Contradiccions....

Els que em llegiu, i alguns i algunes fa un bon grapat d’anys que ho feu, sabeu que sóc feminista, dialogant, cert, però activa.

Fa uns dies m’he adonat que tinc certes contradiccions, no se pas si m’agraden, o no, però sí que és ben cert que em tenen molt sorpresa.

Petit exemple, he descobert, vés tu, a la meva edat… que em dóna cert plaer que un home em cedeixi el pas. Admeto que vaig tenir un ensurt en sentir això!

Una altra cosa, sempre, sempre!, quan he tingut una cita, trobada, tant és, he pagat a mitges, sempre!. No trobo gens just que cap home hagi de pagar el que jo prenc, noi… fa uns dies, un senyor amb qui he fet amistat va insistir a pagar, jo vaig insistir que no, però quan es va posar seriós en fer-ho, doncs li vaig trobar un punt romàntic.

Ara, estic que no visc, com és possible que jo, sempre contundent en aquests aspectes hagi trobat encantador dos gestos tan simples, o habituals?

No se si és el fet que tota la meva vida, tota!, he lluitat contra els estereotips i l’educació que vaig rebre, per tant tots aquests detalls no els he acceptat gaire bé mai. No se, tampoc, si és que estic afluixant la “cotilla”, espero que no, canvis als 54 no els puc pas assumir.

Tampoc he trobat mai “normal” que l’home hagi de rondar la dona, per quin motiu no pot donar ella el primer pas?, és important això?, no.

Però punyetes, ara, quan veig insistència, ganes de quedar, fer un cafè, un somriure… doncs té encant, no se si la paraula és morbo, diria que no, te… un no se que antic que m’ha donat gust notar.

Ni que vagi contra el que sempre he pensat i sentit.

Pot ser que ara, mare meva, després de mil anys, trobi bonics aquests detalls?. Començar a trobar encantadores aquestes coses, m’ha preocupat. Potser és que mai ho havia mirat d’aquesta manera.

Vaig a fer una profunda reflexió, a veure si el meu cap i el meu cor, troben un punt de connexió.

De moment, gaudiré dels detalls i d'aquestes noves sensacions, ni que siguin antigues.….

Com diria la meva mare…. “ a la vejez viruelas”!

On son els teus somnis?

Avui, mentre feia tasques de casa, quan s'han emportat en Biel, he estat escoltant, més que mirant, una pel·lícula a la que he escoltat aquesta frase: On són els teus somnis?

Mentre feinejava m'he anat fent aquesta pregunta.

Quan fa que no penso en els meus de somnis?, sóc on voldria ser?, faig el que voldria en aquest moment de la meva vida?.

Massa dubtes per un diumenge a la tarda...

He fet una anàlisi ràpida, de moments i instants, certament, tinc somnis, en tinc molts, són un impúls a la vida, però... als meus 54 m'adono que els tinc aparcats. Sempre hi ha alguna cosa a fer, alguna cosa més important que atendre, una urgència... i és clar, les "meves coses" queden a un bagul, esperant un moment que no se pas si vindrà, però que em nego a tancar amb clau.

També penso que molts somnis els he pogut complir, ser mare, àvia, trobar certa estabilitat amb mi mateixa, viatjar, deunidor!

I què queda per fer?, la llista és llarga....

Vull tornar a Melbourne, en Daniel ja hi torna a viure, vol dir que ja hi tinc un peu :) , vull tenir temps, per mi, per les meves coses, per llegir, caminar, sola o en companyia, tant és!

Somio fer aquell creuer, impossible, ho se, pel mar del Nord, em veig en un vaixell, a coberta, abrigada mirant els fiords i senzillament, gaudint.

Aquesta frase, escoltada ben bé pensant en mil coses m'ha distret de les meves tasques habituals, per tant, per poder tornar a prendre el fil, he posat música, Miguel Rios, he deixat volar la imaginació i he tornat a somiar. Tenim una cita?

Tinc molts somnis, crec que això, dona vida. Aquests, encara em recorden a mi, a la Joana de sempre, m'agrada.

Potser encara tinc temps de complir molts d'aquests somnis....

Trenca llars….

Tinc dues amigues, d’aquelles que la confiança fa fàstic, amb les que mantinc un debat inacabable, d’aquells que deixem per avorriment total. És impossible que ens posem d’acord.

Una ho denomina “la otra”, (en castellà sona més dur), la segona ho denomina “cazamaridos”, (pel mateix motiu), jo en dic “qui té el problema?”.

Parlem del marit d’una coneguda que l’ha deixat per una pardala jove, sud-americana, cosa que per elles és encara més greu.

Trobo molt sexista, i injust, donar la “culpa” a la noia, a la fi, qui estava casat era ell i no li va dir fins que feia mesos que estaven junts.

Elles, diuen, no els hauria passat i noi… com ho saps?, si un paio, o paia, et vol enganyar, doncs en tindrà disposició i si li surt, ho farà.

Les tres estem d’acord en una cosa, nosaltres no sortiríem amb un home casat, ni que una sempre diu… el problema el té ell, no jo…

Doncs no!, jo mai faria el que no vull que em passi a mi, no enganyaria una dona doncs no vull ser enganyada.

Això té doble moral, la nostra coneguda va saber fa temps de la seva infidelitat, però… segons ella va intentar resoldre la situació, ni que per mi no ho va fer de manera correcta. Va anar a trobar a “la otra” i la va avergonyir a la seva feina.

Per quin motiu no li va fotre el moc al marit?, l’infidel ha estat ell! Jo li hauria posat la maleta a la porta el mateix dia de saber segur el que hi havia!

Senzill, aquesta parella són de família “bona”, ella no vol perdre posició i per aquest motiu va aguantar mesos.

Ara, ell, ha agafat la porta i l’ha deixat amb quatre criatures, encara petites. Va plorant per les cantonades i nosaltres ja li diem, a la merda! Que el donin.

Sabeu el pitjor?, segueix culpant l’altra dona, el seu marit és una víctima de les seves corbes….

Total, aquí estem, debatent un tema que mai ens posa d’acord. Intentant, quan ella es deixa, animar la coneguda, ni que tampoc ens en sortim massa bé.

La carn és feble….

Esglai…..

La teva mà al mau clatell,

els teus ulls,

a les meves ninetes,

foscos, de mirada sensual,

els teus llavis juganers,

la teva veu ronca,

a cau d'orella.

Llisques els teus dits

suaus i contundents,

coll avall fins a l’esquena,

el borrissol esgarrifat,

ho saps, gaudeixes.

Tanco els ulls,

se que ve ara,

els teus llavis als meus,

tremolor intensa,

la teva llengua juganera,

vol i dol.

Obro els llavis,

et deixo fer,

explosió de plaer!

Alguna cosa millor per Sant Jordi? petons, llibres i roses! I Fernando Botero, hi tinc debilitat...

Feliç diada!

Rutines que donen estabilitat....

Ja fa temps, bastant la veritat, que estic molt tranquil·la. Com que les coses van per si soles, no he d'estar tan pendent, els fills i la filla ja són grans, i el que tinc a casa, el "petit" que ja em passa dos pams en alçada, ja te vida pròpia, te xicota, te el seu món. Que no vol dir que encara compartim moltes coses, però com és normal, entre universitat, monitor d'esplai, amistats i xicota, doncs li veig poquet el pèl.

Això em permet, segurament per primera vegada a la vida, pensar què faig amb mi mateixa, cosa gens senzilla.

Ara, per primera vegada, molts dies no he de pensar en el sopar, el dinar, coses que havia d'organitzar amb dies d'antelació, ara, ja no cal. Per mi sola aviat acabo.

Quan has viscut tota la vida en companyia, primer a una família tan gran, després amb marit i fills, és una mica estrany arribar i no trobar munts de roba per rentar, planxar, cosir...

Ara, que molts dies sóc a casa a les 19:30h, puc agafar un llibre, llegir en silenci.... puc mirar les musaranyes, rumiar, pensar receptes per el cap de setmana, posar la meva música.

El nano arriba just per sopar, o dinar i després, com gairebé tots i totes, amb el mòbil en té prou! 

Total, he establert unes rutines que em són agradables, dos dies al gimnàs, un dia baixar a veure el nét que tinc a Mataró, i la resta, donar una volta, fer fotos, xerrar amb algunes amistats, llegir, pensar i intentar evitar que el conjunt que m'envolta, fills, família i amistats, em busqui nòvio. Sembla que de moment me'n surto prou bé :)

Consti que em provoca una enorme tendresa que els meus fills pensin que he de tenir parella, un gest generós per part seva, els costa entendre que jo no cerqui això, clar que ells, tots i totes, estan enamorats. Ara, sovint, dic que no ha nascut l'home que m'havia de fer feliç. Ells riuen i insisteixen. M'estimen, sense cap dubte!

Els caps de setmana, cuinar, ara practico fent, i regalant, pa casolà, quedar per fer un cafè o un sopar, xerrar una estona, riure tant com pugui i sobretot, caminar, ara mateix un motor important a la meva vida. Gaudir dels néts i neta....

També somio, en viatges, per exemple tornar a Austràlia, el meu nen que fa un temps que viu a Dubai, torna a viure a Melbourne, per tant, toca estalviar!

Les rutines, en aquest moment de la meva vida són un suport, com una calma imposada que gaudeixo, i això que sembla que en tinc per poc temps, si res canvia, i no hi confio pas, eleccions de nou.

A fer punyetes amb la meva estupenda calma i tranquil·litat!

Ciclistes imprudents...

Sovint veiem notícies d’accidents de ciclistes, molts vehicles no respecten els mateixos, ni les distàncies aconsellables, i es produeixen molts accidents, fins i tot morts.

No cal dir que cal ser severs amb aquest tema i respectar les normatives, els uns i els altres.

Jo vull parlar dels i les ciclistes, que són ells que produeixen accidents i ensurts.

Sóc caminaire, vaig a peu a gaire bé tot arreu, deixo passar la gent gran, m’agrada circular per la meva dreta i intento, en tot moment, respectar. Hi cabem tots i totes.

Però noi…. en alguns llocs temo per la meva integritat física.

M’agrada molt fer el camí de Badalona a Cabrera de Mar per la platja. Excepte el tram Premià de Mar - Vilassar de Mar, el passeig és molt agradable, moltes persones hi caminen i les vistes, com podeu veure a la foto, precioses. Quan el faig són gairebé 18 quilòmetres, però d’una satisfacció absoluta.

Bé, en una bona part d’aquest tram hi ha senyals que indiquen que les bicicletes poden circular, però la prioritat és per als i les vianants. Doncs res, dos cops he estat a punt de caure per un cop de ciclista, a una velocitat increïble i a més, ni es van, o no van voler, donar compte. D’altres vegades els he esquivat per pura xiripa!

Per Mataró, un altre lloc on prenen les voreres com si fossin seves i a sobre, si han de baixar, doncs jo palplantada no ho penso fer, et posen mala cara o rondinen.

El tram del Parc Central, que faig un mínim de quatre cops per anar i tornar de casa a la feina, he d’anar amb molt de compte doncs ells van a tota velocitat i esperen que tu et moguis.

Demanen respecte, primer que respectin ells a les persones que caminen i ho fem per on toca.

Una bicicleta és un vehicle, doncs, que circulin per on toca!

Ja he tingut un parell d’enganxades per aquest tema. Sols espero respecte.

(Queixa a part mereix la gran quantitat de vehicles de l’ajuntament de Mataró, de serveis, que circulen per dins del parc i ho fan a una velocitat del tot inacceptable. Però aquesta, ja és una altra queixa)

Carta abrierta a Pedro, Pablo, Albert i Alberto...

Con afecto, vaya por delante.

Señores candidatos, han pasado ya 108 días de las elecciones generales, no hace falta decir que seguimos sin un gobierno estable.

Este país nuestro se está yendo a pique y ustedes, parece, sólo piensan el quien es más alto, más guapo o más listo, en quien dice la tontería más grande o quien hace más ruedas de prensa y con más medios.

Señores, señores!!!!, por favor, como ciudadana, electora, mujer trabajadora, madre de familia, divorciada y a la que cada vez le cunde menos la nómina les pido:

Pónganse ya las pilas, hay que gobernar un país que ahora mismo está, todavía, 108 días después, gobernado por un partido corrupto hasta la médula. Un partido, el PP, que ha llevado a los trabajadores y trabajadoras a límites inaguantables.

Las personas que vivimos aquí queremos soluciones, queremos que piensen en nosotros/as, que dejen de marear la perdiz y hagan algo!, a día de hoy, esto, no se ve. Que trabajen!

Estamos cansados/as, venga declaraciones, venga morritos, venga quien la tiene más larga...

Por favor!!, esto es una cuestión de necesidad, de ver que os une, dejar un poco que os separa, por el bien del país, es una cuestión de ser buenos políticos, gestores, dejar los flecos para cuando toque y sobre todo y delante de todo, dejad los estúpidos personalismos y pensad en el bienestar de los ciudadanos y ciudadanas, se supone que para eso queréis gobernar no?.  

Estamos hartos, muy cansados/das.

Luego no vengáis que si la abstención etc.... a este paso vamos a pasar de todo y eso, solo beneficia a la derecha, y lo sabéis!

A trabajar!!

Sexe, sí, sexe!

Ja fa dies que a mitjans variats llegeixo escrits com: Els orgasmes de les dones, com i quan, com fer gaudir la dona, orgasmes més llargs, etc… segueixo?.

Després de rumiar una estona penso…. si et cal un manual per fer gaudir la teva parella no anem pas bé, per mi, és clar…

On ha quedat el plaer de descobrir?, de fer lliscar mans, llengües, acaronar, pessigar, llepar, tocar, a la fi, descobrir el cos estimat o desitjat.

No vull dir que sigui dolent llegir-ho, no pas, llibertat davant de tot. Però jo em decanto per explorar, per saber per mi mateixa què agrada, que no agrada, que excita, que fa fer un bot i dir… atura’t que crido! O cridar…

Crec que la teoria sempre està bé, però la pràctica, en qualsevol especialitat, sempre és més plaent.

Cada persona és un món, el que potser agrada a algunes disgusta a d’altres, per tant, fem camí nou, descobrim, gaudim! Tant és que sigui parella de 20 anys com d’una nit, concentració!

No vull que mentre exploren els meus sentits vagin pensant què deia tal escrit, vull que es concentrin, jo ho faré amb el “partenaire” que correspongui, vull que tots els seus sentits, i els meus, estiguin pendents de cada espurna de desig, de pell, de cada pèl esgarrifat de gust i això, sols ho podem aconseguir a base de practicar, palpar, tocar, olorar, sentir!

Vull que qui em miri amb desig, tingui clar si tinc un dia de anem fent suau, o agafa i sense parlar empeny!

No llegeixis aquesta teoria, llegeix la meva pell, els meus ulls, les meves reaccions, el meu plaer….

Ho proveu?, ho provem?.

Foto d'aqui.

Experiments culinaris...

Ho reconec, cada cop sóc més atrevida cuinant. Cada cop m'atreveixo més, i de moment, la cosa no va malament.

He estrenat una panificadora, regal del meu germà Mingo i la seva dona Rosa i el resultat, encara que he trigat a fer la prova, he estat excel·lent!

Ha costat trobar una pàgina amb bones receptes, ara ja la tinc.

Ara, a provar coses noves, que aquest és tan sols de brioix.

Us animeu?

Les moltes dones que hi ha en mi....

Moltes Joanes en una?

Sovint em sorprenc, però és així, sóc moltes de diferents, i totes, fan aquest pac en el qual de vegades ,no em reconec ni jo mateixa.

La mare, canviant, cert, de més jove més severa, ara, potser més toveta, ni que sempre afectuosa.

L'àvia, aquesta que de vegades balla amb els néts al voltant de la taula al ritme de Rihanna, Lady Gagà, Jeniffer López i La Pegatina... sí, sóc una Mari Carmen més! i no sols balla, també gaudeix i riu, ni que els que riuen més són ells. Tinguem en compte que les primeres no les escolto mai. La que de vegades els renya, però també la que els persegueix per cercar petons... i pessigolles!

L'amiga, la que escolta però diu el que pensa quan li demanen, sense embuts, clar i català, si demanes la meva opinió, serà la sincera, gairebé mai el que vols sentir. Els hi dic a les amigues sovint....

La que va al gim amb els auriculars, i sovint es descobreix a la cinta fent saltirons, tampoc és que m'importi gaire què pensa la gent, però segur que pensen que sóc estranya.

La que es queixa si no té feina.

La que cuina a ritme de Txarango, i explora sabors, olors, espècies i productes i quan ho fa, gairebé sempre, és més quantitat de la que cal, per donar a tastar, és clar...
La feminista, aquesta m'acompanya de molt jove i serà amb mi fins el final. Les injustícies em poden.

La germana, d'alguns germans. Ho he fet el millor que he sabut.

La tieta, potser una mica extravagant, però amb la que alguns nebots i nebodes saben poden parlar de tot, en confiança.

La treballadora, formal, seriosa i amb gran paciència. Tenint en compte on treballo, no queda una altra!
La reivindicativa, inconformista, "roja hasta la mèdula"! 

La dona, ara, aquesta, és la que sóc més sovint. L'amant, gaudir d'estones íntimes i plaents no ha d'estar renyit amb tot això. Amb caràcter, decidida, poc pacient, la que fa por a molts homes... :)

Ara, que ja puc començar a pensar més temps amb mi i les meves coses, lectures, llibres futurs, música, descans, vacances, aficions, sopars, cites....

A la fí, una dona per cada moment, per cada instant, preparada per gaudir, però també per ser responsable i actuar quan cal.

Moltes en una?, un pac complert que reconec cada vegada m'agrada més, i això, és important.

I és que com diu Bongo Botrako, que m'ah descobert el meu nen Martí, Todos los días sale el sol!

La Catalunya que esteu deixant….

Una Catalunya on la sanitat ja no és important. Esteu deixant per terra una Sanitat que sols pot aixecar la cara pels grans professionals que hi treballen. 6 mesos i 14 dies he d’esperar per tenir una visita al traumatòleg. 8 dies he tingut que esperar visita al meu cap. Indigne d’un país que veneu com idíl·lic.

Una Catalunya on els nens i nenes encara estan en barracons, estudiant, on tanqueu línies de p3, apiloneu la nostra canalla com si fossin xaiets, retalleu en Educació, una població amb bona educació no us convé gens. Sort, també en aquest cas, que molts mestres són grans amants del que fan i mantenen el llistó ben alt.

Una Catalunya on obtenir una beca de menjador, és gairebé un impossible. Un cop més, no hi ha més gana gràcies a entitats sense ànim de lucre i voluntaris i voluntàries que posen temps i diners per ajudar.

Una Catalunya on és més important tenir oficines fantasma a l'estranger, on col·locar amiguets vostres i fer veure el molt internacionals que som, abans que mirar pel bé dels ciutadans i ciutadanes que hi vivim.

Una Catalunya on el President nomena alcaldes a dit, que han de plegar a corre cuita doncs sols volen un sou estratosfèric.

Una Catalunya on pensar diferent fa que et mirin malament, que siguis menys catalana que la resta per no ser independentista.

He dit, sovint, que estic a favor del referèndum, opinar, mai pot ser dolent.

Però estic del tot en contra d’aquest país que veneu, del que sols parleu del mateix i no dels problemes reals que ens afecten, un cop més, asseguts als vostres trons amb les magnífiques nòmines que cobreu, no esteu a l'altura de la responsabilitat per la qual vau ser escollits.

La “culpa” és de Madrid?, vinga home, no fotem!. Aquesta excusa ja està massa mastegada, no passa ni amb mel.

Deixeu-vos de beneiteries, parlem de la pobresa que cada dia empaita més famílies, més properes, més gent “normal”, parlem d’aquesta sanitat que us esteu carregant, privatitzant i destrossant per tal que puguem, o no, hàgem de pagar mútues dels vostres amiguets per poder estar sans. Parlem d’educació!

La Catalunya que jo vull, és la de les persones, la del dia a dia, la que pugui tocar i sentir. Però vosaltres no escolteu, les torres d'ivori tenen aquestes coses...

Independència?, a fer punyetes inútils!

Sí, estic ben emprenyada.

Em preocupa....

No crec que ningú pugui dubtar de lo molt que m'agrada la canalla, tinc tres fills i una filla,  dos néts i una neta, els adoro, vagi per endavant i m'agrada, molt, la seva companyia.

He dubtat uns dies de com enfocar l'escrit i una carta que he llegit a El Periódico, m'ho ha posat una mica més senzill. Dóna ben bé una opinió semblant a la meva.

La carta porta per nom: La societat cada cop suporta menys els nens petits, un article semblant diu: Deixem als nens ser nens.

Just el cap de setmana passat, que vaig ser fora, vaig tenir moltes ganes d'agafar alguns pares i mares, al cremallera de Núria en concret, i dir-los que els fills i filles han de saber que està bé i que no ho està. Corrien com cabretes per dins el vagó, saltant per sobre la gent, tirant papers a terra, molestant la resta de viatgers i en cap moment, els pares i mares de més de 9 criatures, que les vaig comptar, no van renyar gens ni mica la canalla.

Jo, tot mirant el preciós paisatge vaig pensar que si fossin meus, no ho estarien fent. El paisatge és prou bonic i distret perquè la canalla el miri, facin fotos, observin la fauna i flora ben abundant, no cal que restin immòbils, però sí de manera correcta.

A l'hora del restaurant, el primer sopar, vaig viure una cosa similar, nens corrents pel menjador, cridant, fent entrebancar alguns cambrers/es, i el pares i mares ben tranquil·lets, jalant i bevent, ni una paraula. Davant una crítica un pare va dir que no volia coartar la llibertat al seu fill.

Bé, tota la meva vida he viatjat amb canalla, se, sóc ben conscient, que de vegades és difícil controlar els nens i nenes, cansats o avorrits acostumen a estar inquiets però per això som pares i mares, per ensenyar, educar i fer que respectin les altres persones.

La seva llibertat acaba on comença la de la resta del món.

Si els fills no es saben comportar, gaire bé sempre per falta de certa educació, doncs queda't a casa. Allà pot ser tant salvatge com tu vulguis.

Em preocupa, la intolerància cap a la canalla, però estic ben d'acord, el problema són els pares i mares que confonen llibertat amb llibertinatge. 

Crec que poden gaudir de la llibertat i esplaiar la seva energia sense necessitat de saltar per damunt els sofàs, ni cridar com descosits.

Una mica de severitat i organització no fan mal a ningú. Educar no és gens senzill, costa, ho hem de fer a casa. A mi no em va anar gens malament i no penseu, alguna vegada em van fer quedar malament!

No sols suporto els nens i nenes, m'agradan molt!

La imatge d'aquí

Trobar la Joana….

Aquest cap de setmana he fet un kit-kat de vida. De la vida ordinària i habitual.

Hi ha vegades que has de tancar, dir no hi sóc, i cercar ànims, i força, en solitut.

A casa, és complicat desconnectar, sempre trobes alguna cosa per fer, alguna obligació per complir, per tant he fet un esforç i vaig demanar festa divendres. A les 10:30h ja era al meu paradís personal, Ribes de Freser.

A les 12 ja era a Núria, d’aquelles coses que fas sense pensar i surten bé. A Núria, un divendres de finals de febrer no hi ha ningú. Meravellós.

Vaig pujar al mirador, caminar, gaudir del fred i la boira gelada a la meva cara… vaig sentir molt i molt profund, aquell silenci, aquella pau, els pèls de punxa i mil emocions contingudes que van esclatar, van sortir, totes de cop. Després d’això, el somriure, menjar un entrepà asseguda, sola, a gairebé dos mil metres, té molt d’encant, i a 0 graus, és clar.

A partir d’haver buidat tot, aquesta tensió em passarà factura algun dia, ja vaig poder gaudir, descobrir alguns camins que mai havia fet, tocar l’aigua gelada, escoltar…. tot va quedar allà, entre la Vall de Núria i jo.

Després tornar cap a Ribes, amb un altre ànim, Els Caçadors, el seu menjar, la seva gent, sempre tan amable i afectuosa, llegir… gairebé tot un llibre, passejar, xocolata, no pensar, caminar gaire bé sola per Queralbs mentre neva, en definitiva, m’he retrobat amb mi mateixa, deu sonar estrany, molta gent es preocupa que marxi sola però per mi, ha estat retrobar una pau que segur no dura gaire, però m’ha permès llençar molta merda.

Sols han estat dos dies i mig, però estic vitaminada, de nou.

He trobat la Joana? no estic segura, sé que ha estat un gran plaer.

 La Joana, ja relaxada

  Aigua i boira a Núria

 El llac gelat!

Campanar de Queralbs

La vall de Ribes desde Queralbs

El camí a la Font del Coronel

 Verd, malgrat el fred

                                          Lluç i vi
















Xocolata i lectura

I a tu, com t'agraden?

He tingut el plaer de fer un cafè amb una persona que fa molt, molt!, de temps que no coincidíem. Massa.

Aquesta dona, sí, una dona, em fa unes abraçades d'aquelles que et tallen la respiració i a la vegada, t'omplen de tendresa i afecte.

Hem parlat de moltes coses, crec, que per lo baix, fa 15 anys que no ens veiem.

De llibres, de cuina, d'ex, de fills i filles, de néts, de política, d'homes, de mides.... ha estat un "remember" amb tota regla, molt sentit, molt viscut i les dues ens hem donat de bufetades per haver deixat passar tant de temps, ni que és clar... ella viu fora de Mataró i ja no milita, cosa que ens facilitaba el contacte.

Tot parlant de llibres, ens agraden coses molt similars i autors i autores també similars, m'ha dit, així, de cop... I Joana, a tu com t'agraden?.

Jo, endinsada com estava en les lectures, he respost, home, actius, dinàmics, amb diàleg, potents i emocionants.

Els homes?, ups.... jo vermella com un perdigot he respost, no parlàvem de llibres?, no!, em diu ella, ara parlo d'homes, per veure si et puc presentar algú.... I m'ho diu amb un gran somriure.

Per una vegada he respost sense engegar qui em vol col·locar algú....

Doncs mira, simpàtics, alegres, positius, amb un somriure planer i amb una mirada neta. 

Sols això?, ha quedat ben sorpresa. Dona, li he dit jo, tu em vols buscar parella "estable" no?, doncs són els requisits mínims exigits, ara bé.... si és per una nit, o dues... et dic com els llibres, actius, dinàmics, potents i emocionants!!!

Encara riu, m'ha enviat dos missatges mentre marxava a l'aeroport i diu que hi pensa... ja li he dit que no cal. Crec que hi ha una campanya d'amagat per buscar-me parella, evident-ment no els hi servirà de res.

Riure, em rigut una bona estona!!

Ara somio, no amb homes, amb una escapada.... A part de les que faig algun diumenge a la platja..

No passa res?

Sí que passa!

Sovint m'he preguntat, i us he preguntat, a quin país vivim. Passen coses tan increïbles i indignes que gairebé estem tan desencantats que passem de tot. Fem la nostra i cada cop més, estem ben convençuts que no podem canviar res. Per tant, no fem res.

A ells ja els hi va bé, no cal dir-ho.

Fa temps que parlo poc de política, fins i tot jo passo bastant, pocs cops t'escolten i quan ho fan, no els agrada el que dius, per tant estic distreta amb mil coses i d'alguna manera també passo.

Però noi, ahir, tots i totes, hauríem d'haver envaït els carrers, cridar, fer cassolades, tant alt i fort com haguéssim pogut. Com podem restar a casa tranquils/es veient, i sabent, que han blindat a Rita Barberá per tal que sigui impune?, quantes vegades hem dit quan auesta perdi unes eleccions sortirà molta merda?, doncs bé, ja ha sortit i ella diu que no sap res i el seu partit la protegeix entre cotons, cobrant gaire bé 5000€ al mes, més despeses, per tal que no sigui imputada. No sap res?, cap lider pot dir això doncs saben, molt bé, d'on venen els diners de les campanyes si no, els posen ells? JA!

Indigne, vergonyós, indecent, fastigós.... segueixo?, però és clar, ningú s'ha plantat, molt bla bla bla però i?, d'aquí a pocs dies ella farà la seva i ja no hi pensarem més.

Mentre, d'altres, van a la presó per robar per menjar, però és clar, són pobres, i no són polítics amb padrins i padrines.

I no enteneu que la gent voti "partits alternatius"? Jo sí.