Pubertat, aquesta dura companya de camí...

Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....

Aquesta escala...

Crec que la majoria de nosaltres, en començar un any, un altre, fem un petit recull, del viscut i del que encara esperem viure.
No sabem què ens pot dur l'any, de vegades un comiat, que no per esperat, ens sorprèn el moment escollit. Respectable, com tot.
També ens pot portar cert neguit, algunes proves mèdiques pesades i feixugues i per sort, amb resultat positiu.
També tenim algun escull jurídic, mai ve de gust, però de vegades ens hem de defensar, els hem de defensar.
Després trobarem una campanya electoral, gens calmada, ni tranquil·la, ni relaxada.... però ja en porto.. uff... des de l'any 91?, un bon grapat.
Enmig de tot això, que sembla tot negatiu, potser algú s'anima i torno a ser àvia. O potser podem anar de vacances a aquest lloc que ens ve de gust i del qual ja busquem hotel, llocs per visitar i en parlem, o passar uns dies a Ribes i a Queralbs, el nostre refugi...
Cal pujar les escales, ni que ens costi sovint, cal trobar enmig del camí aquests instants per respirar, per gaudir, per ser feliç.
Cal trobar aquesta barana on reposar i agafar força. Aquest cafè en bona companyia, aquest sopar esperat llargament...
Ni que les escales apuntin directe al cel. Com podeu veure començo l'any amb optimisme.
(aquestes son de A Coruña i li vaig posar per nom, de A Coruña al Cel)

Per què tot comença?...

Per què tot comença pel principi?
No te sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere
(del llibre Jerarquies, premi Laureà Mela 2003)
Poques coses millor després d'una llarga caminada per la platja que bona poesia.

Símptomes....

Potser sí.

Entrem en un any nou, un any que serà especial en molts aspectes. El primer i més immediat és que tindrem, a " Can Torres", una neboda xinesa. Estem del tot encantats, una nena que els seus esplendorosos pares recullen l'11 de febrer.

Un any on servidora fa 50 anys, no serà fins a l'agost però com això no m'afecta gens, ja ho dic amb temps.

Però potser sí que m'afecta i no en sóc conscient, he notat certs símptomes els darrers mesos i vull culpar, vaja, crec, al canvi de dècada.

Ja no m'agrada discutir, m'avorreix molt i molt.

No aguanto veure un partit de basquet del Barça, cosa que sempre m'ha encantat, em poso massa nerviosa.

Prefereixo el cinema a casa que al MParc, ple de crispetes i xarrups de beguda.

No em ve de gust sortir a ballar, tant que sempre m'ha agradat.

Res supera a una tarda amb en Martí i en Dídac, marxa assegurada.

No suporto que em fumin, el dia de Nadal fins a les calces em feien tuf de fum. Els intransigents som nosaltres?.

No m'agrada alterar els horaris, això segur que són manies d'àvia.

Gaudeixo planxant, llegir en silenci, els diumenges a la tarda....

Cuinar llargues hores per regalar després la teca als fills.

Cada vegada defenso amb més passió les coses en les quals crec.

Són petites coses, algunes m'han agradat sempre, però algunes, ho tinc clar, són símptomes, ara cal endreçar.

I l'amor?.... ni de lluny!

Bon any a tots i totes, d'acord, gairebé a tots i totes!.

No, no i NO......

Podria fer servir moltes paraules, un munt, per definir aquest nou conseller de cultura. No la seva persona, ja ha quedat ben "retratat" amb la seva acceptació del càrrec, vull dir el fet que hagi acceptat.
Incomprensible, inacceptable, inadmissible... i més....
Com pots entrar en un govern si formes part de la seva oposició?, és pot fer oposició així?. Son dues senzilles preguntes i la resposta, en els dos casos, és NO.
Per coherència, per fidelitat i per moltes altres coses.
Però i la resposta dels meus?, decisió personal?, no és tan legal o lícit opinar obertament del que veus malament i en canvi als vulgars mortals ens poden renyar per escriure què pensem i en aquest senyor se li dona aquest títol?, també és decissió personal escriure no?.
Sembla que la seva "decisió personal" no te res a veure amb aquesta paraula que a mi em fa tant de fàstic, enorme fàstic: sociovergència", us imagineu algo pitjor?.
Diu en "José" que en Mascarell ja ha demanat la baixa, doncs que li donin i rapideta, més ràpids haurien d'haver estat i retirar el carnet a un trànsfuga com és aquest.
El "Iceta" que diu que l'entén... han perdut tots el cap?, què s'ha d'entendre?.
Sort que algú ho ha dit clar i català, és un traïdor, punt.
No pots ser del Barça i animar el Madrid quan juga al Camp nou.
(sort que ahir després de 7 hores de cotxe per anar a Saragossa al funeral d'un cosí em vaig calmar una mica, el meu escrit havia de ser molt més dur).

Estimem i ens estimen....

Per tant, els hi desitgem...
També us estimem.
(En Martí fa pràctiques fent nadales)

Un mal, molt mal dia....

Arribo a la feina, poc després he tingut un enorme disgust, una de les meves tasques és fer recull de premsa.
Només començar trobo la notícia al Tot Mataró, l'Oriol és mort.
He fet un crit, la meva companya de feina ha fet un bot.
Com és possible?, com pot ser?, sabia que estava pitjor, més de tres anys lluitant amb la malaltia, ho podia veure a la seva cara la darrera vegada que ens varem trobar a la Plaça de l'Actua, estaba cansat i varem xerrar una estoneteta dels fills, el canvi de feina, es va preocupar per si jo estaba bé... ell era així, generós, bona gent, company i persona.
Em venen al cap un munt de records, quan el vaig convèncer perquè es fes el carnet, ell era independent, em va fer un somriure i em va dir, ara ja no em perseguiràs més no?...
Fa uns dies una bona amiga em va comentar que això anava fatal, hi he pensat sovint.
No entenc que després de tanta dedicació, de tants anys, de tanta feina feta, ara, hagi de saber aquestes notícies per la premsa.
Cada dia pitjor, així no s'estampen!!
Oriol, et recordo amb molt d'afecte, ho saps, poc més puc fer ara que anar i donar una abraçada a la teva dona, per transmetre força, aquesta que avui em costa trobar.

De "temporada"...

Ni sóc la primera, ni sóc la darrera, que aquests dies ens posen una mica "toves", no sé si és la foscor de les tardes, els detalls rebuts, les visites, no sé....
En arribar aquestes dates, sempre, ni que no vulgui, em ve al cap un munt d'instants de l'any que s'acaba, l'any que ens diu adéu i continueu...
No sóc, ni seré mai, creient, però aquests dies m'emocionen els retrobaments, els fills a casa per Nadal, la insistència en què faci el menú de l'any passat... uns entrants, l'escudella, l'ànec a la taronja.... i jo, que m'agrada provar coses noves, volia fer espatlla de xai sense os, farcida i amb salsa de dàtils...
Fent el repàs anual em dono compte que ja fa més d'un any que vaig plegar de l'antic departament, més d'un any coneixent gent nova i treballant d'una altra manera, amb un altre tarannà.
En Dídac a fet 2 anys, ara està en una etapa preciosa, per gaudir d'ell.



En Martí al febrer en fa 14.... encara anem junts a tot arreu, com per exemple, de vacances.



Em miro al mirall i no veig gaires canvis, de moment no tinc arrugues, ni que si tinc més cabells blancs...
Ha estat un any ràpid, un any que ha passat una mica estrany, sense massa ensurts i amb una greu equivocació comesa el 27 de setembre i que si tot va com cal, s'acaba el 7 de febrer, però potser ha estat l'única cosa que ha alterat un any que no ha estat gens malament.
Un any on he dit adéu a una molt estimada persona i on vaig descobrir, no sense certa pena, que els motius culturals pesen molt, marquen molt i jo... ja estic gran per massa canvis. Per sort, en guardo un deliciós record. M'han estimat, i molt, he estimat, potser no tant o de la mateixa manera.

No, certament, no ha estat un mal any, com diuen per sud Amèrica, sóc una "tía suertuda", malgrat tot.

"Ara no toca"....

I molt menys després del “manteig”.
Algunes coses em descoloquen.
Mai “toca”, mai és bon moment, mai et fan cas, mai pots expressar, discrepar, etc... si no, et “pentinen”.
Alguns veuen “fantasmes” on no n’hi ha, veuen ombres i possibles guerres, manipulacions i sospites.
Així ens va... i ella, també callada, no ho entenc. Molta gent estem amb ella, vàries m'han vingut a veure i no ho entenen, però ningú piula on ho ha de fer.
Desplaçament ascendent en diuen, i és la número dos, diguin el que diguin i de manera natural seria la succesora, cap de grup i de l'oposició a qualsevol lloc. Només fan successors naturals quan convé?.
La Marina Geli diu que hem, han, d'escoltar a la gent, la gran pregunta, algú l'escolta a ella?.
En fi... així anem. Ara a esperar que algú em "canti":

Niña,
deja ya de joder con la pelota.
Niña,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca...

Com diu en Serrat... Esos locos bajitos....

Un bon llibre.....

I una dolça setmana.
Donat que tinc acumulades moltes hores de la campanya electoral, i per anar avançant abans de que s'acabi l'any, em vaig agafar dijous i divendres de festa. Això m'ha permès gaudir de 9 dies de festa, no sabeu pas lo bé que m'han anat.
Tenia, si, "tenia", previstes moltes coses, però com sempre, el resultat ha estat un altre.
Vaig anar a Barcelona, això sí, a veure les llums dels carrers. He cuidat el net i n'hem gaudit molt.
Però no he fet les visites de cortesia previstes, ara m'agrada més que "vinguin" que no pas "anar".
També he cuinat, la meva filla em va dir molt seriosa: Mama, segur que soc filla teva?, com es possible que no m'agradi gens ni mica cuinar i tu aprofitis cada instant que tens per fer-ho?.
Però crec que a lo que he dedicat més hores es a llegir, sempre llegeixo dos a la vegada, però parlaré d'un: L'Estany de foc, de Silvestre Vilaplana.
Un llibre d'aquells que no saps què ni com acaba fins gaire bé la darrera pàgina. Misteri, assassinats, inquisició, fanatisme, ignorància..... És una mica dur, ni que ja sabem què i qui va ser la "Santa Inquisició", és un llibre molt documentat i que m'ha tingut, del tot, enganxada.
Si teniu oportunitat, si algú vol jo li deixo, el llegiu.

De bona "pasta"....

Som bona gent, ha quedat demostrat en més d'una ocasió.
Si parlo del tema dels controladors, no només d'aeroports, si no també de milers de persones que no varen poder complir els seus somnis, podem comprovar, ja aquí, que la gent és bona. Malgrat el disgust, la mala llet, les pèrdues econòmiques i emocionals, no varen fotre un jec d'hòsties a cap d'ells.
Ahir, en petita escala, vaig a l'hospital doncs hi tenia visita concertada fa 3 mesos, el metge es de vacances i "supuestamente", em tenien que haver avisat. Després d'esperar més de vint minuts la doctora del despatx del costat em va comunicar la notícia. Prenc paciència, total, he perdut gaire bé tot un matí.
Arribo a la parada del bus de l'hospital i el bus triga 30 minuts a venir, línia 1, això un dia laborable!. El conductor ens explica que tenen una averia i un bus endarrerit, sembla que no tenen cap bus de recanvi. Paciència, un cop més. Ningú fa un escàndol, malgrat que algunes persones arriben tard, ara sí, ja he perdut el matí sencer.
Podem, també, parlar de la justícia d'aquest país, aquesta no va lenta, va a pas de cargolet, tampoc tens opció a fer queixes, ells diuen el 7 de febrer, i has d'esperar, no queda un altre remei.
Som bona gent en aquest país o potser ja tenim clar que fer queixes no serveix per res.
Sort que a la tarda, vaig gaudir de valent amb en Dídac i en Martí, ja ni recordava la mala lluna del matí. Dimarts va fer dos anys, ja!.

Pubertat i tenir les coses clares....

Sovint he comentat, és el que te tenir debilitat per els fills/es, que en Martí te les coses massa clares.

Dic massa, perquè només te 13 anys, i no em deixa de sorprendre que tingui clar el seu futur, temes de política que a gaire bé cap jove de la seva edat els interessa, què vol i què no vol, i lo capaç que és d'intervenir en una conversa d'adults i no quedar malament.
Cert que és un xic radical, blanc o negre, però la pubertat te aquestes coses no?.
També és un gran solidari, ara fa campanya per la Marató de tv3.
Potser li ha tocat de viure coses que l'han fet madurar massa aviat, però crec que ho va assumint, que veu què pot i què no pot canviar, algunes coses ja les ha deixat per inútils.
Ahir, llegint l'escrit que ha fet al seu bloc, "El bloc d'en Martí i la mare que el va parir", el vaig veure, encara, més gran.
Sort, que als vespres, encara, em permet que l'abraci i el petonegi, per anar deixant l'enyorança poc a poc, i sort, també, que compartim molts gustos musicals i una sana afició per la cuina.

I no em varen mentir.....

Al febrer us vaig comentar una notícia que m'havien "xivat", de tant increible vaig pensar que algú hi posaria seny, que algú ho frenaria....
Doncs no, ja la tinc confirmada, per desgràcia.

Un any més.....

Crec que amb el temps que fa que ens tractem, podries ser més atenta i afectuosa amb mi.

Hem compartit nits, llargues i fredes, abraçades, lliscant per la meva intimitat com poques persones ho han fet. Acaronant la meva pell, fent calor allà on jo tenia fred. Alguna vegada m'has abandonat a mitjanit, jo he fet l'esforç i t'he buscat, fins que has tornat amb mi, al llit...

M'agrada la varietat, que no sempre siguis la mateixa, els colors amb què il·lumines les meves nits solitàries, les matinades on dono voltes si no puc dormir...

El meu cos ha gaudit amb tu, per això em sorprèn, i molt, que després de compartir tan i tant, durant cinc mesos, cada vegada em facis patir tant, em facis emprenyar i sigui tan difícil negociar amb tu, ets massa tossuda ni que també has descobert que jo.... també ho sóc!

No puc estar sense tu, ho reconec, però de vegades et donaria un parell de faves.

Maleïda funda nòrdica!

Se que puc....

Però no se com....
Ho veig cada dia, en àmbits diferents, en llocs i situacions, també diferents.
Gent que passa de tot. Gent que no s'implica, que no sent el que fa, per tant, no ho defensen, es limiten a tirar endavant, caigui qui caigui, per aconseguir la seva finalitat.
Se, perfectament, que pots fer les coses de manera mecànica, sense mirar les persones, sense sentir el què t'expliquen, veien només l'hora de plegar o recollir el benefici.
També se que és pot passar, dels companys i companyes de feina, dels veïns de l'escala, de la àvia que no pot creuar sola el carrer, dels sentiments i la misèria aliena...
Algunes persones només "piulen" quan els afecta a elles, jo no puc, les injustícies em poden i reacciono, i dono la cara. (així de vermella la tinc, de les bufetades que rebo).
Però i llavors.... on quedo jo?, no seria jo mateixa, seria una "llepona", o bé una mala persona, és pot ser les dues, prou que ho se, on seria tot el que crec i defenso?, no existiria no?.
Jo m'he de llevar i poder mirar-me al mirall i reconèixer que soc jo, que encara tinc força per tirar endavant.

Se que puc passar de tot, limitar-me a complir de manera mecànica en les coses més vitals, el dia a dia, però de moment, no trobo el camí, no el se veure. De la mateixa manera puc fer mal per l'esquena, xerrar i difondre però arribat el moment, no donar la cara, també ho veig sovint...
Algú m'ajuda?.
(ni que no puc garantir que vulgui ser del ramat).

La "guerra" dels llibres....

Una de les coses amb les que he estat més pesada amb els meus fills, entre moltes altres.... ha estat que no deixessin de llegir.
Des de ben petits els hi he comprat libres, en cada moment i edat els que m'ha semblat els podien enganxar, però molt em temo que amb els tres grans, malgrat que encara insisteixo, he perdut aquesta "guerra".
En Martí encara llegeix, gaire bé sempre per obligació de l'institut, però mica a mica li vaig trobant els gustos, vaig cercant i sempre trobo alguna història que l'enganxa. Li agrada que llegim els dos junts, al vespre, al meu llit i ni que ho podem fer poques vegades, estem massa cansats, els caps de setmana no falla. És clar que manté una dura lluita amb les noves tecnologies...
A mi em costa admetre haver perdut aquesta "batalla", jo, que m'he sentit "convidada" del darrer llibre que hi ha a la meva habitació. Que he patit amb la "Lisbet", la seva persecució, que m'he perdut al "cementiri dels llibres oblidats", que he viscut un gran amor amb "Noah", que he "sentit" el fred amb una "conspiració", que m'he esgarrifat d'emoció amb les poesies d'en Francesc.....
Potser, amb el temps, recuperen les ganes de llegir, a mi, avui, les lectures, m'apassionen, em fan companyia, m'inspiren, m'hi perdo....

Contradiccions o gran cinisme?...

Les persones som contradictòries. Ho som de mena.
Canviem d'opinió doncs pensem, almenys se suposa que ho fem...
El que no s'hi val, és dir una cosa aquí, i una altre al poble del costat.
Crec que ha quedat clar que defenso els matrimonis homosexuals i que puguin adoptar, sempre que compleixin els mateixos requisits que els considerats... "normals".
La "senyora" Alícia Sánchez-Camacho, del pp, és clar, després que el seu "insigne" cap de files, en Mariano, digués que pensa "derogar" els matrimonis d'aquesta condició, ella va dir, a crits, com sempre parla: "rechazó el martes este tipo de uniones y, además, que puedan adoptar porque “el matrimonio es entre hombre y mujer, el matrimonio con hijos es la familia tradicional” y un niño “necesita un padre y una madre”, El Plural. I es queda tan ample!, Es clar que no se de què em sorprenc, només cal escoltar les seves declaracions xenòfobes i racistes.
Ara sabem que ella és mare soltera per inseminació, per tant no hi ha un pare "vigent", és clar que alguns pares val més no tenir-los, ja ho se, però el que val a "casa" no val per la resta del Món?.
Ella és diferent de les persones homosexuals?, apart dels gustos al llit és més bona mare o persona?.
Diu que porta el seu fill als mítings per poder estar amb ell... perdoni?, li ben asseguro que el seu fill no li perdonarà mai això. Vostè, als mítings, el deu "aparcat" amb una cuidadora, doncs que el dugui a un parc, no a un banc per sentir les seves proclames.
Lo dit, un gran cinisme imperant.

Laic?, i una merda!

Dissabte al vespre, com gaire bé cada setmana, en Martí i jo tenim el costum de sopar tot veient les notícies, anem comentant mentre anem menjant pernil i algun altre caprici similar.
Aquest dissabte, després d'arribar de Canet just a l'hora que tornava ell de l'esplai, una passejada conjunta amb el gos i seiem tots dos a veure les notícies de tv3.
Notícies?, si home!
25 minuts dedicats, íntegrament, a la visita d'aquest que en diuen el "Sant Pare", no se què cony te de Sant!.
El què més m'ha molestat, de manera diria infinita, ha estat la rebuda d'autoritats, allà, a peu dret, a l'estora vermella, com si fons l'estrena de la pel·lícula de la temporada, els feien anar com titelles per la pista per estar a punt quan ell baixés de l'avió.
La meva queixa, apart d'aquest papanatisme estúpid i absurd en un país denominat laic, que NO, és el fet de la corrua que esperava mentre quan ens va visitar el Dalai Lama, exilat, maltractat, sense terra i patint la gent del seu poble per la invasió xinesa, llavors, només el va rebre en Carod, és clar que el Tibet i el Dalai Lama no tenen diners, la església catòlica te mils de milions, ni que no ajuden als pobres amb cap.
Mal fet Montilla, molt mal fet, no s'ha de rebre només als que tenen possibles, i sobre tot, representes gent de tota mena, si som un país laic què fèieu tots allà?. Ja ho vaig escriure un dia, Estàs molt mal aconsellat.
Per acabar d'amanir el tema, en Zapatero, que semblava que no el rebria, farà mans i mànigues per rebre'l a Barcelona abans no marxi..... patètic, Laic?, i una merda!
Això sí, un grapat de malparits que conec avui aniràn amb el bus de la parròquia a veure el mateix i demanar perdó per els pecats i incompliments que demà pensen seguir fent com sí res, total, avui els hauran perdonat tot...
Brrr... aquest tema m'encén la sang!!

El "bon cristià"....

Ja!!

Lletres perdudes?.....

Ho he escrit d'altres vegades. De fet, gaire bé un cop l'any.
No se si he perdut les lletres, no se si és tan senzill com això.
Només se que arribo a casa i només penso en actes, cartells, cartes, sol.licituds, etiquetes, web, persones, situacions, Junta electoral, interventors i apoderats....
I em desperto un dissabte de matinada amb dubtes "oficials" i no, no penso en la visita d'aquest que permet la pederàstia al seu "club de fans" i que tapa la merda que tenen a les seves files, ara diuen bé a Barcelona, no.... jo no l'espero.
Avui eren les 7, i malgrat lo cansada que he quedat aquesta setmana amb el trasllat, els arxivadors, les coses que encara no tenim a lloc, la xarxa que no funciona, ara ja sí, la inauguració de dilluns..... docs ja no podia dormir i a mi, mai m'ha agradat donar voltes al llit.
Estem en campanya, i això, malgrat l'experiència que una te, encara em posa nerviosa, encara tinc dubtes i és clar, ara, a més, he de vigilar l'esquena, això, també cansa.
Ja queda menys.
Avui no tinc el net, és amb l'avi, m'hauria anat bé tenir-lo, amb aquest marrec aprop no queda temps per pensar en tonteries!
No se si he perdut les lletres, la imaginació, o senzillament les ganes.