De les moltes coses que revolucionen la meva persona, els meus sentiments i a la vegada la meva mala llet, és la violència. Principalment, molt principalment, la que es fa servir contra les dones.
En diuen, per fer servir paraules "fines" violència de gènere, jo en dic, violència masclista.
A mi, personalment, em sembla del tot increïble que el dia d'avui, segle XXI, encara estiguem així.
No es pot justificar de cap manera.
Aquest any han mort a Espanya, de moment, 39 dones. Assassinades per les seves "estimades" parelles, exparelles, pares dels seus fills, molts cops davant d'aquests menors.
Els delictes d'aquestes dones?, demanar el divorci, dir no a qualsevol cosa, començar, o bé intentar-ho, una nova vida...
Podem veure campanyes de sensibilització, institucionals i particulars, telèfons d'atenció a les víctimes i famílies... però la falta de condemnes més serioses, o bé, encara, de sensibilització policial, fa que cada any morin entre 90 i 110 dones assassinades.
I passen a ser números, estadístiques, coses fredes sense sentiment. I sortim al carrer i fem molts gestos, ens posem llacets liles, fem pancartes, tot això està molt bé, però... qui viu una cosa d'aquestes, viu un martiri i molts cops, ni la gent que les envolta és conscient.
Fan falta condemnes més dures, sensibilització, implicació de les autoritats, dels jutjats, dels i les jutges...
Els fills d'aquestes famílies, queden, gairebé sempre, traumatitzats de per vida, sols, en institucions, sense l'amor i afecte, tan necessaris per al creixement de qualsevol persona.
Hem de dir prou, PROU, no més feminicidis, no més violència, i el crit ha de ser unànime, si tota la societat s'implica, també els homes que no són agressors, si doneu suport, entre tots i totes ho aconseguirem.
No mirem cap a un altre costat, no fem veure que no escoltem ni veiem, un dia pot ser algú estimat per nosaltres i llavors, tristament, direm... semblava una persona tan amable...
Sortim al carrer, anem a les concentracions, fem pedagogia amb els nostres fills i filles, néts i netes.
Ens acompanyeu?
(Escrit que m'han publicat a la revista Skorpio, primera revista independent del Maresme)
2 comentaris:
cal sortir al carrer, cal educar des de l'escola, cal molta feina, però el que més cal és molta mà dura amb qui gosi traspassar la ratlla
Les lleis i les normes tindrien que ser molt més dures, per els que trepitgen aquesta ratlla vermella, però, fins en quin punt tindrien què ser les penes? Difils de dir per que no siguin cruels ni violentes.
El meu avis empre deia que malgrat tot, alguns cops la por fa guardar la vinya.
Publica un comentari a l'entrada