Tardor a flor de pell....

No sé què té la tardor per mi, el que si sé, és que m'omple de sensacions i tendresa, d'emoció continguda, de tot a flor de pell, però en positiu.

Potser els seus colors, tan plens i rics com cap altra època de l'any, per mi, és clar.

També en l'àmbit de la lectura, és l'època que llegeixo més poesia, a l'estiu més novel·la informal i distreta, a l'hivern i la primavera, una mica de tot, potser més policíaca.

Però és la tardor la que em convida a mirar, els parcs, les ones, les persones que duen abric sols perquè és novembre, ni que no fa gota de fred, els colors del cel i la terra, la pell receptiva....

Si tingués cotxe, i carnet, és clar, ahir hauríem fugit amb en Martí al Montseny, l'imagino tot de colors torrats, molta terra i llum.

També em descobreixo absent, pensant en mil coses, malgrat que ara he d'estar concentrada sols en feina, per la quantitat, em descobreixo nova quan plego, cosa que mai havia pogut fer, desconnecto i deixo allà les preocupacions, amb alguna conversa informal, alguna trucada que em treu un somriure, o bé alguns records, ara tan presents, de l'absència corporal que aviat farà ja un any, absència física, que emocionalment és ben present.

I tinc la poesia....

(La imatge és de Antonina Coromina)

CAMBRA DE LA TARDOR

Gabriel Ferrater

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

"Me l'estimo molt.

Aquelles veus d'obrers - Què son?"

Paletes:

manca una casa a la mançana.

"Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.