Una de les descripcions que acostumo a posar de mi és que sóc "algo picarona", i no menteixo pas quan ho dic.
M'agrada el joc de paraules subtils, deixar caure alguna insinuació, ni que sigui de broma, i qui em coneix, sap, també, quin peu calço en aquest tipus de joc.
També és cert que no em preocupa massa què pugui pensar qui no em coneix, ja fa anys que passo, i molt, de comentaris i opinions de qui no té res més a fer que vigilar què fa la resta del "´veïnat".
La cosa, tornant al títol de l'escrit, és que per ser "picarona" tinc un inconvenient, massa evident.... em poso vermella com un perdigot!
Si entro al joc amb algun paio, de paraules, tiro, no callo, però a mesura que ell respon, em van pujant els colors i no ho puc evitar, per més que ho intenti, cosa que fa, sense cap dubte, que el meu "oponent", es rigui, també ho entenc.
No vol dir que en posar-me vermella deixi el joc, no pas!, però clar... se sent guanyador doncs sembla que jo desisteixi envoltada en un mar de vermells a la meva cara.
Dies enrere vaig anar amb un estimat amic a Besalú, quan van dur el dinar jo no recordava què havia demanat, tot era bo, el cambrer em va fer broma i jo, sense tallar-me un pèl, li vaig dir que el meu acompanyant em tenia abstreta i m'havia despistat, ell, el cambrer, en veu alta va dir "estàs enamorada no"?, recony, crec que a l'hora del cafè encara estava vermella!!
El pitjor va venir quan el meu acompanyant, aliè entre el brogit del restaurant, em va preguntar què m'havia dit el cambrer.... més colors!
Això sí, ell es va petar de riure i llavors la broma va durar una bona estona…
Clar que aquesta broma, s’ha de dir, ens va aproprar, encara una mica més...
També em passa a la feina, ja he explicat que amb algunes persones hi tinc una relació especial, en el sentit que han passat de companys a amics, amb algunes persones, no masses, "saltes la taula" que dic jo i els hi agafes afecte, molt i tendresa, doncs aquests sovint "m'ataquen" i "em piquen" doncs saben que respondré de pressa, i sobretot, el que ells esperen, i saben, els molts cabronets, que em posaré vermellona del tot!, riuen abans doncs ho tenen clar.
Llavors em pregunto, Joana, deixa de dir "picardies" que ja veus com acabes... però llavors.. Seria jo?, és evident que no.
De moment m'ho passo bé, molt bé diria. No em cal maquillatge, ja el tinc ben natural. Una "picarona" timida?, bé, cap problema!
Per cert, que bonic Besalú i quins records em portarà sempre....
2 comentaris:
DE "TIMIDA" A "TIMIDA",QUE SEGUEIXI EL JOC¡¡¡,RES MILLOR QUE JUGAR I RIURE,I TU DIU UNA QUE ES UN "PLAT D'ARROS".
les coses s'han de dir i si es pot fer amb certa gràcia millor que millor, encara que tingui els efectes secundaris dels colors.
Però si aquest joc pot acabar amb altres jocs perquè hem de deixar de fer-ho.
Amb els anys.....el cabell més llarg, la faldilla més curta i la llengua més lleugera.
Publica un comentari a l'entrada