La cruel realitat actual...

Feia estona que mirava el moneder. Era sobre la taula, sols havia d'allargar la ma i agafar el mateix.
Però tenia tant clar què hi havia, que li feia pànic confirmar-ho.

Sabia del cert que hi havia 2,75€. Fins i tot de quines monedes estava composada aquesta xifra, però s'havia de decidir, hi ho havia de fer aviat, els nens vindrien de l'escola en dues hores i alguna cosa havia de fer.

Va agafar d'una estrabada el mateix i va sortir de casa. Va entrar al supermercat de la cantonada i va fer números mentals, amb aquells diners en tenia per macarrons, una mica de carn picada i un pa, d'aquest que no te gust de res, però atipa.

Va pujar a casa i va seure, estava sempre cansada, no prenia la medicació per la fibromiàlgia, no la podia pagar, prou feia d'anar a netejar les quatre escales i casa la veïna, encara que no pogués caminar ho havia de fer, si no, els seus fills no tindrien res per menjar.

Va caure de cop en que per el vespre no tenia res de res, ni tan sols llet, i va ser aquí quan ho va veure clar, ja no li quedava res per vendre, ho havia de fer, demanar ajuda. Tenia tanta vergonya d'haver d'explicar la trista situació que vivia... però ara passaven gana i ella, no podia permetre saber que els seus fills vivien així.

Li va caure l'ànima als peus, demanar... ella, que havia treballat sempre, que havia estat tant decidida, haver de demanar a la seva mare menjar... era tanta la vergonya que sentia...

Va agafar les claus i va anar fins a casa la seva mare, una dona més aviat freda i distant. Va intentar ser forta, no li va voler fer pena, li va dir clar que en dos mesos la treien de casa, per no poder pagar el lloguer, el pare dels nens ni sabia on parava, havia marxat amb una altre dona, per tant ella havia de pagar tot, i no sabia ja d'on treure diners.

Llavors, va veure lluir els ulls de la seva mare, d'emoció, la dona es va aixecar i la va ben abraçar, fort, mentre les dues ploraven. Varen estar llarga estona sense dir res, sense parlar.  La seva mare li va fer un café i li va posar unes galetes, ara torno, li va dir.

La va escoltar parlar per telèfon, sense entendre què deia. Va prendre amb ànsia el cafè i les galetes, feia dos dies que no menjava res.

Va passar una estona, la mare va tornar amb un somriure, ella no entenia res, però al moment va sonar el timbre, els seus dos germans eren allà, sols la varen abraçar i li varen dir, alt i clar, aquí estem, no ho dubtis.

I aquell món fosc i trist on havia caigut per "no molestar", va començar a tenir llum, companyia, afecte...

Ha tornat amb la mare, ella i els fills, han descobert que l'àvia era més tova que no pensava i es fan companyia, els tietes els duen al cinema i els ajuden tant com poden, per fi, ha trobat la calma.

(Petit relat dedicat a tanta gent que ara mateix pateix, que no veuen cap llum al seu camí, sempre n'hi ha, sempre trobarem una mà amiga, sols cal que la busquem)