Mala sort o "tocava"??..

Estic amb la grip A, maleïda gràcia em fa.
Ahir al matí ja em sentia fatal, però vaig anar a la feina, a la tarda tenia festa i pensaba descansar... això sí, a 39,6º no descanses gaire, més aviat al.lucines!
En Martí està amb grip des de dimecres, jo pensava que era la "normal", però tres dies de febre son massa i el pediatra ens va confirmar ahir a la tarda, a tots dos, que és la "nova".
Total, teniem un cap de setmana, perquè sempre em poso malalta els caps de setmana?, força ple, un sopar de l'Alzheimer, cinema demà, ja tenim les entrades..., total, 4 dies sense sortir de casa i quan faci 24 hores que no tenim febre, ja podem fer vida normal...
Imagino que després de cuidar el nen tota la setmana era normal que jo caigués, però ufff em fa mal, fins l'alè!
Això sí, res de rebre visites, això ja m'agrada menys....

Aíííí Dèu meu!!!

I mai més ben dit...
Aquests de l'Esglèsia Catòlica, com gaire bé sempre, fent amics.
Diu em Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid i carcamal dels grans, amenaçant els i les diputats i diputades que votin a favor de la llei de l'avortament: "Els catòlics que mantinguin que és legítim llevar la vida, incorreran en herejía i, per tant, l'excomunió".
És collonut com ens comparen a les persones que votariem a favor d'aquesta llei, amb vulgars assasins, però a l'hora, son incapaços de condemnar les moltes aberracions que han fet durant centenars de segles els membres de la "seva" esglèsia. I que encara fan, és clar.
Un altre, tan cafre com aquest, Rouco Varela, compara l'avortament amb l'Holocaust Nazi, és clar... ells en el seu moment tampoc varen defensar els jueus, així que sabien que hi havia un holocaust...
Qui queda, cada cop més, en aquesta esglèsia que ells defensen?, casposa i retrògada?, doncs els radicals, els anti tot, els del Opus, gent que son cada cop més, radicals i menys cristians.
Em volen excomulgar? endavant!! ningú em va preguntar si volia formar part d'aquesta família tan mal representada.
(la imatge del blog: Los Calvitos, com sempre, molt encertada)

Vols dir que cal??...

No se... jo crec que no.
A la vida tot s'ha d'apendre, però algunes coses, és important, les tenim que apendre poc a poc, i amb la pràctica, ve la perfecció.
Aquesta és la meva opinió.
Diu una notícia, més o menys: "La Junta de Extremadura imparte un taller para enseñar a los jovenes a masturbarse".
Sembla ser que forma part d'una campanya que porta per nom: "El Placer està en tus manos", mai més ben dit, és clar...
Jo estic del tot a favor de la educació sexual, no cal dir.ho. Així moltes persones no passarien tanta "gana" per inexperiència de les seves parelles, però d'aqui a ensenyar algú com s'ha de masturbar... noi, jo trobo que lo bonic d'aquesta pràctica és descobrir el teu propi cos, on sí i on no, tocar, refredar, escalfar...
Ja se que també pot ser mútua, la mateixa, però si aprens a tocar primer amb tu... tot millora!
Donar classe d'això... doncs com que no.
No se, és una d'aquelles campanyes que he trobat bastant... absurdes!.

Soc una il.legal?...

Per si de cas.... surto per la porta de casa mig encongida, el porto enrrolat a la mà dreta i vaig amb compte que ningú el vegi.
Faig un trocet caminant rapidet, miro a dreta i esquerra, per veure si algú sospitós està a prop de mi... no veig ningú, és aviat, els "vigilants" encara deuen dormir.
Un cop arribo a Alfons X i ja una mica més segura, el trec del seu amagatall, tinc la mà mig adormida de la pressió. El desenrrotllo, amb discreció, i en el moment que l'acosto a la meva cara veig un paio sortir de darrera un arbre, va ben vestit, de progre informal però tot de marca, deu dur 500€ al damunt...
Primer intento disimular, potser no em mira a mi.... però sí, m'està mirant i treu una carpeta de la seva esquena, llavors veig les temudes sigles.... ja m'han ben enxampat!
S'acosta a mi aprofitant el semàfor en vermell i molt seriós em demana el meu permís. Jo, primer li dic que no parlo castellà, a veure si "cola", ell, com qui res, m'ho tradueix, senyora ja paga llicència per això que la veig fer més d'una vegada cada dia?, això seu ja és un vici!, i m'ho diu tot esberat...
Com és evident em prepara un full de sanció, jo em nego a donar el meu nom ni filiació, que soc molt meva!. Ell somriu, sorneguer, senyora, se on viu i on treballa, ho sabem tot i per cert, se que a la seva feina també ho practica...
Agafo el full que m'allarga, el miro, el seu somriure em resulta molt impertinet, estripo el mateix i l'engego a fer punyetes, molt digne, aixó sí, que jo soc una senyora!.
(Imaginem, un "sujeto" de la Sgae em vol multar per dur mp3. Un impossible?, de moment han començat per els perruquers!)
Però vaja.... jo em quedo amb el meu ipod i li dedico una canço, apa!

La volta del "lloro"...

Ahir el que tenia que ser un dissabte de lo més "tranquilet", va acabar sent esgotador del tot!
Vaig començar a les 8 del matí, el sol entraba per la finestra i em va desvetllar, després del meu "tour" de blogs i el café amb llet ben carregat, la dutxa i treure l'Elmer, que el seu jefe no hi és aquest cap de setmana i és clar... em toca!
Després esmorzar amb la mare, estem agafant aquest costum donat que entre setmana no tinc massa temps, un cop allà i sense esperar.ho s'hi varen afegir el meu nebot Jaume amb la seva dona Noelia i la petita Noa, son una parella encantadora, als cinc minuts arriben el pare d'aquest jove, germà meu i la seva dona Amparo, la meva cunyada, i tot sense ser organitzat!, com és evident varem canviar de taula doncs ja estavem apretats.
Després vaig baixar cap al centre, visita a la modista, després un canvi de pantalos al carrer Barcelona i quan arribo a la Plaça de les Tereses per agafar el bus m'adono que no he comprat el pa, torna cap el carrer Pujol, Can Bastons, i aprofito per visitar la Fira de Tardor darrera l'Ajuntament, amb més botifarres que no pas bolets!
Trobo gent aqui i allà, prenc un altre café, i ja van tres!, amb una parella encantadora que fa temps no veig.
Després segueixo fins a Lepanto i allà trobo en Bernat Anwar, fa un munt de temps que no ens veiem i estem encantats, agafem el mateix bus i no deixem de xerrar emocionats els dos.
Quan arribo a casa altre vegada estendre roba, i penso.... tinc 1 hora i mitja abans no em duguin el nèt!, sort que ahir divendres a la tarda vaig tenir festa i ho tinc tot fet.
Per fí decideixo agafar un llibre i seure mitja hora abans no dini, amb en Dídac aqui és mooolt difícil.
Després arriba en Carles, el del 30! i em deixa el nen, més tard i després que breni anem a trobar les meves "nenes", Elisabet i Jordina, anem a comprar un parell de regals per aquesta setmana, aniversari d'en Daniel i Sant d'en Martí, ramblejem amunt i avall fem les compres i després de deixar el menut amb la seva mare, la meva jove, marxo cap a casa a tota pastilla, a les 8 marxo a Granollers al teatre amb una amiga, i ja estic esgotada.
La meva filla ens porta a Granollers i la seva, la de la meva amiga, ens recull i torna a casa....
La obra, Alícia ja no viu aqui, m'ha encantat, ja ho explicarà ella, imagino, la companyia, com sempre, estupenda.
Total, avui encara estic cansada!, però contenta, molt contenta, ara estic pensant si vaig al Foment a veure els del Col.lectiu Epma, em ve de gust, però no m'he decidit... potser em convé un diumenge tarda de relax.
Total, un dissabte d'aquells..... encantador, en el que no ha faltat, com sempre, la bona música, Manolo García entre d'altres.

I què son 30 anys?...

Si han passat per davant meu a una velocitat increible...
Si s'han filtrat a la meva vida com la sorra de la platja entre els dits de les mans...
I el miro i reconec aquell nadò que tant em va acompanyar, just acabats de fer els 18 anys, allà, als meus braços, tremolosa jo per por d'estar a l'alçada, de ser una bona mare...
Aquell nen entremeliat, juganer i cridaner, petoner i bon menjador,com ara ho és el seu fill, que s'amagava darrere les cortines i reia a ple pulmó perquè jo feia veure que no el trobava...
Deu ser, crec jo, el fill que més sustos m'ha donat, gaire bé segur que sí, però també un munt de satisfaccions, un munt d'abraçades en els meus desamors, m'ha fet de vegades de pare i animador i ara, que encara ens separen aquest 18 anys, a mi, em costa veure l'home que ja és, amb la seva família feta i tant treballador com és. No em costa pas per motius de possesió, més aviat perque per una mare, un fill, per més que medeixi i creixi, sempre serà el seu... nen.
Dimecres li varem fer un sopar sorpresa, i allà el vaig mirar i mirar, intentant que no s'adonés, era al meu costat i efectivament, ja és tot un home.
El meu fill Carles avui fa 30 anys, i encara no entenc com han passat tant depressa.
Aquesta foto de sota és de l'estiu del 81, estava embarassada del segón, en Daniel, tenía 20 anys...

"Señor" es usted un tremedo Gilipollas!

Ho se, se que queden molts cafres per aquest Món, però que a sobre tinguin càrrecs públics, representin la mal denominada, en el seu cas, democràcia, em fa sortir colors fins i tot a mi.
Un ha de ser responsable de les seves paraules, fins i tot quan s'equivoca, assumir és important i estic cansada dels pocavergonyes que mai admenten la seva culpabilitat ni accepten, vaja, per res de res!, haver-se equivocat.
Diu aquest "tipejo":
Un gay es un homosexual con estudios que, haciendo uso de sus conocimentos, consigue prebendas políticas y subvenciones. (l'animal porta per nom Güemes i és gendre del "senyor" Fabra.
No content amb això, segueix:
El dirigente del PP asegura que los votantes del PSOE son “ciudadasnos”, dice que los “socialistos” dejan a las mujeres “asesinar” a sus bebés a cambio de votos, califica a los “pijo-progres” como “gente rica que se disfraza de palestinos pobres”, se ríe de las dificultades de José Blanco para pronunciar la p, relativiza el machismo y ridiculiza a las feministas, e insulta gravemente a los “zejateros”, es decir, los “intelectuales sin estudios universitarios” que apoyan a “Zparo”.
I ha fet una mena de diccionari d'insults cap els que som socialistes. Deu tenir poca feina i segur que ell mateix és considera molt ingeniós, jo el trobo un gilipolles més. A més, com ha de ser una persona responsable algú que fa això?, aquests volen "dignificar" la política? jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Això sí, en poca estona ha canviat d'opinió 4 cops i "donde dije digo, digo Diego".
"Senyor", s'ha de tenir paraula i ser més home, almenys defensi el que ha escrit i no sigui cínic dient que vosté no controla el seu blog, vol dir que ha llogat un "negre" que li escriu?, el "colmo" del cinisme!
La imatge del blog "los Calvitos".

Felicitat...

Una cançó ben "cutre" però que defineix el meu estat actual, felicitat.....
Poca cosa més puc dir, tot va prenent forma i amb la forma, pren calma i perpectiva.
De veritat, avui estic molt feliç. No penso para de donar petons, a "diestro y siniestro".
I això que també tinc certa "por", començar coses noves sempre imposa una mica, però avui és un dia per ser feliç.
Lo primer, convidar els fills, filla, joves i nèt, val la pena celebrar aquesta joia que m'ha envaït...
Algú vol un petó?.

No és cap delicte..

I malgrat tot, quan ens pasa, almenys a mi, ho intentem amagar, disimular, com si ens donés vergonya sentir i estar d'aquesta manera.
Estic tendra, ho reconec, per res en concret i per tot, potser els canvis, tan propers ja, em fan volar el cap a molts anys endarrera, en altres situacions i moments, i encara que no em dòl mirar endarrera, ja fa molt que no, sí recordo situacions i persones que han pasat per la meva vida, moltes d'aquestes persones ja no hi son i les recordo amb un enorme afecte, amb una tendresa infinita, del sentit de l'amistat i la reivindicació d'aqueslls moments, ara, ja, tan llunyans.
Em pasa sovint i pocs cops ho amago, estic tendra, més que un "sobao pasiego" acabat de sortir del forn, tendra però no trista, no confonguem.
Amb ganes d'abraçades i petons, decidint a qui truco i explico, amb qui sopo, a qui petonejo més, és un gust pensar que encara tinc tanta gent per poder fer-ho. Els canvis, quan son a millor, s'han d'explicar, per evitar confusions i males interpretacions i jo, si alguna cosa tinc, és que parlo clar.

Aquestes fotos, m'han arribat des de Montreal, algú que considero una gran persona, i no parlo del tamany, m'ha fet arribar les mateixes i digueu... és bonica o no la tardor?.
Gràcies David, la distància et fa fer escrits més tendrets també.

És la manera?...

Crec que no.
Aquest dilluns varem arribar a la feina i no varem poder entrar, un cop més ens havien tapat els panys amb una mena de silicona i ens havien enmerdat, mai més ben dit, la façana i les portes amb escrits.

De veritat, enmerdar la ciutat és la manera de reivindicar la llibertat d'algú?. La cosa és que no varem poder accedir a l'edifici fins les 9:45 del matí, va servir per conèixer gent que ni sabia que treballaven a l'edifici, entrem en horaris diferents i semblava ben bé, que estesim fent una manifestació.
Un cop oberta la porta, quatre panys que s'han tingut de canviar, apart del dineral em pregunto... han aconsseguit alguna cosa apart de fer entrar tard un munt de gent que només som treballadors i treballadores?, doncs no, n'estic ben segura.
Dijous vaig llegir a El Punt un escrit de Montse Tura, magnífic, i vaig saber qui son i qui és aquesta persona, no crec que li serveixi de res aquest merder, l'escrit de la "Tura", clar i català, com és ella.

El difícil camí de la transició...

De nen a home....
Jo tenia ben oblidades aquestes coses, és clar, la meva filla ja en te 26 i ara, de cop, tenir un altre "púber" a casa, s'em fa estrany, ni que no pas novedós!
No es veuen bé amb cap peça de roba, cap pentinat els sembla prou correcte, ni cap peluquer els hi fa el què els queda "bé", segons ells és clar...

L'habitació és un garbiux increible de roba repartida per tot arreu, sabates rrepartides per tota l'habitació, mai tenen pressa i la seva frase preferida és... ja vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

Llavors comencen els secretets, les trucades d'amigues, en aquest cas el 99% de vegades son amigues.. i amigues que sols mencionar el seu nom provoquen una vermellor increible a les seves galtes.
Comences a veure que diuen alguna "veritat a mitges", però en aquest cas concret ho te molt crú, ja n'he passat 3 de pubertats i m'he les se totes je je.
Entren al bany i no trobes el moment que surtin, tenim el tema granets.... els preocupa més que rés!
I ara, aquesta sí la trobo nova, portar els pantalons "penjim Penjam" i quan li dic.... vols fer el favor de pujar'te els pantalons?, em somriu i s'els posa sota les aixelles mentre em diu... així mama?, llavors esclatem a riure els dos i penso.... d'aqui un temps anyoraré aquests instants, malgrat que de vegades em treuen de "pollaguera"!!

Em queden dos anys....

Ahir vaig llegir la contraportada del ADN mentre pujaba amb l'ascensor de la feina, el vaig trobar un escrit estupendo, després, quan ja vaig plegar, el vaig posar al meu bolso i de camí a casa el vaig tornar a llegir, a mi em queden dos anys per els 50, i penso, i torno a pensar, si tindré la sort de:

"Estar de Vuelta"

Hacía días me rondaba por la cabeza algo que ayer finalmente supe ver.

Iba caminando por la calle y observaba la gran pasarela de la vida por la que desfilaba un grupo heterogéneo de personas. Niños, jóvenes y adultos parecían dirigirse a algún lugar. Como si una voz acabara de gritarles la palabra ACCIÓN, todos cumplían a la perfección el rutinario papel que les había tocado interpretar esa mañana. Todos, salvo una mujer que desentonaba de la escena. Caminaba despacio, mientras los demás casi corrían. Parecía ensimismada en algo que sólo ella veía. Sonreía a pesar de que nada alrededor fuera en absoluto gracioso. Por delante se le cruzó un hombre, y otro, y otro. Dos parejas, y cuatro chicos de patinete que casi la atropellan. Nadie la vio. Entonces caí en la cuenta. Calculé su edad. ¿Cincuenta y cinco? ¿Sesenta?

Hay una edad en la que sin dejar de ir se está de vuelta. Una edad en la que yendo, las ves venir. Una edad en la que dejas de ser visible para muchos y entras en esa invisibilidad en donde ya no tragas sino que saboreas; en la que no jadeas sino que respiras. En la que desde ese nivel, alcanzado a punta de experiencias, puedes otear todo el paisaje en el que ni el negro es tan negro, ni el blanco tan blanco, y en los grises de la vida encuentras el caviar de la convivencia.

Si tienes cincuenta o estás a punto de cumplirlos, bienvenida, bienvenido a la vida: estás de vuelta.

Ángela Becerra

No trobeu que seria estupendo que fos veritat?, ni que em conec i passar, el que és diu passar... a mi em costa molt! De totes maneres admeto que en algunes d'aquestes ratlles ja m'hi reconec :)

Però vaja, esperaré els 50 a veure...

José, con un par!!

És curiós com a mida que seguim l'activitat d'algunes persones, n'opinem de diferent manera.
M'ha agradat la teva actuació, directe i clara, qui la fa, la paga i si tenim "cucs" a casa, s'ha d'exterminar la plaga.
De moment, has estat clar i directe, m'ha encantat. Aquest matí escoltava de lluny la teva entrevista al programa d'en Cuní, algú tenia la tele posada, m'ha agradat una cosa en especial, quan has dit.... el senyor Puig sabrà els càrrecs que tenen en Macià Alavedra i en Prenafeta... més o menys has dit aquestes paraules i has quedat com un senyor i que això t'ho digui jo, és un piropo!, ja em pots ben creure.
També has dit: "No defugim el problema i no amaguem l'ou. En contrast amb d'altres comportaments. Altres haurien de fer el mateix".
M'agrada de manera molt especial la diferent manera d'enfrontar aquest tema per part dels "meus": El PSC demanarà la dimissió dels “càrrecs electes objectes de l’actuació judicial”
i la del "altres" tan semblada a la del PP: CDC desvincula Prenafeta i Alavedra de la cúpula del partit.
José, avui sí, clar i català! Al carrer els corruptes i sense dilació!

Dret d'opinar....

Dissabte de la setmana passada vaig anar a un sopar, diguem, "d'empresa".
Després de fer la tasca que acostumo a tenir encomanada aquest dia, vaig poder parlar, conversar, dialogar, amb un bon grapadet de persones. Va ser un vespre, ho admeto, d'un recull imponent d'informació, alguna de les quals em va deixar, del tot, flipada!.
Tenir gent que t'aprecia i respecte la teva opinió és molt agradable.
Em vaig poder assabentar d'algunes coses que es diuen de mi, evidentment per part de "personajillos" que no es molesten en demanar la "versió" de l'altre. Lo més curiós, persones que et deuen, molt i molta feina que en el seu moment vares fer per ells i ara... ni saluden! Encara que he d'admetre que a mi ja no m'importa si ho fan o no, de tan gran com és el desencant.
Persones amb les que has compartit part important de vida i confiança, ara es permeten malparlar de tu sense motiu, ni cap tipus de res que demostri aquest comportament. I lo més asqueròs, opinen a nivell personal... i ells què cony saben de tot el que estic pasant ara mateix?.
Sempre em pregunto el mateix, com es pot opinar sense demanar les dues versions?, l'opinió de la persona "B" és tant important com la del que va de víctima i llagrimeta, única. això sí.
Lo més indignant és pensar com s'escampa merda que és mentira, com tantes persones que davant teu fan el numeret, d'esquena i de cara al poder, diuen el contrari.
Sempre m'ha agradat escoltar les "dues", o tres, versions de qualsevol història, però és clar, quan una de les parts te "galons", la "tropa" mai és important.
He donat aquesta setmana dos passos molt importants a la meva vida, un laboral, l'altre..... calma, tot arriba i llavors sí, podré parlar amb calma i fer callar tota aquesta colla de malparlats.

De frases...

Que m'ah arribat i agradat...
Poques lletres i no son meves.
Una encapçala el meu perfil, la defenso a capa i espasa i intento pensar en ella cada dia, m'ajuda. L'altre l'he llegit avui al blog de Lourdes Muñóz, m'ha encantat, llegim i pensem...

"Mai no serè prou vella ni prou cobarda, per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides" (Mª Aurelia Capmany).

"Compañeras: tenemos poco poder político. Pero por suerte tenemos la razón y la palabra. Y toda la legitimidad que nos viene de ser seres humanos femeninos que pertenecemos a una organización centenaria que lucha por la libertad, la justícia y la igualdad de los seres humanos, mujeres y hombres".
(Dolors Renau, psicóloga, política feminista i socialista catalana).

Algú m'ho pot explicar?..

Fa uns dies em va trucar una amiga i em va explicar que la seva família estava recollint signatures per demanar l'indult per el seu fill, fa sis anys, jo no ho sabia, va tenir una "mala sortida" i va acabar a comisaria amb dos col.legues, sembla que havien robat a una persona i malgrat que el mateix afectat va declarar que aquest noi no havia participat del robatori, per comprar drogues, el jutge, ara, sis anys després, amb aquesta única falta, el vol portar a pressó.
El noi mai més ha tingut cap problema, em consta que és un bon fill, no justifico pas l'acció ok?, dic que ara, el volen tancar a la pressó, ja te dia d'ingrés i tot. Ara, que està casat, és pare d'una criatura i treballa.
Aquesta explicació i la pregunta al títol del escrit és.... el "senyor" de "l'alta societat barcelonina", Millet, pot campar, lliure, sense pasaport, cert, apa que li costarà gaire marxar amb un de fals!, deia, aquest "senyor" que fins i tot els casaments de les filles varen ser a càrrec de l'entitat que presidia, que ha "donat" molts diners, de moment sense justificació seriosa, segueix a casa, feliçment, al seu sofà, amb les seves obres d'art, les minyones, el llit calent i net, i amb un etern somriure als llavis.... ves a saber els motius i el què amaga aquest somriure!.
Justícia?... i una merda!
(Vinyeta de Ferreres sobre el 'cas Millet' publicada avui a El Periódico)

Avui no em venia gens de gust...

Però ho he fet...
Aquest matí, com cada dia, quan pujo les persianes del menjador, després del primer café, son més o menys les 7 i algo, avui les he pujat abans, era tanta la foscor que he dubtat fins i tot de l'hora...
Amb la tassa a les mans, una miqueta enconjida doncs tenia una mica de fret, he mirat aquest paisatge que tant enamorada em te, el mar de fons, fosc, gaire bé negre, reflexe d'un cel tant negre i ennuvolat que m'ha produit un calfret, però de gust....
Llavors encara no plovia, el meu fill, m'ha abraçat per darrera, ja és tant alt com jo, i m'ha dit... mama, avui fa un dia dels "teus".
Ben cert, adoro aquest temps, potser el vent no m'agrada tant, però els núvols passant ràpid davant els meus ulls, les onades petant fort al port, una mandra increible m'ha envait i m'he assegut cinc minuts a conteplar el paisatge, ho reconec, avui no hauria anat a treballar, m'hauria quedat allà asseguda, amb un llibre a les mans, una lleugera manta a les cames i només escoltant la pluja.
Si ho hagués pogut fer, hauria gaudit com es pot gaudir degustant qualsevol "delicatessen" del millor restaurant del Món.
Després, ja a la feina i amb la finestra a la meva esquena, he escoltat la pluja, forta i contundent, diria que una mica enfadada, m'hi he sentit, del tot, identificada.

Què et provoca?

La tardor... tendressa.
La imbecilitat humana... fàstic.
Els fills... un enorme amor i companyia.
La feina... estrés!
Les amistats.... suport, paciència i comprensió.
El sexe, (bò, és clar), relax...
Les carícies.... emocions.
Algunes mirades.... indiferència.
Alguns somriures... complicitat.
Les presències inoportunes i fora de lloc.... indiferència total.
La vida... ara mateix... grans perspectives.
l'Amor.... il.lusió.
Alguna pesigadeta d'amagat... gustet.
Una visita inesperada.... sorpresa!
Una mica de xocolata, prohibida... quin gust!
Una tarda amb el nèt.... esgotament ple de felicitat.
Una estona de lectura... escapar a la ficció.
Unes mans agafades, a la llum de la lluna... romanticisme.
Les "senyores" de la mani d'ahir.... incomprensió.
Una forta abraçada.... suport.
Un sopar en bona companyia.... obrir els ulls.
Aquesta imatge aqui dalt.... satisfacció, enorme.
La imatge d'abaix.... família.
I tantes coses em provoquen.....

Un Món de cotradiccions...

Ells en diuen "Marxa per la vida", i jo em pregunto, si no estic d'acord és que estic a favor de la mort?.
No serà que estic a favor d'una vida dessitjada i amb certa qualitat?, lliure d'imposicions, que algú t'obligui a tenir un fill amb 16 anys no pot portar res de bó, i el dret a decidir NO, és tan important com el de dir SÍ a una maternitat lliure i responsable.
Fa uns dies, la Secretaría de la Dona del PSC de Mataró, va fer un manifest, correcte, clar i crec que amb molta cura de no ser ofensiu per ningú, la votació va ser per majoria absoluta i ens hem tingut que escoltar alguna bejenada, per part d'homes, que consti, que estàn en contra de la llei amb molt curiossos "arguments".... com és evident nosaltres defensem el dret de la dona a decidir, en primer terme, després ho podem "consultar o bé informar", però la decissió, sense cap dunte, pertany a la dona.
Si l'hagués escrit jo, el manifest, de ben segur hauria estat més contundent, però estic contenta amb el que varem aprovar.
Per cert, la mani, estarà encapçalada per un "mite eròtic" meu.... quin fàstic!
Per un altre cantó, avui és el dia Internacional per l'erradicació de la pobresa, diu la notícia: Un nen mor de fam cada 6 segons...
I jo em pregunto, com van els "objectius del Mil.leni?... gaire bé ni en parlen!
Això sí és per fer una manifestació. Indignant, com diu Melendi:

A mi me preocupan más los niños que mueren de hambre
pero si me apuras me dan más pena sus madres
perdonen sus gobernantes es tan mi ignorancia
no entiendo que en pleno año dos mil
A mil kilometros de aquí
se estan muriendo de hambre....

Hi ha llum al final del túnel?

En 24 hores he rebut dues sorpreses, respecte a dues persones. Les dues, agradables.
La primera sorpresa va venir dimarts, de la mà de l'autor d'aquesta foto que avui poso, encara no diré el seu nom, tot és massa recent, quan arribi el dia diré qui ha fet la foto i me l'ha regalada, coneix com m'agrada el mar i la sortida del Sol. Quina enveja pendre cada dia el primer café amb aquesta "estampa"... (queda misteriós, ho se, però de vegades fins que no és "al sac i ben lligat" val més no dir res.
La segona sorpresa va ser ahir al vespre quan vaig parlar una llarga estona amb algú que m'havien criticat molt, i jo vaig creure que era cert, i vaig descobrir un senyor seriós , professional ,disposat i capacitat. (tampoc queda massa clar, però val la pena guardar el "misteri").
Potser sí, al final d'aquest llarc túnel, puc trobar la Pau d'esperit que em manca.
I recobrar la meva vida.