Si li hagués fet cas….

Ara, aquí, assegut i sol, hi pensa. Pensa en com va començar tot, quan l'amic aquell de l'escola el va buscar i li va demanar que els acompanyés en un projecte, tot amb molta il·lusió i molts ideals.
Primer va parlar amb ella, que sent com és, dona amb ideals profunds, es va il·lusionar del fet que ell col·laborés en aquesta societat, aportés els seus coneixements i estudis a millorar, ni que fos un xic, la seva ciutat.
Al principi va ser així, tot era dedicació, molta més de l'exigida, però veure fruits recompensa, i molt.
Però... el dia que li varen presentar aquell important inversor i empresari, el dia que va dinar amb ell en aquell restaurant de moda, caríssim, el mateix dia que li va veure el cotxe esportiu i la noia que l'acompanyava..., allà, va pensar com n'és d'injust el món. Ell, amb una nòmina controlada pels contribuents, poca, segons la seva percepció, i sense poder treure la "visa or" com havia fet aquell paio mentre li deia, ja pago jo!.
Quan ho va comentar a la seva dona ella li va dir clar, ens hem de mantenir fidels, als nostres ideals, no pensis que aquest home té sort, tu en tens molta més.
Però ell havia vist diners, luxe i amb tot això va lligada, també, la luxúria.
Va començar a veure l'empresari sovint, sopars, festes d'amagat d'ella, fins que amb la confiança, el mateix, li va parlar d'uns terrenys destinats a un Centre Cívic, però que mai es podrien fer per falta de diners, ell ho assumiria si requalificava una parcel·la de no res al costat del parc, zona de reserva protegida.
No li va costar gens decidir-se. Va entabanar l'alcalde, els companys del partit i tothom qui va fer falta, un maletí ple de diners dona molta empenta es va dir.
Allà va començar la caiguda, va gaudir d'uns anys de molt de luxe, però d'amagat, la dona li deia que no perdés el món de vista, i ell, m'entres, anava fent camins cap Andorra, amb els diners amagats, ningú ho sabia, un dia donaria una sorpresa la dona i viurien feliços.
Qui li havia de dir que aquell policia, avorrit i mort de gana, l'aturaria i li desmuntaria el cotxe trobant els cinquanta mil euros.
I ara, aquí, a la presó de la Seu, pensa en la dona, en el que li va preguntar quan tota espantada el va visitar, és cert?, sí, però ho he fet per nosaltres, va respondre ell.
No, per mi no, t'ho vaig dir, ens mantindrem fidels com deia Espriu... tu m'has traït, li va respondre.
No l'ha tornada a veure. Ara, mentre hi pensa i se'n lamenta, sols pateix si el jutge haurà trobat tots els comptes, per quan surti, més que res....

(Vagin aquestes lletres dedicades a Espriu, en el seu any. Les volia presentar a un concurs de micro-relats, però no em veig en cor de retallar)