Però no els veiem.
Sovint, caminant per la ciutat, podem veure emigrants esperant en grup. Sempre a primera hora del matí.
Normalment en places concretes, a la Carretera Nacional II o també a la carretera de Mata pel camí de Llavaneres, a l'entrada de les Cinc Sènies...
Criden l'atenció doncs sempre són un grupet, vestits de treball, amb la motxila a l'esquena on porten el dinar, que miren, discretament, els cotxes que van passant.
Alguna vegada he vist una furgoneta que s'atura, baixa un home, i després de quatre paraules, breus, en carrega 3 o 4 i marxen. I així, un dia i un altre dia, ningú els molesta, ells tampoc ho fan.
Un dia vaig parlar amb un amic africà que tinc, i li vaig preguntar al respecte.
Em va explicar que esperen pagesos, que van a treballar la terra, sense contracte i normalment a 3 € o 4 € l'hora. De vegades, també, els agafa algú que vol buidar un local, o pintar una nau, tirar i carregar runes. Poden fer jornades de 12 hores, jornades de treball dur i farragós, i tornar a casa amb 40 €, contents doncs tenen per menjar i pagar un llit. En una casa on hi viuen, almenys, 8 persones.
Amb aquest amic hem parlat de moltes coses, algunes que jo no puc entendre però ells, ho troben del tot normal. Tot això li vaig preguntar, primer de broma, sobre lo forts que eren els seus braços, dues columnes, literalment, i d'aquí, del motiu pel qual la majoria són forts, va venir el tema. Ni que va començar de broma, va acabar amb cert patiment per part meva respecte a les condicions que treballen, i viuen, de vegades. Ell ho porta millor que jo. No sé si la paraula és resignació.
També sovint he discutit amb coneguts i conegudes que diuen que aquestes "negres", els treuen la feina als "d'aquí". Sempre els he preguntat el mateix, tu treballaries en aquestes condicions?, la resposta sempre és no.
Son temps durs, per tots i totes, no sols pels i les emigrants, però molts emigrants han quedat sense feina, sense dret a subsidis, ni ajuts, ni res de res. Per tant accepten qualsevol cosa, el que faci falta i bo i així, ajuden la família a canvi de subsistir menjant arròs cada dia, la majoria d'aquests dies sense cap tipus de carn, sols amb una salsa de tomàquet.
El meu amic, de tant en tant fem un cafè i ens posem al dia de les nostres famílies, quan li pregunto si no estaria millor al seu país, em respon, sempre de manera contundent, NO.
Els exploten, vilment, però mengen cada dia, en tenen, gairebé, prou.
Els admiro, jo ho reconec.
( Se que en aquest moment, de fa uns anys, moltes famílies "d'aquí" passen el mateix, i trobo indignant, siguis d'on siguis, aquesta situació, he volgut parlar dels que veig explotats, com animals, a peu de carrer. Espero, impacient, aquella famosa frase.... Arribarà un dia que el treball vencerà).
4 comentaris:
aquesta es una historia que s'explica poc per part dels mitjans, potser no convé. Això no toca.
És cert que l´esclavitud en el nostre dia existeix, tenen molts noms, i, és comporten de tal manera que passen de puntetes, sense fer soroll, i no son negres ni de terres allunyades, son d’aquí, son veïns que per tal poder donar de menjar als fills i tenir un sopluig fan el que calgui, inclús parant el cul. Tenim una trista realitat que és perillosa.
Ja ho he vist alguna vegada i sap greu que tot sigui tant precari i que s'abusi de la gent, crec que tots som víctimes d'abús per part dels qui ens governa i sempre donem com a culpable al pagès que els contracta, si aquest pagès pogués parlar veurem que també estan abusant d'ell i que fa el que fa per poder subsistir i no haver de tancar.
És una llàstima que estem així, doncs si les coses es fessin bé ningú no hauria de ser víctima d'abús.
Quan un no té res es veu obligat a fer el necessari per sobreviure ell i els seus, tan de bo no fos així però...
Publica un comentari a l'entrada