Aficions....

Al llarg dels meus 49 anys he cultivat diverses aficions, algunes m'han durat més que d'altres.
La que mai he deixat és la de llegir i també escriure. Sigui en privat, sigui, de fa uns anys en públic.
M'agrada i tant de bo tingués el "do" que d'altres tenen per fer.ho.
M'agrada escriure al bloc i alguns i algunes, els que em seguiu fa més temps, també sabeu que m'agrada escriure coses... picants... encara recordo que més d'un i una em varen renyar per fer pública aquesta "afició", és clar que em va importar ben poc i la segueixo practicant.
Els "Papers cubans" varen ser només una mostra.
Tampoc he deixat mai d'experimentar a la cuina, em relaxa, em diverteix i no em surt malament del tot, per tant, una afició per cuidar i mantenir, sense explicar a la dietista, és clar....
Fa un temps segueixo en especial dos blocs de cuina i un de formatges, em tenen del tot enganxada.
En Roc a la cuina, senzilles, properes i clares, les pot cuinar qualsevol.
Cuina és generós, similar, però potser amb més iniciatives.
Mundoquesos, soc una gran aficionada, també, al formatge, m'agrada provar de nous i diferents, afició compartida amb els fills i filla, cosa que sempre ajuda. Mai hagués pensat que hi havia tantes i tantes varietats.
Ara aprenc a fer fotos, ni que de moment, gaire bé no em surten. Serà la màquina? :)
Una mica més de Joana...

Fer feina....

Malgrat que ja tinc una edat, encara em sorprenen moltes coses, deu ser que estic viva i sento, però algunes d'aquestes coses, a la meva edat, ja no m'haurien de sorprendre.
No us heu trobat a la vida en general, pot ser en qualsevol àmbit, gent incompetent que per no dir quelcom tan senzill com "m'he equivocat", o bé, "ho he fet malament, perdona", prefereixen donar les culpes a la persona que tenen al costat? A part els i les que es queixen dels altres per tapar la seva pròpia incompetència.
Ho veig sovint, i m'emprenyo, i decideixo callar per no "liarla parda", o bé perquè el tema no m'interessa, que també passa.
Estem envoltats de persones mediocres que es creuen indispensables, creuen i ho creuen de veres, que sense ells el Món deixa de girar i no.... ho segueix fent.
Persones que se sacsegen les puces, i sempre troben a qui culpar dels mals.
Són perfectes! Al seu entendre és clar...
Em molesten de manera especial les que critiquen , les persones que fan capelletes amb un i un altre, malparlen de tot-hom i es creuen divinitats. Intervenen de totes les converses, ni que no calgui.
No poso ni noms ni llocs, per desgràcia de mediocres en trobem a molts racons...
No sabeu com em cansen....

De ser males persones, insolidaris....

Abans de tot deixo clar que no marxo de setmana santa, primer perquè em toca treballar, fins i tot els dies "senyalats" i després per motius econòmics, és clar.
Llegeixo que ara, que comença a "remuntar" un xic el turisme aquí a la nostra terra, que moltes persones veuen la possiblitat de treballar en els molts àmbits que aquest agafa, ara els que tenen feina, llegiu Aena, convoquen una vaga que podem denominar salvatge.
Fan vaga, com ja varen fer els "consentits i mimats" controladors, els dies més importants, no ja per lo molt que foteran els que vulguin viatjar i sortir, si no per les moltes famílies amb esperança de treballar i cotitzar, ni que sigui uns mesos, i ja no ho podràn fer.
Per fer vaga sempre s'ha de fotre la resta de la gent?. Perquè sempre fan aquestes coses els que més segura tenen la feina?.
És evident que hem de defesnar els nostres drets, però ara, en aquest moment, hem de ser, més que res, solidaris.
Quin país....
Per cert, ahir, un company, em va dir que no sap el motiu del dia de la "Dona treballadora, qu no de la "dona", li vaig respondre que el dia que les dones cobrem el mateix que els homes per la mateixa feina, el poden treure. Però encara estem a anys llum.
No he fet cap escrit sobre el dia doncs tal com ja he dit altres vegades, No accepto "dia de la dona", sense la paraula treballadora al seu darrera.

El valor del temps passat....

Aquesta nit passada, mentre no dormia, rumiava sobre la diferència d'aquesta campanya que encara que no de manera oficial, ja ha començat, i de fa 4 anys, de com i de quina manera ho vaig viure.
Hi ha una diferència molt important, aquesta, no estic implicada políticament, és a dir, només hi treballo, fort, com sempre he fet, treballar en algo que creus fa que t'impliquis molt més.
Però fa 4 anys, ho pasaba molt malament, tenia enormes dubtes, veia massa coses que no m'agradaven, em vaig posar, fins i tot, malalta.
Deu ser que la lluita política no s'ha fet per mi.
Segueixo pensant igual, no creieu que no, acostumo a ser fidel a les meves opinions, però també és cert que algunes persones que en el seu moment vaig defensar, ara no ho faria.
Per tant, la diferència principal, amb aquesta campanya, és que al no opinar al mateix lloc on ho feia, visc molt més tranquil·la, sense rencunies encara que aguanto les mateixes males cares de fa 4 anys!! :)
Al Món hi ha molta gent "rencorosa", per sort, la mantinc lluny.
Segueixo defensant la llibertat d'expressió, la faig servir, es pot veure.
Fa molts pocs dies, dinant amb un bon amic li vaig dir que no volia parlar de política amb ell, va quedar parat, però crec que va entendre que com no ho veurem de la mateixa manera i ell sí hi està implicat, no el vull perdre per una cosa que a mi ni em va ni em ve.
Però reconec que els únics nervis que ara m'afecten son per poder acabar, cada dia, la meva feina.
Jo, segueixo la meva lluita.

Enamorament....

Dels diumenges a la tarda, estirats un a cada sofà. Sovint amb les mans agafades, amb una gran laxitud, mirant la película que em decidit uns dies abans, fas crispetes, berenem, la mandra envaeix cada raconet de casa, d'aquest pis petit però ben repartit.
Enamorament dels instants compartits, del sopar que preparem a quatre mans, de l'Elmer que no ens deixa de rondar a veure què cau.
Caps de setmana que ens agraden així, senzills, de pocs compromissos, tranquils, viscuts però sense estrés.
Dissabte i per primera vegada amb en Dídac de convidat a dormir, una cosa diferent, erem tres a sopar i no ens va importar no escoltar les notícies doncs tota la nostra atenció era per ell...
Diumenge cercant on anem de vacances aquest any, tenim dubtes...
Els dilluns, després d'aquests caps de setmana, torno a la feina nova, positiva, tendre, gaire bé res em pot treure aquest somriure.
Em queda poc ja de gaudir de tu amb tanta intensitat, però l'aprofito.

Curs bàsic del saber estar.....

I ser una senyora en qualsevol moment.
Cuidar i mimar els fills de la teva parella, actual, com si fossin teus. Que tinguin una mare no treu poder tenir amb ells una bona relació. No son l'enemic, son nens.
No posar els peus a la feina de la mare de la criatura, i més quan no s'hi pinta res. És una provocació estúpida i infantil i et pots trobar que un dia et tornin la visita i et treguin els colors...
No anar a llocs oficials on no has estat citada, on no estàs implicada i sobre tot, deixar de tirar mirades insultants contra filles que ni coneixes i per sort, mai ho faràs.
Saber estar, en el meu cas, es anar on cal i quan cal.
Lo més divertit, criticar, mai s'ha de fer i molt més sense conèixer la persona de res. Que argumentar gelosia està passat de moda i no toca, i menys amb segons quines penyores.
Un altre dia parlarem de títols, de conviure i no pecar... fins i tot una atea com jo sap la diferència.
Ja ho he dit altres vegades, ser una senyora s'ha de demostrar.

30 anys i no oblidem...

Trucada al telèfon, cara d'estupefacció, la meva mare nerviosa, filla... tira els llibres aquests comunistes que tens que torna la dictadura i a tu et tanquen!
El llibre comunista, per ella és clar, era la biografía del "Che".
El meu marit de llavors nerviós, jo abraçada al meu petit d'un any i mig, i segura, molt segura que no podia triunfar aquest cop d'estat.
La meva veina a casa, els dos marits van a comprar els que les seves mares indiquen, sucre, espelmes, cigrons, arrós, patates i llenties.... a la botiga, la bogeria absoluta, no queda de gaire bé res de tot aixó.
Un dia llarc i feixuc, les dues avies em retreuen haver.me significat políticament, aixó vol dir haver estat de les Joventuts Comunistes i del PSUC, quan encara era una nena.
Jo només abraço el fill i espero, però el llibre no el tiro.
Arriba el vespre, veiem imatges, la cosa no tira endavant, però l'ensurt dura dies, molts dies....
Fins el punt que em demanen no surti al carrer, barcelona sempre es més perillosa.
Jo recupero la meva vida, enganxada al meu fill Carles, era la única "possesió" que jo volia salvar.
Ara, tot aixó, sona lluny, però els que ho varem viure, no oblidem.

M'han escrit un conte.....

En David és un d'aquests joves que sovint he trobat, amb idees, il·lusions, ganes, valent....
Valent per les voltes que està donant a la terra per tal de trobar una feina de lo "seu", lluny de la família i els amics/es.
Crec que algunes persones el deuen trobar "un cerebrito", però sota d'aquesta barba que sovint llueix i la seva alçada, molt considerable, s'amaga un home tendre i afectuós, afecte que compartim fa temps i espero seguim compartint.
Sovint, en llegir el seu bloc, he de repetir les lectures, de profundes que les trobo, però a mi m'agraden.
Va deixar una mena d'invitació al Facebook i jo vaig recollir el guant.
Em va dedicar aquestes lletres, que m'han dut un munt de records.
David, gràcies per ser com ets i no haver canviat amb mi i saps, jo també anyoro aqueslles vistes....

Sempre, quan parlo amb tu, em sento una mica petit (ja saps que per evitar aquest sentiment, que m’amago darrera la barba). Potser és perquè recordo aquell fabulós cinquè pis, les vistes del teu despatx, tot era antic però acollidor: antic com la nostra lluita, acollidor perquè som molts els que durant molts anys i hem posat els esforços. I quines vistes, Joana, quines vistes!

Recordo aquelles primeres visites, sempre em deies que sense la barba estava més guapo (ets de les poques dones que m’han dit guapo), aquelles primeres passes, les recordo amb tant d’enyor, us trobo tant a faltar a tots els companys, que amb tu, cometré la injustícia de no regalar-te cap història: només em surt dir-te que em moro de ganes de retrobar-nos en la lluita.

Quines vistes, Joana! Recordes? Quines vistes de la nostra ciutat, el nostre estimat Mataró...

I 14....

I encara no se com.
Però sí se lo molt que hem gaudit junts.
I ens espera Ribes de Fresser, i caminar, i cuinar i entrar, i sortir i el cinema....
Per molts anys Martí!!

El meu candidat....

La meva agrupació va escollir la setmana passada el candidat a l'Alcaldia.
Poc puc aportar al seu perfil. Persona honesta, accesible, sempre te una paraula amable i un minut per conversar.
Educat, creu en el que fa. Deixa participar, és més, demana que ho facis. Ja fa anys que el conec i encara no li he vist una mala cara ni una mala resposta.
No vaig poder anar a l'assemblea, en realitat, vaig preferir fer d'àvia, però li vaig comunicar el meu suport, ni que sigui en la distància, i ell va respondre amable i afectuós el meu correu.
Dona gust comptar amb un cap de llista com aquest.
Llàstima que no el puc votar, no votaré, no estic empadronada a Argentona, però a aquest poble li cal un canvi, i en Vador és el canvi efectiu i la coherència.
Ja n'hi ha prou de ximpleries.
Salvador Casas, el meu candidat.

Somriu, sigues feliç...

Fins al final....

Rayos y centellas....

Carros de demonios!

Un home.....

Un equip, una causa....
Proposar en Joan Antoni Ciller com a Mataroní del any, és proposar un col.lectiu. Però aquest no se si arribaria tan lluny sense en Ciller.
He parlat d'ell en altres ocasions. No se com el seu cos aguanta tota aquesta feina, apart de treballar per ell mateix i notar la crísi com la patim qualsevol.
Epma solidària és un gran i enorme col.lectiu, enorme d'esperit, de força i de ganes.
Ell és el cap visible, però darrera hi ha una junta que impulsa i treballa.
La Caminada de l'Alzheimer, amb més de 3000 participants l'any passat, no seria possible sense la dedicació, la falta de descans i el gasto enorme d'energia que li dedica.
Mica a mica s'ha deixat acompanyar i ajudar per altres persones, la seva alta responsabilitat fa que es preocupi per cada detall, cada instant, cada entrepà...No és només la caminada, acaba de tornar de Nicaràgua, ell s'ha pagat el viatge i gastos, d'innaugurar el projecte "Salvando el Nido". Després el teatre també solidàri.
Per mi és l'amic, el confessor, la ma que sovint m'empeny, el que sempre està disponible per donar una mà...
Sempre el trobareu treballant.
Crec que mereix, i molt, aquest premi.
El voteu?, és la darrera setmana. No oblideu confirmar el vot al vostre correu!.

Allò de l'edat.....

Per sort i com diu una benvolguda amiga, "para gustos, los colores".
Llegint la premsa, fa un parell de dies, em vaig topar amb una imatge que em va deixar del tot, "encandilada". Va ser el seu somriure, varen ser, fins i tot, les seves arrugues d'expressió, no se... un "flechazo", no tant d'amor, si no de sensacions.
No em sona gens el seu nom, Alfonso de Azpiri, i sembla que és molt famós, però com el còmic, a no ser que sigui Maitena, no és lo meu, no el coneixia.
He mirat la seva imatge llarga estona, el trobo sensual, agradable, guapo, no se....
Qui diu que un home amb més de seixanta anys no pot ser atractiu?. Ja se que per la imatge l'hauran "maquejat", però el somriure i les marques d'expressió... no.
Aquí la prova. Un bombonet madur.

Ocupa, que algo queda....

Ahir vaig, varem, viure una situació que no desitjo a ningú.

A quarts de set de la tarda varen trucar al timbre de la meva feina, potser per desconeixement es va obrir la porta i ens varem trobar, en uns instants, la seu ocupada per unes 15-20 opersones que ens varen anunciar que feien una ocupació “simbòlica”.

Primer et quedes parat, després t’espantes, però les tres dones que portem ja un munt d’anys treballant a l’empresa tenim molt de caràcter i no ens varem acoquinar. Varem plantar cara, primer varem barrar el pas a l’interior, on hauria estat molt complicat treure’ls, no varen passar de la recepció. Després els varem dir que allà no hi havia cap càrrec polític, que érem quatre treballadores i per tant estaven agredint les persones que deien defensar.

No va servir de res, el seu “cabecilla” marcava molt bé les instruccions i tots obeint com xaiets.

Al moment que varen voler desplegar una pancarta i fer fotos els varem intentar fer fora. Consti que primer varem actuar amb molt bones paraules, amb calma, però en aquest instant i veien que la nostra invitació a abandonar la seu no feia efecte, varem començar a fer pressió.

Els varem treure al carrer, mica a mica, però sense parar. Tres “jabates” amb caràcter i decidides. Quan varen arribar els mossos i la local ja eren fora cridant.

Cert que no eren violents, tot s’ha de dir, però no s’esperaven pas tres dones com les que varen trobar.

Com és evident no estic d’acord amb els ocupes, però molt menys amb aquestes actuacions que només serveixen per atacar persones que treballen, encara que apart d’alguns insults, també ens varen dir que si tenim carnet del PSC no som treballadores....

Avui presumeixen de les notícies a la premsa i a la seva web, quina pena de jovent. Això sí, el calçat que portaven era de marca.

Com diu la meva companya, des de l’època de Franco ningú l’havia coaccionat per tenir carnet. A mi tampoc.

Onada blava...

I jo esgarrifada!
Quin cap de setmana més "pepero" a totes les notícies.
Una gran convenció, diuen, ni una proposta. Almenys cap de clara. Molta llum, mola gent i molta "parafarnàlia", però de feina què?.
Estàn d'amunt una inmensa onada i només veuen el que els interesa. Això sí, insults els que volgueu.
Pensen controlar totes les coses que els interessen, però no que ella cobri dos sous.
Consti que estic en contra dels sous que cobren els ex presidents d'empresses privades, els pensionistes i jubilats, amb pensions molt més petites, no poden cobrar dues no?, i ells sí?.
Crec que ara, més que mai, els i les que som i creiem que l'esquerra és la millor opció, hem d'estar al peu cel canyó, al dia, i sobre tot, treballar perquè no passin, ara, més que mai.
Aquests han d'arreglar el país?, jo ja em dono per arreglada.
Per una vegada estic d'acord amb aquest senyor.
(Acudit: Los Calvitos)

On ningú ens trobi....

Ningú.

Passa, ja ho se....

Però potser viscut en primera persona et fa pensar.

Ahir a la tarda, quan feia el meu tallat abans d’anar a la feina, uns insistents trucs al timbre del carrer em varen fer deixar això per preguntar quí era, no és una hora que jo tingui visites.

La veu d’un home, nerviós i insistent sobre on anava em va fer obrir. Vaig escoltar passes ràpides i corredisses a l’escala. Però jo, gens xafardera, vaig tornar a les meves coses. Un cop arreglada vaig baixar per marxar a la feina i una gran furgoneta estava aparcada a la vorera, els seu color gris no deixava dubte d’on era, de “Can Junqueres”.

Sorpressa vaig mirar endins de l’escala, som una comunitat petita i ens coneixem totes, dic totes doncs el 90 per cent som dones, vidues i de més de 75 anys i totes em conèixen des de que vaig nèixer.

A la vorera del davant vaig veure un treballador d’aquesta empresa i un company del PSC, amb els ulls plorosos i visiblement nerviós. M’hi vaig acostar i sense preguntar em va dir que havien trobat el seu cunyat mort, el veí del tercer primera, un senyor alt, gros i una mica esquerp que vivia sol. Li vaig preguntar si era mort d’ahir i em va dir que no sabien quan havia mort, que fa molts dies que no els agafava el telèfon. Era una persona solitària, a l’escala tot just et deia bon dia.

Li vaig donar el condol i vaig marxar a la feina.

Després, vaig anar pensant en lo trist de la situació, morir sol, sense que ningú es doni compte fins dies després, ves a saber de quan era mort. Ja se que passa, sovint ho podem llegir a la premsa, però ahir, potser per viure el moment precís de la trovalla, em vaig quedar, del tot, impresionada.

Ho trobo molt trist.

De lleis....

Estic bastant sorpresa per les reaccions que estàn tenint algunes persones amb la llei antitabac.
Era evident que no seria senzill, mai ho és. És del tot impopular, ni que jo n'estigui encantada.
No entenc que es cridi a la insubmissió, a no fer cas de la mateixa. Argumenten que perden clients. No és cert, fan servir amenaces, com per exemple acomiadar treballadors/es si el govern no la treu.
Dissabte a la tarda vaig donar una volta, gran, per Mataró i tots els bars del centre eren plens a vessar, dins i fora.
Espero, de veritat, que el Govern es mantingui ferm i apliqui les màximes sancions als que no la compleixin. No és cert que si vas per un tram de 90k a 120k perds punts i tens una "bona" multa?. Les lleis, agradin o no, s'han de complir. tots i totes!
Lo millor, ara diuen que els no fumadors som intransigents.... quin riure!. No és més intransigent qui es posa al teu costat i fuma, i fuma i fuma sense preguntar si molesta?.
Soc radical?, potser sí, però que no em donin arguments que van contra la salut i que no son certs. Els no fumadors hem aguantat molts anys, ara es el nostre torn de prendre un cafè lliure de fum.
Ahir li vaig dir a una companyia de feina que feia olor de tabac, li vaig dir... ben dit ok?, el dia que tinguis un nuvi farà un peto a un cendrer, no a la teva boca, no et podrà assaborir.
No li va agradar, però crec que almenys l'ha fet reflexionar.

Pubertat, aquesta dura companya de camí...

Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....

Aquesta escala...

Crec que la majoria de nosaltres, en començar un any, un altre, fem un petit recull, del viscut i del que encara esperem viure.
No sabem què ens pot dur l'any, de vegades un comiat, que no per esperat, ens sorprèn el moment escollit. Respectable, com tot.
També ens pot portar cert neguit, algunes proves mèdiques pesades i feixugues i per sort, amb resultat positiu.
També tenim algun escull jurídic, mai ve de gust, però de vegades ens hem de defensar, els hem de defensar.
Després trobarem una campanya electoral, gens calmada, ni tranquil·la, ni relaxada.... però ja en porto.. uff... des de l'any 91?, un bon grapat.
Enmig de tot això, que sembla tot negatiu, potser algú s'anima i torno a ser àvia. O potser podem anar de vacances a aquest lloc que ens ve de gust i del qual ja busquem hotel, llocs per visitar i en parlem, o passar uns dies a Ribes i a Queralbs, el nostre refugi...
Cal pujar les escales, ni que ens costi sovint, cal trobar enmig del camí aquests instants per respirar, per gaudir, per ser feliç.
Cal trobar aquesta barana on reposar i agafar força. Aquest cafè en bona companyia, aquest sopar esperat llargament...
Ni que les escales apuntin directe al cel. Com podeu veure començo l'any amb optimisme.
(aquestes son de A Coruña i li vaig posar per nom, de A Coruña al Cel)

Per què tot comença?...

Per què tot comença pel principi?
No te sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere
(del llibre Jerarquies, premi Laureà Mela 2003)
Poques coses millor després d'una llarga caminada per la platja que bona poesia.

Símptomes....

Potser sí.

Entrem en un any nou, un any que serà especial en molts aspectes. El primer i més immediat és que tindrem, a " Can Torres", una neboda xinesa. Estem del tot encantats, una nena que els seus esplendorosos pares recullen l'11 de febrer.

Un any on servidora fa 50 anys, no serà fins a l'agost però com això no m'afecta gens, ja ho dic amb temps.

Però potser sí que m'afecta i no en sóc conscient, he notat certs símptomes els darrers mesos i vull culpar, vaja, crec, al canvi de dècada.

Ja no m'agrada discutir, m'avorreix molt i molt.

No aguanto veure un partit de basquet del Barça, cosa que sempre m'ha encantat, em poso massa nerviosa.

Prefereixo el cinema a casa que al MParc, ple de crispetes i xarrups de beguda.

No em ve de gust sortir a ballar, tant que sempre m'ha agradat.

Res supera a una tarda amb en Martí i en Dídac, marxa assegurada.

No suporto que em fumin, el dia de Nadal fins a les calces em feien tuf de fum. Els intransigents som nosaltres?.

No m'agrada alterar els horaris, això segur que són manies d'àvia.

Gaudeixo planxant, llegir en silenci, els diumenges a la tarda....

Cuinar llargues hores per regalar després la teca als fills.

Cada vegada defenso amb més passió les coses en les quals crec.

Són petites coses, algunes m'han agradat sempre, però algunes, ho tinc clar, són símptomes, ara cal endreçar.

I l'amor?.... ni de lluny!

Bon any a tots i totes, d'acord, gairebé a tots i totes!.

No, no i NO......

Podria fer servir moltes paraules, un munt, per definir aquest nou conseller de cultura. No la seva persona, ja ha quedat ben "retratat" amb la seva acceptació del càrrec, vull dir el fet que hagi acceptat.
Incomprensible, inacceptable, inadmissible... i més....
Com pots entrar en un govern si formes part de la seva oposició?, és pot fer oposició així?. Son dues senzilles preguntes i la resposta, en els dos casos, és NO.
Per coherència, per fidelitat i per moltes altres coses.
Però i la resposta dels meus?, decisió personal?, no és tan legal o lícit opinar obertament del que veus malament i en canvi als vulgars mortals ens poden renyar per escriure què pensem i en aquest senyor se li dona aquest títol?, també és decissió personal escriure no?.
Sembla que la seva "decisió personal" no te res a veure amb aquesta paraula que a mi em fa tant de fàstic, enorme fàstic: sociovergència", us imagineu algo pitjor?.
Diu en "José" que en Mascarell ja ha demanat la baixa, doncs que li donin i rapideta, més ràpids haurien d'haver estat i retirar el carnet a un trànsfuga com és aquest.
El "Iceta" que diu que l'entén... han perdut tots el cap?, què s'ha d'entendre?.
Sort que algú ho ha dit clar i català, és un traïdor, punt.
No pots ser del Barça i animar el Madrid quan juga al Camp nou.
(sort que ahir després de 7 hores de cotxe per anar a Saragossa al funeral d'un cosí em vaig calmar una mica, el meu escrit havia de ser molt més dur).

Estimem i ens estimen....

Per tant, els hi desitgem...
També us estimem.
(En Martí fa pràctiques fent nadales)

Un mal, molt mal dia....

Arribo a la feina, poc després he tingut un enorme disgust, una de les meves tasques és fer recull de premsa.
Només començar trobo la notícia al Tot Mataró, l'Oriol és mort.
He fet un crit, la meva companya de feina ha fet un bot.
Com és possible?, com pot ser?, sabia que estava pitjor, més de tres anys lluitant amb la malaltia, ho podia veure a la seva cara la darrera vegada que ens varem trobar a la Plaça de l'Actua, estaba cansat i varem xerrar una estoneteta dels fills, el canvi de feina, es va preocupar per si jo estaba bé... ell era així, generós, bona gent, company i persona.
Em venen al cap un munt de records, quan el vaig convèncer perquè es fes el carnet, ell era independent, em va fer un somriure i em va dir, ara ja no em perseguiràs més no?...
Fa uns dies una bona amiga em va comentar que això anava fatal, hi he pensat sovint.
No entenc que després de tanta dedicació, de tants anys, de tanta feina feta, ara, hagi de saber aquestes notícies per la premsa.
Cada dia pitjor, així no s'estampen!!
Oriol, et recordo amb molt d'afecte, ho saps, poc més puc fer ara que anar i donar una abraçada a la teva dona, per transmetre força, aquesta que avui em costa trobar.

De "temporada"...

Ni sóc la primera, ni sóc la darrera, que aquests dies ens posen una mica "toves", no sé si és la foscor de les tardes, els detalls rebuts, les visites, no sé....
En arribar aquestes dates, sempre, ni que no vulgui, em ve al cap un munt d'instants de l'any que s'acaba, l'any que ens diu adéu i continueu...
No sóc, ni seré mai, creient, però aquests dies m'emocionen els retrobaments, els fills a casa per Nadal, la insistència en què faci el menú de l'any passat... uns entrants, l'escudella, l'ànec a la taronja.... i jo, que m'agrada provar coses noves, volia fer espatlla de xai sense os, farcida i amb salsa de dàtils...
Fent el repàs anual em dono compte que ja fa més d'un any que vaig plegar de l'antic departament, més d'un any coneixent gent nova i treballant d'una altra manera, amb un altre tarannà.
En Dídac a fet 2 anys, ara està en una etapa preciosa, per gaudir d'ell.



En Martí al febrer en fa 14.... encara anem junts a tot arreu, com per exemple, de vacances.



Em miro al mirall i no veig gaires canvis, de moment no tinc arrugues, ni que si tinc més cabells blancs...
Ha estat un any ràpid, un any que ha passat una mica estrany, sense massa ensurts i amb una greu equivocació comesa el 27 de setembre i que si tot va com cal, s'acaba el 7 de febrer, però potser ha estat l'única cosa que ha alterat un any que no ha estat gens malament.
Un any on he dit adéu a una molt estimada persona i on vaig descobrir, no sense certa pena, que els motius culturals pesen molt, marquen molt i jo... ja estic gran per massa canvis. Per sort, en guardo un deliciós record. M'han estimat, i molt, he estimat, potser no tant o de la mateixa manera.

No, certament, no ha estat un mal any, com diuen per sud Amèrica, sóc una "tía suertuda", malgrat tot.

"Ara no toca"....

I molt menys després del “manteig”.
Algunes coses em descoloquen.
Mai “toca”, mai és bon moment, mai et fan cas, mai pots expressar, discrepar, etc... si no, et “pentinen”.
Alguns veuen “fantasmes” on no n’hi ha, veuen ombres i possibles guerres, manipulacions i sospites.
Així ens va... i ella, també callada, no ho entenc. Molta gent estem amb ella, vàries m'han vingut a veure i no ho entenen, però ningú piula on ho ha de fer.
Desplaçament ascendent en diuen, i és la número dos, diguin el que diguin i de manera natural seria la succesora, cap de grup i de l'oposició a qualsevol lloc. Només fan successors naturals quan convé?.
La Marina Geli diu que hem, han, d'escoltar a la gent, la gran pregunta, algú l'escolta a ella?.
En fi... així anem. Ara a esperar que algú em "canti":

Niña,
deja ya de joder con la pelota.
Niña,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca...

Com diu en Serrat... Esos locos bajitos....

Un bon llibre.....

I una dolça setmana.
Donat que tinc acumulades moltes hores de la campanya electoral, i per anar avançant abans de que s'acabi l'any, em vaig agafar dijous i divendres de festa. Això m'ha permès gaudir de 9 dies de festa, no sabeu pas lo bé que m'han anat.
Tenia, si, "tenia", previstes moltes coses, però com sempre, el resultat ha estat un altre.
Vaig anar a Barcelona, això sí, a veure les llums dels carrers. He cuidat el net i n'hem gaudit molt.
Però no he fet les visites de cortesia previstes, ara m'agrada més que "vinguin" que no pas "anar".
També he cuinat, la meva filla em va dir molt seriosa: Mama, segur que soc filla teva?, com es possible que no m'agradi gens ni mica cuinar i tu aprofitis cada instant que tens per fer-ho?.
Però crec que a lo que he dedicat més hores es a llegir, sempre llegeixo dos a la vegada, però parlaré d'un: L'Estany de foc, de Silvestre Vilaplana.
Un llibre d'aquells que no saps què ni com acaba fins gaire bé la darrera pàgina. Misteri, assassinats, inquisició, fanatisme, ignorància..... És una mica dur, ni que ja sabem què i qui va ser la "Santa Inquisició", és un llibre molt documentat i que m'ha tingut, del tot, enganxada.
Si teniu oportunitat, si algú vol jo li deixo, el llegiu.

De bona "pasta"....

Som bona gent, ha quedat demostrat en més d'una ocasió.
Si parlo del tema dels controladors, no només d'aeroports, si no també de milers de persones que no varen poder complir els seus somnis, podem comprovar, ja aquí, que la gent és bona. Malgrat el disgust, la mala llet, les pèrdues econòmiques i emocionals, no varen fotre un jec d'hòsties a cap d'ells.
Ahir, en petita escala, vaig a l'hospital doncs hi tenia visita concertada fa 3 mesos, el metge es de vacances i "supuestamente", em tenien que haver avisat. Després d'esperar més de vint minuts la doctora del despatx del costat em va comunicar la notícia. Prenc paciència, total, he perdut gaire bé tot un matí.
Arribo a la parada del bus de l'hospital i el bus triga 30 minuts a venir, línia 1, això un dia laborable!. El conductor ens explica que tenen una averia i un bus endarrerit, sembla que no tenen cap bus de recanvi. Paciència, un cop més. Ningú fa un escàndol, malgrat que algunes persones arriben tard, ara sí, ja he perdut el matí sencer.
Podem, també, parlar de la justícia d'aquest país, aquesta no va lenta, va a pas de cargolet, tampoc tens opció a fer queixes, ells diuen el 7 de febrer, i has d'esperar, no queda un altre remei.
Som bona gent en aquest país o potser ja tenim clar que fer queixes no serveix per res.
Sort que a la tarda, vaig gaudir de valent amb en Dídac i en Martí, ja ni recordava la mala lluna del matí. Dimarts va fer dos anys, ja!.

Pubertat i tenir les coses clares....

Sovint he comentat, és el que te tenir debilitat per els fills/es, que en Martí te les coses massa clares.

Dic massa, perquè només te 13 anys, i no em deixa de sorprendre que tingui clar el seu futur, temes de política que a gaire bé cap jove de la seva edat els interessa, què vol i què no vol, i lo capaç que és d'intervenir en una conversa d'adults i no quedar malament.
Cert que és un xic radical, blanc o negre, però la pubertat te aquestes coses no?.
També és un gran solidari, ara fa campanya per la Marató de tv3.
Potser li ha tocat de viure coses que l'han fet madurar massa aviat, però crec que ho va assumint, que veu què pot i què no pot canviar, algunes coses ja les ha deixat per inútils.
Ahir, llegint l'escrit que ha fet al seu bloc, "El bloc d'en Martí i la mare que el va parir", el vaig veure, encara, més gran.
Sort, que als vespres, encara, em permet que l'abraci i el petonegi, per anar deixant l'enyorança poc a poc, i sort, també, que compartim molts gustos musicals i una sana afició per la cuina.

I no em varen mentir.....

Al febrer us vaig comentar una notícia que m'havien "xivat", de tant increible vaig pensar que algú hi posaria seny, que algú ho frenaria....
Doncs no, ja la tinc confirmada, per desgràcia.