunes m'han agradat sempre, però algunes, ho tinc clar, són símptomes, ara cal endreçar.

I l'amor?.... ni de lluny!

Bon any a tots i totes, d'acord, gairebé a tots i totes!.