I tu, on eres?....

No se per quin motiu sovint miro erera, sense acritut ni males cares, tan sols contemplo en la distància com veig ara, i com veia llavors, la vida.
Penso què feia tal o qual any, amb qui ho feia, si em sentia feliç...
I en aquest llarc camí, de la mateixa manera que Miguel Bosé ha estat un "ìdol" sensual, en Miguel Rios ha estat la marxeta, el rok i la reivindicació.
Reivindiquem, si no, mai canviaran les coses....
Va per tots els que alguna vegada em reivindicat alguna cosa, amb èxit o sense, tan se val!

Per fí has arribat...

Poc a poc, com venen les coses bones, has vingut i jo espero que no marxis, que siguis entre nosaltres una bona temporada, no sols per lo bé que em sento al teu costat, també per les sensacions i emocions que em provoques, que no son poques.

Ha arribat la tardor, com cada any, ha omplert la meva ciutat de tons rojencs i daurats, ha mullat el meu cos quan dimarts baixaba ràpida i decidida a la feina i no em molesta, abans al contrari, crec que vaig baixar més lleugera i amb un somriure als meus llavis que gaire bé ningú compartia aquella hora matinera.

A mi em doneu una bachata, una mica de fresqueta i unes gotes de pluja.... i ja em teniu feliç!

Ara, que tantes persones es posen tristes i agafen depres etc.... jo gaudeixo com una burra, i ni tan sols algunes "certificacions" i "comprovacions" de males notícies, rés és tan evident com el que els teus ulls poden veure, ni la crisi, ni tan sols la feina, poden amb els meus ànims...

Intenteu gaudir de la tardor, pot ser una experència deliciosa...

Estimo la tardor i encara més el que vindrà després...
No sabeu quin gustet dona passejar per aquesta platja meva....teva i vostre.

Conjuraria, mans al cel, la nit...

Conjuraria, mans al cel, la nit

i amb la nit una tempesta ardent:

grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,

i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,

i brusques morts d'estels; i de sobte, després,

una aurora esclatant que et revelés

-conjuraria, mans al cel,

per a omplir els teus braços oberts.

Em caldria, la mà sobre el teu front,

el parlar d'un llenguatge inexistent:

violins entre els nacres d'un silenci marí,

i aloses sobre el món en son primer matí

i sil·labeig de fonts;

i de sobte, després,

ton nom quotidià que et despertés

-caldrien per a acompanyar,

amor, els meus somnis oferts.

Carles Riba

Ser un o una MTV.....

No fa massa dies, en un soparet que vaig anar, em varen preguntar si jo era una "mtv"... em va sonar molt estranya la pregunta, això no és un canal de televissió?, vaig respondre ignorant de mi...
Doncs no, és tracta de ser un/a de "Mataró de tota la vida!"... encara ric...
Perquè és clar, qui decideix si som o no "mtv"?, els puretes aquests del centre que si no vius dins les muralles ja ets de "fora"'. Els que s'apropien les Santes i no les mouen del Centre caigui qui caigui?. Potser ho decideix una mateixa?, si fos així, haber nascut, crescut, estudiat, casat, criat fills etc... a Mataró em concedeix el títol?.


Jo soc i seré mataronina sempre, m'agrada la meva ciutat perque te mar, te muntanya, hi viu la gent que m'estimo i m'he estimat, els fills, alguns germans i la mare. No m'agrada que ara som massa gent, massa cotxes i massa brutícia, però no renuncio a ser mataronina, amb títol o sense, total... serveix per algo tenir "pedigree"?.
Soc una "mtv"?, soc una capgròssa i punt!

Sortir de l'armari..... (per adults)

Fa ja un temps, el Veí de Dalt, em va fer arribar un mail on a un bon grup de persones ens demanava de fer un escrit eròtic, però de veritat, per un programa que porta per nom "El racó del blocaire calent" a Ona Fm.
Vaig dubtar, és clar, sempre fa un cert pudor això, però em vaig animar i li vaig donar total llibertat que s no li agradava o bé no era prou adient, doncs el podía eliminar i tan amics.
Em va respondre que li agradava i el pensava emetre, ufff, vermella com un perdigot!
Aquest programa el fan una mica tard per mi, la 1 de la nit, ell, tot amable, m'ha fet arribar el mp3 amb el meu escrit llegit per una veu sensual i anònima, que NO és la meva, encara m'ha agradat més!.
He dubtat si el pujaba aqui o no, però noi, em fa molta gràcia compartir el mateix, ni que alguns i algunes dels que em llegiu ja sabeu que hi tinc certa afició, fins i tot us he deixat llegir algún relat... fins i tot m'heu aconsellat que m'hi dediqui..., per tant he decidit "sortir de l'armari literari".
Total, no l'escolteu amb nens ni nenes aprop, i siusplau, no sigueu molt durs amb mi!
Els pudorosos i estrets de ment... millor no l'escolteu. Porta per títol: Papers cubans... i no penso dir en qui em vaig inspirar per el mateix...

Ja em direu...

Dissabte de glòria i "chicha"...

De vegades, no massa, però si algunes ocasions, els dies es converteixen en escapades estupendes, on primer veus una cosa, en trobes una altra.
Avui he gaudit de moltes coses a l'hora. De bones converses, i malgrat ser un grup "liat" en política, aquest ha estat un del temes menys tractats.
Sortida de Mataró a les 11 del matí direcció al poble de Lavern, petita parada a comprar xocolata a Sant Sadurní, de " Can Simón", ufff, deliciosa...., amb una escapadeta així no podia faltar fer un "pecat".

Seguim cap a Lavern, anem a "Ca la Seca", masia catalana, magnífica i ample, amb una cuina que enamora i una llar de foc al mig del camp, impresionant!.
Primer un passeig per les vinyes, amb una temperatura molt agradable i després......
Carn a la brasa, cuinada de manera magistral per en Quim, marit de l'anfitriona, amanida i verdura escalivada a la llenya, torradetes de pagés, melonet i café. Tot amb bones vistes i bona conversa, ha estat un dia estupendo.
Un dissabte diferent amb un ambient diferent, però del tot estupendo!
I jo tan feliç!

Tan han canviat????...

Quan jo era joveneta, casi una nena, veia sortir els meus germans grans els cap de setmana tot "mudats". Les seves melenes al vent, camises de manigues molt llargues i de punys impossibles, sabates amb taló, pantalons acampanats i cadena al coll.

Ara, aquesta descripció, sona com molt "hortera", però era la decada dels 70 i els homes, la majoría, anaven així.

Quan els preguntava on anaven em responien, a Calella, a lligar extrangeres!, és clar que jo no entenia encara el significat, sols els veia super guapos i ben perfumats, la majoria de dies no tornaven fins l'endemà, amb el primer tren i de vegades "empalmaven" amb la feina, però ells encantats de la vida.

Vaig descobrir que els meus germans eres a ulls d'aquestes desconegudes uns "Latin lover", la veritat, em va agradar, jo els trovaba molt guapos, doncs elles també.

Ara resulta que el "Latin lover" espanyol ve a ser aquest tipejo que la revista "El Jueves" escenifica tant bé en aquesta caricatura i és clar, la Joana, jo mateixa, es pregunta... son així ara els "Latin lover"?, quina por no?, si és així i han canviat tant jo em busco rapidament un no llatí! que sols imaginar arribar a ballar i trobar aquest "sujeto" ja m'indisposa!

Lo pitjor és que ell.... si considera!

Ideals....

Dissabte al migdía vaig anar a veure "Che" al cinema. Vaig anar sola, a les 12:15 i em va encantar, encantar de veritat.
Primer de tot, crec que és una de les més reals que s'han fet d'ell i de la Revolució Cubana. Sense "florituras" ni decoracións de ficció, ni lios de llit ni romanticisme.
Al poc de comançar, jo, que adoro Benicio del Toro, que m'apassiona el seu somriure i em "desfà", tal com sona, la seva mirada, ja no el veia a ell, veia a El Che Guevara, sentía i m'emocionaven els motius de la Revolució. El seu afany perquè la gent deixés de ser pobre, tingués cultura, evitar que fossin enganyats...
La película, que barreja escenes en blanc i negre amb el color, no la pot entendre qui no hagi llegit o bé viscut, o bé sentit, que amb ganes i força es poden canviar les coses. Es poden millorar les situacions, ni que mai és senzill.
Vaig gaudir molt, em vaig emocionar i vaig recordar la Joana dels 15 anys amb la samarreta del PSUC i la xapa del Che, que es va guanyar una bona bronca de la seva primera jefa que li va cridar, Comunista!, com si fos un insult, ves per on....
No parlaré de que després s'ha convertit, en Fidel, com tants i tants ha perdut una mica el tren o la oportunitat d'obrir Cuba al Mon, ni que no oblidem que amb els americans, autèntics voltors esperant la caiguda de la "presa" per ocupar un cop més la Illa, és gaire bé impossible.
Per mi ha estat un película on els ideals, han guanyat la guerra. A mi, sovint m'acusen de ser idealista.... quàn podràn entendre, que per mi, és el millor dels "piropos"....
Soc una idelaista, cert, si no, no podría creure ni en el nostre sistema ni el l'amor, tan ampli com és el ventall...
Total, Visca Cuba lliure!

Dels camins a seguir....

No se si serà la millor manera, és dura, però crec que hem de fer el posible per arribar a tot.hom, el jovent son el nostre futur i no tinc cap dubte que molts d'ells, i elles, segueixen el Hip-Hop, per tant, que un grup d'aquests parli en contra de la violència masclista, doncs m'ha de semblar bé.
Lo important, insisteixo, s'ha d'arribar a cada raconet, a cada persona, una per una, és mogui en la música que es mogui...
Ara, en aquest instant, ja n'han matat 50 de dones el que va d'any, i li queden més de 3 mesos a l'any....

Delicatessen...

Primer t'he depositat als meus llavis, de manera suau i sensual t'he llepat, lo justet per no pujar massa la temperatura, cal escalfar, no bullir...
T'he fet una lleugera mossegadeta, he pogut notar el teu sabor inténs, fort i gustós, una dolça esgarrifança ha recorregut tot el meu cos, un plaer inténs i contundent.
He començat a llepar, succionar, estobar, degustar, insistir i repetir, el plaer no ha disminuit, malgrat que no és el mateix, amb, que sense, avui ho he fet a "pèl", sense, directe, la qualitat era tal que tampoc importaba massa... Ni que el teu color, tan fosc, la teva contundència i tamany impresionaba una mica...
Mica a mica has cedit als meus llavis, t'he besat i m'has inundat de plaer amb la teva intensitat...
Feia temps que no practicava i per aquest motiu, el teu sabor, ha estat... orgàsmic!
Avui he menjat trufes sense sucre, ni falta que li feien!

Feliç Diada.....

Avui, que m'he llevat aviat doncs no puc dormir, ves a saber els motius. Avui que he trobat una senyera penjada al menjador amb un burro català al centre, se qui l'ha penjat és clar..., ni que ho ha fet amb "nocturnidad i alevosía", és un pillet.
Avui que tinc mal de cap i estic molt espesa, un desitjo una bona Diada.
No vaig a fer ofrenes ni cap cosa similar, ja sabeu, fujo de cap cosa que faci olor "d'institucional".
Avui, quan vegi quin dia fa, encara no ho tinc clar, decidirem amb el meu xicotet on i com anem, tenim total llibertat.
Avui, que estic contenta de tenir pont i recuperar una certa calma, us desitjo un bon dia, no se si us sentireu més o menys catalans i catalanes per ser la Diada, jo m'hi sento tot l'any.
Deixo un acudit dedicat molt especialment, a Chavez Guerra, Bono, i demès "especimens" que vijilen tant l'Estatut i la financiació. Sense cap afecte, és clar...
(l'acudit va sortir ahir al Punt i és de Xavi Torrent)

Ídol caigut....

Fa temps que vaig descobrir que el teu "españolismo" caspos t'havia decantat del camí que varem fer junts uns quants anys i mira, per mi sempre havies estat un ídol, per parlar clar, per dir les coses a "raig", per debatir i discutir amb la dreta més rància d'aquesta Espanya nostre, i per moltes més coses.

Sovint havia demanat a la meva Agrupació que et portessin a un sopar d'inici de curs o de campanya, eres dels pocs que em feia certa il.lusió conèixer...

Però noi, la jubilació no et senta bé, potser ha estat la falta de protagonisme, no ho se. Conec d'altres polítics que els hi ha passat, queden a l'ombre i no ho poden superar, deixar el camí lliure a noves generacions i idees, doncs no ho porteu bé, si fos més grollera et diria que tens la famosa "pitopausea". Sort que Montilla ho te clar.

Total, quan vares fer aquella desafortunada intervenció dient que "nos hemos cepillado el Estatuto", vares caure molts punts a la meva escala de valors, aquests que intento mantenir purs.

Però ara, amb el tema de la financiació, ja desbarres, ja dius barbaritats com temples. No oblidem que ets del Sur, allà on van part de les aportacions d'aquests catalans i catalanes dels que ara renegues però tants anys heu parat la mà per rebre els nostres calers.

Ho sento Alfonso, no sols has deixat de ser l'ídol, has deixat de ser company, ni tan sols conegut, per tant, "callese señor Guerra".

Vosté no pot decidir qui és, o no, un bon socialista.

(La caricatura de Mingote, així de "fosc" veig en Guerra)

Exibició impúdica...

Sempre m'ha fet autèntic fàstic la gent que fa servir els seus fills per aconsseguir un "estatus" polític, bueno, per qualsevol fí, però en especial els que els treuen a les fotos electorals, als escenaris electorals i a fer veure lo estupendos que son encara que la resta de l'any potser ni els miren ni s'en preocupen, però quan hi ha campanya, alguns estàn en campanya permanent, doncs aapaaa! passejem la criatura.
Em fan autèntic repelús les imatges de la "senyora" Sarah Palin amb la seva família. Allà dalt, a l'escenari, fins i tot amb un bebé amb sindrome de Dawn, amb la filla de 17 anys embarassada i amagant el seu estat mentre aguanta el nen petit. La única cosa que se li acut dir quan la premsa descobreix l'embaràs de la menor, , (vaja pebrots aquests també a l'hora de respectar la vida privada d'aquesta noia), és que la nena és casa!, no patiu, ho farem ¿ben fet?.
Una autèntica vergonya.
No que la noia estigui embarassada, això com diem aqui passa a les millors famílies, la vergonya és com tracta el tema, fer sortir el "autor material" de l'embaràs, amb un vestit ben elegant a fer el numeret...
En fí, vergonya haurien de tenir alguns pares de no respectar els seus fills, d'obligar els mateixos a fer segons quins numerets al seu antull, sense comptar amb la sensibilitat dels mateixos ni amb la seva opinió.
Els nens no son artícles de lluïment, son persones i ens debem a ells i no els hem ni d'exibir ni de mentir.

Un dia d'aquells.....

Ahir va ser un dia d'aquells per oblidar, però del tot.
Us ha passat mai?.
Dies que des de el matí les coses es comencen a girar i arribes a casa i esperes certa calma i tampoc, i estàs nerviosa i casi ni saps el motiu, i dines a corre cuita i intentes fer una mica de bacaina per calmar els nervis, i tampoc, botes al llit com una mala cosa.
I arriba una trucada que no t'agrada, et carregues una mica més...
Vas un altre cop a la feina i els elements estàn girats, algunes persones no veuen la urgència i et poses encara més nerviosa, comences a maleïr i a pensar... Jo agafo la baixa!!!
Intentes però no arribes i pateixes.. aixó és lo més fort, pateixes tu per la feina que no surt, ni sortirà avui...
I quan mires el rellotge ja no queda temps i per fí sona el telèfon, i algú et diu... estàs bé Joana?, de miracle no plores i dius que sí.... que estàs estressada i sols fa 9 dies que has tornat de vacances...
I tanques la porta i respires, surts al carrer i la calor encara et posa pitjori això que son les 8 de la tarda!, però el veus a ell, allà, esperat pacient amb el seu somriure i penses.... Joana, demà és divendres, calma....
Arribes a casa i llences la roba, entres a la dutxa, respires fons i ja ho veus tot un xic més bé, si no hi puc posar més, perquè pateixo tant?.
En fí... ja ho he dit, un dia d'aquells....

La "mala" memòria....

O la falta de voluntat...

S'ha muntat un bon lío amb la petició d'en Garzón sobre les víctimes, mai trobades, assasinades i amagades en fosses comunes.

I qui l'ha muntat més gran?, doncs els que saben que els seus "predecessors" i varen estar implicats. La dreta reaccionaria i visceral ha posat el crit al Cel.

Se, en soc conscient, que es varen comentre barbaritats per els dos bàndols, però de qui en va cometre més, a posterior, no en tinc cap dubte. Qui va fer un cop d'estat del tot il.legal, davant un govern democràtic, els feixistes, aquests dels quals encara ara en queden reductes, o no, al pp i en alguns mitjans de comunicació proper a aquest partit.

Les famílies no estàn tranquiles, els seus morts no descansen en pau i no saber on estàn enterrats deu ser terrible. Volen saber.

No parlem d'obrir rés, parlem de justícia, aquesta que la Memòria Històrica ha de retornar als morts i les seves famílies.

No se si Garzón ho farà bé o no, però algú ha de posar ordre en aquesta injustícia tan bestial.

La Generalitat ha estat ràpida i efectiva, esperem que l'Esglèsia, aquesta que ahir ja buscava excuses, també ho estigui, ni que no hi confío gaire...

Dolentes, però molt....

Sempre he pensat que les dones, en general, posades a ser dolentes, ho som més que els homes. Per quin motiu?, no fem servir la violència, fem servir el cap, llavors, les que son dolentes, no m'hi trobo en aquest grup, ho son molt, poden ser maquiaveliques.

En l'àmbit polític tenim alguns exemples:

Una de les que trobo més dolentes, Rosa Díez, amb un afany de protagonisme increible que la porta fins el punt de mentir caigui qui caigui, encara trobo increible que formés part del PSE tants anys...

Una altre que s'ha fet "famosita" des de fa relativament poc temps, Soraya Sáenz, del PP, la veig a la tele i em regiro tota, amb aquest somriure de "mosquita muerta" que "las mata callando", quan parla.. fa por!.

També María Dolores Cospedal, també del PP, ha dit tantes barbaritats en tant poc temps que te el futur asegurat a "can pp".

Després tenim les dolentes "de cor", les que cerquen, persegueixen, menteixen i fan el que calgui en tant puguin aconsseguir l'objectiu desitjat, l'home desitjat, al preu que sigui i casi sempre per la seva posició.

Algunes, llavors, tenen una sorpressa inesperada, l'objectiu els és "robat" als seus nassos, per qui menys esperen, segurament tant dolenta com elles mateixes. En aquest instant més val fujir, la venjança pot ser.... terrible!.

La història, per degràcia, ens explica molts casos de dones dolentes i perverses, per sort, son minoria!, però insisteixo, posades a ser dolentes....

Poesia oblidada...

Dies i dies sense penjar cap poesia, aquestes lletres que tant m'emocionen i m'agraden, les que posen els pèls enxerinats i endolcen tants moments asseguda al meu sofà, amb un bon café, amb els sentits a flor de pell... gaire bé tant com aquesta canço...



Me desordeno, amor, me desordeno
cuando voy en tu boca, demorada;
y casi sin porqué, casi por nada,
te toco con la punta de mi seno.

Te toco con la punta de mi seno
y con mi soledad desamparada;
y acaso sin estar enamorada;
me desordeno, amor, me desordeno.

Y mi suerte de fruta respetada
arde en tu mano lúbrica y turbada
como una mal promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada,
cuando voy en tu boca, demorada,
me desordeno, amor, me desordeno.

Carilda O. Labra

Parlem clar....

Cada cop que escolto "plorar" els promotors inmobiliaris, els venedors de pisos, les grans inmobiliaries, doncs m'emprenyo.
Portem un munt de temps, anys, parlant de que no podia durar aquesta "bombolla" i que el dia que això petés cauria molta gent. Però mentre guanyaven milions i milions no patien, mentre abusaven de milers de persones que s'embarcaven en hipotèques impagables, el maleït euroibor, i tants i tants abussos, doncs callats com uns putes.
I ara vinga plorar, vinga demanar ajuts, però on tenen tot aquest diner?.
Tot.hom sap, és conegut, que quan compres un pis et demanen diners en negre, on son?.
Aquests no passen gana, mai, però ara toca despedir treballadors i esperar que passi, que tornin les "alegries", però ells segueixen el seu tren de vida, amb els seus iots, luxes i temes varis.
Ens han de fer pena?, ni una mica!

Tocada i enfonsada?...

Espero que no...
Dissabte al vespre, un cop més, vaig sortir amb les amigues a ballar, nit divertida i alegre, com gaire bé sempre.
Va ser una nit moguda doncs el primer lloc on varem anar ha canviat i ara sols posen salsa i era ple de canalla i llatins, em sentía la mare de tots i totes :)
Allà mateix, mentre esperavem que obrisin, assegudes en un banc, una de les meves amigues va establir conversa amb un home que també esperava. La cosa és que quan varem marxar, aquest senyor li va preguntar on anavem i va venir al segón local. Ens varem trobar exactament el mateix problema, gent massa jove i sols balls i balladores llatines, els homes espanyols a la "caça" de jovenetes.
Total, abans de marxar d'aquest segón local i donat que haviem pagat varem pendre la consumició i aquest senyor es va adreçar a mi i varem mantenir una conversa prou interessant.
Quan li varem dir passat un quart d'hora que marxavem a un altre lloc, ell va venir també amb el seu cotxe.
Un cop allà, i ni que em fa cert rubor reconèixer això, el senyor em va dir clar i directe que venia per mi, que li agradava la meva conversa i em va començar a llençar uns "piropos" que com no estic gens acostumada, però gens, em varen incomodar una mica.
Vaig ballar amb ell algunes cançons i malgrat que reconec que no li vaig donar peu, ell anava directe, sols li interesaba jo. i mira que vaig intentar un cop i un altre que ballés amb les meves amigues!. Imagino que lligar és això...
Que si d'ón ets, fills, feina etc... em va fer cinc cèntims de la seva vida i en un moment donat, ballant, li vaig deixar clar que jo no busco ni vull parella, que no estic preparada i que em limito a conèixer persones, entrar sortir i fer cafés, però poc més, potser vaig ser massa directe o seca, no se...
Es va parar en sec, em va mirar als ulls, als quals havia dedicat un munt d'elogis, i em va dir.... has desistit d'estimar algú?, tant de mal t'han fet?.
Bueno, en aquell moment jo no li vaig donar gaire importància i amb un somriure varem seguir ballant i xerrant, l'home és un bon conversador i també un bon ballarí, ho ha de ser per dur la Joana....
Va ser agradable i les estones que seiem també parlava amb les amigues, per això no s'em va fer pesat, malgrat que elles vinga insistir que em deixés anar i no em tanqués, que l'home feia "bona pinta".
Quan ens varem despedir, dos petonets a les galtes i un saber si aquesta setmana aniriem, ell ja tenia clar, imagino, que jo no estava interessada ni disposada, ni em va demanar el mòbil.
Després, ja a casa i donat que estic sola, en Martí és fora amb el seu pare, doncs he pensat, i molt, en aquestes paraules que em va dir. I m'he emprenyat i de valent amb mi mateixa, perque resulta que aquet home, que no em coneix de rés i segurament no tornaré a veure, va endevinar el que sento i com ho sento i m'emprenya pensar que sigui així. No que s'adonés, si no estar així, tancada.
Ahir, tot xerrant amb en Carles mentre feiem una cerveseta a la Rambla, em vaig adonar que a tots dos ens agradaria poder sentir coses similars.
Avui he despullat l'ànima, però no patiu aquests que sovint em dieu que explico massa, ja em vesteixo, fins i tot amb abric i casc i poso el vestit de "dona dura", ni que vaig poder observar que davant un home llest, aquest no serveix de rés.
Demà serà un altre dia, no penseu pas que estic trista, no és el cas, més aviat sorpresa de mi mateixa.

Barbuts....

Tota la meva vida, 47 anys, he tingut un problema amb els barbuts, siguin barbes incipients, llargues, fins i tot ajustadetes a la cara.
Deixant apart que no m'agraden els homes barbuts, quan ún em fa un petó, sense distinció de la mida, de la barba... em provoca una granissada a la cara.
Tinc amics barbuts, no he tingut cap parella que ho sigui, imagino que per el mateix.
Tinc en Joan, amic de fa anys, el primer cop que el vaig veure sense, em va costar molt de reconèixer.lo. S'havia tret de sobre 20 anys!
En Carles, des de fa un temps porta barba i creu que lliga més, diu que les seves amigues, les altres, és clar, el troben més guapo... jo el trobo més gran :)
En Javier, el fà més gran quan la porta, però segueixo preferint la seva "pinta juvenil".
Per sort, cap dels meus germans ni fills en porta!.
Què voleu?, on hi hagi un home ben afeitadet i perfumat..... treieu els pèls del meu camí!.
(Amb afecte a tots els mencionats eehh, que avui he tornat a la feina i tinc un trauma....).

I algú ha preguntat?...

Tant és qui te raó, o qui no la te. Qui son els "bons" o els "dolents", qui va começar i qui ho acabarà, però algú ha preguntat a les autèntiques víctimes, la població, com estàn?, algú ha preguntat a aquestes pobres dones de les fotos com estàn?, si ha perdut algún fill germà o persona estimada?. Els hi hauràn curat, espero, les ferides físiques però i el cor?, qui lls ha donat una bona abraçada?, qui els donarà arguments per la barbàrie?.
Restem impassibles, un cop més, davant una guerra a les portes de la "gran" Europa?.
On és la Onu?, 1200 morts i qui clama al cel per això?.
A mi, sols veure aquesta foto i les imatges de la tele, ja em varen sortir les llàrimes, soc la única?.
Quina vergonya, un cop més, tot s'hi val per el petroli i d'interessos malvats ells dos, aquest i aquest, fan el que volen, caigui qui caigui.
Maleïdes armes...