18.... ja?

 

He pensat dies què et podia escriure, dir, que no hagi fet ja.

Parlem sovint, discrepem, cert, la pubertat no és senzilla i jo sóc poc pacient... però en el important, en el nostre dia a dia, coincidim i ens agrada estar junts, compartir, ni que cada cop menys, com és normal.

Et podria dir que ja ets adult, però fa temps que et comportes com a tal, que prens decisons, que tens actituds de persona adulta.

He dit, també sovint, que ets el meu company de pis, de viatges, de camí, del dia a dia que de vegades no és senzill, però hi ets quan és important, quan cal, quan em fas falta. Sóc afortunada amb els fills, sempre hi sou. 

Sent massa petit, jove, t'ha tocat viure situacions difícils, ens ha tocat, no t'he pogut lliurar de tot, però has tirat endavant i has oblidat, madur com pocs. Has consolat i donat ànims, ho fas molt bé.

Martí, avui fas 18 anys, ja.... i jo segueixo perduda cercant l'infant aquell que sempre anava de la mà, pillin, simpàtic i alegre.

Ja se sap, per les mares, sempre sou els nostres nens.

Gaudeix, de la majoria d'edat, posa seny, que fer 18 no és fer el que vols, és aprendre a decidir. I sovint, no és senzill.

Raona, escolta i pensa dos cops les coses, jo seré aquí, com sempre, per quan vulguis i calgui. Seguiré lluitant perquè no et falti de res, però això, tu ja ho saps.

Ara, compartim altres coses, música, películes, secrets d'amor... fins i tot, hem coincidit anant de festa! Al concert de La Pegatina, quina gran nit al Clap!

T'estimo, petit meu, ni que ja em passes dos pams...