El Mar i jo.

Crec que alguna vegada he parlat de l'efecte sedant que te el mar per mi. Quan més brau i esvalotat, més ànims i força em dona.
He de reconèixer que els dies de sol, de calma i calor, no hi poso els peus.
Em cal un mar profund, un mar de grisos i núvols, m'he mullat, i molt, mirant aquest mar, però he tornat a casa més relaxada que mai, amb l'esperit net i decidit.
Fa llarg temps que no hi anava, de tant com gaudia en aquestes caminades, semblava que traïa la pena que ens acompanya a tots i totes de fa més d'un any.
Però aquesta primavera hi he tornat, la pluja, la fosca, el vent, tot ha renovat una mica els sentiments i m'ha enfortit, un cop més, a seguir.
Tinc la clara convicció que tots els mars estan units, d'alguna manera, l'aigua corre lliure i és difícil de controlar, com les nostres emocions.
A mi, m'arriba aquesta imatge de la platja de Melbourne, un somni poder posar-hi els peus.
De vegades, els somnis, esdevenen realitats....

Mar de llibertat.

Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.

Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.

Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.

Carme Cabús

Haver de dir no, costa tant...

Ella tenia clar, ja feia temps, que aquest dia arribaria. Sabia que no el podia evitar, tal i com es desenvolupaven els esdeveniments ja feia una anys, era evident que sola, no ho podria afrontar.

Va evitar fins els seus límits que no passés, però ara, que ja fa dies i veu la seva reacció, esta més tranquil·la, li dol, sense cap dubte, però ho ha acceptat, no queda una altre.

Com podia, ella, amb la seva nòmina, fer front, sola, a totes les despeses extra escolars?, despeses extraordinàries però que s’han de fer.

Quan va seure per parlar amb ell, amb els tres papers dels preus al davant, tenia clar què li havia de dir, però no va poder evitar que els seus ulls es neguessin. Realment era necessari?, ho va haver de ser.

En el mateix mes, intercanvi musical, colònies amb l’esplai i viatge de fí de curs. Inassumible. Li va posar els números al davant i ell va ser ben conscient que no es podia.

Ell va reaccionar gaire bé com un adult, va escollir, i amb molta pena ella va haver de dir al institut que al viatge de fi de curs no hi anava.

Esta molt dolguda, li sap greu doncs no hi ha necessitat d’això, cap!. Però què pot fer?, gastar diners en burofax, tal com li va dir la jutge, i que aquests no tinguin cap resposta?. No serveix de res, en absolut.

Ella tenia clar que el sistema no funcionaria.

Si no tenen la informació, seria una cosa, però sí la tenen bé de manera presencial, bé per  correu, tenen la mateixa informació,, no ho poden pas negar.

Realment és dur pujar un fill, però ella no pot evitar mirar les fotos del viatge que han penjat els companys i companyes a les xarxes socials, i tenir pena, a la fi, viatge de fi de curs de la eso sols n’hi ha un.

És afortunada, el fill no li retreu res, el te al dia de la situació econòmica i ell participa activament en evitar que la cosa es compliqui.

Però és clar, quina mare no ho dona tot, i més, per els seus fills/es?. Ella ha fet moltes cabories abans d'acceptar lo inevitable, moltes més que el jove, ha estirat, d'aqui i d'alla, ha estalviat en gaire bé tot, però al final, amb pena, ha donat el pas i ha deixat la pena de costat.

I és que mentir, per alguns, s’ha convertit en una costum.

(Dedicat a totes les mares que viuen sotmeses a les decisions dictatorials, insensibles i inexplicables, dels que en algun moment varen ser pares. Ni que aquesta història, que no te res a veure amb cap "realitat", no vol dir que molts pares no son estupendos i compleixen, i reben amor, com ha de ser)

Si li hagués fet cas….

Ara, aquí, assegut i sol, hi pensa. Pensa en com va començar tot, quan l'amic aquell de l'escola el va buscar i li va demanar que els acompanyés en un projecte, tot amb molta il·lusió i molts ideals.
Primer va parlar amb ella, que sent com és, dona amb ideals profunds, es va il·lusionar del fet que ell col·laborés en aquesta societat, aportés els seus coneixements i estudis a millorar, ni que fos un xic, la seva ciutat.
Al principi va ser així, tot era dedicació, molta més de l'exigida, però veure fruits recompensa, i molt.
Però... el dia que li varen presentar aquell important inversor i empresari, el dia que va dinar amb ell en aquell restaurant de moda, caríssim, el mateix dia que li va veure el cotxe esportiu i la noia que l'acompanyava..., allà, va pensar com n'és d'injust el món. Ell, amb una nòmina controlada pels contribuents, poca, segons la seva percepció, i sense poder treure la "visa or" com havia fet aquell paio mentre li deia, ja pago jo!.
Quan ho va comentar a la seva dona ella li va dir clar, ens hem de mantenir fidels, als nostres ideals, no pensis que aquest home té sort, tu en tens molta més.
Però ell havia vist diners, luxe i amb tot això va lligada, també, la luxúria.
Va començar a veure l'empresari sovint, sopars, festes d'amagat d'ella, fins que amb la confiança, el mateix, li va parlar d'uns terrenys destinats a un Centre Cívic, però que mai es podrien fer per falta de diners, ell ho assumiria si requalificava una parcel·la de no res al costat del parc, zona de reserva protegida.
No li va costar gens decidir-se. Va entabanar l'alcalde, els companys del partit i tothom qui va fer falta, un maletí ple de diners dona molta empenta es va dir.
Allà va començar la caiguda, va gaudir d'uns anys de molt de luxe, però d'amagat, la dona li deia que no perdés el món de vista, i ell, m'entres, anava fent camins cap Andorra, amb els diners amagats, ningú ho sabia, un dia donaria una sorpresa la dona i viurien feliços.
Qui li havia de dir que aquell policia, avorrit i mort de gana, l'aturaria i li desmuntaria el cotxe trobant els cinquanta mil euros.
I ara, aquí, a la presó de la Seu, pensa en la dona, en el que li va preguntar quan tota espantada el va visitar, és cert?, sí, però ho he fet per nosaltres, va respondre ell.
No, per mi no, t'ho vaig dir, ens mantindrem fidels com deia Espriu... tu m'has traït, li va respondre.
No l'ha tornada a veure. Ara, mentre hi pensa i se'n lamenta, sols pateix si el jutge haurà trobat tots els comptes, per quan surti, més que res....

(Vagin aquestes lletres dedicades a Espriu, en el seu any. Les volia presentar a un concurs de micro-relats, però no em veig en cor de retallar)

Educar i desinformar....

Vagi per endavant que se de quin tipus d'universitat vaig a escriure i de quina assignatura, no ho desconec, però no per això m'indigna menys.

Una professora, per mes vergonya dona, diu als seus alumnes que:

“Encara que el teu marit et sigui infidel, la veritable prova d'amor és seguir estimant-li amb llàgrimes en els ulls, com Jesús plorava en la creu”. Aquesta frase i unes altres com “les dones maltractades no han de separar-se perquè això és amor”, o “l'avortament en el cas de violació no és tolerable perquè dins del terrible de la violació treus alguna cosa bé, que és un fill, un do de Déu”.

I jo em pregunto, quin tipus de jovent educa aquesta "senyora"?, futurs violadors, maltractadors i infidels?, on estan els valors que s'ha d'esperar que qualsevol mestre inculqui als nostres fills i filles?.

I els delictes?, aquesta "senyora", per cert te nom, Gloria Casanova, comet un delicte doncs estan penats tant la violació, per sort, com el maltractament.

Em sembla increïble, dolorosament increïble, que es pugui pegar la persona estimada, però encara molt més que es pugui considerar amor. Estimar, sense cap dubte, és una altre cosa.

Moltes dones, i tristament moltes de joves, creuen que el veritable amor passa per que les controlin i siguin gelosos, si no, consideren que no les estimen prou. Quin terrible error.

I la violació?, qui pot veure amb amor el resultat d'una agressió sexual, la majoria de vegades en grup, i les seqüeles que això deixa?, qui?. Una inconscient, com ella.

I la infidelitat?, em pregunto si va incloure en aquest grup les dones o bé son ells que poden ser infidels.

Plorar si et posen les banyes?, i una merda dona!. Li obres la porta i al carrer i si no, marxes tu.

Quan llegia la notícia a "El País" ho trobava del tot immoral, increïble, i lo pitjor, ni paraula d'una possible sanció a la tipa aquesta.

Imagino que la universitat no te intenció de pendre cap mesura, ja ho hauria fet, malgrat que el seu Facebook ha quedat ben ple del que pensa la gent.

I mentre, la Consellera d'Educació defensa la "llibertat de càtedra".... per partir-se.

Ja sabeu, si els vostres fills i filles volen fer carrera, que no ho facin aqui. A més, menteixen quan parlen d'igualtat a la seva web.

Digueu, algu que et deixa una cara com la de la imatge t'estima?.

Potser si que ara crec aquella frase que "de qualsevol cosa en diuen mestre". (Amb tot el meu respecte als i les que sí ho fan bé).

Carta oberta a Ada Colau. (amb afecte)

Benvolguda senyora,

vagi per endavant el meu respecte i solidaritat amb l'entitat que vostè representa i amb la tasca que estan fent, molt important i que encara te molta feina a fer.

També vagi per endavant que considero del tot inacceptables les paraules de la "senyora" Cifuentes respecte a la seva entitat i representants, espero que vostès prenguin mesures contra els insults d'aquesta dona que ha perdut en nord, això si mai ha sabut on era.

La meva carta és senzilla, hi ha una cosa que fan que no em sembla gens bé. Des de el punt de vista meu, dona que va estar casada amb un "senyor" que es dedicava a la política, per sort temps oblidat, li he de dir que això que denominen "assetjar casa dels polítics" em sembla una decisió del tot equivocada.

Li vull explicar que una vegada, quan encara estava casada i el meu fill petit, tenia uns 10 anys, un matí, a les 8, el nen va obrir la porta del carrer per treure a passeig el gos que teníem, va fer un crit que per mi va ser del tot esgarrifós i em va fer córrer a la porta del carrer on alguns brètols havien apilonat runes que ens impedien sortir.

Voldría, ara, anys després, tenir una foto del ensurt que va patir el nano, de la cara que va posar, del neguit... durant molts dies obríem la porta de casa amb por, de no saber què trobaríem. Mai varem saber, tampoc ningú es va molestar en informar, qui o perquè ens ho varen fer.

Aquesta petita mostra és perquè vostè entengui que les famílies dels polítics, no tenim res a veure amb la seva gestió, és més, molts cops no hi estem d'acord amb la gestió que fan, però de la mateixa manera que si a vostè li fan una mala intervenció en un electrodomèstic, vostè anirà a la botiga a protestar i presentar una queixa, doncs s'ha d'anar a les institucions on aquestes persones desenvolupen la seva gestió, MAI a casa seva, les famílies no en son culpables, cregui'm, i qui menys, els infants que hi poden haver.

No se si vostè és mare, m'interessa la seva gestió no la seva vida privada, però si ho es, li demano, si us plau, que hi pensi, que senti aquest espant que varem sentir nosaltres i recapaciti.

Ocupin ajuntaments i qualsevol edifici públic, però deixin les famílies al marge, si us plau...
Li torno a reiterar el meu suport, el meu neguit per les famílies desnonades, he escrit d'altres vegades al respecte i lo indigne que em sembla deixar famílies al carrer, els deixen tirats els que els varen endeutar. Sols li demano que les queixes les facins on toca.

Sols son unes lletres...

Però son per tu.

Sovint em costa expressar amb paraules el que sento, el que vull dir, sembla que amb les lletres me'n surto una mica millor, per això, avui, les meves lletres son sols per tu

Dies que no estàs bé, massa dies per mi que no m'agrada quan no estàs bé.

Tu, sempre alegre, bromista, animada, donant força, ara et cal que tot el que has donat sempre, com l'amiga estupenda que ets, ara, deia, et tenim que tornar una mica d'aquesta força, per tal que la recuperis. La força i els ànims...

No és pas dolent passar una mala temporada, ens ha passat a tots i totes, ara, tu, estàs recollint, estimada, tot el que has donat tants anys, abraçades, tendresa, atenció, afecte, amor, abraçades, centenars d'abraçades, aquestes que reconforten i permeten seguir endavant,  caminades, esmorzars...

Has de prendre paciència, aquestes coses son lentes, però saps que estarem amb tu fins que calgui, tots i totes, empenyent, animant i parlant, tant com calgui, les hores que faci falta, no ens cansarem i seguirem aquest lema que fa dies, quan et veig o parlo amb tu et dic.. "palante-palante", en positiu,  cal ser forta encara que algunes estones et sembli que no pots, que no ho ets, ja ho crec que sí!.

Avui m'has demanat permís per abraçar-me, no ho tornis a fer! tens permís per sempre, permís concedit per tota la vida, a més, saps com m'agrada abraçar!

Et deixo una cançó, tu saps el motiu, varem gaudir molt ho recordes?. No et puc aturar el món, però si el podem mirar en positiu. Vull veure com torna el teu somriure. Vull que tants projectes com tens, teniu, es compleixin i jo, estar al teu costat per gaudir amb tu. Sense por....

T'estimo, tu demana, aquí estic. Per sempre.

He vist la lluna...

Dia mundial de la poesia, aquesta, mig meva i mig d'en Francesc, m'agrada molt. Que no falti la tendresa a la Primavera, ni mai...

He vist la lluna en solitud com sempre,
freda i distant bo i així, dolça i romàntica,
em porta lluny mentre em fa recordar,
el que podia haver estat i ja no serà.
Tornar a començar és dur, no vull pensar,
no tinc força, ni l’esma necessària.
Aquesta nit vull mirar aquesta lluna,
mentre una llàgrima em llisca, suau i melosa
galtes avall. No li faig cas, gens ni mica,
entro al llit, és fred com sempre, però
demà serà un altre dia, i estic segura,
que podré tornar a començar....
Perquè em sento forta i capaç, i se
que tinc amics que m’estimen, i amors,
amors nous que revindran, mai se sap,
ni ells ho saben, que m’estan esperant
i respiro a fons i em dic, cony¡ Joana
no t’ensorris que fora t’espera la vida,
àvida i oberta de cames, com una verge
que desitja ser desflorada, i demà,
demà serà un altre i un nou gran dia
on com ens deia el poeta, tot estarà
per fer i tot, Joana, tot serà possible.

a Joana

Debat inútil...

No, no parlo de la gestió dels governs...

He parlat d'altres vegades, bastantes, de les relacions entre homes i dones, almenys, des de el punt de vista que jo he viscut.

Tinc un debat, diria etern, amb una estimada amiga que no comparteix, ni de lluny, que jo hagi decidit viure la resta de la meva vida sense parella. Almenys, sense una parella que comparteixi el meu "sostre".

Ella, malgrat que també està sola, porta el cartell de "busco parella", i jo li respecto, faltaria més, però ella no em respecta tant, ella insisteix en aquella famosa frase "conec algú ideal per tu". Cada cop que m'ho diu m'esgarrifo, és així.

Cada cop som més les persones, aquí no hi ha distinció de sexes, que decidim aquesta opció, la majoria és perquè ho hem passat malament i hem sortit tant escaldats, que anys després encara paguem l'error d'haver tornat o haver cedit als sentiments. 

Viure sol no és tant dolent, si ets capaç de mantenir relacions socials, col·laborar amb coses diverses, o senzillament, gaudir de la família. Els fills volen, en el meu cas sols em queda en Martí i ja ha passat els 16, te ja una vida muntada, organitzada i malgrat que encara compartim moltes coses, vacances, pel·lícules, series de tv, cuina... cada cop és menys i consti que no és una queixa, és, senzillament, la vida.

Deia, que me'n vaig per "los cerros de Úbeda", que estic vivint un moment que molta gent que m'envolta està del tot capficada en buscar-me parella i jo m'ho prenc a conya, faltaria més!. Dic, massa sovint, que tinc una vida plena, que mai estic avorrida i que quan vull xerrar, tinc amb qui fer-ho gaire bé sempre.

El meu fill gran amenaça obrir una pàgina al Facebook que digui més o menys "busco novio per la meva mare", te clar que com ho faci no provarà mai més les meves croquetes ni el meus rostits, una amenaça que de moment funciona.

No és dolenta la meva opció, és tan respectable com qualsevol altre, la meva amiga no decau en l'intent això que de moment, tots els que ha tingut han estat "sapos".

Si una cosa tenim fàcil les dones, per lletges que siguem, és tenir sexe si en tenim ganes, crec que això ho tenim més senzill que els homes.

Per tant, i a no ser que "vegi la llum", cosa gaire bé impossible, deixeu la Joana com està!, que està, del tot, feliç.

Com diu en Pere-Màrtir, millor sol que mal acompanyat!

Carta oberta a Boi Ruíz, Conseller de Salut de la Generalitat.

Senyor, permeti que m’estalvií el “benvolgut”,

He llegit, del tot sorpresa, les seves afirmacions sobre la reducció de les llistes d’espera en la sanitat pública catalana. Espero que em permeti dir que vostè menteix.

No ho dic per la molta informació que recullo, en mitjans de lo més variat, ho dic per la meva pròpia experiència personal.

Fa 7 anys que espero una intervenció. 7!

Vaig fer cinc anys de llista d’espera a Can Ruti, llavors, la intervenció que jo espero, sols la podia fer allà. Un dia, sense solta ni volta quan ja semblava que era ben a punt, la meva doctora em va indicar que em tenia que traslladar al Maresme, volgués o no, que vostès els obligaven a buidar llistes i derivar persones. Una d’aquestes persones vaig ser jo.

Un cop a Mataró, la “meva zona”, varen trigar gaire bé un any a que em tornés a visitar el cirurgià, i després de més proves, ara duc gaire bé dos anys en llista d’espera aquí.

Ara he sabut que segons la llei les intervencions no poden passar de sis mesos d’espera. Per riure no?, o començo a plorar de manera directe?.

És evident que vostè, que deu tenir la seva assistència privada, no es pot posar en el cos de les persones que passem això. És impossible.

Li demano, si us plau, que no menteixi, menteix quan diu que les llistes han minvat, menteix quan no reconeix que des de que és Conseller vostè, les llistes son més grans, no disfressi els números i sigui sincer, difícil d’un polític no?, i que en un atac de sinceritat reconegui, si us plau, que amb les retallades, ara, encara haure d’esperar, almenys, dos anys més, amb sort.

Per tant, en conjunt, hauré estat uns nou anys esperant.

Li sembla a vostè que això és un bon sistema sanitari?, ja li responc jo. NO!

Paguem una morterada de seguretat social, tant els treballadors i treballadores com les empreses, però quan et fa falta.. què passa?, doncs que has d'esperar anys i panys.

Avui, la meva endocrina m'ha dit que em faci una analítica d'aqui un any... un any!. Ja no em poden fer dos controls anuals, un a l'any, ja veu les seves estupendes retallades on ens duen.

Senyor, vostè hauria de plegar, ha demostrat no ser un bon gestor.