La bona mare....

Darrerament, sovint, em pregunto si ho he estat, si ho sóc.

Per res especial, vull dir que no hi ha cap motiu en concret que em provoqui aquesta pregunta, és espontani.

Què cal tenir per ser una bona mare?, bona pregunta...

Crec que cal paciència, quan era més jove no en tenia gaire, ara, crec que tinc la necessària.

Calen moltes abraçades i petons, molts petons, d'això en vag servida, sóc molt petonera.

Cal saber escoltar, no interferir, opinar i aconsellar quan t'ho demanen. Cal respectar els silencis, els seus temps, no retreure, esperar que vulguin i vinguin, et cerquin, et busquin. Han de saber que hi ets, però no al mig, al costat.

Cal deixar que facin, s'equivocaran, cert, però qui ens ensenya?, a mi ningú em va explicar com ser una bona mare, ningú em va dir què calia i què no, tenia clar que volia ser una mare diferent de la meva, molt diferent, amb això, crec que m'he n'he sortit.

He estat cridanera, cert, jo ho se, però he estat també afectuosa i tendre, amb caràcter, però saben ser-hi quan toca.

Crec, això en faig una llei de vida, que sóc una bona sogra, mai m'hi poso, mai malmeto, mai interfereixo. Més aviat tinc queixes que hi vaig poc... i és que per ser bona mare, has de ser bona sogra.

També se que algunes coses, ara, les faria d'una altra manera. Però la vida ens ensenya, no queda una altra.

Ara, que sóc i seré mare per sempre i que els faig menys falta, entreno com a àvia. Estic amb els néts, però els seus pares i mares son ells, jo faig el que toca, i els consenteixo lo just, m'ho passo molt bé amb ells, l'amor cap els néts és gairebé tan gran com els dels fills.

Això són sols reflexions, coses, imagino, de fer-se gran, de mirar enrera i veure si t'has equivocat molt.

Espero, de cor, que sols el just.

I és que estic molt orgullosa d'ells. Alguna cosa bona he fet.