Iniciatives blocaires...

El Veí de Dalt, blocaire amb una gran imaginació i iniciativa, ha organitzat una Diada de Sant Jordi especial. Li ha posat per nom: Sant Jordi a Blogville, tots amb un llibre i una rosa!
Em va costar una mica inscriure'm a la iniciativa, potser per por de quedar bé, de fer-ho bé... no se, mil dubtes em varen envair i per això mateix vaig dir... endavant! sense pensar més.
Només espero no decebre el meu "amic invisible", o millor dit, "blocaire invisible".
Si us animeu, encara hi sou a temps i per si de cas no agrada el meu regal escollit, ja em disculpo amb "l'afectat".

Ni que per sort ja tinc clar quin ha de ser el meu llibre...

Aficions....

Al llarg dels meus 49 anys he cultivat diverses aficions, algunes m'han durat més que d'altres.
La que mai he deixat és la de llegir i també escriure. Sigui en privat, sigui, de fa uns anys en públic.
M'agrada i tant de bo tingués el "do" que d'altres tenen per fer.ho.
M'agrada escriure al bloc i alguns i algunes, els que em seguiu fa més temps, també sabeu que m'agrada escriure coses... picants... encara recordo que més d'un i una em varen renyar per fer pública aquesta "afició", és clar que em va importar ben poc i la segueixo practicant.
Els "Papers cubans" varen ser només una mostra.
Tampoc he deixat mai d'experimentar a la cuina, em relaxa, em diverteix i no em surt malament del tot, per tant, una afició per cuidar i mantenir, sense explicar a la dietista, és clar....
Fa un temps segueixo en especial dos blocs de cuina i un de formatges, em tenen del tot enganxada.
En Roc a la cuina, senzilles, properes i clares, les pot cuinar qualsevol.
Cuina és generós, similar, però potser amb més iniciatives.
Mundoquesos, soc una gran aficionada, també, al formatge, m'agrada provar de nous i diferents, afició compartida amb els fills i filla, cosa que sempre ajuda. Mai hagués pensat que hi havia tantes i tantes varietats.
Ara aprenc a fer fotos, ni que de moment, gaire bé no em surten. Serà la màquina? :)
Una mica més de Joana...

Fer feina....

Malgrat que ja tinc una edat, encara em sorprenen moltes coses, deu ser que estic viva i sento, però algunes d'aquestes coses, a la meva edat, ja no m'haurien de sorprendre.
No us heu trobat a la vida en general, pot ser en qualsevol àmbit, gent incompetent que per no dir quelcom tan senzill com "m'he equivocat", o bé, "ho he fet malament, perdona", prefereixen donar les culpes a la persona que tenen al costat? A part els i les que es queixen dels altres per tapar la seva pròpia incompetència.
Ho veig sovint, i m'emprenyo, i decideixo callar per no "liarla parda", o bé perquè el tema no m'interessa, que també passa.
Estem envoltats de persones mediocres que es creuen indispensables, creuen i ho creuen de veres, que sense ells el Món deixa de girar i no.... ho segueix fent.
Persones que se sacsegen les puces, i sempre troben a qui culpar dels mals.
Són perfectes! Al seu entendre és clar...
Em molesten de manera especial les que critiquen , les persones que fan capelletes amb un i un altre, malparlen de tot-hom i es creuen divinitats. Intervenen de totes les converses, ni que no calgui.
No poso ni noms ni llocs, per desgràcia de mediocres en trobem a molts racons...
No sabeu com em cansen....

De ser males persones, insolidaris....

Abans de tot deixo clar que no marxo de setmana santa, primer perquè em toca treballar, fins i tot els dies "senyalats" i després per motius econòmics, és clar.
Llegeixo que ara, que comença a "remuntar" un xic el turisme aquí a la nostra terra, que moltes persones veuen la possiblitat de treballar en els molts àmbits que aquest agafa, ara els que tenen feina, llegiu Aena, convoquen una vaga que podem denominar salvatge.
Fan vaga, com ja varen fer els "consentits i mimats" controladors, els dies més importants, no ja per lo molt que foteran els que vulguin viatjar i sortir, si no per les moltes famílies amb esperança de treballar i cotitzar, ni que sigui uns mesos, i ja no ho podràn fer.
Per fer vaga sempre s'ha de fotre la resta de la gent?. Perquè sempre fan aquestes coses els que més segura tenen la feina?.
És evident que hem de defesnar els nostres drets, però ara, en aquest moment, hem de ser, més que res, solidaris.
Quin país....
Per cert, ahir, un company, em va dir que no sap el motiu del dia de la "Dona treballadora, qu no de la "dona", li vaig respondre que el dia que les dones cobrem el mateix que els homes per la mateixa feina, el poden treure. Però encara estem a anys llum.
No he fet cap escrit sobre el dia doncs tal com ja he dit altres vegades, No accepto "dia de la dona", sense la paraula treballadora al seu darrera.

El valor del temps passat....

Aquesta nit passada, mentre no dormia, rumiava sobre la diferència d'aquesta campanya que encara que no de manera oficial, ja ha començat, i de fa 4 anys, de com i de quina manera ho vaig viure.
Hi ha una diferència molt important, aquesta, no estic implicada políticament, és a dir, només hi treballo, fort, com sempre he fet, treballar en algo que creus fa que t'impliquis molt més.
Però fa 4 anys, ho pasaba molt malament, tenia enormes dubtes, veia massa coses que no m'agradaven, em vaig posar, fins i tot, malalta.
Deu ser que la lluita política no s'ha fet per mi.
Segueixo pensant igual, no creieu que no, acostumo a ser fidel a les meves opinions, però també és cert que algunes persones que en el seu moment vaig defensar, ara no ho faria.
Per tant, la diferència principal, amb aquesta campanya, és que al no opinar al mateix lloc on ho feia, visc molt més tranquil·la, sense rencunies encara que aguanto les mateixes males cares de fa 4 anys!! :)
Al Món hi ha molta gent "rencorosa", per sort, la mantinc lluny.
Segueixo defensant la llibertat d'expressió, la faig servir, es pot veure.
Fa molts pocs dies, dinant amb un bon amic li vaig dir que no volia parlar de política amb ell, va quedar parat, però crec que va entendre que com no ho veurem de la mateixa manera i ell sí hi està implicat, no el vull perdre per una cosa que a mi ni em va ni em ve.
Però reconec que els únics nervis que ara m'afecten son per poder acabar, cada dia, la meva feina.
Jo, segueixo la meva lluita.

Enamorament....

Dels diumenges a la tarda, estirats un a cada sofà. Sovint amb les mans agafades, amb una gran laxitud, mirant la película que em decidit uns dies abans, fas crispetes, berenem, la mandra envaeix cada raconet de casa, d'aquest pis petit però ben repartit.
Enamorament dels instants compartits, del sopar que preparem a quatre mans, de l'Elmer que no ens deixa de rondar a veure què cau.
Caps de setmana que ens agraden així, senzills, de pocs compromissos, tranquils, viscuts però sense estrés.
Dissabte i per primera vegada amb en Dídac de convidat a dormir, una cosa diferent, erem tres a sopar i no ens va importar no escoltar les notícies doncs tota la nostra atenció era per ell...
Diumenge cercant on anem de vacances aquest any, tenim dubtes...
Els dilluns, després d'aquests caps de setmana, torno a la feina nova, positiva, tendre, gaire bé res em pot treure aquest somriure.
Em queda poc ja de gaudir de tu amb tanta intensitat, però l'aprofito.

Curs bàsic del saber estar.....

I ser una senyora en qualsevol moment.
Cuidar i mimar els fills de la teva parella, actual, com si fossin teus. Que tinguin una mare no treu poder tenir amb ells una bona relació. No son l'enemic, son nens.
No posar els peus a la feina de la mare de la criatura, i més quan no s'hi pinta res. És una provocació estúpida i infantil i et pots trobar que un dia et tornin la visita i et treguin els colors...
No anar a llocs oficials on no has estat citada, on no estàs implicada i sobre tot, deixar de tirar mirades insultants contra filles que ni coneixes i per sort, mai ho faràs.
Saber estar, en el meu cas, es anar on cal i quan cal.
Lo més divertit, criticar, mai s'ha de fer i molt més sense conèixer la persona de res. Que argumentar gelosia està passat de moda i no toca, i menys amb segons quines penyores.
Un altre dia parlarem de títols, de conviure i no pecar... fins i tot una atea com jo sap la diferència.
Ja ho he dit altres vegades, ser una senyora s'ha de demostrar.

30 anys i no oblidem...

Trucada al telèfon, cara d'estupefacció, la meva mare nerviosa, filla... tira els llibres aquests comunistes que tens que torna la dictadura i a tu et tanquen!
El llibre comunista, per ella és clar, era la biografía del "Che".
El meu marit de llavors nerviós, jo abraçada al meu petit d'un any i mig, i segura, molt segura que no podia triunfar aquest cop d'estat.
La meva veina a casa, els dos marits van a comprar els que les seves mares indiquen, sucre, espelmes, cigrons, arrós, patates i llenties.... a la botiga, la bogeria absoluta, no queda de gaire bé res de tot aixó.
Un dia llarc i feixuc, les dues avies em retreuen haver.me significat políticament, aixó vol dir haver estat de les Joventuts Comunistes i del PSUC, quan encara era una nena.
Jo només abraço el fill i espero, però el llibre no el tiro.
Arriba el vespre, veiem imatges, la cosa no tira endavant, però l'ensurt dura dies, molts dies....
Fins el punt que em demanen no surti al carrer, barcelona sempre es més perillosa.
Jo recupero la meva vida, enganxada al meu fill Carles, era la única "possesió" que jo volia salvar.
Ara, tot aixó, sona lluny, però els que ho varem viure, no oblidem.

M'han escrit un conte.....

En David és un d'aquests joves que sovint he trobat, amb idees, il·lusions, ganes, valent....
Valent per les voltes que està donant a la terra per tal de trobar una feina de lo "seu", lluny de la família i els amics/es.
Crec que algunes persones el deuen trobar "un cerebrito", però sota d'aquesta barba que sovint llueix i la seva alçada, molt considerable, s'amaga un home tendre i afectuós, afecte que compartim fa temps i espero seguim compartint.
Sovint, en llegir el seu bloc, he de repetir les lectures, de profundes que les trobo, però a mi m'agraden.
Va deixar una mena d'invitació al Facebook i jo vaig recollir el guant.
Em va dedicar aquestes lletres, que m'han dut un munt de records.
David, gràcies per ser com ets i no haver canviat amb mi i saps, jo també anyoro aqueslles vistes....

Sempre, quan parlo amb tu, em sento una mica petit (ja saps que per evitar aquest sentiment, que m’amago darrera la barba). Potser és perquè recordo aquell fabulós cinquè pis, les vistes del teu despatx, tot era antic però acollidor: antic com la nostra lluita, acollidor perquè som molts els que durant molts anys i hem posat els esforços. I quines vistes, Joana, quines vistes!

Recordo aquelles primeres visites, sempre em deies que sense la barba estava més guapo (ets de les poques dones que m’han dit guapo), aquelles primeres passes, les recordo amb tant d’enyor, us trobo tant a faltar a tots els companys, que amb tu, cometré la injustícia de no regalar-te cap història: només em surt dir-te que em moro de ganes de retrobar-nos en la lluita.

Quines vistes, Joana! Recordes? Quines vistes de la nostra ciutat, el nostre estimat Mataró...

I 14....

I encara no se com.
Però sí se lo molt que hem gaudit junts.
I ens espera Ribes de Fresser, i caminar, i cuinar i entrar, i sortir i el cinema....
Per molts anys Martí!!

El meu candidat....

La meva agrupació va escollir la setmana passada el candidat a l'Alcaldia.
Poc puc aportar al seu perfil. Persona honesta, accesible, sempre te una paraula amable i un minut per conversar.
Educat, creu en el que fa. Deixa participar, és més, demana que ho facis. Ja fa anys que el conec i encara no li he vist una mala cara ni una mala resposta.
No vaig poder anar a l'assemblea, en realitat, vaig preferir fer d'àvia, però li vaig comunicar el meu suport, ni que sigui en la distància, i ell va respondre amable i afectuós el meu correu.
Dona gust comptar amb un cap de llista com aquest.
Llàstima que no el puc votar, no votaré, no estic empadronada a Argentona, però a aquest poble li cal un canvi, i en Vador és el canvi efectiu i la coherència.
Ja n'hi ha prou de ximpleries.
Salvador Casas, el meu candidat.

Somriu, sigues feliç...

Fins al final....

Rayos y centellas....

Carros de demonios!

Un home.....

Un equip, una causa....
Proposar en Joan Antoni Ciller com a Mataroní del any, és proposar un col.lectiu. Però aquest no se si arribaria tan lluny sense en Ciller.
He parlat d'ell en altres ocasions. No se com el seu cos aguanta tota aquesta feina, apart de treballar per ell mateix i notar la crísi com la patim qualsevol.
Epma solidària és un gran i enorme col.lectiu, enorme d'esperit, de força i de ganes.
Ell és el cap visible, però darrera hi ha una junta que impulsa i treballa.
La Caminada de l'Alzheimer, amb més de 3000 participants l'any passat, no seria possible sense la dedicació, la falta de descans i el gasto enorme d'energia que li dedica.
Mica a mica s'ha deixat acompanyar i ajudar per altres persones, la seva alta responsabilitat fa que es preocupi per cada detall, cada instant, cada entrepà...No és només la caminada, acaba de tornar de Nicaràgua, ell s'ha pagat el viatge i gastos, d'innaugurar el projecte "Salvando el Nido". Després el teatre també solidàri.
Per mi és l'amic, el confessor, la ma que sovint m'empeny, el que sempre està disponible per donar una mà...
Sempre el trobareu treballant.
Crec que mereix, i molt, aquest premi.
El voteu?, és la darrera setmana. No oblideu confirmar el vot al vostre correu!.

Allò de l'edat.....

Per sort i com diu una benvolguda amiga, "para gustos, los colores".
Llegint la premsa, fa un parell de dies, em vaig topar amb una imatge que em va deixar del tot, "encandilada". Va ser el seu somriure, varen ser, fins i tot, les seves arrugues d'expressió, no se... un "flechazo", no tant d'amor, si no de sensacions.
No em sona gens el seu nom, Alfonso de Azpiri, i sembla que és molt famós, però com el còmic, a no ser que sigui Maitena, no és lo meu, no el coneixia.
He mirat la seva imatge llarga estona, el trobo sensual, agradable, guapo, no se....
Qui diu que un home amb més de seixanta anys no pot ser atractiu?. Ja se que per la imatge l'hauran "maquejat", però el somriure i les marques d'expressió... no.
Aquí la prova. Un bombonet madur.

Ocupa, que algo queda....

Ahir vaig, varem, viure una situació que no desitjo a ningú.

A quarts de set de la tarda varen trucar al timbre de la meva feina, potser per desconeixement es va obrir la porta i ens varem trobar, en uns instants, la seu ocupada per unes 15-20 opersones que ens varen anunciar que feien una ocupació “simbòlica”.

Primer et quedes parat, després t’espantes, però les tres dones que portem ja un munt d’anys treballant a l’empresa tenim molt de caràcter i no ens varem acoquinar. Varem plantar cara, primer varem barrar el pas a l’interior, on hauria estat molt complicat treure’ls, no varen passar de la recepció. Després els varem dir que allà no hi havia cap càrrec polític, que érem quatre treballadores i per tant estaven agredint les persones que deien defensar.

No va servir de res, el seu “cabecilla” marcava molt bé les instruccions i tots obeint com xaiets.

Al moment que varen voler desplegar una pancarta i fer fotos els varem intentar fer fora. Consti que primer varem actuar amb molt bones paraules, amb calma, però en aquest instant i veien que la nostra invitació a abandonar la seu no feia efecte, varem començar a fer pressió.

Els varem treure al carrer, mica a mica, però sense parar. Tres “jabates” amb caràcter i decidides. Quan varen arribar els mossos i la local ja eren fora cridant.

Cert que no eren violents, tot s’ha de dir, però no s’esperaven pas tres dones com les que varen trobar.

Com és evident no estic d’acord amb els ocupes, però molt menys amb aquestes actuacions que només serveixen per atacar persones que treballen, encara que apart d’alguns insults, també ens varen dir que si tenim carnet del PSC no som treballadores....

Avui presumeixen de les notícies a la premsa i a la seva web, quina pena de jovent. Això sí, el calçat que portaven era de marca.

Com diu la meva companya, des de l’època de Franco ningú l’havia coaccionat per tenir carnet. A mi tampoc.

Onada blava...

I jo esgarrifada!
Quin cap de setmana més "pepero" a totes les notícies.
Una gran convenció, diuen, ni una proposta. Almenys cap de clara. Molta llum, mola gent i molta "parafarnàlia", però de feina què?.
Estàn d'amunt una inmensa onada i només veuen el que els interesa. Això sí, insults els que volgueu.
Pensen controlar totes les coses que els interessen, però no que ella cobri dos sous.
Consti que estic en contra dels sous que cobren els ex presidents d'empresses privades, els pensionistes i jubilats, amb pensions molt més petites, no poden cobrar dues no?, i ells sí?.
Crec que ara, més que mai, els i les que som i creiem que l'esquerra és la millor opció, hem d'estar al peu cel canyó, al dia, i sobre tot, treballar perquè no passin, ara, més que mai.
Aquests han d'arreglar el país?, jo ja em dono per arreglada.
Per una vegada estic d'acord amb aquest senyor.
(Acudit: Los Calvitos)

On ningú ens trobi....

Ningú.

Passa, ja ho se....

Però potser viscut en primera persona et fa pensar.

Ahir a la tarda, quan feia el meu tallat abans d’anar a la feina, uns insistents trucs al timbre del carrer em varen fer deixar això per preguntar quí era, no és una hora que jo tingui visites.

La veu d’un home, nerviós i insistent sobre on anava em va fer obrir. Vaig escoltar passes ràpides i corredisses a l’escala. Però jo, gens xafardera, vaig tornar a les meves coses. Un cop arreglada vaig baixar per marxar a la feina i una gran furgoneta estava aparcada a la vorera, els seu color gris no deixava dubte d’on era, de “Can Junqueres”.

Sorpressa vaig mirar endins de l’escala, som una comunitat petita i ens coneixem totes, dic totes doncs el 90 per cent som dones, vidues i de més de 75 anys i totes em conèixen des de que vaig nèixer.

A la vorera del davant vaig veure un treballador d’aquesta empresa i un company del PSC, amb els ulls plorosos i visiblement nerviós. M’hi vaig acostar i sense preguntar em va dir que havien trobat el seu cunyat mort, el veí del tercer primera, un senyor alt, gros i una mica esquerp que vivia sol. Li vaig preguntar si era mort d’ahir i em va dir que no sabien quan havia mort, que fa molts dies que no els agafava el telèfon. Era una persona solitària, a l’escala tot just et deia bon dia.

Li vaig donar el condol i vaig marxar a la feina.

Després, vaig anar pensant en lo trist de la situació, morir sol, sense que ningú es doni compte fins dies després, ves a saber de quan era mort. Ja se que passa, sovint ho podem llegir a la premsa, però ahir, potser per viure el moment precís de la trovalla, em vaig quedar, del tot, impresionada.

Ho trobo molt trist.

De lleis....

Estic bastant sorpresa per les reaccions que estàn tenint algunes persones amb la llei antitabac.
Era evident que no seria senzill, mai ho és. És del tot impopular, ni que jo n'estigui encantada.
No entenc que es cridi a la insubmissió, a no fer cas de la mateixa. Argumenten que perden clients. No és cert, fan servir amenaces, com per exemple acomiadar treballadors/es si el govern no la treu.
Dissabte a la tarda vaig donar una volta, gran, per Mataró i tots els bars del centre eren plens a vessar, dins i fora.
Espero, de veritat, que el Govern es mantingui ferm i apliqui les màximes sancions als que no la compleixin. No és cert que si vas per un tram de 90k a 120k perds punts i tens una "bona" multa?. Les lleis, agradin o no, s'han de complir. tots i totes!
Lo millor, ara diuen que els no fumadors som intransigents.... quin riure!. No és més intransigent qui es posa al teu costat i fuma, i fuma i fuma sense preguntar si molesta?.
Soc radical?, potser sí, però que no em donin arguments que van contra la salut i que no son certs. Els no fumadors hem aguantat molts anys, ara es el nostre torn de prendre un cafè lliure de fum.
Ahir li vaig dir a una companyia de feina que feia olor de tabac, li vaig dir... ben dit ok?, el dia que tinguis un nuvi farà un peto a un cendrer, no a la teva boca, no et podrà assaborir.
No li va agradar, però crec que almenys l'ha fet reflexionar.