Crec que alguna vegada he parlat de l'efecte
sedant que te el mar per mi. Quan més brau i esvalotat, més ànims i força em
dona.
He de reconèixer que els dies de sol, de calma i calor, no hi poso els peus.
Em cal un mar profund, un mar de grisos i núvols, m'he mullat, i molt, mirant aquest mar, però he tornat a casa més relaxada que mai, amb l'esperit net i decidit.
Fa llarg temps que no hi anava, de tant com gaudia en aquestes caminades, semblava que traïa la pena que ens acompanya a tots i totes de fa més d'un any.
Però aquesta primavera hi he tornat, la pluja, la fosca, el vent, tot ha renovat una mica els sentiments i m'ha enfortit, un cop més, a seguir.
Tinc la clara convicció que tots els mars estan units, d'alguna manera, l'aigua corre lliure i és difícil de controlar, com les nostres emocions.
A mi, m'arriba aquesta imatge de la platja de Melbourne, un somni poder posar-hi els peus.
De vegades, els somnis, esdevenen realitats....
He de reconèixer que els dies de sol, de calma i calor, no hi poso els peus.
Em cal un mar profund, un mar de grisos i núvols, m'he mullat, i molt, mirant aquest mar, però he tornat a casa més relaxada que mai, amb l'esperit net i decidit.
Fa llarg temps que no hi anava, de tant com gaudia en aquestes caminades, semblava que traïa la pena que ens acompanya a tots i totes de fa més d'un any.
Però aquesta primavera hi he tornat, la pluja, la fosca, el vent, tot ha renovat una mica els sentiments i m'ha enfortit, un cop més, a seguir.
Tinc la clara convicció que tots els mars estan units, d'alguna manera, l'aigua corre lliure i és difícil de controlar, com les nostres emocions.
A mi, m'arriba aquesta imatge de la platja de Melbourne, un somni poder posar-hi els peus.
De vegades, els somnis, esdevenen realitats....
Mar de llibertat.
Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.
Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.
Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.
Carme Cabús
8 comentaris:
Doncs sí, el mar/la mar... parla. A tu quan està brava, a mi quan està en silenci. Però totes dues l'estimem, o no?
Molt bonic tot plegat, Joana. M'agrada.
Joana… som aigua i ens comuniquem
un sedan d'allo més eficaç i que et permet somiar el que un desitja
Quina foto més bonica. Potse algun dia podràs anar-
abraçada
Joana,
sembla que a tothom es dona tranquil·litat la mar, la foto de la platja de Melbourne es molt maca.
Una abraçada.
La vida va començar al mar.
És clar que l'evolució va anar a més quan vam eixir de la mar.
comparteixo totalment aquesta sensació, tot i que em renova sempre, gris o clar, quiet o mogut, però em dona vida...m'encanta l'imatge de que tota l'aigua està comunicada sense control...preciós l'escrit!!
Jo em perdo a la muntanya però reconec que el mar és capaç d'hipnotitzar-me :)
Publica un comentari a l'entrada