T'estimo, t'estimem....

Ahir la meva família va reviure els durs instants que fa dos anys i mig ens varen tocar per la mort del meu germà Jaume.

Amb la serenitat que dona el pas del temps, que no l'oblit, la meva cunyada, per fi, va decidir donar enterrament a les seves cendres.

Aquest pas tan dur, potser per l'educació rebuda, potser perquè realment creiem que és la manera de poder seguir, el vàrem viure amb contenció d'emocions, amb llàgrimes contingudes de gairebé tots i totes els presents, però sabent, n'estem ben convençuts, que és la manera de què ella, i nosaltres amb ella, tanquem una porta que sols estava ajustada.

Ningú parla d'oblidar, aquesta porta deixa les finestres ben obertes per què passi el seu record, el seu esperit i les enormes ganes de viure que sempre va compartir amb nosaltres.

El temps ho calma tot, no volem oblidar, volem, fortament, que el seu record ens tregui un somriure.

Ahir hi varem ser tots i totes, la seva dona la primera, que n'és de forta, els germans i germanes, cunyades i cunyats, el tiet, per descomptat, alguns nebots també ens varen acompanyar i entre tots nosaltres, asseguda i amb poques forces, la nostra mare. 

Impresiona, i molt, el silènci que hi va haver m'algrat ser un bon grup de persones. Un sol radiant, un aire lleuger i les mirades....   

Després, gairebé tots i totes vàrem esmorzar junts, això ens va animar, ens va comunicar, ens va donar més força per seguir, per saber que hi som.

És clar que aquesta part, la més important, la varen fer els nebots i nebodes... divertits i afectuosos, si sabessin, com ens ajuden en aquests instants...

Les bromes d'en Ferran, la Sílvia i el Barça, la Patri animada amb poder treballar, en Xavier explicant les seves gestes esportives, en Pol... tan madur!...

Catarsi, la vida segueix, ho ha de fer.

(Se que queda una mica així posar la imatge de la làpida, però aquesta senzilla frase, tan encertada, és el que més em va emocionar i em va fer plorar. I és que l'estimem ... )