Los buenos @migos y @migas....

Los buenos y buenas, son esos que están casi sin verse, esos que cuando llamas o te llaman, vienen en un suspiro, consuelan y abrazan, dan ánimos y valentía para afrontar los problemas.

Las mejores amigas que tengo, son más de tres y cuatro, las veo poco, menos de lo que me gustaría, pero siempre han estado ahi.

Con el paso de los años, y ya han pasado 45...., he tenido amigas de todo tipo, ni que debo admitir que siempre me he llevado mejor con los amigos que con las amigas. No conservo amigas de infáncia, bueno si, una, la veo de años en año pero nos tenemos mucho afecto.

Al hacerme mayor, eso ha dado un pequeño cambio. Ahora tengo grandes amigas y tres o cuatro amigos íntimos, de los que pueden abrazarme y achucharme tanto como quieren, no más.

En los disgustos y alegrías ahi han estado. En mis separaciones matrimoniales he podido confiar más en las amistades que en una parte de mi familia, y no me duele decirlo, es la realidad.

Es conocida mi afición y confianza en los abrazos, son el mejor de los consuelos, la mejor vitamina, un abrazo a tiempo, una carícia, una ternura, un beso, recompensa cualquier mal momento vivido.

Creo que soy buena amiga, no iré con falsa modestia, estoy si me necesitan y no me entrometo si no me lo piden.

Porque ser buen amigo o amiga, no es estar en casa del otro/a todo el dia metido, es una sencilla llamada cuando sabes que una cosa no va bién, es una sonrisa a tiempo, es un café junto al mar, es saber escuchar, no juzgar ni condenar, es, sencillamente, saber estar y cómo no.... ir de fiesta cuando toca!.

Soy enormemente afortunada con mis amigos y amigas.

(Tocaba algo tiernecito después de la semana que llevo....).

Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.
Elbert Hubbard (1856-1915) Ensayista estadounidense.

(Hoy va en castellano porqué tengo amigas y amigos qué me leen y hablan esa lengua).

Vergüenza ajena....

Avui, dia de trànsit entre el cap de setmana i l'inici de campanya, tenia que ser un dia tranquilet, però començo ja "vitaminada".

Escolto en Piqué, a les 8 a la Cadena Ser, diu més o menys....

És normal que el nostre Secretari d'Organització ataqués les persones què l'increpaven, tant de temps "aguantatnt" és normal explotar....

I jo, què sempre em pregunto coses, dic.... com tindríem que estar els Catalans i Catalanes després d'anys i panys d'insults i vexacions com ens han tractat els del PP?, acàs no han sembrat aquest malestar i ara, no seria normal, segons Piqué, què la gent els insulti?.

Havia pensat, fa temps, que potser Piqué era moderat, potser seria el PP de dretes què tots voldriem, però NO, és un mentider, un poca vergonya i un cínic impressionant.

La normalitat sols és pot aplicar a ells, a la resta, què ens fotin!.

I mentres, els meus expulsen un noi què sols aguantava una pancarta i cridava.... i lo pitjor, ningú, fins on tinc coneixement, li ha donat suport.

Pateixen per la cadira?.

Quins pebrots!!!

Vagi per endavant, per evitar ferir qualsevol "sensibilitat", que estic en contra de qualsevol violència, vull que quedi clar abans d'escriure el motiu del meu cabreig, avui, pur i dur, avui, Joana 100%.

Han expulsat un noi de Martorell, Primer Secretari de la JSC, per anar a cridar a un acte del PP.

Segons totes les notícies què he recollit des de ahir, en cap moment va agredir, ni tirar rés, sols va fer servir el seu dret democràtic de manifestarse, xiular i picar una cassola.

A veure, apart de ser un acte "estalinista", expulsar algú que no te dret a defensar el què va fer, jo em pregunto, acàs no tenim una Comissió de Garanties al PSC?, els nostres Estatuts no permeten què aquest noi és defensi?, pensen expulsar a tots els que en el seu moment varen anar a les seus del PP a tocar cassoles i xiular contra la guerra?, i la democràcia interna?, on pebrots queda?, han fet fora al noi després de llegir el Mundo que amb la seva brossa habitual gira les notícies?, ser del partit ens inhabilita a manifestar-nos pacificament?, cridar i xiular està prohibit?... siusplau què algú m'ho expliqui i que algú de la JSC em digui per quin motiu no han muntat la de Diós per defensar aquest noi.

El titular de La Vanguardia d'ahir a la tarda era.... Montilla expulsa al joven de Martorell que se manifestó... etc...., jo espero que no, ell, fins on jo en tinc coneixement, no forma part de la Comissió de Garanties i manifestarse no és cap motiu d'expulsió del PSC.

Vull que aquest noi, Jordi López Forn, cap de turc del merder, tingui dret i expliqui els seus motius i la seva intervenció.

Aquest, fins on arriben les meves notícies, en cap moment és va llançar a pegar ningú, sols es manifestaba.

Ahir a la tarda, indignada com estaba, vaig insistir molt que jo habia vista a tele5 un tio del PP anar contra uns nois que picaven cassoles, ell agredia no els manifestants. Ningú dels què vaig parlar habia vist les imatges, com ho habia vist a les 7:30 del matí, hora que encara no hi soc tota... vaig fins i tot dubtar, avui llegeixo que no era un "segurata" del PP, era un dirigent d'ell i ara diu que el volien pegar i és va avançar.... quins pebrots cony!.

Estar en un lloc on és produeix una agressió, et converteix en agressor?, llavors no podrem sortir de casa tu.

Ens reclamen, a tots i totes, calma, mentres tinc que escoltar amb tot el cinisme del mon com l'Acebes va dient als actes del seu partit que fa dos anys que en Zapatero va sembrant la "discordia i la crispación"...... com es pot ser tan insensat?, qui la va sembrant i alterant els ànims?, qui porta anys insultant i menyspreant els catalans i catalanes?,

Ve aqui a Catalunya a obtenir imatges com les d'abans d'ahir, a Espanya ja te feta la campanyia contra Catalunya, pobretes víctimes.... Recordeu l'atac per part de militants del PP a Bono?, llavors varen acussar al Govern d'antidemocràtic... llavors si valia i ara no, ara que NO ha agredit aquest noi, tenen mà dura?.

No podem ser més papistes què el papa, hem de ser justos, i en aquest cas NO han estat justos i algú, gens orgànica com jo, ho tenia que dir.

No a la violència, SÍ al dret lliure de manifestarse.

(Sort que per trencar una mica la meva indignació, sols una mica ok?, m'arriba la notícia què el meu "adorat" Nacho Vidal, vota PSC, a veure si un dia m'el duen per fer un "acte".

Uffff.....

Pujo, baixo, entro, surto, parlo, escolto, escric, atenc persones, somric, miro el correu, responc, convido a participar, participo, abraço i petonejo, dono ànims a una dona que estimo molt, sembla que el mal moment va passant, atenc el telèfon, consolo, torno a escoltar i donar ànims, demano sales, obro cartes, preparo etiquetes, compro material, encarrego quadres, imprimeixo documents, faig un munt de fotocòpies, atenc ara el mòbil i per un segon... sols un instant... miro el paisatge, recolzada a la meva taula miro el mar blau i suau què veig des de la finestra del meu despatx, (llàstima els dos montres què m'han aixecat a tocar de mar, just al meu davant), i penso.... què bé m'aniria ara mateix un passeig vora el mar... tranquileta.... si fos possible en bona companyia....

Però estem en campanya, no soc política però treballo per ells, no tenim temps per perdre, casi ni per pensar.

Em torno a girar i entra més gent al meu despatx, respiro profundament, ja he recuperat, en sols un minut, part de la calma.

Pujo, baixo...

(La foto del passeig marítim, magnífica, de Quico Melero).

Condemnats de per vida...

Diu una famosa copla....

Ni contigo ni sin ti

tienen mis males remedio;

contigo, porque me matas

y sin ti, porque me muero.

I és que estem condemnats a entendre'ns, homes i dones.

Avui toca sortida de diumenge amb les tres amigues habituals. Si tenim algún propòsit segur, és el de riure una estona, aquest no canvia.

Després alguna ballaruca, musica pachanguera i si fos possible, trobar un nuvi per A, ella diu que no... je je, però sabem que sí li agradaria. A la què veiem entrar un home alt i ben plantat li senyalem.

Si posés un anunci per trobar aquest nuvi, seria més o menys.... senyora de 5.... anys, alta, divertida i simpàtica, alegre, bona presència, elegant, educada, amb independència econòmica i que li agrada molt viatjar, busca senyor d'edad similar, educat i net, cult, què li agradi el cinema i el teatre, ballar, què sigui carinyòs i què no busqui qui li renti la roba ni li planxi.

Amb aquesta "excusa", sortim cada tres setmanes a sopar. Ara anem sempre a la Cuadra de Calella, pachanguera per excelència, aixó sí, el pernil que serveixen bonissim!.

De totes maneres, sempre tornem animades i amb un somriure, com és evident no trobem cap home què mirem dos cops, no se si som massa exigents o sencillament, ja sabem què no n'hi ha però ens ho passem tant bé...

A mi, aquestes sortides, em donen vitamines per tota la setmana, cap cosa és més sana què una bona estona de riure.

Lo dit, quatre dones dels 45 meus als 59 de la més gran, amb ganes de riure i decidides, sense cap dubte, fem por i no per lo lletges eehhh, què ja us veig el somriure sota els bigotis!.

Poesia 55.

Un amor más allá del amor

por encima del rito del vínculo,

más allá del juego siniestro

de la soledad y la compañía.

Un amor que no necesite regreso,

pero tampoco partida.

Un amor no sometido

a los fogonazos de ir y de volver,

de estar despiesrtos o dormidos,

de llamar o callar.

Un amor para estar juntos

o para no estarlo,

pero también para todas las posiciones intermedias.

Un amor como abrir los ojos.

Y quizás también como cerrarlos.

Roberto Juarroz

No és això jovent... no és això...

Ahir, veient les imatges de la batalla campal del Casc Antic de Barcelona, pensaba que no és això, els canvis i millores, les reivindicacions, no poden passar per malmetre espais públics ni per atacar les persones, siguin mossos o siguin ciutadans i ciutadanes .

Conec i tracto un munt de joves, apart dels tres fills que tinc entre els 23 i 27 anys, els joves que sovint venen a la feina.

Son joves actius, correctes, amb inquietuds, què organitzen actes solidaris com el d'avui, què treballen per un mon millor. Què també estàn en contra de l'especulació, què tampoc poden independitzar-se, dormen poc i estudien, et donen una abraçada quan la necessites, son atents i saben divertir-se sense fer aquestes barbaritats.

Ser antisistema és això?, ser okupa és això?, doncs no veig la necessitat d'anar per el mon, destrossant edificis què paguem entre tots i totes. Va haver un temps què els okupes em feien gràcia, els defensava, creia que feien el correcte, reivindicar contra l'especulació, ara crec què han perdut el nort. Cada manifestació seva costa una barbaritat de diners i no sols als contribuents.

Ser jove ha d'anar lligat amb ser reivindicatiu. Dificilment farem als 40 el què no varem fer als 20, però de veritat, no cal la violència, ni malmetre rés per ser escoltat. Crec que el sistèma democràtic, ni què no és perfecte, és el millor per expressar i defensar les nostres idees.

He tingut molta sort amb el jovent què m'envolta, a tots nivells, dir què els estimo i respecto, seria dir poc.

Ànims, sou el nostre futur.

És insultant..

Em sento fatal, estic enfadada i no m'agrada.
Tinc que aprendre a tenir més "patxoca", passar una mica més i noi.... és que no puc!.
Aquests dies la falta d'educació i saber estar, com sempre, però ara una mica més, del PP em te a mil. He de cuidar la tensió, i només aixecar-me ja em poso nervi.
No son ja les habituals mentides d'ells al Congrés de Diputats, ahir mateix en Rajoy -titoi- va i parla de coses que estàn sota secret de sumari, mentre l'Acebes, ufffff, va assentint amb el cap, segur que l'havia escrit ell el discurs. No respecten ni els jutges, ni la justícia, ni les decisions judicials... rés de rés!.
Això si, se senten "insultats" quan els califiquen d'Extrema dreta Espanyola... para muestra un botón!, son i estàn tots allà mateix.
Lo millor de tot, la falta de respecte a les institucions i als electors i electores d'aquest país.
Ahir, vaig veure un "senyor", President d'una comunitat veïna, baixar les escales del Parlament amb actitud chulesca y matona, de les 8 hores que va durar la moció de censura que li havien presentat, ell hi va ser dues hores justetes!. Imagineu si en Zapatero fes una cosa aixì?, seria la BOMBA. No és una falta de respecte això?, va anar a votar i poca cosa més, el somriure dels seus llavis era prepotent i molt desagradable.
No podem tenir polítics com aquests, son un insult.
Sort que ahir al vespre, i en contra del què sempre faig, vaig assistir a un acte entranyable, carinyós y reivindicatiu. Ahir la Secretaría de la Dona del PSC de Mataró, va presentar una exposició que dura fins el dia 10 al Foment Mataroní.
Vaig recordar cosetes, lo molt que va costar la creació de la mateixa, fa ja molts anys. La lluita que varem tenir amb algunes companyes que no la volien, el recolzament del llavors Primer Secretari, en Remi, el nostre Remi.
Ho varem aconseguir, la seva creació, a la segona votació i fins avui, s'han fet un munt de coses, estem i som actives, ni que jo em mantingui a l'ombre, saben que poden comptar amb mi. Quan la igualtat real arribi, què ho farà, llavors potser no caldrà reivindicar, de moment aqui estem, esperant, treballant i demanant unes llistes paritàries, com ha de ser.
La foto és de Jaume Álvarez i ha tingut el detall de permetre la seva publicació.

Una més i una menys...

Una dona més morta i una menys a patir...
Ni ordres d'allunyament, ni condemnes, ni protecció... de moment, segueixen desamparades i patint. Elles, els fills i les famílies...
Ja van 55 aquest any.... quantes més hauràn de morir perquè algú faci algo contundent i real?.
Sembla que les campanyes no ajuden gaire, fan falta més mitjans, de tot tipus. Mentres, intentarem concienciar i recordar accions com aquesta de Víctor Manuel, mireu el vídeo i a veure qui és el valent que no queda afectat per les imatges, la lletra no te preu.

(Avui estic xuxurría, una punyetera grip em te plaff).

75 anys !!

Avui és un gran dia, bueno, ho va ser fa ja 75 anys, però avui, jo que soc aqui, ho vull celebrar.

Fa 75 anys de l'aprovació del sufragi femení, o el que és el mateix, del vot de les dones a Espanya.

No va ser sencill, llavors hi habia 3 diputades al Parlament i dues, Clara Campoamor i Victòria Kent, les dues, grans dones, defensaven postures diferents, poques i discrepants... em recorda un passat recient al PSC de Mataró, crear algo tan sencill i efectiu com la Secretaría de la Dona, va posar en contra de les que ho duiem a algunes insignes senyores benestants de l'Agrupació...., però no sols ho varem aconsseguir, ara mateix és una de les seccions del PSC que funciona millor i més activa.

Per sort, va guanyar Campoamor i el resultat, justet però suficient va permetre que les dones votessin l'any 1933 per primer cop.

Admeto que admiro les dones que lluitaven llavors, ni que les primeres en demanar-ho varen ser molt dures i fins i tot violentes, varen viure situacions terribles. Les Angleses varen ser alimentades durant les vagues de fam, de manera terrible, amb uns tubs fastigosos, a la força i de manera brutal. Eren considerades boges i tractades com a tals, apart del típic i vil masclisme que consideraba que eren unes histèriques.

Viure aquella època tenia que ser, malgrat tot, emocionant.

Un diputat va dir aquella memorable jornada, tal com diu avui El Mundo, (per cert en un molt bon artícle): La dona espanyola, deia per la seva banda el republicà radical José Álvarez Boylla, mereix tota classe de respectes com mestressa i educadora dels seus fills, però "com política és retardataria, és retrògrada, encara no s'ha separat de la influència de la sagristia i del confessionari".

Si visqués ara mateix fliparía de veure com hem evolucionat i avançat, que ara som molt més modernes i avançades d'idees que no pas ells. No eren pas retròguedes les dones, estaven, sencillament, sotmeses.

Avui, com tantes altres vegades, hauria volgut ser a Madrid i anar al concert que han organitzat per conmemorar aquesta data, no ha pogut ser...

Estar tendreta...

Fa temps, deu fer més de dos anys, vaig fer un escrit que a mi em va semblar molt maco.

Un escrit on explicava una prova que vaig fer un diumenge al matí, sortir al carrer i mirar quantes abraçades podia rebre. N'estaba, bueno, crec que sempre n'estic, necessitada. La veritat és que l'experiment no va anar malament, deunidor la gent que entre sorpresa i divertida, afectuosa en algun moment, em va abraçar amb un somriure quan vaig explicar l'experiment.

Avui he vist aquest vídeo i l'he trobat magnífic. Una abraçada, sempre, però sempre, és ben rebuda. M'en doneu una?.

Me acercaré a tu espalda con ternura

reclinando en el hombro mi barbilla,

rozaré suavemente tu mejilla,

y anudarán mis brazos tu cintura.

Francisco Alvarez Hidalgo

Quina por...

Qui diu que amb l'edat marxen les pors?, a mi, amb aquestes imatges i d'altres similars, em tornen totes les pors.
Espanya no està lliure de feixistes i personajillos anti democràtics. I aquests on s'amaguen?, doncs d'arrera de tipejos com l'Aznar, així de senzill.
Quin perill corre la Llibertat d'expressió en mans com aquestes...
La crònica de El Periodico de Catalunya val la pena. La foto és de El Mundo, sols perquè és veu millor. La seva crònica, com sempre, sembla escrita des de l'espai, o potser son de la "corda".

Ahir em va visitar el futur....

Ahir vaig viure una d'aquestes estones, segons casi, que no em perderia per rés del mon, un d'aquests instants que m'adono de lo important que és viure el dia a dia dels fills i filles i perdre's el mínim possible de la seva infantesa, dura tant poquet...

En Martí, el meu petit, 9 anys de pre pubertat intensa. Dina a l'esola casi cada dia, queda lluny i a l'Anxaneta és menja bé, sense cap dubte.

Però ara que ja és més gran, m'ha demanat venir un dia a dinar i ve els dimecres. Passem estones divertides i simpàtiques tots dos dinant.

Ahir, per primer cop, el va venir a buscar una amiga, per anar junts a l'escola a les 3. Ella truca, jo obro la porta, em mira timidament i pregunta per en Martí. La faig passar i intento que ell em senti com el crido, mentre es renta les dents i té posat el Canto del Loco a tota pastilla al bany.

Ella somriu, mira a terra i fà girar un peu... és tot tan tendret...

Ell surt i pregunta a veu de pito ... què passa mamaaaaaaaaaaaaaaaa... treu el cap per el forat de l'escala i la veu... ella es va posar vermella!!!.

Ell canvia la cara, i baixa poc a poc l'escala, la mira, em mira i jo penso.. avui no tinc petó de despedida...

No es miren, tots dos giren el peu i miren a terra. Recullen les carteres i surten, ella diu adèu.. baixet baixet... ell em dona un petó ràpid com el que no vol i surten disparats per la porta.

Es giren els dos i amb la mà em diuen adèu. Caminen juntets i és diuen coses a l'orella.

Tanco la porta i penso... bé, és el darrer, el petit, quantes visites tindrem fins el dia que sigui ella qui pugi les escales i tanquin la porta de l'habitació d'ell?.

Ahir, el futur, va trucar a la porta en forma femenina i tinc un atac de mamitis!!!.

Polítics que desencanten....

Sovint passa, diuen una cosa i en fan una altre, Aznar és un referent clar de mentider. Però avui les meves lletres son per un col·lega seu, Toni Blair.

Quan va ser escollit com a Lider dels Laboristes, com a Primer Ministre, vaig pensar, per fí!, un progre "d'esquerres" a Anglaterra. Bueno... esquerres esquerres.... lo més semblat possible.

Crec que la seva millor fita va ser ajudar a la Pau a Irlanda del Nort, això si, però la resta...

Ha sigut un cadell a mans d'en Bush, un pardillo com l'Aznar, allà a las Azores vaig veure ben clar, que aquest "senyor" era un blufff.

Els seus soldats moren a l'Iraq per un seguit de mentides, que tant ell com Aznar varen donar als seus ciutadans i ciutadanes.

Va presesntar una cosa molt mona que duia per nom: El modelo para el Siglo XXI, tenia que trobar: treball per els que puguin treballar i seguretat per els que no poden. No ha complert, com en Bush, les ajudes socials han disminuit per ajudar a pagar una guerra il·legal i brutal.

No parlaré de les tonteries estètiques que ell i la seva dona han fet, això ja és ridícul, però no ha estat un polític a l'alçada del càrrec. Imagino que ara es dedicarà, com el "poca cosa" a fer conferències i dir tonteries i a canvi, guanyar una pasta gansa.

Desencat total, ara, ja ni els que semblen d'esquerres ho son... espero que aqui no condeixi l'exemple...

Somnis eròtics....

De vegades m'agradaria poder interpretar els somnis, ni que potser millor que no ho faci, ves a saber si m'agradaria el resultat d'aquestes interpretacions...

No acostumo a somiar, dec ser massa pragmàtica o realista, no se.

El cas és que la nit ha tingut dos temps i estic cansada de tant com he treballat.... :)

El primer, he somiat que cuinaba, hores i hores, per uns convidats que no venien, cosa que ha provocat, apart de la meva emprenyamenta, convidar gent desconeguda per poder acabar el menjar.

M'he llevat amb molta set, i he tornat al llit.

La segona part de la nit, he tingut un somni, que de tendret i afectuós, ha passat a ser eròtic, eroticofestivo vaja... un somni d'aquells que de fer·se realitat seria un gust. Tan feliç i relaxada estava que quan ha sonat el despertador, de l'impacte, no podia recordar amb qui habia sigut el somni, si d'alguna cosa estic segura era que "l'invasor" nocturn era conegut...

Després de dos cafés i un entrepà, per fi ha vingut al meu cap qui era l'autor d'un somni tan maco... i puneytes! si és conegut i no sols això, el tracto sovint i a més, és molt jovenet i per acabar d'amanir el tema el veuré aviat i em pregunto.... em posaré vermella?... quina por, perquè estic ben segura que si!!. I com ho explico?, no és pas un mite sexual per mi, és un amic!. No se si tindria que estar avergonyida o no..., ben pensat... NO.

En fi, lo dit, m'agradaria saber per quin motiu somiem coses així, més que rés per evitar les temptacions...

Català & Castellà...

DSCN0890
Originally uploaded by esaenzes.

Ayer en Barcelona se vivió un acto más de intolerancia, de "pueblerinismo", de catetos convencidos.

Elvira Lindo, escritora y mujer activa, estaba invitada a pronunciar el pregón de la Fiesta Mayor de la Mercè. Este, el pregón, lo pronunció en castellano, su lengua. Y los cuatro catetos "patrioteros" y ignorantes, catalufos de mente cerrada y obtusa, no dejaron que el mismo se escuchara como debiera.

Siempre hemos presumido los catalanes de ser un pais abierto, de mente moderna y actual, donde la gente se siente bién acogida i respetada. No nos importa de donde venga, ni qué lengua habla y ahora va a resultar que por ser de Madrid no se la va a respetar igual?.

Ofrezco esta flor, preciosa por cierto, cuyo autor he descubierto estos dias en Flickr y esaenzes me da permiso para utilizar, a Elvira, de la cual solo he leido Tinto de Verano y pasé un buén rato con él, me gustaría decirle que no tenga en cuenta esa actuación pueblerina de ayer, que aqui en Catalunya somos mucho más sociables y cosmopolitas que lo que ella presenció ayer.

Por cierto, si los "señores" de ERC no estaban de acuerdo en el pregón, porqué fueron al mismo?, para montar en numerito?, no son dignos del cargo que representan con esa actitud, hay que saber estar hombre!.... que tristes son algunos a veces!!.

-Hoy hice este post en castellano porque a mi no me salen granitos cuando lo hago :) -

Hipocresia o saber estar?

Quina pregunteta no?.

Resulta que en la societat que vivim, fa cent anys imagino que passaba el mateix, no "queda bé" mostrar les nostres emocions.

Plorar, per exemple, s'ha de fer en la intimitat. Si plores en un moment donat, per una música en concret, una poesia, l'abraçada d'algú que sap que no estás en un bon moment, el petó d'un fill, una pel·licula, una canço que et dugui a un instant viscut, pot fer sortir les llàgrimes amb molta facilitat.

Però si no estic bé, perquè no puc reclamar aquesta atenció?, he de fer veure que estic a los mundos de Yupi?, doncs no!. Si necesito un petò el demano i si vull uns braços que m'arribin tota, cosa gens sencilla, doncs els busco i no penso si quedo bé o no, penso en alleugerir les meves penes del moment.

Una altre hipocresía, és quan estàs enfadat amb la teva parella, si en tens, és clar. L'has de fer quedar bé a toda costa. Sovint hem rigut amb les amigues sobre aquest tema.... oi noia... que el meu home és molt mascle eehhhh...., ni que ens facin malbé la vida, en públic sempre intentem dissimular. Les dones tenim tendències d'aquestes, els protegim, els hi fem de mares, i els fem quedar bé.

Alguna de vosaltres s'imagina al mig d'un sopar preguntar al maromo per quin motiu fà quinza dies que no feu l'amor i ronca com un porc?.... ja us ho dic jo... no..., perqué sabem estar, la majoria, és clar.

Jo, que soc així de passional i els meus ulls delaten sempre el meu estat, (un amic em va dir que quan estic emprenyada els meus ulls son foc viu), passo d'aquests convencionalismes i quan estic emprenyada és molt evident, i quan soc feliç també.

Terme mig?... i de què serveix?. És clar que no sempre estic emprenyada o feliç, de vegades estic preocupada, estic relaxada, estic tranquileta, estic enamorada, de vegades...

Joies trobades...

He dit més d'una vegada, que per sort per mi, el ciberespai, no em deixa de sorprendre. Trobo línies, que bò i no ser d'amor, que de vegades ho son, remouen dins meu alguna cosa....
Avui he quedat sense paraules davant un escrit al blog de Imagina-ción.
Us aconsello que el llegiu, expressa tal com jo veig, ara mateix, el tema de la política.
Feu una ullada, val la pena.
La Pinza Nacionalista de los Barones.

Barons i baronets.......

Sempre que he sentit aquest títol al meu voltant, he tingut una esgarrifança.
No m'agrada el que implica la paraula.
Reconec que fa anys, bastants per cert, era fan d'Alfonso Guerra i molt. No he conegut ningú amb una dialèctica més ràpida i punyent. Ningú més incisiu i directe. M'apassionava. No tenim ningú, ara mateix amb la seva agilitat verbal.
Vaig llegir les seves memòries, el volum primer i em va encantar, àgil i ràpid et senties transportat a l'Espanya de la seva joventut, de les primeres reivindicacions... en fi, em segueix agradant la seva llengua viperina, però ha perdut una mica el seu encant per mi.
El dia que va dir, més o menys, nos hemos cepillado el Estatuto, vaig deixar de sentir admiració per ell.
Bé, el tema Barones, perquè noi, què vols que digui.... son una sèrie de popes, la majoria dels quals han perdut el contacte amb la militància, amb les bases, entre les quals m'identifico, fan política de saló i jo valoro els que fan política de carrer, els despatxos pels funcionaris i secretàries com jo mateixa.
Potser per ser tan republicana aquesta paraula m'ofèn, ni que molt em temo que més aviat sona a poder a l'ombra... i a mi, les ombres encara em fan certa por...
Total, sembla que després que hagi plegat l'Ibarra, per cert, ho he celebrat, doncs comença a quedar gent més nova, gent que no se sent, ni ha de ser, intocable.
Sóc i seré Socialista, del PSC, perquè el fet diferencial existeix, aquí fem una altra política, fan... que jo no en sóc de política. A mi, aquella famosa frase.... qui es mou no surt a la foto.... doncs millor, surto fatal a les fotos, apart que no en tinc cap ganes! I vull poder dir el què sento, tal com raja.
Barónes i Baroncillos, aquests no calen.

Home i dona, amistat?. Persones amb encant...

Sovint hem debatut les meves amigues i jo, sobre si és possible una amistat Home&Dona i sovint em quedo sola defensant el sí, un sí contundent i estudiat, un Sí viscut i real.
Jo se que és possible, tinc un amic, entre d'altres, no tinc sols aquest, però ell és especiàl, ell és, l'amic.
Antoni, es diu Antoni. Compartim el nostre amor per la muntanya i el mar, per els bons restaurants i les llargues xerrades, compartim ideals i tendreses...
Ens varem coneixer d'una manera una mica estranya, ell va veure el meu mail en un foro, em va felicitar el Nadal, ara farà ja tres anys, jo vaig respondre, una mica tard però ho vaig fer..., després uns mesos després un dinar a un Xinés, a ell li encanta, i fins avui.
L'Antoni te casi 14 anys més que jo i recordo les vegades que li vaig escriure, de fet tinc guardats gaire bé tots els mails que m'ha enviat, li vaig dir ben clar que no buscaba ni lligar, ni sexe ni parella. Ja havia quedat saturada d'amor jo, sols volia coneixer gent, parlar...
L'Antoni sap escoltar, va respectar des de el primer moment les meves condicions i ens hem vist regularment, cada dos mesos, més o menys. Hem fet excursions, recordo amb especial afecte la del Montseny, hem dinat, sopat i he conegut la seva mare. Ell ha conegut els meus fills i l'estimo, és un amic gran com ell sol.

Ara està enamorat, i m'agrada veure aquesta llum especial als seus ulls, aquest somriure de picardía, aquesta certa vergonya que transpira, com la dels amors de pubertat, certa inocència i dolçor. Conec la seva xicota i sap que som amics, sap que pot confiar. Ara farem un "trio" en un dinar, però jo, que l'estimo i soc egoïsta, vull seguir amb els nostres sopars i les nostres escapadetes, ni que aquestes acabin al mig de la Riera d'Arenys de Munt envoltats d'aigua!.

Per això, jo, que presumeixo de tenir bons amics i amigues, defenso que un home i una dona poden ser amics, sense complicacions, sense sexe i sobretot, amb molt d'afecte, una amistat de cor, Republicà, això sí!.

Benedicto o Beneït?

Este Papa de Roma, ya prometía en sus inicios como tal. Su pasado, nada limpio, no nos engañemos y sus "maneras", ya prometían.

Hay un refrán que dice, más o menos, La mujer del César no solo ha de ser honrada, sino parecerlo..., ni qué es un refrán machista, vale para este caso en concreto.

La persona que representa a tantísimos millones de personas, en el aspecto espiritual, debe ser conciliador, debe ser pacífico, debe dar ejemplo, debe ser humilde, debe al fin y al cabo, saber estar. Pero no, son los censores más efectivos, antidemocráticos y contrarios a cualquier mejora, vease si no su aversión a los preservativos, ni que cueste la vida a miles de personas no utilizarlo.

No hace falta, pero voy a recordar a mi respetable público, que soy atea convencida, asi que a mi, no me representa.

¿Cómo ha podido utilizar una frase del siglo XIV?, precisamente después de las Cruzadas, guerras "Santas", La Inquisición, la "caza" del Judio, etc...., tantas y tantas barbaridades ha cometido la Iglesia Católica que algo de modéstia debería tener y no juzgar la paja en ojo ajeno!.

Nunca puedo defender ningún tipo de violéncia, nunca. Pero justo ahora, que Oriente Medio está cómo está, justo ahora que Bush pone en sus discursos que tiene a Diós de si lado...., me gustaría saber qué Diós puede hacer esa barbaridad!. Justo ahora que conviene serenar los ánimos y conciliar, dialogar y hablar... este va y suelta esa tontería de frase. Debería leerse La Catedral del Mar i algún libro de história y ver lo qué hacían los Dominicos y Franciscanos en esa época y por ordenes directas del Papa.

No se puede decirque que los Musulmanes, todos, son violentos, ni siquiera insinuarlo. Están los terroristas, sin duda, los extremistas. Pero no olvidemos que NO son mayoría, que muchos musulmanes viven la guerra con un enorme sufrimiento y no por eso ponen coches bomba. Acaso la mayoría de muertos en Bagdad son terroristas?.. NO. Son personas cómo nosotros, intentando buscar un trabajo y alimentos para sus familias.

Tanta Santidad debería servirle para medir sus palabras, para poder pedir perdón cuando hace falta y le ha costado... muchisimo!. Quizás si se dedicara a lo que debería, según su religión, ayudar a los pobres y necesitados, en lugar de vivir con tanta pompa y boato... quizás, solo quizás, podríamos volver a creer...

(He fet un post en castellà per la Angelines, que és castellana, ara sols falta que sigui creient!).