Vençuts i empastillats.

En les meves caminades per Mataró, vaig a la feina a peu 4 cops al dia, a part de quan surto a caminar per fer exercici, miro, contemplo, m'hi fixo, en les persones que vaig creuant, ni que sempre vaig al "meu rotllo", amb la música posada a les orelles, observo.

Ja fa bastant de temps veig persones assegudes als bancs, moltes soles, amb el cap baix, persones prou joves perquè en aquests horaris fosssin a la feina, persones amb aspecte de vençudes, imagino que aturats/des, principalment veig homes sols, homes amb cares ben tristes, potser per no veure un futur favorable?. Se, tinc clar, que són suposicions meves, no hi parlo, però cada vegada en veig més, entre 45 i 55 anys, més o menys, i insisteixo, els veig vençuts.

Tinc família a l'atur, tinc amistats que fa anys no troben res, és com si cap camí fos obert, cap esperança, cap il·lusió, mica en mica, vençuts per la vida i la falta d'esperances. Digui el que digui el Govern, els Governs, això va molt malament, la pobresa s'instal·la entre nosaltres de forma alarmant i ells, no ho veuen. O no volen veure...

Això porta, molts cops, a la segona paraula, empastillats, també observo, cada cop més, persones amb la mirada fixa, mig perduda, en aquest cas, veig més dones, deprimides, també amb un futur negre, o senzillament, desanimades, que cauen en el parany de prendre pastilles per millorar l'estat anímic, aquest que sovint ens traeix, ens deixa fetes pols i decaigudes. Aquestes són, també, visibles, i cada cop en veig més, són persones detectables per com miren i que semblen autòmats, apart de també, vençudes.

Observar el que ens envolta és important, saber escoltar també. Em pregunto, mentre observo, com pot ser que els que manen parlin de grans números, macroeconomia, grans esdeveniments, tot a l'engrós i pels rics, i oblidin, tan sovint, les persones, els treballadors i treballadores que amb menys de 50 anys, ja no veuen cap futur a les seves vides, cap....

Que no es queixin, llavors, quan la població els hi fot una bona rebolcada a les urnes, és el mínim que poden fer...

És conegut que no tinc cap, CAP, simpatia per Ada Colau, però jo, també donaria prioritat a les beques menjador, a qualsevol tema social, les persones, vés per on, són el més important.

Escoltem.... potser un dia serem a l'altre costat.