Parlem de Rocafonda.

Aquests dies he pogut llegir a més d'un mitjà de comunicació que al meu barri es recullen signatures per denunciar problemes de seguretat.
No és un problema nou, ja vaig explicar fa temps que havia marxat de Carrer Colòmbia per no poder dormir a les nits, per els que campen fins les tantes de la matinada xerrant a qualsevol racó, i per els crits dels veïns que no poden dormir. Jo vaig preferir marxar.
Molts desocupats, cert, i molts de joves, de dia a dormir i de nit, a la fresca, a xerrar i escoltar música amb el mòbil. Poca gent s'atreveix a renyar-los, després no et deixen viure.
No te fàcil solució, l'antic govern va aplicar mesures i visites per fer entendre les nostres costums, però tampoc va servir de res, els contenidors segueixen plens de merda, mobles vells i restes vàries, ni aprenen, ni volen. No tots i totes, és clar, però tenim el dia a dia i ho veiem.
Si jo, reconeguda lluitadora anti racista ho veig així, imagineu els que si ho son.
Ara bé, potser si que amb el nou govern he notat una cosa, veig menys policia, no se si ajuda, però en veig menys i com és normal, si de nit també és així, doncs difícil solució te el problema, bé, si, en te una, que arribi aviat el fred i marxin a casa.

Esclat.

D'emocions, de sentiments, de paraules i lletres, de ganes de viure i sentir, de carícies, de conversa, d'amistat, d'afecte, de soparets i dinars, de cuina i bona companyia.
Esclat d'una tardor que no arriba, de records de l'olor de pólvora, de mans que acompanyen, de somriures compartits, de tendresa, molta.
Esclat de sensacions, per degustar, per llepar, per regalar, olors, sabors....
Esclat de records al magnífic concert de Manà, records de posar la pell de gallina, d'emocionar fins l'infinit.
Espero impacient la tardor, els seus colors, la seva pluja i les passejades sense sufocacions, l'espero, ja, gaire bé, la puc sentir, i jo, a la tardor, ho sento tot de manera intensa.
(La foto de Josep Ribas)

El conte de mai acabar....

Conte terrible, això és ben cert. Per no dormir.
Han mort aquest any, de moment, 48 dones a mans de les seves parelles o bé exparelles.
Número tètric, sense futur. Fills que queden sols, homes que maten i després s'intenten matar, això sí, no entenc per quin motiu no ho fan abans i estalvien tot aquest dolor.
Sabeu que és un tema que sempre m'ha dolgut.
Dones que no denuncien, malgrat tenir al seu abast tots els elements que ho permeten, el 016, i una mica més de sensibilitat per part de la societat, haurien d'ajudar, però...
Sempre he pensat que si a la primera amenaça es posés una denúncia, jo la primera, potser, sols potser, després la vida no sería tan complicada o sagnant. És un maltractador tot aquell que t'amenaça, que et fa la vida impossible, que t'aixeca la mà. No s'hi val dir... te un mal dia, ni haver tingut fills amb ell.
Però la por, por terrible, no permet reaccionar moltes vegades i aquí és on la família, les amistats, han de donar una mà.
3 dones en 24 hores, no direu que no és un trist panorama.

Tinc un dubte....

Consulta per qui vulgui respondre.

Creieu que les males persones saben que ho són?

És a dir, jo, quan acabo el meu dia i deixo el llibre a la taula de nit, apago el llum, em poso els taps a les orelles (una més de les coses negatives deixades per un ex), doncs... deia, quan em preparo per dormir, faig un repàs del meu dia a dia, del que m'ha agradat, del que no, del que m'espera demà...

Llavors em plantejo, les males persones, quan valoren les seves actuacions veuen el mal que fan?, que han fet? Què pensen fer encara?

No troben que sigui així o bé en gaudeixen? Ser dolent deu ser això no?, per ser-ho, no hi ha sexes. Tots i totes hem fet alguna cosa que després ens hem penedit, però i el que ho fa de vici?

Amb les actuacions que tenen algunes persones, jo, no podria aclucar l'ull!.

Si fos...

Un xic més valenta, un xic més forta, un xic més decidida, un xic..... avui escriuria coses massa dures i tristes.
T'ofereixo, tal com saps, tot el que tinc, suport, amistat, afecte, i abraçades, tampoc tinc gaire més.
Jo escriuria un bolero, segur.


CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Marta Pessarrodona

Pito pito colorito......

Com molta gent sap, a "Can PSC" tenim un Congrés.
Ara en tenim uns quants enfadats, no els agrada, massa tanta opció a escollir. A mi si, ja se sap, a mi sempre m'ha agradat que es pugui escollir entre més d'un candidat/ta i sobre tot, que els mandus, (entenguem executives), no es decantin per cap.
Els que es volen presentar, de moment, representen, passat, posible futur, o present, ves a saber!.
Jo no aniré al Congrés, ni tan sols m'ha passat per el cap intentar-ho, però tinc clar que si hagués de votar o bé delegar el meu vot, sería per una de les darreres opcions mencionades. Deixo una per posar que ni tan sols contemplo, també és veritat i mira que em sap greu, està amb Nou Cicle i d'entrada son més meus.
Trobo a faltar una dona, ja us ho podeu imaginar.
També tenim els decebuts, qui m'havia de dir a mi, amb les discursions i debats que varem mantenir a la nostra època, que jo estaria d'acord amb ell, en algunes coses, que no en totes. Jo sí vull Grup Parlamentari Socialista i Català al Congrés. Però ens decepciona i molt, la inmobilitat propera i la falta de capacitat per gestionar.
I si us plau, que ningú em vingui amb el famós "ara no toca", aquesta frase ja la fan servir per massa coses. Pasqual, jo t'enyoro.
Ara "si toca", girar el mitjó.

Enyorança...

De reivindicació.
Passa de tot al nostre país, i al d'aqui al costat. Retallada per aquí, retallades socials sobre tot, retallades en assistència sanitaria, retallades d'Estatut, en educació, de nòmines, desnonaments...
Està, amb permís per una atea com jo, "cayendo la de Diós" i les persones que surten al carrer, les que fan soroll, son les mínimes.
Estem apart de resignats vençuts?, hem tirat la tovallola?, creiem que ja res es pot arreglar?.
Sembla que gaire bé tot-hom te coll avall que en Rajoy serà el nou president del Govern. També ens hem resignat a que la dreta mani aquí i també allà?.
No diré que els meus no han fet coses malament, n'he deixat escrits al respecte, algunes les han fet amb el cul, textualment. Però no val la pena començar a pensar en quin futur volem?, sabem tots i totes que amb el pp al govern serà tot pitjor i no ens mourem per evitar que això passi?.

Jo no em resigno, m'indigno al la retallada que ens volen fer a la llengua, davant l'avanç d'aquesta dreta rància i antiga i també amb els meus, per no defensar com cal la mateixa.
Tinc enyorança de reivindicació social, i em miro, per saber si jo, també he desistit.
Hem de posar una mà, i una altre i una altre.... i no deixar que ens venguin, ni a nosaltres ni als nostres drets.

Instants....

De somriures i abraçades, de benvingudes, de ja era hora que vinguessis, de petons, de veure un paisatge immillorable, d'abraçades i noves coneixences, de records de fa un munt d'anys, de veure la casa i la piscina i la barbacoa i el forn....
Instants de sopar, un sopar molt bo per cert, una taula gran, una família artista, tota ella, amabilitat, bon vi, un wisky "añejo" que has de tancar els ulls per gaudir de tots els sabors que amaga...
Instants de conversa, que si viatges, que si llibres, cinema, somriures, "tirar los tejos", cants i musica al piano.
Instants d'una vida i una amistat per compartir. Ahir vaig sopar a casa d'uns amics d'aquests que ho donen tot per les seves amistats, instants per el record. La vida ha de ser això, instants per gaudir, amb senzillesa i molt d'afecte.
Jo espero que no sigui la darrera vegada.
(la imatge és un fragment d'un quadre de Pepe Novellas, un xin xin magnífic. Gràcies Pere)

Estranya....

Aquesta darrera setmana ha estat estranya, molt, diria... i no pas per els meus 50 anys, ni perquè una onada de tonteria envolta la gent que m'estima i em vol buscar un nuvi, ni per l'espístola recollida en format burofax, si no perquè ha estat mig vacances, mig feina, mig de tot....

De dilluns a dimecres he tingut encara vacances, però ja he anat consultant el correu de la feina per poder entrar en situació. Dijous i divendres he anat de 9 a 2 del migdia, deunidor la feina que ens espera.... 3 eleccions en un any esgoten al més pintat/da.
Això m'ha permès estar amb en Martí a les tardes, anar a la segona reunió de Camina per l'Alzheimer, i tenir en Dídac dos dies, dimarts i dissabte, ara, que ja xerra i ens fa anar de cap, i de cul, per terra, és molt divertit.
El que passa és que la sensació encara és de vacances, per tant em va costar, i molt, anar a la feina i escoltar el meu cap com cal, ni que pencar, he pencat.
Tornar mai és senzill i menys quan l'aire condicionat no va bé, quan les visites vam amb pantalons curts i venen amb ganes de xerrar, quan sembla que un huracà ha passat per allà i no saps quin nom tenia...
Demà ja començo horaris normals, amb unes eleccions, dos congressos i el que caigui per davant, però aquesta setmana, encara, serà un xic estranya, tenim sopar familiar perquè és el sant de la meva mare, Ramona, i a ella li encanta veure tota la seva immensa prole, 51 entre fills/es, nets/es, besnets/es i parelles dels fills/es i nets/es, al seu voltant, ni que gaire bé mai hi podem ser tots/es, apart, dijous, uns benvolguts amics m'han convidat a sopar a casa seva, a la tercera la vençuda doncs m'han convidat abans i jo ho hi vaig anar perquè algun dels convidats no em feia.... el pes i mira que estic acostumada a sopar amb gent que ami ni fu ni fa!, però se que ells ho entenen.
Total, ve una altre setmana estranya i jo la única cosa que penso és en tornar a Bilbao....

En rodó...

Crec que els rodons sempre son aquells en que mirem un xic enrere, mirar endavant potser provoca un cert vertigen, per sort, ja fa temps que no miro enrere, miro i penso futur, en positiu, i dies com avui, penso molt, però admeto que no m'afecta, almenys no de moment, ho celebro, gaudeixo i també te avantatges, al estar de vacances ho puc gaudir el doble.
He fet i m'han fet moltes coses, moltes han estat bones, la majoria, i ara, que se suposa he de posar seny i gaudir de la maduresa, em moc més que mai. Estar madura no vol dir caure de l'arbre!.
I donar gràcies, als fills i filles, a la família, als amics i amigues, als coneguts/des, fins i tot als virtuals, per ser.hi, per acceptar i comprendre aquesta donota mataronina. A tots aquests cors que m'estimen.
Avui faig 50 anys, 50!!, una mica de cava?, hi esteu convidats.

Pd: Un sopar sorpresa dissabte al vespre, restaurant vora el mar, germans/es, amigues, fills i joves, cunyades i cunyat, neboda, bona teca, bon ambient, regals, que si una sessió d'spa, un bolso molt per mi, un llibre sobre els 50..., dues entrades per un concert, Apple Tv, postals, espelmes, cartes que venen de 17.000km....molta emoció i per acabar una copeta al Manaus... una nit magnífica.

Un premi....

La Montse, Arare, o Reina del Mar, (aquest nom li vaig posar jo :), em dona un premi, cosa que sempre agrada, què hi farem. Avui és diumenge i tinc temps, ve de gust.
Intento seguir les instruccions del mateix....
És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa. (còpia del seu escrit).
Qüestionari:

1. Una cançó que m'emocioni:
Difícil elecció, escolto molta música, però ha de ser una. Bendita tu luz, Maná.
2. País on m'agradaria viure i motius:
País Basc, verd, verd, mar, blau....
3. Com em descric amb 5 adjectius:
Només 5?.... directe, apassionada, decidida, treballadora i afectuosa.
4. Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?.
Sí, contra la meva voluntat en un sopar d'amics, cal dir que va encertar una part i el seu desenllaç. Però no hi crec.
5. El meu perfum preferit:
Donna Karan woman, olor de mandarines i cítrics. Deliciosa, però cara.
6. D'on creus que ve la sort?
No hi crec, ni que alguns/es neixen amb la "flor al cul".

No li passo a ningú, per les vacances he trigat molt a respondre.
Ja està! Una mica més de Joana. O era una mica menys de misteri?.

Tornar....

Una setmana al meu "segon país" m'ha deixat com nova.
He dit sovint com n'estic d'enamorada del País Basc, dels seus paisatges, el seu verd, el seu ambient, el seu menjar.... aquest any va ser en Martí qui va dir el lloc on anar, a ell també li agrada molt.
Hem caminat el que no està escrit, crec que son les vacances que ens hem cansat més però a la vegada més hem desconnectat i gaudit. És clar que la companyia feia molt.


L'estada a Bilbao i des de allà Donosti, Getxo, Santurtzi i Bilbao a fons, carrer a carrer, tal com s'ha de fer. Hem menjat bé, hem anat al cinema, de compres...
A Donosti, per fí!, vaig poder veure el Peine del Viento, en tenia moltes ganes.



I vaig ser valenta de pujar les 345 escales per veure la basílica de Begoña! i després baixar, és clar.
La temperatura ideal, ahir ens varem llevar amb 18º, un gust caminar, mirar, veure i ser vist.
Ja tornem a ser a casa, ara sí que anirem més del rollo descans i lectures.

Jugar....

L'estiu ha de servir també per això, jugar, desitjar, gaudir.....
Juguem?.

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquesta tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

De com "flipar" sense provar gota de res!!

En Martí i jo compartim un munt de coses, tenim les nostres tradicions, de família monoparental, ell i jo, jo i ell.
Una d'aquestes tradicions és anar a veure els gegants, nans, mumerota, l'àguila, etc... sortir del carrer Pujol i enfilar la Riera el dia 27 de juliol, sota un sol de justícia i un cop passat, anar a fer un gelat.
Avui hem quedat tant parats, indignats, emprenyats, que el mal gust de boca ens ha fet modificar gaire bé tot.
En arribar a l'ajuntament, la porta i l'espai que es deixa lliure per passar les figures era ple de mossos d'esquadra amb armilles anti bales i passamuntanyes que els hi cobrien el rostre. Davant seu, l'enemic eren criatures, super petites, pares i mares amb cara de por, espant diria. Ells, en posició xulesca i amenaçadora, amb unes mirades que feien esgarrifar.
Un bon grup de pares i mares ha optat per tirar avall i veure les figures més lluny que no la tancada habitual.
Com és pot actuar així?, com poden convertir un acte festiu i popular en un acte repressiu que ningú entenia?.
Quan han arribat les autoritats hem comprés part dels motius, en "Puig" s'havia dut els que he escoltat anomenar per allà: "gossos de quadra", la comitiva semblava una desfilada del País Basc en els seus pitjors moments, envoltats de policies i "segurates", en Mora, el nostre flamant nou alcalde duia al seu costat l'insigne conseller.
De qui ha estat la magnífica idea de convidat aquest tipus?, no ha estat una provocació?, quan ens ha costat als i les contribuents aquest acte de xuleria i prepotència?. Potser no ho hem pagat entre tots i totes?.
Al darrera de tot, un grupet d'indignats amb uns petits cartell protestaven per la seva presència. Aquests eren el perill?.
Quina vergonya!! La foto no ha pogut ser millor, el mosso miraba en Martí amb ulls amenaçadors.
Al Facebook he llegit aquest apunt que ho deixa ben clar.

No m'ho demaneu....

Que entengui que un/a jutge desnoni una dona amb dos fills de casa seva, quan un d'ell te una discapacitat del 77%, que aquesta família acabi al carrer per un deute de la seva ex parella i que el Món segueixi rodant.
No em demaneu que entengui que quan els veïns i veïnes, ara, que tant costa que et diguin bon dia a la teva escala, deia... quan aquests van de manera pacífica a bloquejar la porta per evitar el desnonament, els antidisturbis reparteixin a "diestro i siniestro", sense mirar edats ni condicions, hòstia va, hòstia ve.
No em demaneu que entengui que els bancs i caixes diguin que amb l'entrega del pis no queda satisfet el deute, ells, que varen ser els que el varen valorar en concedir la hipoteca, ara no el volen. Ells que no renúncien a pujar la seva ja voluminosa nòmina per millorar una situació de la que com a mínim en son còmplices.
No em demaneu que entengui un Parlament i un Congrés incapaços de tallar amb aquests abusos, amb aquesta disbauja, amb aquest deliri...
No em demaneu que entengui que els mossos surtin al carrer per el mateix, enlloc d'agafar, i tancar, carteristes, és més senzill llançar els llops contra els veïns i veïnes.
Estic indignada, estic emprenyada, decebuda, amb els meus, amb els altres, amb tots i totes els que mai es podran posar en la pell de les famílies que van al carrer i mengen de la caritat, viure entre cartrons en un anomenat país del ¿primer Món?.

Ahir va ser un GRAN dia......

Sovint, més del que m'agradaria, he comentat que certes "persones", per ser educada, em tenen al seu punt de mira.
Qualsevol àmbit de la meva feina és revisat amb lupa i sempre has d'estar pendent de si parles, les parets escolten. Pendent de donar explicacions a companys disgustats per coses que tu has fet, i ell pensa que no, llavors li has d'explicar i ell s'enfada, però no amb mi.
Fa uns dies vaig escriure sobre les mentides, sobre les manies persecutòries, malgrat que he marxat, per la meva pau interior i personal, allà segueixen els mateixos amb les mateixes obsessions.
Ahir, gràcies a una amiga i companya es va destapar la veritat, les seves mentides, mantingudes sense cap prova en reunions públiques, ahir, la seva incompetència va quedar demostrada, evident i clara.
Això sí, no varen tenir ni la valentia ni la decència de demanar disculpes.
Ahir va ser un gran dia, molt gran. I sabeu què és el que més em va agradar?, que mentre eren informats un per un, varen desfilar endins sense badar boca.
Avui plego de vacances, satisfeta, ni que no al cent per cent, ara, jo soc fora, però li fan la guerra i les seves injustes "justícies" a una altre persona.
Per sort vaig acabar el vespre amb un "segrest" per part de les "meves nenes" i un sopar deliciós a la Rambla de Mataró.
A la foto el Foié grillé amb virutes de mango i torrija de pistatxos que vaig sopar.

És estiu.....

Sec a una terrassa, espero una benvolguda amiga. Fa dies que no ens veiem i tenim moltes coses per parlar.

El cambrer em demana què vull, la meva tònica habitual, sense gel i amb molta llimona.
Mentre espero miro la gent del voltant, la terrassa és gran, molta gent fuma, cosa que em fa arrufar el nas, però per sort ningú del meu costat ho fa, de moment.
Torna el cambrer, mentre em serveix veig que te uns bíceps estupends, d'aquells que tocaria... quan es gira li miro el cul... noi és un bombó aquest cambrer, dissimulo, no sigui que ho noti.
La meva amiga, com sempre, arriba tard.
A la taula del costat seuen dos nois, mitjana edat, un em fa un brindis amb la seva cervesa i em pica l'ullet. Miro a un costat i l'altre, però ell repeteix, va per tu morena!.
Ja em teniu vermella com un perdigot i maleint la meva amiga per el retard. Li dedico un breu somriure, no massa que no es confií, i miro cap un altre costat.
Ell cerca la meva mirada, ho intueixo, però jo no el miro. Em mira el "canalillo", això si ho tinc clar.
Arriba la meva amiga, petons, somriures i un cop servida la seva beguda el noi, senyor, que s'aixeca i pregunta si ens poden convidar, ell i l'amic, apart de seure amb nosaltres.
La meva amiga em passa el "mort", diu alt i clar, jo estic casada!, jo somric, després ric obertament, li dic que jo no estic casada però serà un altre dia. Pobre, marxa decebut, tampoc deu ser senzill per ells. Abans em diu que li agraden els meus ulls...
Nosaltres seguim a lo nostre posar-nos al dia. Tinc ganes de vacances.
I és que a l'estiu, tota cuca viu. O era tota cuca lliga?.

Massa connectats?....

Més d'un/a dels que em llegiu haureu pensat alguna vegada en si depenem massa d'estar, o no, connectats, que si xarxes socials, que si correu, que si el bloc, que si.....
Un altre tema son els nostres fills, no és senzill fer entendre a un adolescent que no pots estar 5, 6 o 7 hores davant un ordinador, per tant no queda una altre que mirar de limitar aquest temps, però és clar, si treballes tampoc és senzill estar tan pendent d'això.
Jo tinc un pacte amb en Martí sobre el temps d'ordinador, crec que l'anem respectant amb alguna excepció els caps de setmana, però és clar, si va a d'altres cases ja no ho puc controlar, és més, si allà es troba sol o bé avorrit, ho entenc. També tinc activat el control parental, i ell ho sap, per tant, anem fent tot el possible.
Però ara em demana un mòbil amb un sistema de missatges gratuït, ell m'ho ven així és clar, però on es pot accedir de manera il·limitada a facebook i internet. Lo primer que m'ha dit, el molt llest, ha estat: Mama no et preocupis, per 10€ al mes tinc Wasap Android i ja no faré trucades, a més et surt gratis amb els punts Vodafone! (He tingut que buscar què cony era això).
Total, els germans estan tots a favor, i és clar, lluitar contra 4 és massa per mi. :)
Segueixo pensant que estem massa connectats, massa...
Quan varem anar a Ribes de Fresser volia dur el portàtil, em vaig posar tossuda que no, que res. Ara, si marxem de vacances, ho tornarà a demanar, però és clar, si abans te el mòbil.... ja no caldrà.
Son llestos noi!

Inmoral....

Vaig veure a les notícies que una nena que porta per nom Eden Wood, de 6 anys, 6!!!!!, es retira de fer de model i "Reina infantil".
Quan em vaig acostar a la tele, era a la cuina fent un pastís, vaig veure un seguit d'imatges de la petita.
Vestida com una dona gran, més aviat com una meuca, pintada com una dona que no sap en què entretenir les hores, o com una nina "pepona" i amb un "desparpajo" esgarrifós.
He llegit que algunes d'aquestes nenes han patit agressions sexuals.
Vaig veure les declaracions de la mare, una artista frustrada que viu el que vol per ella a través d'aquesta petita, ella tota orgullosa deia que la seva filla: "Crec que està seguint els passos de grans persones com Oprah Winfrey. Per què ella no va a poder tenir un contracte a Hollywood o un programa de televisió? És el somni americà i aquest és la seva destinació", va aclarir l'orgullosa mare.
La meva pregunta és: Quan viurà la seva infantesa aquesta nena?, quan trigarà a caure en les drogues i l'alcohol com ho han fet d'altres artistes?.

Ho sento, però de tot en diuen pares. Algú hauria d'avaluar la categoria dels mateixos.
(Malgrat l'empipada el pastís de formatge mascarpone va quedar molt bó).

Valors.

Fa un parell de setmanes vaig poder gaudir d'una conversa amable, tendre i afectuosa amb un bon amic. Un amic d'anys, d'aquests que son discrets, però sempre hi son.
Varem parlar dels valors inculcats a les persones.
Sovint hem parlat del cristianisme, ell es declara cristià, però no catòlic, costa una mica d'acceptar la separació, però jo l'entenc, no és l'únic amic que es declara d'aquesta manera.
Donada la confiança que ens tenim varen sortir temes personals i íntims.
A ell li costa molt, molt, entendre algunes actituds. Em va dir ben clar que no entenia com persones que han estat practicants de tota la vida, que suposadament han de ser "bons cristians", puguir ser tant dolents i tenir tan mal fons.
A mi em va agradar podet tocar aquest tema des de el punt de vista d'una persona no creient, jo.
Li vaig dir que soc molt més bona persona sense posar els peus a missa, que no pas algunes "persones" que hi van cada setmana. Això sí, un cop nets, a pecar de nou!.
Li va doldre, però em va donar la raó, senzillament les proves el varen desconcertar.
Varem parlar d'influències negatives, de mala fe... de coses que em va agradar posar al seu lloc, ell no és l'únic desconcertat.
Jo he educat els meus fills en els valors de les persones, de respecte i bona educació. D'altres donen lliçons i no han mogut un dit.
Soc afortunada de tenir amics com aquest.