Ella tenia clar, ja feia temps, que aquest dia arribaria. Sabia que no el podia evitar, tal i com es desenvolupaven els esdeveniments ja feia una anys, era evident que sola, no ho podria afrontar.
Va evitar fins els seus límits que no passés, però ara, que ja fa dies i veu la seva reacció, esta més tranquil·la, li dol, sense cap dubte, però ho ha acceptat, no queda una altre.
Com podia, ella, amb la seva nòmina, fer front, sola, a totes les despeses extra escolars?, despeses extraordinàries però que s’han de fer.
Quan va seure per parlar amb ell, amb els tres papers dels preus al davant, tenia clar què li havia de dir, però no va poder evitar que els seus ulls es neguessin. Realment era necessari?, ho va haver de ser.
En el mateix mes, intercanvi musical, colònies amb l’esplai i viatge de fí de curs. Inassumible. Li va posar els números al davant i ell va ser ben conscient que no es podia.
Ell va reaccionar gaire bé com un adult, va escollir, i amb molta pena ella va haver de dir al institut que al viatge de fi de curs no hi anava.
Esta molt dolguda, li sap greu doncs no hi ha necessitat d’això, cap!. Però què pot fer?, gastar diners en burofax, tal com li va dir la jutge, i que aquests no tinguin cap resposta?. No serveix de res, en absolut.
Ella tenia clar que el sistema no funcionaria.
Si no tenen la informació, seria una cosa, però sí la tenen bé de manera presencial, bé per correu, tenen la mateixa informació,, no ho poden pas negar.
Realment és dur pujar un fill, però ella no pot evitar mirar les fotos del viatge que han penjat els companys i companyes a les xarxes socials, i tenir pena, a la fi, viatge de fi de curs de la eso sols n’hi ha un.
És afortunada, el fill no li retreu res, el te al dia de la situació econòmica i ell participa activament en evitar que la cosa es compliqui.
Però és clar, quina mare no ho dona tot, i més, per els seus fills/es?. Ella ha fet moltes cabories abans d'acceptar lo inevitable, moltes més que el jove, ha estirat, d'aqui i d'alla, ha estalviat en gaire bé tot, però al final, amb pena, ha donat el pas i ha deixat la pena de costat.
I és que mentir, per alguns, s’ha convertit en una costum.
(Dedicat a totes les mares que viuen sotmeses a les decisions dictatorials, insensibles i inexplicables, dels que en algun moment varen ser pares. Ni que aquesta història, que no te res a veure amb cap "realitat", no vol dir que molts pares no son estupendos i compleixen, i reben amor, com ha de ser)
3 comentaris:
Hola Joana, son moltes les mares que es trobem en aquesta situació de plantejar-li als seu fills que ha de decidir quina cosa prefereix i si els nois son conscients de que es millor tot anirà bé.
Moltes pares no es preocupen de cap cosa que necessiten els fills, ja sigui estudis, viatges, roba o menjar i això es molt dur per a una mare i uns fills que s'adonam que classe de pare tenen.
Una abraçada.
Déu n'hi do Joana el que pot fer tota sola una mare! Molt bon relat, encara que no sigui "realitat" ;-)
No hi ha res real en aquet món, ni en altres què podem imaginar, però costa moltíssim ser persona i parlar amb persones, i no és qüestió de tenir cultura i estudis, no, no, no parlo de tenir diplomes ni reconeixements socials, parlo de ser coherents en l´entorn familiar i social en que ens movem.
La boca d´alguns mascles i femelles que diuen fer el què cal per caritat i empatia sols son això, paraules brutes, i, ells i elles què creuen què afavoreixen el seu estatus d´homes i dones posen entredit alguns principis naturals d´aquet món què és mol real.
Temps al temps... els escrits sembla què no, sempre queden.
Quina fantasia podria jo escriure sobre persones?
Publica un comentari a l'entrada