Lola....

Estic al cinema, ja li he trobat el gustet a anar-hi sola. A la sortida escolto algú què diu "Lola", "Lola" "Lolaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa", fins al tercer crit, aquest cop la persona ja xisclava, no he caigut que em xisclaven a mi...
I doncs?, Lola era, fa molt i molt de temps, el meu "nik" d'internet.
Vaig tenir una època, del 2001 al 2004, més o menys, que xatejava, i molt!
Primer perquè em trovaba sola, acabada de separar, les amigues casades... després, amb el temps, per gust, vaig conèixer un munt de gent, gents estupenda, homes i dones, la majoria tan sols com jo.
Un dia, després de gaire bé un any, un grupet varem parlar de fer un soparet a Barcelona, era un canal de xat nou i cada vespre entrava un grup bastant petit de gent, gaire bé ningú feia "privats" al principi, per aquest motiu pensavem ser 15 o 20 com a molt.
La llista avan creixent dia a dia i al final varem ser uns 45, tots apretadets al restaurant.
Reconec que la primera vissió d'aquelles cares va ser impactant, posar imatge, veu etc a les persones... era un gust.
La cosa va anar creixent i un maig de fa ja un munt de temps varem fer un "mega sopar" al Masnou, a un saló de casaments!, varem ser unes dues centes persones i el varem organitzar entre 5.
Vaig gaudir molt, però vaig quedar esgotada!
D'aquell sopar varen sortir algunes parelles, poques encara duren, però va ser molt maco.
Ja fa anys que no ho faig, xatejar, però en conservo un grapadets d'amics i ún d'aquests és el que cridava el meu nom al cinema...
Un café i un munt de records ens va transportar a un passat no tant llunyà.. però no l'anyoro, cada cosa te el seu temps.
A més... sempre he preferit una bona conversa en "directe".

Companys fidels, tot l'any....

Els llibres...
Crec que aquest estiu ha estat dels que he llegit més de la meva vida, i això que mai he deixat de fer.ho.
Potser he tingut sort i he trobat llibres que m'han "enganxat", potser tenia ganes d'evadir-me després 'una primavera "calenta" i a l'espera d'una tardor que promet ser-ho també.
La cosa és que he gaudit i molt, a les cues d'Euro Disney, metre els nens pujaven aqui i allà, a l'avió, a l'hotel just abans de dormir i mentre en Martí reia amb el llibre que li vaig regalar... quines estones més tendres i dolces...
També al Parc Central aquests dies que m'ha tocat cuidar del gos, ell i jo encantats, amunt i avall.
Al meu sofà de "lectura" on les tardes fins que ha baixat un xic la calor he esperat per sortir...
Això sí... he intentat una altre vegada, crec que en son 4 ja, llegir El Quijote... ho sento, amb aquest no puc.
Per ordre de lectures han caigut....

La Mano de Fàtima, Ildefonso Falcones.
Satisfacció, Alina Reyes.
Imposible, Danielle Steel.
El Caçador d'Estels, Khaled Hosseini.
La reina en el palau de les corrents d'aire, Stieg Larsson.
Gomorra, Roberto Saviano.
Tentaciones carnales, Joyce Jocelyn.
El sillenci, Gaspar Hernàndez.
Trena de Cendra, Carme Guasch.

Ara estic amb els dos que veieu aqui a la dreta.... no està malament no?.
Això sí, el què més, però molt més! em va enganxar fins allargar les nits de lectura va ser el de la "saga" Millenium, no se què faré ara sense aquest autor!, quina intriga...
A veure quan em podré comprar aquesta "perla".

Dubtes???

Moltes notícies m'impacten, algunes, durant el dia, queden al meu "caparró mataroní" i els hi dono voltes....
Ahir, llegint l'assassinat d'una noia, molt jove, i embarassada de 9 mesos, em vaig esgarrifar.
Qualsevol malabèstia que te sang freda per fer coses així, apuntar amb fredor al cap de la seva "estimada", disparar i fugir... almenys ho va intentar, mereix la més dura de les condemnes.
Ara, llegeixo que hi han "dubtes" sobre si l'han de jutjar també per la mort de la filla, no va aguantar el seu naixement després de morir la seva mare.
Com poden dubtar?, la filla ha mort per els trets que va rebre la mare i el impacte que això va representar per la criatura i no saben si el poden jutjar per això?.
Aquest any han mort ja 39 dones per violència masclista i em segueixo preguntant.... fins quan?, què fem malament perquè cada cop siguin més joves els agressors?.
Alguna cosa falla.

Peeeeeerdoni??...

Llegeixo a Diari Maresme d'avui que el conseller d'Interior de la generalitat, en Saura, diu que no "pot" prohibir, el seu departament, una manifestació. ¿? com?, què diu?.
M'explico i vagi per davant que ja he declarat d'altres vegades que no soc independentista, encara que aquest país d'aqui al costat que porta per nom Espanya, cada cop em fa ser més catalanista. Tampoc m'agrada prohibir, però davant una provocació tan bèstia....
Al poble d'Arenys de Munt, comarca del Maresme, han convocat una consulta popular sobre l'Autodeterminació. Per mi, que crec que el Món és ún i s'han de treure fronteres i barreres, és una tonteria, però, la respecto, és una decissió seva.
Llavors, van els falangistes, sí, encara en queden i més que no pensem!, i convoquen una manifestació el mateix dia en aquest poble.
Aixó no és una provocació?, un buscar merder i enfrontaments?, i vosté, "senyor Saura" diu què no hi pot fer res?, apart d'omplir el poble de mossos, és clar. No creu que l'any te uns altres 364 dies per fer aquesta mani, per un altre costat del tot repungnant per mi.
Doncs jo em pregunto... vosté i el seu departament perquè cobren?, per quin motiu hi son?, no creu què és millor evitar que provocar aquest problema?.
De veritat... amb la Tura això segur que no seria així.

Confessions en el meu aniversari....

Confesso, de manera laica, no us espanteu, que avui faig 48 anys, que estic passant un estiu gaire bé perfecte, que em sento, i em veig, estupenda, malgrat haver recuperat algun quilet entre París i Mataró, que no tinc ganes de tornar a la feina, que em fa mandra pensar en veure, i escoltar, segons qui, però també tinc ganes de veure i sentir moltes altres persones que anyoro aquest estiu.
Confesso haver menjat més gelats dels "convenients", haver obert el meu cor i deixat entrar l'amor.... les carícies i les passions, malgrat haver deixat ben clar que mai més podré viure amb ningú.
També admeto haver calmat l'esperit i buscat solucions, actuat, mogut i impulsat, obert camis nous a noves participacions i col.laboracions, ja toca recuperar la "meva vida" i la meva solidaritat tant oblidada per motius diverssos. Aquest any col.laboraré de manera activa amb l'organització de la Caminada per l'Alzehimer a Mataró.
Ara, just estreno els 48, una bona edat al meu entendre, ara, deia, em confesso enamorada, no sols d'aquest nèt que he gaudit molt i molt totes les vacances, crec que ja ha descobert que te una iaia "diferent", dels fills i joves, del País Basc, de Queralbs i Ribes de Fresser, de Cadaqués, on ja preparem guardiola amb en Martí per l'any que ve... em confesso enamorada, feliç i amb ganes de tornar a començar, amb el cor ple i content, ni que sigui a mig gas....
Bona manera d'enfrontar una nova edat no?, ni que per tenir lluny part dels què tant estimo, no els penso cel.lebrar fins d'aqui una setmana!
48?... això va què vola!!

Non seulement, c'est l'amour.....

Vaig tornar dissabte de passar gaire bé una setmana a París.....
He anat acompanyada per els meus fills Daniel i Martí, un viatge molt diferent del què vaig fer fa un munt d'anys i per sort, un viatge que no m'ha dut cap record, per tant he gaudit i molt.
Els dos primers dies, concessió inevitable quan viatges amb jovent, varem ser a Disney, bueno... no va estar malament ni que jo no vaig aguantar el ritme d'ells i el primer dia, després de 6 hores llargues de sol i cues, vaig marxar a l'hotel a llegir i gaudir dels jardins del mateix. Ho tenen molt ben organitzat, això sí, però com a mi no m'agraden les atraccions...
El tercer dia varem arribar a París a la tarda i apart de sopar, poc més, ja era tard i estavem esgotats.

Una cosa si m'ha cridat, i molt, l'atenció a París, els trens son molt vells, el què varem anar de Disney a París no tenía aire acondicionat, els seients d'escai d'aquell que aqui ja no veiem gaire bé mai, per sort per nosaltres.
Els metros i accessos als mateixos, ben poques estacions, son adaptades a minusvàlids i cotxets, vaig ajudar una pobre dona amb una bessonada que no sabia pas com baixar. Tampoc tenen aire condicionat, de tots els metros què hem agafat, potser dos en tenien, una calor de mort!.
He descobert que no tenim res de res què envejar d'allà en aquest sentit.
Hem caminat molt, allà és la millor manera de veure coses, hem begut litres i litres d'aigua, caríssima per cert, i hem anat dels barris "populars" o gaire bé ningú és blanc de pell, fins el luxós i "finet" Marais, també a Montmartre per visitar el Museu Dalí, a la Madeleine per comprar galetes a Fauchon, a Lafayette per contemplar la seva magnífica cúpula, els nens han pujat, com no!, a la Torre Eiffel, en fí... una mica de tot.
Encara tenim mal de peus!!
Ha estat un viatge molt agradable i estem fescos com "roses".

Sempre em costa d'arribar.hi....

No sigueu mal pensats....
Quan agafo vacances, aquesta és la primera setmana, sempre em costa, molt, desconnectar, arribar a relaxar.me i no patir per si tinc el dinar a l'hora, si anem a dormir més tard, les rentadores... en fí, aquestes coses que poden semblar tonteries però que en el dia a dia de qualsevol persona treballadora, doncs et fa còrrer.
Aquesta setmana no estic pas aconsseguint la desitjada calma, de moment.
Imagino que la propera, amb els dies, doncs ho veuré diferent i podré gaudir una mica més d'estones de lectura, d'alguna peli, etc...
Ahir varem anar al cinema amb en Martí, La Proposición, ben bé una peli d'estiu, per passar l'estona, amb un final ben evident, però que ens va fer riure una estona i estar a la fresca, ni que cada vegada m'agrada menys anar al Mataró Parc per veure cinema.
Després varem baixar fent un paseig i cap a casa, varem veure l'espetec final des de el balcó.
Avui.... doncs potser què deixi de fer plans i ens deixem anar una mica no?....
Ara m'agafo vacances de blog, també va bé, agafar forces i estar uns dies a la "bartola".
Quan torni a escriure, ja us explicaré....
Espero que ho gaudiu molt, les nits d'estiu poden ser magnífiques vora el mar... i lluny!
I gaudiré del nèt.... és clar!

Elles sempre tornen....

I les pots gaudir, o no. Les pots veure passar, i no participar, o pots pujar al carro i amunt i avall, a dreta i a esquerra, anar i venir fins que els peus, o en el meu cas el clatell, dieun... SÍ n'hi ha prou!
Avui s'acaben les Santes de Mataró, festa major d'aquest poble on visc.
Crec que ha estat l'any que he anat a més llocs, i a dormir més tard que mai.
Però quina altre cosa pots fer quan tens a casa un jove que ja va camí dels 13 anys i te una marxeta inagotable??.
Ahir, com qui diu per acabar la nostra participació, ni que em temo que avui hi voldrà anar... varem fer un entrepà a mig camí i molt il.lusionats varem anar a escoltar gospel al Pati de Can Marchal. Doncs escoltar... ho podiem haver fet... de lluny. No se qui va ser l'il·uminat/da que va posar una tanca a tot el voltant del pati de cadires, no oblidem que era un concert gratuït, amb una mena de xarxa verda que va impedir, del tot, que els que no teniem cadira poguessim ni tan sols veure.ho drets. Apart, en un cas d'emergència, era un lloc molt perillòs.
La gent estava del tot indignada, nosaltres ni ens varem molestar, alguns dels organitzadors pensen amb el cul, senzillament varem marxar als Requisits a Santa Anna, cosa, per un altre costat, que ens va permetre tenir cadira per seure.
Allà varem gaudir, com cada any, dels Valsos, Txa-txa-txa les cumbies etc...
La sorpresa més gran, en Martí ballant un vals i coses similars a petició d'ell!.
Vaig haver de demanar "tanda" per poder.hi ballar, estava molt sol.licitat... je je.
Unes Santes diferents, i de lo millor... els focs, asseguts al balcó, tenim el Port al davant ni que sigui lluny, els varem veure magnificament, tranquilets i asseguts.

I per on començar?...

(la cua)

Si per una vegada, o dues, em quedo sense paraules?.
El puc denominar... company de vida, de camí, de vivències i experiències, el puc denominar cantant, ballarí... i moltes altres coses, però avui, que encara estic tararejant les seves cançons.... no trobo el calificatiu ideal.
Nit inobidable, no sols per ell, per la gent del meu voltant, les amigues que varem anar en un "pak" totes encantades i amb ganes de passar una molt bona estona., la Glòria, la Rosa, la Encarna, la Maribel, en Martí i jo, llavors allà la Amparo i la Sílvia.
Amb l'Evarist que ens va dur i tornar... quin encant.

(no diré res dels guitarristes... mare meva!)


Llàstima que el meu coll contracturat no em va deixar moure l'esquelet tant com hauria volgut, avui he hagut de pendre doble ració de voltarén i Myolastàn!, però va ser una nit màgica, cantant, ballant, amb un somriure als llavis i els records a flor de pell...

(amb Sergi Arola de convidat)


De les que erem allà, la majoria, varem viure els nostres primers... "calentons juvenils" amb Linda....

(amb la meva amiga i cunyada Rosa)


Com dirien els castellans... ¡¡Que noche la de aquel dia!!
Miguel, deixa que diguin.. estàs en forma, estàs guapo, cantes bé i mous el cul amb tota la sensualitat del Món!!
Aquests dies he hagut d'escoltar algunes tonteries dels homes que m'envolten, que si estàs gran, gras etc.... Creu.me, estàs millor que mai!
Llàstima que les Cabriolets.... fatal!, ha d'acabar nua, ni que sigui pintada de cos, la teva neboda, per ser escoltada?... en fí...
Avui, si cal, estic encara més "divina de la muerte".
Ahir va tornar a ser un dia magnífic, deliciós, amb tots els fills, les joves i el nèt al meu voltant en un dinar magnífic, relaxat i distés, el vespre, va ser el postre.

(i com no, amb el meu company de "fatigues més incondicional i autor de les imatges)

Nits a la vora del mar....

Ahir al vespre, la Secretaria de la Dona del PSC, un any més, va fer el denominat "Sopar de Santes".
Jo. malgrat formar part de l'organització, mai és feina d'una sola persona, moltes ens impliquem, aquest ha estat el primer any que he pogut assistir al mateix.
Pensava que no podria per un motiu de salut, però si he pogut anar a treballar... puc anar de soparet no?.
Quan vaig arribar la "jefa" estava un xic nerviosa, alguna persona s'havia esborrat feia cinc minuts, cosa que trobo del tot impresentable, per pur caprici. Però a la vegada, va venir alguna persona imprevista, no varem anyorar gens ni mica els que no varen fer acte de presència. D'altres.... varen venir una hora tard!... en fí.. allò del saber estar...
Total, el sopar bó, ni que al Cambados simpàtics NO son, la companyia, inmillorable, la "meva zona" magnífica. Riures, bromes i picardies tot el sopar.


Vaig marxar sense fer sobre taula, i em va costar arribar a casa, ahir vaig forçar la màquina, però n'estic del tot..... encantada!
Quan la Conchi em passi les seves fotos, també les posaré.

Per cert, l'Evarist va ser un gran col.laborador, que d'homes també en volem eehhh.
Aquestes son de la Conchi, una dona encantadora.
Sortim, la Glòria, la Conchi, la Adela i jo.

Va de preguntes....

Fa uns dies que llegeixo un blog nou, per mi, d'una dona jove, el blog porta per nom Luthien, i he trobat allà aquesta mena de "meme", com m'ha fet gràcia, doncs el faig!
Una mica més de "Joana".

Jo tinc: En aquest moment, gana.
Jo desitjo: ummm, tranquilitat?
Jo escolto: en Tomeu Penya
Jo li tinc por: a qualsevol mal, enfermetat o mala bèstia que pugui afectar i fer mal els meus fills i el nèt....
Jo perdo: la paciència...
Jo em barallo: Per defensar els meus i els ideals, per res més.
Jo necessito: Estimar.....
Jo li dec: diners a la Caixa, com no!
Em fa mal: la mala memòria d'alguns i algunes.....
Tens un diari? fa anys que no... però recentment n'he obert un altre, per tenir fresques certes coses.....
T’agrada cuinar? Molt!
Tens un secret que no hagis explicat a ningú? Sí...
Creus en l’amor? Sí
Et vols casar? NO, nunca mais!!
T’agraden les tormentes? Sí estic acompanyada, sí.
La persona més rara? Je je m'ho callo, jo mateixa ho soc de vegades....
La persona qui millor et coneix? La meva filla.
El professor més avorrit? Ufff fa massa anys....
La persona que és la teva ànima bessona? Ni idèia....
La persona que més et va ensenyar? En Martí, el meu fill petit, m'ha ensenyat a lluitar i tenir un xic de paciència, també m'ha ensenyat que ell és feliç malgrat no li pugui donar tot el que m'agradaria.
La persona que més enyores? En Martí, ja fa 6 dies que va marxar....
La frase que més fas servir al msn?... ostres... fa mesos que no l'obro!
El grup que més t’agrada? Queen..
El teu desig més gran? Insisteixo, viure tranquila i si fos possible, lluny d'on ara ho faig...
Aniversari: 21 d'agost
Signe: Lleó..
Color de cabell: castany ni que les maleides canes avancen....
Color d’ull: Marrons claret....
Número: 6
Mes: febrer.. ben fret...
Estació de l’any: Hivern.
Esport: Basquet, per veure....
Muntanya o platja: Muntanya d'estiu, platja a l'hivern....
Barça o Madrid: Baaaaaarça!!!
Sol o neu? ufff... un entremig?
Cotxe preferit: No hi entenc gens ni mica.
Durant les últimes 24 h, has ... :
Plorat? No
Ajudat a algú? Crec que sí.....
Comprat alguna cosa? Sí, fruita.
Estat malalt? No
Anat al cinema: No
Sortit a sopar: Sí.
Dit “t’estimo”? Sí.... en 3 llengües...
Perdut algú important? Crec que no.
Abraçat a algú? Sí....
Discutit amb algú? Sí... amb el gos!!, està molt pesat!
Somiat desperta: Je je sí....
Alguna vegada podríes...:
Menjar-te un cuc? NO!
Matar a algú? No
Tenir sexe amb algú del mateix sexe? No, ni que si el tingués, se amb qui, però està clar que mai passarà!
Cantar en un karaoke? Noooooooo.
Ser vegetarià? Ho soc una mica.....
Anar begut? Segur que no, no m'agrada gensd beure...

Matí amb el "chico serio".....

Aquest dissabte, ni que no era lo previst, donat que estaba sola, vaig decidir "demanar" el nèt al matí, a la tarda havia quedat amb una amiga i no podia.
Ell, en Dídac, seriós, mooooolt seriós, allà, des de el seu cotxet i davant el seu pare, em mira i "frunce el ceño".
El seu pare somriu i li fa quatre "zalamerias", però avui aquest noi està seriós, ha matinat i això ens posa a tots i totes una mica de mala lluna...
Jo, arrenco la caminada des de Rocafonda i enfilo camí del Parc Central, fa solet, però avui ha refrescat una mica.
Arribo al quiosc del Gim, compro un parell de coses i ell segueix seriós...
Anem al fet d'Ara de la Plaça Granollers a esmorzar, jo, és clar, ell ja va tip!.
Allà, tot expressiu, com acostuma a fer la canalla, es posa a fer caca, a mi s'emescapa el riure, fa la mateixa cara que el seu pare quan era petit, la mateixa força i el mateix soroll!!
Una parella de la taula del costat i la camarera es fan un tip de riure, ell, "ceño fruncido" i vermell com un pebrot!
Llavors arriba la persona amb qui he quedat per esmorzar.... en Dídac el mira, el torna a mirar... i li veig el primer somriure als llavis!
El nostre "convidat" també somriu, no és gens "niñero" però aquest xicotet i en Martí li han robat el cor...
De cop em comenta... aqui fa pudor no?.. je je...
L'he "abandonat" davant el café per fer els canvis oportuns... és clar!
Després, ja sols, en Dídac i jo, hem baixat carrer Isern, Argentona, La Riera, Carrer de Barcelona, tornada cap a la Rambla, Sta. Teresa, Pl. de les Tereses, Sant Josep, Riera i cap a Rocafonda de nou!
Una bona caminada, ja ho crec, i a la tarda encara em varen quedar ganes de sortir a ballar....
No estic tan caduca eehhh :)

Anada sense tornada....

Parlar de camins que no tenen tornada, mai m'ha agradat, sempre he pensat que fins i tot els més faixucs, és poden redreçar i arreclar, almenys, lo suficient per poder seguir la vida amb tranquilitat.
Ahir al vespre, tot sopant amb una persona, a casa, relaxats i tranquils, varem començar a parlar de "sentir odi" cap algú, aquest sentiment tant negatiu però tan real. Ell defensava que tot s'arrecla, que el temps, i com no, una canya, ho torna tot al seu lloc.
Jo li vaig preguntar, molt i molt seriosa... conèixes algú que hagi passat de l'amor a l'odi?, ell em va rspondre un sí contundent... llavors la meva veritable pregunta va ser... conèixes algú que hagi passat de l'odi a l'amor?....
La resposta va trigar en arribar, ell em va mirar, amb aquests ulls tan negres i expresius i em va respondre ... no... tens raó, aquest camí potser no te retorn.
Avui m'he despertat d'hora, malgrat que vaig anar a dormir passada la 1 de la matinada i encara em voltava això per el cap.... i definitivament he decidit i acceptat, a la vida alguns camins no tenen retorn, ni que odiar és un sentiment esgotador i crema molt, per tant el deixem millor amb menyspreu i indiferència, cansa molt menys!
Per cert... ahir vaig passar un vespre... deliciós...

Fransiscu...

Jo sempre li he dit Fransiscu, els més de 20 anys que ens hem conegut, i de vosté, malgrat que m'ha renyat més d'una vegada per dir.li de vosté.
Vosté, a mi, sempre m'ha dit Juane, no vaig conseguir que digués Joana i tampoc em disgustaba, era algo personal entre els dos.
Em consta l'afecte que em dispensaba, el seu germà m'ho va recordar al tanatori i em vaig emocionar tant que vaig haver de marxar per no plorar allà i ahir, jo, havia decidit no plorar, se que no li hauria agradat.
El tinc tant present, entrant al meu despatx, amb el bastó i un somriure, decidit malgrat la seva edat, afectuós, amb petons sempre a punt...
Des de abans d'ahir que vaig saber la notícia, per els companys jubilats de UGT, que estic emocionada, amb un rum rum d'estòmac i les emocions a flor de pell.
He pogut llegir i escoltar moltes coses referents a vosté, llegit i escoltat.... he estat callada, ningú ha dit que vosté va ser el mestre, el més socialista de Mataró.
Ningú ha parlat de les moltes vegades que ens va explicar el què va viure, del mig somriure amb les seves "batalletes" que no per molt escoltades, eren menys interessants.
Sovint explico que algunes persones, aqui, al meu lloc de treball, m'han "arribat", moltes, vosté, amb en Sánchez i l'Eloy son dels què he plorat i lamentat, dels que encara espero entrin per la porta i em facin dos petons....
Persones com vosté, no s'obliden...
Ahir, entre els que varen parlar al seu funeral, algú va dit.... "Los Socialistas no mueren, los Socialistas se siembran"...
Vosté ha sembrat i molt, s'ha fet estimar, i ja te per sempre un raconet al meu cor.
Aquestes roses son per vosté, no una, un ram!
Potser de les paraules més boniques destacaria les d'en Manel Mas i aquesta poesia que ell ha posat...

Penja del teu cor
un bocí de roba roja
una flor color de sang.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.

Ha marxat la meva llum....

10 dies, de campaments.... per mi marxa molt més que això, les dificultats, moltes els darrers temps, ens han unit molt més, si això era possible...
Marxen els petons abans d'anar al llit, el got de llet compartit amb una galeta, pecat benial, la mà sobre la meva mirant la tele estirats al sofà, les sortides al balcò per veure "matarólanuit" abans d'anar a dormir...
Avui, quan hem anat tots dos cap a l'Esplai, a quarts de nou del matí, carregat amb la motxila i el menjar d'avui, tot seriós m'ha dit... vull que t'ho passis molt bé!, aprofita aquests dies mama....
Buscaré sortides, lectures i el què faci falta. Se com n'estarà de bé, lo divertit que és sempre per ell aquesta escapada, almenys que li serveixi per oblidar algunes coses.
A la fí, torna per Santes, i és que en Martí... ens ha sortit un gran Santero!!
Vaig a veure què s'em acut per fer... segur que alguna dolenteria!

Actua! Actuem!

Totes les aportacions i implicacions son bones, fins quan tant de patiment?.
Diem prou!
Davant el maltractament Actua! Actuem!

Menjar o sexe?...

Llegeixo, amb un grau elevat de preocupació:
Els espanyols senten més plaer amb el menjar, sobretot amb la xocolata, que amb el sexe, segons un informe presentat sobre la 'Evolució del Plaer a Espanya', i realitzat entre 8.351 persones, que recull que asturians i extremeñs són els que més gaudeixen del plaer.
On anem?, tant dolent és el sexe que es practica en aquest país?. Lo pitjor, l'ordre preferit dels plaers: Menjar, família, viatjar, la xocolata i el sexe!! en cinquena posició!.
L'estudi, seriós, la fet la Universitat de Barcelona, i l'he llegit al 20 minutos.
A Espanya, les dones superen als homes en la seva capacitat de gaudi, amb un "117 de Coeficient de Plaer enfront del 114 masculí", encara que a nivell mundial passa tot el contrari. Les espanyoles prefereixen experiències lligades a la relaxació, mentre que els homes opten per plaers que els permetin acte-realitzar-se.
També diu aquest estudi que les dones superem als homes en "capacitat de gaudir", no se si només a nivell de "tripejar" o de sexe, no m'ha quedat massa clar, ni que com està el "pati"... casi segur que gaudim més amb un bon jabugo!!
De totes maneres.... jo segueixo preferint una bona nit de sexe en bona companyia...
Quin país... mare meva!!

Señor, ¿por qué a mí?...

Com n'es de gran... en Miguel Rios, i no ho dic per la seva edat. L'escolto i les meves cames.... fan, un cop més, el què volen!
Avui..... música!

Pasqual, ja ho saps.....

Llegeixo al Punt que segueixes actiu i dinàmic i cada vegada que trobo alguna notícia teva, doncs em dona una alegría, que ara mateix no surts massa i em costa saber com estàs.
T'estàs movent amb gent de Ciutadans pel Canvi, per demanar aquesta famosa, i mai aconsseguida, llei electoral per Catalunya, no oblidem que Catalunya és l'únic territori de l'Estat d'aqui al costat, que no te llei electoral pròpia.
I també demaneu, demanem.... Primàries per escollir candidats/es, (recordes.... varem ser els primers i al primer "cop de cul" de la militància i els simpatitzants, ja n'ho s'ha fet més!!).
També, llistes obertes..... (Pasqual, veig que no has perdut el sentit de l'humor, m'agrada saber.ho, ni tu, ni jo, veurem aquesta fita.... no els interessa gens).
Amb ironia, mal disimulada, dius que no volen obrir el debat aquesta legislatura, dius que en Miquel Iceta mai te temps.... i la resta? tampoc en tenen?, tenim que esperar més??.
Pasqual estimat, quina paciència tenim que tenir!!.
Sort que ens estimem tant el PSC... que si no....

Els covards sempre treballen a l'ombre...

I mai donen la cara, això que la tenen ben rodona i grossa!
Estic del tot emprenyada i cabrejada i de mala llet.
Estic, cada cop més, envoltada d'imbècils i difamadors que després no tenen pebrots per donar la cara.
Un molt benvolgut i estimat amic em va recomanar de fer un café amb un "sujeto pasivo", fosc i cada vegada més mentider, perquè parlava malament de mi, de la meva feina, de tot en general, aquest tipejo, no arriba ni a mig home, va quedar amb mi i la mateixa tarda, vint minuts abans de l'hora prevista i via email, em va dir què no "podia venir".
Avui, davant una resposta de lo més normal i aclaratòria, el tipejo, un altre cop, fa servir un mail que soc ben capaç de penjar aqui per demostrar lo innocent que era el mateix, doncs ell l'envia a "la màxima autoritat vigent" perquè em reny... tal com sona. Tot ben d'amagat, els covadrs trevallen d'aquesta manera.
Estic molt però molt emprenyada.
Al moment l'he trucat al mòbil per aclarir el tema i ell, que és adicte al mateix, és clar, no el paga, l'ha deixat sonar i NO ha respost. No ha tingut pebrots de dir a la meva orella res de res.
Després m'ha trucat tot innocent dient que ha fet el què li he demanat... però quina barra!
Saps que et dic, "sujeto pasivo con gorro de paja"?, ets un covard! cokcokcokcokcokckocok, gallina! Ni et passi per el cap mai més tans sols ni dir·me adèu.
Digues, quantes mentides més penses dir de mi?, entre tu i la "rubita" em teniu ben farta!.
Si vols, un dia d'aquests, començo jo a "rajar" les coses què se de tu, amb papers i documents, no com tu que no tens res a dir de mi!
Avui si, pots enviar això al teu cap i queixar'te, ves a fer punyetes poc home!

Ho haveu vist????

Començo amb aquesta coneguda frase doncs estic del tot "flipada", que no "tarada".
Ahir, com cada vespre, espero els titulars de les notícies per fer el sopar, asseguda al sofà, normalment en Martí és a la dutxa, em relaxo cinc minuts.
Comença un noticiari i la primera imatge, aquest famós jugador que cobrarà una pasta increible per còrrer darrera una pilota i donar patades a la mateixa...
No pot ser em dic jo.... canvio de canal i el mateix... la primera de totes les notícies, en un dia on més de 150 persones han mort a la Xina assasinades mentre és manifestaven, un dia on un president autonòmic, en Camps, de València, està acussat i anirà a judici per acceptar regals personals.... Doncs en aquest país, cada cop més llunyà que és Espanya, la primera i més important notícia és el futbol dels nassos!
Us imagineu que el president imputat fos Montilla?, haurien caigut "chuzos de punta", però els del pp ara, estàn ben calladets.... quina poca vergonya tenen! Rajoy, on t'amagues??.
I ja sols quedava la "Barberá" dient tonteries, per distreure, és clar...
Ho haveu vist???

Amb poques ganes....

De vegades ens "toca" fer coses que no ens venen especialment de gust. Algunes, doncs les fem per fer content algú que tenim a prop.
D'altres, malgrat no havet fer absolutament res per que ens "caiguin" a sobre, s'han de fer per supervivència, per no permetre més abussos de confiança.
Un exemple de la primera; el dia del bateig d'en Dídac, el meu net, la meva jove, Mar, em va demanar que llegis unes lletres a l'Esglèsia... la meva primera reacció va ser respondre... Mar... que quan li doni l'esquena, el "sant Crist" que està penjat a Sant Simó, em foterà una patada al cul per infidel!, ella, molt seriosa i coneixedora de que soc una descreguda... em va respondre.... ho fas per el teu net?, com és evident, ho vaig fer encantada i el "Sant Crist" va respectar les meves "posaderas".
Una altre cosa és anar al llocs oficials, on normalment he d'anar per ser representant de l'empresa on treballo. És clar que molt pitjor és anar al mateix lloc per temes personals....

De vegades ens toca carregar amb cada creu....

Sabeu què?, em vaig a posar fresqueta, gaire bé tant com la de la imatge.......

Ganes de còrrer...

No se si li passa a d'altres persones, a mi, des de fa un parell de mesos, em passa sovint.
Ganes de fer un cop de cap i marxar lluny, però molt lluny. Només tinc que consultar una persona, i aquesta, casi segur diria que sí. Crec que posar distància ajuda, els problemes son menys presents, ni que siguin els mateixos. Ho he comprovat amb els 3 dies a Ribes de Fresser, era gaire bé, com estar a mil kilòmetres de tot... i eren reals!

Si hagués deixat el mòbil a Mataró... ja hauria sigut.... perfecte!
De vegades, massa sovint, no ens deixen viure tranquilets.

Però després penso.... i jo per quin motiu he demarxar enlloc?, lluny des meus nens i nenes, d'el net, sols per l'estupidesa humana d'altres?.
Mentres, em demanen calma i paciència, em demanen escrigui en un paper, i costa, costa molt, la ràbia i la indignació sovint em guanyen la partida, i ni que imagino el goig que li provoca, ja sabeu el dit, qui riu l'últim, riu millor.

I malgrat no ser creient, si crec que a la vida s'acaba pagant el mal que es fa, ja ho crec.

Sols em resta que aquest sigui multiplicat per 10 del què ara estàn, sí, estàn, provocant, no sols a mi.

El meu fill Daniel va dir la frase exacta, pagarà mama, i li farà pagar qui menys es pensa.

Sols ens queda esperar, però soc un xic impacient.

De tote maneres, a Ribes si deu viure molt bé.

Què va fallar?

Durant tans anys com hem crescut a l'hora. Total, tenies 3 anys més que jo, però els meus records, en moltes coses, van lligats als teus.
Per mi has estat sempre un gran músic, has estat solidàri i mai sabrem què et va dur a acabar d'aquesta manera.
Ara, tot.hom que pugui, farà dines sobre el teu cadaver, treuràn, com tantes vegades, brossa i més brossa, faràn, també, llenya de les teves memòries, però algunes, com jo, seguirem pensant que vares ser un gran infeliç...
Gràcies per totes les cançons, per els balls que he fet amb la teva companyia, per tants i tants instants.
Adèu Michael.

24 de juny....

En imatges, poques paraules i molta calma.
Gràcies a tots i totes els que hi heu pensat... l'he passat a un dels llocs més bonics que conec i estimo i com no... amb la millor companyia! Entre Queralbs i Ribes de Fresser.



Fins i tot varem "descobrir" una font que mai haviem vist...

I el dia va acabar com a mi m'agrada, una bona tormenta amb pedra i tot que varem contemplar per la finestra del sostre de l'habitació. Els Caçadors, el nostre hotel, com sempre, magnífic.


I ahir, abans de tornar a Mataró, en Martí banyet al jacuzzi, la Joana.. a la Sala de la Lluna llegint... quin gust...

Pell....

Ha estat com si tornés a casa després de molt de temps.
Recòrrer els camins coneguts i que transmeten calma i sentiments.
Recuperar olors, abraçades, que malgrat el temps que ha passat, segueixen aqui, com si hagués estat ahir mateix.
No calien gaire paraules, el joc de mirades segueix viu, aquell formigueig, aquell somriure...
Segueix tot ben present, no en parlarem, no cal, tampoc se si val massa la pena, ens hem decidit a sentir, gaudir, tocar....
Amb calma, sense cap tipus de presses, de fet, tenim tota la nit no?.
Hem contemplat la ciutat, hem vist la gent passar, però res tenia a veure amb nosaltres, agafats de les mans, tendrets i espectants fins el primer petó.....
Ha arribat l'estiu, el meu sant bé ho indica, i ja sabem, la carn, de per si feble, quan arriba aquest temps...
Llavors, et despertes al matí, amb aquella mandra gustossa al cos, recordes... i abans de posar els peus a terra ja has fet el primer sonriure, forma part del misteri, del Solstici d'Estiu que allibera les carns i els cossos...
De vegades, els divendres al vespre, poden ser màgics.

Aquelles coses realment importants...

I de com he de despedir el nen, per trobar el jove, el noi, gaire bé l'adult.

Dissabte va ser un dia molt, però molt, important per en Martí, l'Anxaneta va despedir els alumnes de 6è.
Aquests, i aquestes, que les mares encara veiem massa joves per anar a l'Institut, per compartir espais amb gent de 16 i 18...
L'Ampa va organitzar una festassa, ni imagino les hores que hi varen dedicar, detalls, emocions a flor de pell, algunes mares amb llàgrimes als ulls, alguns dels alumnes també.
Passi de fotos de tots aquests anys, mestres antics, vaig saludar la mestre de p3 i ens va costar a les dues reconèixer-nos, han passat 9 anys!
La "Orla", l'àlbum, les dances i les flautes, un conjunt molt maco. Fins i tot varen tenir un detall per les mares, també els pares que hi varen anar, que aquest any deixem l'escola per no tenir-hi més fills.
Aquestes dates, sí son importants, aquests dies especials per ells i elles, son els que no podem fallar.
Per sort, en Martí va comptar amb una important representació familiar, el seu nebot, la seva germana, la seva cunyada i jo, gens malament no?

Al vespre un sopar ben mullat, un ruixat anunciat però no escoltat ens va fer còrrer amb els plats i gots per buscar aixopluc.
Ells estaven tan feliços que ni la pluja ni la vergonya a l'hora de ballar varen comptar, va ser una gran, molt gran nit.
Hem anat a dormir a la 1 esgotats!
Ara começa una altre etapa, ben diferent... com pasen els anys no?

Els motius...

Aquesta setmana, no recordo si va ser dimecres o dijous, vaig donar de baixa el meu compte al facebook.

Ja fa un temps que hi pensava, no em venia massa de gust i sovint m'empipo per coses que no entenc, ni respecto, ho admeto.
De totes les xarxes, siguin dels tipus que siguin, s'en fa abús, un dia o un altre, es fan servir mitjans que no "toquen" per fer saber coses ben tontes, consti que és la meva opinió, ni critico ni afalago, opino, això que jo tinc tan vetat però algunes "amancebadas" poden fer lliurement.
No crec que anyori aquesta xarxa, potser si em sap greu no haver avisat la gent que hi tenia cert contacte, però tampoc era massa sovint, entraba ben poc jo.
Potser en Saül te raó i aquests son els meus motius...
Ara em limitaré a escriure aqui, que coses per dir en tinc i moltes!

Notícies d'aquelles....

Que no m'agrada escoltar, ni saber. Notícies de pèrdues que sents teves, com si algú proper i estimat marxés per sempre.
Aquest matí he sabut la mort de Vicenç Ferrer, una molt mala notícia per acompanyiar el meu primer café.
En Martí, sempre tan encertat en les seves opinions, amb 12 anys... m'ha dit.. mama, s'ha mort el Gandi dels nostres temps.... ell, per un tema solidàri que han fet a la seva escola està bastant al corrent de la vida d'en Vicenç Ferrer.
Una terrible notícia per començar el cap de setmana.
Vicenç, gràcies per tot el què has donat i ens has ensenyat.

Quin dia!!

Diumenge va ser un dia mogudet a la vegada que emotiu. Hem tingut un cap de setmana molt familiar, no en tingueu cap dubte.
Després del sopar dels 80 de dissabte, diumenge els pares del meu net varen decidir batejar el mateix, no cal dir què penso jo d'això, sobretot no cal dir res donat que no soc la mare.
Per mi va ser una benvinguda per el nen, la família junta, ni que fos un petit comité, un berenar íntim i cuinat per els pares, a casa de l'avia materna, a la terraseta i en bona companyia.
En Dídac va acabar com els nois que fan despedida de solter.... una mica perdut!
No penseu, la roba d'aquesta foto és un regal eehhh, no el varen batejar d'aquesta fila.
Total, he acabat el cap de setmana.... esgotada!!
Estem guapos no? :)

80 i donant canya......

Ahir al vespre varem tenir festa familiar de les grans, d'aquelles que primer penses... uffff però un cop allà, gaudeixes de la companyia, de les bromes, del menjar i fins i tot, d'alguna emoció.
La "iaia Ramoni", la meva mare, va fer 80 anys, varem aconsseguir ser.hi gaire bé el 100% de la família, crec que qui no hi va ser, va ser perquè no va voler, així de senzill.
Però les absències, mínimes, no es van notar gens, varem gaudir d'una organització estupenda, en Quim això d'organitzar "eventos" ho sap fer i la Carme va donar.se una pallissa retallant, enganxant, lligant i pensant detalls per tot.hom..
En Jaume va cuidar el tema restaurant, un sopar bonissím, (apart ens va fer un regal molt maco i personal a tots els germans i germanes), la Amparo i la Teresa varen fer un album de fotos magnífic, amb passat, present i futur de la família, la Mª Àngels, la Dolors varen vetllar per el regal de les arrecades, el gran de la família, l'Eduard, feia molta "patxoca" de cap de taula, jo vaig donar una molt, però molt petita mà amb el regal dels nets i besnets, (la meva situació personal ara mateix m'inpedeix gaire més, tinc una altre guerra que guanyar), en Mingo i la Rosa varen fer fotos amunt i avall....
Va ser molt divertit què quan va arribar, ella no sabia res, tots teniem davant de la cara una màscara de Manolo Escobar, la seva passió de fa almenys 50 anys!, vaja... com lo meu amb en Bosé...
En un costat de la taula hi haviem els germans i germanes, a l'altre, tots els nets i netes, besnetes...
Sovint, tindriem que mirar aquesta estampa i deixar tonteries vàries.
Estic encantada d'haver.hi anat, i crec que a tots i totes, ens agradarà, de tant en tant, repassar les imatges d'aquest sopar on per cert, vaig descobrir fotos antigues que no havia vist mai.
Ja posaré alguna imatge més, son a la càmera d'en Martí doncs encara dorm, que varem acabar a les 2!

Estic "buenorra", per si no ho sabieu....

Dimarts al matí, poc més de les 8, baixo sola, de normal ho faig amb en Martí un bon troç però avui he de fer una gestió abans de la feina i surto mitja hora abans.
A la Ciutat Jardí trobo el senyor que veiem cada dia escombrant, veig que em mira i diu alguna cosa. Jo, com sempre que vaig sola, duc el mp3 i no l'escolto, vaig amb un Reggeton a les orelles... aquest que he posat al vídeo i que sempre m'anima.....
Em trec els auriculars i li pregunto... perdoni?... el senyor es posa vermell, però molt! i amb un tímid somriure em respón... señora, está usted muy buenorra.... admento que em va sorpendre, no sabia si seguir, enviar-lo a fer punyetes o passar de llarc....
Però ell, tot animat de cop em diu... no se enfade, como siempre la veo con su hijo hoy he aprovechado....
Li dono les gràcies, la vermella soc jo aquest cop, i segueixo a mil per hora avall mentre com qui no vol treu un somriure avergonit.....
L'endemà el veig, em mira, el miro i segueixo com qui no sap de què va el tema, en Martí em pregunta: perquè m'he posat vermella.... no se de què parles, li contesto jo, tota digna!

Situacions ridícules....

Sovint trobem a la vida coses que no podem entendre, per més que ho intenti, escapen a les nostres capacitats...
Mentir... de què serveix?, un pot mentir per aconseguir un objectiu, d'acord, però un dia o un altre es destapa el pastís no?.
Ja se, no tot.hom te "cara" o "valor" per dir les coses aixi, de front, jo si la tinc, per això de tant en tant trobo "males cares", però també trobo la meva tranquilitat.
No m'agraden les amistats interessades, les que son per o amb ún, objectiu, potser per aquest motiu no tinc massa persones que jo denomini amigues, de les de veritat, però les que tinc, ho son de fa molts i molts anys. Algunes més recents també les considero i estic segura que les podré conservar molt de temps.
Per posar un parell d'exemples una mica estúpids, però recents.... algú que diu: a mi no m'han trucat per aixó, quan consta la trucada, el document i la "entrega" del mateix....
Un altre, "aquesta", (servidora), m'ha cridat (?) , no ha fet la feina, (davant una sala plena de gent a reventar, prova que sí s'ha fet)....
Encara una tercera, enlloc de consultar si s'ha fet una gestió, fer un correu desagradable i dur donant per fet que no s'ha fet, preguntar abans no seria millor?.
No se, potser carregar tant provoca que algún dia deixi anar la llengua, perquè encara que pensin, els llestos aquests, que aqui xerro molt, no és cert..... però pot ser.ho eehhhh.
Apa! un bon llengot per els incompetents que amaguen les seves incapacitats carregant contre d'altres, això sí, amb la "melena" al viento.

Inconcebible!!!

José Bono ha tingut un pensament similar als meus, em sembla gaire bé impossible.
És com si aquest senyor fos de Marte i jo de la lluna i ves per ón, ara ha descobert que "discrepar" no els agrada, volen una formació ben recta i sense cap fitxa que balli, si no.... t'ho posen molt difícil!
No és un/a més bon/a Socialista per no pensar com els que manen, de moment, és clar....
Ja se que és purament una anècdota, aquest senyor i jo no ens semblem ni en el carnet, però ves per ón, aquesta vegada li dono la raó.

José Bono: "Algunos en mi partido creen que discrepar es ser un disidente"

No em tinc pas per disident, en tot cas, per ignorada i per sort.... ja fa molt que no m'afecta.
Per sort encara puc dir: Visca visca visca, Catalunya és Socialista!

Comentaris per oblidar....

O notícies patètiques.....
Aquestes a La Vanguàrdia.

CiU anima al PP a presentar una moción contra el PSOE en Duran es prepara per ser ministre?, amb els anti catalans?, una vergonya.

Fabra: "A la gente le preocupa el paro, no si Camps o yo somos culpables" el "colmo de la desfachatez"!

¿Debe el PSOE someterse a la confianza del Parlamento? | doncs no, ni ha sigut una "debacle" ni cal.

Al Punt:

Salvem la Riera de Malgrat: «S'ha imposat la canalització des del carrer Nicaragua» no sabia jo que l'empressa on treballo tenia un servei "d'obres", quins disberats diu la gent...

A mi el que de veritat em preocupa, i molt, és com avança la dreta, no sols la dreta que jo denomino "derechona", l'extrema també, i això sí fa por.
Algú li pot dia a Rajoy que no ha guanyat unes generals?.

Papitoooooooooooooooooooo........ :)

Primer de tot, cara d'incredulitat, després m'ha faltat l'aire, he obert la finestra ben ràpid, torno a mirar, llegir, m'esbero, recapacito, ara tinc un fogot, després, per fi, un somriure, ample i gran, és possible?, pot ser?, el meu?, el meuuuuuuuuuuuuuuuuuu Miguel?, respirarà el mateix aire que jo?, escoltarà les seves cançons, totes i cada una coneguda per mi, al mateix recinte que jo?.
Per fi, la confirmació, una amiga em pregunta si anirem juntes i jo..... ooooohhhh, algo molt gran hauria de passar perquè jo, la Joana, després de 30 anys de seguir aquest home estupendo i encantador, guapo i ballarí que tant m'agrada, no vagi a veure'l, ni que potser el recinte no m'agrada gaire, hauria preferit alguna cosa més... íntima?.
Avui tinc un somriure als llavis ben especial....
Qui diu que les passions pasen? i una merda!
Miguel Bosé a Mataró..... ja estic impacient!!!!

(fotos Javier Salas )

De com la vida va.... i ve....

La vida te aquestes coses, veus anar i venir persones, a la teva vida, i de la mateixa manera veus situacions, pelicules, músiques que ens han marcat d'alguna manera...
Fa uns dies em vaig fer un tip de riure buscant una cançó per en Martí a internet. Ell, tot entusiasmat, m'explicava que l'havia ballat en el seu viatge de fí de curs al mes de març a Mallorca. A mi em costaba d'entendre que li pugui agradar, cap de les dues que li vaig buscar, però resulta que les va ballar amb un bon grup de jubilats i jubilades que feien estada al mateix hotel!.
Ho trobo divertit, i mireu que em costa darrerament trobar coses divertides, per la sola raó que son cançons precissament d'això, de jubilats i jubilades, de ballar als casals etc... i que un grupet de marrecs de 12 anys ballin aquestes cançons i comparteixin la diverssió amb jubilats.... ho trobo del tot encantador.
Ara, ell les porta al mp3 i al mòbil i fa que les balli amb ell...
Cançons que potser, sols potser, fins i tot els meus pares varen ballar!
Una diu més o menys.... (consti que m'ha dedicat la mateixa), La abuela fuma, la abuela bebe, la abuela baila, la abuela siempre hace lo que quiere.... i mentre l'escoltem ell va seguint tots els passos i gestos!!
I ara està del tot marxós amb Sopa de Caracol....
Aquestes estones no tenen preu.

Caps de setmana per recordar...

La primera papilla....


La iaia tota satisfeta...


De deliciosa tormenta, és clar, és la Fira de Mataró.


De cinema, hypies, fira i caminades amb ell...., per arribar al crú i dur dimarts, les coses sense canvis i amb l'absurd diari de "càstics" i pataletes.
Estic feliç-ment, tranquila i guerrera a la vegada.