Ens hem rendit?

(Portes al Mediterrani)

No hi ha cap dubte, el món, les persones, ens hem tornat boges, mandroses, estem alienes al que passa, no ens volem "escalfar el cap" i mentre fem tot això....

Pugen la llum a límits del tot immorals, i ens quedem a casa calentets i els anem fent més rics, més indecents, més indignes, però no fem res.

Maten 53 dones per violència masclista el 2016, i diem, bé, són menys que el 2015.... i a les portes dels ajuntaments, els i les de sempre, quatre gats i gates per denunciar els fets. No fem res contundent.

Guanya Trump, i ens esverem, com és possible?, si està boig, si és un cafre, si... aquí va guanyar Rajoy, fa i desfà, i què fem?, lleis indecents, talla ajuts a molts nivells, castiga fer servir energies renovables, afavoreix els seus de manera indecent.... i què fem?, res.

Tenim expresidents cobrant per ser-ho i que a la vegada són assessors de grans empreses. Tenen seguretat gratuïta, viuen a "todo tren" i els escoltem, els tolerem. Si són assessors i guanyen un sou per "assessorar", per quins pebrots els hi hem de seguir pagant pensió entre tots i totes?, sobretot quan patim per si cobrarem nosaltres! Què fem?, normalment els escoltem quan parlen. Patètic!. Ja no tinc referents….

També escolto, molt sovint, la gent més propera a mi, gent que ha estat activa i s'ha mobilitzat, i molt, per mil causes, mil situacions d'injustícia i ara, tristament, sols em diuen... no podem fer res. Ha guanyat el joc brut?, Segons sembla, sí.

Vivim una època molt fosca, una època on mirem sols per nosaltres, on sortir al carrer ens pot dur una multa, una sanció, expressar què sentim, què veiem i com ho veiem, ens pot deixar sense feina.

On ha quedat la reivindicació, la passió del moment, la que ens feia aixecar la veu contra les injustícies, cony que jo mateixa en els meus anys joves hauria muntat una manifestació per la indecència d'Europa amb els refugiats, contra posar portes al Mediterrani, contra tantes morts i tanta misèria!

Que estic farta de "si no estàs amb mi, estàs contra mi". Que no cony!

Jo confio, que el jovent, el que m'envolta, el que em pugui llegir o veure, s'animi, que no defalleixi, que reivindiqui, surti al carrer i tapi la boca d'aquests indecents que governen el món, i les nostres vides, a cop de talonari i de multes.

Ens hem rendit?, JO NO!

Compteu amb mi per fer la revolució. A mi encara em bull la sang, la passió i la mala llet contra les injustícies!

Punyetes amb la "picarona"...

Una de les descripcions que acostumo a posar de mi és que sóc "algo picarona", i no menteixo pas quan ho dic.

M'agrada el joc de paraules subtils, deixar caure alguna insinuació, ni que sigui de broma, i qui em coneix, sap, també, quin peu calço en aquest tipus de joc.

També és cert que no em preocupa massa què pugui pensar qui no em coneix, ja fa anys que passo, i molt, de comentaris i opinions de qui no té res més a fer que vigilar què fa la resta del "´veïnat".

La cosa, tornant al títol de l'escrit, és que per ser "picarona" tinc un inconvenient, massa evident.... em poso vermella com un perdigot!

Si entro al joc amb algun paio, de paraules, tiro, no callo, però a mesura que ell respon, em van pujant els colors i no ho puc evitar, per més que ho intenti, cosa que fa, sense cap dubte, que el meu "oponent", es rigui, també ho entenc.

No vol dir que en posar-me vermella deixi el joc, no pas!, però clar... se sent guanyador doncs sembla que jo desisteixi envoltada en un mar de vermells a la meva cara.

Dies enrere vaig anar amb un estimat amic a Besalú, quan van dur el dinar jo no recordava què havia demanat, tot era bo, el cambrer em va fer broma i jo, sense tallar-me un pèl, li vaig dir que el meu acompanyant em tenia abstreta i m'havia despistat, ell, el cambrer, en veu alta va dir "estàs enamorada no"?, recony, crec que a l'hora del cafè encara estava vermella!!

El pitjor va venir quan el meu acompanyant, aliè entre el brogit del restaurant, em va preguntar què m'havia dit el cambrer.... més colors!

Això sí, ell es va petar de riure i llavors la broma va durar una bona estona…

Clar que aquesta broma, s’ha de dir, ens va aproprar, encara una mica més...

També em passa a la feina, ja he explicat que amb algunes persones hi tinc una relació especial, en el sentit que han passat de companys a amics, amb algunes persones, no masses, "saltes la taula" que dic jo i els hi agafes afecte, molt i tendresa, doncs aquests sovint "m'ataquen" i "em piquen" doncs saben que respondré de pressa, i sobretot, el que ells esperen, i saben, els molts cabronets, que em posaré vermellona del tot!, riuen abans doncs ho tenen clar.

Llavors em pregunto, Joana, deixa de dir "picardies" que ja veus com acabes... però llavors.. Seria jo?, és evident que no.

De moment m'ho passo bé, molt bé diria. No em cal maquillatge, ja el tinc ben natural. Una "picarona" timida?, bé, cap problema!

Per cert, que bonic Besalú i quins records em portarà sempre....

Ens ho regalem?

Venen unes dates que la majoria, no tothom, les contempla amb il·lusió. Amb tendresa, amb records familiars, principalment pels que ja no són amb nosaltres, amb regals, molts regals, per poc que puguem, hi aboquem el carro, la paga extra, part del sou…

Ens agrada, almenys a mi m’agrada molt, veure els fills i la filla obrir regals, ara, ja gaudeixo molt més amb les cares dels néts i la néta.

Ulls brillants, somriures amplis, crits i esveraments, i per sobre de tot això, l’alegria innata d’aquestes dates.

Jo, personalment, amb el que més gaudeixo és cuinant, en gaudeixo, em relaxa, em fa feliç, les cares de sorpresa dels fills i joves, cada any una cosa nova, buscar les receptes… tot això és per mi el Nadal. Ni regals ni gaire bé res més, la tendresa d’aquests dies passa per aquí.

No sóc creient, però fa molts anys vaig descobrir que l’encant d’aquest, per mi, és veure la família reunida, no hi serem tots, el meu fill “australià” aquest any no ve, però gaudeixo, i molt, dels que sí hi seran.

En l’àmbit familiar, tinc una família enorme que ens obliga a anar al restaurant, Sant Esteve és el nostre dia, podem ser cinquanta si ve tothom.

Bé, del que us vull parlar és de fer-nos un regal, nosaltres. Un regal personal, un regal íntim i que de ben segur, al principi, no ho veureu així, però… omple molt més que qualsevol regal.

Em refereixo a ser solidaris/es, a donar sense esperar rebre, sols pel gust de fer-ho.

Què podem donar?, la llista és llarga.

Podem donar sang, joguines, menjar, temps… sí, donar temps, per fer companyia a persones que estan soles, a avis i àvies que no tenen ningú. Podem anar a repartir menjar al banc d’aliments, i de passada donar alguna cosa. Per poc que ens sembli, serà molt benvingut. Podem anar a moltes entitats, la majoria a Barcelona, que fan un dinar solidari i repartir menjar i somriures a persones sense casa, sense família, sense cap recurs….

Podem donar somriures, podem convidar a dinar algú que sabem està sol, sense ningú.

Fa molta falta, en aquesta societat cada cop més egoista, més individualista, menys generosa… donar.

No costa tant, no ens pot fer mandra, cada persona ha de donar segons pugui ni que com podeu veure, la majoria de coses, no costen diners. Com a molt, un bitllet de tren.

Creieu quan us dic que la satisfacció que tindreu no se supera amb cap regal, per costós que sigui.

Ara, ja, des de aquí, us regalo un somriure, i la meva companyia si us cal, hi esteu disposats?.

M’hi acompanyeu?

(Escrit que vaig fer per la revista Skorpio)

Nadal, un cop més, un any més! Gaudiu....

S'acaba de nou un any, i fem valoracions, i pensem en els que ja no hi són, en els nouvinguts i nouvingudes a la família, amb la gent que estimem...

Fem projectes per l'any vinent, encara que no ho vulguem, per costums, tradicions... i potser no complirem, però dóna vida, pensar en el futur.

Fem petons, molts petons, recordem els que hem donat aquest any, i fem abraçades, i mengem més, ja ho cremarem!

Ompliu els vostres dies de coses positives, de persones estimades, de solidaritat i de llum.

I si podeu, aneu a veure sortir el sol, això, per si sol, ja és un premi.

Bones festes!!

Una dona moderna....

Ni que jo diria del meu temps.

Unes amigues m'han insistit que jo sóc molt "moderna". De primeres he pensat que era un elogi, fins que he vist que no, que era una crítica.

He quedat una mica sobtada donat que aquesta és una de les coses que m'agraden de mi, de veres.

M'agrada haver intentat adaptar-me als "nous" temps, sigui amb la tecnologia, xarxes socials, pensament...

Ni que ben mirat, ja de molt jove, molt, m'havien acusat de ser-ho.

Tinc idees lliberals, cert, però què té de dolent?

Em vaig casar molt jove, la primera vegada i n'estic ben convençuda, que va ser per fugir de la dictadura imperant a casa meva amb les dones, amb els nois no, ells feien tot el que volien.

En ser la noia gran era la més vigilada, les meves germanes ho van tenir, francament, molt millor.

El meu pare feia esforços però noi, li va sortir una filla lliberal, roja i republicana. Per això va estar encantat de passar el "paquet" a un altre.

Després, el que va ser el meu marit, també em deia que jo era massa moderna, crec que de fet encara ho pensa. Cony, deu ser un defecte? La cosa és que jo amb 30 començava a viure i ell amb 40 ja era com un prejubilat. Els gaire bé 10 anys de diferència vàren sortir tots de cop.(Amb afecte)

Després ja he seguit el meu camí, no he acceptat cap convencionalisme i malgrat que se que algunes persones del meu voltant fan "cares" quan em veuen per exemple anar a la feina amb la música a les orelles, o amb sabatilles esportives, o amb escot..... troben que a la meva edat ja "no toca", qui marca quan "toca"?, doncs jo!

He fet esforços per estar a l'altura, per entendre el jovent que m'envolta, per acceptar, gens senzill, i sobretot, per respectar.

Recordo amb certa angoixa quan una amiga em va dir "no preferiries tenir uns fills normals"? Els meus fills i filles no són normals, són més que això, són fills, confien en mi, respecto els seus espais, les seves vides, els seus amors i desamors, les seves parelles. Qui seria jo si no?

Cert, no m'afecta ni mica amb qui dormen, ballen, sopen, els meus fills, amb qui tenen sexe, amb qui es petonegen, si jo no vull que ningú em jutgi, com he de jutjar jo?

Massa moderna.... jo diria una dona actual, tolerant, molt, amb els meus defectes i les meves passions, però sabeu... aquesta Joana, fins ara, és la que més m'ha agradat i segurament, ben segur, la que més gaudeix de la vida.

Massa? això mai!

Avís, sense cap intenció de canviar!

Sense ferir sensibilitats...

Fa uns dies, de fet fa mesos, observo una cosa que no se per quin motiu, em produeix una mica de molèstia, m'empipa, em cabreja i fins i tot, em mosqueja.Fins avui, malgrat que ho he vist ja bastants vegades, no he dit res. No li he volgut donar més importància que la que té, però noi.... ho he de manifestar. Això sí que hi tinc tot el dret, crec...

Diu la Viquipèdia:

-->

Propietat intel·lectual: La propietat intel·lectual és el dret inherent que es té sobre les obres fruit de l'enginy i la intel·ligència; siguin literàries, artístiques o científiques.Bé, la meva, de "propietat", la que darrerament gaudeixo, cerco, i em fa aturar sovint les meves caminades, són les fotos.

Ja fa temps que en sóc aficionada,sempre amb el mòbil preparat, ara faig pràctiques amb la càmera d'en Martí, una Canon, però qui sempre va amb mi és el mòbil, i reconec que fa bones fotos. Té bona càmera.

-->

Les fotos, no m'és tan important que siguin bones, com que em diguin a mi alguna cosa, que em transmetin, em facin sentir o em treguin un somriure quan les remiro.

Tinc debilitat pels capvespres al mar, al port de Mataró i també, diria que sobretot, pels núvols... m'encanten les formes i maneres, els colors reflectits a l'aigua... La gent que m'envolta ja s'ha acostumat a sentir la Joana dir: espera, espera! Vull fer una foto al cel.

Bé, la cosa, que em perdo jo sola, és que he pogut veure algunes persones que agafen les meves imatges i les fan servir, com si fossin seves, sense dir d'on les han agafat.

A veure, siguem seriosos, no sóc professional, no visc d'això, és una afició i punt però noi... jo, quan "prenc" un text, poesia, el que sigui, sempre nomeno de qui és. Per justícia, perquè la feina és d'una altra persona, per tant, com no he de dir d'on ve?

Ara, que imagino que alguna d'aquestes persones, gairebé segur, es donarà per al·ludida i es molestarà, li vull dir, sense acritud, jo faig les fotos, jo les descarrego i pujo a la xarxa, almenys, digues que no és teva no?

A l'Instagram això no passa doncs no les poden descarregar, però al Facebook sí, i estic a dos grups d'imatges, a part de les que poso al meu perfil, jo, que tinc poca gent al Facebook, gent de confiança i íntima, estic començant a pensar de deixar de posar fotos. Agafar les mateixes del Facebook i posar-les a l'Instagram, com a pròpies, doncs... no.

Si us plau, respectem-nos no?

-->

Apa, ja m'he desfogat!