Opinar de cossos aliens....

No tot s’hi val, ni cal.

Com a persona que ha patit obesitat tota la vida, tota... se de què parlo.

La gent opina sense pensar, sense miraments, sense saber.

Quan t’aprimes, com és ara mateix, estic molt més prima del “normal” per mi, que si que guapa estàs, que bé et veig, estàs estupenda, que bé et queda aquest vestit... això vol dir que abans no era, ni em veien, cap d’aquestes coses? Segueixo sent jo....

Quan t’engreixes, evident que no saben els motius, t’has engreixat no?, tinc miralls a casa punyetes!

No sabem què hi ha darrera les persones, ni quins problemes tenen, ni cal saber-ho. No et prenguis la llibertat d’opinar que jo no t’ho he demanat!

Això ve al cas per una coneguda que ahir em va dir, a la cara, tal qual, et pots apuntar a una web de cites que ara estàs molt bé!. Tota contenta ella...

Mai he tingut problemes per “lligar”, ni quan era molt grassa, ni ara mateix que podem dir estic “prima”, que el que mana en aquest cas, és la teva actitud. I jo, no vull lligar, torno a estar molt tranquil·la, i així vull seguir.

De veritat, no opineu del cos de les persones, no cal, i molt menys, si no t’ho pregunten.

No em fas un “piropo” per dir que estic prima, em jutges per el meu pes, i per aquí, no passo!.

El meu esperit, segueix sent d'una dona "Boteriana".

Quan em tornis a mirar…

Ja no seré la mateixa, ja no tremolaré d’emoció. Les papallones han fugit de la meva panxa.

Les esgarrifances i el desig, han canviat de bàndol.

L’emoció de les trobades, secretes, ni que no massa, han deixat pas a l’oblit i el desinterès.

Aquells somriures còmplices, no sé on han quedat.

Però seré sincera, no els trobo a faltar.

Si em tornes a mirar, serà des de la rancúnia, des de la foscor on vius, la tristesa latent, pensar, malgrat el temps passat, que tens raó.

Però si jo et mirés, tampoc ho faig, ara, ja, recordaria els bons moments, que van ser un grapadet, i que van tenir, per sort, un final ràpid.

El temps que queda, no hi haurà mirades, ni somriures, ni petons, ni pell, ni complicitat, ni mans que s’escapen al vol.

Aquella dona segueix aquí, emotiva i passional, aquell home va ser un miratge, com mirar al mar ben blau un dia d’estiu. Breu com un sospir.

Tot passa, per sort, ho porto escrit, en tinta, a la meva pell.

(avui estic tendreta, ni que no ho sembli)

De com avança el temps…

M’adono que ara escric ben poc, escric coses a una llibreta, però no les faig públiques. 

Passen moltes coses a la meva vida ara mateix, al meu voltant, i la majoria són bones i boniques i dolces i em fan feliç, potser la falta de conflictes, ni que sigui amb mi mateixa, em provoca un estat de tranquil·litat molt plaent i crec que la transmeto. 

En poc de temps venen projectes que em faran feliç, ho sé, i en vull gaudir, ni que alhora em provoquen un cert vertigen, entre l’emoció i el misteri de coses desconegudes, i ho vull viure en plenitud. Deixaré enrere moltes coses, persones, fets i una part important de la meva vida. 

I preparo notes de coses que em fan molta il·lusió, que em motiven i em fan mirar més enllà. Projectes de futur, un futur bastant immediat. 

Un parell de viatges, aquest any toca Austràlia! Alguna escapada i alguna celebració rellevant.

I visc enlluernada amb tants projectes, preparant el tancament d’una etapa llarga i rellevant i a la vegada obrint portes i finestres a la felicitat que ara sento amb coses petites, del dia a dia.  Llegeixo molt, camino més, cuino, poc, quedo per dinar, sopar, berenar...

Estic en estat de felicitat plaent, vivint tot amb la intensitat que em caracteritza i a la vegada, m’identifica.

I és que vull que l’optimisme, no decaigui.

Ser on toca i quan toca...

Estic cansada, infinitament, de mans negres, de tentacles que ho volen controlar tot. Que volen sotmetre, anul·lar, perseguir, qui pensa diferent, qui sent diferent.

Estic cansada de petits dictadors, que ni donen, ni estaran a l'altura.

Gent que menteix, que no respecte, que volen un món gris i fosc, com són ells, que mai van de front, sempre per darrere, a trinxar i aniquilar qui no es deixa sotmetre.

Estic cansada i fastiguejada, de la falta de diàleg, dels prepotents i foscos, dels que es venien com la “nova generació” i han acabat sent els més intolerants.

Els que no respecten la feina desinteressada de la gent, gent que no busca gens d'interès personal, no com ells…

De vegades penso que no val la pena, la gentussa mai ho val, però fins quan els indignes i mentiders han de manar i sortir ben parats? 

Estic cansada, molt, que ningú faci res, de la por de moure un dit per tal a no ser castigat. Dels silencis de persones que feia més transparents.

Però els que estem, al vostre voltant, estem al lloc correcte i digne de la història.

Deixeu que venguin fum i mentides, fa anys que ho fan.

Us felicito, per l’empenta, la paciència, la dignitat que heu mantingut en aquest llarg procés.

Els foscos són ells.

Segueixo sense entendre alguns silencis. Ja no hi puc fer res.

Força, ànims i molts encerts! Sé que estic al costat correcte! 

Diumenge de poesia i millor música

Fa temps que no poso poesia, avui hi he dedicat hores, quin gust i acompanyada d'aquesta música, encara més.

A tus palabras

Como agua sinuosa

fluye y se agita

canta en el gorgoteo exultante

libre, se sumerge intrépida

en la vasta profundidad

para encontrar alivio

y espacio gozoso así,

a tus caricias

cuando me abrazas serena

y susurras despacio mi nombre,

el universo entero

de repente se esclarece

desde la profunda penumbra

resurge

recobra su luz

y en la superficie

me abandono

y me transporta el viento

que sobre todo fluye

ligero

cesa y se alza

irreverente audaz

y me envuelve de paz

la espumeante ola

y sus espirales.

Elisabetta Bonaparte

I digues, quan fa...

Que no et fa un tallat, tal com t'agrada, amb un núvol de llet i sense sucre.

Quant fa que no et va a buscar l'esmorzar?

Quant fa que no t'acarona?

Quant fa que no té un gest afectuós, tendre, emotiu?

Quant fa que no se li neguen els ulls tot escoltant aquella cançó?

Quant fa que no aneu a passejar tot agafats de la mà? Amb tot el que transmet el pell a pell...

Quant fa que no et fa l'amor com cal, amb els seus preliminars, amb la juguesca, amb el joc de mirades, amb la passió i el desig escrits a la cara...

Quant fa que no et treu a ballar, al menjador mateix, i et xiuxiueja paraules afectuoses a cau d'orella?

Tot això, tan simple, amb tants detalls petits, que no costen un esforç, si estimes, és clar, si sents, si ets on vols ser, i amb qui vols ser...

Pot semblar que demano molt, el tema, és que ofereixo molt més que tot això.

Una barreja de tendresa, passió, desig, pell i carícies, amb una bona barreja d'abraçades, confidències i passeigs al cap vespre, agafats de la mà, amb caiguda d'ulls o sense, costa pocs diners i dona molt de plaer.

Doncs si això no passa, cap d'aquestes situacions, què fas al costat d'aquesta persona?

I no em vinguis amb la famosa frase, "portem molts anys junts"... No, això ha de ser un al·licient, no al revés.

Viu la vida, vivim la vida, i no deixem passar cap oportunitat de ser feliços i sentir. Ni una!

Superada, però no vençuda...

He escrit, sovint, més d'una, de dues i de tres vegades sobre Palestina.

Fa dies que vull dir alguna cosa al respecte, sobre el genocidi, malvat i cruel, que Israel està fent sobre Palestina. Però crec que ja no sé què dir, són tantes, coses, tan greus, tants assassinats cruels i inhumans, tanta barbàrie, que estic bastant col·lapsada.

He hagut de posar una mica de distància, he acabat plorant davant de la tele, veien notícies d'assassinats de nens i nenes, innocents del tot, que han nascut allà i mai han fet mal a ningú.

A sobre he de veure el malparit de Netanyahu, et maleeixo mil vegades, negar el que tots i totes hem pogut veure, fins i tot en directe. I el reben a l'ONU i el deixen parlar!

Malparit! Espero que la justícia, un dia o un altre, et faci pagar per tot això. A tu i a tots els que podent, no fan res per evitar-ho. 

Superada estic, però em penso seguir queixant i participant d'iniciatives com aquesta, tan emotiva.

Retalls d'estiu.....

  

Aquest ha estat un estiu molt tranquil, potser massa i tot, aquesta calor tan terrible no m'ha permès sortir tant com hauria volgut, però, així i tot, he gaudit de grans moments en molt bona companyia. Tant familiar, com d'amistats properes.

Un any més acabo vacances havent celebrat un nou aniversari. 3 dies de celebració!, ningú pot dir que no m'agrada fer anys, trobar la gent que m'estimo, bufar espelmes i gaudir d'aquests instants.

Amb algunes escapades properes, molts soparets, cafès i gelats, algun mojito també ha caigut, abraçades i estimació. També amb bones caminades i molta lectura!

Deixo un grapat d'imatges d'aquests instants, d'aquests grans moments, de tant d'amor i complicitat. De donar les gràcies, un cop més, a la gent que em té afecta i el dia del meu aniversari van pensar en mi. No van ser pocs... Quina familia més guapa que tinc!

Ara tinc la ment posada en desembre de l'any que ve, sembla lluny, però a la velocitat que va la vida, i que poc m'agrada perdre el temps, estic ben segura que arribarà volant.

Estiu per recordar, de Santes, fins ahir mateix. S'ha acabat lo bo...

     

                                 

                                                 

Abraçar, acaronar, tocar....

Una de les coses que se'm fa difícil d'entendre són les persones fredes i distants. És evident que no podem ser tots i totes iguals, però a mi, una abraçada, en moments complicats, en moments d'afecte, abraçades d'alegria del retrobament, de proximitat, de tendresa, de consol, d'amor, sí, també hi ha abraçades d'amor, d'aquestes que et posen la pell de gallina i fins i tot et poden fer lluir els ulls.

I acaronar? Que una mà, un dit, llisqui per la teva cara, pel teu braç, per la teva esquena i no, no cal que siguin carícies "sexuals", per molt que m'agradin, poden ser d'afecte, de tendresa, de consol....

I aquí estem, en una societat cada cop més freda, més distant, on aquests petits gestos, no es practiquen gaire bé mai.

Fa pocs dies, vaig sopar amb la meva família, fills, nets, jove, amb motiu de l'aniversari de la Xènia, la meva neta, quan vaig arribar a casa del meu fill gran, abraçades i petons a grans i petits, i tots, em van omplir de vida, d'emoció, de vitalitat, d'energia gens continguda.

Una de les coses que més gaudeixo són les abraçades, els petons, els gestos d'afecte, de proximitat, de qui amb un petó, em diu que m'ha trobat a faltar.

Si em trobeu, no us talleu, abraceu-me, sereu correspostos.

Veig gent, al meu voltant, seriosa, freda, que no transmeten, cert que no conec quins problemes poden tenir, però si practiquessin, si s'acostessin, si es deixen consolar, animar, abraçar, segur, ben segur, que tindrien un somriure, per lleuger que fos.

Abraceu, petonegeu, sigueu propers, sovint, aquestes petites coses, aporten una gran felicitat.

Pintar abraçades

ABRAÇADES

de comiat

el primer dia

de guarderia

d’escola

amb l'angoixa

de deixar

la calor de la llar

que era el món

de no poder

                                                                           ABRAÇAR

en qualsevol moment

als teus pares

que amb gest confiat

et diuen

que entris

després donar-te l'última

D'emocions carregades d'abraçades i petons...

Fa nou dies vam acomiadar una amiga molt estimada, respectada i molt bona companya. Vam treballar 25 anys juntes.

La Montse ens ha deixat un buit important i al grup d'amics i amigues de Lavern, conegut com "El lado oscuro", ens ha deixat un buit que no sé si podrem tornar a omplir.

El seu comiat va venir carregat d'emocions de moltes persones diferents, al tanatori, i al funeral.

En aquest darrer, va venir la "vella guàrdia"del PSC al Maresme, la gent socialista de veritat, de cor, gent de respecte, que la van conèixer a la fundació, i van venir a mostrar el seu respecte, per una socialista de veritat, que mai va callar davant les injustícies i la indecència. Va lluitar com una lleona, i jo, la respecto, també, per això.

En el mateix, en trobar gent que feia anys no veia, vaig fer petons a tothom que em va venir de gust, no sé quants, però molts i ben donats. Fora d'una bruixa, bé, dues, que em va agafar a traïció, i mai hauria besat, els petons que vaig donar, van ser d'afecte i agraïment.

Bé, m'ha deixat un regust, vaig agafar la COVID, ja no m'estic de besar i abraçar, però fora del malestar que m'ha deixat, segueixo pensant que vaig fer el que calia.

Son uns dies durs i tristos, i tancada a casa potser encara ho han estat més. Però cal remuntar i mirar endavant, ella ho hauria volgut així.

El bon noi (ironia fina......)

Fa un munt d’anys, quan ella encara creia en prínceps blaus, va rebre un correu d’algú que venia un “nou” projecte, certa innocència, que sabia escoltar i per sobre de tot, que era un bon noi. Ella va creure que ho era. Més tard, va tastar, en carn pròpia, que mentia més que respirava.

No van caldre gaires anys per descobrir la trista realitat, era, tan sols, un titella en mans fosques que per tal de ser el número u, va vendre la seva ànima al costat més fosc del pati que governava.

I va passar a ser el rei, el que crida més, el més intolerant, el que fa veure que és un bon noi, però ja no escolta, sols persegueix, i castiga, qui pensa diferent.

I envoltat d’una cort que no li porta la contrària, a canvi de certes “prebendes”, menteix, castiga i creu que és el millor.

Ella ja el defineix com el pitjor, el més dictador i intolerant, el més fosc de tots. I mira que ha conegut gent fosca! El que enganya les iaies, però per poc que el tractis, veus que ha venut, i ven, fum.

Ella ja no creu en prínceps blaus, i si algú té el valor de dir-li, és un bon noi envoltat de mala gent, gent fosca, respon un contundent NO! Ell és qui mou els fils, bon noi? Una merda! Per ell i per la seva cort!

Han volgut cremar l'esperança, però, sabeu, soparets a i amb Vilassar de Mar, són vida per aquesta reina.

(Qualsevol semblança amb la realitat, és pura ficció)

Estimar “estripant samarretes”

Darrerament tinc una vida social molt activa, més del que voldria, però si em diuen per quedar, jo vaig, i ho gaudeixo.

Fa poquet, dinant amb una amiga “d’antic”, és a dir de fa molts anys, vam fer una valoració, amb sinceritat, dels amors de la nostra vida.

Amors de veritat, dels que et fan dir la frase que encapçala l’escrit, amors d’estripar samarretes, que et fan, en certa manera, perdre el nord.

Jo crec, que sols els he viscut dues vegades, i no és poc, que moltes persones no han estimat mai d’aquesta manera.

Estimar és una cosa, així, és una altra.

Les dues vam coincidir, les dues divorciades i sense parella, que l'important és haver sentit això, malgrat el dolor del final, viure aquesta passió i sentiment, no té preu.

Això sí, malgrat la intensitat del dinar, al port, relaxades i en confiança, que dues dones de més de 60 parlen clar, vam acabar el dinar amb la meva broma, ja popular entre les persones que em coneixen… pocs homes estan preparats per dur una gran empresa com Telefònica, jo soc una gran empresa, de moment, ingovernable.

Que l'important, a la fi, és haver estimat, viscut, gaudit, compartit. I haver sentit, no papallones a la panxa, sinó, foc a l’ànima.

Llavors pots dir que has estimat i has viscut.

Brindem per això!

Gaudir de la família i de la vida....

Aquesta Setmana Santa passada he tingut la gran joia, felicitat, plaer, alegria i il·lusió, de poder gaudir de tota la meva família junta.

Això, que pot semblar normal, a casa sols passa, de mitjana, un cop l'any, per tant, quan passa, festa grossa i felicitat de la mammma!, jo mateixa.

El meu fill gran, en Carles, va programar una excursió per Queralbs, coneixedor com és de la felicitat i la pau que m'aporta aquest indret de Catalunya. Bonic és poc.

Ni la pluja, que ens va respectar gaire bé totes les estones a l'aire lliure, ni la pedregada de tornada, ens van espatllar un dia feliç, els grans i els petits, que això d'anar a riu no ho viuen sovint.

Estic tan orgullosa d'aquesta família meva, de l'harmonia entre tots i totes, d'esgarrapar instants per veure el Daniel, que ve de lluny, de la preocupació d'uns per als altres...
En Daniel ha fet estada a casa, com sempre que no ve amb el seu marit, hem compartit hores i hores, converses, dinars i sopars, un "apagón" que ens va fer treure els jocs de taula gaire bé oblidats en un calaix...
No sé quan tornarem a ser-hi tots i totes, jo, ja espero impacient.
La vida, i les emocions, totes al seu lloc, m'estan tractant prou bé després d'un grapat d'incidències mèdiques que van pel bon camí.
Gaudim l'avui, cada dia ho tinc més present.

                    

L'Encarna i les nostres converses.....

He escrit d’altres vegades sobre la meva amiga Encarna, són gairebé quaranta anys d’amistat i encara que sovint hem discrepat, amb l’edat, hem acostat posicions. Això sí, ens respectem i estimem un munt. Podem pensar diferent.

La cosa és que sempre tenim tema de conversa, m’entra intenta posar-me bonica, que si peus, que si ungles, que si anem a sopar….

Dijous passat li vaig explicar un “secret” de l’any passat, va quedar molt sorpresa que fins ara no li hagués explicat doncs crec que li ho explico gaire bé tot!

No em va jutjar, per sort, vaig trencar una màxima que m’havia imposat i havia respectat sempre, i trencar la mateixa amb més de 60, em va avergonyir molt. Ni que va ser curt i molt intens, no li havia dit.

Ella em va fer reflexionar… no esperes res no? Que fa sis mesos! Aquesta frase em va quedar ben gravada al cap.

La vaig tranquil·litzar, NO, estigues tranquil·la, visc la vida. El passat és passat, no va sortir com volia i ja no serà.

Això va donar pas a noves confessions, per part d’ella, i és que quaranta anys després, encara ens queden moltes coses per dir.

També vam parlar de malalties mentals, de les persones “no diagnosticades” o bé que no es mediquen. En coneixem algunes i ho fan passar malament, a les famílies i a qui els envolta. No val la frase “soc així” si es perjudica altres persones que ens estimen.

Per mi és amiga, germana, confessora i sempre hi és.

Cal conservar la bona gent ben a prop.

I gaudir la vida, aquesta que fuig entre els dits. Jo ho faig tant com puc.

Aquest dissabte escapada a Barcelona, passeig i dinar amb dues companyes de feina que estimo un munt, seguim…

Reflexions cap a la calma i la tranquil·litat d'esperit

Fa uns dies que he “descobert” la música de Coldplay, ja sé, vaig tard, però mai és massa tard. Trobar les mateixes traduïdes ajuda molt.

El seu cantant, Chris Martin, em té del tot enlluernada. He escoltat algunes de les seves reflexions i s’acosten molt al que jo penso.

Una d’aquestes diu que si cada dia escrius, en un paper, i durant 12 minuts, les coses que t’hagin molestat durant el dia, evites treure al damunt de ningú la frustració i decepció que ens generen les persones que ens envolten, la feina, etc…

Per tant, he decidit provar-ho, fa poquet, però veig que em funciona, després cal cremar-ho o estripar el paper.

Crec que el fet de treure la negativitat al paper, i cremar el full, dona com un relaxament interior.

Estic intentant treure la negativitat, poca la veritat, que m’envolta i que acaba infectant el meu esperit.

He patit certa tristor alguns mesos i no vull que torni. Aquesta setmana ha estat bonica, un petit, molt petit gest i una mirada directe, m'ha fet contenta.

Em sento relaxada, contenta i amb ganes de tantes coses….

Estic llegint molt i molta poesia.

Que no em decaigui la vitalitat, aquesta que em fa diferent de moltes persones del meu entorn.

Estic satisfeta ara mateix, molt.

Prego, sí, una atea com jo, prego, que les energies positives protegeixin la gent que m’estimo, el meu entorn i la gent que m’estima a mi.

Vull atraure coses bones que després del darrer ensurt no demano res més.

De moment tinc una agenda ben plena!

Dissabte cuido en Biel, després una calçotada i diumenge al matí a veure l’exposició de Fernando Botero al Palau Martorell, que em fa molta il·lusió.

Gens malament!

Silenci australià….

Aquest any tinc el plaer, de nou, de visitar el meu fill Daniel i el meu gendre, Albert, a casa seva per Nadal. Austràlia és lluny, molt, i jo tinc enyor, però cada vegada que vinc m’agrada més i em serveix, alhora, per fer “neteja” de l’any, si alguna cosa no ha anat bé.

Una cosa ‘’impalpable“, és el silenci horari, 10 hores són moltes i quan em llevo, la gent va a dormir, quasi…

Això vol dir que les meves primeres 10 h del dia no rebo res, silenci total, costa, no penseu que no, però a la vegada aconsegueixes desconnectar de debò.

Quan em llevo tinc un munt de missatges que responc fent el primer cafè.

El 2019 vaig sanar del disgust laboral. El 2022 vaig recuperar una mica l'ànim de morts properes. No entendre l’idioma et permet desconnectar quan vas sola fent camí.

Aquest any 2024 no ha estat senzill, de juny fins ara, gens, tema personal i emocional que m’ha girat i capgirat, mai ho hagués pensat, venir aquí, la distància i falta de comunicació, no per falta de ganes, ha permès veure moltes coses, entre elles que jo valc molt i que qui vol estar, ho fa. 

Qui no ho fa, no hi vol ser. I ningú mor per això.

Senzill no? Pots estimar molt, un munt, però ha de ser a dues bandes, jo he deixat clara la meva. 

Estic gaudint uns dies fantàstics, en Daniel em va dur a Nova Zelanda i noi…. El paradís és allà! 

Camino per Sidney i miro, i somric i m’agrada veure aquest somriure meu, de nou, sense motiu, ben positiu.

Torno a somriure amb records propers.

Estic preparada per tornar, al dia a dia, a veure la meva família que trobo a faltar, a la feina, a les persones, a somriure i quedar amb qui en tingui ganes.

Ens veurem aviat!

Bona entrada d’any!

LLibres!!

Fa bastant que no escric del que llegeixo, reconec que d'ençà del Covid vaig frenar la lectura, no sé el motiu, em costava bastant concentrar-me.

Després m'he "distret" amb coses personals i he llegit, però molt menys.

Fa dies que he tornat a agafar empenta, i el ritme és bo, estic contenta.

A part, alguns amics m'han deixat, o regalat, algun llibre, que demostra que em coneixen prou bé, els estic devorant!

Em van regalar tres llibres de Rupy Kaur, una poetessa que he descobert fa molt poc i em té, del tot, enganxada. No sé si és perquè escriu coses que sento i he viscut, la duresa de les seves lletres, algunes les podria haver escrit jo, sovint, em posa els pèls de punxa, vaig llegir, els tres que em van regalar, en una tarda, no podia parar. Mirarè de llegir alguna cosa més d'ella. Que l'economia, mana, també a la compra de llibres!

Palabras para sanar, Todo lo que necesito existe ya en mí i El sol y sus flores.

 

Després, una amiga m'ha deixat, també, tres llibres, ja he llegit Marí, de M. Mercè Roca i La Modesta, de Rosa M. Moret, una mica durs, però molt encertats i realistes, la vida mateixa. El tercer que m'ha deixat la Marta és Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent. En tinc molt bones referències, si tot va bé avui el començo.

Ara en tinc alguns en espera, el de Maruja Torres, l'havia de començar a Navarra, però no tenia el cap per gaires lectures, Cuánta más gente se muere, más ganas tengo de vivir, que serà el primer, ni que és possible que llegeixi dos a la vegada, ho faig sovint.

Ja tinc preparat, La ciutat i les seves muralles incertes, de Hauruki Murakami, i ahir vaig encarregar a la llibreria: Antología poética de Mario Benedetti, estic per la poesia, no hi ha dubtes. 

Per tant, torno a la lectura, que mai he deixat del tot, però amb empenta.

    

         

Sortida “bombolla”

Aquest cap de setmana he fet una escapada a Pamplona amb la meva filla, Elisabet, i la cunyada, i amiga, Rosa. Acabo d'arribar i tenía ganes d'escriure aixó.

La Vall del Roncal i el Batzán, fa temps que en teníem ganes. Estada a Pamplona i el seu enorme ambient.

El tema és que fa molt que ho havíem preparat, una escapada de noies.

Bé, fa uns dies que jo estava com trista, una mica decaiguda de moral i emocions, tenia por que els ànims, que de normal els tinc amunt, sempre, gairebé, positiva, no em deixes gaudir de l’escapada.

He tingut la companyia ideal, han escoltat, hem parlat de tot, m’han donat ànims, m’han aconsellat, i han estat la meva bombolla, la que escolta i abraça, que consola i diu, tot passa Joana.

Les vistes han ajudat, silenci, molta aigua, rius plens, bones vistes, bon menjar, vinets, la boira, les bruixes, caminar i mirar….

No podia haver passat aquest cap de setmana en millor companyia i si, tot passa, i han de quedar els bons moments, les il·lusions viscudes, i tants instants. Però soc molt conscient que no serà senzill, he de treure la Joana més forta que mai.

Mirar endavant, sempre. Em cal temps, i paciència, aquesta que gairebé no conec.

Repetirem!

I és que penso, de tot cor, que quan acaba la música, acaba tot.

Amors d’estiu….

Debat amb dues amigues respecte als anomenats així.

Un amor d’estiu acostuma a ser ràpid, tot va de pressa, té intensitat i passió. Té dinars, sopars, copes… passeigs, i molta pell, una passada de passió i pell.

De normal no van més enllà d’un parell de mesos.

Però pot durar més? Aquí trobem el debat.

Segons la meva experiència, que tampoc és tanta en aquests tipus d’amor, pot, si les dues parts posen el mateix. La mateixa intensitat, les mateixes ganes i voluntat, i en aquest tipus de relació sempre hi ha una part que en posa més. És inevitable.

Pot passar que el que va començar com un joc, es posi seriós, i aquí és on hi pot haver patiment, si no ho senten al mateix nivell ni una de les parts fa el mateix esforç.

No és el mateix, sentir amor, que ser enamoradís, això és un bluf. És a dir, començar a mil i passar a 0.

Quina seria la solució, segons la meva opinió, dir adeu, com més aviat millor, per tal que el mal sigui lleu i et puguis quedar amb els records bons, que segur són un bon grapat.

Recordem els centenars de missatges, trucades, somriures,  petons i….. Passió!

Si t’enamores, fort, d’aquella manera que el penses matí, tarda i vespre, llavors, quan sents la seva veu, el seu nom, i ja somrius, deixa de ser un amor d’estiu per passar a ser un problema, sempre que no sigui correspost. Si és correspost, pot ser enorme. Per quin motiu costa tant a la gent mantenir aquest dessig i passsió inicials?. No ho entenc.

Les dues amigues no creuen en els amors d’estiu, no els han viscut, és evident.

Conec amors d’estiu que han passat a ser, senzillament, amors de vida. Però són tan pocs…

Seria bonic no?

D’aquí el meu nou tato, amor apagat, que no vol dir que no pugui estar enamorada.

Que jo, quan m’enamoro, és a tot i per tot. Intensa? Ja ho crec, no sé estimar d’una altra manera.

Cert, son 4, recordes? (sensualitat a flor de pell)

1. Aquest, que va ser bastant innocent, la veritat, queda per tu i per mi. Primer va semblar un fracàs absolut, el temps ens ha deixat veure que no.

2. El més divertit, anecdòtic, fins i tot sorprenent i que em treu un somriure cada cop que el recordo. Botiga de roba, dues persones, tu i jo, envoltats per un munt de penjadors, personal i clientela, que passa a prop nostre, però ni els veiem, sols ens mirem els ulls, les nostres mans s’acaronen amb molta timidesa. No comprem res, no estem per això.

Esculls el lloc ideal, un refresc, mans ara ja entrellaçades, i amb la teva mà a la meva esquena els primers petons.

Somric i et comento, sembla que en tinguem 15, i no, però tant és no?

3. Aquesta és més organitzada, però… tenim el primer mal entès, que em fa veure el teu costat seriós, un xic impertinent, i provoca el meu somriure. Em dona tendresa a l’emoció de veure’t, fins i tot veure els teus "murritus", i no puc deixar de riure, i si, surts victoriós d’aquest malentés i no em fa res, et trec un somriure i jo trec el meu.

Tornes a encertar el lloc, llocs diria, per prendre alguna cosa, ben acaronats, i fer un petit passeig pels meus llocs, que gairebé sents teus. Avui parlem, molt, i sí, saben què volem.

4. Una abraçada com cap abans, unes mirades que ho diuen tot, quatre passes de ball, una camisa que vola, espelmes, ventiladors i pell. Molta sensualitat, intensitat, certa, fins i tot, ràbia, del plaer o del que s'ha trigat, tot, TOT, plaent.

Res més a dir, malgrat que hem dit tant.

Tanta sensualitat, i desig, no cap en un grapat de lletres.

Tu i jo, senzill.

( l'estiu, obre de bat a bat la meva imaginació més "pillina", aquesta, la imaginació, al poder! i gaudeixo fent l'escrit)