Un record, un somriure....

Arraulida al llit escolta les gotes de pluja que colpegen la finestra.

Li agraden els dies de pluja, i més si es pot quedar a casa. Somriu, i amb aquest somriure, amb els ulls tancats, té un record clar i nítid, el record d'un somriure, ampli, gran.

Ara, el somriure, és seu.

Recorda el seu cos ben definit, els seus braços, forts i acollidors, aquella esquena enorme, d'anys de treballs ben durs. La seva alçada, que quan l'abraçava l'abastava tota, donant aquella agradable sensació d'acolliment i protecció. Els seus llavis mereixen el capítol sencer d'un llibre, però no seria apte.

Recorda, intensament, les tardes de dissabte, bachata, la seva gelosia de Romeo Santos, plaer, cafè, i repetim....

Recorda les converses, estirats, més que no pas asseguts, hores i hores, les mirades seductores, les mans, dures de treball al camp i l'obra, però sempre tendres.

El record és nítid i present, però és un record dolcet, amable, dels que treuen un somriure, i de tant en tant, posen la pell de gallina.

Recorda la millor versió d'ell, la principal, la que va gaudir, ni que sovint truca, té ben clar que no va poder ser, ni serà.

Els records amables, en època de confinament, són els millors, hores i hores lliures que s'omplen amb el que es pot, el que sabem, i ella sap, n'està ben segura, que aquest record el vol guardar, treure a passeig de tant en tant per poder dir, va estar bé mentre va durar, que no va ser poc.

Estira amunt l'edredó i torna al punt inicial, el seu somriure....