Vacances...

Relax, caminar, parlar, petonejar, dormir, fer gazpatxo, menjar els cogombres, esberginies i tomàquets, regals d'en Remi, llegir més del "normal", vestir més informal, fer neteja de papers ja oblidats, descobrir persones noves, retrobar amistats llunyanes, fer maletes, desfer i tornar, convides a dinar, et conviden a sopar, fas un café i un altre....no estàs sola ni un minut, però ho agraiexes, ja tindrem temps per estar.hi, et poses un xic morena, ni que t'amaguis del sol, vas a la paltja a les 8 del vespre i camines, esperes que es bany el nen tot observant l'horitzó, esperes novetats i més que rés, gaudeixes d'aquestes coses...., vas al cinema, que si Srek, que si en Harry Potter, menges crispetes, malgrat que no t'agraden...
Rellegir escrits de fà anys, d'alguns poetes "no reconeguts" un d'ells pensador bastan "Indi", tal com ell es defineix i a la vegada em dona permís per posar aquesta imatge, alguns descobrireu en aquesta imatge, presa després d'un magnífic dinar a "Villa Bética", i un estupendo salmorejo marca "Soriano&company", qui s'amaga al darrera.
Dues poesies, bons desitjos i afecte per tots i totes, jo, ara, a descansar i desconnectar.
Bones vacances!.

Així donar-te l'aire
quan és arrel de roses
com aquell bes
que tu pensaves.
(Manel Patricio).
------------------------------------------
Joana
quan arriba sant Jordi
i ens envaeix la calor
i el color de les roses,
jo comprenc els volcans
i sento un terratrèmol
interior i personal.
(L'Indi).

Gorda...

Dijous passat, molt ben acompanyada de 3 amigues i un amic, vaig anar a veure l'obra que porta aquest títol.
El començament de l'obra, típic i tòpic, dona grassa, simpàtica i divertida, lliga, com qui no vol la cosa, jove executiu, amb secretària rossa i guapa, que aspira al jefe. Els convencionalismes i la hipocresia dels "amics " i companys de feina, el fan desistir, malgrat estar enamorat, passar estones magnífiques amb ella etc...
No valoraré l'obra, no soc pas crítica ni entesa en la matèria, però admeto que els cinc que anavem, varem sortir dolguts i una mica moixos. Però dues de les persones que anavem en el grupet, estavem especialment sensibles, en P. és gai, i jo, la grassa, sobretot per una frase que diuen a la meitat, més o menys... A les persones ens fan por les diferències, per aixó les menyspreem...., és a dir, allò famós del fet diferèncial, rés de rés.
Vaig recordar situacions viscudas, per cert ja superades, però en P. i jo varem estar parlant una bona estona sobre discriminar les persones, sigui per la condició que sigui, en aquest cas era purament de pes, en el cas d'ell de sexe i en altres per colors de pell....
Admeto que jo pensaba que anava a veure una obra de riure, no se el motiu, però ho pensaba, la resta també. Lo més decebedor no va ser que no fos així, lo pitjor és el mal gust de boca que deixa el final, ella és capaç de fer tots els esforços possibles per "agradar" els seus amics, fins i tot operar.se. Però ell, és incapaç d'afrontar els mateixos amics i com és evident, lo fàcil és no donar la cara.
He esperat dos dies a fer aquest post per rumiar una mica de quina manera ho feia, és evident que em va afectar, no per el meu present, potser per el meu passat.
Tants i tantes persones insubstancials i lleugeres de cascs haurien de veure l'obra, per descubrir el mal que poden fer certs comentaris. No tot.hom està gras per menjar molt, com no tot.hom te els ulls blaus, ni les mans llargues, ni els pits grans, ni uns llavis sensuals....
(sort que al final del vespre varem passar per la plaça de la brisa i algún vall i alguns carícia varen calmar els ànims).

Dependències municipals...

O com perdre el temps de manera absurda i estúpida a l'Ajuntament....
Amb el canvi de casa, que us he explicat i sabeu que ha trigat a ser efectiu, he esperat a empadronar l'Elmer, el nostre gos a la casa actual, i espero que definitiva.
Dilluns a la tarda vaig anar a l'OFIAC, Oficina d'Atenció ciutadana de l'Ajuntament de Mataró, on per cert sempre em solucionen els problemes i funciona molt bé, vagi aixó per endavant. Informo de les meves intencions a la persona que m'atén i em diu, educada i disculpant.se, aquesta és de les poques gestions que no fem aqui, ha d'anar al carrer de Cuba, de 9 a 14h. Molt amable, la noia, imprimeix el full de sol.licitud i decideixo anar.hi dimecres, son les 15:30 i ja està tancat i jo vaig cap a la feina.
Ahir al matí, en Martí i jo, tots formalets, anem al carrer de Cuba, li explico el mateix a la dona que m'atén i em respón que aixó ara és a la Plaça Catalunya, jo, extranyada, li dic que m'han enviat allà de l'OFIAC, ella insisteix, ho sento, no la podem atendre....
Total, pacient i decidida aquest matí amb una calor que em suen fins i tot les ungles, amb en Martí de nou, cap a la Plaça Catalunya, sorpresa!!!, m'atén un funcionari, no podia ser d'una altra manera, i em diu que ha de constar a la cartilla, reglamentaria que jo duc i expedida per el veterinari de la gossera Municipal, la raça del gos, jo li dic que ja consta, posa que és un gos "creuat" de raça mitjana, doncs no, em diu que torni al veterinari i especifiqui la raça del gos, llavors ja emprenyada li he respost... doncs no!, aquest gos serà des de avui un "sin papeles", està vacunat, desparasitat, net, és bon gos però no està registrat per la negligència d'un funcionari que ha decidit que el meu gos no és ros amb els ulls blaus!!. Encara no entenc com m'han deixat empadronar a mi, d'avi murcià, pare català, mare francesa.... de quina raça dec ser?????.
Quins pebrots home!. He perdut dos matins de les meves vacances per legalitzar una situació que per tontería i poca flexibilitat municipal ja no faré mai més.

El "même" de la catosfera i el viatger....

Vaig tard, ho se, però tinc "dispensa"...

La meva estimada amiga Glòria, em fà arribar, un cop més, junt amb la María, un "meme". Bueno, son dos diferents, anem a veure si em surt bé...
El primer, de la Glòria, sobre recomanacions de la catosfera.

Un bloc en català: (ostres quin compromís, em costa dir sols ún, però és el "joc"), Anoharra, de Francesc Puigcarbó, la tendresa de la seva poesia em te del tot encisada.
Un bloc en un altre idioma: El club de los corazones solitarios, les paraules d'en Rafael m'emocionen més sovint que jo voldria. Relats que transmeten i molt.
Un post d'especial interès: Recordo i rellegeixo doncs el tinc guardat, una poesia de Javier Naya, Mi beso, encara que ja l'he llegit un munt de vegades, em segueix posant els pèls de punta!.
Recomanar una web: uff..... aixó sí és complicat. Centpeus, investigació entenedora per ignorants com jo.
Recomanar una eina: Estic experimentant amb Box store, per posar música al bloc.
Audio: Goear.com, el mateix, però ja el domino.. je je.
No li passo a ningú, ja ha caducat!.

Per la Maria:

Llocs per visitar: (entenc que pendents).

Mar del Nord i Fiords Noruegs.
Perito Moreno, Patagònia.
Ortigueiro.
Menorca, he de coneixer algú.
Islàndia.
Canadà.

Rutes:

El transcantàbric, amb un preu impossible.

M'agradaria tornar a:

Istanbul.
Madrid.
Granada.
Bilbao.
Londres.

(Espero no haber aburrit massa!).
Deixo una cançò molt maca que he "descobert" fà poquets dies.

Aixó és una persona lletrada?, aixó és un imbècil !

Llegeixo i no m'ho crec. Torno a llegir, potser el mal de coll m'ha afectat la comprensió, la lectura, ves a saber!.

Però no, he llegit bé, clar i entenedor, han retirat la qustòdia de unes nenes a una mare per ser lesbiana....

No és possible!, però a quin Mon vivim?, però d'on ha sortit aquest jutge cafre i beneït que compara el lesbianisme amb ser.... pederasta, drogadicte, prostitura o pertanyer a una secta....

Sabia, més ben dit, se i soc conscient que en aquest país nostre queda molta gent inculta, molts fatxendes, molts racistes, molts masclistes, i molt més!, però un jutge, carrera complicada i sols a l'abast dels més estudiosos, com varen aprovar a un animal com aquest?.

Estic indignada, cabrejada i espero, impacient, que algú destituexi aquest maníac, perturbat i racista.

No sols estic enfadada per el pas enrrera que aixó representa, molta gent encara confia en aquesta "justícia" absurda, estic enfadada perque porto tota la meva vida de mare ensenyant als meus fills que no han de diferènciar les persones per amb qui o quan dormen, que lo real, lo que val de veres, és l'amor. Per les moltes converses amb la meva filla sobre aquest tema, sobre la il.lusió de poder casar.se, adoptar, de que ningú la jutgi per tenir núvia, per tot el que hem avançat i normalitzat, per la il.lusió que em fà el casament d'elles dues.

Per els amics gais que tinc, maravellosos i bonissimes persones, generosos, dignes i educats.

Espero que aviat, però ja mateix, algú destituexi aquest capullo. Diu que l'estàn investigant, però mentres, ell segueix jutjan i condemnant les persones per la seva orientació sexual. Una vergonya!.

Perdoneu, avui estic realment, molt enfadada!.

Aíííí....

Mala setmana aquesta, des de aquest dimecres soc a casa "imposibilitada".
Una contractura muscular a les cervicals em te feta pols, aixó fà més mal que parir un fill. D'aqui la meva absència i poques visites blocaires.
Cinc minuts a l'ordinador son, ara mateix, una tortura!.
Aquesta setmana, amb en Martí de campaments i mil soparets i trobades pendents i ja vaieu!, no es poden fer plans, és evident.
Avui, un germà i la seva dona em duen entre "cotons" a sopar, però rés de marxeta, ssnniiff.
Tinc un meme pendent, per part de la María i la Glòria, tan aviat pugui el faig reines.

Intolerància, un cop més....

Una vegada més, els violents i intolerants han fet valer la seva "raó" a cops de puny, patades i insults.

Vaig llegir al diari que el passat diumenge s'havia "declarat" dia sense banyador. Aquesta notícia, entre tantes de dolentes, em va fer certa gràcia, vaig deixar escapar un lleuger somriure i tot.

Però noi, uns bèsties varen golpejar un noi, aqui a Mataró, per haber decidit seguir aquesta jornada, diguem, eroticofestiva.

Sembla que el noi va quedar amb uns amics per dur a terme nudisme, amb tan mala fortuna que va coincidir amb tres, o més, brètols. Sort que al final, quan ja l'avien agredit, algus banyistes el varen defensar.

Tan repugnant és veure una persona sense complexes, lliure i nua?, no podem decidir "tèxtil sí o no"?.

Jo tinc clar que no ho faria, (no vull pas espantar els peixos), però com és evident, i ja m'hi he trobat, si vaig a la paltja i algú és nu aprop meu, ni em molesta ni m'hi fixo, trobo que el cos humà és maco i si el volem lluïr no hi veig on és el problema. No crec pas que calgui fer "guetos" per aquestes persones que ho practiquen, ho trobo del tot, anticuat.

Viu i deixa viure, gran frase!, espero que aixó sigui tan sols una anècdota, desagradable, cert.

Vive.

Deja vivir.

Necesito un instante

que me dejes

respirar,

salir sin molestarte.

Alguien

dijo

que yo soy para ti.

Dime,

dime que si

y luego desaparece.

(Jarabe de Palo).

Sí.. sííí... ssssíííííí... oohhhhhh

Orgasme!
Una conseqüència de petons, abraçades, llepades, pesigadetes, grapejades en general i que un cop aconsseguida aquesta fita, oblidem els preliminars rapidament...
Parlem de sexe, 4 dones, madures i decidides i les poso al "tanto" d'una conversa mantinguda al matí, via Messenger, amb un amic llunyà i a la vegada proper. Està divorciat fà un munt de temps i em diu que està perdut, amb cinquanta anys!, no entén les dones "d'avui" em confessa tot moix, jo li dic que som les mateixes de quan era jove i diu que no.... tot espantat diu que les dones avui.... demanem massa al llit!. És a dir, tota una vida de queixes sobre lo "pasives" que erem les "oficials" i ara... ens tenen por.... ostre tú!.
Diu ell, tot conveçut, que ja no lliga, el lliguen, i aixó li trenca tots els esquemes.... no he volgut riure per no ferir els seus sentiments... li he donat quatre consells i m'he despedit. Després, via messenger també, avui faig la pau, he xerrat amb les amigues, sense concretar qui era, un "menage" a quatre i ens ha fet llàstima però.... és els que trobem ara mateix.
Aquesta tarda vespre, ara acabo de tornar, m'han dut les amigues de Mataró, a la sala Quartier, (Retro-music), a Pedralbes, zona pija per excelència de BCN, malgrat que no estaba per massa disco, jo, he gaudit una passada, música dels anys 70, molt de Rok&Roll, bon ambient i no massa ple, un grup ha tocat en directe i ho han fet bé, he ballat, he recordat els anys de "vinil" a casa dels pares, els germans grans i música tot el dia. Ha estat molt bé, torno amb un magnífic gust de boca, si us agrada aquesta música, els Creedence Clearwater Revival, el Elvis, la Areta, etc... gaudireu molt, i per cert..... sols una petita cosa.... moltes parelles, ballant estupendament però.... els quatre "pavos" sols que hi havien, amagats a la barra amb el cubata!!!.
Llàstima, les meves amigues, dues d'elles, volien ballar, jo, el Rok, ni se com començar.
Hem acabat amb la frase de sempre.... on son els homes???.

Passeig sense tornada...

Ja feia dos anys que podia sortir al carrer sense por, ell, el que sempre l'havia limitat, el que la pegaba, la maltractaba sicològicament, ell, que deia voler·la tant, però cada discurssió acabava en un munt de bufetades, ell, ara, era a la presó.
Respiraba, dos anys de calma, de sortir al carrer i poder mirar endavant, no vigilar les cantonades ni racons foscos, era lliure i gaudia de la seva llibertat, del sol a la cara, de la vida.
Era conscient que ell sortiria, un dia o un altre, però quedaria lliure i tornaria, també ho sabia.
Per aixó, quan va saber de la seva llibertat va ingressar a una casa d'acollida, la por va tornar, la foscor és va instal·lar de nou a la seva pell, li varen dir que estaria protegida, i ella els va creure, sortir a fer unes compres li va costar la vida.
Ell era un il·legal, en sortir de la presó el varen enviar al seu país, però va tornar i allà, al mig del carrer la va ganivetar, com si fos un porc, sense miraments, aquell que un dia va dir que l'estimaba, aquell amb qui va compartir nits de passió i també dolor, es va pendre la llibertat de decidir el final de la seva vida, era la "seva dona", per tant, ell podia decidir, qui li havia donat permís per deixar.lo?.
Una història més de les tantes que vivim cada any, cada mes, cada dia..... i de moment ja en van 46 mortes a mans dels seus "estimats" i ell per edat, com a molt, complirà 10 anys...., ella, ja no en complirà cap més...
No és aixó l'amor.... no pot ser aixó!.

I doncs?...

Sovint he parlat amb gent sobre els motius que ens impulsen a obrir un bloc, la veritat, la majoria ho fan per provar, d'altres per parlar sobre temes que els interesen, d'altres es volen expressar, però, sempre trobem un però, poques persones escriuren tal com raja, és a dir, la majoria escriuren i volen "quedar bé", dir el que toca. No tot.hom, és evident, però quan una persona expressa el que realment pensa, sovint, plouen les crítiques, d'àmbits diverssos, de persones variades, la frase comú és, vols dir que calia?.
Perqué barrejem la roba?, per quin motiu algunes persones amb amistats d'anys et veuen "diferent" per el sol fet de discrepar políticament?, soc la mateixa i les amistats son aixó, si son sinceres, opinis el que opinis i mentre no faltis al respecte a ningú, vaja, aixó crec jo. Estic molt desconcertada amb una persona, que per cert casi no ha participat políticament mai, i ara em jutja per una intervenció meva de fà ja mesos a una Assemblea i per cert, encara no se el motiu!.
Llavors, també sovint, aquests o bé aquestes blocaires, desapareixen, he pogut comprovar durant el temps que fà que escric, i no és poc, que els sectors diguem "oficialistes" desapareixen, deixen d'escriure un cop aconsseguit l'objectiu o bé la finalitat.
Avui faig "neteja" de links, i em sap molt de greu, perqué la gent que tinc linkada la tinc perqué m'agrada, no per compromís i sempre que algú plega em sap greu, i lo pitjor, la majoria ni es despedeixen.
En fí, jo aqui tossuda i a "lo mio", com diria Serrat, cada loco con su tema....

El bon camí...

O com omplir les hores d'un primer cap de setmana sola.
Ahir va "tocar" sessió de neteja general, tant vuidar capses i bosses porta molta pols. Va ser un matí esgotador, però la música i les ganes de veure ordre, varen ajudar molt.
A la tarda, i tal com vaig dir a quatre de les persones que em varen ajudar al trasllat i en son membres, vaig anar a veure la funció de teatre del Col.lectiu EPMA, teatre d'aficionats i bó. Si teniu ocassió aneu.hi, passareu una molt bona estona. A més, vaig anar acompanyada d'una molt bona amiga, cada vegada ho és una mica més, si aixó és possible!.
L'obra: UVI, (Cuidados Intensivos), de Eduardo Ladrón de Guevara, un tip de riure, l'absurd d'una situació viscuda a una UVI amb un malalt gravissim, mentre van apareixent dones del malalt, de la "ofical", a la que hi viu i per acabar una nena prenyada!, és a dir, un home típic, tal com diu la "oficial" en un moment, es va fer ginecòlec per estar "més aprop del tema"...
En fí, llàstima que no era ple, perqué malgrat els varen fallar la infraestructura, el local no era l'adequat, molt fresquet, aixó sí, no podien posar teló etc... varen ser uns professionals i s'en varen sortir molt bé.
Vaig riure fins el punt de llagrimejar!, em va ser una gran vitamina.
Després a corre cuita cap el Centre de Mataró on havia quedat amb dues amigues per sopar, xerradeta, llavors a Santa Anna havaneres i a les 12 cap a casa, aixó sí, amb la sensació d'haber tingut un dia, complert.
Avui ja m'ho penso agafar amb més calma...

La música i jo....

La Glòria em fa arribar un "meme" de música, bueno, ja fà uns dies però he anat de bòlid!.
A veure com em surt.
Es tracta de dir quina música tens a l'ordinador, l'últim disc comprat, cinc cançons que t'agradin o formin part de la teva vida, i la cançó que estàs escoltant en aquell moment.

A l'ordinador, al de casa poca, tinc cançons molt variades que escolto un dia en algún lloc i després baixo. També en tinc d'en Martí, compartim l'afició descoltar mp3. Al de la feina i tinc un munt de cds, tota la tarda tinc posada música, baixeta, molta salsa, bachata i Tomeu Penya.
L'últim disc que he comprat a estat Quijano, Vidas i Venidas, m'agradaba amb els seus germans, Café Quijano i m'agrada sol, bueno... je je, m'agrada tot ell!!.
Cançons de la meva vida... ufff... la música m'ha acompanyat sempre, ha evitat que em sentís sola sovint i serà difícil escollir sis, però faig l'intent... i el faig per edat, de joveneta a fà poquet.

Hotel California, primers lents al Shermans del Parc central.
Déjame, Los Secretos, ufff, encara em posa la pell de gallina.
Más y Más, La Unión, Rafa Sánchez el seu cantant era un míte eròtic per mi.
Boig per tu, Sau, recordo i espero oblidar aviat, un estiu caminant per la platja, sola, escoltant aquesta canço i esperant la tornada d'algú. Ara soc del tot incapaç d'escoltar aquesta canço.
Te amaré, Miguel Bosé, com no, el meu Bosé.

Ara escolto, Lady Marmalade, l'eròtica al poder...

Apa! ja sabeu una mica més de mi, no el paso a ningú, he trigat massa!.

Setmana de reflexió i transició....

Mai és sencill tornar a començar, de fet, crec que encara no ho he fet,

Sí, estic més o menys instal.lada, falten mobles que amb sort vindràn abans de l'agost, falta buidar capses i sobre tot, donar certa calidesa a l'espai que ens envolta. Però admeto que els dos estem bé, estem tranquils i el pis és ben situat, a pocs minuts de casi tot, no oblidem que sempre hem estat junts en Martí i jo, així que aviat estem d'acord i aviat actuem a una, ni que ja és casi un adolescent, és un amor.
Aquesta setmana, que estic tant esgotada, que he patit esdeveniments i actituts del tot imprevistes i que mai hauria d'haber viscut, he patit una certa devallada moral, no per dubtes, tinc les coses clares, si no per aquestes actituds i comportaments que m'han deixat del tot dolguda.
Ara, que per fí veig una llumeta encesa, una gent pendent i unes actituds afectuoses i amables, uns amics i amigues pendents de si em fa falta alguna cosa, de si vull sopar, dinar o sencillament, parlar, em fan saber que hi son i jo, m'emociono, amb tots, i més que rés, amb les persones que no pregunten i tan sols et fan una abraçada, algunes persones del tot inesperades, els afectes sempre m'han emocionat. Dissabte vaig poder gaudir d'una part d'aquests amics i amigues, els vull agraïr, un cop més, l'ajut en el trasllat i sobre tot, el consol i els ànims, capses amunt i avall, muntar prestatges, armaris, portar cireres.... no posaré noms, casi tots i totes llegeixen el bloc o ho saben, us estimo, gràcies, a tots i totes.
Aquesta imatge, no gaire bona, la he fet amb el mòbil doncs encara no he trobat la càmera digital, ves a saber per quina capsa para!, doncs pertany a la meva habitació.
En fí, estic aqui, estic tendreta però preparada per donar.... canya!.

Petit recés....

Us he mantingut informats sobre la nova vida que començo dissabte. Bueno, de fet ja fa dies que porto una vida de cap avall, però lo "real", trasllat i muntar de nou, és aquest dissabte.

Ja tinc instal.lat el nou telèfon a casa, avui passaré un mail a a mics i amigues amb la nova adreça i el nº, casa meva sempre ha estat un espai "obert" a la gent que m'estimo.

Dissabte, després d'una setmana esgotadora amunt i avall, un munt de persones donaràn una mà, o dues, Les meves "Glòries" s'han ofert, En Mármol, en Ciller, els fills, la filla i la seva nùvia, en Martí, com no, en Mingo, germà i el meu principal còmplice i animador, entre tots i totes farem un salt, amb calor i cansats, però se molt bé que compto amb tot el seu afecte.

D'aqui uns dies, soparet a la fresca, a la terrassa, donar les gràcies costa sempre molt poc, i jo, tinc molta gent a qui agraïr tant...

Avui he dinat, com tants dijous, amb en Pau, la Alfonsa i la Carme, no podeu imaginar com m'han emocionat, han fet un recull de coses, noves, i d'altes no tant, m'han ofert des de diners, a coses materials, fer cortines, netejar, pagar una persona que ho faci i sobre tot, molt d'afecte, tinc sort i molta de tenir.los els tres al meu costat.

En fí, estaré uns dies sense escriure, és dur canviar i més muntar.ho tot, no tindré mobles fins a finals de juliol, però tampoc ens fà rés, en Martí i jo amb poca cosa passem.

Més endavant us poso alguna foto del pis, encara no està "visible".

I si no toca?..

No tocava, sense cap dubte.

Senyor, vosté és un brétol, un insensible i un oportunista, ja ho sabiem, ara, un cop més, en tenim la confirmació.

No puc entendre que una persona amb el seu càrrec no vegi la diferència entre una missió de PAU com aquesta i la guerra del tot il.legal que vostés varen promoure, escapa al meu pobre enteniment!.


Ara, cal consolar, animar, fer petons i abraçades, puc imaginar el dolor d'aquestes mares i pares i no puc deixar de preguntar.me, un cop més, preguntes sense resposta...... no tenim soldats més preparats i madurs en aquest país?, hem d'enviar canalla a fer aquestes missions, per més que defenso les propiciades per la ONU, no serà que encara no tenien l'experiència suficient?, va ser un atentat, ho se i no es poden evitar però.... eren canalla punyetes!.

Un dia atípic....

Avui, dia del meus sant, serà del tot diferent als viscuts fins ara, en 45 anys, mai havia estat tan sola ni ho havia celebrat tan poc.
Malgrat el meu ateisme, públic i conegut, el meu Sant al ser verbena i festiu, doncs sempre l'hem celebrat, amb fills, filla, joves, algún germà amb la seva família, en fí, sempre s'ha fet un bon sopar i algún dinar.
Aquest any, que visc envoltada de capses, de retalls de la meva vida, de la que ara tanco i en una setmana obro, nova i lluent, amb il.lusió i alguna por, doncs no ha permés que fos d'una altra manera. Potser, si m'ho hagués proposat, hauria fet alguna coseta, però els ànims tampoc son els més óptims.
Ahir, dia de la verbena, varem passar el matí pintant, en Mingo, en Jaume, germans i professionals en aixó de pintar, en Daniel i en Xavier, la Jordina i com no... en Martí vestit per la ocasió!. Un matí de calor, però amb molts ànims varen aconsseguir acabar gaire bé tot , ara sols queda netejar i algún repasset, i compto que la Elisabet i en Carles, que ahir no varen poder venir per feina, donin aquest cop final.
A la tarda Ikea amb en Mingo i la Rosa, per sort amb la verbena no hi havia gent i vaig anar per feina, falten tantes coses.... començar de nou és difícil i més si no tens casi de rés.... Al vespre, poc després d les 11 ja era al llit, encara vaig poder atendre alguna trucada, la Elisabet, la Glòria, en Pau, l'Octavi, la Montse, saber que algú pensa en tu mentre son de verbena i sopant dona molts ànims.
Avui diumenge l'agafo de traspàs, una mica de calma no va malement, al vespre, soparet a la Quadra de Calella amb amigues, bona conversa, molts ànims i riure, una de les coses que més necesito ara mateix.
No puc donar les gràcies a tots i totes, heu estat un bon número els que heu recordat aquest dia, un petó per cada ún, ja sabeu que soc molt petonera.
Vindràn d'altres sants i vindràn aquells dies que ja no caldrà anyorar, el pressent sempre és més important. Per cert... no ho expliqueu però vaig menjar una mica de coca.. je je.. no ho digueu a la meva dietista!.

Quan l'horror supera qualsevol imaginació....

Molt sovint signo a favor o en contra de moltes coses, intento aportar el meu granet de sorra si crec que alguna cosa ha de canviar. Un dels llocs on més col.laboro és amb Amnístia Internacional, sempre tenen algún motiu, el Mon està fatal, i cal presionar certs governs, ni que admeto que molts cops, no serveix de rés.
Fa uns dies vaig signar contra la lapidació, no és el primer cop, però ahir vaig llegir que han suspés a l'Iràn, de moment, dues que havien de fer el dia 21.
Aquesta pràctica, de veritat no se com definir aquesta barbaritat absoluta, està molt extesa a bastants paisos i lo pitjor és que la majoria de cops no ho sabem.
Imagino el dolor que ha de sentir la dona, pocs homes en son condemnats, morint d'aquesta manera, cop a cop, fins la mort, deu trigar una eternitat. Però avui pensaba en els que executen la sentència, els que tiran la pedra, una vegada vaig veure unes imatges sobre una lapidació, confeso que no vaig aguantar tota la seqüència i vaig plorar, on les cares dels executors eren d'una ràbia infinita, era, realment, horrorós.
Lo pitjor és que casi no calen proves, un veí que et vegi amb mals ulls o bé li facis un desprèci, ja pot jurar quatre cops que has estat infidel i apa!, a cop de pedra que no ha estat rés!.
Parla la notícia d'una mare de família, quatre fills, la qual el marit va obligar, i està demostrat, a exercir la prostitució, doncs la condemnada a mort, és ella...
En fí, mai entendré tanta maldat i tant de sadisme, com sempre les dones son les més perjudicades.
I que aixó estigui passant al segle XXI i aqui estiguem més preocupats per quin cotxe tindrem.... (per sort no tot.hom ok?).

El passat sempre torna?

Ho no s'havia anat mai?.
7:30 del matí, com tants matins prenc un café amb llet amb en Martí, ell esmorza, escoltem les notícies de t5 i parlen del Ku Klux Klan, com sempre a aquesta hora estic bastant adormida i penso... no és possible....
Llavors obro de cop els ull i miro, veig imatges que fà molt no veia, veig creus gamades, veig gent amb la cara tapada per el famòs cucurutxo, d'altres ni es molesten en disimular qui son, la seva prepotència i xuleria em fan venir ganes de vomitar...
El pitjor ha estat explicar al nen qué eren aquella gent, les creus i els símbols i és clar, qué representaven.....
Segons la notícia ara van a la cacera dels llatins també, de fet, tant és no?, per ells, tal com ha definit una noia rosseta i molt jove, l'única cosa important és "conservar la raça i la supremacia blanca".
Fa tants anys que va morir Martín Lutero King, el 1968, per el que sento una gran admiració, i sembla, veient aquestes imatges que no han passat els anys, que no han evolucionat, si no fos per els magnífics cotxes que duien els que han sortit a les imatges, pensaria que som a Alabama anys 40 o bé 50.
Deia Martín Lutero King: La libertad vendrá por la unión de los oprimidos, no por los privilegiados ni los poderosos. Si no tienes miedo a morir, eres libre. La única lucha posible es la de la no violencia y el amor.
Totes les discriminacions son fastigoses, però les que és limiten al color de la pell, per mi, son del tot incomprensibles....

Ja tinc pis... per fí....

Bueno, ja tinc segur que no dormirem al carrer.

Veieu aquest quadre aqui al damunt?, és un quadre, peça única, és l'únic que ha pintat i era super jovenet doncs tenia uns 12 anys, ara és un gran dissenyador gràfic, el meu fill Daniel. Doncs aquest quadre sempre és la primera cosa que entra quan he canviat de casa i van... uffff...., sempre he dit, fins que no el penjo, no és segur que em quedi. Sols com a referència, porta més d'un any i mig damunt d'una taula..... sense penjar, aixó ja m'habia d'haber demostrat que no anavem pas bé.

Estic a la vegada il.lusionada i espantada, és una cosa molt estranya la que sento. Potser la por ve per el munt de feina que he de fer en pocs dies, pintar, netejar, l'han deixat bastant brutot, fer el trasllat i instalar.nos, no serà sencill, però tal com em va dir un dia El Talp, utilitzan's, he demanat ajut a tot.hom que tinc aprop, fills i filla, germà, cunyada, joves, amics i a amigues i s'admeten voluntaris!, dissabte dia 23 a pintar, li cal una bona mà!.

També penso si no em trobaré sola quan en Martí sigui amb "l'altra part", estic molt acostumada a ser amb ell, però ja tinc al cap mil activitats, cafés, soparets, llibres pendents, passeigs per la platja i el que faci falta per no fer anar massa el cap.

De moment la comoditat no serà gaire, però espero, mica a mica, aconsseguir una casa càlida, còmode, i sobre tot, tranquila. Tinc un gran al.licient amb aquest pis, la meva filla i la seva xicota viuen al pis de dalt, soc de poques visites i menys de fer de sogre, però d'alguna manera estaré acompanyada.

Estic feliç, no podeu imaginar quin descans tinc.

Sempre és dur tornar a començar, però crec que amb 45 anys, encara tinc força...

Se piensa el ladrón, que todos son de su condición! ( "Lo lladre es pensa que tots roben").

He posat el títol d'aquest post en castellà, donat que la traducció no em convenç gens ni mica.
La Santa, bueno, Santíssssssima esglèsia "Caòtica", el Vaticà en el seu cas, ha demanat als seus "afiliats" que no col.laborin amb AI, Amnistia Internacional, per un motiu tan absurd i estúpid com ells mateixos.
AI ha començat una campanya on demana mitjans segurs per les dones que vulguin abortar en cas de violació o bé incest. Ja veus, un dret de lo més humà i necesari, acas no tenim en aquest mon prou nens i nenes no desitjats ni estimats?.
Vaig llegir, no fà massa, un reportatge al dominical de El País, si no estic equivocada, on surtien unes dones violades per centenars d'homes a la guerra de Ruanda, aquell genocidi brutal va portar milers de nens no estimats. Em va colpir de manera brutal, ho admeto, aquelles dones que deien alt i clar que no estimaven aquells fills, però que els havien alimentat doncs no tenien cap més remei, no els varen deixar morir de gana, a la fí, son mares, però admetien que mai, però mai, els feien un petó ni una abraçada. Vaig plorar tot llegint l'artícle.
Per sort AI admet que mai, però MAI ha rebut un euro de l'Esglèsia Catòlica, aquesta que sovint encobreix pederastes, capellans vagos i sense rés més que fer que jutjar les persones en lloc d'ajudar.
M'agradaria saber qué opinen aquestes monges i capellans que treballen a peu de trinxera, amb els pobres de la terra, amb les violacions diaries, amb el maltractament a les dones, amb nens que van a la guerra.... però és clar, aquests, que treballen de veritat i de valent, aquest no viuen envoltats de joies, productes de luxe i lluites de poder per veure qui renta els peus del papa de Roma....
El treball d'Amnistia Internacional és prou conegut, la seva tasca arreu del Mon és indispensable i insustitiuble, però és clar, el Vaticà te prou feina a encobrir els pederastes i viure del rollo de no pencar!, ja sabeu... a diós rogando y con el mazo dando!.
Avui estic romàntica ho heu notat no?.

Ja ho han aconsseguit....

Imagino que més d'un deu estar feliç avui, més que rés els "tecnòcretes", que en tenim un bon grapat, aquests que sols volen una sola veu, un sol pensament i qui discrepa... docs adèu!.
En "Pasquis" ha plegat, ha tirat la tovallola i jo estic emprenyada, ho he dit altres vegades, no es tracta bé les persones en aquest partit. No se qué deu passar als altres, però en aquest, ho fan fatal!.
No penso ni defensar, ni treure a col-lació les seves coses, la seva manera de ser, tot-hom la coneix. Em queixo que ell ha estat un home dedicat en cos i ànima al PSC, ha parlat clar i català, ha estat un bon polític i ara... ha de sortir per la porta del darrera per el seu "desamor", així ho califica ell, amb en Zapatero.
Un cop més reivindico el Grup Parlamentari del PSC, mai he entés la seva dissolució, el reivindico per poder fer política catalana, política del "fet diferèncial", política independent, no pertanyo al psoe, soc del PSC i com a tal vull ser representada des de aqui, no des de "allende "el Ebro!.
Miquel Iceta va ser l'encarregat de comunicar.ho..... és conegut que ell no em cau bé, no ho penso disimular, el vaig "patir" al Congrés de Girona, el meu primer, i la seva prepotència i falta de diàleg em varen fins i tot espantar, no era la persona indicada i les seves paraules de " comptem amb tú" jo no les crec, imagino que en Pasqual tampoc. Crec que en Miquel ni recorda qué és fer política a Catalunya.
Tants anys a la política, tal com sempre he dit i defensat, no son bons, alguns es creuen que estàn per damunt de les bases....
Pasqual, t'estimo, i aquesta "sociata" de Mataró et recordarà sempre com un dels millors polítics que ha format part de la meva petita història.

(Foto: Julio Carbó, El Periodico).

Primavera...

És Primavera, ho sabem i ho notem, cal alleugerir el cos de roba, l'ànima de pena, oblidar el fred de l'hivern i sortir al carrer.
Comencem la ruta de sopars amb amics i amigues, si pot ser a la platja, Can Margarit o bé El Cambados son ideals per aquestes nits. En acabar, una copeta a la Cocteleria del Port, un passeig sota la Lluna....
Nits amb la sensualitat a flor de pell, amb el dessig a la mirada, amb vestits lleugers i temptadors, amb escots provocadors, nits on una mirada, una carícia, un somriure inesperat, un picar l'ullet, qualsevol gest, convida a l'amor, a la passió i les temptacions, no sols del menjar.... malgrat ser vegetariana, gairabé 100%, la carn en el sentit corporal no entra....
Aquesta música de Prince és, per mi, de lo més sensual i avui, em sento així... Deixeu-vos anar....
Em conformaré amb sortir a sopar amb les amigues, el riure és garantit!.
És Primavera, no tinc el Corte Inglés i amb algo m'he de distreure no?....

Amb moltes ganes....

Com ja he comentat d'altres vegades, en Martí va a l'Esplai Garbí, tenen la seva seu a les Esmandies.
Sovint he pensat en aquests joves que dediquen tantes hores i de manera practicament desinteresada, a entretenir i jugar amb una canalla que no son seus. Una canalla per la que has de pensar cada setmana alguna cosa, s'aburreixen fàcilment, i passen amb ells part de la seva pubertat, cosa gens sencilla per els pares i mares!.
He de dir que els admiro, sempre faig bromes sobre que son "cumbes" i m'han tornat el nen un hippie melenut, però, i ho dic molt sincerament, fan falta ganes i molta imaginació per dedicarse a aquesta tasca.
També entenc que a la seva edat doncs tenen més ganes de tot, però jo, ni ara, ni quan en tenia 15, em veig passant un dissabte a la tarda amb criatures, exaltades i marxoses, i no parlem estar 10 dies de campaments al mig de les muntanyes i no sols ho passen bé, és que no volen tornar a casa!.
Acostumen a ser un jovent maco, "sanote" i sobre tot, gaudeixen de la companya dels nens i nenes.
En Martí n'éstà encantat i si per qualsevol cosa un dia no hi pot anar, s'emprenya i fà morros tota la tarda.
Avui fan el fí de curs i ell... ja els enyora!, sort que aquest any ha decidit, ell, sí.... que no vol fer el Casal d'estiu de l'escola, si no amb el Garbí, estic segura que s'ho passarà molt bé.
Apart, avui tenim sopar a la fresca!.
Us veieu ajupits com a la imatge, pintats i cantant?... uffff... jo no!.
(La foto pertany al bloc dels Garbitencs i Garbitenques).

Tancar portes i obrir finestres...

Una nit d'estiu...
(Dolors Virgili)

Nit d'estiu
on el joc de l'amor
és més plaent.
Escolto l'aire
que remou la flairosa verdor,
esplendorós encís.
Dolça mirada
que endins la fosca de la nit
és confusa.
Goig d'estimar,
l'impúls del sentiment nodreix l'esperit,
tot breu.
Amor, força, delit,
la febre d'una majestuosa nit,
d'estiu, és clar...

(Per allunyar mals esperits, males influències, per no pensar en tantes tonteries i per ser positiu, esperar el que vindrà, segur que molt millor que lo ja oblidat.... rés millor que la poesia!, i aquesta, acompanyada d'un dibiux d'en Martí, és tocar el Cel.).

Males notícies....

Avui, malgrat les sospites de fà dies, és un mal dia.
M'he llevat amb la confirmació del trancament de la treva d'ETA i com no pot ser d'una altre manera, alguns ho celebren.
He escoltat un portaveu del pp a les notícies de T5, més o menys a vingut a dir que el President del Govern era una titella amb unes cordetes que manegava eta. Patètic, molt patètic. Ja se, d'aquests impresentables no podem esperar rés més, però fà mal veure que a partir d'ara, cada mort, que en tindrem no hu dubteu pas, serà també una mort carregada a Zapatero, no tindràn el gest de fer "pinya", rés de rés, amb unes generals a la vista aniràn a "saco", com sempre és clar.
Avui escoltarem moltes barbaritats, ho tinc clar, però insisteixo, és una mala notícia per tota la gent que vivim en aquest país, i no diguem per tota la gent que a partir d'avui anirà per el carrer angoixada, haurà de tornar a mirar sota els cotxes, dur seguretat....
Estic segura que la señora Rajoy ahir al vespre va tenir festa grossa al llit, ni imagino lo "salido" que deu estar avui el seu marit.... encara que millor no l'imagino en "posició", ja li tinc prou fàstic....
Decidit, avui no penso veure més notícies fins al vespre, sort que Iñaki Gabilondo sempre expressa part del que jo sento i no em perdo la seva introducció a les notícies de les 9 del vespre, fins llavors, avui, passo de escoltar més bajanades!.

C'est l'amour.....

Vaig llegir fà molts dies una notícia al Totmataro.cat que vaig trobar del tot encantadora...
Un concurs de cartes d'amor i desamor....
No se, potser malgrat tot segueixo sent una dona romàntica, potser és l'estat emocional, però ho vaig trobar una cosa maquísima. Ja no està de "moda" escriure cartes, d'amor o desamor, tant és, ara fem mails, sms, etc... però la vella costum de les cartes en paper, paper que de vegades trigavem tant a escollir, em recordo, fà un munt d'anys, a una impremta ja desapareguda del carrer Barcelona comprant un paper taronja i un sobre a joc...., cartes molts cops anònimes, d'altres no tant, crec que son lo més romàntic del Mon.
Vaig estar pensant una estona si em presentaba, si portaba algún escrit meu o bé rebut en algún moment de la meva vida, però el tràfec de la campanya i potser lo poc que ara mateix crec en aquells escrits, en l'autor més aviat, em varen decantar per un no.
No se el resultat, no se qui ha guanyat, potser encara no s'han pronunciat, però de veritat.... i si fem més l'amor que la guerra?, i si recuperem el vell romanticisme?, potser, tan sols potser, ni que per mi sigui ja un impossible, per la resta ho és, potser si fessim més cartes d'amor i menys manipular sentiments seríem tots plegats un xic més feliços.
I és que ja no està de moda ser.ho.....

I ara que? (Francesc Puigcarbó)

I ara que?, em dic
ja hem arribat on volies
els fets ja s’han consumat
tu creus valia la pena?
aquest desori desaforat
vaig dir-te que era un error
no vares voler-me escoltar
i ara no m’ho recriminis
ho sento, ja és massa tard.

Manipula que alguna cosa queda...

Les persones manipuladores han estat sempre unes de les que de més mala llet m'han posat.
Els grupets de manipuladors és variat, maipuladors de l'àmbit polític, dieun mentides evidents i que és poden rebatre sense problema, però segueixen tan cufois i com si rés, demà han oblidat les mentides i n'inventen d'altres, per sort la majoría te memòria històrica i recordem...
Després tenim els manipuladors de paraules, tu dius una cosa i sempre, però sempre, et volen fer veure que n'has dit d'altres, canvien sentit i contingut del que vols expressar i apa!, tant contents, acabes pensant que no et saps expressar ni explicar.
Després tenim els manipuladors de voluntats, tens clar el que vols i el que no vols, però et fan dubtar tant que acabes fent el que volen i lo pitjor, ni t'adones.
I al final trobem els manipuladors de sentiments, aquests son per mi els pitjors, els que quan no se surten amb la "seva", menteixen, enganyen, manipulen la vida dels altres al seu antull, ni que aquests altres els hi importin un "pepino", acaben fent que els odiís, et facin un fàstic inméns. Son aquells que mentre deixen anar una llagrimeta on cal, amb l'altre mà t'estàn clavant un ganivet i quan crides i et queixes per el dolor, amb cara de "dolorosas" diuen ... i jo qué he fet?", aquests, creieu-me, son els pitjors, son dolents i malparits i després, mentre et vijilen, registren i volen escoltar fins i tot les teves converses sota la màxima... la informació és poder..... aquests a la seva vida social acostumen a ser ben considerats, un altre tema és les persones íntimes que pateixen la seva mala llet i la seva cara B.
Ara imagineu un que es pugui englobar en tots aquests grups..... fà por no?.

Meme ecologista...

La Sara, un encant de noia que viu a un lloc privilegiat, el País Basc, em fa arribar un "meme" i com no pot ser d'una altre manera el responc.
Consisteix en expressar un objectiu de índole ecologista i que em comprometo a cumplir, de fet tot el que posaré ja ho faig, crec....

1. Sempre, però sempre, reciclo, separo tot el que es pot separar i ho poso al contenidor corresponent.
2. Mai deixo llums encesos sense ser necesaris, ni llums, ni ordinadors, ni rés de rés.
3. Apago les aixetes quan em banyo, poso el rentaplats quan és ple i sempre renyo en Martí per trigar a la dutxa.
4. Intento fer campanya amb les persones que tinc aprop sobre el reciclatge, no sempre m'en surto, però ho intento.
5. Faig servir transport públic, per mi és una mena d'ecologisme comunitari.
6. Sempre que vaig a la muntanya no llenço rés de rés, la gent acostuma a deixar de tot per allà.

Bueno, tampoc és poc no?, jo sols li passo a la Glòria, se que li agraden!, i ara marxo al llit aviadet, he passat tot el dia, però TOT a la Junta Electoral de Mataró fent el recompte, estic esgotada!.

El dia després.....

Per fí ha passat tot, per fí s'ha acabat la campanya, els nervis, les corredisses, el patiment, per fí en Joan Antoni ha demostrat que guanya unes eleccions i serà un Alcalde escollit per la Ciutat, alguns l'acusaven del contrari.
Avui, amb els turmells inflats, la cara uff...... ulleres i molta son, avui per fí intento relaxar i desconectar, ni que la primera cosa que m'ha vingut al cap aquest matí és si ahir, en marxar, vaig apagar tots els llums....
Vaig fer broma ahir al vespre amb la nostra Secretària d'Organització, la Montse López, autèntica autora d'aquesta victòria i a la que espero algú faci arrivar un bon ram de flors agraïnt la seva tasca, sobre l'horari d'ahir, vaig entrar a la seu a les 7:07 del matí i en vaig sortir a les 11:07 del vespre.... d'aqui el mal de cames que tinc avui. M'agradaria donar les gràcies a tot.hom, ni que no em "toca" fer.ho a mi, gràcies als que heu estat en els bons i mals moments.
Estic molt contenta, segueixo pensant el mateix de l'ordre de la llista, però com és de llei, he de donar l'oportunitat de demostrar la valúa a algunes persones, ni que l'actuació d'alguns i algunes i la poca implicació durant la campanya, ja m'han deixat clar que no m'equivocaba.
Rés entelarà aquesta felicitat i satisfacció que avui sento, aquest gust per la feina feta i cumplida, demà serà un altre dia, demà, torno a buscar pis.
Pd: ahir vaig veure a la sala d'actes en Roger Pera.... mare meva qué guapo en persona i no vaig gosar ser "tonta" i dir a l'Ivan que m'el presentés!!! snnifffff, ser tan sensata m'ha de matar.

Va de vídeo

Sobren les paraules.....

I avui..... reflexionem !

Per fí un dia per pensar una mica. Ni que com és evident tinc molt clar qué penso votar, avui és un dia de transició.
Serà un dia cansat, tinc un munt de roba per rentar, mil coses per endreçar i he de anar a la feina un parell d'hores aquest matí, tenim les habituals xerrades per interventors/es i apoderats/des, sempre va bé refrescar les normes per un dia tant important com és demà.
Aquestes cosetes, son les que fan partit. Aquestes persones anònimes, o no, que dediquen un diumenge seu al partit, van a les taules desinteresadament i vetllen per una jornada tranquila i sense incidents. M'agrada l'emoció i els nervis dels més joves, els avis i iaies que malgrat la seva edat volen ser.hi presents, els de mitjana edat ho porten més tranquilament i van carregats amb el seu diari, però des de jo mateixa que a les 7 del matí soc allà, fins els darrers que arriben amb els resultats, ens poden donar les 12 del vespre allà, és d'agraïr tots i totes els que hi participen.
Demà és un dia molt important, no deixis que ningú decideixi per tu, ves a votar i vota amb el cor, amb el cap i els projectes, si no ho fas, després no et queixis!.

Boig o imbècil?..

Ahir al matí vaig escoltar a les notícies les "amables" paraules que el nostre "estimat" ex president, Aznar, José Mari per els amics, va dedicar no tan sols a Zapatero, no tan sols al Govern, si no als milions de persones que varem confiar en el Partit Socialista i en totes les altres opcions que no fosin el pp. Fins i tot el radical i derechón Rajoy, li ha tingut que recordar qui mana al pp.
Va insultar milions de persones dient que si no es vota pp es vota Eta.... i es va quedar tan tranquilet i relaxat, amb aquesll somriure seu que a mi em posa tant....... de tan mala llet vaja!.
Em pregunto si aquest home està afectat per alguna malaltia mental, si fos així, doncs que el tractin, una enfermetat mental és pot tractar i millorar la vida del pacient i a la vegada en aquest cas concret, les orelles dels pobres que l'hem de patir, llavors no tenim més remei que dir pobret....
També em pregunto, aquest és un Mon de dubtes, si sencillament és imbècil, cosa que ja tinc casi segura, llavors m'emprenyo i em sento insultada de mala manera.
Potser algú li hauria de passar els videos dels darrers anys, tant de Rioja li ha esborrat la memòria, i que vegi qui enfronta els ciutadans d'aquest país, qui, mentint com ell, ha aconsseguit que tants siguin insultats i agredits, recordem Bono en aquella manifestació....
Parlen sempre com si els únics agredits per Eta fossin ells, i no oblidem, no hem d'oblidar mai, que han mort persones de ideologies molt diferents, les víctimes no s'hauríen mai de fer servir, però és clar, el victimisme també és propietat privada seva.
Decididament, és un insensat, un mentider compulsiu i un imbècil!.
Ves per on..... pensaba que estaba esgotada i la campanya m'habia deixat sense forces ni vitamines... je je... encara em queda de les dues.

Fet diferencial, masculí & femení....

Dissabte al vespre, un cop més, vaig gaudir d'un bon sopar en bona companya. D'altres vegades us he parlat de les "Divines", grupet format per 4 amigues i 3 amics, els tres son gais, i son un amor, a més, aquest cop ens va acompanyar el fill d'una de les amigues, te 34 anys i accepta les bromes de manera molt natural.... je je.... com podeu entendre era el "objeto de deseo" de "totes".

Aquest grupet son els que ara per ara estàn al meu costat, sigui un missatge de mòbil, una trucada, un arreclar la roba sense voler cobrar, per ajudar la meva economia, amb gestos i detalls petits, dels que arriben al cor.

Tot parlant amb ells veus lo maravellós que seria si els homes, parlem hetero, tinguessin un xic de gais, totes seriem molt més felices.

Varem arribar a la conclussió que estem disposades a renunciar al sexe a canvi d'afecte, a canvi de tendressa, a canvi..... d'aquesta abraçada oportuna i a temps, d'aquesta carícia....

Els gais, tenen una sensibilitat, ja se que no tots, parlo del grupet que jo freqüento, tenen uns petons sempre a temps, un agafar la mà, un saber escoltar, unes abraçades magnífiques..... ho sento però els "homes" que he tingut jo, no ho tenien.

Ara, que espero impacient moltes coses, una d'elles que passi diumenge i posar fil a l'agulla, celebrar haver guanyat les eleccions, trobar pis, cosa que ja se no serà sencilla, ara que la única cosa que m'impedeix ser feliç és el fet de no controlar la meva vida, d'altres ho fan i espero que per molt poc temps, no vull ser una marca de rotulador vermell a la llibreta de ningú.

Ja espero impacient dijous, dinar i somriures, els i les amics, els fills i la filla em fan sentir.... afortunada!.

Dona, blanca, treballadora i separada busca....

Pis a Mataró, dins les Rondes, amb un mínim de dues habitacions, un balcó o terrasseta, de gent de confiança, lloguer no gaire car, les possibilitats son les que son, en bon estat i sense mobles a ser possible, per anar.hi a viure una mare i un fill.
S'ofereix, garantia de pagament i conservació del mateix, persona amb feina fixa i ben considerada, amb avals i garanties i considero que bona persona.
Si algú en sap d'un pis i uns propietaris que busquin el mateix..... doncs informaré una mica més.
A veure si estem de sort.....

24 hores amb la Joana.....

7:30 del matí.. pi..pii.piiiii.... apago el despertador, m'assec al llit ràpida doncs si trigo una mica no em llevo, lo primer de tot és obrir la finestra de la meva habitació.
Prenc, com cada matí, un vol de café amb llet amb en Martí al meu costat, és un ritual deliciós, encara que no estic massa desperta, escoltar les primeres notícies mentre ell esmorza, és un plaer.
Llavors la dutxa, ràpida i contundent, per despejar la ment i el cos.
Un cop ell marxa a l'escola, esmorzo jo i tot seguit i després de les netejes personals cap a la feina, sempre baixo el Torrent, m'agrada, música a les orelles i pas lleuger.
Arribo a la feina, sempre amb un mínim de 15 minuts adelantada, m'agraden aquests moments prèvis, allà soleta i organitzar un xic la jornada. Un cop instal·lada comença la bojeria més absoluta.
Actualitzar web, no m'acabo les notícies, és evident que el meu candidat no para un minut, segueixo fent aixó entre signatures d'interventors/es, el telèfon que no para un minut, inscripcions a sopars i dinars, gent que entra i surt del meu despatx, la Montse activa i decidida, ni un café puc fer, café al que em conviden almenys quatre cops al dia i mai puc acceptar.
Arribesn les 13:30 en un sospir, torno a agafar el Torrent amunt, ara toca treure l'Elmer, el nostre gos, un passeig ràpid de 15 minutets i un cop a casa, fer el dinar, per fí, sobre les 14:15 puc seure una mica a dinar.
Quan acabo, recollir la taula, endreçar la cuina i estendre roba, he deixat la rentadora posada al matí, acabo d'estendre sobre les 3 i per fí tinc 30 minutets per mi, una mini bacaineta i rentar dents i tornem Torrent avall i sobre les 15:45 ja soc a puesto, a veure que porta la tarda...
Tornem a començar, activitat similar al matí, potser més visites, escoltar i animar, hem de ser una pinya i fer campanya, tots a una, tal com cal.
A les 8 em recull la meva filla, avui ha cuidat ella el seu germà, en Martí i em porta a casa en cotxe, agraïxo aquest darrer camí, estic esgotada!.
Arribem a casa amb el petit i apa, tornem a treure l'Elmer, 20 minutets per el Parc Central, arribar a casa un altre cop, una dutxa rapideta, recollir la roba estesa al migdía i tornar a posar.ne una altre.
Fer el sopar per tots dos i tot mirant les notícies i comentant la jornada, sopem.
Recollir la cuina, un altre cop, posar el rentaplats, fer la compra a Condisline, xerrar una estoneta més amb ell, el poso al llit i torno a estendre roba, després guardo la plegada abans i per fí.... sec una estona i aprofito per cosir uns pantalons d'aquest marrec.
Ara, les 11 llargues de la nit.... vaig a llegir una estoneta i abans, he pensat... fes saber que soc per aqui, potser estressada, potser cansada, però decidida.
Bona nit.... encara vull llegir una estoneta.

Petons amb ensopecs ....

Soc a l'autobús, amb el meu mp3 a les orelles, una mica distreta fins que seu davant meu un jove, primet, cabells de punxa, ulleres inmenses que ara estàn de moda, texans estripats, bambes de tub i una samarreta amb un escrit que mal traduit entenc que diu... fes-me un petó si t'atreveixes, més o menys aquest és el text.
M'adono que va carregat de piercings, un a cada cella, un al llavi de dalt a la dreta i un al llavi de baix a l'esquerra, ple d'arrecades a les orelles i el millor, al mig de la llengua i no para de jugar amb ells, treu la llengua continuament, imagino que és un hàbit, estira ara el de una cella, ara el del llavi, ara toca dins la llengua i tornem.hi.
Tanco els ulls, admeto sentir cert fàstic i per un instant, sols un de petit, imagino que els meus llavis tendres i la meva boca càlida fan un petó a la seva boca.... espanto el pensament tant ràpid com ha vingut!!!.
Siusplau!, qui fà un petó a aquest munt de microbis???.
No em considero pas anticuada, però noi....

La maleïda sinceritat....

No està de moda, no puc dir una altre cosa.
Ahir una benvolguda amiga, que m'estima i pateix sovint per mi, em deia i se que ho fa amb el cor, Joana... no corris perills, no siguis tan sincera....., tot.hom llegeix el bloc i t'obres massa, poses en perill la teva integritat....
No cal dir que la vaig tranquilitzar, ella no llegeix el bloc, de fet ni entén massa bé què son, però li han comentat.
Se com soc de transparent, ho se i ho asumeixo, però la veritat, tampoc crec haber donat detalls del que m'està passant i estic patint, cert que les persones que em coneixen, ho saben, però tampoc n'hi ha per tant.
Per exemple, se d'algunes persones que mai admeten llegir blocs, però estàn asabentats de tot, diuen alguns que m'envolten... jo no llegeixo a tal o qual, però saben tot el que diuen.
No acostumem a ser sincers amb el que llegim, ningú admet visitar pàgines "verdes" però son les que reben més visites.
Ningú admet llegir blocs una mica crítics però els he agafat "infraganti" fent-ho i no passa rés, però cony podem ser sincers no?.
En fí... com he llegit recentment a un messenger... jo sols soc... una imbécil con carnet de opinante......, manda huevos que diria un de molt conegut!.

Cama de rosas....

Ayer, en uno de esos ratos largos y tranquilos que paso sola, zapeando casi sin ver la tele, pensando... estos dias pienso demasiado, en un canal de música escuché esta canción.
Insisto, no se si son mis pensamientos, si soy yo o es la Primavera, pero la encontré preciosa, la letra es magnífica y Jon Bon Jovi.... madre mia, eso ya es otro tema je je... su voz sensual y en castellano, me ha encantado.
Escuchad o leed la letra... el título... una cama llena de rosas... debe ser precioso que alguien te prepare una cama de rosas....
Dice parte del estribillo..

Quiero tener tu Amor entre vino y rosas
y olvidar por fin el dolor de ayer
Cerca de ti, ser tu nombre, ser tu sombra,
Tener tu amor, en tu cama de rosas.

Porqué nunca ocurren estas cosas?.

Estem en campanya... ho sabíeu?

Acabo d'arribar d'un sopar d'Inici de Campanya, les Municipals 2007, sí... aquestes que sovint em sentiu, millor dit em llegiu al respecte, aquestes que m'he queixat de diverses coses, però per les que treballo a "tope" i seguiré treballant fins el darrer dia, a mi no cal animarme a fer.ho, ho faig per els meus ideals, el Socialisme tal com cal.
Cent persones a taula, soparet sencill i animat, molts somriures i petons, algunes persones fà mesos que no les veig, abraçades tendretes i fins i tot una pessigadeta!!.
Sempre acabo aquest dia esgotada, he, no, hem treballat més de 12 hores però allà estem. La meva tasca, un cop al sopar, és cobrar el mateix, soc com una senyal lluminosa, la Joana és a la porta... treiem la cartera!!.
Avui, com a fet excepcional, he hagut de dur el meu nen petit amb mi, per tant m'he estalviat els discurssos... je je.... que dolenta, sempre em quedo fins el final, però ell ja estaba cansat i jo també, així que ens hem "escapat" discretament i hem vingut fent un passeig tranquil fins a casa, Mataró a les 11 de la nit i entre setmana... és un plaer.
Ara queden per davant... 15 dies de bogeria absoluta, espero que disculpeu els meus silèncis, seràn pocs, però al vespre i després de més de 8 hores a l'ordinador... ja no en tinc ganes.
Aixó sí.... Visca visca visca, Mataró Socialista!.

Anònims.... cobards d'amagat?...

Sovint hem comentat amb algunes persones sobre els anònims que deixen comentaris punyents als blocs, comentaris per una altre part bastant desagradables.
Poques persones deixen una opinió discrepant amb el seu nik o nom registrat. Però també sovint, s'hi t'hi fixes una miqueta, veus similituds, veus que alguns d'aquests anònims pertanyen a la mateixa persona, o bé també veus que algú, una mà negre, ha demanar suport si és atacat en algún bloc.
Al bloc de Imagina-ción, escriu un anònim, llargues parrafades i sempre bastant contundents i desagradables, almenys per mi, ell, Imagina, home educat i sempre correcte, respón i punt, a mi em posa a mil!.
Al bloc de Javier Naya, fà poquet i havia un anònim, ni que potser no ho és tant, que li preguntaba per el seu èxit amb les... quarentonas.... jo li diria que l'èxit d'en Javier passa per la seva correcció i educació, principal.ment, apart queda la seva magnifica capacitat amb la poesia.
Al bloc d'en Pere Pascual, Pic, sovint trobo anònims alguns dels quals respondria jo mateixa, donat que es nota molt la seva procedència i "canal".
I jo em pregunto.... no podem defensar les nostres opinions en públic?, jo ho trobo més correcte que no pas anar fotent canya i apa, tan feliços!.
Potser fem una trobada d'anònims i deixem que alliberin tensions no?.
És clar que.... quan opines, i dones la cara.... mai és agraït, també s'ha de tenir en compe!.

Mati de diumenge.....

Post theatrum...
Ahir vaig anar de comunió, una neboda de Granollers, l'Aina, tot maco si no fos per el capellà de l'esglèsia dels Frares, una passada de carcamal i que més aviat feia por, tant als nens com als pares!.
No sols va allargar massa la cerimònia, costa molt de fer callar un munt de canalla, pares i mares, iaies i avis, nebots i nebodes, i cada cop que ho feia, era sota coaccions com per exemple.... faré com als partits de fútbol, afegiré tems de més per el que perdem.... silèncis in.necesaris, una xarrameca completament fora de lloc, però lo millor va venir quen aquest "telepredicador" va dir.... vivim en un Mon laic, i aquests ja sabeu que no raonen... llavors si que després de 45 minuts bestials, de renyar en públic i fer "chirigota" dels pares que havien faltat a alguna de les reunions i ell no creia les excuses, vaig dir a la meva cunyada Rosa.... marxo al carrer, a mi ningú em diu que no raono sols per ser atea!.
Un munt de gent va marxar llavors, ni calien les bronques, ni les paraules sortides de tó ni renyar ningú per les seves creences, això sí, després de carregar contra el materialisme ens va passar la cistelleta de dines NO declarats perqué entre tots l'omplissim, no cal dir que no vaig possar ni cinc cèntims!.
Apart d'això, el dinar molt agradable, la companyia encara més i varem acabar el mateix amb una taula plena de canalla i jovent rient una bona estona i fent broma.
Vaig arribar a casa amb el temps just per canviar-me de roba i aprofitant que en Martí és a Londres de cap de setmana, anar al teatre amb dues amigues, la darrera obra de Joan Pera, no és la millor que he vist, potser li sobren 30 minuts a la mateixa, així seria més dinàmica, però vaig gaudir i riure una bona estona.
Avui... ostres tú... m'he llevat a les 11 casi... quina vergonya.... :)

Ara entenc moltes coses......

És clar... tant de temps pensant, com és posible?, ho diu en sério?, no veu els disberats que fà?, és creu un Dèu?, està "cuerdo"....
Ahir, amb les seves declaracions ho vaig entendre....
No ens volía posar a una guerra, anaba mamat, no ens va portar el terrorisme islamista, anava mamat, no va fer el "casorioreinal" de la filla, ens ho va semblar, el seu somriure no està tort, está, sencillament, mamat!!!.
Qui és ningú per dir a una ¿persona? com ell, que s'ha "codeado" amb les més altes i ¿dignes? autoritats, si pot beure o no?, evident, quan és va abraçar amb Bush... anava trompa!.
Ara entenc unes quantes coses més... o no?, que ho preguntin als familiars de la gent que ha mort per conduir begut o els han mort d'altres que ho anaven.
Exigeixo que li posin un poli que vigili quan condueix aquest impresentable!, encara que lo més segur és que porti un xofer que li paguem entre tots.... com el Rioja que prén.

Tot val en política?

Uns que demanen proves, inexistents, rebuscant en els morts del 11M el que no han pogut trobar en testimonis ni declaracions. No tenen vergonya ni sentiments.

Mentides, agressions, persones com Pilar Manjón que han de portar "segurates" per poder sortir al carrer, sols per haver opinat i dur la contrària als que manaven llavors. Una dona que admiro cada dia més, el seu valor i la seva voluntat de que surti la veritat. Malgrat haver perdut un fill, ha tret la força de molt endins i segueix buscant la veritat. Jo no se pas si hagués pogut.

Ahir el meu fill petit la va veure a la tele, tot sopant els dos i em va dir... mama, aquesta senyora te cara d'amargada.... , llavors li vaig fer cinc cèntims de la seva situació i em va respondre.... és valenta no?. Ho és i molt.

D'altres notícies diuen avui que el PSC, els "meus", no pensa convidar en Maragall a participar de la Campanya Electoral.... malament, MOLT malament.

El nostre, almenys el meu, ex President, al qual els "meus" no varen donar el suport total, com calia en aquell moment, ha d'estar present, molta gent confiem en ell i volem sentir les seves paraules.

En Pasqual és com és, però ja no sorprén ningú, ha estat el millor Alcalde de Barcelona de tots els temps coneguts, ha estat un gran polític, i encara ho es, que ha donat la cara per el PSC sempre!.

I ara "los otros", també anomenats sector "anticatalanista" van i el decanten, com aquell nen petit que castiguem sense postres per no haber fet els deures, no anem pas bé!. Insisteixo en una cosa que sovin dic, en aquest partit no és tracte les persones bé, ni tan sols en la seva despedida, els que discrepen, patapam als morros!.

Sort que sempre ens queda el dret a la pataleta, i l'acabo d'exercir.

No els suporto...

No puc amb les persones hipòcrites, les "persones", sí, entre cometes, que donen una imatge i son ben bé el contrari.
De cara a la "galeria" son els dèbils, si convé, son els afectats, son els ... i jo què he fet...., son els que sempre tenen preparada una llagrimeta quan cal, però llavors, en la intimitat treuen els ganivets, treuen la mala folla, treuen fins i tot un punt d'agressius, d'actitut dictatorial.
Però és clar, acostumen a ser persones intel·ligents, saben on i com han de fer les coses, amb una fredor espatarrant, una fredor que sols veuen i pateixen les seves persones més properes, acostumen a ser les persones que els duen la contraria als seus desitjos, siguin de poder, siguin capricis, tant és, son uns actors bonissims.
Llavors, a l'altre costat estan les persones passionals, les persones que porten escrit a la cara els seus sentiments, el no haber dormit de nervis, els o les que criden més, però després... rés de rés!.
Les persones que son massa evidents, no manipulen afectes ni emocions, sencillament les viuen, les senten, son les persones, de vegades, que per caràcter o sinceritat prefereixen "una vez roja que cién amarillas".
Aquestes persones, entre les que em trobo, son les que molta gent critica, per massa sinceres o caràcter decidit, però en el fons, no manen mai, treuen el que senten i es cremen, o bé els cremen.
De vegades, la majoría, no ens hem de quedar amb les primeres impresions, si rasqueu una mica, sols una mica i aprofundiu, veureu que " a perro ladrador, poco mordedor!".
Cuideu.vos dels que guarden silencis, acostumen a tenir una mà negre.
En fí, he tingut una mala nit, tinc la mateixa pinta que la Mafalda, per cert, ella tampoc els suporta els hipòcrites i venedors de fum.