Sovint em sorprenc, però és així, sóc moltes de
diferents, i totes, fan aquest pac en el qual de vegades ,no em reconec
ni jo mateixa.
La mare, canviant, cert, de més jove més severa, ara, potser més toveta, ni que sempre afectuosa.
L'àvia, aquesta que de vegades balla amb els néts al voltant de la taula al ritme de Rihanna, Lady Gagà, Jeniffer López i La Pegatina...
sí, sóc una Mari Carmen més! i no sols balla, també gaudeix i riu, ni que els que riuen més són
ells. Tinguem en compte que les primeres no les escolto mai. La que de vegades els renya, però també la que els persegueix per
cercar petons... i pessigolles!
L'amiga, la que escolta però diu el
que pensa quan li demanen, sense embuts, clar i català, si demanes la
meva opinió, serà la sincera, gairebé mai el que vols sentir. Els hi dic a les amigues sovint....
La que va al gim amb els auriculars, i sovint es descobreix a la cinta fent saltirons, tampoc és que m'importi gaire què pensa la gent, però segur que pensen que sóc estranya.
La que es queixa si no té feina.
La que cuina a ritme de Txarango, i explora sabors, olors, espècies i productes i quan ho fa, gairebé sempre, és més quantitat de la que cal, per donar a tastar, és clar...
La feminista, aquesta m'acompanya de molt jove i serà amb mi fins el final. Les injustícies em poden.
La germana, d'alguns germans. Ho he fet el millor que he sabut.
La tieta, potser una mica extravagant, però amb la que alguns nebots i nebodes saben poden parlar de tot, en confiança.
La treballadora, formal, seriosa i amb gran paciència. Tenint en compte on treballo, no queda una altra!
La reivindicativa, inconformista, "roja hasta la mèdula"!
La dona, ara, aquesta, és la que sóc més sovint. L'amant, gaudir d'estones íntimes i plaents no ha d'estar renyit amb tot això. Amb caràcter, decidida, poc pacient, la que fa por a molts homes... :)
Ara, que ja puc començar a pensar més temps amb mi i les meves coses, lectures, llibres futurs, música, descans, vacances, aficions, sopars, cites....
A la fí, una dona per cada moment, per cada instant, preparada per gaudir, però també per ser responsable i actuar quan cal.
Moltes en una?, un pac complert que reconec cada vegada m'agrada més, i això, és important.
I és que com diu Bongo Botrako, que m'ah descobert el meu nen Martí, Todos los días sale el sol!
Una Catalunya on la sanitat ja no és important. Esteu deixant per terra una Sanitat que sols pot aixecar la cara pels grans professionals que hi treballen. 6 mesos i 14 dies he d’esperar per tenir una visita al traumatòleg. 8 dies he tingut que esperar visita al meu cap. Indigne d’un país que veneu com idíl·lic.
Una Catalunya on els nens i nenes encara estan en barracons, estudiant, on tanqueu línies de p3, apiloneu la nostra canalla com si fossin xaiets, retalleu en Educació, una població amb bona educació no us convé gens. Sort, també en aquest cas, que molts mestres són grans amants del que fan i mantenen el llistó ben alt.
Una Catalunya on obtenir una beca de menjador, és gairebé un impossible. Un cop més, no hi ha més gana gràcies a entitats sense ànim de lucre i voluntaris i voluntàries que posen temps i diners per ajudar.
Una Catalunya on és més important tenir oficines fantasma a l'estranger, on col·locar amiguets vostres i fer veure el molt internacionals que som, abans que mirar pel bé dels ciutadans i ciutadanes que hi vivim.
Una Catalunya on el President nomena alcaldes a dit, que han de plegar a corre cuita doncs sols volen un sou estratosfèric.
Una Catalunya on pensar diferent fa que et mirin malament, que siguis menys catalana que la resta per no ser independentista.
He dit, sovint, que estic a favor del referèndum, opinar, mai pot ser dolent.
Però estic del tot en contra d’aquest país que veneu, del que sols parleu del mateix i no dels problemes reals que ens afecten, un cop més, asseguts als vostres trons amb les magnífiques nòmines que cobreu, no esteu a l'altura de la responsabilitat per la qual vau ser escollits.
La “culpa” és de Madrid?, vinga home, no fotem!. Aquesta excusa ja està massa mastegada, no passa ni amb mel.
Deixeu-vos de beneiteries, parlem de la pobresa que cada dia empaita més famílies, més properes, més gent “normal”, parlem d’aquesta sanitat que us esteu carregant, privatitzant i destrossant per tal que puguem, o no, hàgem de pagar mútues dels vostres amiguets per poder estar sans. Parlem d’educació!
La Catalunya que jo vull, és la de les persones, la del dia a dia, la que pugui tocar i sentir. Però vosaltres no escolteu, les torres d'ivori tenen aquestes coses...
No crec que ningú pugui dubtar de lo molt que m'agrada la canalla, tinc tres fills i una filla, dos néts i una neta, els adoro, vagi per endavant i m'agrada, molt, la seva companyia.
He dubtat uns dies de com enfocar l'escrit i una carta que he llegit a El Periódico, m'ho ha posat una mica més senzill. Dóna ben bé una opinió semblant a la meva.
Just el cap de setmana passat, que vaig ser fora, vaig tenir moltes ganes d'agafar alguns pares i mares, al cremallera de Núria en concret, i dir-los que els fills i filles han de saber que està bé i que no ho està. Corrien com cabretes per dins el vagó, saltant per sobre la gent, tirant papers a terra, molestant la resta de viatgers i en cap moment, els pares i mares de més de 9 criatures, que les vaig comptar, no van renyar gens ni mica la canalla.
Jo, tot mirant el preciós paisatge vaig pensar que si fossin meus, no ho estarien fent. El paisatge és prou bonic i distret perquè la canalla el miri, facin fotos, observin la fauna i flora ben abundant, no cal que restin immòbils, però sí de manera correcta.
A l'hora del restaurant, el primer sopar, vaig viure una cosa similar, nens corrents pel menjador, cridant, fent entrebancar alguns cambrers/es, i el pares i mares ben tranquil·lets, jalant i bevent, ni una paraula. Davant una crítica un pare va dir que no volia coartar la llibertat al seu fill.
Bé, tota la meva vida he viatjat amb canalla, se, sóc ben conscient, que de vegades és difícil controlar els nens i nenes, cansats o avorrits acostumen a estar inquiets però per això som pares i mares, per ensenyar, educar i fer que respectin les altres persones.
La seva llibertat acaba on comença la de la resta del món.
Si els fills no es saben comportar, gaire bé sempre per falta de certa educació, doncs queda't a casa. Allà pot ser tant salvatge com tu vulguis.
Em preocupa, la intolerància cap a la canalla, però estic ben d'acord, el problema són els pares i mares que confonen llibertat amb llibertinatge.
Crec que poden gaudir de la llibertat i esplaiar la seva energia sense necessitat de saltar per damunt els sofàs, ni cridar com descosits.
Una mica de severitat i organització no fan mal a ningú. Educar no és gens senzill, costa, ho hem de fer a casa. A mi no em va anar gens malament i no penseu, alguna vegada em van fer quedar malament!
Aquest cap de setmana he fet un kit-kat de vida. De la vida ordinària i habitual.
Hi ha vegades que has de tancar, dir no hi sóc, i cercar ànims, i força, en solitut.
A casa, és complicat desconnectar, sempre trobes alguna cosa per fer, alguna obligació per complir, per tant he fet un esforç i vaig demanar festa divendres. A les 10:30h ja era al meu paradís personal, Ribes de Freser.
A les 12 ja era a Núria, d’aquelles coses que fas sense pensar i surten bé. A Núria, un divendres de finals de febrer no hi ha ningú. Meravellós.
Vaig pujar al mirador, caminar, gaudir del fred i la boira gelada a la meva cara… vaig sentir molt i molt profund, aquell silenci, aquella pau, els pèls de punxa i mil emocions contingudes que van esclatar, van sortir, totes de cop. Després d’això, el somriure, menjar un entrepà asseguda, sola, a gairebé dos mil metres, té molt d’encant, i a 0 graus, és clar.
A partir d’haver buidat tot, aquesta tensió em passarà factura algun dia, ja vaig poder gaudir, descobrir alguns camins que mai havia fet, tocar l’aigua gelada, escoltar…. tot va quedar allà, entre la Vall de Núria i jo.
Després tornar cap a Ribes, amb un altre ànim, Els Caçadors, el seu menjar, la seva gent, sempre tan amable i afectuosa, llegir… gairebé tot un llibre, passejar, xocolata, no pensar, caminar gaire bé sola per Queralbs mentre neva, en definitiva, m’he retrobat amb mi mateixa, deu sonar estrany, molta gent es preocupa que marxi sola però per mi, ha estat retrobar una pau que segur no dura gaire, però m’ha permès llençar molta merda.
Sols han estat dos dies i mig, però estic vitaminada, de nou.
He trobat la Joana? no estic segura, sé que ha estat un gran plaer.
He tingut el plaer de fer un cafè amb una persona que fa molt, molt!, de temps que no coincidíem. Massa.
Aquesta dona, sí, una dona, em fa unes abraçades d'aquelles que et tallen la respiració i a la vegada, t'omplen de tendresa i afecte.
Hem parlat de moltes coses, crec, que per lo baix, fa 15 anys que no ens veiem.
De llibres, de cuina, d'ex, de fills i filles, de néts, de política, d'homes, de mides.... ha estat un "remember" amb tota regla, molt sentit, molt viscut i les dues ens hem donat de bufetades per haver deixat passar tant de temps, ni que és clar... ella viu fora de Mataró i ja no milita, cosa que ens facilitaba el contacte.
Tot parlant de llibres, ens agraden coses molt similars i autors i autores també similars, m'ha dit, així, de cop... I Joana, a tu com t'agraden?.
Jo, endinsada com estava en les lectures, he respost, home, actius, dinàmics, amb diàleg, potents i emocionants.
Els homes?, ups.... jo vermella com un perdigot he respost, no parlàvem de llibres?, no!, em diu ella, ara parlo d'homes, per veure si et puc presentar algú.... I m'ho diu amb un gran somriure.
Per una vegada he respost sense engegar qui em vol col·locar algú....
Doncs mira, simpàtics, alegres, positius, amb un somriure planer i amb una mirada neta.
Sols això?, ha quedat ben sorpresa. Dona, li he dit jo, tu em vols buscar parella "estable" no?, doncs són els requisits mínims exigits, ara bé.... si és per una nit, o dues... et dic com els llibres, actius, dinàmics, potents i emocionants!!!
Encara riu, m'ha enviat dos missatges mentre marxava a l'aeroport i diu que hi pensa... ja li he dit que no cal. Crec que hi ha una campanya d'amagat per buscar-me parella, evident-ment no els hi servirà de res.
Riure, em rigut una bona estona!!
Ara somio, no amb homes, amb una escapada.... A part de les que faig algun diumenge a la platja..
Sovint m'he preguntat, i us he preguntat, a quin país vivim. Passen coses tan increïbles i indignes que gairebé estem tan desencantats que passem de tot. Fem la nostra i cada cop més, estem ben convençuts que no podem canviar res. Per tant, no fem res.
A ells ja els hi va bé, no cal dir-ho.
Fa temps que parlo poc de política, fins i tot jo passo bastant, pocs cops t'escolten i quan ho fan, no els agrada el que dius, per tant estic distreta amb mil coses i d'alguna manera també passo.
Però noi, ahir, tots i totes, hauríem d'haver envaït els carrers, cridar, fer cassolades, tant alt i fort com haguéssim pogut. Com podem restar a casa tranquils/es veient, i sabent, que han blindat a Rita Barberá per tal que sigui impune?, quantes vegades hem dit quan auesta perdi unes eleccions sortirà molta merda?, doncs bé, ja ha sortit i ella diu que no sap res i el seu partit la protegeix entre cotons, cobrant gaire bé 5000€ al mes, més despeses, per tal que no sigui imputada. No sap res?, cap lider pot dir això doncs saben, molt bé, d'on venen els diners de les campanyes si no, els posen ells? JA!
Indigne, vergonyós, indecent, fastigós.... segueixo?, però és clar, ningú s'ha plantat, molt bla bla bla però i?, d'aquí a pocs dies ella farà la seva i ja no hi pensarem més.
Mentre, d'altres, van a la presó per robar per menjar, però és clar, són pobres, i no són polítics amb padrins i padrines.
I no enteneu que la gent voti "partits alternatius"? Jo sí.
Les xarxes socials tenen moltes coses bones, però algunes vegades poden ser molt pesades i estressants.
Jo tinc el meu Facebook personal, certament molt personal, família, amistats molt íntimes, cada cop més, i poca cosa més. Hi tinc cent i poques persones, no oblidem que la família és gran.
Ara fa uns mesos, abans de nadal, Facebook em va obligar, tal com sona, a crear un perfil per gestionar la pàgina de la meva feina. Com no vaig voler posar el meu personal, precisament per evitar el que ara us explicaré, doncs vaig haver d’obrir un nou perfil amb el meu nom i cognoms, sinó, no em deixaven seguir gestionant el de la feina.
Total, en poc més de 2 mesos tinc gairebé 900 “amics/gues”, cosa que m’estressa molt doncs contínuament he d’acceptar aquestes amistats per tal que accedeixin a la pàgina que administro.
El tema és que algunes persones, homes, sí, a la que accepto, envien privats amb preguntes personals, vaja, el que es coneix per intentar lligar, a tothom dic el mateix, aquest perfil és per la feina, no cerco això. He rebut algunes queixes, que si tal, que si qual, però nois…. Que jo ja sóc gran, fa anys que navego i NO, a les xarxes no cerco lligar que se molt bé què hi ha.
Encara em sorprenc de les dones que es deixen enredar, les que esperen trobar el seu príncep, aquell home perfecte que encara no coneixen….
No les critico pas, són ben lliures, però jo, ara i sempre, prefereixo un café mirant uns ulls i un somriure en directe. Segur que hi ha bona gent, també, però anar així a "sacopaco" no és pas el que demostra.
Total, em carrego de paciència i he deixat l’amistat amb alguns senyors emprenyadors, insistents i fins i tot malcarats.
Estic segura que a la feina ho entenen.
Sempre em queda el meu Facebook, aquest que cada dia és més petit, més íntim i més estimat. Per la bona gent que m’acompanya al mateix, és clar...
No faré cap llista, ni valoració, de l'any passat, ni propòsits pel que just comença, ja fa temps que no ho faig, total... la vida, després, fa el que vol.
Però fins avui, que començo la darrera i espero que veritable setmana de vacances, tot ha anat rodat, estic tan satisfeta i encantada que segur he agafat algun quilet... (no diré pas que han estat els torrons!)
Ha estat un Nadal i cap d'any molt animat, molt familiar, amb molta dedicació als néts i neta, i jo encantada, això és el millor sistema per desconnectar de la feina.
Aquesta setmana, tal com deia, és meva, cinc dies per reprendre el gim, caminar, i a poder ser, fer alguns cafés que encara tinc pendents....
He viscut tants moments de goigs, de sorpreses, d'abraçades, de petons, de retrobaments que no podria tenir, ni desitjar, res més.
Deixo un grapat d'imatges, sense cap dubte, la millor, tornar ajuntar tots els meus fills, joves, gendre i néts al voltant d'una taula. Ara tinc clar que això trigarà a tornar a passar. Quina gran i preciosa família tinc.
El dinar de Nadal, elabotrat, complicat i com diu el meu fill Carles, els estic acostumant malament i el llistó comença a ser massa alt! (Però jo encantada).
No demano res més per aquest any nou, cuidar d'aquesta família que creix al meu voltant i que tants bons instants em dóna.
El dia de Sant Esteve, al voltant de les 14:30h, el meu fill i la seva parella, allotjats a l'hotel Athenea de Mataró, van intentar trobar un taxi per poder anar al Centre atlètic Laitània on feiem el dinar familiar.
En no trobar cap taxi a la parada de l'estació i trobar allà una noia que feia més de 15 minuts que esperava, van demanar-me que els hi busqués un taxi, en venir de Dubai no tenien xarxa.
Vaig trucar primer al servei de fa anys, 937986060, no em va respondre ningú.
Contestador i tira milles...
Vaig recordar un altre servei que se'm va oferir via Twitter, vaig buscar el número i vaig trucar. La persona que em va respondre, un home, em va dir alt i clar que fins a unes 2.30h després no podia tenir taxi.
Pasmada és poc, gairebé pateixo un desmai.
Vaig tornar a trucar als de sempre, aquest cop a la tercera em respon una noia, amb tot això s'havien fet gairebé les 3 de la tarda, la noia, molt amable em diu que pren nota però no em pot dir l'estoma que hauran d'esperar, el que sí és segur és que seran més de 45 minuts.
El meu estat de nervis aquí ja era imponent.
Total, el meu germà Mingo, sempre disposat i preparat, va agafar el cotxe i els va baixar a buscar. No va quedar una altra.
No és la primera vegada que passa una cosa així a la nostra família, per tant, és evident que Mataró NO te un bon servei de taxis ni al vespre ni els festius. Aquesta ciutat no esta preparada per les quasi 125.000 persones que hi vivim, de cap de les maneres. Hi ha moltes mancances, massa i tot!
Una amiga em va dir que viure del taxi a Mataró, ara, era quasi impossible... amb aquesta dedicació no m'estranya pas...
Ni pels taxis, per cert davant la queixa feta a Twitter es van emprenyar i em van sortir per petaneres, que si era més greu que els mossos et facin esperar, o a urgències... cony que jo parlo de taxis!, ni pel bus, no és normal que el diumenge estant obert el Mataró Parc hi hagi tan poc servei dels bussos, després ens diuen que fem servir el transport públic, que catxondos són!
Ara que tots i totes guarnim la taula, cuinem, abracem, fem a tota pastilla les darreres compres, donem multitud de petons i intentem gaudir el moment, us recordo, bones festes!
Petons virtuals als que no veig, dels altres, als que trobi!
Durant 4 dies llargs he estat visitant al meu fill Daniel, i al seu xicot Albert, a Dubai. Ha estat el regal de fills i joves pels meus 54 anys i he de dir, que malgrat els meus dubtes, ha estat un viatge interessant i emotiu, és clar.
Si segueix així, aquest fill, em fa veure mig món!
És un país de grans contrastos, riquesa exagerada, en tots els àmbits, i certa tradició. S'han obert al món, però conserven els seus costums i espais separats.
El turisme és una font d'ingressos vital, per tant, el reben i cuiden. Això sí, contacte, tens amb estrangers, de tot el món, que hi treballen, en millors o pitjors condicions, però amb els del país, gens ni mica.
Viuen en un altre àmbit.
Molta gent m'ha fet broma amb el tema burca, que si he comprat, que si tinc, etc... sols m'he hagut de tapar el cap per entrar a la Gran Mesquita a Abu Dhabi, impressionant per cert, la resta, vesteixes i vas com vols.
Què m'ha cridat més l'atenció?, de ben segur veure com construeixen mesquites, moltes, i grans edificis, és una ciutat en construcció. Miris on miris hi ha gratacels que van amunt, carreteres noves, moltes, soroll... molt!, contaminació lumínica, són els reis, aire condicionat a tot arreu, normal, ahir estaven a 27 graus i és hivern... ni vull imaginar l'estiu.
M'ha encantat el menjar, variat, saborós, ple d'espècies i aromes nous. Pujar al Burj Khalifa i les seves vistes, sopar vora un canal, sopar al desert, mirar...
He vist les postes de sol més maques de la meva vida, i ja en porto un grapat.
Les dones van tapades, cert, ni que no tant com sembla, amb la cara tota tapada he vist ben poques i sempre anaven amb el marit. La resta tapen sols el cos, cares maquillades, guapes, i van soles o amb amigues, tenen més llibertat, almenys per sortir, que d'altres països àrabs.
He gaudit molt, he anat sola pel carrer i el metro i la gent és molt amable. Molt correcte, la seguretat és extrema, no has de patir per un mòbil a la taula ni per la teva bossa.
He vist la posta de sol al desert, increïble, no he vist mai res més bonic. He comprat poc, s'ha de dir, els preus per nosaltres són elevats. He caminat poc, és tan gran i queda tot tan lluny que vas amb cotxe vulguis o no.
Una nova experiència, que sols les imatges poden transmetre una mica.
Gràcies a la meva família que ha fet possible aquesta aventura i com no, gràcies a ells dos que m'han passejat i ensenyat un munt de coses.
Sopa de curri, llet de coco i gambes....
El meu gendre Albert, no parlem la mateixa llengüa, però ens entenem amb molts somriures i gestos.
