I és llavors...

Un dia et lleves i sembla que tot ho veus d’una manera… diferent.

El motiu?, ets ben capaç de riure de les teves manies, d’aquelles coses que sovint veiem a les altres persones o parelles, però no veiem que les nostres també son ben presents.

El dia que ets capaç de riure’t d’aquestes coses, t’adones, clar, que t’has fet gran.

No se si és que comences a passar del què diran o bé pensaran la resta, realment t’ho fots a l’esquena i en gaudeixes.

Què més dona si ets incapaç d’obrir un ull sense posar el cafè?, I ara, a aquesta edat et dona per dormir despullada?, I no suportes que ningú mogui la roba de com tu l’estens?, T’agraden les olles per grandàries?, La tovallola plegada i ben recta?, les calces blanques?, la roba ben endreçada a l’armari?, picar una pastanaga mentre fas el dinar?....

Puc seguir, ja ho crec!, però en el moment que t’és ben igual qui ho sap i qui et jutja, en aquest moment comença la tranquil·litat. Com un relaxament estrany.

Poder explicar que no suportes menjar amb les mans, que fins i tot el pa amb tomàquet el menges amb coberts. Que si cuines coses enganxifoses et poses guants...

Son tantes, i algunes ni les notem, ni en som conscients.

És clar que sempre ens semblen pitjors les de les altres persones, no en tinc cap dubte, però un dia et lleves, fas un petit estudi de les teves mentre prens el primer cafè del dia, en silenci, i creieu, en el moment que aquestes us treguin un somriure, us heu fet grans, i tant sos enfot què pensi la resta.

I cert, encara et poses vermella quan fas, o et fan..., un “piropo” un bes vora els llavis però i què?, forma part de tu i la gent que et coneix ja ho espera!

I ara, ja aspires a coses senzilles, acceptes com ets i què ets. I vols veure créixer els néts i que els fills i filla pensin en tu de tant en tant i et facin un missatge, però no cal estar a sobre d’ells, quan vulguin serà benvingut. Aspires a trobades amb amics i amigues, i amb sorpreses agradables, com aquestes arracades que algú ha fet per mi... sols per mi :)

I no em desagrada pas aquesta certesa, que m’he fet gran?, doncs sí! Però te el seu encant, veig les coses en perspectiva, amb un mig somriure, amb alegria, malgrat tot, l’ampolla intento que sigui mig plena.

Entre setembre i gener tinc tres grans projectes, ilusions, històries... les penso gaudir.
M’he fet gran, i com dirien els castellans “el mundo por montera”.