D’un temps cap aquí, que en Martí ja és més
gran,te una vida social pròpia i vola una mica més, m’he plantejat seriosament el tema del voluntariat.
En realitat és una tasca que he volgut fer en
altres èpoques de la meva vida, però en estar sola a cuidar del fill petit,
doncs no ho he pogut fer. Lo primer, per mi, sempre han estat els fills i
filla.
Ara, deia, que he donat les primeres passes al
respecte, doncs m’he adonat d’una cosa, de mi mateixa, que no m’ha agradat
gens, però que tampoc se com controlar ni gestionar.
Resulta que per segons quin tipus de
voluntariat no serveixo. Així de dur.
Dies endarrere vaig trobar un antic company
d’escola, per variar em va reconèixer ell, jo no ho vaig fer fins que ho va
mencionar.
Tot parlant venia carregat amb bosses de
menjar, era evident, ell mateix em va dir que els havia recollit a la parròquia
de l’Esperança, la que està al meu barri.
Quan em va començar a explicar la seva situació,
terrible, em varen saltar les llàgrimes. De manera espontània, d’aquella manera
que no pots controlar, ell es va posar a plorar i d’alguna manera vaig trobar
forces per donar-li consol, ni que en ben poca cosa el puc ajudar fora d’escoltar les seves
penes. Un Home treballador, pare de família i que amb 50 anys no te ni per
comprar menjar.
La cosa no va quedar aquí, als pocs dies una
veïna m’explica la situació de la seva filla petita, amb dos nens ben petits,
el marit ha marxat i ella s’ha quedat al carrer i sense res de res. Com és
evident i normal han anat a viure amb l’àvia, tots tres, i l’àvia cobra 545€ de
pensió i viuen de lloguer…
M’he adonat que no puc evitar posar-me al lloc
de les persones que pateixen, sentir el que senten i així, poca ajuda puc
donar.
Se, molt bé, que escoltar és una manera
d’ajudar, però m’afecta massa tanta misèria, tant poca voluntat de les
institucions i partits per acabar amb aquesta pobresa que avança cada dia sobre
la nostra trista societat. M’entres es foten pedres al cap parlant de
tonteries, cada dia trobo gent més pobre i ells cada dia més rics.
Per tant, ara he de trobar un altre camí, per
col·laborar, sols em passa per el cap el banc d’aliments, sense contacte amb
les persones.
Voluntat en tinc.
Així que em poso les piles.
