Llibre a llibre...

He comentat sovint que no puc estar sense un parell de llibres a la meva taula de nit. M'agrada saber que quan acabi el que tinc en aquell moment, ja me'n espera un altre. M'espera una altre aventura, una altre vida, una altre història... Em costa entendre la gent que no llegeix, hi ha un ventall tan ample...

De vegades en llegeixo dos, depèn bastant del moment emocional o bé anímic.

Aquest cop he fet un d'una tirada.

La bíblia de barro, de Julia Navarro m'ha tingut força entretinguda.

Un llibre ambientat a les prèvies de la guerra d'Iraq, amb tots els interessos econòmics que això representa, sí, molta gent espera les guerres per fer diners un cop acabin, i amb viatges al passat del profeta Abraham, amb misteri, assassinats, venjances, nazis...

Ha estat una bona lectura, m'ha mantingut moltes nits desperta fins més tard del que acostumo per tal de saber una mica més de la història.

Crec que està molt ben ambientat i te ganxo.

Avui començo una nova aventura, "Entra en mi vida", de Clara Sánchez, veurem si es compleixen les expectatives... 

Jo espero que sí.

Hipocresia, mala gestió i mala fe…

Portem molts dies escoltant parlar de la corrupció, de sobres, d’amnisties fiscals, per els més rics...

Però crec, almenys a mi em passa, que el que més ens ha colpejat ha estat el cinisme, la immoralitat i el discurs que el pp ha fet servir amb el tema dels sobre sous repartits “sota mà” i amb quina tranquil·litat parlen de fer auditories, com si la resta de les persones no sabéssim que el diner negre no va a cap comptabilitat, d’aquí el seu nom. Una "charlotada".

Però crec que el que més m’ha sorprès és que aquí no passa res, tot segueix igual i no ens hem estirat els cabells pensant en els milers, i milers, d’euros que han corregut per els despatxos i no hi ha hagut ni una dimissió, ni una. Milions a Suissa i tampoc passa res, ben al contrari, els hi aplanen el camí per tal que puguin legalitzar aquests diners pagant quatre xavos.

En Montoro que diu que “la vida és així”. I com no, fa amnisties per els mega milionaris  per tal que no els resulti massa car portar els diners a Espanya, etc...

Això és donar exemple no?.

Estem desencantats, desencisats, desanimats, sense humor de llegir la premsa ni veure notícies, una vergonya vaja.

I a sobre hem de sentir la Soraya dient que s’emociona amb els desnonaments.

Per un altre costat, amenaces a la premsa, en diferents àmbits, per tapar boques i que el poble no sàpiga......

Estem en un mal moment, en molts àmbits, moments que per força i amb el darrer número d’aturats encara més, no tenim massa ganes de res.

I mentre alguns venen fum amb la independència, (no m’entengueu malament, estic a favor de fer la consulta i opinar cada persona el que vulgui), però trobo molt decebedor que el primer ple d’aquest mandat no hagi pres cap decisió de com ajudar la gent que ho passa malament, la gent que passa, que no poden pagar els seus rebuts i es veuen al carrer, sense futur ni esperança, gana etc... i sols s’hagi parlat d’aquest document. Això demostra fins a quin punt en Mas & cia han perdut el nord, el contacte amb la societat real.

Ja em perdonareu que no opini de l’actuació dels “meus”, no opino per salut, d'altres ho fan i molt bé que fan. Però a partir d’ara la meva frase de capçalera serà la que Toni Comín va dir: És més important la consciència que l'obediència.

Dolçor, olor, somriure.... bocins...

I és quan somrius, que la lluna inunda la meva cambra. Un seguit de sentits s'ajunten, olor, sabor, tacte...

I ara sols queda esperar, que els somriures siguin més, el plaer perduri, la tendresa ens acompanyi...

Sols així podem saber si el futur és amb nosaltres. Ni que ben pensat... futur?, gaudim el present!

Dedicat a tu, que encara et sorprens, em beses i em somrius.

Ni que sovint no ho entenguis.

I descobrir sota aquesta pell fosca, aquest cos alt i fort, una tendresa increïble, una emoció desconeguda, mentre sona aquesta cançó. Em vares deixar ben descol·locada...

Sènia de petits vicis

M'has untat amb oli el cor

i cap pólvora de talc

no pot llevar-n'hi la taca.

(Encarna Sant-Celoni)

Si no és just, s'ha de callar?

A primers d'any s'ha remodelat totes les línies d'autobús de Mataró.

Lamento dir que a pitjor. Soc usuaria habitual, se de què parlo.

M'he queixat moltes vegades d'aquesta companyia, moltes. I també del seu servei, però ara mateix crec que amb aquesta distribució d'horaris, s'han superat. Ni que em consta que l'Ajuntament ha estat, si més no, d'acord.

Per començar, a partir d'ara no trobarem autobusos a partir de les 21.15 a l'estació. Qui vingui de treballar a partir d'aquesta hora, doncs a caminar. El diumenge ho allarguen mitja hora. Si vas al cinema, ara, a Mataró sols hi ha cinema al Mataró Parc, doncs per nassos puges amb cotxe, si en tens és clar, o ja saps, a quarts de deu ja et toca anar a peu. Aquesta queixa ja l'he fet altres vegades.

La línia 4, senzillament no fa servei ni dissabtes, amb la molta gent gran que l'agafa per anar al mercat de la Plaça de Cuba, ni els diumenges, això no és retallada, és pura es-quilmada.

La línia 6, els diumenges comença a funcionar a les 14h!!!!, increïble.

Però sabeu què passa... per poder fer uns horaris amb condicions, amb cara i ulls, s'ha de ser usuari del servei, estic del tot segura que els que han fet aquesta bestialitat no son usuaris, van amb cotxe a tot arreu donat que no paguen aparcament, així de trist. Fer horaris des de un despatx, no pot donar pas bon servei.

Una altre cosa, ni que aquesta encara no la se, és si han retallat la plantilla o bé els sous, diguem que els conductors fa dies que gasten molta mala baba. (Ara ja sí)

Perquè veieu que no soc tant dolenta, una cosa bona, han abaixat el bitllet 30 ctms, és clar que 2€ , era, del tot, un robatori.

(foto de portada: R. Gallofré , les dels seients son meves)

Aquí podeu veure el magnífic servei que rebem els i les usuaris/es.
Foto: aquest matí, línia 6, 8:45h.

Aquesta foto: aquest vespre, línia 2, 19:35h.

De com començar malament....

I acabar bé.

Aquest any el sopar de cap d'any havia de ser a casa del meu germà Mingo i la seva dona Rosa.

Tot bé fins ahir a les 7 de la tarda, passades, que em va trucar ell per dir-me que estaven amb un virus de panxa i que ho havien intentat, però la febre els tenia fets pols i no s'hi veien en cor. Tenien, fins i tot, la taula posada.

Primer ensurt, després.. hi què fem?, ahir tot tancava abans, tema complicat.

Des seguida vaig contactar amb la meva cunyada Amparo i la iaia Ramona i malgrat que el meu germà ens va oferir el seu menjar, a mi no em va semblar correcte.

Total, una visita ràpida de Amparo a una botiga de menjar fet a Vilassar de Mar, unes gambes descongelades a tota màquina per la Joana i fetes al forn amb all i conyac, uns pica pica rapidets, una taula muntada per el moreno i aquí no ha passat res.

No va ser el mateix, no em vaig poder ni mudar, tot va estar preparat en poc més d'una hora i mitja.

El raïm, com no, embossat i preparat per la iaia Ramona.

En Martí, entre whatsapp i whatsapp, servir i recollir. Tot en equip.

Varem acabar aviat, a les 2 tothom era a casa seva i nosaltres amb tot recollit. 

Això sí, varem trobar a faltar els que havien de ser els amfitrions que avui, estan encara fatal i no sols això, mitja família ha sucumbit al virus.

Ja portem dos anys que acabem l'any de manera molt diferent al previst, el proper, ha de ser sonat, però molt!

És clar que després veus aquesta foto de la Xènia "fiestera" i ja no recordes ni els nervis ni la feinada.

Bon any a tots i totes.

Ara que l'any s'acaba....

Diria moltes coses, donaria molts petons i abraçades, i ho faig quan us trobo. Per els que no puc trobar, els rebeu virtuals.

No hi ha cap dubte, bé ho sabeu, que ara mateix la font més important de felicitat d'aquesta Joana, son en Martí, fill petit, i els néts, aquests parell de marrecs que em treuen un somriure fins i tot quan els veig en imatges.

Sort, us desitjo molta sort, feina i amor.... tot ajuda una mica no?.

Bones festes!

ARA QUE L’ANY S’ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé

que me’n desposseeix el temps.

No em vull

subjecte a cap designi que no pugui

sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.

La font degota lenta i m’acompassa

la mirada i la veu.

Tot se’n revela nou, però l’espera

m’adorm les mans. Només els ulls completen

el cicle tants de cops iniciati 

abandonat.

Propòsits?

Quins propòsits?

Miquel Martí i Pol

Llibres amb sentiment...

Llibres que poden fer que al primer capítol, ja et sentis identificada.
Acabo de llegir "El meu amor sikh" i ha estat un llibre que m'ha obert els ulls en molts aspectes sobre les relacions entre persones de diferent cultura i procedència.
Ha estat un llibre de fàcil lectura però és que a cada capítol, a cada tram, hi he trobat coses que bé he viscut, o bé he sentit.
No hi ha cap dubte que les relacions de parella son complicades, que m'ho diguin a mi!, però quan s'hi ajunten procedències, cultures, costums i pors... també diferents, és gaire bé impossible tirar endavant.
Els primers contactes fan certa gràcia. Després, de cop, penses ull!, no em vull embolicar, escoltes la gent parlar, que si vés a saber què busca, què vol, que si no té papers....
La protagonista d'aquest llibre s'enamora gairebé sense pensar-hi. I és una història preciosa, sense cap mena d'embafament, una història del dia a dia, i de conèixer, però sobretot, és una història de respecte cultural, això que costa tant....
Diu l'autora, Elisabet Pedrosa, al seu bloc: "La parella mixta és un exemple de negociació intercultural que es pot aplicar a la societat per millorar la integració" , no hi puc estar més d'acord.
Hi ha milers de prejudicis a la nostra societat, però si a sobre la persona que t'agrada és més jove i d'un altre país, aquests es multipliquen.
És un llibre per demostrar, veure i sobre tot sentit, que el que és important és estimar, que amb amor i paciència, ni la cultura, ni la religió, ni els perjudicis ni les lleis tan sovint absurdes, no hi han de fer res. No és gens senzill, però és possible.
Deixem de mirar el color, i mirem l'interior de les persones. Estem plens de prejudicis, i per culpa d'això, ens perdem tantes coses.... tants sabors, tantes olors, tantes sensacions noves...
Si teniu l'oportunitat, llegiu aquest llibre, a mi m'ha encantat i m'ha donat certa perspectiva de la meva relació.

Carta oberta a l’alcalde de Mataró, Joan Mora.

Senyor Batlle, li vull parlar de la situació tant penosa que ara mateix passa la nostra estimada ciutat, dono per fet que vostè s’estima la mateixa.

La neteja és nefasta, cada dia està tot més brut i deixat, el servei de neteja imagino que no dóna a l’abast. Contenidors vesats i pudents, dies i dies, mobles abandonats, restes de tots tipus, caques de gos...

Ja se que és un problema de civisme, no cal que m’ho digui, però és la seva responsabilitat mantenir la ciutat en condicions i ara mateix, això no funciona.

Un altre tema és la seguretat ciutadana, dilluns, en el meu recorregut habitual a la parada del bus de Alfons X, tot creuant  la Ciutat Jardí, vaig poder veure  8, 8! cotxes amb els vidres petats, era allà la policia local, però això passa gaire bé cada cap de setmana. Li canviem el nom i li posem “Ciutat sense llei”?.

Al vespre vaig poder comprovar, en anar a veure els néts, que al carrer Colòmbia havien petat 8 cotxes més. Espectacular.

També li vull parlar dels coloms, estem empastats d’ells i de la merda que deixen. A l’Avinguda d’Amèrica n’hi ha centenars, deixen bruta la roba que tenim estesa, els bancs i carrers i també els gronxadors on duem la nostra canalla a jugar. Pensa fer alguna actuació?, un dia d’aquests li faig una foto dels carrers de la Ciutat Jardí i veurà que son un viver dels mateixos, ni la pel·lícula “pájaros” fa més por.

I què me’n diu de voreres, carrers  i avingudes fetes malbé?, ni un mal pedaç de ciment no posen!.

Això sí, te diners per fer actes en per parlar de la Constitució espanyola segons el seu punt de vista, és clar.

No pensi pas que aquesta carta és partidista, no pas, si seguís els meus escrits sabria que dono “candela” quan una cosa no m’agrada, mani qui mani. I sóc de les primeres en reconèixer els múltiples errors dels mal anomenats "meus".

Sols li demano que faci un volt per el meu barri, Rocafonda, fora de campanya i sèquits partidistes. Que miri, observi i prengui nota de quin Mataró gestiona vostè.

Bastant malament per cert. Si te dubtes d'on es troba aquest barri, sols m'ho ha de preguntar....

Atentament,
una ciutadana que n'està bastant farta de caminar entre merda i sotracs. 

Velles pors, nous reptes....

He escrit d'altres vegades sobre la pubertat, sobre aquesta època que els agafaries i els tiraries per la finestra més d'una vegada.

De vegades comento amb els fills grans les coses o bé motius de discussió amb el meu "petit", que com ja sabeu em passa més d'un pam, i encara ara, els grans, es sorprenen que encara m'enfadi, tenint en compte que la pubertat d'ells tres va passar tota d'una "patada" i junts donat que els vaig tenir en tres anys i mig, als tres, doncs varen venir totes juntes.

No se... de vegades els argumento que potser m'agafa gran, que no és el mateix els 35 que els 51, però crec que no em creuen, ells em veuen igual de vital i amb empenta, però jo no em sento de la mateixa manera.

Tinc la sort, i això també ajuda, que el meu "nen" és bon jan, no cal dir que s'inventa totes les "tretas" i argumentaris possibles per fer el mínim, i de la manera més lenta possible, però lo millor va ser quan fa uns dies em va dir: "mama, tu vius massa depresa".... em vaig quedar... freda!

Ara, que visc menys que mai, que no m'agrada el soroll, que cerco instants de calma i tranquil·litat, de poca gent, de lectures i poc més... doncs ara resulta que visc massa despresa.

No se jo què hauria pensat aquest jovenet si m'hagués conegut amb l'empenta dels meus 30 anys!.
Tinc velles pors, que vagi per bon camí, i tinc nous reptes, recuperar força, esperit i paciència!

Soc afortunada, compartim tantes coses, aficions, música, ganes d'escriure... ni que com és normal, ara ja te les seves amistats, el seu ambient, els companys i companyies, amor....

Soc afortunada de gaudir de la seva companyia, dels seus acudits, dels seus esmorzars de diumenge, de els detalls que em serveix cada vespre amb un got de llet abans d'anar a dormir...

Això sí, una cosa ens uneix i porta mals de cap conjunts, però procurem no pensar-hi, sols quan no queda més remei!.

En aquesta imatge estem al hotel Athenea de Mataró, al sopar dels organitzadors i organitzadores, apart de amics i amigues, de Mataró camina per l'Alzheimer, una altre cosa que compartim.

Estem guapos no?.

Ja fa un temps em va dedicar aquesta cançó, cada cop que l'escolto m'emociono.

Calia?, de veritat ho creuen?

Calia que més de 500.000 famílies quedessin al carrer, perdessin casa, estris i dignitat per enriquir, encara més, als banquers?.

Calia, em pregunto, les terribles escenes que em viscut, i en el meu cas patit veient, àvis desnonats per avalar fills, persones colpejades per la policia per no voler marxar, dones soles amb canalla molt petita que viuen de la caritat i queden al carrer...

Calia, una reunió entre faltes de sensibilitat tant de l'un com de l'altre i total per acabar aprovant les mesures, del tot insuficients, de la manera com el pp aprova tot, a cop de decret?.

NO.

El que cal és més sensibilitat, cal que deixem de mantenir bancs i salvar entitats financeres i passem a cuidar les persones, cal que la llei sigui més justa, cal... a la fi, humanitat. Ningú veu que el deute tan monstruós l'han generat ells per valorar els pisos en quantitas astronòmiques?.

El poder econòmic sempre guanya i molt més si aquest s'ajunta manant la dreta a l'Estat Espanyol i a Catalunya. El tàndem ideal.

Aquí l'ha cagat tothom, va fallar el psoe en no canviar la llei quan manaven i ara falla el pp en no acceptar ampliar la cobertura de qui ha de ser, o no, desnonat i diu la Santamaria, mira que és dolenta i cínica aquesta tipa, que el tràmit parlamentari permet modificacions... i una merda!, no pensen acceptar-ne cap doncs si no ja ho haurien fet a les reunions prèvies!.

Em segueixo esgarrifant, cada dia, de les situacions que viuen famílies del tot normals, famílies com la meva, que queden al carrer, que no saben què fer ni on anar, on dormir amb la seva canalla.

Han hagut de morir persones perquè algú penses que potser no ho feien bé, però és ben clar, qui es posa en el lloc d'aquesta gent si cobra més de 5.000€ al mes?, impossible!.

Tenim un país amb gent que passa gana, amb bancs d'aliments que ja no arriben, amb situacions límits i mentre.... doncs res, a esperar que ningú més sigui desnonat. De moment amb les mesures que han prés, ho seguirem veient.
I que ningú s'apunti el triomf, aquí els que han tret les castanyes del foc i han estat ajudant, animant i evitant algún desnonament, han estat les plataformes ciutadanes, ningú més. 

Indignada és poc.

Carta oberta a Jaume Torres...

Estimat Jaume, gaire bé fa un any varem viure la més terrible de les tragèdies viscudes fins ara a la nostra família. Miro enrera i m'esgarrifa que el temps passi tan ràpid però l'absència sigui tant present i real.

S'està preparant el dinar de Nadal, aquest que tu ens organitzaves cada any amb una dedicació admirable, gaudies tant... i penso que no és possible, qua algú ens ha robat un any amb tu, i a la vegada que ploro, m'emprenyo i renego, ja... se que tu em diries que ho he d'acceptar, però mira, encara no puc i això em provoca un sentiment d'impotència increïble, i de mala llet, ja saps que sempre he tingut molt de caràcter.

Ara, que tal com vaig dir fa mesos, sento que no soc la mateixa persona, ara, deia, que explico als fills anècdotes de quan érem joves, de com m'havies dut a la teva moto fins a la feina, aquella moto que si no torçaves jo no hi podia pujar d'alta que era, de les vegades que m'havies donat un cop de mà, tantes...

Sí, ara puc parlar de tu i mirar fotos i treure un somriure, però si escric de tu, per tu, si et recordo quan estic sola, ara que hi estic més estones, doncs ploro, per la injustícia, per l'absència, per tot els que et quedava per fer... sempre tenies alguna idea al cap, fèiem bromes que inventaves coses com els del TBO.

Saps que la família ha crescut amb dues mosses precioses, t'haurien agradat, son nenes, i tu, en tenies tantes ganes...

Has de saber que hi ha una cosa que no puc arreglar, sempre que algú em pregunta quants germans som, jo dic 8, al instant el meu cap reacciona i dic 7, llavors, de manera immediata he de marxar doncs les llàgrimes surten als meus ulls sense control, cosa que m'incomoda, ja saps... aquesta fama de dona dura que tinc, no se pas on ha quedat...

La resta segueix igual, de tant en tant es remou alguna cosa, però queda en un intent, poc més.

De tant en tant segueixo escoltant el Black is Black i em surt un somriure.

Ara, fa un parell de mesos vaig explicar a en Sarra que havies mort, a dia d'avui, encara li costa de creure i li dòl molt no haver-ho sabut abans ni haver vingut quan va passar, però era al seu país, ja saps, massa luny. 

Se que més d'un, i una, pensarà que estic boja, qui escriu una carta a una persona que fa gaire bé un any ens va deixar?, ens varen robar en una imprudència i jo penso, on està escrit que les cartes sols son per els que estem vius?. Saps que sempre he sigut una mica particular no?.

Jaume, et penso, et sento i no t'oblido.

Un petó. 

(Aquesta imatge tan bonica m'he l'ha cedit la meva jove "petita" Andrea, fa unes imatges molt boniques)

Tardor a flor de pell....

No sé què té la tardor per mi, el que si sé, és que m'omple de sensacions i tendresa, d'emoció continguda, de tot a flor de pell, però en positiu.

Potser els seus colors, tan plens i rics com cap altra època de l'any, per mi, és clar.

També en l'àmbit de la lectura, és l'època que llegeixo més poesia, a l'estiu més novel·la informal i distreta, a l'hivern i la primavera, una mica de tot, potser més policíaca.

Però és la tardor la que em convida a mirar, els parcs, les ones, les persones que duen abric sols perquè és novembre, ni que no fa gota de fred, els colors del cel i la terra, la pell receptiva....

Si tingués cotxe, i carnet, és clar, ahir hauríem fugit amb en Martí al Montseny, l'imagino tot de colors torrats, molta terra i llum.

També em descobreixo absent, pensant en mil coses, malgrat que ara he d'estar concentrada sols en feina, per la quantitat, em descobreixo nova quan plego, cosa que mai havia pogut fer, desconnecto i deixo allà les preocupacions, amb alguna conversa informal, alguna trucada que em treu un somriure, o bé alguns records, ara tan presents, de l'absència corporal que aviat farà ja un any, absència física, que emocionalment és ben present.

I tinc la poesia....

(La imatge és de Antonina Coromina)

CAMBRA DE LA TARDOR

Gabriel Ferrater

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

"Me l'estimo molt.

Aquelles veus d'obrers - Què son?"

Paletes:

manca una casa a la mançana.

"Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Massa temps que li dedico....

Però és que estic ben farta de llegir les estupideses que diu.

He escrit, més d'una, de dues, de tres.... vegades sobre la intolerància d'en José Bono, de que no se què fa al Psoe, de que el seu perfil, maneres de fer i actuar son del tot del pp, però no es cansa de dir bajenades ni de carregar, un cop més, tant contra el PSC com contra Catalunya. Pot ser que els implants de pèl li hagin alterat el poc cervell que te?.

Ahir, un company de Premià de Dalt, amb el que ens uneix una sintonia socialista molt catalanista, deia al seu Facebook que el Consell Nacional del PSC ha de fer alguna actuació.

No s'ens respecte com "una Federació apart", com a tals, s'han de respectar els acords pressos al nostre Congrés, que per això el fem i tenim els nostres estatuts i còdi ètic, però aquestos, tant espanyolistes, no respecten res.

I surt el Ibarra dien més tonteries, i la Chacón, i.... en fí, al final han aconsseguit que cada dia que passa m'agradi més en Pere Navarro ni que també penso que una mica de "bitxo" a la sang li aniria molt bé, almenys, ara, respón als "espanyolistes" de la branca "Wert".

Cal una actuació contundent, anys i panys que demano un PSC independent al Congrés de diputats i cada vegada que ho dic obtinc la mateixa resposta, apart d'alguna bronca, "Joana, ara no toca".

Doncs ara, més que mai toca, lluitar, contra aquests espanyolistes "trasnochados", barons que es creuen intocables i que cada dia, però cada dia! ens trepitgen l'ull de poll, apart de la moral, és clar.

Que discrepar NO és dolent, que encara som aquí, molts i moltes, no com d'altres que desapareixen a les hores baixes.

Ara, més que mai, s'ha de lluitar i defensar el que creiem.

Mentre, els altres gasten 271.000€ que pagarem entre tots i totes, en una campanya que és tot, menys institucional. I aquí no passa res! que demà segueixen desnonant famílies i com ara estem per la independència, no passa res.

Entre llençols.... confidències....

Ella sempre havia trobat ben curiosa la manera de relacionar-se que tenien, sense perdre mai les ganes i l'emoció del retrobament, hagués passat una setmana o un any.... No li disgustava pas, era una relació diferent, sols això.
Aquella primera entrada directa, al gra, els dos sabien què volien, com i la manera d'aconseguir-ho, poques paraules, unes espelmes, una bachata, un llit ben desembarassat i menys roba, no calia res més.
Una mica ràpid, ben cert, però si coneixes bé el cos desitjat, saps on cercar el plaer....
Després d'aquella primera suada, venien les abraçades, la tendresa, les confidències a cau d'orella, les preguntes, com va tot, què has fet aquest temps, la família, els fills...... Fins i tot sobre menjar, les diferències culturals porten plats diferents i s'explicaven secrets culinaris com qui seu en una tertúlia, sols que era un llit....
Parlen dels darrers esdeveniments, de dinars que s'organitza'n, de cinema.....
L'habitació fa olor de canyella, les bachates omplen les orelles i els sentiments, ell s'aixeca i balla, nu, sols per ella que no li treu els ulls del damunt.
Després, ja poden repetir, amb més calma i dedicació, la primera urgència s'ha calmat, ara queda l'afecte i la tendresa, mai l'obliden.
Entre llençols, i consentit, tot s'hi val....

(la imatge és de Carles Vergés)

De sopars, caminades i solidaritat....

Ahir al vespre va tenir lloc el sopar de les persones que varem participar a l'organització de la Caminada per l'Alzheimer.

El sopar va tenir lloc al hotel Atenea, del Port de Mataró, cada comensal varem pagar 28€, no penseu pas que ens varen convidar, si no, mal negoci!.

Gent variada, diversa, d'àmbits molt diferents, però gaire bé tots i totes, amb ganes de donar una mà amb les aportacions, bé sigui de temps, de mans, d'ànims... tot ajuda.

Aquest any entre caminaires i voluntaris/es varem ser més de 4200 persones i per una vegada i sense que serveixi de referència, sobre tot, vaig estar d'acord amb les paraules de l'alcalde de Mataró, som una ciutat solidària.

La taula que vaig estar, no per decissió si no perquè m'hi varen posar, era del tot... estranya, ni que molt em temo que més estranya li devia semblar al únic regidor del PP que va venir i li va tocar una taula gaire bé plena de socialistes, menys un independentista que duu per nom... Martí! i que per més conyeta el varen seure al costat del regidor aquest.

Consti que hi va haver bon ambient, alguns somriures una mica sorneguers i que ningú el va intentar convèncer de que està al partit equivocat je je...

Quan varen dir que més de 200 persones haviem donat suport el dia de la caminada en àmbits ben diferents, que si repartir entrepans, que si fer els mateixos des de les 4 del matí, que si donar begudes, marcar i arrenjar camins, que si vendre cava solidari... em vaig emocionar, lo meu aquest any ha estat tant els ingressos econòmics dels inscrits i inscrites, com la gestió de dades i vendre el cava el dia de la caminada, amb moltes altres persones, vaig comprovar que la meva tasca és un granet de sorra, tots i totes junts, fem una immensa platja...

Una bona nit, un bon ambient i sobre tot, una molt bona causa.

Ja podem començar a preparar la de l'any que ve....

Envalentonats...

Estem en un moment, que ja dura massa, on els extrems manen, almenys jo, tinc aquesta sensació i percepció del moment actual.
Ara mateix tothom pot garlar les coses més bèsties i inversemblants, i no passa res, no hi ha conseqüències.
Crec que és un temps d'abusos, principalment.
Abusos policials, aquests, i em sap greu dir-ho, van a repartir de valent i ara, amb la nova llei que vol aprovar en Gallardón, sort que és el "moderat", doncs gairebé que fer un vermut tota la meva família junts, podem ser més de 45, se'ns pot considerar una manifestació il·legal.
Hem pogut veure com reparteixen llenya, i poques conseqüències tenen, i aquí, no dimiteix ni deu.
Abusos empresarials, sota aquesta nova llei laboral que suposadament, sols se suposa, havia de crear llocs de treball i ha servit per acomiadar milers de persones, per quatre xavos i sense més dret a reclamar que el famós, cobra i calla.
Abusos verbals, miro cada setmana l'APM amb en Martí, ens ho passem "teta" els dos junts veient aquestes bajanades, un dolç moment d'esbarjo. Ahir vaig acabar emprenyada de les barbaritats, però de la mida d'un castell, que diuen els canals de televisió a Madrid sobre els catalans i catalanes, insults gratuïts, falsegen notícies, menteixen sobre la realitat social, i aquí, tampoc passa res.
Abusos econòmics, seguim veient com cada dia aquest país és més pobre, però els rics cada dia ho són més, molt més. No paguen més impostos, faltaria!!, i els que menys tenim, intentem, ser solidaris i donar un cop de mà, o dues, per tal que els que ara passen gana, a Catalunya 1 de cada 4 persones viu per sobre el llindar de la pobresa, doncs que puguin menjar, vestir la canalla o bé tenir un lloc digne per viure cal l'esforç de tots i totes.
Ara tenim un repte el dia 3 de novembre que porta per nom, Mataró per Càritas, un cop més, farem el possible per col·laborar.
I si parlem dels fatxendes?, amb aquest govern estan com diuen per Castella... "en su salsa"!
Podria seguir, però potser avui, que fa un dia d'aquells que tant m'agraden, ben núvol, acabaria ben deprimida, i tampoc és això no?
Stop, si us plau!

 

 

No hauria de passar....

Però què has de fer quan passa?

I aquí no passa res!

No penso pas justificar que en "Mas" em cau fatal, ni penso ni tinc perquè fer-ho.

Però estic indignada amb un munt de coses, sovint em costa d'entendre, potser soc massa directe, no se.

Un cop més. CiU ha manipulat fins l'infinit, ha fet seves la senyera, els segadors, el púlpit del Parlament de Catalunya per fer el primer míting de campanya electoral, la manifestació....

La resta, els que no pensem com ells som, senzillament, mals catalans i catalanes.

Ningú parla de les retallades, dels hospitals on falta personal i llits. De les escoles i instituts on hi sobre canalla i falta espai i mestres de suport. 

Tampoc dels centres de disminuïts que no cobren, residències d'avis, ajuts a menjadors i gent necessitada.

Això, ara mateix, ja no és important, aquí sols estem a una, la independència!

Eppss... i enteniment, que si com jo, dius, en petit comitè... és que jo estic en contra de posar fronteres i portes al camp... aíííí, ja està, estic en contra de Catalunya!!

No companys, no és això....

Però sí reconec que dins de les meves preocupacions, aquest tema en concret és dels que menys m'importa. Jo respecto, si la majoria ho decidís doncs perfecte. Però que ningú oblidi que en "Mas" ha manat dos anys amb el suport del PP, els dos han estat còmplices de retallades i pèrdua de drets, entre els dos han mat-xacat el sistema sanitari i educatiu públic i ara ens hem de creure aquesta comèdia?.

Tenim un país assetjat per les forces policials, un país on sortir a defensar els teus drets et pot dur a l'hospital, ho se, els d'aquí al costat, però a dia d'avui en formem part i el pp va guanyar ajudat també per vots catalans, un país on dir o fer pot acabar amb tu a la presó. On els militars borden i ni el president del govern, ni el ministre de defensa els fan callar. I Mentre en Rajoy fuma puros per Estats Units, es gasta mil euros en un sopar i viu tant content, aquí, a aquesta Catalunya magnífica que en "mas" ens vol vendre, seguim tenint famílies que no poden pagar els llibres ni donar sopar als seus fills.

Ara, ens volen distreure de tot això venent que la independència és la solució, lo pitjor és que molts s'ho creuen. Soc catalana, socialista i d'esquerres convençuda, ni que els meus em fan emprenyar de valent, jo vull primaries, era una promessa i m'haurè de fotre, però no per això soc menys catalana ni estimo menys la meva terra.

Que ningú sigui tant simple com per pensar que hi estic en contra, senzillament, no m'interessa, em preocupen molt més els temes socials que ni arreclen els d'aquí, ni els d'allà.

Algú em pot dir a quin any estem?. He de començar a fer les maletes per ser "roja"?.

La Mar....

És una de les meves joves, diria la "gran" si no fos que potser em renya.

La Mar va arribar a casa nostra, a la meva família, ja fa uns anys, en un moment complicat, en un moment gens senzill, però s'ha de reconèixer que ho va fer ben decidida, va posar fil a l'agulla i tinc, tenim, un deute molt gran amb ella.

Més d'un deute.... ella m'ha fet àvia, per primera i per segona vegada.

Al principi vaig pensar que seria difícil tenir una jove amb la que sols em porto 16 anys, cada una amb el nostre caràcter i la vida ja decidida, però amb el temps, el tracte i el que hem viscut juntes, crec que ara ja ens entenem d'allò més bé. És decidida i te caràcter, no li puc pas criticar, m'agraden les dones que ho son.

Quan em vaig divorciar, feia poc que ens coneixíem, però va estar al meu, al nostre costat. Ha acceptat de bona gana aquesta mena "d'adopció" que en Carles, i els seus germans, tenen amb en Martí, l'afició dels dos per el Barça, per anar junts al gimnàs...

Prova el que cuino i mai protesta, ben al contrari, li agrada i a mi m'agrada que així sigui.

Crec que al ser mare va comprendre una mica més què representa ser protectora, potser al principi m'hi va trobar, ni que no sempre puguem estar ens els moments delicats, si ens podem confiar.

M'anima molt a sortir, conèixer i gaudir, fem bromes sobre un moreno que sovint veig i ni que li trec els colors al meu fill, amb ella ens ho passem molt bé fent broma al respecte.

Li estic agraïda per coses diverses, però la principal, que em deixi segrestar els meus nets algun dissabte per anar a passeig i sobre tot, que cuidi del meu fill, i que el cuidi bé.... ni que ens renyeixi als dos per les partides que fem al Apalabrados!

Tinc sort, tinc dues bones joves, espero que per molts anys!