El record em porta avui a una bonica història d'amor entre dues persones grans, ell, acaba de morir....
Eren veïns de porta feia més de 30 anys quan la dona d'ell va caure malalta. Aquell veïnat, malgrat pertànyer a una gran ciutat, s'havia construït casa a casa, mà a mà, entre emigrants dels anys 50 i 60, per tant, la relació entre ells era molt diferent que al centre de la ciutat, allà, ara, encara, la gent s'ajudava.
Ell ja estava jubilat, per tant es va dedicar en cos i ànima a cuidar la dona, els podies veure per el carrer junts, ell empenyent la cadira de rodes, amb un afecte envejable, li eixugava les babes, la canviava, la banyava.... vaig poder viure més d'una ocasió aquella tendresa, a mi, personalment, m'emocionava.
Varen ser uns anys llargs i durs, la veïna l'ajudava de tant en tant, li diua menjar fet, es quedava amb ella si ell havia de fer algun encàrrec, elles dues s'havien dut sempre molt bé.
La dona va morir, sense que els fills sen fessin càrrec, visita setmanal, fins i tot mensual, i ja us ho fareu.
Ell va quedar sol, amb aquell vuit que deixen les persones que has estimat tota la vida, un vuit fosc i profund, negre...
La veïna el veia cada dia més prim, gaire bé no sortia i els fills, un cop més, trucada i poc més.
El va convèncer de sortir un dia al parc, parlar, trobar gent, un altre dia varen dinar junts, a la fí els dos estaven sols.
Aquí varen tenir el primer entrebanc, va arribar a orelles dels fills que es veien, malgrat que era una amistat ells ja hi varen veure una mala dona, de 65 anys, que volia robar la casa que havia de ser seva.
Varen visitar al pare, que ja passava els 70 i li varen prohibir, textualment, que la tornés a veure.
Per primera vegada el pare es va quadrar, va reivindicar la seva vida i la seva dignitat, mai havia faltat a la seva mare, li havia estat fidel més de 40 anys, ells no hi havien estat, no tenien dret a prohibir res. Tenia sort de tenir una bona veïna i amiga. La bronca va ser momumental.
Quan els fills varen ser fora ell va pensar, hi va pensar molt, i tal com ho va sentir ho va fer. Va trucar a la porta de la veina i s'hi va declarar, tal cual.
Ella, que havia sentit els crits li va dir que s'ho pensés bé, que ho tindrien molt difícil, però ell, després del batibull ho va veure clar, estimava aquella dona i fins llavors no havia estat conscient.
Va ser tal el merder, fins i tot els fills d'ells dos es varen trobar per impedir que es puguessin casar!, va guanyar l'amor, per sort. Em varen venir a veure i em varen dir que es casaven, jo vaig plorar, sabia lo dur que estava sent tot.
Varen marxar d'aquella ciutat a un poblet del sur, va ser molt dur aguantar dia sí, dia també, els crits del 7 fills que tenien entre els dos, però varen vendre les cases i varen marxar.
Varen viure al sur més de 10 anys, de felicitat, de tranquil·itat, d'amor....
Quan ell es va posar malalt varen pensar de tornar, allà, al sud, no hi havia tants metges, l'hospital era lluny i ell havia d'ingressar sovint. Varen pensar que amb els anys els fills s'haurien estovat.
Però no, sols una filla d'ella els va acompanyar en aquest llarg camí, ara el que anava en cadira era ell i el treia a passeig, a prendre el sol, el cuidava com si fos el seu pare.
Ara ell és mort, fa pocs dies, uns dies abans de morir em varen venir a veure, em vaig emocionar molt doncs em varen dir, la dona i la filla, que ell volia veure la Joana del PSC, i va insistir, i va insistir fins que el varen dur.
Ara m'ha quedat com una angoixa, com un pes, estic segura que es va venir a acomiadar, com ho va fer l'Eloi unes hores abans de morir que em va trucar des de l'hospital.
I és que després de 22 anys són moltes les històries que he viscut, d'aquesta, en queda un gran amor, el que va triomfar entre ells. Jo ja el trobo a faltar...
.jpg)
