Aquesta és una de les ciutats que tenia pendents. Malgrat que he anat sovint a Bilbao, hi ha tants llocs bonics per veure que les havia deixat aparcades.
Amb Gernika-Lumo el deute era emocional, reivindicatiu, potser de manera insconscient he esperat a fer el viatge sola.
Em vaig emocionar, no sols en veure l'arbre, mort, el verdader, sols en començar a caminar per la part antiga ja era una cosa especial, d'aquelles que per més que escrigui, no puc transmetre. El silènci imperant per part de les visites crec que ho deia tot.
L'arbre de Gernika, l'autèntic i el nou, el sostre de la Casa de Juntas, una pila amb aigua beneïda... entenc que la feien servir abans de prendre decisions.... els escons, el Parc de Los Pueblos de Europa, amb una obra magnífica de Chillida, entre d'altres, un parc per cert preciós, el conjunt de la ciutat val ja una visita.
El Parc en sí, és una illa de calma i tranquil·litat. Cert que jo abans de les 10 del matí ja hi era, però va servir per a un recolliment personal molt maco.
4 comentaris:
Hola Joana!! De nuevo me paseo por tu blog después de estar más de un mes si hacer nada. He estado leyendo tus últimas entradas y me han gustado, magnifica la de "Carta íntima per una amiga molt íntima".
Me alegra mucho lo bien que te lo has pasado en Bilbao, yo tengo ganas de ir hace tiempo, a ver cuando puedo hacer una escapada.
Besos guapa.
Hermosas imagenes.
Gracias.
No hi he estat mai
història que fa mal i que reconforta al mateix temps
Publica un comentari a l'entrada