Bon estiu, bona lectura...

Llegeixo tot l'any, però reconec que l'estiu ajuda a què la meva capacitat lectora augmenti, i molt!
No concebo la meva vida sense llibres, sense visitar llibreries, i estic per demanar que no em deixin entrar al Fnac...
De juny fins aqui, al juny començo jornada intensiva, cosa que vol dir que tinc les tardes lliures, més temps i com no, més ganes!, han caigut:

Em va costar "entrar en materia", però el vaig disfrutar.

Aquest interessant, potser una mica llarg.

Caos una mica.... difícil.

Aquest el vaig llegir en dos dies!, sensual, eròtic, picant, fantàstic!....

El títol ho diu tot, una bonica història amb la qual vaig gaudir mol.

Intriga i misteri, entretingut.

No puc estar cap estiu sense una bona història d'amor. Aquesta ho ha estat.

Ara acabo de començar aquest. Pinta super bé.

I aquest espera impacient al costat del meu llit.

Bona valoració, llàstima que dilluns torno a la feina i tindré menys temps. Per tot!

La sorpresa....

Fa mesos que m'ho demanaves, molts, certament, però sovint, massa i tot, em surt una timidesa que no em permet segons què, un pudor que sols noto jo i que m'impedeix que m'alliberi. Tu ja ho saps, i segueixes insistint....

Avui, vés a saber el motiu!, he pensat que ho faria, més ben dit, ho he fet i no hi he pensat gaire, pim pam!, arribar a casa i saber que avui era el dia.

He fet una dutxa relaxant, calmada, he aplicat cremes i olis al meu cos, volia estar, del tot, esplèndida per aquesta sorpresa. 

He preparat espelmes, des de l'entrada de casa fins al dormitori, passant pel menjador i el bany, per tal que quan fessis tu la teva dutxa l'ambient ja estès ben perfumat i fos, del tot, sensual.

He deixat les persianes a mitges, he posat llençols perfumats en canyella, les finestres un xic obertes....

L'ambient era tan sensual que m'ha esgarrifat, he sabut que malgrat que hem quedat per gaudir, avui, no t'esperes pas que per fi et doni aquest gust.

He sentit les claus al pany, m'he posat dreta al mig del menjador, nua, del tot, aquesta era la teva petició llargament demanada i que fins avui no havia decidit concedir.

I has entrat, amb la teva mare, la teva germana i la tieta soltera que han arribat avui del poble! Tu tenies, també, una sorpresa. Duies la família que em conegui....

No cal dir que he fugit a l'habitació i no he sortit fins que han marxat.

I ara vols que avui anem a sopar tots i totes juntets. Que no m'ho tenen en compte!!

Maleït el dia que et vaig donar claus de casa meva punyeta!

(Relats d'estiu, és quan la imaginació es desferma i ens provoca amors ardents...)

Estiu....

És estiu, la pell és feble, tendre, les emocions volen vora el mar, deixem volar les idees, els sentiments, les carícies, els llavis, les mans, els peus i la veu....
Visquem, més que mai, el moment, l'instant, la plenitud, el sexe, la vida, la companyia....
I demà, serà demà!
Deixem complexes, què diran, què pensaran!.
Avui, gaudim l'instant. A fons!
Mirem als ulls i un cop sentim el dit sobre la pell... gaudim!
Viure....


Com cansa l'abraçada en el record

Com cansa l’abraçada en el record,
ara que la suor a l’esquena crema
i l’olor dels llençols blancs
recull antologies de carícies
que escalfen l’entrecuix i busquen
l’espai verge de pell que no he besat:
complicitats d’aspre tendresa
que juren no parlar de cossos nus
perduts al marge de l’edat,
emmirallats en la distància
d’una ciutat eterna que no gosa
celebrar el lleu vaivé serè
d’un ventre a contrallum
on reposa l’anhel de no enyorar-te.

(De Poètiques del cos)

Mireia Calafell i Obiol


(La imatge és un préstec del meu fill Daniel que ha passat uns dies a les Seychelles)

"La Patri"....

Tinc una neboda, bé, en tinc més d'una, però en tinc una que per mi és com una filla nouvinguda, potser perque des que va néixer hem tingut un tracte molt estret, potser perque les dues estem un xic boges, potser... la cosa és que sempre ens entenem molt bé i quan li he de dir que alguna cosa no m'agrada, li dic i se que ella no ho agafa com una crítica, sinó com una empenta.

"La Patri", que és com li diem a casa, és afectuosa, és simpàtica, divertida, alegre, un xic esbojarrada, bona amiga, cosina sempre preparada per anar de festa, bona cuinera, estilosa, "choni" segons ella, perruquera, sense exercir però titulada, té un tipus estupendo, una família que l'estima, una tieta, jo, amb qui parla quan vol, del que vol... però... La Patri no te feina.

Ha estat a prova, coses de Nadal i poc més, no ha tingut sort en aquest aspecte, com tants joves avui en dia, i això li ha provocat certa inseguretat, en molts aspectes. Entenc que viure i dependre dels pares amb 24 anys, no és la millor manera de tenir autoestima, per això, jo, sempre li recordo "nena, tu vals molt", però encara no ho has pogut demostrar.

La cosa és que La Patri marxa a Alemanya, amb un acord d'aquests de formació, estudi i a la vegada feina, doncs tindrà un sou, i això ens té una mica revoltats, sobretot a la seva mare que no entén que la seva filla hagi de marxar per poder treballar. I te raó la Rosa, però es tracta d'una bona oportunitat, tornarà, si ho fa, amb estudis de cuina, un títol i parlant alemany. Crec, sincerament, que l'experiència val la pena i Alemanya... no és Austràlia. Ja sabeu perquè ho dic.

Cert que el govern d'aquí hauria de preveure estudis d'aquest tipus, formació, pràctiques i un sou, per petit que sigui, però noi... si són uns inútils, jo poc puc fer.

Estimada Patri, saps que et vindré a veure, ni que sigui un cop aquests tres anys, saps que et trobarem a faltar, molt, però el més important és que TU VALS MOLT, ho pots fer, demostra que ets la dona que jo conec i se que pot amb aquesta aventura, projecte. Gaudeix, però aprofita el temps, tres anys, no són res davant una vida de futur.

El Coki, Pals, els teus pares i germà, la família, aquí t'estarem esperant!

Una dona del meu temps?

Ho sóc?, començo a pensar que sóc una dona "d'aquest" temps.

Les dones del meu temps inicial, la majoria, no els agrada:

Les noves tecnologies.

Parlar de sexe.

Tenir un amic íntim mascle, segueixen pensant que no és pot ser sols amics.

Caminar sense rumb ni finalitat.

Practicar sexe, la majoria fan pfff quan toquem el tema.

Pendre possició política i mantenir l'opinió.

Tenir Twitter, Bloc, Instagram, Flickr.....

Escriure....

Anar al gimnàs.

Fent un repàs a les diferències amb les meves més íntimes amigues m'adono que gairebé cap, sols alguna puntual, no gaudeix amb les mateixes coses que jo.

Alguna em diu que sóc massa "moderna", cosa que potser te la raó, però és clar... m'he de mantenir estancada al que em van ensenyar els pares, massa antics segons la meva opinió?.

He evolucionat, la vida m'ha dut a fer-ho i estic ben encantada.

M'agraden les xarxes socials, tinc Twitter, @JoanatTorres tinc Facebook, tinc aquest bloc, tinc Instagram i també Flickr  i gaudeixo de tot. D'acord, potser Facebook i bloc és el que faig servir més.

M'agrada sortir a caminar, que les meves cames escullin el camí, sense rumb concret, mirar, contemplar, veure...

M'agrada parlar i practicar sexe, és gratis i relaxa i si a sobre tens un bon company... 

Política... estic un xic decantada però opino i mantinc el que opino.

No se si escric bé, però passo grans moments fent-ho.

Per un altre costat, la música.... he de mantenir els gustos que tenia als 18?. Segueixo adorant Miguel Bosé, i tants i tants dels anys 80, molts!, però cony passo grans estones cuinant escoltant Nicky Jam o Nino Vargas. Romeo Santos, Shakira... Txarango i La Pegatina...

Per el gimnàs aquesta música és vital!

Bé, ara mateix crec que sóc, cent per cent, una dona d'aquest temps...

Cal?

Jo crec que no.

Fa dies que dono voltes a aquest escrit. De vegades tinc molt clar què vull dir, però por de no dir-ho prou entenedor.

El dia de Sant Joan, i Joana :), vaig anar a Badalona a esmorzar. El camí fins a l'estació ja va ser clar el panorama, ampolles i llaunes buides, restes de petards per tot arreu, però més que res, moltes restes d'alcohol.

En arribar a l'estació d'Ocata un munt de jovent esperava a una estació increïblement bruta, ampolles trencades, vomitades a terra, davant mateix de l'estció recollien una verbena. El resultat era el jovent que va pujar al tren. Beguts malgrat ser gairebé les 10 del matí, donant un espectacle ben trist i amb poca esperança de futur. No parlaré de la ferum que feien, dels que van pujar fumant un porro fins que un pare de família els hi va cridar l'atenció. No el va apagar, va canviar de lloc, fins que van venir els de seguretat i li van fotre fora el porro. D'una parella que s'anava tocant fins que per sort per la resta es van tancar al vater. 

D'aquí la meva pregunta, cal?, per passar una bona revetlla o qualsevol tipus de festa i celebració cal acabar així?.

Sovint en parlo en trobades familiars i l'expressió més comuna és que jo sóc una avorrida. Perdoneu, surto poc, cert, però quan ho faig ho passo molt bé, no em cal beure ni per riure, ni per animar-me ni per lligar, ho faig al natural!.

No ho vaig fer de jove, no ho he fet de gran, i apart que no m'agradi, al casament bé vaig veure un bon Macallan i l'endemà a les 11 estava treballant, no crec que gaudís d'una sortida acabant en aquest estat i estant l'endemà tirada al sofà feta pols.

No cal, us ho ben asseguro! 

Dubtes o cagadubtes?

Ja fa uns dies, diria que setmanes, algunes persones que m'envolten diuen que estic seriosa. Ni antipàtica ni enfadada, senzillament que semblo distant i freda.

Un cop acabada la bogeria electoral he estat pensant algunes estones en aquest tema. Avui, sense anar més lluny, mentre caminava a la cinta del gimnàs, he rumiat una bona estona doncs de camí al mateix he trobat un amic de fa temps i també m'ha dit que estic poc "chisposa", poc "revoltosa", aquestes són les expressions que ha fet servir.

La meva filla diu que em menjo molt el cap amb alguns temes. Jo!! que tinc, i és ben certa, fama de prendre decisons ràpides i definitives... 

Reconec que estic molt cansada, de "coco" més que res, però això comporta que no dormi massa bé, cosa que vol dir que també estic cansada de cos.

Vegem, sóc la Joana de sempre, "picarona", amb humor, amb ganes de riure, sortir, fer soparets i cafè, tinc pendents un munt.... però... no em demaneu segon què, no sóc cagadubtes, sols que segons quines coses no estic oberta, i per tant, les passes, són curtes i indecises, amb calma, gaudint, cert, però fins on jo vulgui.

Segueixo gaudint amb les abraçades, els petons, les carícies i caminar, els néts, els fills i filla, les joves, cuinant, ballant, escoltant salsa, bachata, mambo, jazz, soul...

No passa res, potser he sentat el cap?, NO!! Segueixo sent.... REVOLTOSA!!! Si m'estimeu, ha de ser així :)

Vençuts i empastillats.

En les meves caminades per Mataró, vaig a la feina a peu 4 cops al dia, a part de quan surto a caminar per fer exercici, miro, contemplo, m'hi fixo, en les persones que vaig creuant, ni que sempre vaig al "meu rotllo", amb la música posada a les orelles, observo.

Ja fa bastant de temps veig persones assegudes als bancs, moltes soles, amb el cap baix, persones prou joves perquè en aquests horaris fosssin a la feina, persones amb aspecte de vençudes, imagino que aturats/des, principalment veig homes sols, homes amb cares ben tristes, potser per no veure un futur favorable?. Se, tinc clar, que són suposicions meves, no hi parlo, però cada vegada en veig més, entre 45 i 55 anys, més o menys, i insisteixo, els veig vençuts.

Tinc família a l'atur, tinc amistats que fa anys no troben res, és com si cap camí fos obert, cap esperança, cap il·lusió, mica en mica, vençuts per la vida i la falta d'esperances. Digui el que digui el Govern, els Governs, això va molt malament, la pobresa s'instal·la entre nosaltres de forma alarmant i ells, no ho veuen. O no volen veure...

Això porta, molts cops, a la segona paraula, empastillats, també observo, cada cop més, persones amb la mirada fixa, mig perduda, en aquest cas, veig més dones, deprimides, també amb un futur negre, o senzillament, desanimades, que cauen en el parany de prendre pastilles per millorar l'estat anímic, aquest que sovint ens traeix, ens deixa fetes pols i decaigudes. Aquestes són, també, visibles, i cada cop en veig més, són persones detectables per com miren i que semblen autòmats, apart de també, vençudes.

Observar el que ens envolta és important, saber escoltar també. Em pregunto, mentre observo, com pot ser que els que manen parlin de grans números, macroeconomia, grans esdeveniments, tot a l'engrós i pels rics, i oblidin, tan sovint, les persones, els treballadors i treballadores que amb menys de 50 anys, ja no veuen cap futur a les seves vides, cap....

Que no es queixin, llavors, quan la població els hi fot una bona rebolcada a les urnes, és el mínim que poden fer...

És conegut que no tinc cap, CAP, simpatia per Ada Colau, però jo, també donaria prioritat a les beques menjador, a qualsevol tema social, les persones, vés per on, són el més important.

Escoltem.... potser un dia serem a l'altre costat.

Granets de sorra que fan muntanyes....

Avui, per fi, acaba la campanya electoral. Sí, he escrit per fi!, aquesta, ha estat la més dura, llarga, esgotadora i tensa dels gairebé 24 anys que fa que hi treballo.

No he tingut hores per fer vida, ni dinar a casa, ni dormir bé, ni descansar...

Han estat gairebé dos mesos que sovint he hagut de preguntar quin dia era, l'hora... ja ni la mirava.

He posat tota la meva força, ganes, empenta, temps, hores i hores, dissabtes, el que ha fet falta, fins el punt que estic tan cansada, tinc tanta son i estrès, que aquesta tarda, un passeig per la Riera amb en Martí i en Biel m'ha semblat... el paradís.

Bo i així, avui, darrer dia, amb els nervis més relaxats, amb la documentació repartida, amb feina, sí, però ja feina ordinària, he gaudit, de petons i abraçades, de bons desitjos, d'animar, compartir, d'agraïment per la paciència, de gràcies.... més d'una, dues, tres... més... m'han donat les gràcies per la feina i m'han emocionat, he tingut alguna vegada la sensació que la gent no era conscient de la situació. Però sí, ho eren, i avui m'han agraït la dedicació. Sona estrany, però jo he animat els i les petits/es, els que no ho tenen senzill, els que fan campanya amb pocs mitjans a territori "comanche" i bo i així, no decauen.

He recollit afecte, he repartit ànims, molts i he gaudit, com ha de ser, amb un mar de sorra que encara que no és molt gran en aquests moments, és un mar de generositat i treball, per uns ideals, aquests que sovint, em fan enfadar, però també sovint, em fan estar orgullosa.

Un mar de socialisme, que jo en sóc i en seré, de les d'abans, de les que primer els altres, i després jo, ideals que potser alguns/es han perdut, però molts d'altres en fem bandera, seny i ganes.

Per acabar el meu dia el correu d'un company, amb qui en aquesta bogeria diària he mantingut molt de contacte, per feina, donant les gràcies per la paciència. M'ha emocionat, em consta l'estat de nervis que representa la seva tasca, i ens dona les gràcies.... m'ha posat la pell de gallina.

Jo també vull donar gràcies per la paciència, estar sola una campanya com aquesta és del tot impossible quedar bé amb tothom, però ho he fet el millor que he pogut, amb tota la dedicació.

La feina, l'hem fet entre tots i totes, amb algun xai/eta negre, cert!, però la majoria som això, gent amb ganes, gent.... de la rosa i el puny! 

Que jo no l'amago!

Escrit amb el cor, per una gran ocasió...

Jordina i Elisabet,

Quan em vareu demanar que avui, aquí, en el vostre casament, tant esperat… llegis alguna cosa,vaig saber al moment què us volia dir. Cert, ho llegeixo per tothom present, però és per vosaltres dues, de manera molt especial.

Moltes vegades penso en els vostres inicis, ja fa gairebé 13 anys… tan joves, amb tanta il·lusió, disposades a menjar-vos el món i a qualsevol que posés en dubte aquest amor.

En tot aquest temps, us he vist créixer, no sols en edat, us he vist madurar, fer créixer el vostre amor i la vostra relació, anar teixint aquests camins que la vida i la vostra constància, sempre molt ferma, us ha dut ara a tenir aquest preciós nen, en Biel.

Heu estat sempre al meu costat, en els bons moments i molt especialment, en els dolents, que també n’hem tingut. Sou bones amigues de les vostres amistats, pendents, amatents i disposades a donar una mà.

Elisabet, ets una bona germana, has estat una germana gran magnífica per en Martí, gairebé una mare i la Jordina, ha compartit i respectat, sempre, aquesta devoció pel el teu germà petit. Sols per això ja mereix tot el meu afecte. Ets, i has estat, la millor filla que podia tenir.

Sou generoses, amables, compartiu tot el que teniu, i per això, avui, 15 de maig, esteu envoltades d’un munt de gent que us estimem, que volem viure amb vosaltres aquest dolç moment, i els que vindran!, que esperem siguin molts.

Jordina, gràcies per la paciència, amb aquesta sogra de la qual, el més greu que has dit, ha estat… aíiii la mama!!

Us estimo, a les dues.

(Ahir vam viure un gran, molt gran dia, la meva filla Elisabet i la meva jove Jordina es van casar, després de molts anys de conviure i de gaudir d'un amor, del tot, evejable. Vaig conéixer el meu nou gendre, vaig disfrutar com feia temps no ho feia, vaig ser feliç, molt....

I van dir SÍ!

Aquí amb els meus quatre fills :)

Aquest és l'escrit que, plena d'emocions, els hi vaig fer i llegir. Avui em sento, del tot, afortunada. Avui, encara, estic plena d'emocions i sentiments, després de mesos vaig tornar a tenir tota la meva família junta).

Joana elegant :)

                                                           La mama i la filla....

La Xènia i la iaia...

En Carles i la Mar, super guapos!

En Daniel i l'Albert.... amor internacional... 

Un fart de córrer....

És de nit, sóc a Calella, vaig a un sopar d'inici de campanya. Cosa estranya, mai participo d'aquests esdeveniments, fa anys.

Tot és fosc i jo vaig depresa. Saludo en Josep i en Joan, faig petons i ni se com sóc a Palafolls, també per sopar... petons a la Loli i en Josep, abraçades, gir i veig en Pere de Sant Cebrià... ara ja sóc conscient que alguna cosa no va bé.

Quants cops penso sopar?.

Torno a ser al cotxe i veig el cartell de Sant Vicenç de Montalt, saludo en Javier i en Carlos i m'excuso per no poder sopar, no tinc gana. No és pas estrany...

A Canet és un vist i no vist, més petons a la Sílvia i a en Gerard.

Faig dos petons a en Joan, a Caldes, li dono les gràcies de la rosa de Sant Jordi, ell, sempre un encant...

De cop i volta sóc a Dosrius, més petons a en Josep i la Sílvia, més carretera i estic asseguda a una taula amb la Montse, en Vador i la Susana d'Argentona, ara sí que menjo, no se com m'entra...

Tanco els ulls, quina nit més boja.... i ara sóc a taula amb en Peter de Cabrils i en Daniel de Cabrera, bé, almenys un sopar conjunt!, aquí no menjo, bec vi... estrany, molt estrany....

Ara penjo cartells a Vilassar de Dalt, jo? Amb lo baixeta que sóc?, cartells?.... vaig amb Mª Àngels i Joan, clar, ell és molt alt! També ve la Olga de Premià de Mar...

A Premià de Dalt, en un plís plás estic fent una copeta amb en Jaume i en Paco... si jo no bec!

Estic esgotada, quina nit, quin fart de conduir, de menjar i de beure....

Per rematar veig el mar... bé, potser ara pugui seure tranquil·la... un somriure ampli em mira, és la Glòria d'Alella i està asseguda amb l'Emu del Masnou, allà, mirant el mar, al port de El Masnou.

Sec amb ells i els hi dic... quin fart de conduir i beure per tot el Maresme! I pensar que no tinc carnet!!

Inici de campanya?, estrès i nits sense dormir, i el poc que dormo, somio barbaritats com aquesta! 

M'agradaria saber el perquè d'aquestes poblacions, ni que ho sospito :) Ja queda menys!!

La primavera ha tornat al meu balconet.

(Sort que aquest cap de setmana tinc un "kit-kat" doncs arriba el meu fill per el casament de la meva filla el dia 15, ajuntar els fills, filla, joves i néts és, ara mateix, la única cosa que em fa del tot, feliç)

Ganes de vida....

De vegades patim tal saturació, de feina, de disposar de poc temps, de compartir, fins i tot, de poder menjar bé i amb calma, que ens llevem amb pressió al pit i estem així tot el dia.

Porto prous anys a aquesta feina per saber que fins al 24 de maig això serà així, no puc fer res més que tirar, i tirar, i tirar...

I la gent que m'envolta ja ho sap, i em deixa fer, no sóc de les que deixen la feina a l'empresa i obliden, de sempre, la porto a sobre.

Responsabilitat?, no ho se, més aviat patiment de no fallar i davant aquest volum de feina, segur que fallo amb alguna cosa, segur!

Tinc ganes de vida, de fer d'àvia, de caminar, com vaig fer divendres passat, de Montgat a Mataró vora el mar, mai havia caminat més de 17 quilòmetres, vaig gaudir, ventilar, veure el mar. Quina sort poder gaudir d'aquest Maresme...

Hem tingut temps, amb en Martí, de celebrar que tenim un nou Torres a la família. Amb el menú que ell va escollir.

Tinc ganes de néts, de dies tendres com ho va ser el de la mona..... 

Ganes d'abraçades, moltes i ben fortes....

De pensar en el casament de la meva filla el 15 de maig...
De passar un cap de setmana a Sant Cugat amb el fill gran i la seva família, que estic anyorada...

De sortir a sopar amb les amigues....

Tinc, a la fi, ganes de vida, de calma, de llegir,i sobretot, ganes de silenci.

Lo més important és que encara, tinc ganes de vida....

Saber escoltar....

Saber interpretar gestos, mirades, silencis....

No tothom en sap, cal certa edat, certa templaça, certa predisposició i ganes, sobre tot, ganes.

Em dic Joana, tinc 53 anys, estic feliçment divorciada fa 8 anys, sóc àvia, sóc mare, sóc dona, ara, ja se escoltar, després de molts entrebancs, també se mirar, i quan miro, veig endins, no el que jo vull veure, veig i sento els que tinc al voltant, i si no ho veig com ells, no dic que menteixen, senzillament penso que potser no ho veig tot, no ho se tot...

Aquest procés, algunes persones no el viuen, no poden sentir la pell, el tacte, l'ambient, la sensibilitat, no saben interpretar els silencis i les males cares, veure tot de color rosa deu tenir una part bona, segur, però els grissos, formen part de les nostres vides i no hem de castigar qui els veu, hem d'intentar que ampliín mires, que copsin colors, sentiments...

Però com és normal, et canses d'explicar, de fer entendre, que que carreguin amb tu les seves mancances i deixes de mirar, i escoltar, ja no interessa què diuen ni qui ho diu, tu ja estàs absent.

No has de castigar qui et vol ensenyar altres coses, altres punts de vista, has d'intentar compendre, però és evident, que de vegades ni es vol ni es pot.

Ara estic, del tot, concentrada, em cal calma, massa estrés m'afecta, ja ni tinc ganes ni crec, per tant he de complir el que és deure obligat per sobre viure, per seguir el camí.

Ja no em prenc les coses com abans, ara, el que cerco, és la calma.

Cap de setmana de pluja, de sentiments a flor de pell, d'emocions, dilluns serà un altre dia, i seguiré, i viuré, i ja no serà important, sols esperar que arribi juny i torni la vida normal.

Una cosa si diré, mai menteixo, d'aqui part dels problemes que he tingut.

Però ja no poso la cara per ningú, tinc una vida prou plena.

I tan aviat pugui... fugiré a Ribes de Freser, les aigües impetuosses expressen i alliberen vida.

Sovint cal posar distància.

Visceral.....

Aquesta ha estat una setmana complicada, certament, una setmana d'aquelles que decideixes callar doncs t'hi va la feina. M'he expressat al Facebok, espai bastant restringit i poc més.

Qui em coneix, que sou bastants, sabeu que em desfoga escriure, expressar, fer constar el que sento i aquesta setmana he callat, però lo just.

Considero que quan no estic al meu lloc de treball puc dir el que cregui convenient, només faltaria!

He tingut alguns "morritus", alguna mala cara i incomprensió, però és clar, davant el que presenten com una "santa", jo he de dir el que penso, l'he patit en carn pròpia, no m'ho han explicat, ho he viscut. Em diuen que ho entenen, però se que no.

Les persones podem viure de maneres molt diferents la mateixa situació. Fins aquí és normal, però qui no ha viscut les mentires davant de la justícia, fredament, negant el evident, malbaraten la realitat, explicant coses que no són certes, jugant amb el pa i les necessitats primeres del teu fill, aquesta persona... ni aigua!.

Mentires negant el que mitja ciutat sabia, i que va ser inaugurat quan va sortir la sentència, mentires respecte a com vaig aconseguir la meva feina, mentires respecte al que necessita un jove per viure, fins al punt de presentar un escrit al·legant que li cal 1 pot de desodorant al mes... segueixo?, algú així no pot, de cap manera, de cap! Merèixer el meu respecte, tan sols la meva freda ignorància.

A misses dites poc puc dir, em vaig mantenir fora fins a l'hora de votar, la meva visceralitat potser no hauria pogut callar...

Sí, sóc visceral, i molt!, quan em toca defensar els meus fills, la meva família. 

L'han pujat als altars, sols es va faltar dir que era la "divinitat" personificada.

Bé, que la pateixin, sols els desitjo que pateixin per la seva prepotència, mala llet, mal caràcter, mentires.... la meitat del que ens ha fet patir a la meva família. Per lo "bajini" la gent em diu que estàn d'acord amb mi, però aquí tothom calladet.

Un cop més penso emigrar, el Maresme és ample, ple de bona gent, de bones persones, jo no puc estar a un lloc on prengui decissions polítiques segons qui.

M'hi nego.

Visceral? NO, Mare.... tan sols. A la teva salut xata!

(Hòstia, m'he quedat nova! )

Adoctrinar....

 

No se què té en Wert, torero!!!, que és llegir alguna notícia del seu ministeri i aconseguir que tingui mala llet de bon matí.

Avui, dono gràcies, al temps i la meva edat, que en Martí acaba aquest any el batxillerat i no hauré d'actuar ja. Em veia sent de les primeres persones a ser atacades per les noves armes tasser dels mossos per anar a l'institut i muntar un "pollastre".

Ara, que som al segle XXI, sí pp sí... al XXI !!!! Obligaran la canalla a estudiar religió. OBLIGATS!!

I dic jo, no estem en un país aconfessional? JA!!, no us ho creieu pas això, som a un país on els ministres com en Wert, torero!!!, creuen que no sabem educar els nostres fills i filles, pobrets, no els evangelizem i és clar, algú ha de vetllar per ells no?

En Martí va ser batejat, per mantenir la pau marital, ho dic alt i clar, total, va servir per a una merda, ja em perdonareu. Ara, ell, no em perdona que ho fes, quan els seus germans no els vaig batejar. Li he explicat els motius, els entén, però creu que vaig ser poc contundent. És clar que davant l'amenaça que ho fessin d'amagat meu..... vaig cedir.

Ara ha decidit, te 18 anys i pot, apostatar. Li he dit que és una beneiteria, que no li doni més voltes, però el deixaré que faci, només faltaria!.

Total,tenim ministres com en Wert, torero!!!, que pensen que som nens petits, que no sabrem educar l'esperit o bé creences, però senyor Wert, torero!!!, gent com jo volem que els nostres fills i filles decideixin, quan tinguin edat, què volen creure i en qui!

Vostè, primer, els va voler españolitzar, ara, adoctrinar. No pas els meus!!

Els meus fills no han anat a escola per aprendre a pregar, resar, creure.... i han anat per tenir un futur, uns estudis, una educació, aquesta que vostè, "senyor" Wert, torero!!, ha posat al límit, aquests estudis elitistes que ja sols els podran permetre famílies amb diners, com vostè, no "senyor" Wert?, TORERO!!

(p.d. Com podeu entendre lo de torero és per lo xulo que és)

18.... ja?

 

He pensat dies què et podia escriure, dir, que no hagi fet ja.

Parlem sovint, discrepem, cert, la pubertat no és senzilla i jo sóc poc pacient... però en el important, en el nostre dia a dia, coincidim i ens agrada estar junts, compartir, ni que cada cop menys, com és normal.

Et podria dir que ja ets adult, però fa temps que et comportes com a tal, que prens decisons, que tens actituds de persona adulta.

He dit, també sovint, que ets el meu company de pis, de viatges, de camí, del dia a dia que de vegades no és senzill, però hi ets quan és important, quan cal, quan em fas falta. Sóc afortunada amb els fills, sempre hi sou. 

Sent massa petit, jove, t'ha tocat viure situacions difícils, ens ha tocat, no t'he pogut lliurar de tot, però has tirat endavant i has oblidat, madur com pocs. Has consolat i donat ànims, ho fas molt bé.

Martí, avui fas 18 anys, ja.... i jo segueixo perduda cercant l'infant aquell que sempre anava de la mà, pillin, simpàtic i alegre.

Ja se sap, per les mares, sempre sou els nostres nens.

Gaudeix, de la majoria d'edat, posa seny, que fer 18 no és fer el que vols, és aprendre a decidir. I sovint, no és senzill.

Raona, escolta i pensa dos cops les coses, jo seré aquí, com sempre, per quan vulguis i calgui. Seguiré lluitant perquè no et falti de res, però això, tu ja ho saps.

Ara, compartim altres coses, música, películes, secrets d'amor... fins i tot, hem coincidit anant de festa! Al concert de La Pegatina, quina gran nit al Clap!

T'estimo, petit meu, ni que ja em passes dos pams...

Doulas .......

Aquests dies hi ha cert rebombori amb aquest nom, segons elles, són dones que s'ofereixen a assessorar i acompanyar les gestants pels dubtes durant l'embaràs. Més o menys...

Què està passant en aquesta societat?

Quan jo vaig ser mare, els primers dubtes, els vaig consultar amb el metge, com és i ha de ser. No oblidem que tenia 17 anys quan em vaig embarassar per primer cop, no, no de "penalti", de gust!.

Després, els dubtes aquests que ens fan sentir una mica ximpleta al principi, o bé els parlava amb la meva mare, o amb la meva primera sogra. Elles, no eren tan "modernes" com jo, però havien parit en temps molt més difícils, i sabien, per experiència, com havia d'anar la cosa.

Una altra, era que després, jo feia, o no....

També tenia les amigues, més grans que jo, però és clar, de la colla, vaig ser la segona en ser mare!.

Què passa que ara han de pagar per assessoria emocional?, d'embaràs?, i el metge?, i la comadrona?, no són prou acompanyament?

S'han perdut els valors i les formes fins al punt que consultem fora de la família coses tan ximples com el mareig, la molta, o poca gana, agafar la canalla així o aixà?

No se, de veres, si són unes aprofitades o és que tenim unes noies joves, ni que la majoria ja tenen més de 30!, que no són valentes o capaces de tirar endavant amb la parella i família una cosa tan maca i personal com l'embaràs.

Quan he estat àvia, malgrat que han parit les meves joves, elles m'han consultat, comentat, preguntat, i sempre els he dit el mateix, cada embaràs és diferent, gaudeix del mateix, és un estat... únic!

Ja em perdonareu.... crec que és tan sols un negoci per gent feble, principalment.

Consulteu i confieu en les famílies, les mares, àvies, tietes, apart de consell, et donen afecte.

(A la foto la Petra i la Ramona amb el meu fill gran Carles, dues àvies que ja no hi són)

A dues mans....

 

Temps i temps que em pregunto com ho puc fer per gaudir dels dos a la vegada....

Ja tinc fama d'estranya i lliberal, però em neguitejo i em doneu plaer al mateix nivell, no entenc que no pugui fer un trio amb vosaltres.

Una tan blanca, fresca, lleugera i potent. Dispares el teu influx sobre cada raconet de la meva pell, cada dia, sempre que vull i em ve de gust, però reconec que quan més et gaudeixo és de bon matí, quan la meva pell encara està calenta del llit i amb les marques del llençol...

L'altre, negre, potent, concentra el seu poder a la meva boca, i d'allà, escampa el seu sabor, potent i fort, per cada porus del meu cos...

Mai he tingut manies amb els colors, cada un té lo seu i lo important és gaudir, força!. També és coneguda la meva debilitat pel negre....

Aquests dubtes que tinc, com gaudir a l'hora d'aquest desig visible i potent al meu cos, a la meva vida, a la meva pell i als meus llavis... sovint, em posen ben nerviosa.

Tanco els ulls i us puc sentir, els dos, a l'hora, i ja m'excito, em poso nerviosa i sigui on sigui, espero impacient el matí per repetir, un cop, dos, tres... els que faci falta i el cos aguanti.

Dutxa o café?, què faig primer?, Blanc o negre?.

Crec que de moment, seguiré começant per el negre!