Absència i presència.

 

Sembla que no pugui ser, el temps és una arma de doble raser, en alguns moments vols que passi de pressa, ara, en aquest moment, em sembla impossible que avui faci dos anys que vares morir.
No sé els motius, mai ens havia passat una cosa així i no entenc que cada dia et tinc més present.
No aspiro a no pensar en tu, és tan sols que sembla que cada cop et tinc més present i això, agradi o no, fa mal.
Tinc la teva foto al menjador de casa i cada vespre hi poso una espelma, ja sé, sols il·lumina una imatge, però jo veig el teu somriure, i et veig a tu, el somriure era una de les teves cartes de presentació, sempre als teus llavis. Aquesta espelma, per mi, és reconfortant, no podria explicar els motius, però és així.
Aquest any tampoc he anat a la missa que han fet per tu, crec que és una manera com una altra de remoure sentiments en va, ni que entenc, perfectament, els germans i cunyades que sí i varen anar, a ells els reconforta resar, són creients, a mi, els teus records. Avui he llegit aquesta frase a la premsa, la trobo genial: Cristina García Rodero: "No crec en Déu, solament en l'atzar cabró", com jo...
Tampoc és que sols pensi en tu el 5 de desembre, ni de bon tros, hi penso cada dia, en hores variades, sense motiu i malgrat que els records són càlids, la teva absència és freda, molt freda.
Sé que aprendré a viure amb això, que aquest dolor forma part de la nostra vida. I anem tirant, no queda una altra.
Jaume, ara i sempre, ets en el meu record més íntim.