Quina vergonya....

Sovint us he explicat que quan dic una picardía em poso vermella, també em passa quan algú em fa un elogi, no ho puc evitar i més d'un i una que em llegiu, sabeu que dic la veritat.

Divendres em vaig posar vermella per un mail que vaig rebre. La Coordinadora del programa de Catalunya ràdio Una nit a la Terra, és va posar en contacte amb mi via mail per demanar la meva col·laboració en aquest programa, sols avui, i donar la meva opinió sobre..... tachánnnnnnnnn, la dificultat d'expressar afecte d'algunes persones......

He escrit sovint sobre aquest tema, aqui i en altres llocs, i admeto que és un tema que sempre m'ha donat mals de cap per dir alt i clar el què penso, però...., una sempre pensa que el seu bloc el llegeixen quatre persones que li tenen cert afecte o bé, persones que xafardejen a veure què diu aquesta boja de la Joana, mai espera que per escriure i fer-ho des de l'estòmac o el cor, depén de si estic enfadada o no, pugui passar a la ràdio... ni que sigui amb dues preguntes.

Així que estic del tot sorpresa, i vermella des de divendres, he demanat a aquesta persona que em truqui i si ens posem d'acord doncs em grabaran les preguntes que vulguin fer, jo soc una senyora gran i a la 1 de la matinada ja dormo! :).

La sort és que veig a la seva web que després és pot escoltar el programa doncs ho pengen a la mateixa, així que després podré escoltar com queda el què digui... ainnss... em faig por jo mateixa!.

(Pd: Ha estat magnífic, estaba una mica nerviosa però la veu seductora del presentador, Gaspar Hernàndez, i la simpatia de la coordinadora, Anna Homs, han estat delicioses. He escoltat ara la intervenció, segon enllaç dia 16 del 1, minut 14 aproximadament, i no està malament, he dit, com sempre, el qué pensaba i com ho pensaba i he descobert un programa maquissim i interesant, si mai estic llevada a aquesta hora, serà el meu programa).

Dubtes...., estic entre dos...

El meu ordinador, un LG de fa ja més de 7 anys.... està a punt de morir, diguem que ja funciona amb manivela i sols per obrir l'explorer he d'esperar un terme mitjà de 30 minuts.
Però ara mateix, si obres més de tres finestretes, ja pots pendre paciència...
En fi, com ja han passat els Reis i Reines he decidit que ja toca fer un regalet a la Joana, així que estic mirant ordinadors, estic entre dos, deixo volar la imaginació i no se per quin decidir-me.
En Quico i el meu fill Daniel, em recomanen un Imac, la veritat em te enamorada, però el veig molt encarat a persones dedicades al disseny i la imatge, ni que ells insisteixen que no, que hi puc incorporar el sistema operatiu de windows i així no em lio massa.
Però per l'altre costat, a mi, que ja m'agrada lo conegut i la tranquilitat, he mirat un PC "normal", el de toda la vida vaja, més econòmic i per mi, doncs ja va bé, no penso començar a fer disseny a la meva edat... prou tinc d'administrar la web de la feina!.
Però... el imac... és tan maco i te una ventatge inmensa, no te torre!, tot integrat a la pantalla.
Com podeu llegir, estic feta un lio i m'he de decidir aviat, aquest pobre ja no aguantarà gaire més...

Ara veig que aquesta "explicació" la puc aplicar als homes.... vols un de nou, amb noves idees, nova imatge i noves prestacions però que t'has d'aprendre totes les seves maníes, o ja et va bé un com els de sempre?, és a dir, mateixa imatge, mateix servei però... ja coneixes per on flaquegen...

Més dubtes no siusplau!.

No volia però....

La sang em bull i l'ambient està molt carregat, les tensions disparades i fins i tot els que estem al voltant de la política, n'estem preocupats.

Havia decidit no escriure sobre les darreres animalades dites per el PP, ja m'aburreix i molt parlar d'ells. Però com és evident, sols faltaria passar, llavors, encara dirian aquella famosa frase... ancha es Castilla....

Ahir a la tarda, conversant amb un company molt més expert i amb un llarc recorregut al mon polític, en Manuel Mas, varem estar d'acord que això és massa, que és molt decebedor fer política així i li vaig dir, crec que per primer cop... que l'admiro, jo no em veig de cap de les maneres asseguda al Congrés de Diputats escoltant impassible aquestes animalades i no poder dir rés, no poder, sencillament, dir en veu alta "això que vostés diuen és mentida"!.

Cada dia munten un numeret, ahir per un lapsus linguae, van i fan un míting.

No donen suport a la manifestació de dissabte, no la donarian de cap de les maneres, bueno potser si els socialistes haguesim dit que no hi anavem, llavors segur que sí.

Hem de restar impassibles mentre escoltem dir que no surt la paraula Llibertat?, sortint de boca d'ells?... juas juas!.

La llibertat a ells se la porta al "pairo" home.

Veurem què fa telemadrid amb aquesta manifestació, la darrera de Victimas del Terrorismo, alias manoderechaderajoy, (enteniment si visiteu la web, provoca vomitera, recoedeu que el seu president va dir que aquesta manifestació de demà "genera división y siembra confusión en la estrategia de lucha contra ETA", és un poca vergonya), varen fer un seguiment exaustiu, fins i tot de l'arribada dels busos. Però és clar, ells no hi van, el seu president si no hi va la Espe, ell no hi va.

El president dels Ecuatorians va dir en roda de premsa, no és una manifestació excloent de ningú, més clar, l'aigua.

Insisteixo... m'agradaria tant poder anar.hi....

(Pd. darrera hora: Perquè ningú s'enganyi, el Pp ara demana que desconvoquin la mani, veieu com no era un tema de paraules?, és un tema de dignitat i aquests no saben ni el significat d'aquesta paraula).

5 coses que probablement no saps de mi....

Aquest meme m'ho fa arribar la Lourdes Muñoz i com no pot ser d'una altre manera el responc, sols demano disculpes per el retard, ara sabreu el motiu.

"5 coses que probablement no saps de mi".

1: Estic convalescent d'una petita intervenció, fa tres dies que estic "tancada" a casa i sense poder parlar gaire bé, ja començo a flipar.... ara tinc una mica menys de "seny" i la cara del Netol.

2: Fins fa molt poquet no he sabut la diferència entre estimar algú i estar enamorada.

3: Tinc una germana que no te la meva sang, però per mi és la millor germana, la Encarna.

4: Soc adicta, però de veritat, al café amb llet.

5: El viatge somiat és als Fiords Noruegs, un creuer, bona lectura, bones vistes, fret i silenci, no se quan podrà ser, val molts diners, però no penso desistir.

Com ja fa uns dies que corre aquest meme, doncs no el passo a ningú.
Ara he vist que Javi Naya també m'habia "convidat".

Per una vegada que diria SÍ....

Ser de vacances te aquestes coses, desconectes i no saps què passa...

Em fa arribar la meva amiga Glòria la notícia que Nacho Vidal anirà a les llistes del PSC de Mataró les properes municipals.

Un batec inexplicable envaïx el meu cor, una certa tremolor de cames m'impedeix veure l'advertiment de que és una broma?, de capgros.com. Qui pot fer una broma tan pesada?, per una vegada que m'animaria a anar a les llistes, per una vegada que deixaria de costat els meus principis i el què fes falta!!!, a sobre o a sota d'ell... tampoc és tant important la possició, vull dir el número... no se en qué estaba pensant ara....

En fí, una broma divertida que segons sembla va provocar cert moviment en els més reaccionaris, si llegiu els escrits posteriors a la notícia, és clar.... tots de mascles envejosos! i és que nois.... la mida a la fí, SÍ és important.

Al final, tots i totes tenim els nostres mites no?, els dos meus son en aquesta foto....

Arrodíllate !

Esto es lo que quieren ni más ni menos, quieren verlo humillado, rodilla en suelo y cabizbajo.

El PP, partido patriota según ellos, quieren a Zapatero asi, quieren una victória que es la revés, una derrota de todos los democratas, si ellos lo fueran, también lo verían.

Estoy convencida que Rajoy y sus secuaces, el dia de la bomba en Madrid brindaron con champán, cava no, que es catalán.

Cómo es posible que algunas ¿personas?, antepongan intereses partidistas a la vida?, a la Paz?, a la convivencia?....., escapa a mi pobre entendimiento.

La tregua anterior, el PSOE, se comportó como hay que hacerlo, con discrección y esperando un resultado positivo, la paz nos beneficia a todos y todas. Pero ellos no, ellos a malmeter, ellos a esperar una caida para poder asi decir aquella famosa retalía... ya te lo dije!.

Cuando supe la notícia, en Sevilla, fué por boca de Zapatero, dejó claro que con violencia NO hay proceso, pués no señor, no se lo creen, de algo hay que dudar y si es de Zapatero mejor. Ni que sea con mentiras.

Acaso la palabra del ministro del Interior no es válida?, no ha jurado o prometido cumplir la constitución?, se han bajado los pantalones con algo?, hace falta recordar los casi 200 presos que Aznar acercó al país Vasco la otra tregua?, tan mala memoria tenemos?, mala memoria no, mala leche y punto.

Rajoy no dará ningún paso hasta que Zapatero admita en las Cortes... admita qué?, menuda falta de coherencia y dignidad la de este personajillo.

Recomiendo la lectura de esta web, 192 muertos, 192 mentiras, vale la pena.

Estoy indignada, cabreada y asqueada, si esto me pasa a mi que siempre me ha gustado la política.... las personas que no les gusta.. deben estar para salir corriendo de este país, puñetas!.

Any nou.... o no?

Sempre que comença un nou any, tots i totes ens desitgem coses maques, ens fem petons i sembla que tot anirà bé.

Però... ja sabeu, el meu famòs però.... en realitat quantes vegades ho fem?, quantes vegades ens movem per canviar les coses?, per parlar el què no hem parlat, per millorar els nostres defectes, per intentar fer feliç alguna persona passant de nosaltres mateixos i el nostre propi jo, donar una mà a l'amic o amiga que malgrat que sempre ens explica penes, ens necesita, renunciar a les nostres estones personals per fer una forta abraçada i uns petons a algú que sabem està trist.... en fí...

M'agradaria pensar que tots aquests desitjos no cauen en un sac buit, en unes paraules sense sentit ni fons, jo vull pensar que és així.

Aquest any el vaig començar a Premià de Dalt, a casa d'en Jaume i la Amparo, germà i cunyada, dels molts germans i germanes que som, tres, ells dos i en Mingo i la Rosa, cada any fem una mena de rotació i cada cop a casa d'un diferent, ja fà molts anys que els comencem junts i pocs cops som menys de 14 persones a sopar, després, els que no han vingut a sopar venen a fer una copeta de cava.

Sempre amb un ambient agradable i tendret, sempre amb fills i filles, ni que no hi siguin tots i totes, però jo, com sempre, els millors desitjos els adreço als meus fills, per mi ja espero poca cosa, casi rés, però per ells, espero un camí llarc i dolcet, si és possible amb salut i amor, a la fí, les possesions materials, i això els hi dic sovint, passen i tan sols faciliten la vida, lo que realment la omple i ens fà feliços, és la mà que ens acompanya en aquest camí, el petó i l'abraçada quan ho necessitem, l'amor... aquesta paraula tan comercialitzada, en realitat és l'única que omple i compensa, la llàstima és que molts pocs cops l'aconseguim. Soparets com el de ahir al vespre amb les amigues, sempre saben escoltar, sempre tenen una abraçada i sempre.... hi son.

Amics com el que ahir em va notar "fuixeta" i em va fer arribar un pasdoble per animar el meu esperit, i les meves cames!.

Sort que sempre em quedarà en George Clooney i les cinc mil espelmes que va posar la nit de fí d'any, és veu que compartim el vici per les mateixes, de vainilla i xocolata...

Cachis... m'ha sortit un post romàntic i sols us volia dir bon any....

Ja soc aqui !

Amb aquesta frase tan utilitzada i que a tots ens arrenca un somriure, reprenc la meva activitat blocaire.

Esperava, i ho dic de tot cor, tenir un retorn agradable, un retorn per explicar aquests breus dies a Sevilla i les coses maques que he vist i compartit, malgrat els meus desitjos, la tornada ha estat trista per l'atentat de Madrid, la desaparició de dues persones i el dolor que això sempre provoca, el darrer dia vaig quedar del tot dolguda, em va costat, fins i tot, dormir. Però com ja sabeu, soc optimista i vull confiar, vull pensar que això ha estat una pedra a la sabata i confío en poder redreçar la situació i seguir endavant amb aquest procés que la majoría volem que arribi a bon port.

Apart d'això que no volia de cap manera deixar de mencionar, doncs he passat uns dies molt agradables, he caminat moltíssim, les ciutats és així com és coneixen, he menjat una mica més del que tocava, és impossible no fer.ho, he fet les compres de l'amic invisible i he descobert una gent molt agradable, això sí, poques vegades tenen pressa!. Sevilla és una ciutat preciosa, és pot fer a peu tota la part antiga, he navegat per el rio, he fet de "guiri" amb el bus turístic, a en Martí li feia molta il·lusió, i com no, he menjat pernil. He pujat a la Giralda, les vistes son estupendes, a la Torre del Oro, he visitat els Jardines de Mª Luisa, romántics i amplis, però no massa cuidats, Los Reales Alcázares, la foto d'aqui és de un dels patis, en fí, he fet de turista, aixó sí, sempre del bracet del meu inseparable Martí, s'ha prés amb paciència fins i tot, les cues per entrar a alguns llocs, com podeu veure si clickeu aqui, anava preparat.

Ara em queda Córdoba, tinc moltes ganes de anar.hi algun dia, que jo espero no massa llunyà.

Vaig estrenar la companyia de vols Clickair, i varem anar puntuals, no estàn malament els avions, l'única pega és que no numeren els seients, i tot.hom és fà un tip de córrer per tenir seient endavant.

Sort que en tornar, repassant els blocs que llegeixo habitualment, trobo una magnífica poesia de Javier Naya, aquest noi és un poeta i bó, i retrobo la tendresa, per mi tan vitals, així que li "robo" la mateixa i en poso un fragment, si la voleu llegir tota clickeu el seu enllaç, val la pena, és preciosa.... ainnss si jo tingués 25 anys menys i 25 kilos menys també...

Bon any a tots i totes us he anyorat.

Entonces

(Javier Naya)

No me hagas caso,

no me escuches, no me mires,

no me tientes ni me quieras

si te digo que te quiero,

pero cuándo

me escuches

y descubras el secreto de mi voz,

me mires

y encuentres encendida mi pasión,

me tientes

y te encuentres frente a mi corazón...

De Mataró a Sevilla passant per Blanes...

Ja tenim aqui el Nadal, el brugit de gent, les compres i la família.
Un cop dinats i recollits i amb el tió guardat, marxo a Sevilla. Tinc moltes ganes de coneixer aquesta ciutat i com soc tan calurosa ha de ser a l'hivern.
Uns dies de desconexió, de calma, de passejar tant com en tingui ganes, no conec Sevilla i tot.hom em comenta que és un bon lloc per caminar i a mi, m'agrada caminar, observar, veure, descobrir i sentir.
Però avui, abans de tot aquest embolic de maletes, abans de rostir l'ànec a la taronja per el dinar de demà amb els meus nenes i nenes, abans de fer les orades al forn d'avui que ve en Quim a sopar, doncs he anat d'excursió i a la mateixa he "embolicat" la Glorieta perquè m'acompanyés, hem passat una estona estupenda de conversa i apart... el mar estaba tan mogut i maco.....
Avui he anat a veure una exposició a Blanes, Geometries del Silenci, de Miquel Gelabert, fill d'Arare. Ella es va oferir a fer de guia i ho ha fet i no sabeu pas com de bé. Al seu bloc ja intuim una dona de caràcter i decidida, en persona, és molt millor encara.
He quedat encantada amb les pintures, això no cal dir.ho, predominen els colors blaus i malves, els liles, la llum, el mar...
Després, davant un vermutet, al Club Nàutic, he descobert una dona encantadora, simpàtica, divertida, alegre, enamorada i en fí.... no sols ha valgut la pena el camí, ha valgut la pena tot el que he trobat en el mateix.
Estic encantada. Ara m'agafo uns dies, de calma i sense internet..... desconexió total.
Aquesta imagte és per l'amor que les dues sentim per aquest, el nostre mar....

Bones festes a tots i totes.

Feliz aniversario, ¿señor? presidente...

Dedicale solo dos minutos, lo vale....

Estos dias se "celebra" el quinto aniversario del campo de detenidos de Guantánamo, podríamos decir tranquilamente campo de concentración,.

Amnistía Internacional recoge postales de felicitación para George W. Bush, te animas a mandarle una?.

Venga, el dia 11 de Enero se las mandaran todas y no olvides... es por una buena causa, cerrar ese centro de detención completamente ilegal y in-humano.

Felicita al ¿señor? presidente.

Ana Botella, o el que NO ha de ser una dona....

Ahir al matí, tot planxant, camisa va, camisa ve, de fons tenia posada la Quintana, i de sobte.... tachannnnnnnnnnnnn, apareix José Mª Aznar, Pepe para los amigos, és a dir José Mª per mi, apareix el hombre.....

Un instint animal, una feresa i una rapidesa desconeguda per mi, em va llançar cap on tenia el comandament de la tele per desconectar la mateixa.

L'imapcte de la seva vissió i la de la presentadora tota melosa i somrient, em va deixar sense ganes de més planxa, així que per animar-me, vaig possar una mica de música, unes bachatas dominicanes lleugeretes i alegres, varen aconsseguir fer moure les meves cames i fer tornar a bategar el meu cor....

Però... no vaig quedar lliure del "problema". Tot sopant ahir al vespre amb en Martí, miravem les notícies de t5 i surt ell, allà, tot cofoi dient.... jo donaria suport a la "meva dona" com a Presidenta del Govern.... tic-tac- tic-tac.... no m'ho podia creure... la Botella?, doña Ana?, aquella burra que comparar Gais amb pomes?..... Aquella que va fer unes declaracions a El Mundo dient: Sin embargo, esta ley para regular el matrimonio entre gays y lesbianas marca, a su juicio, una "involución de las costumbres" en España.

No vaig caure de la cadire gràcies ha que tinc un bon airbag de cul, però em va marxar la gana de cop. Deu ser perfecte per la meva dieta però noi... estic impactada i he tingut una vissió negre del futur.

Ja seria lo que em faltaria per veure, conec moltes dones que van de señora dé.... però si aquesta pija repelent arriba a presidenta del govern, jo emigro!.

Esperit Nadalenc, segona part.

Imatge de Jpinto, de Flickr.

Aquests dies vaig una mica atabalada, no sols per la feina, ho vull deixar tot atado y bién atado abans de les meves vacances de Nadal, quize dies..... ummmm...

Després, per fí, he decidit el menú del dia de Nadal, una mica he de vetllar que agradi a tot·hom, i això no és sencill.

Doncs un cop acabades les deliberacions amb mi mateixa, ningú m'ajuda, he de pensar amb els regals de reis i el tió, no ser creient no implica no pujar al carro de les il·lusions.

Ja vaig deixar clar el què opino del consumisme que envolta aquestes festes, però digueu.... qui pot obviar la mirara i el somriure d'en Martí davant un mostrador de dvd's d'en Shinchan o de la ps2?, qui pot no deixar escapar un somriure quan el teu fill gran, que ja és dos pams més alt que tu mateixa, mira el cd de Central com qui mira un pastís acabat de fer?, (la sort és que ja no viu amb mi i no he d'escoltar aquesta ¿música?), la teva filla, la única, et comenta subtilment si et fa rés de comprar.li roba?, o el mitjà, adicte a les noves tecnologies , vol una aspiradora sense bossa.... i la jove, sempre tan discreta, diu tu mateixa Joana....

Jo no puc evitar entrar en aquest cercle viciós del Nadal, no puc per la senzilla raó que no puc evitar gaudir moltissim quan veig les seves cares davant els paquests, la seva il.lusió, no contempla edats ni estats, els reis, sempre, son una cosa agradable, ni que el paquet sigui petit, el que compta és la intenció no?. A la fí, quina finalitat millor pot tenir la meva paga extra?, cap.... ho asseguro.

El tió, fins fa poquet, el feiem per en Martí, sempre serà el petit, ara ja ho sap tot, però encara el veus picar el tió amb força, fins i tot ha trencat alguna cullera de fusta! i nosaltres.... el deixem fer.

Aquesta tendresa va també per una amiga que no està massa "fina", ella sap on soc i aquesta imatge, que he demanat a un amic de Flick va per ella, per la bona amistat.

Total, l'espeit Nadalenc a vençut, però sols una mica eehhh.

Tinc una vida de cine?. (Va per tú Glória)

La Glorieta llença al vent un testimoni i jo, com no podia ser d'una altre manera, el recullo.

Es tracta de dir com veus la teva vida amb títols de pel·lícules, seguint un ordre cronològic.

Som.hi!

Infantesa: Una extranya entre nosaltres. (sempre em vaig saber i em varen fer sentir, diferent).

Adolescència: Sin aliento. (Intentant fugir).

Joventut: Lo que el viento se llevó. (Amb un final trist).

Promesa: Novia a la fuga. (La millor manera de marxar de casa amb papers).

Maternitat: El regalo de la vida. (Mai, rés, m'ha fet més feliç).

Edat adulta: Bridget Jones. (Dubtes, amors i desamors, divorcis i els meus kilos).

Maduresa: Vive como quieras. (S'ha acabat: quedar bé, fer el que cal i no el que jo vull, no expressar el que sento, preocupar-me del què diràn, segur que alguna cosa diuen de totes maneres... vull viure, sentir, estimar i defensar els meus ideals, és el qué faig).

I de què,

sinó,

estan fets

els somnis...

sinó de blaus

i ocres,

de platja

i marbuscant-se

amb el vaivé

de les ones?

Gumets.

Josep Cuní "chapeau".

Avui, tot esmorzant, escoltava, que no miraba, el programa Els matins de Tv3, dirigit per Josep Cuní.

En una taula rodona, un grapat d'oradors i oradores, comentaven sobre la paritat del Govern de Catalunya, apart els càrrecs nomenats recentment.

No cal recordar, ja ho faig sovint, que la paritat brilla por su auséncia. En Cuní ha recordat una conversa amb en Carod en la que el susodicho, li deia que quan ha ofert algún càrrec important a les dones del seu partit, totes sense excepció, li han demanat unes hores per pensar què fan. Ell ho deia com una crítica, els homes responen al moment que SÍ. Estic segura que aquestes dones ho fan per responsabilitat.

En Cuní ha fet la mateixa reflexió que jo feía en aquell moment, ell en veu alta, jo la feía per mi mateixa.

Les dones, en general, davant d'un repte com aquest, estàn preparades però... no podem evitar pensar en la família, els fills principalment. No oblidem que seguim sent les que organitzem la casa, la compra etc...

Se que sona masclista, i més venint de mi. Però amb sinceritat... qui vetlla per la nevera plena?, qui vetlla per els horaris de la canalla?, qui està pendent de si s'han dutxat o no?, qui segueix fent al llista de la compra?, qui segueix fent el llit i estenent rentadoes a les tantes?, doncs les dones.

Qui segueix arribant a casa i seient davant un diari o un plat de menjar sense pensar en rés més? qui segueix sense pensar en si la roba s'ha de rentar o no?, si plou, quan els veieu còrrer a l'estenedor a mirar si ha roba estesa?, qui segueix sense mirar si s'han de rentar plats o la cuina està recollida?, qui segueix, tan sols... pensant avui.. quina camisa em poso?... doncs ells.

Apart d'això, ja de per sí prou empipador i depriment, apart de provocar un gran desencantament, han estat d'acord amb mí, també, de la hipocresía d'Iniciativa per Catalunya, han demostrat que son el partit que menys aplica la paritat, en canvi a les campanyes electorals s'omplen la boca amb el tema, un cop més... paper mullat!.

Sort que avui plou, i a mi m'agrada que plogui, sort que avui dinaré amb algú que sempre m'arrenca un somriure, perquè moltes coses segueixen sent depriments.

Yo te nombro, Libertad !

Javier Naya, compañero, amigo, y hombre encantador, (ahora no se lo digais que se me crece ok?), me pasa otro meme, al final les voy a coger el gustillo!.
Este es original, en esta ocasión se trata de transcribir la letra de una canción con connotaciones políticas.
Bueno, no es por presumir, pero en mis años mozos... hace... ejem... esto, mejor lo dejamos, había cantado y muchas!, recuerdo algunas tardes de Sabado en el local de las juventudes del PSUC, merendando, cantando, charlando... esos primeros con el dictador todavía vivo, pero con enormes esperanzas....
En fin, dejo las batallitas no?.
Me he decidido por esta, principalmente, porqué va en contra de cualquier censura, tanto política cómo en nuestra vida, a mi, me encanta....

Yo te nombro Libertad
(P. Eluard / N. Guevara)


Por el pájaro enjaulado,
por el pez en la pecera,
por mi amigo que está preso,
porque ha dicho lo que piensa.

Por la flores arrancadas,
por la hierba pisoteada,
por los árboles podados,
por los cuerpos torturados:

YO TE NOMBRO, LIBERTAD.

Por los dientes apretados,
por la rabia contenida,
por el nudo en la garganta,
por las bocas que no cantan.

Por el beso clandestino,
por el verso censurado,
por el joven exilado,
por los nombres prohibidos:

YO TE NOMBRO, LIBERTAD,

Te nombro en nombre de todos
por tu nombre verdadero.
Te nombro cuando oscurece,
cuando nadie me ve:
escribo tu nombre
en las paredes de mi ciudad.
Tu nombre verdadero,
Tu nombre y otros nombres
Que no nombro por temor.

Por la idea perseguida,
por los golpes recibidos,
por aquel que no resiste,
por aquellos que se esconden.


Por el miedo que te tienen,
por tus pasos que vigilan,
por la forma en que te atacan,
por los hijos que te matan:

YO TE NOMBRO, LIBERTAD.

Por las tierras invadidas,
por los pueblos conquistados,
por la gente sometida,
por los hombres explotados.

Por los muertos en la hoguera,
por el justo ajusticiado,
por el héroe asesinado,
por los fuegos apagados:

YO TE NOMBRO, LIBERTAD.

Te nombro en nombre de todos...

Ya sabeís que la grácia de los memes es pasar el "paquete" a otros.... asi que se lo paso a:

Rafael.
Gemma.
Imaginación.
Glòrieta.

Serà la tècnica?

Fà dos o tres dies que no puc postejar comantaris als blocs que visito assíduament.

No he canviat la meva versió de blogger a beta, ja m'està bé aquesta, però no se si el motiu és aquest.

He "netejat" de cooquies l'ordinador, en fí, totes aquestes receptes casolanes que solem fer, i rés de rés.

Ahir vaig escriure un mail a una d'aquestes persones i no varem saber trobar el motiu.

Començo a pensar que estic censurada..... aiisss aquests que de tant en tant "critico" i son poderosos es deuen haver emprenyat....

En fí, rés, que segueixo per aqui i si algú en sap la "cura" als meus mals.... que m'ajudi siusplau, que no puc estar sense dir la meva!.

Heroi o malfactor....

Veient les imatges a la tele podem tenir dubtes, jo No en tinc.

Des de diumenge que és va saber la notícia, he pensat si escriure o no, sobre aquest personatge sinistre i assasí. He dubtat perquè ja s'ha escrit casi tot, he llegit blocs diferents i per sort, a cap, he trobar una lloança en vers la seva persona.

Però han passat dos dies i veig a la tele els enfrontaments a Xile, els partidaris i els detractors. Crec que son més aquests d'arrers, això espero vaja...

La gran pregunta era si tindria funerals "d'estat", un dictador?, en democràcia?, després de demostrar que ha robat al poble Xilé i te milions guardats arreu del món?, i dels morts i desapareguts?.

No entenc com és possible que quan va arribar Michele Bachelet la Presidenta, no li va retirar les "medalles" i les graduacions militars. No oblidem que va traïr un govern democràtic aquest individu. No oblidem que va enderrerir el seu país dècades i va obligar a exilarse més de 300.000 persones. Per no parlar dels desapareguts. Si aixó hagués passat, ara no tindriem què veure com els militars "le rinden pleitesía", veient aquestes imatges em vaig emprenyar molt.

Crec que va ser una mica com a Espanya, no remenar la merda, però mentres, ell ha viscut com un rei, ningí li ha expropiat cap de les seves residències i ha deixat la família arreglada i col·locada.

Aqui, seguim esperant la llei de la Memòria històrica, ni que tinc molt clar que algunes vides ja mai es podràn reparar.

En fí, aquest Mon te un dictador menys, i en queden...... ufff.....

M'ha vençut...

El romanticisme...

Avui he anat a caminar per el port de Mataró, fà temps que no ho feia doncs amb la calor no aguanto.

He baixat lleugera, tant com les meves cames ho permeten i sols entrar al túnel de l'estació.... ja era feliç, una felicitat que sempre m'ha provocat el mar als dies que plou...

Entrar al passeig superior del port i respirar fondo, tot un gust i una emoció.

Sempre que surto a caminar duc el meu ipod, amb la música és com si fos per sobre les ones. Avui lamento, i molt, no haver dut la càmara de fotos. El mar era d'un blau grisenc, estava calmat, un munt de gent era per allà, però jo, tota seriosa i fixa en el meu objectiu, la punta del Port.

Un cop allà, a la dreta Mataró, endavant Cabrera, Vilassar etc...., també el Castell de Burriach, la sarrelada, mig coberta de núvols, a l'esquerra, mar obert, algun petit vaixell, uns núvols mig trencats i que deixaven entreveure uns filets de sol, algún pescador a les roques....

A les meves orelles sonava l'Empordà de Sopa de Cabra...., Nascut entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana, d'una sola cosa en pots estar segur, com més vell més tocat de l'ala....

He donat mitja volta i començat a desfer el camí, ara, de cara, veia casi fins Arenys de Mar, la canço era Algo contigo, ¿Hace falta que te diga que me muero por tener algo contigo? ¿Es que no te has dado cuentade lo mucho que me cuesta ser tu amigo? .....

Aquesta extensió de mar davant meu, aquesta magnífica, sense ser excessiva, sarrerala, aquests boscos tan Mediterrànis, aquestes ones que besen la platge de Mataró, suaus, com els vells amants, sense la passió primera, però amb la confiança que donen els anys...., aquesta música que potser no era l'encertada, però si la necesitada...

He sortit del Port lleugera, amb ànims renovats, tendra i melosa, dolceta i continguda, un mar d'emocions m'embarga, estic tranquila i vaig tararejant, tot pujant el camí de retorn....Yo soy quien te quiere, quien mas te ha querido, Quien dio 80 vueltas al mundo contigo...Yo soy tu otra parte, tu medio latido, Tu cuarto creciente, tu nido de amor..... de Rosana...

Avui, el romanticisme m'ha vençut i jo... encantada!.

El "Meme" de Imagina

Imagina-ción, home que encara no conec i dic encara perqué confío fer.ho un dia o altre, amb un sentit de l'humor finet i subtil, de vegades algo provocador, d'esquerres i crec que apassionat, em fà arribar un "Meme" d'aquests que corren per el ciber espai, admeto que és original.
Les instruccions del mateix son:

Agafa el llibre més proper.
Obre'l per la pàgina 123.
Troba la cinquena frase.
Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions .
Ull!, no busquis el llibre que més t'agradi, si no, el que tens al costat.

Bésame mucho, Antología de Boleros. (Edt. Lumen).
Canço: Te me olvidas.
Autor: V. Garrido.

Frase: (em permeto posar una estrofa).

Pués no basta el sufrimiento,
ni el dolor de las heridas,
para hacer que las pasiones,
se conserven encendidas.

Aquest llibre l'estic llegint aqui al meu "raconet", per aquest motiu el tinc al costat de l'ordinador.
Ara toca passar el "Meme" i com soc dolenta, dolenta, li passo a:

Núria Aguilar.

Glorieta.

Javier Naya.

Víctor Martínez.

Arare.

Esperit Nadalenc ???

Em pregunto què deu ser.

Quan era petita i d'això fà... uff... massa temps, a casa, el Nadal representava trobar la família, menjar una mica més del normal, sobretaules llarguísimes, fret, moltes mantes al llit i potser amb sort, acabar amb algun regalet el dia de Reis.

Però eren uns dies molt concrets, potser del 20 de desembre al 6 de gener i punt.

Però noi... ja fà un munt de dies que vaig anar al MataroParc, almenys fa tres setmanes, i vaig quedar ben parada quan vaig veure arbres de Nadal i llumetes per tot arreu. Quan li vaig preguntar a la meva filla Elisabet em va respondre, mama, ja fà dies que hi son!, és per Nadal.

No soc creient, ho he dit moltes vegades, si per mi fos, aquests dies seria fora, seria lluny, lluny de tota aquesta hipocresia, d'aquesta imatge falsa i patètica que tots volen i volem donar.

La tele et ven la familia feliz i tots seurem al voltant de taula fent veure que no ha passat rés. Ni que en tot l'any no ens haguem preocupat de ningú, ni haguem tan sols aixecat el telèfon per preguntar com anem, doncs aquest dia ens donarem dos petonets ens direm Bon Nadal i aqui no ha passat rés, fins l'any que ve!.

Malgrat no ser creient, admeto que aquests dies em posen tendra, no se per quin motiu, però al estar tendre també estic sensible, per això m'agradaria ser lluny. Aquest consumisme excessiu, aquest mercadeig de sentiments, no van amb mi. Ser o no creient, no està renyit amb ser bona persona i ajudar els que més ho necessiten.

Ahir, en Jaume, un bon amic, em va comentar que marxa a Queralbs aquest pont... vaig posar cara de somiadora i ja m'hi vaig veure allà, amb fret, neu i bones vistes, això seria per mi un Nadal bonic, silenci i Pau.

Dinaré amb els meus nens i nenes per Nadal, sense estranys ni haver de fer cares rares, perque els estimo i vull que sigui així, però no penso fer cap trucada que no tingui ganes, ni rebre ningú perque "toca".

A mi sols em toca ser sincera i potser per aquest motiu ja no faig mai "el que cal", faig el que sento.

Blogs contra la tortura

Siguiendo la iniciativa de Otromundoesposible, blog magnífico por cierto, me quiero unir a la iniciativa que este, junto con mucha más gente, está llevando a cabo. Lleva por nombre, Blogs contra la tortura y incluye un estupendo manifiesto, claro y un poco espeluznante, por lo real.

Dice Abraham en su blog,

Al hilo de la iniciativa de diversos intelectuales contra la ley conocida “Military Comissions Act of 2006” que permite dejar en manos de comités militares a terroristas y combatientes enemigos de EEUU, autorizando interrogatorios que en la práctica propician la tortura de forma legal, propongo que la blogosfera tome partido y sea una potente caja de resonancia contra esta iniciativa. He puesto en el wiki el “Manifiesto contra la Tortura” para que cualquier blog o bitácora pueda adherirse y firmar el texto. La imagen que acompaña este post, puede servir de identificativo de la campaña.

Yo no conseguia encontrar palabras más nítidas ni más claras, asi que aprovecho las suyas, al fin y al cabo, son para una buena causa.

Espero qua muchos más lo hagais.

Tal i com em temia....

Corazón sangrante
Originally uploaded by esaenzes.

Doncs per no decepcionar la Joana, han fet el que ja vaig comentar fa dies, un Govern sense sombra de paritat, ni cap intenció de millorar el passat.
4 dones en un Govern format per 14 persones. Patètic, aquesta paraula el defineix tal qual es. L'única cosa bona, els "meus" la compleixen, molt justeta, però ho fan.
Fa un parell de dies vaig escoltar en Carod dir a la tele que pensaven treballar per aconseguir la igualtat de drets de tots i totes els ciutadans i ciutadanes de Catalunya!. I una punyeta!.
Perquè m'he de creure jo un senyor que de les seves diputades sols n'ha posat 1 entre cinc Conselleries que tenen?, un 20% i jo he de creure que aquest paio defensarà els meus drets?, maleida hipocresia!.
I què em dieu de IC?, s'han omplert la boca, perquè els he escoltat, parlant de la paritat, és tan maco fer.ho oi?, queda tan bé davant les dones..... doncs aquests, tan moderns i progres, i consti que em dol molt escriure això per lo bé que em cau en Saura, doncs aquests cap de cap dona, dos Conselleries i dos tios!.
Ahir a la tarda varen nomenar 16 Secretaris Generals, sabeu quantes dones han nomenat?, doncs 2!, qui treu el percentatge?, algú te una calculadora a mà?.
Son uns mentiders i uns falsos, no han complert cap de les lleis que el nostre propi govern a Madrid va aprovar, i fins on jo se també ho va fer el PSC. I a dia d'avui, fins aquest mateix moment, no he sentit la veu de cap diputada meva fent una queixa, de cap dona d'aquestes que em "representen", dels homes ho esperava però d'elles?.
Ahir un company em va dir..... tu sempre amb el mateix tema Joana!, quan em vaig queixar d'això. Sols em preocupa a mi?, soc realment un exemplar estrany?, se que no, però em sento així quan em quedo sola defensat una opinió.
Les dones, com sempre els darrers dos mil anys, a la cua, amb una mica de sort tindrem la paritat en el número de dones que netejan el Parlament de Catalunya, així no ens podrem queixar cony!.
(com podeu veure estic emprenyada).
Per animar-me, em regalo aquesta Rosa, mig pansida, la part grisa per els dirigents insensibles, la part vermella per les que encara confíem en un mon millor i paritari, la foto és d'un amic de Flickr, esaenzes.

Sí, no, no se...

Avui he escoltat moltes reaccions al vídeo del PSOE.

He matinat molt, a les 6:30, per anar a fer unes analítiques a Can Ruti, he escoltat les notícies de les 7 a T5, després la ràdio al cotxe del meu fill, (per cert, he vist sortir el sol per sobre aquest mar tan preciós, ha sigut maquisim), algunes persones el comentaven tot esperant torn a la sala d'analítiques.

Ara, he tornat a casa i mentres esmorzo escolto La Mirada Crítica, de t5, m'agrada aquest informatiu.

Les reaccions, en general, son variades, les crítiques més dures, com és evident, les he escoltat de boca dels dirigents del PP. Però la gent propera a mi, la majoría, està encantada i diuen que ja era hora!.

Jo, he rumiat una mica des de ahir que el vai veure, i noi.... SÍ, m'agrada. No surten mentides, no com el del PP, demostra i de manera efectiva les contradiccions del PP al poder amb ara, les mentides, la hipocresia i....... lo millor de tot..... l'Aznar diu que el deixin tranquil....., ell, que encara NO ha paït la derrota electoral, ell que va per el mon fardant de la seva condició d'expresident, ell, tan altiu i fret, ara vol que el deixin en pau.

No se si serà bó o dolent, positiu o negatiu, però jo tenia ganes de fotre canya, ja està bé d'aguantar tot això.

Potser que ens deixi ell en pau no?.

Cena, sexo y risas...

No hay duda que algunos días son magníficos. Incluso algunos días que una visita inesperada al tanatorio han "torcido" un poco, incluso esos, pueden terminar de manera deliciosa...

Ayer cena de amigas, y amigos, por mucho que ellos se definan también como amigas por su condición sexual, o inclinación...

6 mujeres, 3 guapísimos gays y un joven hetero. de los 33 a los 59 años, amigos, con confianza y sin trapujos, en fin... la locura!.

Suerte que la cena fue en casa de Alfonsa y pudimos hablar sin manías, desinhibidos, con sinceridad y con un "animador" increíble, Pablo, protagonista sin duda de la noche.

La cena fue buenísima, de verdad, pero al final casi fue lo de menos, las risas impidieron en muchas ocasiones ver ni el plato, aunque acabamos todas "corridas", de rimel eehhhh, de tanto como nos reímos.

Admito que estos últimos días, necesito y busco la risa, esa cena fué la panacea a mis males, a cualquier problema.

Es imposible transcribir todo lo ocurrido, además no se si sería muy discreto hacerlo... :), presumo de ser discreta ok?.

Así que no contaré los múltiples "piquitos" que me rodearon, las muchas manos que vi por aquí y por allí, las confesiones y las insinuaciones, el pobre hetero salió, así y todo, bien parado. Teniendo en cuenta que era el único que podía "pillar" en los dos bandos!.

Yo no voy a quejarme, a mi derecha y hombre maravilloso, Joan, con el que me unen 20 años de amistad, de sinceridad, de confesiones... lástima que no le gustan las de mi sexo!, es todo un caballero. A mi izquierda, este joven que ya he mencionado, Javi, 33 años, canoso e interesante, pero acosado por todas!, así que me porté bien y les dije que se apartaran, este era para mí!, pero nada, no lo conseguí.

Creo que todos y todas, a pesar de no "pillar" nada lo pasamos de muerte, esta mañana temprano ya he hablado con la anfitriona, Alfonsa y estamos ya preparando otra cena para después de Navidades.

Las únicas que no bebimos alcohol, como siempre, fuimos Encarna y yo, agua toda la noche, a pesar del vino Raimat estupendo, el cava Gran no sé qué...., así y todo, consiguieron arrancarme uno de mis secretillos, de perderme una noche sería con.... lo confieso, adoro a....... Shaquille O'Neal.

Serà un dia més?

Avui, 25 de novembre, és el dia Internacional contra la violència a les dones.
Farem actes, denúncies, animarem les que ho pateixen a denunciar, i intentarem que els jutges facin cumplir les ordres d'allunyament, a veure si en salvem alguna. Farem manifestos i manifestacions i més manifestacions arreu del mon, ens posarem un llacet lila i ens donarem les mans.... Però la cruel realitat és que aquest any ja han mort més de 60 dones, aqui, a Espanya, país modern i avançat.
Queda molt per fer i és cosa de tots i totes, aqui, no s'hi valen masclismes absurds, és un problema real i present, no podem mirar cap a un altre costat.
Serem escoltades tot l'any? o sols avui perquè toca?.....La cruel realitat de moltes dones és aquesta...

Tolerància zero amb els maltractadors!

Amb molta pena....

Les meves "nenes" tenen aquest preciós gos. Te dos anys, és de raça Beagle, amb pedigree, simpàtic, afectuós, amb ganes de jugar i de mimitos, sociable... en fí, un bon gos.

El problema és, com casi sempre, el temps. Per feina, elles son fora tot el dia i al seu pisset, ja sabeu... 50 mts, sense balcó, el que poden pagar el jovent, doncs ell s'aburreix.

Han decidit i consti que ha costat molt, regalar el gos, a una família que el cuidi i li pugui donar bones passejades o almenys tingui una bona terrassa o jardí.

Volen que l'estimin, elles ho passaràn fatal, però és el millor per en Beagle, també te aquest nom.

Ja sabeu, si algú està interessat, doncs ho dieu.

El "meu" fet diferencial....

Dissabte al matí vaig tenir una llarga i una mica trista conversa per el messenger amb una amiga, de fa més de cinc anys amb la que fa temps no parlava. És de València i ens varem coneixer a un xat.
Té certs problemes amb una filla sobre el tema menjar i kilos. Jo he passat aquest procés amb un fill i se lo dur que és.
Després, diumenge a la tarda, tot llegint la premsa, veig unes fotos estupendes en un reportatge a el dominical de El País, fotos de Gèrard Rancinan. Fotos de dones super guapes, d'altres més normaletes i... una dona, més jove que jo, però que trobo bellísima, una dona amb curves i sense maníes.
A les persones ens costa trobar un terme mig, pocs estem o estàn contents amb el seu físic. Tots volem ser més alts, més prims, amb més pits, o menys, etc....
Sens dubte la professió del futur és la cirurgía plàstica, però.... jo sempre he reivindicat les meves curves, els meus canalillos, la meva sensualitat, ni que sigui en un cos gran i rodó.
Tots i totes tenim el nostre encant, ni que potser a primera vista, no sigui tan visible.
Així que aqui teniu una doble meva.... pintadeta i amb melena.... doncs m'hi assemblo i mira... també tinc el meu encant!.

És el físico estúpidos!

Amb aquest titulat tan bèstia, Toni Soler escriu a La Vanguardia d'ahir un magnífic escrit sobre la futura paritat del Govern de Catalunya.

¿Qué fué de la paridad?, és la pregunta inical. Diu que la Tura, està trista per no repetir a Interior, per no poder acabar la tasca començada i crec que amb bons resultats, fins i tot comenta que potser no segueix al nou govern. Per quin motiu?, algú li ha agafat por que molta gent li donaríem suport si es presenta de candidata a la Generalitat?. Dubto que sigui per lo guapa o no...

Avui, quan he començat el meu recorregut matiner de blocs, dels primers que he vist al boguines actualitzat, era el de Núria Aguilar, i parla del que jo ja vaig decidir ahir parlar, primer he pensat no fer.ho, no semblés repetit ni copiat, però crec, i ho crec molt de veres, que si no ens unim en aquesta lluita, la paritat, no aconseguirem la igualtat mai.

En Toni Soler, dona una mica la "culpa" al físic, de la Tura i d'altres. Com és evident no comparteixo aquesta opinió, ni que sí comparteixo l'humor amb que ho explica.

Estic farta, pero més que farta, de dir, cridar, susurrar, escriure, votar, etc, etc.... sobre que al PSC hi han moltes dones vàlides, treballadores, amb ganes... etc..

Però la pregunta real d'avui és, MONTILLA quantes dones penses possar al teu tripartit?, serà teu o nostre?. Perquè si és el nostre, JO HI VULL DONES!!!.

I la segona pregunta, les dones del PSC, les nostres DI-PU-TA-DES què cony fan?, elles, que poden, no és queixen?, serà lo mateix una queixa meva a una de una càrrec públic?, doncs no, sincerament NO.

Pateixen per la cadira? per els anys que manaran?, No entenc rés, les dones del PSC+ERC+IC no pensen fer una actuació real i efectiva?.

Què passa?, per quin motiu quan surten diputades i ja no piulen?.

Per cert, què diu la Secretaria de la Dona ? què diu el Consell de Dones?, doncs a dia d'avui, rés de rés, com sempre.

No trobo estrany llegir que el PP o la CEOE estàn en contra de la llei d'igualtat i paritat, però cony, he de deixar que em facin el llit a casa?.

Com diu una bona amiga meva..... No se si cortarme las venas, o dejarmelas largas!.

Ségolène....

Bé, més que bé, perfecte!.
Ha estat escollida en unes primàries, com hauria de ser sempre, per la militància, com hauria de ser sempre, amb dos candidats més, com hauria de ser sempre, ha guanyat a barons i baronets del seu partit, i lo millor, NO ha passat rés!.
Crec que serà una bona Presidenta, n'estic convençuda. Dona, mare, activa i lluitadora i fina en les seves actuacions i respostes.
I aqui la meva pregunta.... els d'aqui aprendran alguna cosa?, que les primaries son per més d'un candidat o candidata?, que lo altre és pur i dur paripeo?, que els i les militants tenim que opinar?, que si la militància no els dona la raó és per alguna cosa?.
Ens escoltaran?, deixaràn sentir les nostres veus?.
Recordo com si fos ara mateix la nit que Josep Borrell va guanyar unes primaries, i jo un sopar, recordo les cares de més d'un "papista".
Llavors la direcció no va estar gens encertada, si més d'un candidat o candidata opta a un càrrec, tindrien que estar calladets i vetllar per un preocés just, sense decantarse per cap d'ells.
Espero que a la Ségolène no li facin el llit, com a Josep Borrell en el seu dia, és clar, ja endevineu què vaig votar jo no?.
Diguin el què diguin els... barons i baronets!.

Un cop més.... hi van?

Ens discriminen.... i com m'empipa això!.

Escolto, que no miro, una entrevista a la tele, tot planxant i fent de maruji la tinc posada de fons...parlen de Gina Lollobrigida i el nou nùvi que té. La diferència d'edat te als comentaristes exaltats, diria que indignats. Fan, fins i tot, burla de si farant junts el casament i el funeral d'ella, quin mal gust siusplau. Tot això davant unes tertulianes joves que reien les gràcies d'Alfonso Arús i el seu sèquit.

Com és evident m'he emprenyat. Sempre és el mateix, si un home de 50 surt amb una de 25, és un mascle!, ni que per ser.ho és tingui que comprar un Mercedes, ja saveu aquella dita.... cotxe gran tita petita!.

Ara bé, si és la dona de 50 i el noi, ni que sols sigui de 35, on va aquesta vella, si ella sembla més gran, si està arrugada, si no se què.... asaltacunas!.

Jo, que he estat casada amb un home 10 anys més gran que jo i amb un de 7 anys menys, mai he permés que m'afectin les opinions de la gent.

A quí li importa si m'agrada la carn tendreta?, qui ha de dir rés si m'agrada un maduret interessant?, quí te dret a entrar als meus sentiments o al meu llit?, doncs ningú, el meu cor i les meves cuixes pertanyen a quí jo vull, i punto!.

Se que he estat criticada, és clar, tots som susceptibles de ser.ho, però no trobo gens justa la vara de medir, acàs no tinc dret a menjar un "bistec" si en tinc ganes sols per tenir 45 anys?, si menjo anyell o bou és una decissió personal.

Deixem que la gent s'estimi, a la fí i en el fons, és el que tots i totes busquem no?.

Barcelona @ Madrid

O debo escribir, Madrid @ Barcelona?.

Tanto monta, monta tanto que diria mi madre...

Hay un tópico muy corriente de la rivalidad de estas dos ciudades, a mi entender, esa rivalidad es futbolera, no entiendo otra.

Madrid, capital de España, Barcelona, capital de Catalunya, sin título, pero real.

A mi, que me gusta desarrollar los temas y llegar al fondo, he conocido y hablado con gente de los dos lugares, y realmente el único "problema" son las pasiones de las "pelotas".

He ido a Madrid, diversas ocasiones y por motivos variados, ahora mismo estamos preparando una "escapada" mi hijo Daniel y yo para ir un finde a ver el musical Hoy no me puedo levantar, y en esas escapadas, siempre intento tomar ni que sea un café con alguien de allí. He conocido gente de Madrid más culés que yo, que lo soy por tradición familiar, imaginad que con 5 hermanos varones y un padre super futbolero salgo de otro equipo...

He conocido gente de Barcelona, madridista hasta la médula, apasionados y convencidos, entre los que está un sobrino. Y gente de Madrid culé a tope.

En esas escapadas a Madrid, también he conocido gente enamorada de Barcelona, de su Mar..., de sus Ramblas, de su Paseo de Gràcia, etc....

Y gente de Barcelona, entre las que me cuento, enamorada de largos paseos por la Castellana, la Puerta de Alcalá, la Puerta del So, Recoletos... etc...

Algunas veces, somos simples y ponemos puertas al campo, límites a las fronteras y la verdad, en las dos ciudades hay lugares y gentes encantadoras, (ni que el Barça és mejor ok?... :).

Un nou bloc Mataroní, una amiga.....

Sovint fem servir la paraula amiga amb massa facilitat i llavors venen les decepcions, les persones que penses son d'una manera i no és cert.. En aquest cas, és tal com sona, una amiga.
Una gran amiga meva, persona super encantadora i bona gent, sincera i molt afectuosa, ha obert un bloc.
La Glòria, activa, discreta, pacient, amb uns ulls tendres que sempre busquen nous objectius, amb una paciència admirable.
Li dono, de tot cor, la benvinguda, espero que ens faci gaudir molt amb els seus escrits i poesies, he tingut el plaer de llegir en privat alguna cosa i noi.... nena, tu vales mucho!.
Una flor per tu, una rosa que em varen regalar fa temps i la vull compartir amb tu. Una rosa, sociata, com no pot ser d'una altre manera!.

La Espe i el tabac....

No puc entendre que un alt càrrec polític, la Esperanza Aguirre, Espe para los amigos y allegados, una persona que tindría que donar exemple en el cumpliment de les lleis, ara és permeti anar contra una llei que beneficia tot.hom, la llei antitabac.
Ella, que viu en los Mundos de Yupie, en tal d'aconsseguir un grapat de vots, doncs fa la llei a la seva mida i és clar, jo hi estic en contra.
Fa temps vaig llegir al 20 minutos el relat d'un fumador que és descriu com ha proscrito, el què no veu aquest home, és els anys i panys que els no fumadors/es hem tingut que aguantar gent fumant al costat, quen ens hem queixat s'ens ha tractat d'intolerants. Qui és l'intolerant?, jo crec que és el que encen un cigarret sense preguntar si molesta.
Cert que tinc un problema als ulls, ja fa uns anys, i el fum em fa plorar com una magdalena, havia tingut que marxar d'alguna doscoteca o bar per aquest motiu.

Cert que quan arribo a casa, tinc que ventilar, faci fret o calor, el meu fumador no és gaire respectuós amb aquest tema i no accepta que sigui un problema, per mi si ho és. Gasto una fortuna en incéns i espelmes d'olor.
El meu fill gran, fumador de fa anys, em comentava l'altre dia d'una sala de Mataró on no deixen fumar, el Dasandere, primer li va sobtar, però em va dir que està agraït, quan vol fumar surt al carrer cinc minuts, apart que no arriva a casa fen pudor de tabac, cosa super desagradable, i ho diu un fumador.
La Espe, és una manipuladora, de sentiments, de televissió, urbanística, i ara de fumadors i fumadores, apart de comprar vots... .
Em costa, i molt, entendre que una comunitat com la de Madrid tingui aquesta presidenta, per una vegada que trien una dona..., ho és no?.

I Olé! -2-

2 perquè no se per quin motiu m'ha desaparagut l'ú que he escrit aquest matí. Meigas?

Ahir vaig anar de ball a la Quadra de Calella, bon pernilet i molt bon humor amb les amigues.
Va ser una nit molt divertida, en aquest lloc encara és poden ballar lents, si trobes o portes parella, és clar. Algun txa txa txa, pasdobles etc...
Sense cap dubte és un lloc pachanguero, però tot sopant i escoltant música pots mantenir una conversa sense cridar.
Ahir, jo, que ballo poques vegades, vaig decidir sortir a la pista amb dues de les quatre amigues que anavem, cop de cul cap aqui, cop de cul cap allà, en un moment donat, un paio és va arrambar a la meva amiga Encarna, ja son ganes, ella te una mirada matadora!. Per allunyar l'home la vaig abraçar i varem començar a ballar... ell va fugir tot esverat dient... donde me he metido!, va pensar que erem lesbis..., cosa que vaig negar a la Encarna al moment, no hem veig canviant de gustos a la meva edat... a més, ella sap i molt com m'agraden els homes :).
La orquestra, bueno... tres paios que tocaven.... no va estar malament, el de la trompeta.. tenía un "sotet de l'hermosura" molt maco... per no parlar del seu somriure.... va ser lo millor de la nit!, però va... seré bona i discreta.
En fí, ho vaig passar de conya, ni que tot plegat fos quasi com aquest vídeo!.

Respiremos....

Después de la tempestad, viene la calma... y viene esa visión más fría del tema que te ha mantenido un poco aislada y triste.

Miras las cosas con cierta perspectiva y descubres que todo sigue aqui, que los amigos y amigas han estado, como no, a la altura.

No voy a quejarme, he recibido el apoyo y he dado ánimos a la persona querida. Nunca he podido evitar que el dolor de las personas de mi sangre, nacidas de mi, sea más fuerte que el dolor que me ha provocado la vida a mi, que no ha sido poco. (Conste que hablo de corazón).

Asi que hoy, que me he levantado algo más tarde, Martí està de campamento y voy más relajada, he entrado en mi página de Flickr y he descubierto esta magnífica foto de un amigo y compañero, Quico Melero, he visto un nuevo amanecer y he pensado que tanta tristeza debe, sencillamente, desaparecer, el tiempo lo pone todo en su lugar y pondrá, cómo no, a esa persona que ha dañado a mi ser querido, en el suyo.

Asi, que pasando página, hoy me voy de cena con mis amigas a la Cuadra de Calella, jamoncito, buena conversación y algun bailoteo me dejaran, de nuevo..... divina!.

(Hoy este post lo dedico a Ángeles y Rafael, los cuales están aprendiendo catalán para poder seguirme).

Alguns dies son així...

De vegades sentim una impotència absoluta davant fets que ens afecten i no podem fer.hi rés, però rés de rés.

I voldríem poder donar una mà, una empenta, un consell, però no podem. Algunes vegades quedar-se callat costa i molt, però és el millor. Sols queda el recurs d'una abraçada, d'un petò donat a temps, d'unes llàgrimes que és bo que surtin i no parar-les, de vegades, em sento inútil malgrat haver fet tot el possible. Encara que sapiguem que és el millor, dol.

Avui és un mal dia, dia negre, serà un dia per oblidar i amagar certes fotos que fan mal, tranquiletes i tot a la meva llibreria, avui les poso de cap per avall, no se on han quedat tants sentiments, tanta il.lusió, no ho se i no se si val la pena aquest dolor que avui em manté decaiguda, sense ganes ni esma, però un cop més he de ser forta, he d'empenyer i donar suport, apart de petons i abraçades, poca cosa més puc fer... apart de dedicar aquestes lletres a una persona que estimo molt.

Un mal dia.... sí...

Unes paraules....

(Tomeu Penya)

Son unes paraules

que surten de dins del cor

que tenim especialment guardades

ben vacíades com un tressor.

Amb un to de veu que

només surt de tant en quant

per expressar tot lo que sentim

i esplaiar-nos.

Aquestes paraules són: t'estim.

La primera vegada...

Sempre és especial, és tracti del tema que és tracti, la primera és diferent. Ni què fos un desastre, com per exemple el primer sexe o la primera recepte de cuina, la recordem sempre.

Avui, dia 7 de novembre, fà 27 anys que em vaig estrenar com a mare, aquest noiet de la dreta de la foto. Un gran dia, si no fos perquè llavors les cesàreas t'adormien tota i no podies veure la criatura fins casi 12 hores després.

Tenia 18 anys, i és, diria, una de les millors coses que m'han passat a la vida, jo sempre he volgut ser mare i crec que m'ha sortit millor que lo de ser esposa....

Tota una feminista com jo dient això.... doncs sí, jo soc una mare convençuda, una dona que si no hagués pogut tenir fills, de ben segur, els hauria adoptat, potser més dels 4 que ja tinc, son el tope de cesàreas que el meu cos ha permés. Fins i tot si no m'hagués casat mai, això que de moment ja ho he fet dos cops... doncs n'hauria adoptat.

Ara, he mirat una foto de llavors, i a la vegada miro la meva filla que te 23 anys, era tan joveneta...., no veig la meva nena en aquest tràngol. I això que jo amb 21 ja en tenia 3 de fills!.

Després va venir el petit, sols te 9 anys i és evident que em sento "gran" per aquest gran homenet, el vaig tenir ja amb 35 anys i ni que moltes dones és l'edat que comencen, he tingut molta sort de l'ajut que m'han donat els fills grans.

Mai podré entendre les persones que no volen fills, ho respecto, com casi tot, però mai canviaria l'instant de coneixer un fill, el primer reconeixement, la primera mirada i el primer tacte, per cap altre situació, és un moment únic, ara mateix ho escric i m'emociono, no ho puc evitar, ni vull vaja.

Després va venir el segon, que aquest divendres en fà 25, i després la única nena, però tinc viu, com si fos fà dos dies, la primera vegada.....

I ara... doncs a esperar que algú s'animi i em faci iaia, estaré, com no, encantada.

Ja ho tenim!

Doncs sí, se que avui casi tot.hom en parla, és la notícia del dia, ja tenim Tripartit, Catalunya d'esquerres i progressista!.

Sols vull deixar contància i el dessig que tot funcioni, amb en Saura, ja se, almenys hi compto, que de problemes no en donarà, és un home sensat i sense afany de protagonismes absurds.

Però en Carod... aiiii..... en Carod...., crec que ERC te persones més dialogants i sensates que aquesta.

Veurem què passa i que els problemes passats en el darrer tripartit, els hagin ensenyat alguna cosa.

Avui fà un dia esplèndid, i també és un dia esplèndid..... per en Mas no ho crec!. :), (mira que soc dolenta eehhh).

El qüestionari de la Gemma..

La Gemma, dona activa i decidida, em fà arribar un quüestionari "diferent", he de respondre amb fragments de les lletres de cançons d'un autor/a, si ho he entés bé.

M'ha costat decidir, però m'he decantat per Joaquin Sabina, alias el descarado, diguin el què diguin és un cantautor magnífic.

Som.hi....

1. ¿Eres hombre o mujer?: Yo quiero ser una chica Almodovar, como la Maura, como Victória Abril....

2. Descríbete (ay, dios): Hembra y señora que cada hora cambia de piel, golfa y decente, dulce serpiente de cascabel, flor de alquitrán, lluvia que llueve, besos con sal...

3. ¿Qué sienten las personas acerca de tí?: Lo tengo en un cajón, donde guardo el corazón....

4. ¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Lo nuestro duró lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks....

5. Describe tu actual relación con tu novio: Este contigo, este sin ti tan amargo, este reloj de arena del arenal, esta huelga de besos, este letargo...
6. ¿Dónde quisieras estar ahora?: P'al sur...

7. ¿Cómo eres respecto al amor?: y a media noche encargo un buen champán francés y cena con velitas para dos...

8. ¿Cómo es tu vida?: Así crecí volando y volé tan deprisa que hasta mi propia sombra de vista me perdió...

9. ¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Yo no quiero juntar para mañana, no me pidas llegar a fin de mes; yo no quiero comerme una manzana dos veces por semana sin ganas de comer...

10. Escribe una cita o frase sabia: porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren....

11. Ahora despídete: Y al final nunca sé como empezar a decirte a gritos que necesito más que respirar, que necesito escapar...

I ara li passo el "paquet" a Javier Naya, a Imagina.ción i a la Miskah, a veure qui respon.

Les caixes i les normes....

Em posa dels nervis els abussos què cometen, estafes casi, les entitats d'estalvi i encara més tenint en compte que no els hi dono cap, però cap feina.

Si vull cobrar un taló en efectiu a finestreta de Caixa de Pensions, em cobren 1€ si no hi tinc compte. M'acaben de cobrar 1,16€ de correu, em duen la carta en mà?, doncs no, triga setmanes una carta i val això?. Després em cobren 0,80 cmts d'€ de manteniment de llibreta i això que totes les gestions les faig al Caixer i els traspassos per internet, soc una clienta que no dona ni mica de feina i no paro de pagar....

Per un altre costat, cada oficina fa la norma a la seva menera, avui he anat a fer un ingrés en efectiu a un caixer automàtic, com no funcionaba he entrat a la sucursal i dono els diners i la tarja a la noia de caixa, em demana el dni, li he preguntat que per quin motiu un ingrés en efectiu i amb tarja m'ho demana i m'ha respost que per "apuntar" el número.... la veritat sols ha comprovat si jo era jo, no s'ha apuntat rés i jo mig empipada li he dit... per aixó m'estimo més els caixers automàtics, no pregunten tonteries!.

A la sortida m'he mirat al mirall a veure si avui, especialment feia cara de delincuent o algo similar..... però no... tinc la cara de sempre!. Eppsss i no em puc queixar, m'han donat 5cmts d'€ d'interessos!!.

No queda tot aqui, ahir la meva companyia va anar a cobrar un taló a Caixa de Catalunya, doncs no van i li diuen, en plena era d'internet, que si no va a l'oficina del taló li cobren 1,75€ de comissió?, vaig quedar flipada del tot!. Sols per consultar a l'ordinador cobren aquests diners?, això és una vergonya!.

Sort que en arribar a casa, ara fà una estoneta, vinc del metge, llegeixo al diari que els bombers de BCN ha fet també un calendari.... almenys la vista m'ha relaxat l'esperit....

L'habitació del pànic...

Ahir, com es correspon a la meva tasca al PSC de Mataró els dies d'eleccions, vaig estar a la seu des de les 7 del matí fins les 11 del vespre. Vaig sortir el temps justet d'anar a votar i tornar tot seguit en cotxe, ni 20 minuts vaig estar fora.

Al despatx atenc el telefòn, dono suport als interventors i interventores, també als apoderats i apoderades. Estic distreta, després el dinar dels mateixos i atendre els dubtes habitauls. Faig la web, llegeixo el diari, parlo amb la gent que ens visita, fem broma i relaxem, el dia serà llarc.

Tot això i totes aquestes hores al meu despatx, i com podeu imaginar, malgrat que no m'aburreixo gens, a mida que passen les hores, l'habitació, amb vistes precioses i molta llum, és va encongint, i quan ja son les 7 de la tarda, no puc evitar estar nerviosa.

Ara, que ja sabem els resultats, que algú ha d'admetre que les coses no s'han fet bé, segueixo sociata, potser més que mai, les derrotes al llarc dels anys m'ha enfortit sempre.

No donem sols la "culpa" a les abstencions, si les persones no voten és perquè no s'ha arribat prou a ells i és evident que l'abstenció ens ha perjudicat i molt.

Ara cal reflexionar, cal valorar i cal, sobretor, canviar conceptes i potser algún ideòleg..., ni que molt em temo que això no passarà.

Ara, em pregunto, aquesta "vena" meva preguntona....

Algú em consulatrà, com a militant, amb qui pactem?, jo vull el tripartit, és evident, un Govern d'esquerres i progrés, la paraula aquesta tan famosa aquests dies..... sociovergència...., em dona, sencillament, ganes de vomitar, sento ser tan expresiva...

Se que quan votes una candidatura, dones suport als elegits i elegides per decidir, però cony, els i les militants hem de tenir paraula i vot, potser si s'acosten a les bases aquests "popes" veuràn on s'han equivocat.

Avui, aquesta sociata enèrgica i decidida està tristona, està cansada, però demà, em torno a possar les piles i endavant, amb la força de sempre!.