De vegades em sorprèn, sí, encara em sorprèn, veure les diferències que fan algunes mares amb els fills i filles.
La manera com tracten uns i altres pot ser molt diferent, fins i tot algunes, de mares, diuen que estimen més uns fills que d'altres.
Això, per mi, és del tot inconcebible. Tinc una amiga que diu alt i clar, davant els tres fills que té, que el petit és el seu ull dret, i no li nega res! I ho diu tan cofoia...
He viscut aquesta situació en primera persona, sempre, des de ben petita, tenia el convenciment que no ens tractaven a tots els germans i germanes de la mateixa manera. No era, és, una sensació, és d'aquelles coses que les veus, les pateixes, però no hi pots fer res.
Perquè algunes filles varen ser obligades a casar-se, per l'església, doncs era menor... i d'altres duien el nuvi fins i tot a dormir?
Podria escriure un munt d'anècdotes al respecte, ara són això, ni que en el seu moment varen fer molt de mal, ara són records en els que ja ni hi penso, malgrat que avui dia, tants anys després, la meva mare encara tracta els fills i filles de manera diferent. Ja t'hi pots avocar i dedicar hores, les coses són com són.
Per aquest motiu, entre altres, sabia què faria, i que no, quan jo fos mare.
La canalla no pot evitar la gelosia, per tant sempre hi pot haver moments que sentin que cuides més uns que els altres, però això, en el meu cas, sempre ha anat lligat a les circumstàncies del moment.
He escrit moltes vegades, moltes!, com adoro els meus fills, m'han costat molt de parir, no en va porto 4 cesàries, i de pujar. De cuidar, nits d'insomni, de febres, de constipats, de vida junts....
També és ben cert que els darrers anys tinc la sensació que em cuiden més ells a mi, que a l'inrevés.
També he escrit del difícil segon divorci, difícil és poc.... i les grans abraçades que ells em varen donar per superar tot allò. De com han cuidat el seu germà petit, tant com si fos seu!.
El darrer any, amb la meva intervenció, han estat aquí, presents, fins i tot el meu australià va fer tot el possible per ser present i que quan el vaig anar a visitar tingués totes les comoditats possibles.
Amb els néts intento el mateix. El primer qua vaig cuidar, i molt, va ser en Dídac, llavors la seva mare i el meu fill treballaven els dissabtes i vàrem caminar quilòmetres els dos junts...
La Xènia, poquet, la seva mare no treballava llavors i se'n va fer càrrec, com és normal.
Ara cuido en Biel, cada quinze dies el cap de setmana, i revisc el que ja vaig viure, caminades llargues, bolquers, farinetes...
En fi, ningú va dir que la vida seria justa, però el que no podem fer les mares, és sembrar injustícia.
Jo adoro els meus fills i filla, i els néts, i tinc sort amb les joves, què més puc demanar?. Em dec haver equivocat sovint, ningú em va ensenyar a ser mare, però si ho veig, ho bé m'ho diuen, intento posar remei com més aviat millor.
Per això, dies com avui, de Festa Major a Mataró, dedico hores, moltes, a fer un bon sopar, ja espero impacient que arribin :)
De moment la Coca de vidre amb pasta Filo i el Cake de Peres i Roquefort són a punt.
