Escrit amb el cor, per una gran ocasió...

Jordina i Elisabet,

Quan em vareu demanar que avui, aquí, en el vostre casament, tant esperat… llegis alguna cosa,vaig saber al moment què us volia dir. Cert, ho llegeixo per tothom present, però és per vosaltres dues, de manera molt especial.

Moltes vegades penso en els vostres inicis, ja fa gairebé 13 anys… tan joves, amb tanta il·lusió, disposades a menjar-vos el món i a qualsevol que posés en dubte aquest amor.

En tot aquest temps, us he vist créixer, no sols en edat, us he vist madurar, fer créixer el vostre amor i la vostra relació, anar teixint aquests camins que la vida i la vostra constància, sempre molt ferma, us ha dut ara a tenir aquest preciós nen, en Biel.

Heu estat sempre al meu costat, en els bons moments i molt especialment, en els dolents, que també n’hem tingut. Sou bones amigues de les vostres amistats, pendents, amatents i disposades a donar una mà.

Elisabet, ets una bona germana, has estat una germana gran magnífica per en Martí, gairebé una mare i la Jordina, ha compartit i respectat, sempre, aquesta devoció pel el teu germà petit. Sols per això ja mereix tot el meu afecte. Ets, i has estat, la millor filla que podia tenir.

Sou generoses, amables, compartiu tot el que teniu, i per això, avui, 15 de maig, esteu envoltades d’un munt de gent que us estimem, que volem viure amb vosaltres aquest dolç moment, i els que vindran!, que esperem siguin molts.

Jordina, gràcies per la paciència, amb aquesta sogra de la qual, el més greu que has dit, ha estat… aíiii la mama!!

Us estimo, a les dues.

(Ahir vam viure un gran, molt gran dia, la meva filla Elisabet i la meva jove Jordina es van casar, després de molts anys de conviure i de gaudir d'un amor, del tot, evejable. Vaig conéixer el meu nou gendre, vaig disfrutar com feia temps no ho feia, vaig ser feliç, molt....

I van dir SÍ!

Aquí amb els meus quatre fills :)

Aquest és l'escrit que, plena d'emocions, els hi vaig fer i llegir. Avui em sento, del tot, afortunada. Avui, encara, estic plena d'emocions i sentiments, després de mesos vaig tornar a tenir tota la meva família junta).

Joana elegant :)

                                                           La mama i la filla....

La Xènia i la iaia...

En Carles i la Mar, super guapos!

En Daniel i l'Albert.... amor internacional... 

Un fart de córrer....

És de nit, sóc a Calella, vaig a un sopar d'inici de campanya. Cosa estranya, mai participo d'aquests esdeveniments, fa anys.

Tot és fosc i jo vaig depresa. Saludo en Josep i en Joan, faig petons i ni se com sóc a Palafolls, també per sopar... petons a la Loli i en Josep, abraçades, gir i veig en Pere de Sant Cebrià... ara ja sóc conscient que alguna cosa no va bé.

Quants cops penso sopar?.

Torno a ser al cotxe i veig el cartell de Sant Vicenç de Montalt, saludo en Javier i en Carlos i m'excuso per no poder sopar, no tinc gana. No és pas estrany...

A Canet és un vist i no vist, més petons a la Sílvia i a en Gerard.

Faig dos petons a en Joan, a Caldes, li dono les gràcies de la rosa de Sant Jordi, ell, sempre un encant...

De cop i volta sóc a Dosrius, més petons a en Josep i la Sílvia, més carretera i estic asseguda a una taula amb la Montse, en Vador i la Susana d'Argentona, ara sí que menjo, no se com m'entra...

Tanco els ulls, quina nit més boja.... i ara sóc a taula amb en Peter de Cabrils i en Daniel de Cabrera, bé, almenys un sopar conjunt!, aquí no menjo, bec vi... estrany, molt estrany....

Ara penjo cartells a Vilassar de Dalt, jo? Amb lo baixeta que sóc?, cartells?.... vaig amb Mª Àngels i Joan, clar, ell és molt alt! També ve la Olga de Premià de Mar...

A Premià de Dalt, en un plís plás estic fent una copeta amb en Jaume i en Paco... si jo no bec!

Estic esgotada, quina nit, quin fart de conduir, de menjar i de beure....

Per rematar veig el mar... bé, potser ara pugui seure tranquil·la... un somriure ampli em mira, és la Glòria d'Alella i està asseguda amb l'Emu del Masnou, allà, mirant el mar, al port de El Masnou.

Sec amb ells i els hi dic... quin fart de conduir i beure per tot el Maresme! I pensar que no tinc carnet!!

Inici de campanya?, estrès i nits sense dormir, i el poc que dormo, somio barbaritats com aquesta! 

M'agradaria saber el perquè d'aquestes poblacions, ni que ho sospito :) Ja queda menys!!

La primavera ha tornat al meu balconet.

(Sort que aquest cap de setmana tinc un "kit-kat" doncs arriba el meu fill per el casament de la meva filla el dia 15, ajuntar els fills, filla, joves i néts és, ara mateix, la única cosa que em fa del tot, feliç)

Ganes de vida....

De vegades patim tal saturació, de feina, de disposar de poc temps, de compartir, fins i tot, de poder menjar bé i amb calma, que ens llevem amb pressió al pit i estem així tot el dia.

Porto prous anys a aquesta feina per saber que fins al 24 de maig això serà així, no puc fer res més que tirar, i tirar, i tirar...

I la gent que m'envolta ja ho sap, i em deixa fer, no sóc de les que deixen la feina a l'empresa i obliden, de sempre, la porto a sobre.

Responsabilitat?, no ho se, més aviat patiment de no fallar i davant aquest volum de feina, segur que fallo amb alguna cosa, segur!

Tinc ganes de vida, de fer d'àvia, de caminar, com vaig fer divendres passat, de Montgat a Mataró vora el mar, mai havia caminat més de 17 quilòmetres, vaig gaudir, ventilar, veure el mar. Quina sort poder gaudir d'aquest Maresme...

Hem tingut temps, amb en Martí, de celebrar que tenim un nou Torres a la família. Amb el menú que ell va escollir.

Tinc ganes de néts, de dies tendres com ho va ser el de la mona..... 

Ganes d'abraçades, moltes i ben fortes....

De pensar en el casament de la meva filla el 15 de maig...
De passar un cap de setmana a Sant Cugat amb el fill gran i la seva família, que estic anyorada...

De sortir a sopar amb les amigues....

Tinc, a la fi, ganes de vida, de calma, de llegir,i sobretot, ganes de silenci.

Lo més important és que encara, tinc ganes de vida....

Saber escoltar....

Saber interpretar gestos, mirades, silencis....

No tothom en sap, cal certa edat, certa templaça, certa predisposició i ganes, sobre tot, ganes.

Em dic Joana, tinc 53 anys, estic feliçment divorciada fa 8 anys, sóc àvia, sóc mare, sóc dona, ara, ja se escoltar, després de molts entrebancs, també se mirar, i quan miro, veig endins, no el que jo vull veure, veig i sento els que tinc al voltant, i si no ho veig com ells, no dic que menteixen, senzillament penso que potser no ho veig tot, no ho se tot...

Aquest procés, algunes persones no el viuen, no poden sentir la pell, el tacte, l'ambient, la sensibilitat, no saben interpretar els silencis i les males cares, veure tot de color rosa deu tenir una part bona, segur, però els grissos, formen part de les nostres vides i no hem de castigar qui els veu, hem d'intentar que ampliín mires, que copsin colors, sentiments...

Però com és normal, et canses d'explicar, de fer entendre, que que carreguin amb tu les seves mancances i deixes de mirar, i escoltar, ja no interessa què diuen ni qui ho diu, tu ja estàs absent.

No has de castigar qui et vol ensenyar altres coses, altres punts de vista, has d'intentar compendre, però és evident, que de vegades ni es vol ni es pot.

Ara estic, del tot, concentrada, em cal calma, massa estrés m'afecta, ja ni tinc ganes ni crec, per tant he de complir el que és deure obligat per sobre viure, per seguir el camí.

Ja no em prenc les coses com abans, ara, el que cerco, és la calma.

Cap de setmana de pluja, de sentiments a flor de pell, d'emocions, dilluns serà un altre dia, i seguiré, i viuré, i ja no serà important, sols esperar que arribi juny i torni la vida normal.

Una cosa si diré, mai menteixo, d'aqui part dels problemes que he tingut.

Però ja no poso la cara per ningú, tinc una vida prou plena.

I tan aviat pugui... fugiré a Ribes de Freser, les aigües impetuosses expressen i alliberen vida.

Sovint cal posar distància.

Visceral.....

Aquesta ha estat una setmana complicada, certament, una setmana d'aquelles que decideixes callar doncs t'hi va la feina. M'he expressat al Facebok, espai bastant restringit i poc més.

Qui em coneix, que sou bastants, sabeu que em desfoga escriure, expressar, fer constar el que sento i aquesta setmana he callat, però lo just.

Considero que quan no estic al meu lloc de treball puc dir el que cregui convenient, només faltaria!

He tingut alguns "morritus", alguna mala cara i incomprensió, però és clar, davant el que presenten com una "santa", jo he de dir el que penso, l'he patit en carn pròpia, no m'ho han explicat, ho he viscut. Em diuen que ho entenen, però se que no.

Les persones podem viure de maneres molt diferents la mateixa situació. Fins aquí és normal, però qui no ha viscut les mentires davant de la justícia, fredament, negant el evident, malbaraten la realitat, explicant coses que no són certes, jugant amb el pa i les necessitats primeres del teu fill, aquesta persona... ni aigua!.

Mentires negant el que mitja ciutat sabia, i que va ser inaugurat quan va sortir la sentència, mentires respecte a com vaig aconseguir la meva feina, mentires respecte al que necessita un jove per viure, fins al punt de presentar un escrit al·legant que li cal 1 pot de desodorant al mes... segueixo?, algú així no pot, de cap manera, de cap! Merèixer el meu respecte, tan sols la meva freda ignorància.

A misses dites poc puc dir, em vaig mantenir fora fins a l'hora de votar, la meva visceralitat potser no hauria pogut callar...

Sí, sóc visceral, i molt!, quan em toca defensar els meus fills, la meva família. 

L'han pujat als altars, sols es va faltar dir que era la "divinitat" personificada.

Bé, que la pateixin, sols els desitjo que pateixin per la seva prepotència, mala llet, mal caràcter, mentires.... la meitat del que ens ha fet patir a la meva família. Per lo "bajini" la gent em diu que estàn d'acord amb mi, però aquí tothom calladet.

Un cop més penso emigrar, el Maresme és ample, ple de bona gent, de bones persones, jo no puc estar a un lloc on prengui decissions polítiques segons qui.

M'hi nego.

Visceral? NO, Mare.... tan sols. A la teva salut xata!

(Hòstia, m'he quedat nova! )

Adoctrinar....

 

No se què té en Wert, torero!!!, que és llegir alguna notícia del seu ministeri i aconseguir que tingui mala llet de bon matí.

Avui, dono gràcies, al temps i la meva edat, que en Martí acaba aquest any el batxillerat i no hauré d'actuar ja. Em veia sent de les primeres persones a ser atacades per les noves armes tasser dels mossos per anar a l'institut i muntar un "pollastre".

Ara, que som al segle XXI, sí pp sí... al XXI !!!! Obligaran la canalla a estudiar religió. OBLIGATS!!

I dic jo, no estem en un país aconfessional? JA!!, no us ho creieu pas això, som a un país on els ministres com en Wert, torero!!!, creuen que no sabem educar els nostres fills i filles, pobrets, no els evangelizem i és clar, algú ha de vetllar per ells no?

En Martí va ser batejat, per mantenir la pau marital, ho dic alt i clar, total, va servir per a una merda, ja em perdonareu. Ara, ell, no em perdona que ho fes, quan els seus germans no els vaig batejar. Li he explicat els motius, els entén, però creu que vaig ser poc contundent. És clar que davant l'amenaça que ho fessin d'amagat meu..... vaig cedir.

Ara ha decidit, te 18 anys i pot, apostatar. Li he dit que és una beneiteria, que no li doni més voltes, però el deixaré que faci, només faltaria!.

Total,tenim ministres com en Wert, torero!!!, que pensen que som nens petits, que no sabrem educar l'esperit o bé creences, però senyor Wert, torero!!!, gent com jo volem que els nostres fills i filles decideixin, quan tinguin edat, què volen creure i en qui!

Vostè, primer, els va voler españolitzar, ara, adoctrinar. No pas els meus!!

Els meus fills no han anat a escola per aprendre a pregar, resar, creure.... i han anat per tenir un futur, uns estudis, una educació, aquesta que vostè, "senyor" Wert, torero!!, ha posat al límit, aquests estudis elitistes que ja sols els podran permetre famílies amb diners, com vostè, no "senyor" Wert?, TORERO!!

(p.d. Com podeu entendre lo de torero és per lo xulo que és)

18.... ja?

 

He pensat dies què et podia escriure, dir, que no hagi fet ja.

Parlem sovint, discrepem, cert, la pubertat no és senzilla i jo sóc poc pacient... però en el important, en el nostre dia a dia, coincidim i ens agrada estar junts, compartir, ni que cada cop menys, com és normal.

Et podria dir que ja ets adult, però fa temps que et comportes com a tal, que prens decisons, que tens actituds de persona adulta.

He dit, també sovint, que ets el meu company de pis, de viatges, de camí, del dia a dia que de vegades no és senzill, però hi ets quan és important, quan cal, quan em fas falta. Sóc afortunada amb els fills, sempre hi sou. 

Sent massa petit, jove, t'ha tocat viure situacions difícils, ens ha tocat, no t'he pogut lliurar de tot, però has tirat endavant i has oblidat, madur com pocs. Has consolat i donat ànims, ho fas molt bé.

Martí, avui fas 18 anys, ja.... i jo segueixo perduda cercant l'infant aquell que sempre anava de la mà, pillin, simpàtic i alegre.

Ja se sap, per les mares, sempre sou els nostres nens.

Gaudeix, de la majoria d'edat, posa seny, que fer 18 no és fer el que vols, és aprendre a decidir. I sovint, no és senzill.

Raona, escolta i pensa dos cops les coses, jo seré aquí, com sempre, per quan vulguis i calgui. Seguiré lluitant perquè no et falti de res, però això, tu ja ho saps.

Ara, compartim altres coses, música, películes, secrets d'amor... fins i tot, hem coincidit anant de festa! Al concert de La Pegatina, quina gran nit al Clap!

T'estimo, petit meu, ni que ja em passes dos pams...

Doulas .......

Aquests dies hi ha cert rebombori amb aquest nom, segons elles, són dones que s'ofereixen a assessorar i acompanyar les gestants pels dubtes durant l'embaràs. Més o menys...

Què està passant en aquesta societat?

Quan jo vaig ser mare, els primers dubtes, els vaig consultar amb el metge, com és i ha de ser. No oblidem que tenia 17 anys quan em vaig embarassar per primer cop, no, no de "penalti", de gust!.

Després, els dubtes aquests que ens fan sentir una mica ximpleta al principi, o bé els parlava amb la meva mare, o amb la meva primera sogra. Elles, no eren tan "modernes" com jo, però havien parit en temps molt més difícils, i sabien, per experiència, com havia d'anar la cosa.

Una altra, era que després, jo feia, o no....

També tenia les amigues, més grans que jo, però és clar, de la colla, vaig ser la segona en ser mare!.

Què passa que ara han de pagar per assessoria emocional?, d'embaràs?, i el metge?, i la comadrona?, no són prou acompanyament?

S'han perdut els valors i les formes fins al punt que consultem fora de la família coses tan ximples com el mareig, la molta, o poca gana, agafar la canalla així o aixà?

No se, de veres, si són unes aprofitades o és que tenim unes noies joves, ni que la majoria ja tenen més de 30!, que no són valentes o capaces de tirar endavant amb la parella i família una cosa tan maca i personal com l'embaràs.

Quan he estat àvia, malgrat que han parit les meves joves, elles m'han consultat, comentat, preguntat, i sempre els he dit el mateix, cada embaràs és diferent, gaudeix del mateix, és un estat... únic!

Ja em perdonareu.... crec que és tan sols un negoci per gent feble, principalment.

Consulteu i confieu en les famílies, les mares, àvies, tietes, apart de consell, et donen afecte.

(A la foto la Petra i la Ramona amb el meu fill gran Carles, dues àvies que ja no hi són)

A dues mans....

 

Temps i temps que em pregunto com ho puc fer per gaudir dels dos a la vegada....

Ja tinc fama d'estranya i lliberal, però em neguitejo i em doneu plaer al mateix nivell, no entenc que no pugui fer un trio amb vosaltres.

Una tan blanca, fresca, lleugera i potent. Dispares el teu influx sobre cada raconet de la meva pell, cada dia, sempre que vull i em ve de gust, però reconec que quan més et gaudeixo és de bon matí, quan la meva pell encara està calenta del llit i amb les marques del llençol...

L'altre, negre, potent, concentra el seu poder a la meva boca, i d'allà, escampa el seu sabor, potent i fort, per cada porus del meu cos...

Mai he tingut manies amb els colors, cada un té lo seu i lo important és gaudir, força!. També és coneguda la meva debilitat pel negre....

Aquests dubtes que tinc, com gaudir a l'hora d'aquest desig visible i potent al meu cos, a la meva vida, a la meva pell i als meus llavis... sovint, em posen ben nerviosa.

Tanco els ulls i us puc sentir, els dos, a l'hora, i ja m'excito, em poso nerviosa i sigui on sigui, espero impacient el matí per repetir, un cop, dos, tres... els que faci falta i el cos aguanti.

Dutxa o café?, què faig primer?, Blanc o negre?.

Crec que de moment, seguiré começant per el negre!

Furor municipal....

O és furor electoral?

Estem a 4 mesos d'unes eleccions municipals i això, ara mateix, a Mataró és ben evident.

El "govern" municipal de Mataró porta gairebé tres anys en "modo pausa", és a dir, parat.

Carrers sense arreglar, sots increïbles a les voreres, contenidors plens a vessar, i molt bruts, plens municipals sense gaire bé punts a l'ordre del dia...

I han tirat fins aqui tan cofois!! El més venut, i que la majoria de mataronins i mataronines no saben ni els interessa, ha estat la campanya Mataró ciutat de Valors, ningú sap quan ha costat aquest pacte amb una revista privada a la ciutat. És un secret molt ben guardat! A més, privilegiats. 

Doncs bé, des de fa un parell de setmanes aquest "govern" està a tope! Invertint en tot el que no han fet en 4 anys, asfaltant, podant arbres, comprant contenidors i camions de neteja...

Campanya? Diran que no però us ben asseguro que n'estic ben segura. 

Furor "campañil"!!

Caps de setmana per donar...

Abraçades, petons, sensibilitat, calidesa, tendresa, força...

Alguns caps de setmana no són com pensàvem, havíem fet plans per tal que fossin d'una manera i la vida, punyetera, de vegades, ho capgira tot.

I mires de ser present, sense interferir, sols que sàpiguen que hi ets, pel que calgui, tant com calgui.

Passen a segon, o tercer lloc, les previsions i oblides tot el previst per passar a fer de sogre, d'amiga, de mare, d'àvia...

I el dissabte esdevé un instants. El diumenge un mar d'emocions contingudes, i llavors, després del funeral, cuidar els néts i intentar que no palpin la tristesa de manera tant present, després de jugar al parc i riure, ni que sigui amb poques ganes, quedes sola.

I és llavors que vols ventilar emocions, veure la gent que m'estimo tant trista, m'afecta molt.

He cuinat, com cada cap de setmana, pollastre "alimonao" de Robin Food, galtes de porc amb vi negre, vi dolç i farigola, butifarra de foie al forn amb patetes, puré...

I llavors, ja relaxada, he donat un petit volt.

El lloc és ple d'emocions, les vistes són boniques, jo volia, tan sols, ventilar una estona. Tant és si aquest volt, ha acabat al cementiri.

Com sempre, la canalla, són els que ens lleven l'ànim. 

I cal seguir la vida, per ells, per nosaltres... Els hi queda una àvia, jo. I aquí estaré sempre que vulguin.

Incongruents i insensats!

 

Ni més ni menys.

Aquests dos que governen Catalunya, bé, que cobren per fer-ho que governar, governen poc!. Han decidit convocar eleccions al setembre. Ja els imagino, jugant amb les dates per tal que l'inici electoral sigui el dia de la Diada!. No és pot ser més maquiavèl·lic.

Tres eleccions en un any, ahir vaig fer broma al meu Twitter, @JoanatTorres  sobre la foto que faré als fills per tal que aquest any recordin la cara de la seva mare, no crec que em vegin gaire...

Sabeu quin cost té això pel nostre país?, per quin motiu no les fa el mateix dia de les municipals?, a nooooo, imagino que la que ara mana, Forcadell?, no li deu agradar. Aquí tenim una nova "messies".

Parlem de la misèria que ens envaeix?, dels nens i nenes que passen gana?, de què si no fos per les entitats socials, això seria més que dramàtic?. No, aquí estem per altres coses, perdre el temps amb veure qui surt més a tv3, la "seva", que meva NO té res. Parlem d'un debat identitari?, ja em podeu dir mala catalana, però per mi ara mateix això no és gens important.

Bé, com deia, són indignes de representar Catalunya.

En Mas, ja sabeu què opino, és el "Messies", i en Junqueras?, aquest que cobra de "cap de l'oposició" però és qui mana al Govern?, aquest és més indigne encara del càrrec que ocupa, i que NO li pertoca.

No pots jugar a la puta i la ramoneta, fer veure que no hi ets però ser-hi. Indigne, un cop més!.

Estem amb els hospitals col·lapsats, urgències sembla el tercer món, per més bona voluntat que els metges hi posin ha s de preveure 5 hores per sortir amb un resultat de la teva malaltia.

Les escoles?, en Martí ha estat dues setmanes sense mestre en una de les seves assignatures donat que fins que un/a mestre no falta dues setmanes, no pots demanar substitut. Digues que sí home!!

Segueixo?, va... una mica pel que mana a Mataró. El PITJOR alcalde que ha tingut mai la meva ciutat, des de la democràcia, és clar. Ara, que porta tres anys manant i no ha fet res de res!, ha començat a asfaltar carrers com un boig, sense ordre ni concert. Mig Rocafonda tallat, el bus girant a un lloc impossible, la ciutat bruta com mai!, brutíssima!!!, les voreres amb uns forats esfereïdors....

En fí, tot plegat una merda. Joan Mora sort que plegues, la majoria de ciutadans i ciutadanes de Mataró ni saben quina cara tens. Poc "barri" i ciutat has fet...

No us preocupeu, aquí no passa res, sols hem d'esperar aquest dia i mentre anar veient com tiren els nostres diners, i paciència, en coses absurdes i mancats de sentit.

Ara lo fàcil és dir que sóc una mala catalana. No és això companys, no és això... 

 

 

 

Tinc un amic...

Que m'estimo molt.

Un amic que sempre hi és, malgrat la distància.

Un amic que veig poc, cada dos, tres mesos, més o menys, ens escapem a Barcelona, passegem pel Gòtic, mirem botigues antigues, compro espelmes mentre ell somriu...

Ell té un somriure planer, franc, amable i de vegades, té un somriure "picarón", sempre en porta alguna de cap.

Tinc un amic que un dia em va dur una rosa, fa un munt d'anys, vermella, enmig d'un grapat de gent, llavors, i ara, encara, em treu els colors sempre que vol.

Tinc un amic amb el qual, quan ens trobem, ens fem una forta abraçada, ens fem un "piquet" i ens mirem als ulls, enmig d'on siguem, ens emociona veure'ns, sempre.

Tinc un amic que de vegades ve fins a Mataró, i això que viu a 131 quilomètres, tan sols per fer un cafè amb mi, per somriure, posar-nos al dia de les nostres famílies...

El meu amic, ell és així, va venir quan em varen operar, malgrat que jo no volia rebre visites, no sabia quin seria el meu estat, a ell, li va ser ben igual, va venir i em va fer molta il·lusió que ho fes.

Tinc un amic, que ara que jo tinc més temps, ell en te menys, però tant ens és això.

Tinc un amic a qui puc abraçar i deixar que m'abraçi, fort, petonejar, donar la mà mentre voltem i ell, intel·ligent com és, sap que no busco altra cosa...

El meu amic és espavilat, manetes, generós, divertit, artista, cuinetes, elegant i jo... el vull tenir per sempre.

Ell és un molt bon amic.

Sap qui és, no em calen noms, sóc molt afortunada....

(la foto pertany a un regal seu i si em dona permís, no li he preguntat, poso una #selfie, que també ens en fem! )

Intolerants, intransigents, feixistes!

Per mi, són tots i totes els que no accepten qui pensa diferent, qui actua diferent i qui estima diferent.

No pot ser que per pensar diferent, et posin el dit a l'ull, et destrossin la seu, malmetin una propietat tan sols per pertànyer a qui ho veu, o bé viu, diferent.

Actuar així té un nom, ser feixista o bé nazi, així de clar.

Sóc contundent? SÍ!

Ha estat una setmana curta però dura, que et truquin i avisin del que ha passat, arribar allà i no poder accedir al teu lloc de treball senzillament perquè un eixelebrats feixistes no els agrada el que defenses, és dur.

Els costos econòmics són elevats però per mi, que no els he d'assumir, el pitjor és la inseguretat que això genera, perquè com saps que un dia no faran el mateix mentre sóc sola a dins treballant?, complint, tan sols, el meu deure.

Ja vaig patir una invasió imagino que dels mateixos elements, aquests que van de defensors de no se què!, però que el que practiquen és, tan sols, pur gamberrisme!.

I què en treuen d'això?, fanfar davant els amiguets?, es sentes més realitzats?, quina vergonya.

Jo no donaré noms, tots i totes sabem qui ho fa, sabem que la denúncia servirà de poc o res, per tant, almenys, m'esbafo!

I ahir a la nit els hi va tocar als companys de Premià de Mar i a CiU, també del mateix poble.

Feixisme en estat pur! Actuant amb nocturnitat, vàndals i prou.

Quan jo era jove em deien "roja", i si, ho era, però no em sentia pas insultada! Ara, els "moderns" em diuen "casta", i una merda!

Insisteixo, no defensen res de res, són intolerants, feixistes i nazis! Aquests han de "salvar" el país? anem bé!

Primer Nadal sense tu...

Aquest ha estat un Nadal estrany, diferent, senzill i una mica fred, per res en especial, sols que ha estat el primer Nadal sense la nostra mare.

Fa poc més de tres mesos que no hi és i ha costat tot, lligar el dinar, ser-hi gaire bé tots i totes, fins i tot per primera vegada hem canviat el dia, no s'ha fet el dia de Sant Esteve sinó el diumenge 28.

La nostra mare era una dona que marcava, no sols pel seu caràcter, també per la contundència de les seves opinions, no gaire discretes...

Tots l'hem enyorat, com sempre, en parlem poc, és com si no fóssim capaços de mostrar aquests sentiments.

Sí que en vàrem parlar al sopar de cap d'any a casa de la meva cunyada. Ella, la meva mare, des de sempre, que jo recordi, ha passat la nit de fi d'any amb nosaltres. Per tant hi vàrem pensar, en vàrem parlar i fins i tot, comentàvem alguna anècdota seva.... T'anyorem mama.

Per mi han estat unes festes amb alguns canvis, per primer cop el dinar de Nadal no el vaig fer a casa meva, sent l'aniversari d'en Biel ho vàrem fer  casa de les seves mares. Ni que sí vaig cuinar jo.

Vaig fer entrants molt variats i elaborats, potser el que més unes croquetes de Martín Berasategui que varen ser molt bones, espectaculars, ni que vaig estar tres dies per la seva elaboració!.

No va faltar l'escudella i carn d'olla i la multitud de croquetes posteriors amb les restes.

La resta de dies, o bé he anat convidada o tan sols he elaborats una part del menjar.

Potser el que més puc destacar d'aquest nadal, sense desmerèixer cap instant, ha estat la sorpresa que vaig rebre, vàrem rebre tots i totes, poc abans de marxar a sopar a Castelldefels, en Daniel, el meu fill "australià" va aparèixer sense que ho hagués avisat. Està de vacances a Dubai i va venir 48 hores!, espectacular, vaig cridar i plorar com una bleda, però és clar.... ja fa un any que no el podia abraçar!.

Això va fer que el día d'any nou juntés, després de gaire bé un any i mig, tots els fills, filla, joves i néts a la mateixa taula.

M'emociono sols escrivint això.

Sopar de cap d'any a Castelldefels. Gran nit!

Dinar de Nadal:

Pernil, com no!

Croquetes Martín Berasategui de pernil i ou dur.

 Brie amb melmelada de tomàquet a la vainilla, feta per mi.

Palets amb pernil.

Trufes de nabius i formatge rulo.

Xarrup de carbassa.

Pastís de foie amb poma caramelitzada al rom i cebra al vinagre de Mòdena.

Tartaletes de rulo amb melmelada de cebes i panses.

Voulevants de marisc amb ou filat.

Escudella i carn d'olla.

Han estat unes bones festes, sobretot per el dur que serà laboralment aquest any que ara estrenem. 

Queda el dia de reis, aquí tenim una reina que com cada any farà perquè no falti res a la seva canalla. Ni a grans ni a petits!

Espero que les vostres festes hagin estat tan dolces com les meves.