Ganes de vida....

De vegades patim tal saturació, de feina, de disposar de poc temps, de compartir, fins i tot, de poder menjar bé i amb calma, que ens llevem amb pressió al pit i estem així tot el dia.

Porto prous anys a aquesta feina per saber que fins al 24 de maig això serà així, no puc fer res més que tirar, i tirar, i tirar...

I la gent que m'envolta ja ho sap, i em deixa fer, no sóc de les que deixen la feina a l'empresa i obliden, de sempre, la porto a sobre.

Responsabilitat?, no ho se, més aviat patiment de no fallar i davant aquest volum de feina, segur que fallo amb alguna cosa, segur!

Tinc ganes de vida, de fer d'àvia, de caminar, com vaig fer divendres passat, de Montgat a Mataró vora el mar, mai havia caminat més de 17 quilòmetres, vaig gaudir, ventilar, veure el mar. Quina sort poder gaudir d'aquest Maresme...

Hem tingut temps, amb en Martí, de celebrar que tenim un nou Torres a la família. Amb el menú que ell va escollir.

Tinc ganes de néts, de dies tendres com ho va ser el de la mona..... 

Ganes d'abraçades, moltes i ben fortes....

De pensar en el casament de la meva filla el 15 de maig...
De passar un cap de setmana a Sant Cugat amb el fill gran i la seva família, que estic anyorada...

De sortir a sopar amb les amigues....

Tinc, a la fi, ganes de vida, de calma, de llegir,i sobretot, ganes de silenci.

Lo més important és que encara, tinc ganes de vida....

Saber escoltar....

Saber interpretar gestos, mirades, silencis....

No tothom en sap, cal certa edat, certa templaça, certa predisposició i ganes, sobre tot, ganes.

Em dic Joana, tinc 53 anys, estic feliçment divorciada fa 8 anys, sóc àvia, sóc mare, sóc dona, ara, ja se escoltar, després de molts entrebancs, també se mirar, i quan miro, veig endins, no el que jo vull veure, veig i sento els que tinc al voltant, i si no ho veig com ells, no dic que menteixen, senzillament penso que potser no ho veig tot, no ho se tot...

Aquest procés, algunes persones no el viuen, no poden sentir la pell, el tacte, l'ambient, la sensibilitat, no saben interpretar els silencis i les males cares, veure tot de color rosa deu tenir una part bona, segur, però els grissos, formen part de les nostres vides i no hem de castigar qui els veu, hem d'intentar que ampliín mires, que copsin colors, sentiments...

Però com és normal, et canses d'explicar, de fer entendre, que que carreguin amb tu les seves mancances i deixes de mirar, i escoltar, ja no interessa què diuen ni qui ho diu, tu ja estàs absent.

No has de castigar qui et vol ensenyar altres coses, altres punts de vista, has d'intentar compendre, però és evident, que de vegades ni es vol ni es pot.

Ara estic, del tot, concentrada, em cal calma, massa estrés m'afecta, ja ni tinc ganes ni crec, per tant he de complir el que és deure obligat per sobre viure, per seguir el camí.

Ja no em prenc les coses com abans, ara, el que cerco, és la calma.

Cap de setmana de pluja, de sentiments a flor de pell, d'emocions, dilluns serà un altre dia, i seguiré, i viuré, i ja no serà important, sols esperar que arribi juny i torni la vida normal.

Una cosa si diré, mai menteixo, d'aqui part dels problemes que he tingut.

Però ja no poso la cara per ningú, tinc una vida prou plena.

I tan aviat pugui... fugiré a Ribes de Freser, les aigües impetuosses expressen i alliberen vida.

Sovint cal posar distància.

Visceral.....

Aquesta ha estat una setmana complicada, certament, una setmana d'aquelles que decideixes callar doncs t'hi va la feina. M'he expressat al Facebok, espai bastant restringit i poc més.

Qui em coneix, que sou bastants, sabeu que em desfoga escriure, expressar, fer constar el que sento i aquesta setmana he callat, però lo just.

Considero que quan no estic al meu lloc de treball puc dir el que cregui convenient, només faltaria!

He tingut alguns "morritus", alguna mala cara i incomprensió, però és clar, davant el que presenten com una "santa", jo he de dir el que penso, l'he patit en carn pròpia, no m'ho han explicat, ho he viscut. Em diuen que ho entenen, però se que no.

Les persones podem viure de maneres molt diferents la mateixa situació. Fins aquí és normal, però qui no ha viscut les mentires davant de la justícia, fredament, negant el evident, malbaraten la realitat, explicant coses que no són certes, jugant amb el pa i les necessitats primeres del teu fill, aquesta persona... ni aigua!.

Mentires negant el que mitja ciutat sabia, i que va ser inaugurat quan va sortir la sentència, mentires respecte a com vaig aconseguir la meva feina, mentires respecte al que necessita un jove per viure, fins al punt de presentar un escrit al·legant que li cal 1 pot de desodorant al mes... segueixo?, algú així no pot, de cap manera, de cap! Merèixer el meu respecte, tan sols la meva freda ignorància.

A misses dites poc puc dir, em vaig mantenir fora fins a l'hora de votar, la meva visceralitat potser no hauria pogut callar...

Sí, sóc visceral, i molt!, quan em toca defensar els meus fills, la meva família. 

L'han pujat als altars, sols es va faltar dir que era la "divinitat" personificada.

Bé, que la pateixin, sols els desitjo que pateixin per la seva prepotència, mala llet, mal caràcter, mentires.... la meitat del que ens ha fet patir a la meva família. Per lo "bajini" la gent em diu que estàn d'acord amb mi, però aquí tothom calladet.

Un cop més penso emigrar, el Maresme és ample, ple de bona gent, de bones persones, jo no puc estar a un lloc on prengui decissions polítiques segons qui.

M'hi nego.

Visceral? NO, Mare.... tan sols. A la teva salut xata!

(Hòstia, m'he quedat nova! )

Adoctrinar....

 

No se què té en Wert, torero!!!, que és llegir alguna notícia del seu ministeri i aconseguir que tingui mala llet de bon matí.

Avui, dono gràcies, al temps i la meva edat, que en Martí acaba aquest any el batxillerat i no hauré d'actuar ja. Em veia sent de les primeres persones a ser atacades per les noves armes tasser dels mossos per anar a l'institut i muntar un "pollastre".

Ara, que som al segle XXI, sí pp sí... al XXI !!!! Obligaran la canalla a estudiar religió. OBLIGATS!!

I dic jo, no estem en un país aconfessional? JA!!, no us ho creieu pas això, som a un país on els ministres com en Wert, torero!!!, creuen que no sabem educar els nostres fills i filles, pobrets, no els evangelizem i és clar, algú ha de vetllar per ells no?

En Martí va ser batejat, per mantenir la pau marital, ho dic alt i clar, total, va servir per a una merda, ja em perdonareu. Ara, ell, no em perdona que ho fes, quan els seus germans no els vaig batejar. Li he explicat els motius, els entén, però creu que vaig ser poc contundent. És clar que davant l'amenaça que ho fessin d'amagat meu..... vaig cedir.

Ara ha decidit, te 18 anys i pot, apostatar. Li he dit que és una beneiteria, que no li doni més voltes, però el deixaré que faci, només faltaria!.

Total,tenim ministres com en Wert, torero!!!, que pensen que som nens petits, que no sabrem educar l'esperit o bé creences, però senyor Wert, torero!!!, gent com jo volem que els nostres fills i filles decideixin, quan tinguin edat, què volen creure i en qui!

Vostè, primer, els va voler españolitzar, ara, adoctrinar. No pas els meus!!

Els meus fills no han anat a escola per aprendre a pregar, resar, creure.... i han anat per tenir un futur, uns estudis, una educació, aquesta que vostè, "senyor" Wert, torero!!, ha posat al límit, aquests estudis elitistes que ja sols els podran permetre famílies amb diners, com vostè, no "senyor" Wert?, TORERO!!

(p.d. Com podeu entendre lo de torero és per lo xulo que és)

18.... ja?

 

He pensat dies què et podia escriure, dir, que no hagi fet ja.

Parlem sovint, discrepem, cert, la pubertat no és senzilla i jo sóc poc pacient... però en el important, en el nostre dia a dia, coincidim i ens agrada estar junts, compartir, ni que cada cop menys, com és normal.

Et podria dir que ja ets adult, però fa temps que et comportes com a tal, que prens decisons, que tens actituds de persona adulta.

He dit, també sovint, que ets el meu company de pis, de viatges, de camí, del dia a dia que de vegades no és senzill, però hi ets quan és important, quan cal, quan em fas falta. Sóc afortunada amb els fills, sempre hi sou. 

Sent massa petit, jove, t'ha tocat viure situacions difícils, ens ha tocat, no t'he pogut lliurar de tot, però has tirat endavant i has oblidat, madur com pocs. Has consolat i donat ànims, ho fas molt bé.

Martí, avui fas 18 anys, ja.... i jo segueixo perduda cercant l'infant aquell que sempre anava de la mà, pillin, simpàtic i alegre.

Ja se sap, per les mares, sempre sou els nostres nens.

Gaudeix, de la majoria d'edat, posa seny, que fer 18 no és fer el que vols, és aprendre a decidir. I sovint, no és senzill.

Raona, escolta i pensa dos cops les coses, jo seré aquí, com sempre, per quan vulguis i calgui. Seguiré lluitant perquè no et falti de res, però això, tu ja ho saps.

Ara, compartim altres coses, música, películes, secrets d'amor... fins i tot, hem coincidit anant de festa! Al concert de La Pegatina, quina gran nit al Clap!

T'estimo, petit meu, ni que ja em passes dos pams...

Doulas .......

Aquests dies hi ha cert rebombori amb aquest nom, segons elles, són dones que s'ofereixen a assessorar i acompanyar les gestants pels dubtes durant l'embaràs. Més o menys...

Què està passant en aquesta societat?

Quan jo vaig ser mare, els primers dubtes, els vaig consultar amb el metge, com és i ha de ser. No oblidem que tenia 17 anys quan em vaig embarassar per primer cop, no, no de "penalti", de gust!.

Després, els dubtes aquests que ens fan sentir una mica ximpleta al principi, o bé els parlava amb la meva mare, o amb la meva primera sogra. Elles, no eren tan "modernes" com jo, però havien parit en temps molt més difícils, i sabien, per experiència, com havia d'anar la cosa.

Una altra, era que després, jo feia, o no....

També tenia les amigues, més grans que jo, però és clar, de la colla, vaig ser la segona en ser mare!.

Què passa que ara han de pagar per assessoria emocional?, d'embaràs?, i el metge?, i la comadrona?, no són prou acompanyament?

S'han perdut els valors i les formes fins al punt que consultem fora de la família coses tan ximples com el mareig, la molta, o poca gana, agafar la canalla així o aixà?

No se, de veres, si són unes aprofitades o és que tenim unes noies joves, ni que la majoria ja tenen més de 30!, que no són valentes o capaces de tirar endavant amb la parella i família una cosa tan maca i personal com l'embaràs.

Quan he estat àvia, malgrat que han parit les meves joves, elles m'han consultat, comentat, preguntat, i sempre els he dit el mateix, cada embaràs és diferent, gaudeix del mateix, és un estat... únic!

Ja em perdonareu.... crec que és tan sols un negoci per gent feble, principalment.

Consulteu i confieu en les famílies, les mares, àvies, tietes, apart de consell, et donen afecte.

(A la foto la Petra i la Ramona amb el meu fill gran Carles, dues àvies que ja no hi són)

A dues mans....

 

Temps i temps que em pregunto com ho puc fer per gaudir dels dos a la vegada....

Ja tinc fama d'estranya i lliberal, però em neguitejo i em doneu plaer al mateix nivell, no entenc que no pugui fer un trio amb vosaltres.

Una tan blanca, fresca, lleugera i potent. Dispares el teu influx sobre cada raconet de la meva pell, cada dia, sempre que vull i em ve de gust, però reconec que quan més et gaudeixo és de bon matí, quan la meva pell encara està calenta del llit i amb les marques del llençol...

L'altre, negre, potent, concentra el seu poder a la meva boca, i d'allà, escampa el seu sabor, potent i fort, per cada porus del meu cos...

Mai he tingut manies amb els colors, cada un té lo seu i lo important és gaudir, força!. També és coneguda la meva debilitat pel negre....

Aquests dubtes que tinc, com gaudir a l'hora d'aquest desig visible i potent al meu cos, a la meva vida, a la meva pell i als meus llavis... sovint, em posen ben nerviosa.

Tanco els ulls i us puc sentir, els dos, a l'hora, i ja m'excito, em poso nerviosa i sigui on sigui, espero impacient el matí per repetir, un cop, dos, tres... els que faci falta i el cos aguanti.

Dutxa o café?, què faig primer?, Blanc o negre?.

Crec que de moment, seguiré começant per el negre!

Furor municipal....

O és furor electoral?

Estem a 4 mesos d'unes eleccions municipals i això, ara mateix, a Mataró és ben evident.

El "govern" municipal de Mataró porta gairebé tres anys en "modo pausa", és a dir, parat.

Carrers sense arreglar, sots increïbles a les voreres, contenidors plens a vessar, i molt bruts, plens municipals sense gaire bé punts a l'ordre del dia...

I han tirat fins aqui tan cofois!! El més venut, i que la majoria de mataronins i mataronines no saben ni els interessa, ha estat la campanya Mataró ciutat de Valors, ningú sap quan ha costat aquest pacte amb una revista privada a la ciutat. És un secret molt ben guardat! A més, privilegiats. 

Doncs bé, des de fa un parell de setmanes aquest "govern" està a tope! Invertint en tot el que no han fet en 4 anys, asfaltant, podant arbres, comprant contenidors i camions de neteja...

Campanya? Diran que no però us ben asseguro que n'estic ben segura. 

Furor "campañil"!!

Caps de setmana per donar...

Abraçades, petons, sensibilitat, calidesa, tendresa, força...

Alguns caps de setmana no són com pensàvem, havíem fet plans per tal que fossin d'una manera i la vida, punyetera, de vegades, ho capgira tot.

I mires de ser present, sense interferir, sols que sàpiguen que hi ets, pel que calgui, tant com calgui.

Passen a segon, o tercer lloc, les previsions i oblides tot el previst per passar a fer de sogre, d'amiga, de mare, d'àvia...

I el dissabte esdevé un instants. El diumenge un mar d'emocions contingudes, i llavors, després del funeral, cuidar els néts i intentar que no palpin la tristesa de manera tant present, després de jugar al parc i riure, ni que sigui amb poques ganes, quedes sola.

I és llavors que vols ventilar emocions, veure la gent que m'estimo tant trista, m'afecta molt.

He cuinat, com cada cap de setmana, pollastre "alimonao" de Robin Food, galtes de porc amb vi negre, vi dolç i farigola, butifarra de foie al forn amb patetes, puré...

I llavors, ja relaxada, he donat un petit volt.

El lloc és ple d'emocions, les vistes són boniques, jo volia, tan sols, ventilar una estona. Tant és si aquest volt, ha acabat al cementiri.

Com sempre, la canalla, són els que ens lleven l'ànim. 

I cal seguir la vida, per ells, per nosaltres... Els hi queda una àvia, jo. I aquí estaré sempre que vulguin.

Incongruents i insensats!

 

Ni més ni menys.

Aquests dos que governen Catalunya, bé, que cobren per fer-ho que governar, governen poc!. Han decidit convocar eleccions al setembre. Ja els imagino, jugant amb les dates per tal que l'inici electoral sigui el dia de la Diada!. No és pot ser més maquiavèl·lic.

Tres eleccions en un any, ahir vaig fer broma al meu Twitter, @JoanatTorres  sobre la foto que faré als fills per tal que aquest any recordin la cara de la seva mare, no crec que em vegin gaire...

Sabeu quin cost té això pel nostre país?, per quin motiu no les fa el mateix dia de les municipals?, a nooooo, imagino que la que ara mana, Forcadell?, no li deu agradar. Aquí tenim una nova "messies".

Parlem de la misèria que ens envaeix?, dels nens i nenes que passen gana?, de què si no fos per les entitats socials, això seria més que dramàtic?. No, aquí estem per altres coses, perdre el temps amb veure qui surt més a tv3, la "seva", que meva NO té res. Parlem d'un debat identitari?, ja em podeu dir mala catalana, però per mi ara mateix això no és gens important.

Bé, com deia, són indignes de representar Catalunya.

En Mas, ja sabeu què opino, és el "Messies", i en Junqueras?, aquest que cobra de "cap de l'oposició" però és qui mana al Govern?, aquest és més indigne encara del càrrec que ocupa, i que NO li pertoca.

No pots jugar a la puta i la ramoneta, fer veure que no hi ets però ser-hi. Indigne, un cop més!.

Estem amb els hospitals col·lapsats, urgències sembla el tercer món, per més bona voluntat que els metges hi posin ha s de preveure 5 hores per sortir amb un resultat de la teva malaltia.

Les escoles?, en Martí ha estat dues setmanes sense mestre en una de les seves assignatures donat que fins que un/a mestre no falta dues setmanes, no pots demanar substitut. Digues que sí home!!

Segueixo?, va... una mica pel que mana a Mataró. El PITJOR alcalde que ha tingut mai la meva ciutat, des de la democràcia, és clar. Ara, que porta tres anys manant i no ha fet res de res!, ha començat a asfaltar carrers com un boig, sense ordre ni concert. Mig Rocafonda tallat, el bus girant a un lloc impossible, la ciutat bruta com mai!, brutíssima!!!, les voreres amb uns forats esfereïdors....

En fí, tot plegat una merda. Joan Mora sort que plegues, la majoria de ciutadans i ciutadanes de Mataró ni saben quina cara tens. Poc "barri" i ciutat has fet...

No us preocupeu, aquí no passa res, sols hem d'esperar aquest dia i mentre anar veient com tiren els nostres diners, i paciència, en coses absurdes i mancats de sentit.

Ara lo fàcil és dir que sóc una mala catalana. No és això companys, no és això... 

 

 

 

Tinc un amic...

Que m'estimo molt.

Un amic que sempre hi és, malgrat la distància.

Un amic que veig poc, cada dos, tres mesos, més o menys, ens escapem a Barcelona, passegem pel Gòtic, mirem botigues antigues, compro espelmes mentre ell somriu...

Ell té un somriure planer, franc, amable i de vegades, té un somriure "picarón", sempre en porta alguna de cap.

Tinc un amic que un dia em va dur una rosa, fa un munt d'anys, vermella, enmig d'un grapat de gent, llavors, i ara, encara, em treu els colors sempre que vol.

Tinc un amic amb el qual, quan ens trobem, ens fem una forta abraçada, ens fem un "piquet" i ens mirem als ulls, enmig d'on siguem, ens emociona veure'ns, sempre.

Tinc un amic que de vegades ve fins a Mataró, i això que viu a 131 quilomètres, tan sols per fer un cafè amb mi, per somriure, posar-nos al dia de les nostres famílies...

El meu amic, ell és així, va venir quan em varen operar, malgrat que jo no volia rebre visites, no sabia quin seria el meu estat, a ell, li va ser ben igual, va venir i em va fer molta il·lusió que ho fes.

Tinc un amic, que ara que jo tinc més temps, ell en te menys, però tant ens és això.

Tinc un amic a qui puc abraçar i deixar que m'abraçi, fort, petonejar, donar la mà mentre voltem i ell, intel·ligent com és, sap que no busco altra cosa...

El meu amic és espavilat, manetes, generós, divertit, artista, cuinetes, elegant i jo... el vull tenir per sempre.

Ell és un molt bon amic.

Sap qui és, no em calen noms, sóc molt afortunada....

(la foto pertany a un regal seu i si em dona permís, no li he preguntat, poso una #selfie, que també ens en fem! )

Intolerants, intransigents, feixistes!

Per mi, són tots i totes els que no accepten qui pensa diferent, qui actua diferent i qui estima diferent.

No pot ser que per pensar diferent, et posin el dit a l'ull, et destrossin la seu, malmetin una propietat tan sols per pertànyer a qui ho veu, o bé viu, diferent.

Actuar així té un nom, ser feixista o bé nazi, així de clar.

Sóc contundent? SÍ!

Ha estat una setmana curta però dura, que et truquin i avisin del que ha passat, arribar allà i no poder accedir al teu lloc de treball senzillament perquè un eixelebrats feixistes no els agrada el que defenses, és dur.

Els costos econòmics són elevats però per mi, que no els he d'assumir, el pitjor és la inseguretat que això genera, perquè com saps que un dia no faran el mateix mentre sóc sola a dins treballant?, complint, tan sols, el meu deure.

Ja vaig patir una invasió imagino que dels mateixos elements, aquests que van de defensors de no se què!, però que el que practiquen és, tan sols, pur gamberrisme!.

I què en treuen d'això?, fanfar davant els amiguets?, es sentes més realitzats?, quina vergonya.

Jo no donaré noms, tots i totes sabem qui ho fa, sabem que la denúncia servirà de poc o res, per tant, almenys, m'esbafo!

I ahir a la nit els hi va tocar als companys de Premià de Mar i a CiU, també del mateix poble.

Feixisme en estat pur! Actuant amb nocturnitat, vàndals i prou.

Quan jo era jove em deien "roja", i si, ho era, però no em sentia pas insultada! Ara, els "moderns" em diuen "casta", i una merda!

Insisteixo, no defensen res de res, són intolerants, feixistes i nazis! Aquests han de "salvar" el país? anem bé!

Primer Nadal sense tu...

Aquest ha estat un Nadal estrany, diferent, senzill i una mica fred, per res en especial, sols que ha estat el primer Nadal sense la nostra mare.

Fa poc més de tres mesos que no hi és i ha costat tot, lligar el dinar, ser-hi gaire bé tots i totes, fins i tot per primera vegada hem canviat el dia, no s'ha fet el dia de Sant Esteve sinó el diumenge 28.

La nostra mare era una dona que marcava, no sols pel seu caràcter, també per la contundència de les seves opinions, no gaire discretes...

Tots l'hem enyorat, com sempre, en parlem poc, és com si no fóssim capaços de mostrar aquests sentiments.

Sí que en vàrem parlar al sopar de cap d'any a casa de la meva cunyada. Ella, la meva mare, des de sempre, que jo recordi, ha passat la nit de fi d'any amb nosaltres. Per tant hi vàrem pensar, en vàrem parlar i fins i tot, comentàvem alguna anècdota seva.... T'anyorem mama.

Per mi han estat unes festes amb alguns canvis, per primer cop el dinar de Nadal no el vaig fer a casa meva, sent l'aniversari d'en Biel ho vàrem fer  casa de les seves mares. Ni que sí vaig cuinar jo.

Vaig fer entrants molt variats i elaborats, potser el que més unes croquetes de Martín Berasategui que varen ser molt bones, espectaculars, ni que vaig estar tres dies per la seva elaboració!.

No va faltar l'escudella i carn d'olla i la multitud de croquetes posteriors amb les restes.

La resta de dies, o bé he anat convidada o tan sols he elaborats una part del menjar.

Potser el que més puc destacar d'aquest nadal, sense desmerèixer cap instant, ha estat la sorpresa que vaig rebre, vàrem rebre tots i totes, poc abans de marxar a sopar a Castelldefels, en Daniel, el meu fill "australià" va aparèixer sense que ho hagués avisat. Està de vacances a Dubai i va venir 48 hores!, espectacular, vaig cridar i plorar com una bleda, però és clar.... ja fa un any que no el podia abraçar!.

Això va fer que el día d'any nou juntés, després de gaire bé un any i mig, tots els fills, filla, joves i néts a la mateixa taula.

M'emociono sols escrivint això.

Sopar de cap d'any a Castelldefels. Gran nit!

Dinar de Nadal:

Pernil, com no!

Croquetes Martín Berasategui de pernil i ou dur.

 Brie amb melmelada de tomàquet a la vainilla, feta per mi.

Palets amb pernil.

Trufes de nabius i formatge rulo.

Xarrup de carbassa.

Pastís de foie amb poma caramelitzada al rom i cebra al vinagre de Mòdena.

Tartaletes de rulo amb melmelada de cebes i panses.

Voulevants de marisc amb ou filat.

Escudella i carn d'olla.

Han estat unes bones festes, sobretot per el dur que serà laboralment aquest any que ara estrenem. 

Queda el dia de reis, aquí tenim una reina que com cada any farà perquè no falti res a la seva canalla. Ni a grans ni a petits!

Espero que les vostres festes hagin estat tan dolces com les meves.

Bones festes, en general...

Que mengeu, gaudiu, parleu, feu amistats, estimeu i us estimin.

I per sobre de tot, que pugueu estar amb les persones que us omplin i facin gaudir de llargues i bones vetllades.

Jo, un any més, no els tinc a tots a prop, però penso gaudir de cada minut dels que són aquí.

L'olla ja fa estona que bull, els entrants fa dies que els tinc pensats, i sí, m'agrada cuinar per ells i elles, aquest any, com en Biel va néixer el dia de Nadal, un any ja!, som més, 15 a menjar, gran responsabilitat. Això sí, assumida amb satisfacció.

Bones festes, molts petons!

La justícia no escolta.

Els i les jutges, tampoc!

Com cada any fan estadístiques, de mortes, maltractades i ara.. També de fills i filles morts.

Aquesta setmana ens ha colpejat de manera molt dura l'assassinat per part d'un pare de les dues filles, a bastonades!!, el malparit les ha matat a cops de pal, de manera freda i segur que premeditada.

Res, ni ningú, ens podem imaginar el dolor que deu tenir la mare d'aquestes criatures, no sols per la seva mort, la manera com ho ha fet és esfereïdora, cruel, una barbaritat.

Llavors el tipus es tira d'un pont, perquè cony no ho va fer abans?.

Senzill, el mal li volia fer a la mare, són així, torturadors, físics i psicologics i la "justícia" d'aquests collons de país els manté el règim de visites!!

Un maltractador no diferencia entre mares i fills/es, l'objectiu sempre és fer mal a la mare ni que sigui matant els seus propis fills. I espereu, que encara vull veure un jutge que al·lega demència transitòria!

Aquest malparit no sols ha destrossat la seva ex dona, també tota la família que els pugui envoltar, com cony superes una cosa així?.

Però és clar, els i les jutges, sovint, NO escolten. Consenteixen aixecar ordres d'allunyament, no fer judicis a tipus que agredeixen parelles i fills/es, malgrat hi pugui haver un bon grapat de testimonis, les condemnes no són prou dures i aquí, tot s'hi val.

Aquest any van ja 52 dones mortes. Des de el 2008, 31 nens i nenes....

No avancem, gens ni mica. Falta sensibilitat, atenció a les víctimes i sobre tot, ajuts, moltes no marxen per no tenir on anar.

Diuen que hi ha noies de 14 i 15 anys que ja pateixen maltractaments, cal educar, no sols a l'escola, també a casa.

Digueu, és o no per sentir ràbia i dolor al mateix nivell?. Tinc el cor encongit.

Final de trajecte...

 

Quan et fas gran, parlo únicament de mi, tens per costum mirar enrere.

Sovint, penses… mare meva, això no ho vaig fer pas bé, i sent com sóc jo, rumio, i si sóc a temps, en parlo, em disculpo si cal, o bé, intento no repetir l’error.

No m’he equivocat ni més ni menys, que la majoria de persones. Això sí, sóc de cor calent i quan em toquen el voraviu, o els fills i filla, aquí ataco sense contemplacions.

Una vegada, fa tants anys que fins i tot fa mandra parlar del tema, un embolic gran gran va fer que em distàncies, i molt, de certes persones, el temps, i els successos a les nostres vides va fer que tornéssim a coincidir, en un espai petit i amb el dolor incrustat a l’ànima.

D’aquí va sortir, per part meva, un intent d’apropar postures, de fet, l’he mantingut fins fa uns dies, ara ja no.

L’orgull, la fredor d’aquesta recepció i paraules que no puc ni digerir ni acceptar, i menys al lloc que varen ser pronunciades, han fet que tanqui aquesta porta de manera definitiva.

No pots demanar afecte quan ets incapaç d’oferir, ni tan sols, un xic de tendresa.

Jo, d’això, en dono sempre. A la fí, és gratis.

Abandonada tota esperança d’apropament, encara que sembli increible, em sento descansada, tranquil·la i saben que he fet els deures, que mai haurà quedat per mi.

Deixo que la resta valorin si han fet el mateix, tant d’orgull i fredor no porten enlloc.

La vida segueix, amb bons amics i amigues, bona part de la família i el dolor queda aparcat, indefinit en un mar d’oblit.

Aquesta és la Joana, i creieu, el resum no és tan dolent. De moment segueixo gaudint de la vida.

Quiero un amor de todos los instantes...

Fa molt que no poso poesia, aquests dies he llegit algunes, rellegit d'altres i com estem a la tardor, sovint he dit com em poso de tendre amb la mateixa, he escollit aquesta que m'ha semblat tendre, amable i sobretot, passional.

Que mai ens falti la poesia, no sols la seva lectura, que mai ens falti a la vida, a la pell, als sentiments. No és senzill trobar qui ens faci petons a l'ànima...

Quiero un amor de todos los instantes

Quiero un amor de todos los instantes,

aunque no sea un amor para la vida;

quiero un amor con la ansiedad del antes

para después del ansia desmedida.

Quiero la fe de todos los amantes

en este solo amor, ver contenida:

tumulto de horizontes trashumantes

y luego, claridad de agua dormida.

Quiero un amor transfigurado en fuente

de todo florecer: fruto y simiente;

a tal único amor, mi amor sentencio:

aquél de la impaciencia y el latido

y la fiebre y el grito y el gemido

y el difícil momento del silencio.

(Julia Prilutzky)

Em sento així...

Aquests dies, que una il·lusió gens realista manté moltes de les persones que m'envolten esperant demà, per "votar", em sento, del tot, agredida.

Verbalment, enteniment, però us ben asseguro que és així.

He dit, munts i munts de vegades, alt i clar, que estic del tot a favor de fer consultes, ho he escrit i fet públic. També a favor de la del 9N, si aquesta, fos seriosa, que no ho és.

No he fet mai campanya via correu, personal, ni mòbil. Sí expresso a les xarxes les meves opinions, sóc, i em sento, lliure per fer el mateix.

Però digueu, cal que via whatsapp rebi un munt de vídeos, imatges, escrits etc... no animant-me a participar, no no, exigint que ho faci. De la mateixa manera ho rebo al meu correu personal i no ho trobo just. 

Senzillament, ja fa dies que em limito a no respondre, ni tan sols ho miro.

El que més m'indigna és que em busquin, cerquin, per discutir i quan dic, jo no aniré, apart de preguntar què votaria, visca el secret, em diuen unionista, espanyolista etc... És a dir, si vas a votar i votes no, malament, i si no votes, també.

Em sento no sols agredida, sento que em volen fer sentir mala catalana, mala ciutadana, està passant que qui no volem participar som l'enemic, i NO ÉS AIXÍ.

Jo vaig a votar quant les eleccions, consultes, etc.. tenen un sentit, són legals i democràtiques, no un joc polític per veure, literalment, qui la te més grossa, Mas o Rajoy.

En això s'ha convertit la pseudo consulta.

Digueu, els que em llegiu, o teniu el meu mòbil, correu personal etc, us he fet mai campanya jo a favor dels meus?, NO.

No em semblen malament les campanyes ciutadanes, no pas!, em sembla malament que persones en les quals he confiat ara em vegin com l'enemic sols per defensar altres opcions.

Sóc CATALANA, se menfot pertànyer, o no, a Espanya, sóc ciutadana del món, estic en contra de les fronteres, tot ésser humà hauria de poder viure i gaudir on vulgui, de manera respectuosa i decent.

No us adoneu que mentre esteu ofuscats amb aquest tema cada cop ho tenim tot pitjor?, que això és la xocolata del lloro, que en Mas sap, del cert, que així no anem bé, però és clar, mentre parlem d'això oblidem la sanitat, educació, pobresa i FAM al nostre país... segueixo?.

Si us plau, sols demano que em deixeu defensar el que jo vulgui sense agredir la Joana, ella, no ho ha fet mai!
Per cert, que ningú voti per mi, jo ho faré quan calgui.

Un final gens feliç...

Alguns dies de festa, si ja he complert el meu propòsit d'anar 3 dies a la setmana al gimnàs, el diumenge surto a caminar. Això vol dir fer entre 7 i 9 quilòmetres acabant la volta al passeig marítim, debilitat de contemplar ones...
Els dies que ho faig sola, sense en Biel, al que cuido cada 15 dies, acostumo a dur un llibre, llavors, sec mitja horeta vora el mar i a part de descansar, llegeixo.
Fa uns dies em va passar una cosa que em va impactar, per això ho he deixat "reposar".
Vaig seure després de la caminada al costat de Sant Simó, hi ha un petit parc infantil que a l'hora que jo arribo, al voltant de les 9:30, encara és vuit.
Obro el llibre i veig una nena petita que juga, els ulls em volen cap a ella i ella em fa un somriure, jo, li torno.
Del banc del costat s'aixeca una dona, ràpida agafa la nena i em mira molt seriosa.
La meva cara és de sorpresa total, no entenc què li passa.
Em pregunta què li vull a la nena, que la nena és seva!... jo estic del tot estupefacte!
Em surt del cor la resposta... Sols li he fet un somriure, resposta del seu, no li vull res, tinc 4 fills i filles, 2 joves, 3 néts, 6 germans i germanes i 2 ex marits i no sé quants nebots i nebodes, creus que vull alguna cosa més?
Ella va deixar la nena a poc a poc a terra i molt seriosa es va disculpar. La nena, crec que acostumada a les sortides de la mare, va seguir amb la pala i el cubell com si res, la mare va seure al mateix banc que jo i em va explicar una trista, molt trista, història de maltractaments i assetjament, d'un ex que no paga pensió però se li vol endur la nena. Sols per torturar la mare, que mai ha cuidat la filla.
Està a Mataró de passada, a casa d'una amiga i porta la nena a jugar a primera hora i al vespre. Per por...
Jo, reconec, no sé què dir, per una vegada no tinc paraules.
Les dues mirem la nena, i estem en silenci, la dona està més tranquil·la, li pregunto si li cal alguna cosa, em diu que no, que gràcies i que la perdoni, que per la filla perd el cap...
Jo li vaig que dir que l'entenc, molt bé, però que no pot viure amb aquesta angoixa de manera permanent.
Veig que dels vàters propers surt una noia jove i s'acosta ràpida a nosaltres, li demana amb la mirada qui sóc, ella la calma, és l'amiga que la té recollida, havia tingut una emergència.
Al moment varen marxar, disculpant-se de nou, jo les vaig acomiadar amb un somriure.
No vaig poder llegir, ni mica, de vegades la por de les persones ens poden traspassar la pell, encara estic impactada.
Aquest dia, la meva caminada per Mataró, no va tenir un final agradable.

Reflexions nocturnes...

Fa dues setmanes, i escaig, que no dormo bé, massa nervis, massa conspiracions, massa feina, massa de tot!!

Em desperto entre 4 i 5 i em veig molt apurada per recuperar el descans, llavors... rumio... penso, i encara em costa més dormir.

Primer, vaig sentir pena, vaig pensar, molt sincerament, que no cal fer escarni, que s'ha d'actuar, i s'ha fet, s'ha de ser contundent i ràpid, això no s'ha fet tant, però s'ha actuat.

Ara, potser, el que més sento és ràbia, profunda, forta i potent. Em costa fer un gran esforç mental no esclatar i garlar, explicar, dir, i se que ni puc ni dec, però cada dia que passa estic més cabrejada, encabronada i he d'explicar la veritat, digueu si no, com fer entendre que el "descontent" menteix?.

Així que mentre penso i rumio, i miro de calmar l'esperit, i la mala llet, sopo amb amigues, riem, faig d'àvia, això que sempre, sempre!, em treu un somriure, camino, miro, gaudeixo i ric... molt.

Aquests dies m'ha anat bé un retorn, que no esperava la veritat, i menys que el mateix fos via watsapp, encara que primer vaig dir no, ara, que em fa somriure la situació, ja no dic no, ara penso... va Joana, passa-t'ho bé que ja toca!!

Ahir una estimada amiga em va dir que un tipus li havia criticat els meus comentaris al Facebook, i mira que sóc discreta!!, estic sorpresa i sabeu el motiu?, el meu Facebook és super petit, íntim, sols tinc gent en qui confio molt i a més, gaire bé ningú del partit, de la feina, per tant, ara també m'emprenya pensar com ha sabut aquest pilotes què he escrit i encara que imagino per qui ho ha sabut, sols em queda decidir si torno a fer neteja del mateix i elimino fins a deixar, tan sols, la família. No tinc ganes de discutir amb imbècils.

Així que estic intentant, fortament, fer valer lo positiu sobre lo negatiu, encara que costi, he decidit que em dedico a tenir jornades eroticofestivas, gaudir, riure, tenir cites, excitar, deixar que m'excitin.... i deixar els imbècils de costat. 

Vaig a pensar que em poso per la cita, que el "sujetoeroticofestivo" no m'ha vist fa un any i mig, ha de caure de cul!