Un final gens feliç...

Alguns dies de festa, si ja he complert el meu propòsit d'anar 3 dies a la setmana al gimnàs, el diumenge surto a caminar. Això vol dir fer entre 7 i 9 quilòmetres acabant la volta al passeig marítim, debilitat de contemplar ones...
Els dies que ho faig sola, sense en Biel, al que cuido cada 15 dies, acostumo a dur un llibre, llavors, sec mitja horeta vora el mar i a part de descansar, llegeixo.
Fa uns dies em va passar una cosa que em va impactar, per això ho he deixat "reposar".
Vaig seure després de la caminada al costat de Sant Simó, hi ha un petit parc infantil que a l'hora que jo arribo, al voltant de les 9:30, encara és vuit.
Obro el llibre i veig una nena petita que juga, els ulls em volen cap a ella i ella em fa un somriure, jo, li torno.
Del banc del costat s'aixeca una dona, ràpida agafa la nena i em mira molt seriosa.
La meva cara és de sorpresa total, no entenc què li passa.
Em pregunta què li vull a la nena, que la nena és seva!... jo estic del tot estupefacte!
Em surt del cor la resposta... Sols li he fet un somriure, resposta del seu, no li vull res, tinc 4 fills i filles, 2 joves, 3 néts, 6 germans i germanes i 2 ex marits i no sé quants nebots i nebodes, creus que vull alguna cosa més?
Ella va deixar la nena a poc a poc a terra i molt seriosa es va disculpar. La nena, crec que acostumada a les sortides de la mare, va seguir amb la pala i el cubell com si res, la mare va seure al mateix banc que jo i em va explicar una trista, molt trista, història de maltractaments i assetjament, d'un ex que no paga pensió però se li vol endur la nena. Sols per torturar la mare, que mai ha cuidat la filla.
Està a Mataró de passada, a casa d'una amiga i porta la nena a jugar a primera hora i al vespre. Per por...
Jo, reconec, no sé què dir, per una vegada no tinc paraules.
Les dues mirem la nena, i estem en silenci, la dona està més tranquil·la, li pregunto si li cal alguna cosa, em diu que no, que gràcies i que la perdoni, que per la filla perd el cap...
Jo li vaig que dir que l'entenc, molt bé, però que no pot viure amb aquesta angoixa de manera permanent.
Veig que dels vàters propers surt una noia jove i s'acosta ràpida a nosaltres, li demana amb la mirada qui sóc, ella la calma, és l'amiga que la té recollida, havia tingut una emergència.
Al moment varen marxar, disculpant-se de nou, jo les vaig acomiadar amb un somriure.
No vaig poder llegir, ni mica, de vegades la por de les persones ens poden traspassar la pell, encara estic impactada.
Aquest dia, la meva caminada per Mataró, no va tenir un final agradable.

Reflexions nocturnes...

Fa dues setmanes, i escaig, que no dormo bé, massa nervis, massa conspiracions, massa feina, massa de tot!!

Em desperto entre 4 i 5 i em veig molt apurada per recuperar el descans, llavors... rumio... penso, i encara em costa més dormir.

Primer, vaig sentir pena, vaig pensar, molt sincerament, que no cal fer escarni, que s'ha d'actuar, i s'ha fet, s'ha de ser contundent i ràpid, això no s'ha fet tant, però s'ha actuat.

Ara, potser, el que més sento és ràbia, profunda, forta i potent. Em costa fer un gran esforç mental no esclatar i garlar, explicar, dir, i se que ni puc ni dec, però cada dia que passa estic més cabrejada, encabronada i he d'explicar la veritat, digueu si no, com fer entendre que el "descontent" menteix?.

Així que mentre penso i rumio, i miro de calmar l'esperit, i la mala llet, sopo amb amigues, riem, faig d'àvia, això que sempre, sempre!, em treu un somriure, camino, miro, gaudeixo i ric... molt.

Aquests dies m'ha anat bé un retorn, que no esperava la veritat, i menys que el mateix fos via watsapp, encara que primer vaig dir no, ara, que em fa somriure la situació, ja no dic no, ara penso... va Joana, passa-t'ho bé que ja toca!!

Ahir una estimada amiga em va dir que un tipus li havia criticat els meus comentaris al Facebook, i mira que sóc discreta!!, estic sorpresa i sabeu el motiu?, el meu Facebook és super petit, íntim, sols tinc gent en qui confio molt i a més, gaire bé ningú del partit, de la feina, per tant, ara també m'emprenya pensar com ha sabut aquest pilotes què he escrit i encara que imagino per qui ho ha sabut, sols em queda decidir si torno a fer neteja del mateix i elimino fins a deixar, tan sols, la família. No tinc ganes de discutir amb imbècils.

Així que estic intentant, fortament, fer valer lo positiu sobre lo negatiu, encara que costi, he decidit que em dedico a tenir jornades eroticofestivas, gaudir, riure, tenir cites, excitar, deixar que m'excitin.... i deixar els imbècils de costat. 

Vaig a pensar que em poso per la cita, que el "sujetoeroticofestivo" no m'ha vist fa un any i mig, ha de caure de cul! 

Mataró, ciutat de valors?

Perdona?.

Ja he preguntat, i més d'una vegada, quan ha costat aquest "agermanament" entre aquesta revista, de gentdemataródetotalavida, MTV per la gent del poble, i la ciutat de Mataró.

Com podeu entendre ningú m'ha respost, a ningú interessa estar malament amb premsa i molt menys als polítics. De CAP partit, avanço.

Però la meva pregunta al títol ve donada per quin tipus de ciutat tenim ara mateix, crec que mai, mai, havia vist la ciutat més deixada, més bruta, els carrers menys cuidats, merda de gos a tot arreu, (ja se que l'incivisme és cosa de l'amo o mestressa de l'animal), però el conjunt, és patètic.

Tenim un govern que no fa res, ni se'l veu ni escolta, ni exerceix, un alcalde que ja està més fora que dins i que ens ha encolomat a la ciutat la Festa del Cel bo i que ell marxa, així, per l'article 29, una festa? que val 250 mil € per uns avions que contaminen i no hi ha diners per arreglar i netejar els carrers com cal. Espero que el proper alcalde tiri enrera aquesta estupidesa.

Valors?, quins valors imparteixen?, quan ha valgut posar als bussos, tan malmesos!! aquest anunci? i fer la campanya?.

Els VALORS són una altre cosa i de moment, "brillan por su ausencia".

Incivisme institucional tenir carrers com els que podeu veure, i espereu, a la Via Europa he vist autèntiques barbaritats de deixadesa, però no podia fer fotos.

A part, ahir em vaig emprenyar com una mona amb la mestressa d'aquest cotxe, aparcat a la parada del bus i elles, les dues que anaven, fent un cafetó ben tranquil·les. Mentre les que esperàvem el bus, vàrem haver de sortir al mig del carrer per poder pujar, una senyora gran amb molta dificultat per cert.

Valors? Apa vinga!

Ànima solidària, Cor Alzheimer.

Avui ha sigut, bé, hauria sigut, la VII Mataró camina per l'Alzheimer. Una tromba d'aigua i pedra entre les 7 i quarts de nou del matí, han malmès camins, rieres, el que tantes hores, tantes persones voluntàries i amb moltes ganes havien preparat.

Aquesta nit passada molta gent no ha dormit, els que feien entrepans, els que vetllaven material i estris....

D'altres han fet matinades importants, en Martí a les 6 era fora de casa, per preparar punts d'avituallament, altres, més relaxades doncs la seva feina començava més tard, jo mateixa, sortíem amb el cor encongit en veure el que ha caigut, en llegir el desànim de moltes persones al Facebook i Twitter de la caminada...

Però jo he decidit anar a la Plaça Santa Anna, el meu lloc, a vendre cava! M'he dit jo mateixa. Cava solidari, si en venem 5, benvingudes siguin!

I allà, com cada any, ja hi havia els primers companys i companyes, cares llargues de pena, la preparem amb tantes ganes...

Però de mica en mica, mitjançant els anuncis a xarxes socials hem avisat que fèiem un esmorzar, entrepans, (els que s'han pogut salvar de la pluja), pomes, begudes i sucs...

Ha començat a venir gent i gent i gent!!

Ha estat espectacular, alguna queixa, cert, sempre hi ha persones que no saben que això és solidari, no una botiga, però la gran, GRAN, majoria de persones han gaudit, ens han agraït la feina i l'esforç i ni que jo sóc de les més petites, la meva tasca aquest any s'ha limitat a la venda de cava, m'he sentit molt feliç de veure que la gent ho ha entès, ens han animat i hem dit, alt i fort: Fins l'any que ve!!

Mataró, és solidari, els que vénen de fora també.

Gran jornada, plena de satisfacció.

Una enorme abraçada per tots els i les organitzadors i organitzadores, la feina prèvia és esgotadora, la satisfacció posterior, és meravellosa. A més, l'ambient, els somriures i les bromes, han fet que tot fos més lleuger.

(A la foto en Quim, la Montse i jo, som l'equip de vendre cava, cada any)

Estimada mama....

Ramoni per mi...

Que també has estat sogre, àvia, besàvia, tieta… 

Ens deixes, després d’una vida certament dura i complicada. Una vida on has treballat sempre, i has portat casa teva i la teva família endavant. 

Has marxat en silenci, no ens hem pogut acomiadar, no com haguéssim volgut, però hem estat al teu voltant, tots i totes, t’hem acompanyat en aquest comiat llarg i dolorós, complicat per tots i totes els que t’estimem. Que has sigut lluitadora ho hem comprovat fins al final, malgrat les terribles lesions que vares patir has lluitat gairebé un mes.

Has estat una dona de caràcter difícil, la vida no t’ho va posar fàcil, però els darrers anys has pogut gaudir d’una estabilitat, d’una gran família, de veure com alguns dels teus fills i filles ja són avis i àvies, de gaudir amb les celebracions, envoltada de la canalla. 

Avui et diem adéu, tan sols dos anys i mig després de dir adéu al nostre germà Jaume ens toca tornar a patir, però aquí estem, i estarem, t’estimem, ni que tu ja ho saps oi mama?.

Bon viatge.

Vençuda.

Qui em coneix bé sap que aquesta paraula no forma part del meu tarannà, del meu vocabulari, de la meva forma de ser i pensar. Però avui em sento vençuda, del tot. 

Físicament, emocionalment, dels nervis, vençuda en tots els aspectes. No puc més.

El 24 d'agost la mare va caure tot pujant a casa seva, amb tan mala fortuna que tots els danys son cerebrals, de recuperació impossible, ho sabem del primer dia. 

Del viatge que vaig fer amb ella a l'ambulància, cap a Can Ruti, de les llargues hores a urgències mentre anaven arribant la resta de germans i germanes, cunyats i cunyades... Gairebé no recordo res, tants nervis acumulats i tanta por...

Ha estat dues setmanes en aquest centre, l'atenció del personal exquisida, ni una sola queixa, el personal de la 7a planta super entregat i amable.

Fa 9 dies vaig tornar amb ella també en ambulància, a l'hospital de Mataró, aquí dic el mateix, els i les treballadors/es malgrat les retallades, són increïbles, en aquests durs moments ajuden molt.

Avui m'he agafat el matí per estar amb ella i quan he arribat, a quarts de nou, he vist patiment, he vist pena al fons d'uns ulls que fa tres setmanes estan en coma.

He plorat i plorat i plorat, tot el que no he fet aquestes tres setmanes. Avui seria un gran dia per tenir els fills i néts ben a prop i fer una abraçada col·lectiva, forta i revitalitzant.

Mentre això no és possible, em queden les vistes de Mataró que podem veure des d'allà i escriure, això que no agrada a alguns i a mi, m'ajuda tant. 

La Ramona és dura, no se si nosaltres ho serem tant.

Un 21 d'agost diferent....

Joana, lliure de cadenes.

Ahir ho va ser.

Un any més, és el que tinc des d'ahir, i van ja 53.... número lleig, ho se!

Però ha estat diferent, crec que és la primera vegada que el començo lluny de casa, en concret a Bilbao on he passat 8 dies amb el meu petit, sí, aquest que ja fa temps passa del 1,75, però és el petit no?.

Hem caminat molt, moltíssim!, fet excursions a Zumaia, veure els seus penya-segats, les seves platges de roques, trepitjar el Cantàbric...

Hem anat a San Juan de Gaztelugatxe lloc preciós i que requereix un gran esforç físic per arribar, vàrem fer tot el camí a peu, malgrat que hi ha uns bussos, les pujades increïbles!, però s'ho val. Això sí, en arribar has de pujar 232 esglaons. Les vistes també s'ho valen.

Hem anat a Donosti, com no!, l'únic dia que ens va fer sol. Vàrem pujar al Monte Urgull, contemplar la platja de la Conxa des d'allà ja és tot un espectacle.

I per Bilbao, doncs el millor que s'hi pot fer, callejear!, amunt i avall, la vista mai es cansa.

Total, un estiu complicat per l'estat de salut de la meva mare, però que també ha tingut grans instants, grans moments, amb molt d'afecte, amb moltes abraçades i que va culminar ahir amb la celebració del meu aniversari.

Un cop més mil gràcies als que ho varen recordar!

 

A dalt: Bilbao, callejear!

A baix: Penya-segats a Zumaia

Vista de Bakio, camí de San Juan de Gaztelugatxe

Vista de San Juan de Gaztelugatxe i les 232 escales!

Vistes des de San Juan de Gaztelugatxe, al fons Bakio amb el meu company de viatge, de pis i de vida! En Martí Torres. 

Has fugit de mi....

I no se ni quan, ni de quina manera, fer que tornis.

Estic dolguda amb tu. Passen massa coses i tu no ets aquí, no em puc arrepenjar, ni confiar que tornis, ni tan sols se si ho penses fer...

Massa dies sense saber de tu, sense poder cercar on t'amagues ni els motius per que ho fas. 

No recordo pas que ens hàgim enfadat no?.

Cert, estic tenint un estiu atípic, no paro, entro i surto gaire bé de manera continuada i no estàs acostumada que això passi, acostumo a ser més casolana, més relaxada, per això són les vacances però insisteixo, compleixo, amb tot, i segueixo aquí, no se perquè m'has deixat!

Estic enfadada amb tu.... ni que se que d'altres ho estan amb mi... no estic complint el meu "cànon" de lectura estiuenca, si segueixo fent tantes coses em sobrarà algun llibre i això no passa mai, sempre he de córrer a comprar algun per acabar l'estiu!

Però has d'acceptar que si compleixo amb el cuinar i moltes receptes de coses noves!.. No en tens prou?, va.... intento relaxar el meu ritme.. però has d'entendre que he acabat tant estressada a la feina que em calia omplir la meva vida d'activitats, de soparets, aperitius, caminades, gimnàs, fills i néts...

Tornes?, em deixes que expliqui tot el que sento i com ho sento?, seràs bona i em vindràs a veure?.

Estimada inspiració, torna, no em deixis, que no puc escriure sense tu.... No et penso deixar marxar més!

Mares, fills i filles....

De vegades em sorprèn, sí, encara em sorprèn, veure les diferències que fan algunes mares amb els fills i filles.

La manera com tracten uns i altres pot ser molt diferent, fins i tot algunes, de mares, diuen que estimen més uns fills que d'altres.

Això, per mi, és del tot inconcebible. Tinc una amiga que diu alt i clar, davant els tres fills que té, que el petit és el seu ull dret, i no li nega res! I ho diu tan cofoia...

He viscut aquesta situació en primera persona, sempre, des de ben petita, tenia el convenciment que no ens tractaven a tots els germans i germanes de la mateixa manera. No era, és, una sensació, és d'aquelles coses que les veus, les pateixes, però no hi pots fer res.

Perquè algunes filles varen ser obligades a casar-se, per l'església, doncs era menor... i d'altres duien el nuvi fins i tot a dormir?

Podria escriure un munt d'anècdotes al respecte, ara són això, ni que en el seu moment varen fer molt de mal, ara són records en els que ja ni hi penso, malgrat que avui dia, tants anys després, la meva mare encara tracta els fills i filles de manera diferent. Ja t'hi pots avocar i dedicar hores, les coses són com són.

Per aquest motiu, entre altres, sabia què faria, i que no, quan jo fos mare.

La canalla no pot evitar la gelosia, per tant sempre hi pot haver moments que sentin que cuides més uns que els altres, però això, en el meu cas, sempre ha anat lligat a les circumstàncies del moment.

He escrit moltes vegades, moltes!, com adoro els meus fills, m'han costat molt de parir, no en va porto 4 cesàries, i de pujar. De cuidar, nits d'insomni, de febres, de constipats, de vida junts....

També és ben cert que els darrers anys tinc la sensació que em cuiden més ells a mi, que a l'inrevés.

També he escrit del difícil segon divorci, difícil és poc.... i les grans abraçades que ells em varen donar per superar tot allò. De com han cuidat el seu germà petit, tant com si fos seu!.

El darrer any, amb la meva intervenció, han estat aquí, presents, fins i tot el meu australià va fer tot el possible per ser present i que quan el vaig anar a visitar tingués totes les comoditats possibles.

Amb els néts intento el mateix. El primer qua vaig cuidar, i molt, va ser en Dídac, llavors la seva mare  i el meu fill treballaven els dissabtes i vàrem caminar quilòmetres els dos junts...

La Xènia, poquet, la seva mare no treballava llavors i se'n va fer càrrec, com és normal.

Ara cuido en Biel, cada quinze dies el cap de setmana, i revisc el que ja vaig viure, caminades llargues, bolquers, farinetes...

En fi, ningú va dir que la vida seria justa, però el que no podem fer les mares, és sembrar injustícia.

Jo adoro els meus fills i filla, i els néts, i tinc sort amb les joves, què més puc demanar?. Em dec haver equivocat sovint, ningú em va ensenyar a ser mare, però si ho veig, ho bé m'ho diuen, intento posar remei com més aviat millor.

Per això, dies com avui, de Festa Major a Mataró, dedico hores, moltes, a fer un bon sopar, ja espero impacient que arribin :) 

De moment la Coca de vidre amb pasta Filo i el Cake de Peres i Roquefort són a punt.

 

Puretes i toca pebrots.

Si us dic que pel món hi ha gent molt avorrida, tampoc us descobreixo res. Però és clar, si aquest avorriment el fan servir per jutjar i tocar la moral a altres persones, la cosa canvia.

He vist, i patit, "personajillos/as" que es creuen perfectes, que es riuen quan d'altres fan, per posar un exemple, faltes d'ortografia.

Tinc una coneguda que te un bloc, i Facebook, té uns 70 anys, gairebé no va anar a l'escola i malgrat tot, ha estat valenta i ha après a fer anar les noves tecnologies, fa moltes faltes, cert, però què hem de valorar, això o la seva capacitat d'intentar estar al dia?, jo valoro el segon.

Vaig tenir un "jefin" que sempre anava carregat amb un retolador vermell, gaudia fent grans subratllats quan feies una falta, o bé no li agradava el redactat, no t'ho podia dir, noooo, havia de fer un gran i vermell destacat, que fos visible per tothom, així, crec jo, se sentia més home! JA!!

Després tenim els i les que es riuen que les persones grans, grosses, el que sigui, facin esport, jo les admiro. Cada matí en anar a la feina trobo un munt d'avis i àvies caminant pel Parc central de Mataró, al seu pas, però admiro que tan aviat surtin, plogui o no, i facin aquest esforç per estar en forma.

Aquest és un escrit per les "persones" que es riuen, fan burla o bé presumeixen dels seus coneixements i capacitats, malgrat tot, les persones, jo mateixa, seguirem escrivint, malgrat les faltes d'ortografia, fins i tot amb això, ens sentim bé quan ho fem.

Jo vaig fer sols el graduat, a casa feia falta els diners i amb 14 ja treballava. Tot el que he après a posteriori, sigui escriure en català o bé millorar el meu castellà, ha estat posant molta voluntat i esforç, els ordinadors, les webs, amb ajut dels fills i algunes persones properes que mai, MAI, m'han deixat que em desanimi.

Per tant, a qui molestin les meves faltes ho té tan fàcil com treure'm del Twitter, Facebook o deixar de llegir el meu Blog, que jo ni sóc, ni mai ho he dit, perfecte.

Encara conservo el "do" de veure les persones com són, no els seus coneixements gramaticals. No sóc tan superficial.

Prefereixo la imperfecció, a la perfecció destructora i cínica.  

"Hay defectos que manifiestan un alma bella mejor que ciertas virtudes" dedicat als i les virtuosos i "perfectes".

Jo marxo a gaudir de nets i néta!

Eduardo Madina, va por ti!

Hoy he hecho una cosa que nunca antes, a pesar de mis 25 años de militante, no había hecho, buscar y seguir a un candidato para verle, escucharle en directo y la cosa ha sido, todavía mejor de lo esperado.

Una sala llena, la sala Ernest Lluch del PSC en Barcelona, con gente muy animada, gente que sin conocerte te decían ahora sí, él nos llevará por el buen camino.

Has llegado y has triunfado, has dicho lo que yo esperaba, sin duda alguna, lo has mejorado.

Alguna de las frases que me han llegado más:

1a. dicha por un militante: La sangre es roja, nosotros somos rojos y el corazón nos late a la izquierda. Los y las socialistas hace tiempo que echamos esto de menos. Así debe ser.

Eduardo Madina, destaco:

Este gobierno ha creado un país donde unos están dentro y una gran mayoría está fuera. Exclusión social, terrible.

Los políticos debemos hacer 90% en la calle y 10% de despacho. Años hace que lo digo...

Paga más impuestos una trabajadora que gane 24.000€ al año que la familia Aznar, perdida en un mar de sociedades para pagar menos.

Invertir en educación es invertir en productividad.

Hay que modificar la constitución y incluir que en educación y sanidad debe haber unos presupuestos mínimos para que no los puedan rebajar.

NO a la deconstrucción de lo conseguido por los trabajadores y trabajadoras los últimos 150 años!

A la izquierda Eduardo, te pedimos esto.

Has hablado claro y contundente, me has ilusionado, cosa que hace años no hacía ningún político.

He estado detrás de ti sin querer, esperaba que te sentaran al otro lado del círculo, pero a pesar de mi vergüenza, he disfrutado mucho con todas las intervenciones.

Has sido cercano, y eso, se agradece. Gracias por hablar del socialismo como se merece, no como otros que solo cuidan su sillón y su poder, a estos debes apartarlos!!

Hacen falta más socialistas como tu, como Josep Rueda, gente valiente y que ni que el aparato no permanece imparcial, como debería, siguen adelante.

Força Edu!!!

Esta catalana, roja, feminista y de izquierdas mañana también va a votar a este de Bilbao. Representas el cambio profundo que yo quiero.

T'estimo, t'estimem....

Ahir la meva família va reviure els durs instants que fa dos anys i mig ens varen tocar per la mort del meu germà Jaume.

Amb la serenitat que dona el pas del temps, que no l'oblit, la meva cunyada, per fi, va decidir donar enterrament a les seves cendres.

Aquest pas tan dur, potser per l'educació rebuda, potser perquè realment creiem que és la manera de poder seguir, el vàrem viure amb contenció d'emocions, amb llàgrimes contingudes de gairebé tots i totes els presents, però sabent, n'estem ben convençuts, que és la manera de què ella, i nosaltres amb ella, tanquem una porta que sols estava ajustada.

Ningú parla d'oblidar, aquesta porta deixa les finestres ben obertes per què passi el seu record, el seu esperit i les enormes ganes de viure que sempre va compartir amb nosaltres.

El temps ho calma tot, no volem oblidar, volem, fortament, que el seu record ens tregui un somriure.

Ahir hi varem ser tots i totes, la seva dona la primera, que n'és de forta, els germans i germanes, cunyades i cunyats, el tiet, per descomptat, alguns nebots també ens varen acompanyar i entre tots nosaltres, asseguda i amb poques forces, la nostra mare. 

Impresiona, i molt, el silènci que hi va haver m'algrat ser un bon grup de persones. Un sol radiant, un aire lleuger i les mirades....   

Després, gairebé tots i totes vàrem esmorzar junts, això ens va animar, ens va comunicar, ens va donar més força per seguir, per saber que hi som.

És clar que aquesta part, la més important, la varen fer els nebots i nebodes... divertits i afectuosos, si sabessin, com ens ajuden en aquests instants...

Les bromes d'en Ferran, la Sílvia i el Barça, la Patri animada amb poder treballar, en Xavier explicant les seves gestes esportives, en Pol... tan madur!...

Catarsi, la vida segueix, ho ha de fer.

(Se que queda una mica així posar la imatge de la làpida, però aquesta senzilla frase, tan encertada, és el que més em va emocionar i em va fer plorar. I és que l'estimem ... )

Crit unànime!!

Deixem-nos de ximpleries, de parcel·les, de marcar territori i pensar tan sols en el poder. Comencem a construir, a integrar i respectar qui pensa diferent. 

Tots i totes hi cabem, totes les sensibilitats ens faran amplis de mires i opinions. Que opinar no pot ser castigat. 

Ja esta bé de pensar sols en el vostre "corral", aqui som molts i moltes amb ganes de fer canvis i participar, de mantenir una il·lusió que de moment no genereu.

No som xais, som persones i som sobretot SOCIALISTES!!, que es noti punyetes!!

Caminem, avancem, integrem, no sobra ningú en aquest projecte, no s'hi val castigar i decantar qui pensi diferent.

Si no.... quedareu més sols que l'una!

Que la rosa torni a lluir ben vermella, no de color pàl·lid! 

Sóc i seré la Joana, Socialista, Feminista i Republicana!!

PARLO DEL CRIT UNÀNIME

Parlo del crit unànime de la sang i em retreuen

deslluïts prejudicis.

"Antigament...!, objecten,

i jo sóc vell de segles.

Per quins rials polsosos


ordeneu les paraules? 


Companys, alliberem les barques


de tanta corda inútil.


Hi ha grans rius que ens esperen

Miquel Martí i Pol

En Manel Mas....

 

Va ser alcalde de Mataró molts anys. Un gran alcalde, una mica manaire i de vegades massa contundent, però va fer el Mataró actual. Els posteriors han viscut de la seva actuació.

Parteixo de la base que vàrem discrepar sovint, bastant sovint, sobretot en les llistes, el tema de la paritat, li va tocar "patir" les meves reivindicacions, que avui encara defenso, i potser també en la manera de fer i veure el partit, però mai va arribar la sang al riu, ni que una vegada, ho reconec, em va fer tremolar les cames i no pas de gust... Aquella vegada em va "caure als peus", però el temps... calma gairebé totes les aigües.

Tenim un tracte correcte i fins i tot afectuós. Ens veiem poc, ell participa en contades ocasions i jo encara menys...

Ara juguem una altra lliga, ser avis, i aquesta, és ben important!.

Fa un temps que dic sovint: en Manel ens fa molta falta, te "criteri" polític. Hi pots discrepar, discutir i fins i tot enfadar, però ningú li treu que criteri en té. Apart de coneixement de ciutat, en tots els seus àmbits. Per això, també, ni que sigui en petit comitè, defenso que el tinguin en compte. La seva experiència, i fins i tot on discrepem, que se l'escoltin.

Tot aquest "xorreig" ve donat que de tant en tant entro al seu bloc, poc, cert...  però ahir vaig trobar un escrit amb el qual em vaig sentir, del tot, identificada. 

I això, passa poques vegades!.

Manel, em sento, ben bé, com tu. Jo, quan em perdi, serà per altres mars....

Temptació: Decantar-se.

Avui, dia trist per Europa, dia molt trist per mi.

Avui em vull sentir com aquest mòbil. 

Lleuger, deixar que l'aire i la pluja em moguin sense pensar gaire, sense sentir. Ahir em va costar dormir pensant la poca memòria que tenen a Europa, puntada de peu als llibres d'història animant el feixisme dur i pur, pensant quina Europa deixem als nostres néts... 

Avui, esperava una reacció, llegir la notícia que algú assumeix que no s'ha fet bé. Que no han anat per el bon camí, que NO escolten...

No ha estat així. Avui tots a fer anàlisis de situació, grans organigramas i grans paraules que en el fons, no diuen res.

El dit, vaig a caminar una estona sota la pluja, potser puc calmar el meu esperit....

El meu cos va a la feina, la mèva ànima i el meu esperit volen amb l'aire, entre la pluja, preocupada, molt. Cansada, molt més....

Pd: La Dolo em fa arribar un troç emotiu i dur del que pot esdevenir.... mireu si podeu el video.

Mòrbida....

Aquesta paraula tan lletja, i tan mal feta servir per insultar, menysprear, fer sentir malament...

Si els metges sabessin el mal que fan quan et qualifiquen amb la mateixa, potser mirarien de trobar una altra.

A la gent, per norma els agrada fer mal, menysprear. I costa fer entendre que moltes persones que pateixen, ho han patit, això, és una malaltia com tantes altres, molt incompresa, però ben certa.

Jo he estat una dona grassa tota la meva vida, positiva, cert, decidida, més cert encara. Mai això ha estat un motiu per viure pitjor, estimar, tenir sexe, amics i amigues, sortir, ballar, riure... Si de cas, els altres no ho han viscut amb la mateixa naturalitat. Tothom es veu en cor d'opinar, gairebé sempre des del desconeixement.

Jo he acostumat a passar, molt!, fora d'alguna vegada que si he mirat malament i fins i tot he preguntat, passa alguna cosa?, tinc mones a la cara?

Una estimada amiga del Facebook, i de Rocafonda, comentava l'altre dia un incident on li varen deixar clar que era una gorda, ella, que té un sentit de l'humor increïble, va deixar anar una de les seves i tant panxa!, i jo em pregunto, per quin motiu ens han de fotre en cara això?. Son millors persones les primes?.

Ara ja no sóc una persona obesa, encara he de perdre uns 6-7 quilets, cosa insignificant davant els 37-38 perduts. Ara sóc millor persona?, sóc diferent?, doncs no. Sóc la de sempre i per això, ara, que rebo un munt de "piropos" i afalacs, no m'agrada gaire, sóc sincera, em poso vermella i no ho entenc.

Em trobo molt bé, em canso sovint, cert, però vaig al gimnàs molt de gust, estic més activa potser, però els meus quilos de més no feien una persona diferent...

Ella, la primera imatge, i jo, imatge actual, som la mateixa persona, sols canvía la talla de roba i 9 mesos en el temps.

Vigileu el llenguatge, és fàcil fer mal, però no cal.

(pd. una de les frases que recordaràn la família i amics de mi serà, des de sempre, estic divina!)

Gata vella....

La gent que em coneix fa temps, parlem de 20 anys enrere?, potser més i tot, sap, coneix, la meva lluita per la igualtat de les dones en tots els àmbits.

Moltes persones, gairebe sempre homes, em diuen que hem avançat molt i fins i tot un em va dir ahir que ja no cal la lluita, que ja som iguals...

Ni vaig respondre, total, no parlo amb les parets.

Fa més de 25 anys que milito al PSC, 25 anys on s'han ben atipat, afartat i cansat de sentir la Joana demanar paritat a les llistes.

Fins i tot algú que ara mana molt, i molt, em va dir que n'estava ben tip de mi, que ell no era allà per perdre el temps parlant d'aquestes futileses. Gran decepció per mi donat que ell presidia la jornada i a mi em costa molt parlar en públic. L'endemà mateix vaig dimitir d'aquell organisme intern. Vaig ser conseqüent, ni més ni menys.

Ara, que he fet endreça del despatx, he llençat tants papers que vaig haver de prendre un calmant pel dolor de les mans per estripar papers!

La cosa és que ha sortit aquest escrit que no se quan fa, però ben segur que 10 anys que el vaig escriure.

M'ha fet gràcia compartir el mateix que avui, anirà, sense cap dubte, a la brossa. ja no guardo coses escrites.

L'he volgut compartir perquè els que em coneixeu de fa menys, veieu, que la meva lluita ve d'antic i malgrat que se que quan jo falti, mori, la lluita seguirà, també se que algún dia, llunyà, cert, les meves nétes o besnétes riuran de veure les barbaritats que es varen cometre per tal de passar homes, davant de dones, estiguin, o no, qualificats!

Queda poc per les municipals, veurem per on tiren.

Massa coses negatives, i alguna positiva!

Negatiu:
Estic bastant callada, cert...

No és que no hi hagi coses per explicar, dir, criticar, comentar o cridar, sí, fins i tot cridar!

El que passa és que com no em vull emprenyar, malgrat sentir sovint molta ràbia, la canalitzo, llegint, sopant amb família i amics, o bé, senzillament, escoltant...

Aquests dies estic dolguda amb la justícia, justícia?, que cony!, amb els jutges!

La violència familiar és cada cop més greu, i ells, els jutges, concedeixen règim de visites a pares maltractadors que acaben matant els fills.

I busquen els motius... motius?, perque son ben clars, fer mal a la mare. Punt.

No comprenc, no em cap al cap, si, redundància, que ningú pugui fer això i a sobre, ara diràn que pateix un transtorn mental transitori i no ho volia fer.

I una merda! Ho volia fer i va cridar la mare que anés fins allà i contemplés la barbaritat comesa.

Per un altre costat, una nena viu al davant mateix de l'home que va abusar d'ella i ara, miren de canviar de casa la família perquè ell no es salti l'ordre d'allunyament mentre espera judici... però què cony ha de canviar la família?, que l'allunyin a ell no?

Diuen que no denunciem, les dones, i digueu.... de què cony serveix?, molts casos, MOLTS!, queden arxivats pels jutges sense dret a reclamar. Casos que son clars, amb un munt de testimonis disposats a declarar després de veure les agressions però noi... un "senyor" jutge diu no, i t'has de fotre i esperar que no torni a passar, perquè si torna a passar, llavors, no vagis al jutjat... busques d'altres solucions. Perquè digueu, quan la justícia no empara ni menors ni dones, ni persones... què fem?.

Com podeu veure, el tema dels maltractaments, en molts àmbits, em té ben emprenyada.

Positiu:
Cuinar. Per trencar la negativitat poques coses més emocionants que fer una mona amb en Martí per el seu fillol, en Biel. Per alguna cosa és el padrí! Va quedar de "rechupete"!
Llegir... darrerament tinc sort amb els llibres, en gaudeixo i molt.
Plantar pèsols i que surtin, ni que sigui pocs.
Jugar al Apalabrados, m'encanta :)
Sopar amb amigues, ara mateix hi vaig.