Saber escoltar....

Saber interpretar gestos, mirades, silencis....

No tothom en sap, cal certa edat, certa templaça, certa predisposició i ganes, sobre tot, ganes.

Em dic Joana, tinc 53 anys, estic feliçment divorciada fa 8 anys, sóc àvia, sóc mare, sóc dona, ara, ja se escoltar, després de molts entrebancs, també se mirar, i quan miro, veig endins, no el que jo vull veure, veig i sento els que tinc al voltant, i si no ho veig com ells, no dic que menteixen, senzillament penso que potser no ho veig tot, no ho se tot...

Aquest procés, algunes persones no el viuen, no poden sentir la pell, el tacte, l'ambient, la sensibilitat, no saben interpretar els silencis i les males cares, veure tot de color rosa deu tenir una part bona, segur, però els grissos, formen part de les nostres vides i no hem de castigar qui els veu, hem d'intentar que ampliín mires, que copsin colors, sentiments...

Però com és normal, et canses d'explicar, de fer entendre, que que carreguin amb tu les seves mancances i deixes de mirar, i escoltar, ja no interessa què diuen ni qui ho diu, tu ja estàs absent.

No has de castigar qui et vol ensenyar altres coses, altres punts de vista, has d'intentar compendre, però és evident, que de vegades ni es vol ni es pot.

Ara estic, del tot, concentrada, em cal calma, massa estrés m'afecta, ja ni tinc ganes ni crec, per tant he de complir el que és deure obligat per sobre viure, per seguir el camí.

Ja no em prenc les coses com abans, ara, el que cerco, és la calma.

Cap de setmana de pluja, de sentiments a flor de pell, d'emocions, dilluns serà un altre dia, i seguiré, i viuré, i ja no serà important, sols esperar que arribi juny i torni la vida normal.

Una cosa si diré, mai menteixo, d'aqui part dels problemes que he tingut.

Però ja no poso la cara per ningú, tinc una vida prou plena.

I tan aviat pugui... fugiré a Ribes de Freser, les aigües impetuosses expressen i alliberen vida.

Sovint cal posar distància.