Ens ho regalem?

Venen unes dates que la majoria, no tothom, les contempla amb il·lusió. Amb tendresa, amb records familiars, principalment pels que ja no són amb nosaltres, amb regals, molts regals, per poc que puguem, hi aboquem el carro, la paga extra, part del sou…

Ens agrada, almenys a mi m’agrada molt, veure els fills i la filla obrir regals, ara, ja gaudeixo molt més amb les cares dels néts i la néta.

Ulls brillants, somriures amplis, crits i esveraments, i per sobre de tot això, l’alegria innata d’aquestes dates.

Jo, personalment, amb el que més gaudeixo és cuinant, en gaudeixo, em relaxa, em fa feliç, les cares de sorpresa dels fills i joves, cada any una cosa nova, buscar les receptes… tot això és per mi el Nadal. Ni regals ni gaire bé res més, la tendresa d’aquests dies passa per aquí.

No sóc creient, però fa molts anys vaig descobrir que l’encant d’aquest, per mi, és veure la família reunida, no hi serem tots, el meu fill “australià” aquest any no ve, però gaudeixo, i molt, dels que sí hi seran.

En l’àmbit familiar, tinc una família enorme que ens obliga a anar al restaurant, Sant Esteve és el nostre dia, podem ser cinquanta si ve tothom.

Bé, del que us vull parlar és de fer-nos un regal, nosaltres. Un regal personal, un regal íntim i que de ben segur, al principi, no ho veureu així, però… omple molt més que qualsevol regal.

Em refereixo a ser solidaris/es, a donar sense esperar rebre, sols pel gust de fer-ho.

Què podem donar?, la llista és llarga.

Podem donar sang, joguines, menjar, temps… sí, donar temps, per fer companyia a persones que estan soles, a avis i àvies que no tenen ningú. Podem anar a repartir menjar al banc d’aliments, i de passada donar alguna cosa. Per poc que ens sembli, serà molt benvingut. Podem anar a moltes entitats, la majoria a Barcelona, que fan un dinar solidari i repartir menjar i somriures a persones sense casa, sense família, sense cap recurs….

Podem donar somriures, podem convidar a dinar algú que sabem està sol, sense ningú.

Fa molta falta, en aquesta societat cada cop més egoista, més individualista, menys generosa… donar.

No costa tant, no ens pot fer mandra, cada persona ha de donar segons pugui ni que com podeu veure, la majoria de coses, no costen diners. Com a molt, un bitllet de tren.

Creieu quan us dic que la satisfacció que tindreu no se supera amb cap regal, per costós que sigui.

Ara, ja, des de aquí, us regalo un somriure, i la meva companyia si us cal, hi esteu disposats?.

M’hi acompanyeu?

(Escrit que vaig fer per la revista Skorpio)