Qui em coneix bé sap que aquesta paraula no forma part del meu tarannà, del meu vocabulari, de la meva forma de ser i pensar. Però avui em sento vençuda, del tot.
Físicament, emocionalment, dels nervis, vençuda en tots els aspectes. No puc més.
El 24 d'agost la mare va caure tot pujant a casa seva, amb tan mala fortuna que tots els danys son cerebrals, de recuperació impossible, ho sabem del primer dia.
Del viatge que vaig fer amb ella a l'ambulància, cap a Can Ruti, de les llargues hores a urgències mentre anaven arribant la resta de germans i germanes, cunyats i cunyades... Gairebé no recordo res, tants nervis acumulats i tanta por...
Ha estat dues setmanes en aquest centre, l'atenció del personal exquisida, ni una sola queixa, el personal de la 7a planta super entregat i amable.
Fa 9 dies vaig tornar amb ella també en ambulància, a l'hospital de Mataró, aquí dic el mateix, els i les treballadors/es malgrat les retallades, són increïbles, en aquests durs moments ajuden molt.
Avui m'he agafat el matí per estar amb ella i quan he arribat, a quarts de nou, he vist patiment, he vist pena al fons d'uns ulls que fa tres setmanes estan en coma.
He plorat i plorat i plorat, tot el que no he fet aquestes tres setmanes. Avui seria un gran dia per tenir els fills i néts ben a prop i fer una abraçada col·lectiva, forta i revitalitzant.
Mentre això no és possible, em queden les vistes de Mataró que podem veure des d'allà i escriure, això que no agrada a alguns i a mi, m'ajuda tant.
La Ramona és dura, no se si nosaltres ho serem tant.
8 comentaris:
A veces las palabras no alcanzan. Y mis brazos no pueden estirarse hasta allá....
No es lo mismo un abrazo virtual. Pero es tan tan tan fuerte, que a lo mejor llega un poquito.
la vida és cruel Joana, i el darrer acte no sempre és com voldriem. Que et puc dir, és ta mare i hi ha coses que no es poden expressar o costa de fer-ho.
Pensa que si està en coma no pateix, i tu has fet quant has pogut i més.
Una forta abraçada....
Sento molt que estiguis passant moments tan durs. A vegades treiem forces de no se on. Una abraçada ben forta.
Em sap greu, Joana. Una abraçada
Aquests injustus moments durs, que no acaben mai.
Una abraçada i endavant, no hi ha altre camí
DIUS QUE LA RAMONA ES DURA,DONCS TU.SA FILLA,NO HI POTS SER MEINYS.
ANIM BONICA...UNA ABRAÇADE PER LA VALENTA RAMONA.
molta força Joana,
una abraçada ben forta
Assumpta
Em sap molt de greu no poder estar allà per donar-te una abraçada. He tingut que aprendre que viure tan lluny comporta sacrificis. Tot i que em mentalitzo a vegades costa molt. Un petó molt gran per tots.
Publica un comentari a l'entrada