Venen unes dates que la
majoria, no tothom, les contempla amb il·lusió. Amb tendresa, amb records
familiars, principalment pels que ja no són amb nosaltres, amb regals, molts
regals, per poc que puguem, hi aboquem el carro, la paga extra, part del sou…
Ens agrada, almenys a mi
m’agrada molt, veure els fills i la filla obrir regals, ara, ja gaudeixo molt
més amb les cares dels néts i la néta.
Ulls brillants,
somriures amplis, crits i esveraments, i per sobre de tot això, l’alegria
innata d’aquestes dates.
Jo, personalment, amb el
que més gaudeixo és cuinant, en gaudeixo, em relaxa, em fa feliç, les cares de
sorpresa dels fills i joves, cada any una cosa nova, buscar les receptes… tot
això és per mi el Nadal. Ni regals ni gaire bé res més, la tendresa d’aquests
dies passa per aquí.
No sóc creient, però fa
molts anys vaig descobrir que l’encant d’aquest, per mi, és veure la família
reunida, no hi serem tots, el meu fill “australià” aquest any no ve, però
gaudeixo, i molt, dels que sí hi seran.
En l’àmbit familiar,
tinc una família enorme que ens obliga a anar al restaurant, Sant Esteve és el
nostre dia, podem ser cinquanta si ve tothom.
Bé, del que us vull
parlar és de fer-nos un regal, nosaltres. Un regal personal, un regal íntim i
que de ben segur, al principi, no ho veureu així, però… omple molt més que
qualsevol regal.
Em refereixo a ser
solidaris/es, a donar sense esperar rebre, sols pel gust de fer-ho.
Què podem donar?, la
llista és llarga.
Podem donar sang,
joguines, menjar, temps… sí, donar temps, per fer companyia a persones que
estan soles, a avis i àvies que no tenen ningú. Podem anar a repartir menjar al
banc d’aliments, i de passada donar alguna cosa. Per poc que ens sembli, serà
molt benvingut. Podem anar a moltes entitats, la majoria a Barcelona, que fan
un dinar solidari i repartir menjar i somriures a persones sense casa, sense
família, sense cap recurs….
Podem donar somriures,
podem convidar a dinar algú que sabem està sol, sense ningú.
Fa molta falta, en
aquesta societat cada cop més egoista, més individualista, menys generosa…
donar.
No costa tant, no ens
pot fer mandra, cada persona ha de donar segons pugui ni que com podeu veure,
la majoria de coses, no costen diners. Com a molt, un bitllet de tren.
Creieu quan us dic que
la satisfacció que tindreu no se supera amb cap regal, per costós que sigui.
Ara, ja, des de aquí, us
regalo un somriure, i la meva companyia si us cal, hi esteu disposats?.
M’hi acompanyeu?
(Escrit que vaig fer per la revista Skorpio)
1 comentari:
de sempre que m'he considerat solidari i sempre ajudo a qui puc, a casa meva és força normal que truquin a la porta cercant algun tipus d'ajuda o favor. No sempre es pot dir que sí però fem el que podem.
Publica un comentari a l'entrada